11.12.2017Consell Comarcal del Maresme - Tornar a portada  
 
 
 
 
1.- MARC DE REFERÈNCIA CONCEPTUAL ECOSISTÈMICBenestar SocialServei de l'equip d'atenció a la infància i a l'adolescència (EAIA)Protocol d'atenció a la infància
L´epistemologia ecològica
També anomenada ecosistèmica o de la complexitat, posa l´accent sobre l´anàlisi formal dels sistemes humans de relació, el context i la complexitat, ultrapassant el model clàssic reduccionista. Presenta connotacions tant holístiques (la persona es concep com un tot indivisible), com també dinàmiques (en el procés dinàmic de la personalitat interessa més posar l´atenció sobre les modalitats a travers de les quals un canvi sorgeix que sobre  les causes que van poder donar orígen a una particular configuració de la personalitat de l´individu) i històriques (importància del procés).

“Es tracta d´afrontar aquell problema complex en el qual el subjecte del coneixement es converteix en objecte del seu coneixement al mateix temps que segueix sent subjecte...el coneixement és sens dubte un fenòmen multidimensional en el sentit que, de manera inseparable, alhora és físic, biològic, cerebral, mental, psicològic, cultural, social” (Morin, 1986).

“ Bronfenbrenner (1979) ha identificat una sèrie de sistemes en els quals l´infant es troba immers: el microsistema, format per les relacions de l´entorn proper familiar; l´exosistema, format per l´ extensió de les relacions socials com l´escola, el grup d´iguals, la família extensa, etc.; el mesosistema, que són les relacions que s´estableixen entre el microsistema i el exosistema i el macrosistema, format per la cultura, els valors socials, la religió o creences, la legislació, el sistema econòmic i les implicacions en la resta de sistemes” (Diputació de Barcelona, 2008, pàg. 13).

Per això en el procés valoratiu de la desprotecció infantil valorem situacions de necessitat, mai valorem a la persona aïllada del seu context, evitant identificar els problemes socials amb problemes de la persona i així trencar el reduccionisme de la causalitat lineal.

Sempre cercant abastar una visió globalitzadora, és necessari tenir en compte tant a la persona com al medi social en la que aquesta es significa, i a les relacions que s´estableixen entre aquests i els serveis que intervenen, co-construïnt una causalitat circular que ineludiblement els connexiona i retroalimenta.

Si concebem a les famílies com a sistemes autònoms que s´autoorganitzen en constant interacció amb el medi, ” podem concebre el sistema d´intervenció com un entorn a construir en xarxa. Es tracta d´oferir límits i fronteres, de forma temporal, que ajudin i proposin vies de desenvolupament i canvi a les famílies per a capacitar-les en la gestió de les seves necessitats a partir dels seus propis recursos, en un procés de delegació i reapropiació de funcions” (Abril i Jara, 2007, pàg.121)

Per això, la unitat d´anàlisi no només és l´infant en el si de la seva família, en el seu entorn social, s´ha d´ampliar a la interacció entre aquest i el sistema que intervé, inclosos els recursos disponibles. Existeix una relació dinàmica i retroalimentadora, canviant, entre els diferents sistemes en una xarxa complexa d´interaccions.

“És aquella epistemologia no només dels sistemes observats, sinó també dels sistemes observadors, i requereix el poder tractar la interdependència, la multidimensionalitat i la paradoxa” (Morin, 1986).

Colapinto ha posat l´accent sobre el risc de desmembrament que pot patir la família davant intervencions fragmentades dels serveis, per això explica que cal estimular la connexió interfamiliar i resistir a la disolució del sistema familiar dins del sistema d´intervenció...”millor que convertir-se en el límit, els terapeutes i altres operadors socials poden nodrir-lo ajudant a la família diluïda a desenvolupar i mantenir el seu propi límit” (Colapinto, 1996).

El procés de canvi es concep com a una co-responsabilitat i coherència entre la família, els serveis i els professionals.

"Les estratègies d´intervenció que no contemplen degudament l´ecologia dels problemes que procuren modificar, contribueixen a generar ordres més alts de patologia” (Keeney 1994, pág.208)

El marc conceptual d´aquest model parteix dels següents enfocaments generals interrelacionats: una visió constructivista del ésser humà, una visió ecosistèmica dels processos familiars i una comprensió del canvi com a procés discontinu.

  • 1.1 Una visió constructivista del ésser humà

    Concebre la noció de realitat humana com a construcció social, implica: per una part,  acceptar que aquesta és una perspectiva i no una veritat; i per altre part implica acceptar com a vàlides les construccions socials pròpies de la societat en la que les famílies es mouen, ja que constitueixen el context en el que les seves pautes prenen significat (Cortina, 1998, pág.117).

    Tot i això, no vol dir eliminar les consideracions respecte una ètica de mínims, de moralitat que és exigible per a tots els ciutadans, i per sota de la qual no pot caure una societat. Suposa una definició clara de la posició del professional en la construcció de realitats alternatives, la qual cosa obliga al professional a flexibilitzar les seves pròpies nocions de família per a poder intervenir.

    També posa l´accent vers la importància per al professional de que es treballi en ell el seu rerefons cultural i ideològic en general, de manera continuada  per aconseguir una mirada vers la situació de l´altre no només respectuosa sinó el més eficaç possible.

  • 1.2 Una visió global multidimensional o ecosistèmica

    Es basa en els conceptes de causalitat circular, complexitat i emergència de fenòmens no esperats en els sistemes humans. Així es persegueix establir connexions, interrelacions entre els actors que es troben implicats en un procés d´ajuda i el lloc que ocupa el professional o l´equip, per tal de desbloquejar cadenes inoperants d´intervencions incongruents entre sí i de caràcter crònic (Vega 1997, pàg. 168).

    La descripció d´un sistema sempre reflexa la subjectivitat de l´observador, la realitat és més construïda que descoberta per l´observador. Mitjançant la autoobservació el professional es converteix en instrument de la relació terapèutica en un procés de coparticipació amb el sistema familiar necessitat d´una intervenció (Vega, 1997, pàg.175).

    Partim de la concepció del sistema de protecció com una xarxa de subsistemes que comença en la pròpia família i de que cada subsistema té el seu encàrrec específic i els seus límits de context, que fan necessaris establir una bona articulació de la xarxa des de la corresponsabilitat i des de la complementarietat per afavorir una intervenció que tingui efectes educatius i terapéutics en les famílies que atenem.

    “Aquesta articulació és imprescindible per evitar la fragmentació de la intervenció amb les famílies, ja que comporta el risc de generar multiassistència, que exhaureixi els recursos implementats, sense aconseguir els objectius de canvi. També comporta el risc d´incrementar greument la patologia existent i el maltractament de l´infant quant l´actuació dels diferents operadors socials no s´integra” (Abril, Jara, 2007, pàg.123).

    Resulta imprescindible treballar en la unificació de criteris d´intervenció professionals dins d´una una cultura d´acords, però garantint la visió global, evitant les duplicitats de la intervenció i incrementant la qualitat de l´atenció que oferim, si aconseguim un funcionament dels serveis, més enllà que coordinats, integrats.

    Per això cal desenvolupar sistemes que permetin avaluar la xarxa (finalitat, agents, temporalitat, metodología...) i el seu impacte, de manera continuada.

    Els serveis que intervenen podem concebrel´s com productors de bens relacionals, que són alhora components bàsics, junt amb les prestacions, dels serveis a les persones.

    Intercanviar una sèrie de valors i el fet de compartir significats permet anar co-construïnt un llenguatge comú que posa el seu gra de sorra per desenvolupar una cultura ética política de la cura que orienti sobre la base de la corresponsabilitat, una nova organització social del benestar a la vida quotidiana per al infants i les seves famílies i els professionals i els multiserveis.

  • 1.3 El canvi com a procés discontinu

    Implica una concepció del canvi com a procés que es desenvolupa a través de sistemes autoorganitzats que es regeixen per les variables de temps i lloc, això porta a deduir que una intervenció pot obrir el camí cap a una altra nova organització al introduir un desordre nou en un sistema social, però el resultat serà en part impredictible donat que també dependrà de la capacitat autoorganitzadora del sistema. (Vega, 1997, p.169).

    És realment imprescindible aprendre a reconèixer i valoritzar els processos de canvi mínims, que poden passar desapercebuts per les característiques d´aquestes famílies, més que focalitzar en el desplegament caleidoscòpic de problemàtiques  per poder desenvolupar major atenció als recursos i potencialitats no actualitzades.
     
    En aquesta línia, el concepte unificador de les accions professionals és el de “resiliència”, entesa com “la capacitat de superar a la adversitat de forma creativa, transformant un succés negatiu i potencialment perniciós, en un aprenentatge enriquidor. Suposa derivar a instàncies especialitzades quant sigui necessari i treballant coordinadament amb altres equips, sense deixar de fer relleu de la importància fonamental d´identificar àrees lliures de patologia, dany i disfuncionalitat".

Carme Jara
Equip Funcional d´Infància nº 7
Servei Barcelona Comarques
DGAIA
Barcelona, desembre de 2009

 
model teòric
marc legal
tipologia maltractaments
protecció i risc
biblioteca
Consell Comarcal del Maresme - Pl. Miquel Biada, 1 - 08301 Mataró - Tel. 93 741 16 16 - Fax 93 757 21 12