El seu DNI la identifica com a Maria Teresa Bertran Rossell, però els seus amics i els seus lectors la coneixen com a “Teresa d’Arenys” , una dona tremendament tossuda que va saber viure sempre lliure malgrat les adversitats, d’una profunditat i noblesa d’ànima que costa descriure. Per això, us deixem l’entrevista que li hem fet. Just fa dos dies, la Teresa d’Arenys ha rebut diferents reconeixements a la seva trajectòria literària i aquesta setmana ha estat guardonada amb el Premi Crítica Serra d’Or de Poesia. 

Qui és la Teresa d’Arenys?

La Teresa d’Arenys és la Maria Teresa Bertran Rossell. Vaig néixer el 24 de maig de 1952 a Arenys de Mar en una família amant de la terra i la lectura. El meu pare em va familiaritzar de molt petita amb la llengua francesa per compensar l’escolarització en  espanyol. Vaig cursar l’etapa primària al col•legi de les Escolàpies d’Arenys, i el batxillerat superior amb preuniversitari de Ciències a l’Institut de Mataró. Era una nena rebel. Des de l’edat de quinze anys, i després d’una greu discussió amb el pare, vaig treballar per pagar-me els estudis. 

La consciència identitària i una tirada a l’especulació filosòfica em van portar a la facultat de Lletres i a decidir-me, el tercer curs, per un Departament que aleshores “no tenia sortides”, el de català. Pensa que en l’època franquista la policia irrompia en el recinte universitari repartint cops de porra o perseguint-nos a cavall pel campus. A mi m’havia tocat el rebre dues vegades i recordo que vaig triar Filologia Catalana, no per vocació, que encara no era conscient de tenir-ne una, sinó per rebel•lia.

I després?

Poemets esporàdics, més satírics que no “veritables”: res de notori, ja que escriure en vers era freqüent entre els adolescents del meu entorn.

No va ser fins al curs 1973-1974 que, arran d’una crisi desencadenada per pèrdues també molt sentides, vaig emparar-me en el sonet, una estrofa difícil que just per difícil no he abandonat mai. Aquells sonets inicials i imperfectes són els que, aplegats sota el títol Aor (“adoro”), vaig lliurar al company que els va presentar al premi Amadeu Oller, quan jo ja havia marxat amb el meu home, el pintor Enric Maass, a Horta de Sant Joan. Vaig ser la primera noia catalana que va guanyar aquest premi. En aquest poble, oblidat i inconegut a principi dels anys setanta, vam estar-nos-hi per espai d’una dècada juntament amb un escultor bohemi de molta més edat, el barceloní Giménez-Valls. Tant les obres de la darrera etapa de l’escultor, com la part més significativa de la pintura d’Enric Maass i dels meus versos són fruit d’un viure diari en una natura privilegiada i entre gran bona gent. Solc qualificar aquella pàtria de la meva joventut de “reserva paisatgística, lingüística i humana”.

x

Només vas escriure poesia? 

 

No em veia capaç d’empendre una obra en prosa. Tot i tenir dos reculls publicats –i me’n descuidava un, Onada, prologat i editat per un poeta de gran carisma, Valerià Pujol de Premià de Dalt, el 1980–. Sí, tot i tenir un petit nom literari i llengua de bressol, en retornar a Arenys a l’edat de trenta-tres anys, sabia que hauria d’apendre de cap i de nou la llengua pròpia si volia abordar la narrativa. Des de nena m’hi empenyia el novel•lista Ferran de Pol, amic del meu pare.

En morir Ferran de Pol l’octubre de 1995 no podia ajornar-ho més i durant el dol per ell vaig redactar una novel•la, El quadern d’Agnès Solà, editada l’any 2001. Paral•lament, enllestia l’adaptació d’uns rars i bellíssims cants amazics inspirats en la poesia oral de l’Ahaggar recollida per Carles de Foucauld. Havia començat la recerca sobre l’origen d’aquells cants en 1986, un moment en què aquí ningú, ni les institucions, no coneixia l’existència de la llengua i la cultura amazigues, mal anomenades berbers. I com que sense recursos econòmics m’era impossible accedir a la bibliografia necessària, l’empresa es va allargar més de deu anys. Publicada l’obra en 1999, l’any següent li atorgaven el Premi Quima Jaume de reconeixement a la Creació Poètica. També al mateix temps traduïa els dos llargs rèquiems de R. M. Rilke apareguts a “Els Marges” el 1997.

No es considera una activista, però sí una dona compromesa. La Sílvia LLanto va arribar a Mataró provinent de Perú l’any 2008. Orgullosa de ser “peruana, xola i tossudament humana” treballa per desmuntar mites sobre la immigració.

És creadora incansable d’espais i projectes des d’on difon valors de respecte, solidaritat i humanisme, investiga contínuament com interactuen les dones en l’espai social i en la poesia ha trobat la seva “taula de salvació”. 

Qui és la Silvia Llanto?

El meu nom és Silvia Llanto Cadenas, vaig néixer a la Hisenda Paramonga envoltada de canyissars i del so de la mar, l’estiu del 67. Sóc peruana, però abans de res paramonguina, orgullosa de ser-ho ja que la història del meu poble és la història de la meva família. Paramonga és un poble que es va crear gràcies a la feina dels primers migrants arribats des del Carreró d’Huaylas a la finca costanera, és el primer districte industrial del Perú. Som un poble obrer i jo estic orgullosa de ser filla d’un obrer. 

Vaig viure envoltada d’història, una història viva. La meva mare, el meu pare, la meva àvia… tots tenien una història per explicar i jo vaig ser la dipositària d’aquestes històries. La meva àvia va ser un exemple per a mi, pertanyia a aquesta generació fundadora. Va patir com molts i va ser valent com tots.  Tot i quedar-se vídua, va treure endavant els seus fills i mai va renunciar a la seva identitat. Ella va portar sempre la roba que caracteritza una serrana: polleres, trenes llargues, barrets i el bell quítxua ancatxino. 

Els meus avis paterns van creuar els Andes, en els anys 30, per buscar un futur millor a la finca costanera. I jo, l’any 2008, vaig sortir del meu país amb el meu fill menor cap a aquestes terres. Es pot dir que segueixo l’estela familiar. He iniciat també el camí de retorn dels meus avantpassats hispans perquè el meu país, com deia José María Arguedas, és un país de totes les sangs. I el món és així un món on conflueixen totes les sangs, cap millor que una altra.

Una història emocionant i plena de lliçons de vida. Com ha estat la teva trajectòria migratòria?

Vaig arribar-hi gràcies a la reagrupació familiar i des del primer moment vaig prendre consciència de la meva nova condició. Havia deixat de ser Silvia Llanto per convertir-me en una immigrant. Em vaig adonar en el mateix moment que tramitava el visat i em van donar el NIE. Vaig viure aquest procés legal migratori, com si passés per un escorcoll policial, em va semblar totalment injust, com si l’oficina d’immigració tingués com a objectiu, no donar-me els papers, perquè jo era culpable d’alguna cosa, aquesta cosa, que no s’expressa però se sent. És com una mena de racisme institucional. Crec que des d’aquest moment vaig saber que havia de fer quelcom. He heretat de la meva àvia l’orgull de les meves arrels.  Estic orgullosa de ser peruana, índia, xola, tossudament humana. Llavors crec que la immigració ens obliga a reconstruir-nos i estic encara en aquest procés de reconstruir.

Vens amb una motxilla ben carregada d’inquietuds personals i compromís envers la societat i la humanitat. A part de la teva experiència familiar vital i els esdeveniments del teu país natal, et dediques a altres temes més acadèmics, oi?

Vaig estudiar Literatura a la Universitat Major de Sant Marc, em vaig dedicar a la docència en el Perú,  l’ensenyament és la meva vocació, gaudeixo ensenyant i la meva passió és escriure. He escrit contes i he obtingut un que altre premi. Vaig publicar fa un parell d’anys el meu primer poemari ‘Línies de Flotació’, tinc un poemari per a nens il•lustrat per editar i un nou llibre de poemes titulat ‘Poemes de la vida quotidiana’. La poesia és i sempre serà la meva taula de salvació, em va ajudar a integrar-me a Mataró, al teixit cultural i associatiu al meu barri.

A l’any següent d’arribar, vaig veure una invitació a un recital de poesia al barri de Cerdanyola i òbviament vaig ser-hi, necessitava escoltar poesia, finalment em vaig integrar com a sòcia a l’Associació Cultural de Cerdanyola, en què segueixo fins al dia d’avui, participo en els seus recitals de poesia i amb ells he organitzat cinemes col·loquis, he portat pel·lícules interessants que tracten de temes, polítics, socials, culturals, tractant sempre de despertar la consciència de la gent, si no remous l’ànima de la gent no passa res.

A nivell polític, com et defineixes?

Sóc una dona d’esquerres, sóc un ésser polític, sempre ho he estat, des de petita era quotidià parlar de temes polítics a la taula familiar, no m’eren aliens els termes sindicat, vaga, democràcia i també aquesta odiosa paraula: traïció. 

 Recordo la desil·lusió del meu pare quan el candidat del partit amb el que simpatitzava va trair tot l’ideari. Particularment sóc molt crítica, desconfio de tots els ismes: nacionalisme, capitalisme, socialisme. Vaig viure el temps del terrorisme al meu país, vaig viure la crisi dels 90, vaig viure el temps de la reconciliació nacional, vaig llegir amb llàgrimes als ulls, el text de la Comissió de la veritat, vaig viure en un país on hi ha persones que importen i altres no, m’indignen les injustícies i mai he tingut por de dir el que penso, ni de fer el que considero legítim. Per això, quan en el Centre Cívic de Cerdanyola ens van convidar a ser agents anti rumors, vaig participar-hi activament, perquè considerava que era el meu deure com a dona i com a immigrant acabar amb aquest racisme existent a l’estat espanyol i allí va ser quan em vaig plantejar la possibilitat de fer un programa de ràdio. La meva tesi parteix de que es desconfia del que no es coneix, per això, creia necessari que es realitzés un programa per donar a conèixer el treball dels immigrants llatins, desmuntar mites, rumors, en el cas de Sudakía Style, això es va anar ampliant, el meu programa es va convertir en un espai on es podia reivindicar qualsevol tema i on convergien artistes i amics de camí i lluita.

No em considero una activista, però sí una dona compromesa. Tinc l’exemple de dones fortes en la meva família, la meva àvia, la meva mare, que era una dona que des de jove com a part de la seva fe cristiana, va realitzar molta tasca social i que en els anys de crisi, va organitzar el got de llet al meu barri, va ser una de les fundadores de la Federació nacional de dones al meu poble, que estava vinculada a la Federació de Vila del Salvador, de Lima, per la meva casa van passar líders comunals, dones del poble valuoses, amb sabers ancestrals, el meu primer contacte amb el feminisme va ser aquest, no el de l’acadèmia.

Parla’ns una mica de tants de projectes prometedors que vas desenvolupar,  desenvolupes  o tens la intenció de dur a terme en un futur.

M’interessa molt investigar sobre les dones i com interactuen en l’espai social, com generen xarxes, modifiquen la ciutat, hi ha una geografia humana i femenina molt potent, amb particularitats i peculiaritats.  L’any passat vaig exposar un treball fotogràfic anomenat ‘Frente al espejo’,  va ser una experiència molt gratificant que m’agradaria que es conegués a la comarca. Realment m’interessa el subjecte femení, som creadores de vida i donadores de sabers. x He participat en col•loquis.  El 2010 vaig participar com a ponent a la xerrada: “De rabones a ciutadanes” en Areny de Munt, en ella plantejava la importància de les dones en temps de crisi i com la reconversió dels rols assignats per la societat patriarcal ha permès l’equitat abans negada. Fins ara no he pogut exposar aquest tema a Mataró, sent la ciutat on resideixo i m’és difícil que m’hi acceptin idees o ponències. No em tenen en compte, i menys podria viure d’això a Mataró, que de segur hauria d’impartir-la desinteressadament. Jo segueixo creant, sóc un ésser pensant, em considero una dona creativa, bona comunicadora i sobretot positiva. x Aquest any voldria dedicar-me més a explicar contes, és una faceta que m’agradaria explotar, el meu primer tema són contes negres que inclouen cançons afro-latino-americanas i contes propis. Tinc com a projecte també, dinamitzar un taller de lectures feministes: contes, i novel•les escrites per autores poc difoses però potents. x Inicio l’any 2018, participant en el Dia Mundial per la Pau, amb una trobada interreligiosa en el qual participo com a membre de l’Església de Jesucrist dels Sants dels últims dies. La meva fe s’alimenta diàriament, és una fe amb obres que abraça a tothom. x

Si has de triar un missatge a transmetre a la societat ‘d’acollida’ en relació amb les persones que un dia van deixar la terra natal per ser unes més d’aquí, quin seria?

No som tan diferents, tenim els mateixos sentiments i el mateix anhel de justícia universal, per tant, si volem fer algun canvi en aquesta societat l’hem de fer junts, perquè aquesta és també la nostra casa, la nostra llar.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme.

Periodista de professió, la Núria Parera ha treballat en mitjans de comunicació, ha escrit cantates i obres de teatre, ha fet de guionista per diferents sèries de televisió i ha publicat 6 contes. Us convidem a conèixer una mica més aquesta dona que quan es posa a escriure gaudeix de la feina com el primer dia.

Qui és la Núria Parera Ciuró?

Vaig néixer a Barcelona el 1972.  Visc a Sant Andreu de Llavaneres. He estudiat a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la facultat de Ciències de la Comunicació, especialitat de periodisme. També m’he format en dramatúrgia i guió a l’Obrador de la Sala Beckett, de Barcelona.

A què et dediques Núria?

He treballat com a periodista al diari El Punt (edició Maresme)  i a la revista de viatges Península. Actualment col·laboro amb la revista cultural El Culturista i la revista d’arts escèniques Zirkòlika. Com a guionista he treballat a diverses sèries de tv3: El Cor de la Ciutat, Ventdelplà, Zoo, Infidels i La Riera, entre altres.

He publicat sis contes infantils; i he escrit cantates i obres de teatre per a escolars representades al Maresme: La cantata “Yoko”, que tracta el tema del dol, es va estrenar al teatre La Palma de Teià, i la van representar els nens i nenes de l’escola de música Ressò d’Alella. Va agradar tant que la van repetir l’any següent. La cantata “La Serp del Pi Gros” la van representar els nens i nenes de l’escola El Pi Gros de Sant Cebrià de Vallalta. Aquesta cantata va formar part del projecte d’escola que aquell any va guanyar el premi Baldiri Reixach.  L’obra de teatre “Sis contes per la Nàdia” va ser un encàrrec per a la XVIII Mostra de Teatre als Instituts de Mataró i es va representar al teatre Monumental aquest mes de maig (2018), amb molt d’èxit. 

En aquesta ocasió, vaig treballar conjuntament amb la vocalia de dones de Rocafonda per conèixer la realitat de les dones migrades que arriben a Catalunya provinents del continent africà. Va ser una experiència fantàstica, molt enriquidora.

A part de la teva dedicació professional, sé que estàs implicada en alguna entitat, oi?

Formo part de la junta de l’associació de guionistes de Catalunya (GAC) i sóc sòcia de l’Associació Dones Visuals. Dones Visuals és una entitat de recent creació que vol crear lligams entre les dones que ens dediquem al món de l’audiovisual, ja siguin guionistes, directores, productores, etc. L’objectiu és crear comunitat, mantenir-nos informades, decidir el que volem i donar-ho a conèixer. A més, també ofereixen laboratoris de creació i xerrades. Fa poc es va fer la primera assemblea general, oberta a tothom. Per qui tingui curiositat pot entrar al web i demanar de rebre la newsletter.
Tinc les meves idees polítiques, com tothom, però no participo activament en cap partit polític. Sí que sóc sòcia de l’entitat cultural Òmnium Cultural.
Fa anys que tinc una nena apadrinada a la Fundació Vicent Ferrer.

Una vida, realment, molt activa. Com valores aquesta trajectòria professional i activista teva, com a dona?

Valoro positivament la meva trajectòria personal i professional, volia dedicar-me a escriure i ho he aconseguit. M’agrada la meva feina, la gaudeixo com el primer dia. No negaré que el fet de ser dona i mare m’ha limitat en alguns moments laborals, ja que combinar les dues activitats –la professional i la de la maternitat- no és gens fàcil. He vist com els meus companys homes prosperaven més ràpidament gràcies a poder dedicar-se únicament a la seva carrera sense pensar en si havien deixat el sopar fet o en si el nen tenia unes dècimes de febre.

També he notat que els que manen (productors, caps d’equip, etc.) accepten les dones de bon grat com a guionistes però no tant com a coordinadores. Els llocs de responsabilitat, de “manar” solen donar-se a guionistes homes, com si el seu criteri fos més vàlid o tinguessin més dots per dur un grup de gent. De tota manera, poc a poc, sembla que la cosa va millorant.

Jo he estat a molts equips, i sempre m’he sentit ben tractada als equips, tractada d’igual a igual. Excepte per un cap que va considerar que hi havia massa dones a l’equip i va forçar les coses perquè pogués entrar un home guionista, el sou del qual sortia dels nostres. Allò va ser la gota que va fer vessar el got d’un seguit de despropòsits i vaig abandonar aquella feina, tot i que m’encantava.

Falta molta feina per fer encara, oi?

Crec que estem millor que anys enrere perquè som més conscients del que és el masclisme, i això és el primer pas per lluitar-hi. També crec, però, que queda moltíssima feina a fer tant a nivell professional com a nivell personal (dins les llars). I la millor manera de guanyar terreny és analitzant, reflexionant i educant.

En aquest sentit estaria molt bé que als centres educatius es fessin xerrades sobre la visió de gènere, sobretot als instituts perquè durant l’adolescència no sempre es gestionen bé les relacions entre els dos sexes ni entre les diferents tendències sexuals. Si tenim adolescents conscients de la situació, tindrem adults respectuosos i madurs en aquest tema. Cal donar un bon exemple als que venen darrere nostre; esperem que les properes generacions de dones i homes siguin més justos.  

Estic segura que al Maresme hi ha moltíssimes dones que engeguen iniciatives, que generen bones idees, que dinamitzen grups i que lideren projectes culturals o empresarials, com a tot arreu. El que sempre falta és visibilitzar-nos, sovint no donem prou importància al que fem, ens han educat en la discreció, la prudència, el segon pla…  I així ens va. Els companys homes han d’entendre que valem tant com ells, però les primeres en donar-hi valor hem de ser nosaltres, i en això encara fallem. Jo la primera, que ja tinc una edat i segueixo carregada d’inseguretats! Jajaja.

Contes publicats per l’autora:

• “El meu avi i jo”, editorial Joventut. Text de Núria Parera i il·lustracions d’Almudena Suàrez.
• “La gata Marga i el misteri del cargol”, editorial Alrevés. Text Núria Parera i il·lustracions Pilarín Bayés.
• “La gata Marga a Sant Medir”, editorial Alrevés. Les mateixes autores. 
• “La gata MArga i el poema oblidat”, editorial Alrevés. Les mateixes autores.
• “La gata Marga i la copa del Barça”, editorial Alrevés. Les mateixes autores.
• “La gata Marga i el mascaró enfonsat”, editorial Alrevés. Les mateixes autores.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme