SIAD Suport jurídic

L’atenció personalitzada es fa a la seu del Consell Comarcal del Maresme (Mataró) i en els municipis de Tordera i Arenys de Mar.

Cal demanar cita prèvia.
Telèfon: 93 741 16 22
Correu electrònic: siad.maresme@ccmaresme.cat
SOL·LICITUD DE VISITA / CONSULTA / COMENTARI

L’assesorament jurídic del SIAD Maresme el du a terme un advocat i s´ofereix de forma gratuïta.

Dóna informació i assessora de qualsevol tema relacionat amb processos civils: separacions i/o divorcis, impagament de pensions d’aliments, guarda i custòdia del fills/filles, règim de visites, divisió del béns ganancials… etc.

També, sobre processos penals: conveniència  d’interposar una denúncia per maltractaments, les conseqüències per al denunciant i per al denunciat, ordres d’allunyament… etc.

Karin Konkle, una estadounidenca feminista arrelada a Sant Pol de Mar

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Karin Konkle és una dona estadounidenca que va arribar l’any 1992 a Catalunya i s’hi va quedar. Aquesta feminista convençuda i vinculada al món associatiu de dones, viu a Sant Pol de Mar i ajuda les dones a l’autodefensa personal utilitzant les tècniques de les arts marcials i, en especial de l’aikido.

Ho fa a partir de tallers i amb la publicació del llibre “Estás segura? Autodefensa i las claves de la auténtica seguridad” , del qual s’està fent la segona edició. Per a Karin Konkle, “si no coneixes els trets generals de la violència que experimenten les dones realment, i les diferències biològiques i emocionals entre homes i dones, no és ètic dir que ofereixes un curs d’autodefensa per a dones

Qui és la Karin Konkle?

Sóc dels Estats Units. Sóc llicenciada en estudis de gènere i vaig estudiar a la universitat de Columbia a Nova York. Vaig treballar a una fundació per a dones a Nova York, però si volia avançar en aquella feina, havia de fer un màster, i no em decidia si dedicar-me a l’ensenyament o a una feina més directa amb les dones. Així que vaig decidir agafar un any per viatjar, provar com era donar classes. Vaig venir a Barcelona l’any 1992 pensant quedar-me uns mesos o un any, amb una motxilla grossa.

Què ens pot dir de la teva trajectòria migratòria?

Vaig aterrar a Barcelona, i m’hi vaig instal·lar fàcilment. Compartia pis amb un noi i una noia brasilers, i vaig conèixer molta gent a través seu. En aquella època ja feia aikido i això també em va permetre ampliar el meu cercle d’amistats. Però a la llarga la situació es va anar complicant, tant laboralment com amb les relacions de parella.

Per l’aspecte i l’accent, de seguida la gent nota que sóc estrangera, i d’entrada els hi fa certa gràcia, encara més perquè parlo català, però després hi ha algunes diferències culturals que són difícils. A vegades, em fa la impressió que em tracten com si estigués aquí de pas i sempre a punt de marxar, i això fa difícil plantejar projectes de llarg recorregut. Penso que em tracten com a  una turista, no com a una immigrant, amb tot el bo i el dolent que té aquesta classificació. Per exemple, no em demanen els papers al carrer, com passava sovint, per exemple, amb els meus amics brasilers. Però, d’altra banda, quan una altra noia (alemanya, per cert) i jo vam plantejar fer una associació de dones al poble, a la primera reunió es va aixecar una dona gran per dir que ella portava 40 anys vivint al poble i encara li deien forastera, però com a mínim era catalana, i que qui érem nosaltres per a fer una associació de dones. L’associació es va crear igual, i encara existeix, però al meu poble a vegades sento que el catalanisme mateix es converteix en un obstacle per a la coexistència de la diversitat cultural.

A què et dediques a nivell professional?

Sóc 3er Dan d’aikido, que és un art marcial que crea harmonia d’una situació d’enfrontament, buscant protegir-se sense fer mal a l’altre. Fa uns 25 anys que faig aikido i quasi 20 que faig tai txí també. La relació de la ment i el cos m’apassiona, dóna sentit a la vida que vivim aquí, en aquests cossos que són com experimentem el món.

Porto uns 15 anys donant cursos d’autodefensa per a dones, cursos en els quals s’ensenyen eines per a mantenir la calma en situacions complicades, s’aprèn a posar límits amb la veu i el cos, a comunicar-se clarament, a gestionar l’espai personal, i si cal, a defensar-se físicament. Preparo aquesta formació tant per a un públic adult com adolescent, i ensenyo a aplicar aquestes eines a diverses situacions, com per exemple les agressions homòfobes. Crec que el valor afegit de la meva feina és que tinc una perspectiva de gènere i treballo amb la gestió de l’estrés en si. Als meus tallers, mirem com sorgeix la situació de debò i practiquem com resoldre-la. Volia aprofitar tots els anys que havia dedicat als arts marcials i combinar-lo amb una perspectiva feminista i un treball d’unificar la ment i el cos. De fet, crec que aquests conceptes són la base de tot el que he fet, i que segueix sent vigent i diferencial. Ca la Dona ha sigut un espai súper important per a mi. Quan vaig arribar, vaig trigar anys a trobar persones feministes. Venia de Nova York i de la universitat, on estava molt ficada en l’activisme feminista, i quan vaig arribar aquí, per una banda, trobava un masclisme molt fort que no havia conegut mai, especialment en les arts marcials, on hi havia molt poques dones. Trobar Ca la Dona va canviar segurament el meu trajecte vital. Si no hagués pogut fer una feina com aquesta, amb tant sentit per a mi, segurament hauria marxat ja d’aquest país.

Has publicat un llibre i tot sobre l’autodefensa femenina, oi?

Sí, el llibre es diu: “Estás segura? Autodefensa i las claves de la auténtica seguridad”. Se’n van editar 200 exemples que ja estan exhaurits i ara estan a punt d’arribar els llibres de la segona edició.
El llibre explica en què consisteix l’autodefensa femenina i com es diferencia de l’autodefensa en general. Els homes quan ensenyen autodefensa ho solen fer com si tots fóssim idèntics, quan en realitat la violència masclista porta a tipus d’agressions diferents, tenim cossos diferents, i fins i tot els efectes de l’adrenalina al cos són diferents quan ens trobem sota l’efecte de l’estrés o de la por davant d’un agressor, per exemple. Si no coneixes els trets generals de la violència que experimenten les dones realment, i les diferències biològiques i emocionals entre homes i dones, no és ètic dir que ofereixes un curs d’autodefensa per a dones.

Com valores la teva experiència laboral aquí?

Treballo moltes hores per guanyar diners suficients per a pagar els autònoms, faig feines que són poc reconegudes i que m’obliguen fins a cert punt a competir en preus amb gent que treballa en negre, que no tenen titulació, i a vegades amb un tracte com si no es tractés d’una feina sinó d’un passatemps. Conec poques persones angloparlants que visquin aquí i que no treballin a l’ensenyament de l’anglès o la traducció. És difícil treballar aquí, i si ho fas pel teu compte, encara més. De tota manera, em sento afortunada, encara que he hagut de superar molts entrebancs. Volia homologar la meva llicenciatura, però aquí no hi ha una llicenciatura equivalent a la que vaig obtenir en “Estudis de gènere”.

Parles molt bé el català!

Trobo que és una cosa que no té mèrit perquè és la llengua que aquí es parla, al costat del castellà, i a Sant Pol, on visc, es parla molt el català. El meu accent americà es nota menys en català que en castellà.
La meva ex parella és catalana i era la llengua en la qual ens relacionavem. Parlo només en anglès amb el meu fill perquè penso que ha de ser la seva llengua materna. La meva colla al poble està composada bàsicament de persones angloparlants però que tenen parelles catalanes, i això ha fomentat encara més l’ús del català entre nosaltres i ha facilitat la barreja amb la gent catalana de Sant Pol.

T’agrada viure a Sant Pol?

Sí, estic bé aquí i el meu fill té aquí una qualitat de vida que no pot tenir en una ciutat.

Què ens pots dir sobre la teva participació associativa?

El meu primer contacte amb el món associatiu feminista el vaig establir a l’espai Ca la Dona, de la qual era sòcia, i participava en les activitats que feien. Després vaig tenir, junt amb una altra amiga, la idea de crear una entitat de dones a Sant Pol. Al principi la idea va tenir una mica de resistència per part d’algunes persones, però després vam crear l’entitat, que ha arribat a ser un referent per a les dones del poble. Sempre s’han fet moltes activitats variades per a les dones i es segueixen fent. El que passa és que sempre he trobat a faltar un enfocament més feminista i reivindicatiu en l’associació. Les dones només participen en les activitats que les interessen perquè responen a una necessitat d’elles, però en general són poques les que es mouen pel compromís amb la lluita per la igualtat i la eradicació de la violència. Les prioritats de les sòcies, que són les que ha de reflectir l’entitat, no sempre coincideixen amb les meves prioritats personals. La lluita social té relativament poc pes a dins l’entitat, i això sempre m’ha generat una certa insatisfacció. Però podem dir que és una entitat molt treballadora i ha fet molt per les dones del poble. Vaig deixar la presidència de l’entitat fa poc per manca de temps i per dedicar-me a altres coses, però segueixo col·laborant en allò que puc. Hi ha un grup de dones amb empenta que tiren endavant l’associació.

Entrevista realitzada per: Asmaa Aouttah, agent d’igualtat del SIAD Maresme 

Maria Teresa Planella, tota una vida vetllant per la salut de les dones

Maria Teresa Planella i Comas és una figura coneguda en l’àmbit de salut i dones a la ciutat de Mataró. Per molts serveis i agents ha estat i és referent en l’atenció i l’acompanyament a les dones en diferents situacions. Des de la seva posició com a psicòloga del centre d’atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (Passir Mataró), coneix de prop les realitats de moltíssimes dones, en relació amb la salut i amb altres aspectes de la seva vida. L’entrevistem amb motiu de la recent celebració del Dia Internacional de l’Acció per la Salut de les Dones, en el marc del projecte “Visibilitza’t”.


Qui és la Teresa Planella?
El meu nom és Teresa Planella i Comas, nascuda a Olot però des de fa molts anys vivint i treballant al Maresme. Tinc 61 anys. Estic casada i tinc dos fills i una neta.

Com va començar la teva relació amb la psicologia i l’atenció a les dones?
Vaig estudiar Psicologia quan encara era una branca de Filosofia i Lletres. Primer em vaig encaminar a l’àmbit de la psicologia infantil i també vaig treballar com a mestra de primària. Però al 1989 se’m va presentar l’oportunitat de treballar en el que en aquell moment era el Centre d’Atenció a la Dona i a la Parella de Mataró– l’antic Centre de Planificació Familiar- i des del primer
moment vaig sentir que era un lloc ideal per a mi.

En aquells anys érem un equip petit: una metgessa, dues infermeres i una administrativa però amb un gran entusiasme i implicació. L’objectiu era l’atenció integral a les dones i les seves parelles en aspectes relacionats amb la seva salut sexual i reproductiva, aquesta visió holística de la persona eren i són una gran motivació per a mi.

Amb els anys ha anat creixent l’equip, la població i han anat canviant les prioritats i necessitats de l’atenció. Actualment el nom és ASSIR -Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva- i estem ubicats al CAP Ronda Prim de Mataró. L’Assir atén homes i dones, però sabem que molts dels problemes de salut pels quals s’hi acudeix els pateixen les dones.

La meva tasca com a psicòloga de l’ASSIR és donar atenció a un ampli ventall de demandes relacionades amb la sexualitat de la dona i de l’home, els problemes de parella, els relacionats amb la ginecologia, la salut sexual, l’embaràs, la maternitat/paternitat, la contracepció, així com qualsevol problema psicològic, social i familiar a l’entorn de la salut sexual i reproductiva. En definitiva, es tracta de promoure la salut dels usuaris (dones, parelles o grups específics), en els aspectes afectiu, sexual i reproductiu, tot potenciant els recursos de l’individu i disminuir el risc de malalties mentals.

Sabem que vas dur a terme accions específiques amb les dones, ens ho pots explicar?
Des de sempre , però cada cop més, a la vida hi ha moltes situacions que creen estrés i les dones ho patim especialment. l’estrès afecta física i emocionalment, afecta a la salut i a les relacions interpersonals. Des de fa molts anys per ajudar en aquest aspecte faig el taller “Entrenament en relaxació” que té una molt bona acollida.

Un altre factor clau per a les dones és el sentir-se recolzades, sentir que poden compartir les seves necessitats, dificultats i moments vitals amb altres dones. El treball grupal és una molt bona opció i al llarg dels anys he conduit grups psicoeducatius d’autoestima, sexualitat, dones en situació de canvi, així com la meva participació en els grups d’educació maternal i postpart.

I en relació a la violència masclista?
En referència a la violència de gènere he participat en les comissions de treball sobre el tema en els diferents àmbits, de l’ajuntament, de l’ASSIR… i és un tema que continuem treballant en el nostre dia a dia

Com valores tota aquesta feina realitzada amb les dones?
Treballar tants anys en un mateix àmbit i en un mateix lloc ha possibilitat veure evolucionar la societat i en especial les preocupacions i necessitats de les dones. Alhora m’ha permès compartir històries de vida de moltes d’elles, sovint al llarg de dues i fins i tot tres generacions, he compartit els canvis socials, laborals i personals tot acompanyant-les en cada un dels seus cicles vitals. És molt enriquidor tan professional com personalment.

Treballar en la sanitat pública per a mi ha estat sempre un aspecte molt important, sentir que pots arribar a tota la població sense el biaix econòmic és molt agraït. També és cert que té la contrapartida que no sempre pots fer les coses tan bé com t’agradarien per molts condicionants diversos.

També ha anat canviant el rol del psicòleg a la societat i dins la sanitat pública així com la importància que se li dona a la salut mental. Per sort cada cop és més inqüestionable la seva importància i s’estan fent esforços per tal de fer-la accessible a la població.

La demanda segueix sent la mateixa que anys anteriors?
Amb els anys el tipus de demandes han canviat. En els primers anys la meva atenció estava molt centrada en temes referents a l’afectivitat i sexualitat, anticoncepció, suport en els casos d’avortament, … En els darrers anys hi ha més demandes en l’àrea de la salut mental perinatal: infertilitat, suport a l’embaràs i al postpart, pèrdues perinatals, criança..

Quina resposta doneu a aquestes noves demandes?
Hem treballat sempre per una atenció de qualitat, una bona accessibilitat, pels drets sexuals i reproductius i amb un enfoc de gènere, amb una promoció activa de la igualtat de gènere.
Al llarg de tots aquests anys sempre hem treballat en col·laboració amb entitats, associacions i professionals a favor de la igualtat i sobretot l’equitat no només en temes de gènere sinó amb qualsevol problemàtica/situació que ho requereixi: diversitat funcional, prostitució, dones migrades, adolescents de centres residencials d’acció educativa, col·lectiu LGTBI, persones Trans…

Per últim, una pregunta que sempre fem. Com valores l’estat d’igualtat en la nostra societat?
És evident que a nivell social hem de continuar treballant i lluitant per tal que aquesta igualtat i equitat siguin una realitat en tots els àmbits, formar i educar els nostres nens i joves en aquests valors….

Moltes gràcies i molta força, Teresa.

Núria Vilardell, passió pels treballs manuals

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Núria Vilardell és una maresmenca enamorada de la seva comarca i, principalment del seu entorn natural. És als boscos del Maresme on, mentre passeja amb el seu gos, troba la inspiració per canalitzar la seva creativitat.

Treballa al Consorci de Promoció Turística del Maresme, però les seves inquietuds artístiques l’han portat a descobrir diverses manualitats. Ara, la seva passió és la decoració d’objectes amb composicions de flors naturals premsades.

Qui és la Núria Vilardell?

Nascuda a Mataró el 21 de febrer de 1962. He viscut a Mataró (El Maresme) fins al 2008 i vaig marxar a viure durant set anys a Pineda de Mar (El Maresme). Actualment, i des de fa dos anys i escaig, visc a Malgrat de Mar (El Maresme). Sempre he estat arrelada a la meva comarca que m’encanta. A part de compaginar la meva feina actual en el Consorci de Promoció Turística “Costa del Maresme”, combino les hores de temps lliure a realitzar treballs manuals, especialment el de pintura a l’oli i, sobretot, els treballs de decoració amb flors naturals premsades. 

De què et ve aquesta passió pels treballs manuals?

Sempre m’ha apassionat el món dels treballs manuals, artesanies, dibuix i pintura. Aquesta passió em ve donada per les ganes de creació que tinc i que no he pogut desenvolupar gaire quan anava a l’escola, tot i que el dibuix i la pintura eren per a mi una de les assignatures preferides i en les quals em deixaven ser una mica creativa. 

D’aquests diferents tipus de treballs, a quin et dediques actualment?

A cadascuna d’elles li dedico un temps encara que de manera desigual. Pinto a l’oli a estones lliures, especialment  marines que és el que més m’agrada. Una altra manualitat és la realització de peces de llana tricotades amb agulles de mitja o també de ganxet, ja sigui per fer bufandes, foulards, gorres, guants, etc.

De totes les manualitats, la decoració amb flor natural premsada és la que més m’apassiona. Penso que és aquesta on juga un paper molt important la meva creativitat real que tinc, per fer composicions florals i per la passió que sento per la natura.

Interessant, explica’ns que és això de les flors premsades?

Després de recollir flors i fulles al bosc, al camp o, simplement, comprant-ne a les floristeries, es tracta de seleccionar-les, premsar-les i condicionar-les per fer conjunts florals combinant colors i formes. La principal decoració son rams de flors combinats amb formes i colors de tal manera que encaixin perfectament amb l’objecte a decorar. Aquests objectes són de fusta com safates, joiers, caixes de diverses mides, tapes per comptadors, etc.. Algunes decoracions tenen un toc romàntic, d’altres amb tocs més atrevits de forma i color i altres que per la seva senzillesa son decoratives en qualsevol racó de la llar.

Quan va començar aquest interès per les composicions amb flors premsades?

Vaig començar a interessar-m’hi mitjançant algunes publicacions angleses que trobava a les llibreries i biblioteques entre els anys 1985-92 per tal d’estudiar quin sistema de premsat era el més adient, quin condicionament de les flors, i quins materials s’havien de fer servir. Vaig començar a realitzar les primeres proves i intentava aprendre tot el que podia i més.

Què és el que t’inspira més a l’hora de realitzar les teves obres?

La muntanya i els boscos de la meva comarca “El Maresme” i els boscos del Ripollès que son els primers que em van inspirar en aquesta activitat artesanal, i també perquè hi trobo un tipus de flors i vegetació ideal per a les composicions florals. Els meus colors de flors preferides son els blaus, els liles, ocres i vermells. Combinen a la perfecció a l’hora de decorar juntament amb el verd de les fulles.

Les flors preferides, son les roses de “pitiminí”, delfínium, pensaments, margarides, botó d’or (que es troba al bosc entre abril i maig), hortènsia, buguenvíl·lia entre d’altres.  Quan vaig pel bosc o al camp per anar a buscar material vegetal, procuro preservar el medi ambient. Intento no danyar en absolut la planta, tallant els talls de manera que no es malmeti i torni a desenvolupar noves flors i fulles.  Actualment també treballo amb resina, com a material per realitzar treballs de joieria amb flors naturals premsades, com collarets, medallons, anells, arracades, etc.

  • Comercialitzes el producte que elabores o només ho fas per entreteniment?

Venc els meus productes a amistats, familiars, veïns, i qui em coneix. A banda d’això, he realitzat exposicions i fires i últimament he creat una pàgina web on difonc la meva obra. 

La meva primera exposició va tenir lloc l’any 1992 a Premià de Dalt on se’m va oferir exposar a la residència per a gent gran “La Benèfica”. Vaig exposar 40 quadres amb diferents decoracions florals, i va tenir un èxit que no m’esperava. Em va motivar per seguir endavant amb la meva passió.   Després he anat participant en exposicions i fires entre els anys 1992-2006 a diferents pobles: Barcelona, Girona, Mataró, Pineda de Mar, Calella, Mollet el Vallès, Camprodon, Ribes de Fresser, Premià de Dalt, Sant Andreu de Llavaneres, Dosrius i Arenys de Munt.

T’ha estat fàcil donar-te a conèixer i vendre el teu producte?

Al principi tot era molt més planer. L’economia als anys noranta era forta i les persones reconeixien el treball artesanal en les diverses fires a les que exposava i compraven artesania.  En temps de crisi, als anys 2007 fins als 2014, les dificultats han estat moltes. Les persones reconeixen favorablement el treball artesanal pero no es venia. Molta assistència a les fires i/o exposicions, peró resultats molt negatius. Hi ha hagut anys de desmotivació personal perquè t’adones que la teva creació és molt valorada, però et desmotiva fer-ne de noves perquè no es venen.   També les administracions ho han posat difícil, ja que abans no es demanava tanta documentació per obtenir el carnet d’artesà/na. Ara és complicat, ja que només reconeix l’artesania si vius d’ella i si pagues els impostos (IAE). Les tramitacions i peticions de documentació per obtenir-lo es fa molt complicat i no simplifica gens la seva obtenció.  És a dir, si ho fas com a hobby, és molt més difícil introduir-te en les exposicions i fires, ja que a la gran majoria de municipis ens trobem que se’ns demana el carnet d’artesà per poder exposar. 

Com valores tot aquest camí de creativitat que vas recórrer?

Els treballs decoratius em permeten innovar en materials i nous dissenys. La innovació és un factor essencial per a la meva artesania creativa. Sempre estic pensant en nous productes per decorar i, a la vegada, han de ser objectes útils per a la llar.  Cada artesà té la seva pròpia creativitat, estil i idees diferents. Això fa que cap dels meus treballs sigui idèntic. Totes les decoracions son totalment diferents.  Entre els anys 2007 i 2014, vaig tancar parèntesi en aquesta etapa de creació de conjunts florals, ja que la feina i els estudis durant aquests anys no em van permetre seguir amb aquesta activitat. Vaig enyorar-ho molt. Ara torno a recuperar el temps perdut, no puc deixar ni oblidar aquesta activitat tant encisadora per a mi.  És tant gratificant aquesta artesania que m’agradaria donar-me a conèixer més, i sobretot al meu país per la particularitat dels meus dissenys. El meu somni és que em coneguin només veient qualsevol objecte decorat per mi, pel seu color, forma, senzillesa i elegància.  Sempre he pensat que seria interessant donar a conèixer aquesta artesania a d’altres persones que vulguin aprendre-la. Només necessitaria que alguna entitat hi estigués interessada en que donés cursos. És una manera de no estressar-me i no pensar en res més que ser creativa per uns instants i plasmar-ho damunt de l’objecte a decorar. 

Sempre hem sentit a dir que les dones es dediquen més que els homes a la creativitat artesanal, és així?

Tot i que m’he trobat amb molts homes artesans, penso que hi ha moltes més dones que realitzen artesania, potser per  l’àmplia sensibilitat que tenim en la decoració a la llar i potser també per l’educació.  La gran majoria d’artesanies, ja sigui, pintar, decorar, cosir, està fet molt més per les dones, i l’artesania més de tipus constructiu segueix essent realitzat pels homes (ceràmica, ferro, treballs en fusta….etc).

Moltes gràcies per aquesta entrevista Núria. Et desitgem molta sort!

Gràcies a vosaltres!

Entrevista feta per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme.

SIAD Suport Intercultural

És un servei que s´ha creat per donar resposta a les necessitats d´assessorament i atenció en temes de gènere tant per a les dones d´origen immigrat com per als professionals dels serveis municipals.

CONTACTE:
Telèfon: 93 741 16 22
Correu Electrònic: asmaa.aouattah@ccmaresme.cat
Per sol·licitar la prestació d’aquest servei, envieu-nos emplenat AQUEST FORMULARI

Aquest servei ofereix:

1. Mediació Intercultural en temes de gènere:

  • Intervenció en casos de violència masclista.
  • Intervenció amb dones que tenen necessitats de diferents tipus.

2. Acompanyament de les dones als diferents serveis

Les dones que encara desconeixen els serveis tant municipals com comarcals i provincials, troben moltes dificultats  a seguir el procés que emprenen: dones maltractades i/o amb problemes psicològics, dones de nova arribada, dones amb dificultats d’idioma o dones mancades d’una xarxa social. Des del SIAD oferim acompanyament en aquests serveis per tal de donar suport psicològic a la dona.

4. Treball comunitari

Es treballa amb el col·lectiu de dones d’origen estranger per tal d´afavorir la seva formació, sensibilització i participació; i amb professionals per tal de dissenyar accions a favor de la igualtat i de la visibilitat de les dones immigrades en el seu territori.
S’ofereixen:

  • Xerrades i formació
  • Suport a les entitats de dones d´origen immigrat.
  • Suport a professionals: xerrades, assessorament en la relació amb el col·lectiu i amb les entitats, disseny i/o organització conjunta d´actes i activitats, foment del treball en xarxa, etc.
  • Visibilització de les aportacions de les dones d’origen estranger a la comarca

Eva Lleonart, una apassionada de la literatura

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Eva Lleonart és una barcelonina que ha trobat en el Maresme, i concretament en Sant Pol de Mar, el lloc per viure-hi. Ha abandonat la seva professió, la química, per la seva passió que és la literatura. Diu que s’expressa “millor escrivint que parlant” i la seva qualitat literària ja li ha permès obtenir diferents premis. A més d’escriptora és coach i uneix els dos vessants en els tallers de coahing i neurolingüística que imparteix. 

Qui és l´Eva Lleonart Muntagut?

Sóc catalana. Vaig néixer a Barcelona i actualment visc al Maresme, a St. Pol de Mar.
Química de professió, vaig exercir durant 13 anys a una multinacional. Allà ja vaig descobrir la meva passió per l’escriptura. Posteriorment em vaig formar a diferents escoles fins realitzar l´itinerari complert de novel·la a l´Escola d´Escriptura de l´Ateneu Barcelonès.

A què et dediques a nivell professional?

Sóc coach. Tinc el màster de coaching i també el de PNL (Programació Neurolingüística). Aplico la PNL al coaching, tant literari com personal, que duc a terme. Imparteixo tallers d´escriptura creativa, narrativa i anàlisi d´obres a diversos centres i també tallers d´Escriptura Terapèutica. Resumint sóc coach i escriptora. Escric i faig coaching literari.

Parla’ns de l’escriptura. Com has arribat a ser escriptora i què representa per a tu el fet d’escriure?

L’escriptura per mi és una necessitat de plasmar les meves inquietuds. M´expresso millor escrivint que parlant. Connecto amb el meu jo perquè quan escric parlo amb mi mateixa.

Sobre quins temes escrius?

Escric sobre els grans temes: l’amor, la passió, l’enveja, el sentit de la vida. Són temes molt tractats però hi poso la meva mirada particular. Em fixo en les coses petites però que aporten un gran significat en la vida.

Per exemple, una persona que no tingui cap posició social, econòmica o cultural, pot semblar d’entrada que només és una persona més, del munt. Però si la mires amb lupa descobreixes que és la persona més important pel seu entorn.


Al llibre “La vida s’escriu amb minúscules”, ho plasmo parlant de petites coses i en la novel·la “Miratge”, el focus està posat en les petites persones que viuen a la Índia. Puc donar l´exemple d´una senyora en un centre de moribunds. No tenia familiars, ni propietats ni gent que la visités. Però tenia una dignitat tremenda. Quan el personatge de la novel·la li va preguntar si volia alguna cosa, li va demanar que li pintés les mans i li poses el puntet al front (bindi).

 Quin lloc ocupa el tema dona en els teus escrits?

No escric només sobre o per a les dones. Però m´atrauen els diferents perfils de les dones. Per exemple a la novel·la “Miratge” hi ha la dona aventurera, lliure i independent i la dona formal amb família i més lligada a la societat.

De vegades escric com a home per posar-me en la seva pell i saber com ens veuen a les dones. A vegades ho aconsegueixo i a vegades no, sobretot quan es tracta de les relacions sexuals. Deixo llegir l´escrit a alguns homes del meu voltant per saber el seu parer.

Hi ha escriptors homes que sembla que coneguin molt bé el món de les dones, oi?

Sí, entre altres Garcia Márquez, Woody Allen en les seves pel·lícules, etc. Aquestes són excepcions, sobretot si parlem de la literatura clàssica on la dona era presentada com un mer objecte . Virginia Wolf va ser de les primeres que es van rebel·lar contra la imatge de la dona en la literatura. El seu pare li va permetre l´accés a la literatura i els llibres i això va fer que s´adonés del paper marginat i estereotipat de la dona en la literatura.

 Què penses de la categoria, literatura feminista?

A vegades penso que és una etiqueta per desqualificar o per treure força al que escriuen les dones. Jo entenc la literatura com una manera profunda d´expressar-se de l´ésser humà sigui home o dona. Aquestes classificacions no m´agraden.

Quins llibres has escrit?

El llibre de relats “La vida s’escriu amb majúscules” i la novel·la “Miratges” i altres relats publicats amb altres autors.

 També has rebut premis?

El mejor final de la historia. Concurs de la Cadena Ser. Guanyadora setmanal novembre 2007 amb el relat “Como todos los días desperté en mi cama sin saber dónde estaba
Concurs de microrrelats de El Periódico de Cataluña. Guanyadora Juliol 2007 amb el relat “El latín en la iglesia
Soñadores XV. Obres premiades en el certamen literari 7 plomes, Mollet del Vallés, 2006. Segon premi en prosa castellana amb el relat “Circunstancias”
Soñadores IX. Obres premiades en el certamen literari 7 plomes, Mollet del Vallès, 2002. Primer premi en prosa castellana amb el relat “Experiencias vividas”;  primer premio en prosa catalana amb el relat “Tan iguals i tan diferents” y segon premi en poesia castellana per “Sensibilidad”.

Abans has dit que aplicar el coaching i  la PNL a la literatura. Ens vols explicar què és el coaching literari i  la PNL?

El coaching literari ajuda a aconseguir els objectius desitjats. En aquest cas, seran objectius literaris. És un anàlisi d’on està la persona i cap a on es vol arribar. És individual. S’el·limina el bloqueig que impedeix escriure. Aquest sempre és personal. S´utilitza la PNL per acabar amb el bloqueig. Després es comença amb el procés creatiu.

La PNL és la programació neurolingüística, ajuda a detectar les creences limitants de la persona i substituir-les per creences potenciadores.
Això en el cas de les dones ho trobem per exemple quan no volen treure temps per escriure a l’atenció a la família i la llar, algunes vegades busquen l´aprovació prèvia de l´home.

 Quins tallers imparteixes?

Aquí al Maresme, imparteixo diferents tallers d’escriptura creativa i terapèutica.
Tallers d’escriptura creativa que ofereix les eines bàsiques per saber escriure Literàriament. Imparteixo un a Mataró i un altre a Calella.
Tallers d´anàlisi de tècniques literàries. Només es fa si ja s’ha fet el primer taller. Dóna una amplitud de mires  i ajuda la persona a trobar el seu estil. Imparteixo un a Sant Pol i un altre a Calella.

Tallers de narrativa, s´hi aprenen les tècniques literàries. Primer pas per fer escriure una novel·la o un conte. Imparteixo un al “laboratorio de escritura” a Barcelona.
Tallers d´escriptura terapèutica on s´expressen les emocions i s´aprèn a gestionar-les a través de l´escriptura utilitzant tècniques de la PNL. Ara estic fent aquets tallers a Barcelona, Calella i havia fet un a Castelldefels.

Com valores aquests tallers?

Aquests tallers posen la literatura a l´abast de tothom. Tothom és escriptor en potència perquè tothom ha viscut i té coses a dir. Aquesta diversitat dóna lloc a moltes mirades de la realitat, sexes, edats, àmbits culturals, etc.

Hi ha un taller que està organitzar per una entitat de dones oi?

Sí, és el taller de Sant Pol. Està organitzat per l´associació “Dones de la Vallalta” que porta 3 anys i ara els membres han assolit un domini important de les tècniques d´escriptura. Han arribat a publicar un llibre de relats i tot.

Sé que també estàs activa al món associatiu, a quines entitats pertanys?

Sóc una dona d´esquerres, sóc la fundadora del Teaming Vallalta, projecte social a la zona de la Vallalta (Sant Pol, St. Cebrià de Vallalta i St. Iscle de Vallalta) que pretén ajudar a les famílies més necessitades amb fons aportats pels membres del Teaming També formo part del Banc del Temps de Mataró i he col·laborat com a voluntària a diferents organitzacions: amb nens de famílies desestructurades, persones grans, persones immigrades, nens amb malalties oncològiques i una estada a Calcuta com a cooperant. Sóc la secretària de l´associació “Dones de la Vallalta”.

Com valores la teva trajectòria personal  a la vida?

La meva trajectòria personal, a ulls externs, pot semblar que hagi seguit camins ben diferents des de la química a l´escriptura. En realitat, a dia d´avui, m´adono que donar-me permís a experimentar les meves inquietuds m´ha enriquit i puc aplicar el que he après en cada etapa de la meva vida.
N´estic molt contenta.

De vegades es pateix del prejudici que l´escriptura ha de ser una afició, però una persona no en pot viure. És un missatge constant que m´ha obligat a ser més ferma i creativa per trobar la manera de fer viable el meu projecte.
El coaching pateix d´un altre problema. És conegut el nom però no es coneix en què consisteix. La frase de “Ara tothom és coach” no ajuda gaire perquè li treu valor i generalitza.

Quina és la teva visió personal envers la igualtat de gènere en la nostra societat?

És evident que la nostra societat ha avançat en aquest aspecte. La meva realitat no té res a veure amb la de la meva mare, i només estem parlant d´una generació anterior. Però crec que també és una percepció que amaga realitats desiguals encara ara, encara aquí, i no hem de deixar de reivindicar el dret de les dones a la igualtat en tots els àmbits.

Entrevista realitzada per: Asmaa Aouttah, agent d’igualtat del SIAD Maresme 

Sessions formatives sobre agressions sexuals en situacions de conflicte armat i tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual

L’any 2022 és un any marcat per la guerra a Ucraïna. En la seva fugida del conflicte bèl·lic, moltes dones i els seus infants han patit i segueixen patint situacions de violències sexuals.

El Servei d’Informació a la Dona del Consell Comarcal del Maresme (SIAD Maresme) ha organitzat dues sessions de formació on s’abordaran aquestes violències, com es manifesten i com abordar-les.

Les sessions, encara que estan obertes a tothom que hi estigui interessat, estan especialment adreçades a les persones que formen part de la xarxa d’atenció a les dones en situació de violència masclista i els seus fills i filles de la comarca del Maresme

La formació es realitzarà en format online en dues sessions. La primera, sobre “Agressions sexuals en situacions de conflicte armat” tindrà lloc el 7 de novembre de 9.30h a 11:30h.

La segona se centrarà en el “Tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual” i s’impartirà -també en format online- el 14 de novembre de 9.30h a 11.30h.

Les sessions estaran dirigides per Lorena Garrido Jiménez, professora de Filosofia del dret de la Universitat Autònoma de Barcelona, i formadora en màsters i postgraus.

Per assistir-hi cal inscriure’s emplenant aquest formulari:


Formulari d’inscripció

Abans d'enviar aquest formulari, llegiu la nostra POLITICA DE PRIVACITAT

Una vegada haguem rebut el formulari s’enviarà l’enllaç de l’espai virtual de la formació.

Maria Teresa Bertran o la Teresa d’Arenys, la vocació de la poesia

El seu DNI la identifica com a Maria Teresa Bertran Rossell, però els seus amics i els seus lectors la coneixen com a “Teresa d’Arenys” , una dona tremendament tossuda que va saber viure sempre lliure malgrat les adversitats, d’una profunditat i noblesa d’ànima que costa descriure. Per això, us deixem l’entrevista que li hem fet. Just fa dos dies, la Teresa d’Arenys ha rebut diferents reconeixements a la seva trajectòria literària i aquesta setmana ha estat guardonada amb el Premi Crítica Serra d’Or de Poesia. 

Qui és la Teresa d’Arenys?

La Teresa d’Arenys és la Maria Teresa Bertran Rossell. Vaig néixer el 24 de maig de 1952 a Arenys de Mar en una família amant de la terra i la lectura. El meu pare em va familiaritzar de molt petita amb la llengua francesa per compensar l’escolarització en  espanyol. Vaig cursar l’etapa primària al col•legi de les Escolàpies d’Arenys, i el batxillerat superior amb preuniversitari de Ciències a l’Institut de Mataró. Era una nena rebel. Des de l’edat de quinze anys, i després d’una greu discussió amb el pare, vaig treballar per pagar-me els estudis. 

La consciència identitària i una tirada a l’especulació filosòfica em van portar a la facultat de Lletres i a decidir-me, el tercer curs, per un Departament que aleshores “no tenia sortides”, el de català. Pensa que en l’època franquista la policia irrompia en el recinte universitari repartint cops de porra o perseguint-nos a cavall pel campus. A mi m’havia tocat el rebre dues vegades i recordo que vaig triar Filologia Catalana, no per vocació, que encara no era conscient de tenir-ne una, sinó per rebel•lia.

De què et ve el nom de Teresa d’Arenys? 
x
 

Em presentava com a “Teresa”, sense “Maria” ni cognoms, perquè no suportava que se’m valorés per ser filla d’Algú; i l’afegit “d’Arenys” venia de l’institut i del costum d’anomenar els estudiants de fora de Mataró pel lloc d’on provenien… per exemple “la tal de Caldetes”, o “en tal de Sant Pol”. En coincidir amb alguns d’ells a la Universitat, el “Teresa d’Arenys” es va escampar; i més endavant, l’any 1976, va fer fortuna quan un company el va usar per presentar els meus sonets al premi de poesia Amadeu Oller. El recull va tenir força ressò, potser perquè per primera vegada es guardonava una noia; i el nom, des de llavors conegut literàriament, costaria canviar-lo. Però en família i intimitat sóc Maria Teresa, tal com em van batejar en néixer.

Com va començar el teu procés d’escriptura?

Va començar i es va desenvolupar en consonància amb un altre procés personal, el de la meva relació amb la mort i el dolor. De petita, no sentia que vivia sinó que somiava. Aquesta percepció em va acompanyar molt temps i va fer que tingués un vincle amb el més enllà més profund que el vincle amb el cap aquí. Ho vaig arribar a qüestionar tot, excepte l’eternitat. Així anava redactant no sé… un pre-dietari. A més, tothom a casa escrivia poc o molt, i l’afecció i passió per les lletres l’havia heretada. Els primers passos en vers eren quartetes satíriques contra el professor de llatí i gent que no m’agradava, fins que a l’edat de dotze anys una leucèmia se’m va emportar la millor amiga i vaig tenir la primera experiència de la mort. Al cap d’un temps em sortia un poema “veritable”, al peu de la tomba on pujava a portar-li flors boscanes les tardes de dissabte.

I després?

Poemets esporàdics, més satírics que no “veritables”: res de notori, ja que escriure en vers era freqüent entre els adolescents del meu entorn.

No va ser fins al curs 1973-1974 que, arran d’una crisi desencadenada per pèrdues també molt sentides, vaig emparar-me en el sonet, una estrofa difícil que just per difícil no he abandonat mai. Aquells sonets inicials i imperfectes són els que, aplegats sota el títol Aor (“adoro”), vaig lliurar al company que els va presentar al premi Amadeu Oller, quan jo ja havia marxat amb el meu home, el pintor Enric Maass, a Horta de Sant Joan. Vaig ser la primera noia catalana que va guanyar aquest premi. En aquest poble, oblidat i inconegut a principi dels anys setanta, vam estar-nos-hi per espai d’una dècada juntament amb un escultor bohemi de molta més edat, el barceloní Giménez-Valls. Tant les obres de la darrera etapa de l’escultor, com la part més significativa de la pintura d’Enric Maass i dels meus versos són fruit d’un viure diari en una natura privilegiada i entre gran bona gent. Solc qualificar aquella pàtria de la meva joventut de “reserva paisatgística, lingüística i humana”.

Com subsistíeu?

 Vam ser-hi molt pobres, tant, que el meu pare que d’ençà de la disputa no m’havia ajudat gens econòmicament, es va compadir de la filla i ens va comprar un fragment d’habitacle de sòlids carreus medievals, que tanmateix deixaven passar el cerç perquè no teníem cèntims per a tapar-hi les juntes. Només et diré que quan tronava de llevant havíem d’anar per dins de casa amb paraigua. I que en un país de temperatures extremes no vam tenir mai aigua calenta ni electrodomèstics. “Som els últims bohemis que quedem” es resignava el vell escultor, però feia escultures, i l’Enric pintava, i jo vaig presentar uns Versos de vi novell al concurs literari de la Selva de Camp per les deu mil pessetes del guardó, que quan van arribar ja les devíem.

En precarietat, doncs, i entre carreus d’arquitectura templera vaig empendre un viatge interior per esbrinar si “havia” de ser escriptora. La “jo Maria Teresa” es resistia a assumir una condició creadora, hauria preferit restar com a musa d’un pintor i un escultor, emparada en aquella geografia de l’Arcàdia… Però la maleïda “Teresa d’Arenys” que el món reclamava es volia imposar. Com ho diria? la meva ànima va entrar en lliça contra el meu ego; i va ser una “jugada a tot o re”! que fa un vers de Riba.  Al final d’un dejuni de divuit mesos, a penes nodrint-me de vi, assumia la “vocació” i acabava el recull testimoni de la lluita: Murmuris (1981), que romandria inèdit en una editorial fins a 1986. Mentrestant m’havien traduït poemes a l’anglès per primera vegada.

 

T’han traduït més vegades?
 
D’ençà d’aquella, apareguda a “International Poetry Review” la primavera de 1982 –i aquí voldria fer memòria del malaguanyat catalanòfil David H. Rosenthal–, van passar anys…  Més endavant es van traduir els meus poemes al rus, a l’italià, i darrerament al romanès i al coreà a través de les acurades versions angleses de la hispanista Kristine Doll.
 
Has pogut viure de la literatura?
 
I ara! No! com tampoc el meu home de la pintura. La venda ocasional d’un quadro, drets d’autor en només dues publicacions i algun premi ens permetien fer bullir l’olla un quant temps, però no tot l’any. Sobrevivíem amb els mínims. I estic agraïda a la pobresa, perquè, faltats de tantes coses materials sovint innecessàries, hem treballat lliures. Ell va pintar fins a la mort –i jo escric encara avui– sense condicionaments estètics, ni de mercat, ni d’ideologia. El diner no podria comprar una tal llibertat.
x
Només vas escriure poesia? 
 
No em veia capaç d’empendre una obra en prosa. Tot i tenir dos reculls publicats –i me’n descuidava un, Onada, prologat i editat per un poeta de gran carisma, Valerià Pujol de Premià de Dalt, el 1980–. Sí, tot i tenir un petit nom literari i llengua de bressol, en retornar a Arenys a l’edat de trenta-tres anys, sabia que hauria d’apendre de cap i de nou la llengua pròpia si volia abordar la narrativa. Des de nena m’hi empenyia el novel•lista Ferran de Pol, amic del meu pare.
En morir Ferran de Pol l’octubre de 1995 no podia ajornar-ho més i durant el dol per ell vaig redactar una novel•la, El quadern d’Agnès Solà, editada l’any 2001. Paral•lament, enllestia l’adaptació d’uns rars i bellíssims cants amazics inspirats en la poesia oral de l’Ahaggar recollida per Carles de Foucauld. Havia començat la recerca sobre l’origen d’aquells cants en 1986, un moment en què aquí ningú, ni les institucions, no coneixia l’existència de la llengua i la cultura amazigues, mal anomenades berbers. I com que sense recursos econòmics m’era impossible accedir a la bibliografia necessària, l’empresa es va allargar més de deu anys. Publicada l’obra en 1999, l’any següent li atorgaven el Premi Quima Jaume de reconeixement a la Creació Poètica. També al mateix temps traduïa els dos llargs rèquiems de R. M. Rilke apareguts a “Els Marges” el 1997.
 
 
Vas tenir una època molt creativa
 
Ara, explicant-t’ho, me n’adono! I me’n faig creus, perquè justament aquells anys el meu marit passava per un trasplantament de fetge i altres complicacions de salut que m’obligaven a compartir les lletres amb la medicina.
Però escolta, abans del premi de reconeixement a Cants d’amor i de guerra de l’Ahaggar (aquest és el títol del llibre, precedit d’un per mi innecessari Tuaregs), Jordi Castellanos, amic malaguanyat i molt temut com a crític literari, havia tret un article en el diari “Avui” que em va causar més sorpresa i alegria que el mateix premi. La teva entrevista, Asmaa, me l’ha fet recordar, i com a escriptora catalano-amaziga que ets, hauries de llegir-lo. A veure si el trobo… Sí, 26 de juliol de 1999. Encapçalat per “La poesia dels senyors del desert”, dóna notícia tant de la meva traducció com de la realitat amaziga, i dient que he abocat tota la meva personalitat en la vostra cultura, no creu que la publicació del llibre “hi pugui posar punt final”. Devia vaticinar, perquè pocs anys després col•laborava en la primera Primavera Amaziga de Barcelona… Em deies que també hi eres.
x
Acabava d’arribar a Catalunya. Què fa ara la Maria Teresa?
 
L’any passat va sortir a la llum Obra poètica (1973-2015), un llibre que aplega els meus principals reculls. Potser un dia hauré de rescatar la resta, com també la ingent obra pictòrica del meu home. De moment i després de viure intensament la seva mort, escric unes memòries.
Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’Igualtat del Consell Comarcal del Maresme.

SIAD Sol·licitud de visita o consulta

Sílvia Llanto, una dona orgullosa dels seus orígens

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

No es considera una activista, però sí una dona compromesa. La Sílvia LLanto va arribar a Mataró provinent de Perú l’any 2008. Orgullosa de ser “peruana, xola i tossudament humana” treballa per desmuntar mites sobre la immigració.

És creadora incansable d’espais i projectes des d’on difon valors de respecte, solidaritat i humanisme, investiga contínuament com interactuen les dones en l’espai social i en la poesia ha trobat la seva “taula de salvació”. 

Qui és la Silvia Llanto?

El meu nom és Silvia Llanto Cadenas, vaig néixer a la Hisenda Paramonga envoltada de canyissars i del so de la mar, l’estiu del 67. Sóc peruana, però abans de res paramonguina, orgullosa de ser-ho ja que la història del meu poble és la història de la meva família. Paramonga és un poble que es va crear gràcies a la feina dels primers migrants arribats des del Carreró d’Huaylas a la finca costanera, és el primer districte industrial del Perú. Som un poble obrer i jo estic orgullosa de ser filla d’un obrer. 

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és silvia_llanto.png

Vaig viure envoltada d’història, una història viva. La meva mare, el meu pare, la meva àvia… tots tenien una història per explicar i jo vaig ser la dipositària d’aquestes històries. La meva àvia va ser un exemple per a mi, pertanyia a aquesta generació fundadora. Va patir com molts i va ser valent com tots.  Tot i quedar-se vídua, va treure endavant els seus fills i mai va renunciar a la seva identitat. Ella va portar sempre la roba que caracteritza una serrana: polleres, trenes llargues, barrets i el bell quítxua ancatxino. 

Els meus avis paterns van creuar els Andes, en els anys 30, per buscar un futur millor a la finca costanera. I jo, l’any 2008, vaig sortir del meu país amb el meu fill menor cap a aquestes terres. Es pot dir que segueixo l’estela familiar. He iniciat també el camí de retorn dels meus avantpassats hispans perquè el meu país, com deia José María Arguedas, és un país de totes les sangs. I el món és així un món on conflueixen totes les sangs, cap millor que una altra.

Una història emocionant i plena de lliçons de vida. Com ha estat la teva trajectòria migratòria?

Vaig arribar-hi gràcies a la reagrupació familiar i des del primer moment vaig prendre consciència de la meva nova condició. Havia deixat de ser Silvia Llanto per convertir-me en una immigrant. Em vaig adonar en el mateix moment que tramitava el visat i em van donar el NIE. Vaig viure aquest procés legal migratori, com si passés per un escorcoll policial, em va semblar totalment injust, com si l’oficina d’immigració tingués com a objectiu, no donar-me els papers, perquè jo era culpable d’alguna cosa, aquesta cosa, que no s’expressa però se sent. És com una mena de racisme institucional. Crec que des d’aquest moment vaig saber que havia de fer quelcom. He heretat de la meva àvia l’orgull de les meves arrels.  Estic orgullosa de ser peruana, índia, xola, tossudament humana. Llavors crec que la immigració ens obliga a reconstruir-nos i estic encara en aquest procés de reconstruir.

Vens amb una motxilla ben carregada d’inquietuds personals i compromís envers la societat i la humanitat. A part de la teva experiència familiar vital i els esdeveniments del teu país natal, et dediques a altres temes més acadèmics, oi?

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és Silvia_Llanto.JPG

Vaig estudiar Literatura a la Universitat Major de Sant Marc, em vaig dedicar a la docència en el Perú,  l’ensenyament és la meva vocació, gaudeixo ensenyant i la meva passió és escriure. He escrit contes i he obtingut un que altre premi. Vaig publicar fa un parell d’anys el meu primer poemari ‘Línies de Flotació’, tinc un poemari per a nens il•lustrat per editar i un nou llibre de poemes titulat ‘Poemes de la vida quotidiana’. La poesia és i sempre serà la meva taula de salvació, em va ajudar a integrar-me a Mataró, al teixit cultural i associatiu al meu barri.

A l’any següent d’arribar, vaig veure una invitació a un recital de poesia al barri de Cerdanyola i òbviament vaig ser-hi, necessitava escoltar poesia, finalment em vaig integrar com a sòcia a l’Associació Cultural de Cerdanyola, en què segueixo fins al dia d’avui, participo en els seus recitals de poesia i amb ells he organitzat cinemes col·loquis, he portat pel·lícules interessants que tracten de temes, polítics, socials, culturals, tractant sempre de despertar la consciència de la gent, si no remous l’ànima de la gent no passa res.

A nivell polític, com et defineixes?

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Sóc una dona d’esquerres, sóc un ésser polític, sempre ho he estat, des de petita era quotidià parlar de temes polítics a la taula familiar, no m’eren aliens els termes sindicat, vaga, democràcia i també aquesta odiosa paraula: traïció. 

 Recordo la desil·lusió del meu pare quan el candidat del partit amb el que simpatitzava va trair tot l’ideari. Particularment sóc molt crítica, desconfio de tots els ismes: nacionalisme, capitalisme, socialisme. Vaig viure el temps del terrorisme al meu país, vaig viure la crisi dels 90, vaig viure el temps de la reconciliació nacional, vaig llegir amb llàgrimes als ulls, el text de la Comissió de la veritat, vaig viure en un país on hi ha persones que importen i altres no, m’indignen les injustícies i mai he tingut por de dir el que penso, ni de fer el que considero legítim. Per això, quan en el Centre Cívic de Cerdanyola ens van convidar a ser agents anti rumors, vaig participar-hi activament, perquè considerava que era el meu deure com a dona i com a immigrant acabar amb aquest racisme existent a l’estat espanyol i allí va ser quan em vaig plantejar la possibilitat de fer un programa de ràdio. La meva tesi parteix de que es desconfia del que no es coneix, per això, creia necessari que es realitzés un programa per donar a conèixer el treball dels immigrants llatins, desmuntar mites, rumors, en el cas de Sudakía Style, això es va anar ampliant, el meu programa es va convertir en un espai on es podia reivindicar qualsevol tema i on convergien artistes i amics de camí i lluita.

No em considero una activista, però sí una dona compromesa. Tinc l’exemple de dones fortes en la meva família, la meva àvia, la meva mare, que era una dona que des de jove com a part de la seva fe cristiana, va realitzar molta tasca social i que en els anys de crisi, va organitzar el got de llet al meu barri, va ser una de les fundadores de la Federació nacional de dones al meu poble, que estava vinculada a la Federació de Vila del Salvador, de Lima, per la meva casa van passar líders comunals, dones del poble valuoses, amb sabers ancestrals, el meu primer contacte amb el feminisme va ser aquest, no el de l’acadèmia.

Parla’ns una mica de tants de projectes prometedors que vas desenvolupar,  desenvolupes  o tens la intenció de dur a terme en un futur.

M’interessa molt investigar sobre les dones i com interactuen en l’espai social, com generen xarxes, modifiquen la ciutat, hi ha una geografia humana i femenina molt potent, amb particularitats i peculiaritats.  L’any passat vaig exposar un treball fotogràfic anomenat ‘Frente al espejo’,  va ser una experiència molt gratificant que m’agradaria que es conegués a la comarca. Realment m’interessa el subjecte femení, som creadores de vida i donadores de sabers. x He participat en col•loquis.  El 2010 vaig participar com a ponent a la xerrada: “De rabones a ciutadanes” en Areny de Munt, en ella plantejava la importància de les dones en temps de crisi i com la reconversió dels rols assignats per la societat patriarcal ha permès l’equitat abans negada. Fins ara no he pogut exposar aquest tema a Mataró, sent la ciutat on resideixo i m’és difícil que m’hi acceptin idees o ponències. No em tenen en compte, i menys podria viure d’això a Mataró, que de segur hauria d’impartir-la desinteressadament. Jo segueixo creant, sóc un ésser pensant, em considero una dona creativa, bona comunicadora i sobretot positiva. x Aquest any voldria dedicar-me més a explicar contes, és una faceta que m’agradaria explotar, el meu primer tema són contes negres que inclouen cançons afro-latino-americanas i contes propis. Tinc com a projecte també, dinamitzar un taller de lectures feministes: contes, i novel•les escrites per autores poc difoses però potents. x Inicio l’any 2018, participant en el Dia Mundial per la Pau, amb una trobada interreligiosa en el qual participo com a membre de l’Església de Jesucrist dels Sants dels últims dies. La meva fe s’alimenta diàriament, és una fe amb obres que abraça a tothom. x

Si has de triar un missatge a transmetre a la societat ‘d’acollida’ en relació amb les persones que un dia van deixar la terra natal per ser unes més d’aquí, quin seria?

No som tan diferents, tenim els mateixos sentiments i el mateix anhel de justícia universal, per tant, si volem fer algun canvi en aquesta societat l’hem de fer junts, perquè aquesta és també la nostra casa, la nostra llar.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme.