Quan nomenes la Kahdija Aghrib a Arenys de Mar, pocs seran els que diran que no la coneixen, la majoria dirà: “ha treballat amb mi en tal entitat”, “ha participat amb mi en tal formació”, “he assistit a un acte que ha coorganitzat”, i és que la Kahdija és una autèntica activista. Ha treballat en entitats de gent d’origen nouvingut, però també destaca la seva presència en entitats, formacions i grups de caire més autòcton o d’interès general de la societat.

Al SIAD Maresme, vam conèixer la Kahdija quan l´any 2011 es va impulsar la Taula de Treball sobre la Dona d´Origen Estranger conjuntament amb el Servei de Ciutadania i Immigració. Aquesta Taula es va crear amb l´objectiu de debatre entre diferents agents associatius i tècnics/ques sobre les necessitats de les dones d´origen estranger i planificar un full de ruta per al foment de la seva autonomia com a “ciutadanes de ple dret”. AQUÍ podeu veure les conclusions.

La seva participació i les seves aportacions han estat molt valuoses. Per altra banda, hem comptat amb la seva col·laboració en la difusió d´actes i formacions que hem anat oferint  per a les dones d’origen estranger d’Arenys de Mar. Aquesta entrevista la hi vam fer abans de saber que marxava a Londres per motius personals. Des d’aquí, li desitgem molta sort!!

Qui és la Kahdija Aghrib?

Sóc del Marroc,vaig arribar aquí l´any 1987, estic divorciada i tinc 43 anys.

 A què et dediques a nivell professional?

Sóc Mestre de Reiki, mediadora comunitària en la resolució de conflictes i formadora de tallers de memòria per a la gent gran.

Has dit que ets del Marroc i vas arribar molt jove aquí, quin tipus d´experiència migratòria t´ha tocat viure?

Vaig emigrar del meu país d´origen a l´edat de 14 anys. Això comporta moltes dificultats ja que venia d´una etapa de creixement iniciat com a alumna de secundària al meu país. En arribar aquí, el primer xoc amb el que em vaig trobar és que no puc continuar els meus estudis. Se´m va trencar la meva trajectòria formativa regular estant encara als seus inicis, només tenia l´opció de l´Aula d´Adults per aprendre l´idioma i després ja a buscar feina.

Vaig exercir moltes feines, vaig fer de cangur, d´atenció a gent gran, vaig vendre peix al port amb el meu pare que comprava peix als pescadors i el revenia, i amb 16 anys ja havia treballat a la residència de salut mental d´Arenys de Munt. Va ser una experiència difícil i enriquidora a l’hora. Veia que la societat d´acollida no està preparada per rebre immigrants, faltaven molts recursos destinats a fer més fàcil la integració de la gent nouvinguda.

L´imaginari autòcton està habitat per conflictes històrics i se´m feia difícil constatar que, per els d´aquí, era la descendent dels moros que va portar Franco. Veia que els prejudicis cap a la població nouvinguda s´intensificaven quan es tractava de la població d´origen marroquí quan, en canvi, constatava que el meu col·lectiu és format per gent inofensiva, oberta, amb ganes de conèixer l´altre i ser bons ciutadans. La meva constatació final és que encara no podem parlar d´una país d´acollida sinó, que és només un país de recepció. Hi ha una llei d´acollida molt bona, però no hi ha personal preparat i format per implementar-la.

Però bé, a mesura que la gent et va coneixent, es comença a esvair la idea que tenien de la població nouvinguda i a apreciar les habilitats que tens com a persona i a acceptar-te com un més al seu entorn. També he de destacar com a aspectes positius que aquí hi ha més possibilitats de trobar feina, de formar-te sense importar l´edat que tinguis, hi ha més seguretat, més accés a la informació, menys corrupció i més transparència política que al Marroc per exemple.

Qui coneix la khadija sap que és una dona molt participativa i que forma part de moltes associacions i grups. Se´t veu a tot arreu, en totes les mogudes i activitats i darrere de moltes formacions i actes que es porten a terme sobretot a Arenys de Mar, però realment, ningú o molt poca gent sap a quantes entitats pertanys. Ens ho pots explicar?

Sí, el tema associatiu sempre m´ha apassionat i sempre he cregut que bona part de les solucions dels nostres problemes passa per l´acció social, així que des de fa bastants anys, inverteixo bona part del meu temps a col·laborar com puc en diferents entitats.
En conèixer la realitat de les dones que venen del Marroc, el 40% d´elles són analfabets, vaig pensar en crear un espai de dones, va ser així com va néixer el 2007 l´associació catalana-marroquina. Va tenir seu primer a la mesquita, però l’actitud masclista d´alguns dels seus integrants em va portar a fer-li lloc en un local llogat on jo oferia classes de Reiki i reflexologia podal. Oferíem classes d´àrab a les dones i als seus fills per respondre a una necessitat que tenien, a més de fer trobades sobre diferents temes. Feia falta sacsejar una mica les mentalitats i encoratjar les dones a que vagin a l´escola d´adults per estudiar català. Amb la regidoria d´Igualtat vaig començar a col·laborar en campanyes i actes. Aquesta va ser la porta d´entrada al món associatiu “autòcton” i així vaig entrar a formar part de l´associació de dones per la Igualtat d´Arenys de Mar ara farà 13 anys, amb la qual encara col·laboro com a vocal de la Junta.
El 2010 vaig cofundar amb un grup de persones de diferents orígens l´associació Viu i Conviu. Arran de la crisi social, vaig notar la necessitat de participar en donar suport a accions que contribuirien a disminuir l´impacte de la crisi sobre les persones en situació de pobresa. Vaig fer de voluntària a la Creu Roja, en el banc d´aliments i en el “07” per a la gent gran. Sense oblidar que durant sis anys, vaig col·laborar en les Ampes de les escoles com a mare.

També estàs animant un programa de ràdio en l’emissora d’Arenys de Mar, oi?

Sí, fa 8 anys que condueixo el programa “Mediterrània” en la ràdio d´Arenys de Mar. Un programa que tracta temes diferents d´actualitat i on participen persones de diferents orígens. Va ser una finestra més des de la qual em comunicava amb la ciutadania d´Arenys i feia arribar la meva veu i la d´altres persones expertes en diferents temes.

Què ens pots dir de la teva experiència en l’àmbit polític?

És una experiència relativament recent ja que fa 4 anys que formo part del partit polític Iniciativa per Catalunya- Els Verds, d’Arenys de Mar. En les passades eleccions municipals em vaig presentar.

Era la cinquena en la llista i encara que no sabia si guanyaríem o no, però era una manera també de normalitzar la presència de persones d’altres orígens en l’àmbit polític a part d’exercir un dret i al mateix temps una obligació perquè tenir veu i vot en el món de la política, sigui dins de partits o dins dels governs, ajuda a transmetre les necessitats dels immigrants i la visió d´una persona nouvinguda envers la societat.

Com valores la igualtat d’oportunitats entre homes i dones en la nostra societat?

S’han aconseguit molts drets, però encara queda molta feina per fer sobretot en l´erradicació de la violència masclista. Encara la tenim molt present i hem de treballar molt per posar-hi fi.

 Conclusió final

Caldrà buscar eines per seguir treballant per a totes les persones siguin d´on siguin i vinguin d’on vinguin i des de l´administració ho han de tenir molt present i penso que moltes vegades no ho fan.

Entrevista realitzada per: Asmaa Aouttah, agent d’igualtat del SIAD Maresme 

Milene Moraes és una arenyenca d’origen brasiler que va aterrar a Catalunya l’any 2007.
Venia, com moltes altres persones emigrades, a estudiar (ella és llicenciada en Filologia Anglesa i Portuguesa i té diplomatura de Dret).

Un cop aquí, es va trobar amb moltes traves i dificultats per aconseguir el seu somni. De manera que es va limitar a estudiar el castellà i a buscar feina. La seva voluntat i persistència la van portar a aventurar-se per diferents camins de superació fins que es va sentir realitzada en el món de l’emprenedoria.

Milene, com vas viure aquest aterratge no tan fàcil?

No em vaig deixar vencer per la tristesa, jo sóc de naturalesa combativa. Així que em vaig arromangar i em vaig posar a treballar on sigui. No vaig treballar d’allò que desitjava i pel qual vaig estudiar, però amb tot vaig tenir la sort de trobar bones feines.

En què vas treballar?

Vaig començar treballant en un bar cultural i al mateix temps donava classes d’anglès amb empreses que ofereixen classes d’idioma. Després d’un temps treballant al bar, em van començar a encarregar l’organització d’esdeveniments, cosa que m’agradava molt.

Però no tot va ser flors i violes. Em van estafar en una de les empreses perquè treballava sense contracte. Va ser quan vaig conèixer el meu marit i em vaig casar amb ell. Vam venir a viure a Arenys de Mar. Vaig viure una època de maltractaments que em va frenar la vida. Després de la separació, vaig tornar a treballar a Barcelona en l’àmbit de l’estètica. M’hi vaig quedar fins al moment en el qual vaig conèixer el món de l’emprenedoria.

Com et vas endinsar en aquest món?

Primer vaig viure una expriència curta de treball per compte propi obrint un restaurant amb altres persones.

Aquesta experiència no va tenir èxit. Després, una persona de la qual era clienta em va iniciar en aquest món. Vaig començar la meva aventura en el comerç electrònic: botiga online, telecomunicació, energies (renovables?), etc. Venia serveis de necessitat bàsica i productes de cura personal. Amb el temps em vaig convertir en distribuïdora.

La franquícia em va facilitar les eines tecnològiques necessàries per desenvolupar la meva feina: oficina virtual, eines de màrqueting, suport tècnic, atenció al client, el kit d’inici i la formació necessària per gestionar totes les operacions.

Llavors entenc que tens un lloc web?

Sí, tinc una pàgina web. Però ja no ens dediquem tant a vendre a productes perquè els serveis són els que generen els ingressos residuals. Així que treballo per tenir clients als quals recomano que canviïn de compania de llum, seguro, telefonía móvil i seguretat domèstica mitjançant comparacions de factures d’una compania a l’altra. Es fa el client un cop i es cobra tots els mesos de per vida mentre sigui client nostra.
També treballo perquè altres persones puguin ser també distribuidores, creo una xarxa de persones distribuidores. Estem inscrites en tots els òrgans que autoritzen la venda directa. Vaig estar un any estudiant i observant, els meus estudis de drets em van permetre entendre com funciona tot el tema.
La via de contacte amb el públic i amb la xarxa és Facebook, lindelkin, Instagram i l’entorn immediat. La xarxa la constitueixen més dones que homes.

I com evoluciona la teva nova feina?

Molt bé, la meva botiga està en 26 països del món. Cobro cada mes un sou (variable però el rebo cada mes) a més de comissions per treball en equip, la rapidesa i l’ampliació de la xarxa. Cada cop que la xarxa creix, cobro més i si recomano un producte, també.
Per crear xarxa, organitzo allò que s’anomena PBR (personal bisness,…). Són trobades de petit comitè (de tu a tu).

Però jo et vaig veure (en fotos) en trobades grandioses. Què era allò?

Ah, sí! També participo d’esdeveniments formatius i informatius de creixement personal, projectes i desenvolupament amb pla de compensació (¿) tant com a formadora com, com a participant.

Si anem a traduir aquesta feina teva en números, de què estariem parlant?

Tinc més de 100 clients, i una vintena de socis: 15 en Colòmbia, 2 en Mèxic, 2 en Espanya i la cosa està creixent.

Quina valoració fas de tot això?

És un treball que m’enriqueix molt com a persona. M’ha ajudat a créixer molt i m’ha demostrat que crear és possible. També m’és molt gratificant veure que ajudo a altres persones, especialment a les dones, sobretot aquelles que volen emprendre i no saben com. Hi ha un perfil de dones que requereix molt de suport per tirar endavant la seva vida que són les dones amb càrregues familiars i amb una certa edat. Combinar la feina amb la vida familiar és difícil. Una manera de fer-ho és l’autoocupació.

Tu també participes del projecte microcrèdits solidaris, oi?

Sí, hi participo des del vessant emprenedor perquè m’ajuda el fet de  participar en els networking per donar-me a conèixer i vendre el meu producte. També m’agrada participar de la dinàmica de grup i donar-nos suport mútuament les dones que en formem part.
Formo part de la xarxa Mujeres emprendedoras por el mundo, som més de 200 dones arreu del món.

Com a dona d’origen estranger et vas trobar amb obstacles en el teu procés emprenedor?

Hi ha problemes que compartim totes les dones que volem emprendre en una societat bastant patriarcal encara, però hi ha d’altres que només els patim les dones que venim de fora. Ens toca lluita constantment per la regularització de la situació administrativa, contra els prejudicis que limiten molt el procés de creixement, el no reconeixement i valoració. Es fa més cas a una dona d’aquí que a una dona que ve d’un altre país. Si has fracassat en un projecte això et marca més i reps poca ajuda en general. Ara puc dir que sí que rebo suport i recolzament i em sento molt ben acompanyada.

I realitzada!

Sí!

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD

Artista i creadora mataronina, la Núria Serra és, actualment, directora i coreògrafa de la Companyia de Dansa i Teatre que porta el seu nom. La companyia Núria Serra ha actuat a nombrosos teatres del circuit nacional i també en festivals de renom internacional. 

Li agrada tot tipus de dansa i espectacles, però sobretot, defugir dels “típics” escenaris. Per a ella, és molt important apropar la dansa i el teatre a tot tipus de públic i edats i, per això, s’allunya dels estereotips i dels clixés combinant la seva tasca més cultural i educativa  amb  dansa i  espectacles molt més lúdics. La seva creació ha estat, per exemple, des de performance al carrer amb  temàtica de violència de gènere, fins produccions de gran format per cadenes hoteleres, creuers, presentacions de productes o esdeveniments d’empresa. També com a docent ha col·laborat recentment en diferents projectes als Estats Units i també amb diferents escoles de dansa nacionals.

Ets mataronina, oi?

Sí, sóc nascuda a Mataró l’any 1978,  Vaig fer teatre des de ben petita a la Sala Cabañes de Mataró, fent de nen Jesús als famosos Pastorets i participant a diferents obres de teatre amateur com foren els Musicals de Fires, La Caputxeta Vermella o les Sarsueles de les Verbenes. La veritat que el teatre era i segueix essent juntament amb la dansa una de les meves  grans passions. M’agradava quan marxaven corrents després de dinar amb les meves germanes per anar a fer Pastorets els diumenges a la tarda, i de vegades m’havia de saltar la “catequesi” de Valldèmia perquè tenia assajos de papers”. 

També vaig estudiar ballet, jazz, contemporani, ball de saló, claqué i flamenc a la ja desapareguda escola Enriqueta Alum de Mataró. L’’Enriqueta va ser una de les persones que més va influenciar la meva vida. Encara recordo el gran carpesà blau que estava col.locat sobre la tauleta de rodes on a cada full hi havia apuntada cada una de les coreografies del festival. Un element molt útil quan no hi havia tants telèfons mòbils amb els que gravar els balls dels festivals o els exercicis d’exàmens. Allà estava tot anotat: posicions, vestuari, durada, entrades i sortides… El que més m’agradava era anar a ballar als casals de gent gran, a les residències, als hotels de la costa, a les sales de festes i als càmpings. Ella sempre tenia una actuació pensada per nosaltres! Ballàvem crec mínim 1 o 2 cops per setmana!. Van ser anys meravellosos que vaig gaudir moltíssim de la mà d’una persona que estima el ball i que em va inculcar no només l’amor per la dansa, sinó el que més m’ha servit en la meva professió: l’art de la interpretació. Per ella cada pas no era només un moviment muscular, ella ens va transmetre el significat de cada moviment i la intenció que hi havia al darrera de cada pas”

Això ho vaig combinar amb els estudis d’EGB al Cor de Maria de Mataró i de BUP i COU al Damià Campeny. Amb algun que altre desengany per part dels professors ja que en aquells anys el Batxillerat artístic no existia… i no s’entenia gaire el fet que hagués d’anar mínim 2 o 3 cops per setmana a Barcelona i hagués de saltar-me classes. De fet em suspenien bastant… inclús de literatura que era una de les meves assignatures preferides. També van ser anys complicats perquè els meus pares tenien una fàbrica de gènere de punt i en aquells anys, amb al crisi del tèxtil del 92, moltes empreses del sector a Mataró van haver de plegar… i des de ben jove, als 14 anys ja vaig haver de començar a donar classes de ballet , primer com ajudant de les classes de les nenes petites i després amb grups de nenes més grans… tot era per guanyar uns diners si volia comprar-me sabatilles noves, mallots per l’examen o sabates de taló per fer flamenc. Però vaig aprendre molt , no només del ball sinó també que totes les coses costen molt esforç i que no hi ha res que et regalin i que el més clar que tenia era que lluitaria tot el que fos per tirar endavant el que volia i el més important, el que sentia. La veritat és que el cor m’ha guiat bastant i sempre he escoltat la veueta que tinc a dins, no només en la meva vida personal sinó laboral”

Després de més gran, vaig combinar la dansa amb els estudis universitaris de Filologia Romànica  a la UB, ja que la literatura i els orígens de les civilitzacions i les llengües indoeuropees sempre han estat una de les seves debilitats. Una mica més grandeta, ja vaig anar a Barcelona a fer Ball de saló i a competir i també a fer ballet a altres escoles com eren la Eulàlia Blasi, a la Berta Vallribera  amb el famós Enric Castan o a la Lola i Pavón de Badalona. D’aquests últims en vaig aprendre la passió pel flamenc. Quan ella ballava, ho portava dins, no hi havia res més. I amb l’Enric, vaig aprendre treball constant i sobretot a controlar  l’equilibri i l’eix. Finalment vaig entrar a l’Institut del teatre de Barcelona a la carrera de dansa Clàssica. I allà, no tot van ser flors i violes, però hi va haver grans professors, com la Elena Barcheva. Ella em va ensenyar el treball net i la disciplina de la dansa clàssica i la veritat, me la va fer estimar com mai. Ella com a bona russa, portava el ballet dins. Els estudis de  l’Institut, ja els vaig combinar amb d’altres feines: gires de OT, Porta-ventura, actuacions al Liceu en òperes i també amb ballets de revista, famosos al moment com eren el Palace de Lloret o la Frankie Show. 

Amb els anys vaig conèixer el meu marit, el Carlos Bianchini, actualment pianista i compositor (www.carlosbianchini.es). Després de moltíssimes col.laboracions amb altres artistes vam fundar la nostra pròpia productora d’espectacles, Bianchini Producciones i vam tenir 3 fills, l’Àlex, el David i l’Ivàn.

I actualment hem especialitzat les nostres carreres, ell més en l’àmbit de la composició musical i la distribució i jo en l’àmbit de la producció i la coreografia

La Núria Serra té una altra faceta artística que no es coneix gaire, oi?

Núria Serra és escritora i té ja registrat un dels seus primers treballs, POEMES DE JUVENTUT, poemes escrits en català i castellà, on parla del món, la vida, l’amor, la vellesa. “A casa, la meva mare sempre ha guardat escrits que li interessaven , imatges de paisatges i ella també escriu petits poemes per dates senyalades on dóna un punt de vista personal de tot allò que l’envolta. Crec que les dones d’abans tenen molt a dir, dones que no van tenir veu pròpia ni oportunitat,  però degut al seu bagatge tenen un criteri molt clar de tot, i em sap greu que no hagin tingut la llibertat d’expressar el que sentien. La meva mare sempre ha estat una persona molt important, encara que per temps i ofici hem estat poc juntes, però sempre la porto aquí dins i m’ha ensenyat que la vida s’ha de viure, disfrutar, riure, plorar, mirar, escoltar i també parlar quan fa falta. Ella ha estat la veritat una de les meves millors mestres”

I com valores aquesta impressionant trajectòria teva?

No ha estat un camí fàcil, perquè no he triat  una carrera Standard i perquè aquí al nostre país fa anys la dansa, potser no era una considerada una opció real de vida i si no podies anar a estudiar o a treballar a una companyia de  fora… semblava que no faries res. Però he tingut sort de tenir a casa, no només per part de la meva família sinó també per part dels meus sogres i marit un suport sempre incondicional en tot el que implicava la dansa. I no tothom conta amb aquest suport. Jo sí l’he tingut i l’agraeixo molt. Sense aquest suport, tot hagués estat molt més difícil. 

També he passat moments complicats amb molta feina , 3 nens petits i molta son… però ara per sort el camí s’ha aplanat , ja tinc els fills una mica grans i sembla que tot rutlla sol, encara que segueixo fent els sacrificis necessaris per tirar endavant el meu projecte de companyia i d’empresa. I no em fa mandra aixecar-me cada dia per fer el que m’agrada i oferir-ho a tots aquells que estan disposats a posar una mica de dansa a la seva vida. Ho gaudeixo molt perquè el ball és gairebé una de les úniques coses que em fa feliç per dins i m’omple! L’escenari té una màgia que de vegades no som capaços de veure en la nostra vida real, encara que la vida ral també està carregada de moments màgics. 

Evidentment estic desencantada amb el sistema. El suport de les entitats públiques envers el meu treball coreogràfic i artístic ha estat sempre nul. Mai m’han donat cap subvenció pública i al contrari, cada mes segueixo pagant els meus rebuts d’autònoms per poder fer el que m’agrada.

Les dones hem recuperat molts espais que ens estaven denegats, creus que hem assolit la igualtat que anhelem?

Per poder fer els espectacles que tinc amb tema de gènere, he reflexionat bastant sobre la dona, el fet femení, l’home, la tradició o la societat . És complicat. Abans semblava que tot el que tenia a veure amb la dona era més fàcil perquè hi havia poc on triar, per no dir res. Però actualment, o millor dit a partir de la Revolució Industrial i amb la inclusió de la dona en el món laboral (fora de l’àmbit exclusivament familiar) han canviat moltes coses tant cap a millor com a pitjor.

Penso que no hem de buscar igualtat, sinó equitat, perquè no som iguals en cap dels sentits. Home i dona som diferents per naturalesa. Però si que hem de buscar respecte i llibertat envers les nostres decisions, pensaments i accions. Crec que la vida evoluciona més ràpid que la pròpia cultura i contínuament xoquen passat, present i futur.

És complicat avançar en el camí del respecte perquè tenim masses arxius del passat , bagatge històric i imatges, cançons populars… tot ens marca i costa treure’ns les etiquetes que arrosseguem de forma tradicional i totalment interioritzada i mil·lenària.

Crec que falta generositat per part de tothom, falta empatia per posar-se en el lloc de l’altre, crec que falta sinceritat, hi ha molta por i masses normes i convencionalismes que ens atrapen en un teranyina que de vegades ens fa dir coses  o actuar de forma equivocada i que no ens permet avançar. Potser la clau de tot plegat la tenen la generacions futures que ja han crescut amb una “igualtat” més palpable i per tant, potser en el fons i a la llarga tenen altres prioritats.

Estem celebrant aquests dies el dia internacional de la dona amb una segona vaga feminista. Hi participes amb alguna de les teves actuacions?

Sí, el dia 10 de març a Canet de Mar a les 12.20 hores, presentaré l’espectacle de dansa Deja vu/La tieta. 

La va entrevistar: Asmaa Aouattah, tècnica d’Igualtat del SIAD Maresme

Periodista de professió, la Núria Parera ha treballat en mitjans de comunicació, ha escrit cantates i obres de teatre, ha fet de guionista per diferents sèries de televisió i ha publicat 6 contes. Us convidem a conèixer una mica més aquesta dona que quan es posa a escriure gaudeix de la feina com el primer dia.

Qui és la Núria Parera Ciuró?

Vaig néixer a Barcelona el 1972.  Visc a Sant Andreu de Llavaneres. He estudiat a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la facultat de Ciències de la Comunicació, especialitat de periodisme. També m’he format en dramatúrgia i guió a l’Obrador de la Sala Beckett, de Barcelona.

A què et dediques Núria?

He treballat com a periodista al diari El Punt (edició Maresme)  i a la revista de viatges Península. Actualment col·laboro amb la revista cultural El Culturista i la revista d’arts escèniques Zirkòlika. Com a guionista he treballat a diverses sèries de tv3: El Cor de la Ciutat, Ventdelplà, Zoo, Infidels i La Riera, entre altres.

He publicat sis contes infantils; i he escrit cantates i obres de teatre per a escolars representades al Maresme: La cantata “Yoko”, que tracta el tema del dol, es va estrenar al teatre La Palma de Teià, i la van representar els nens i nenes de l’escola de música Ressò d’Alella. Va agradar tant que la van repetir l’any següent. La cantata “La Serp del Pi Gros” la van representar els nens i nenes de l’escola El Pi Gros de Sant Cebrià de Vallalta. Aquesta cantata va formar part del projecte d’escola que aquell any va guanyar el premi Baldiri Reixach.  L’obra de teatre “Sis contes per la Nàdia” va ser un encàrrec per a la XVIII Mostra de Teatre als Instituts de Mataró i es va representar al teatre Monumental aquest mes de maig (2018), amb molt d’èxit. 

En aquesta ocasió, vaig treballar conjuntament amb la vocalia de dones de Rocafonda per conèixer la realitat de les dones migrades que arriben a Catalunya provinents del continent africà. Va ser una experiència fantàstica, molt enriquidora.

A part de la teva dedicació professional, sé que estàs implicada en alguna entitat, oi?

Formo part de la junta de l’associació de guionistes de Catalunya (GAC) i sóc sòcia de l’Associació Dones Visuals. Dones Visuals és una entitat de recent creació que vol crear lligams entre les dones que ens dediquem al món de l’audiovisual, ja siguin guionistes, directores, productores, etc. L’objectiu és crear comunitat, mantenir-nos informades, decidir el que volem i donar-ho a conèixer. A més, també ofereixen laboratoris de creació i xerrades. Fa poc es va fer la primera assemblea general, oberta a tothom. Per qui tingui curiositat pot entrar al web i demanar de rebre la newsletter.
Tinc les meves idees polítiques, com tothom, però no participo activament en cap partit polític. Sí que sóc sòcia de l’entitat cultural Òmnium Cultural.
Fa anys que tinc una nena apadrinada a la Fundació Vicent Ferrer.

Una vida, realment, molt activa. Com valores aquesta trajectòria professional i activista teva, com a dona?

Valoro positivament la meva trajectòria personal i professional, volia dedicar-me a escriure i ho he aconseguit. M’agrada la meva feina, la gaudeixo com el primer dia. No negaré que el fet de ser dona i mare m’ha limitat en alguns moments laborals, ja que combinar les dues activitats –la professional i la de la maternitat- no és gens fàcil. He vist com els meus companys homes prosperaven més ràpidament gràcies a poder dedicar-se únicament a la seva carrera sense pensar en si havien deixat el sopar fet o en si el nen tenia unes dècimes de febre.

També he notat que els que manen (productors, caps d’equip, etc.) accepten les dones de bon grat com a guionistes però no tant com a coordinadores. Els llocs de responsabilitat, de “manar” solen donar-se a guionistes homes, com si el seu criteri fos més vàlid o tinguessin més dots per dur un grup de gent. De tota manera, poc a poc, sembla que la cosa va millorant.

Jo he estat a molts equips, i sempre m’he sentit ben tractada als equips, tractada d’igual a igual. Excepte per un cap que va considerar que hi havia massa dones a l’equip i va forçar les coses perquè pogués entrar un home guionista, el sou del qual sortia dels nostres. Allò va ser la gota que va fer vessar el got d’un seguit de despropòsits i vaig abandonar aquella feina, tot i que m’encantava.

Falta molta feina per fer encara, oi?

Crec que estem millor que anys enrere perquè som més conscients del que és el masclisme, i això és el primer pas per lluitar-hi. També crec, però, que queda moltíssima feina a fer tant a nivell professional com a nivell personal (dins les llars). I la millor manera de guanyar terreny és analitzant, reflexionant i educant.

En aquest sentit estaria molt bé que als centres educatius es fessin xerrades sobre la visió de gènere, sobretot als instituts perquè durant l’adolescència no sempre es gestionen bé les relacions entre els dos sexes ni entre les diferents tendències sexuals. Si tenim adolescents conscients de la situació, tindrem adults respectuosos i madurs en aquest tema. Cal donar un bon exemple als que venen darrere nostre; esperem que les properes generacions de dones i homes siguin més justos.  

Estic segura que al Maresme hi ha moltíssimes dones que engeguen iniciatives, que generen bones idees, que dinamitzen grups i que lideren projectes culturals o empresarials, com a tot arreu. El que sempre falta és visibilitzar-nos, sovint no donem prou importància al que fem, ens han educat en la discreció, la prudència, el segon pla…  I així ens va. Els companys homes han d’entendre que valem tant com ells, però les primeres en donar-hi valor hem de ser nosaltres, i en això encara fallem. Jo la primera, que ja tinc una edat i segueixo carregada d’inseguretats! Jajaja.

Contes publicats per l’autora:

• “El meu avi i jo”, editorial Joventut. Text de Núria Parera i il·lustracions d’Almudena Suàrez.
• “La gata Marga i el misteri del cargol”, editorial Alrevés. Text Núria Parera i il·lustracions Pilarín Bayés.
• “La gata Marga a Sant Medir”, editorial Alrevés. Les mateixes autores. 
• “La gata MArga i el poema oblidat”, editorial Alrevés. Les mateixes autores.
• “La gata Marga i la copa del Barça”, editorial Alrevés. Les mateixes autores.
• “La gata Marga i el mascaró enfonsat”, editorial Alrevés. Les mateixes autores.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme