24.05.2018Consell Comarcal del Maresme - Tornar a portada  
SIADSIAD Maresme - Servei d'informació i atenció a les dones
Destaquem
visibilitza't, espai d'entrevistes a dones
rebre informació del siad
recomanem
pla d'igualtat de gènere al Maresme
llei igualtat
eines per a la prevenció de les violències masclistes amb joves
memòria del Siad maresme 2017
diagnosi entitats
guia d'escriptores del Maresme
guia d'entitats
Entrevistes
Maria Teresa Bertran o la Teresa d'Arenys, la vocació de la poesia

Teresa d'Arenys

El seu DNI la identifica com a Maria Teresa Bertran Rossell, però els seus amics i els seus lectors la coneixen com a "Teresa d'Arenys" , una dona tremendament tossuda que va saber vviure sempre lliure malgrat les adversitats, d'una profunditat i nobelsa d'ànima que costa descriure. Per això, us deixem l'entrevista que li hem fet. Just fa dos dies, la Teresa d'Arenys ha rebut diferents reconèixements a la seva trajectòria literària i aquesta setmana ha estat guardonada amb el Premi Crítica Serra d'Or de Poesia. 

Qui és la Teresa d’Arenys?

La Teresa d’Arenys és la Maria Teresa Bertran Rossell. Vaig néixer el 24 de maig de 1952 a Arenys de Mar en una família amant de la terra i la lectura. El meu pare em va familiaritzar de molt petita amb la llengua francesa per compensar l’escolarització en  espanyol. Vaig cursar l’etapa primària al col•legi de les Escolàpies d’Arenys, i el batxillerat superior amb preuniversitari de Ciències a l’Institut de Mataró. Era una nena rebel. Des de l’edat de quinze anys, i després d’una greu discussió amb el pare, vaig treballar per pagar-me els estudis. 

La consciència identitària i una tirada a l’especulació filosòfica em van portar a la facultat de Lletres i a decidir-me, el tercer curs, per un Departament que aleshores “no tenia sortides”, el de català. Pensa que en l’època franquista la policia irrompia en el recinte universitari repartint cops de porra o perseguint-nos a cavall pel campus. A mi m’havia tocat el rebre dues vegades i recordo que vaig triar Filologia Catalana, no per vocació, que encara no era conscient de tenir-ne una, sinó per rebel•lia.

De què et ve el nom de Teresa d’Arenys? 
x

Em presentava com a “Teresa”, sense “Maria” ni cognoms, perquè no suportava que se’m valorés per ser filla d’Algú; i l’afegit “d’Arenys” venia de l’institut i del costum d’anomenar els estudiants de fora de Mataró pel lloc d’on provenien… per exemple “la tal de Caldetes”, o “en tal de Sant Pol”. En coincidir amb alguns d’ells a la Universitat, el “Teresa d’Arenys” es va escampar; i més endavant, l’any 1976, va fer fortuna quan un company el va usar per presentar els meus sonets al premi de poesia Amadeu Oller. El recull va tenir força ressò, potser perquè per primera vegada es guardonava una noia; i el nom, des de llavors conegut literàriament, costaria canviar-lo. Però en família i intimitat sóc Maria Teresa, tal com em van batejar en néixer.

Com va començar el teu procés d’escriptura?

Va començar i es va desenvolupar en consonància amb un altre procés personal, el de la meva relació amb la mort i el dolor. De petita, no sentia que vivia sinó que somiava. Aquesta percepció em va acompanyar molt temps i va fer que tingués un vincle amb el més enllà més profund que el vincle amb el cap aquí. Ho vaig arribar a qüestionar tot, excepte l’eternitat. Així anava redactant no sé… un pre-dietari. A més, tothom a casa escrivia poc o molt, i l’afecció i passió per les lletres l’havia heretada. Els primers passos en vers eren quartetes satíriques contra el professor de llatí i gent que no m’agradava, fins que a l’edat de dotze anys una leucèmia se’m va emportar la millor amiga i vaig tenir la primera experiència de la mort. Al cap d’un temps em sortia un poema “veritable”, al peu de la tomba on pujava a portar-li flors boscanes les tardes de dissabte.

I després?

Poemets esporàdics, més satírics que no “veritables”: res de notori, ja que escriure en vers era freqüent entre els adolescents del meu entorn.

No va ser fins al curs 1973-1974 que, arran d’una crisi desencadenada per pèrdues també molt sentides, vaig emparar-me en el sonet, una estrofa difícil que just per difícil no he abandonat mai. Aquells sonets inicials i imperfectes són els que, aplegats sota el títol Aor (“adoro”), vaig lliurar al company que els va presentar al premi Amadeu Oller, quan jo ja havia marxat amb el meu home, el pintor Enric Maass, a Horta de Sant Joan. Vaig ser la primera noia catalana que va guanyar aquest premi. En aquest poble, oblidat i inconegut a principi dels anys setanta, vam estar-nos-hi per espai d’una dècada juntament amb un escultor bohemi de molta més edat, el barceloní Giménez-Valls. Tant les obres de la darrera etapa de l’escultor, com la part més significativa de la pintura d’Enric Maass i dels meus versos són fruit d’un viure diari en una natura privilegiada i entre gran bona gent. Solc qualificar aquella pàtria de la meva joventut de “reserva paisatgística, lingüística i humana”.

Com subsistíeu?

Vam ser-hi molt pobres, tant, que el meu pare que d’ençà de la disputa no m’havia ajudat gens econòmicament, es va compadir de la filla i ens va comprar un fragment d’habitacle de sòlids carreus medievals, que tanmateix deixaven passar el cerç perquè no teníem cèntims per a tapar-hi les juntes. Només et diré que quan tronava de llevant havíem d’anar per dins de casa amb paraigua. I que en un país de temperatures extremes no vam tenir mai aigua calenta ni electrodomèstics. “Som els últims bohemis que quedem” es resignava el vell escultor, però feia escultures, i l’Enric pintava, i jo vaig presentar uns Versos de vi novell al concurs literari de la Selva de Camp per les deu mil pessetes del guardó, que quan van arribar ja les devíem.

En precarietat, doncs, i entre carreus d’arquitectura templera vaig empendre un viatge interior per esbrinar si “havia” de ser escriptora. La “jo Maria Teresa” es resistia a assumir una condició creadora, hauria preferit restar com a musa d’un pintor i un escultor, emparada en aquella geografia de l’Arcàdia… Però la maleïda “Teresa d’Arenys” que el món reclamava es volia imposar. Com ho diria? la meva ànima va entrar en lliça contra el meu ego; i va ser una “jugada a tot o re”! que fa un vers de Riba.  Al final d’un dejuni de divuit mesos, a penes nodrint-me de vi, assumia la “vocació” i acabava el recull testimoni de la lluita: Murmuris (1981), que romandria inèdit en una editorial fins a 1986. Mentrestant m’havien traduït poemes a l’anglès per primera vegada.


T’han traduït més vegades?

D’ençà d’aquella, apareguda a “International Poetry Review” la primavera de 1982 –i aquí voldria fer memòria del malaguanyat catalanòfil David H. Rosenthal–, van passar anys…  Més endavant es van traduir els meus poemes al rus, a l’italià, i darrerament al romanès i al coreà a través de les acurades versions angleses de la hispanista Kristine Doll.

Has pogut viure de la literatura?

I ara! No! com tampoc el meu home de la pintura. La venda ocasional d’un quadro, drets d’autor en només dues publicacions i algun premi ens permetien fer bullir l’olla un quant temps, però no tot l’any. Sobrevivíem amb els mínims. I estic agraïda a la pobresa, perquè, faltats de tantes coses materials sovint innecessàries, hem treballat lliures. Ell va pintar fins a la mort –i jo escric encara avui– sense condicionaments estètics, ni de mercat, ni d’ideologia. El diner no podria comprar una tal llibertat.
x
Només vas escriure poesia? 
No em veia capaç d’empendre una obra en prosa. Tot i tenir dos reculls publicats –i me’n descuidava un, Onada, prologat i editat per un poeta de gran carisma, Valerià Pujol de Premià de Dalt, el 1980–. Sí, tot i tenir un petit nom literari i llengua de bressol, en retornar a Arenys a l’edat de trenta-tres anys, sabia que hauria d’apendre de cap i de nou la llengua pròpia si volia abordar la narrativa. Des de nena m’hi empenyia el novel•lista Ferran de Pol, amic del meu pare.
En morir Ferran de Pol l’octubre de 1995 no podia ajornar-ho més i durant el dol per ell vaig redactar una novel•la, El quadern d’Agnès Solà, editada l’any 2001. Paral•lament, enllestia l’adaptació d’uns rars i bellíssims cants amazics inspirats en la poesia oral de l’Ahaggar recollida per Carles de Foucauld. Havia començat la recerca sobre l’origen d’aquells cants en 1986, un moment en què aquí ningú, ni les institucions, no coneixia l’existència de la llengua i la cultura amazigues, mal anomenades berbers. I com que sense recursos econòmics m’era impossible accedir a la bibliografia necessària, l’empresa es va allargar més de deu anys. Publicada l’obra en 1999, l’any següent li atorgaven el Premi Quima Jaume de reconeixement a la Creació Poètica. També al mateix temps traduïa els dos llargs rèquiems de R. M. Rilke apareguts a “Els Marges” el 1997.


Vas tenir una època molt creativa

Ara, explicant-t’ho, me n’adono! I me’n faig creus, perquè justament aquells anys el meu marit passava per un trasplantament de fetge i altres complicacions de salut que m’obligaven a compartir les lletres amb la medicina.
Però escolta, abans del premi de reconeixement a Cants d’amor i de guerra de l’Ahaggar (aquest és el títol del llibre, precedit d’un per mi innecessari Tuaregs), Jordi Castellanos, amic malaguanyat i molt temut com a crític literari, havia tret un article en el diari “Avui” que em va causar més sorpresa i alegria que el mateix premi. La teva entrevista, Asmaa, me l’ha fet recordar, i com a escriptora catalano-amaziga que ets, hauries de llegir-lo. A veure si el trobo… Sí, 26 de juliol de 1999. Encapçalat per “La poesia dels senyors del desert”, dóna notícia tant de la meva traducció com de la realitat amaziga, i dient que he abocat tota la meva personalitat en la vostra cultura, no creu que la publicació del llibre “hi pugui posar punt final”. Devia vaticinar, perquè pocs anys després col•laborava en la primera Primavera Amaziga de Barcelona… Em deies que també hi eres.
x
Acabava d’arribar a Catalunya. Què fa ara la Maria Teresa?

L’any passat va sortir a la llum Obra poètica (1973-2015), un llibre que aplega els meus principals reculls. Potser un dia hauré de rescatar la resta, com també la ingent obra pictòrica del meu home. De moment i després de viure intensament la seva mort, escric unes memòries.
Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d'Igualtat del Consell Comarcal del Maresme.
Informació publicada el 30 d'abril de 2018
Compartir:Comparteix al FacebookCompartir a Twitter
Consell Comarcal del Maresme - Pl. Miquel Biada, 1 - 08301 Mataró - Tel. 93 741 16 16 - Fax 93 757 21 12