Inici Mobilitat Internacional Jove Maresmencs i maresmenques al món

Maresmencs i maresmenques al món

Maresmencs i maresmenques al món


😀Carla

🛫 Pineda de Mar

🛬Lituània

✅ Intercanvi juvenil

MENÚ


La Carla de Pineda de Mar ens explica la seva experiència en un intercanvi juvenil a Lituània

Entrevistem a Carla Macias, una jove de Pineda de Mar que ha participat en un intercanvi juvenil a Lituània amb la Fundació Catalunya Voluntària.

La Carla va assistir a una de les nostres assessories presencials de Pineda de Mar el novembre passat. Tenia moltes ganes de participar en una experiència internacional i, entre altres opcions, li vam explicar en què consisteixen els intercanvis juvenils.

Com va anar el procés d’inscripció?

Vaig emplenar el formulari de sol·licitud de la pàgina web de l’entitat. Al cap d’uns dies des de la Fundació Catalunya Voluntària em van contestar per dir-me que m’havien seleccionat.

Vas participar en alguna sessió preparatòria?

Primer ens vam conèixer primer tots els participants a Barcelona, abans de marxar, va ser un primer contacte. Érem 7 en total, 1 dels quals era el youth leader, el Mario, que és la persona que tenim de suport que coordina el grup i organitza dinàmiques amb els altres països. Va assistir una trobada preparatòria a Holanda. Tot el grup vam viatjar junts.

Què vau fer el primer dia?

El primer dia vam aterrar a Riga, Letònia, i vam aprofitar per visitar el poble i menjar alguna cosa. Riga em va agradar molt. Des d’allà vam agafar un bus fins a Panevėžys, Lituània, que era més petit, no hi havia moltes coses. Feia molt fred però no estava nevat, tot just feia cinc dies havia nevat molt però ja s’havia desfet.

Quan vam arribar a Panevėžys ens van venir a recollir a l’estació de bus i ens van portar a una casa de colònies on estàvem tots els participants junts, una casa a la muntanya.

Ens vam quedar quasi sempre allà, sembrava una mica la casa de Gran Hermano!

Quines activitats fèieu?

Fèiem dinàmiques, xerrades i jocs relacionats amb els Drets Humanes. Per exemple, parlàvem de maltractaments, discriminacions homòfobes, transsexualitat, racismes… Diferents temes relacionats amb els Drets Humans.

Vam fer la “nit cultural”, on cada país havia de portar alguna cosa de menjar, o explicar una mica, fer algun joc relacionat amb el nostre país. Nosaltres vam fer un pica pica, amb truita de patates, neules, polvorons, torrons, quicos… I després les van fer Cagar el Tió, els vam ensenyar la cançó i vam embolicar les neules de regal.

Què tal amb l’idioma?

La veritat és que la gent era molt maca i ens ajudàvem moltíssim. Tothom, llevat el nostre grup espanyol, tenia un nivell d’anglès súper alt. Es va notar molt la diferència. A excepció de dues noies que anaven amb nosaltres que sí que el dominaven, ja que una és professora d’anglès i l’altre ha estat vivint fora.

Quins països van participar?

Eren joves de Lituània mateix, de Portugal i d’Holanda.

Vas aprendre nous conceptes relacionats amb els Drets Humans?

Aprens coses, veus altres punts de vista i altres maneres de pensar…

Per exemple, vaig veure que a Lituània tenen la ment força tancada en aquest aspecte. Sobretot tenen molt mal vistes les parelles homosexuals, això em va xocar molt. Vam anar a fer una activitat a un centre cívic d’allà, amb l’objectiu de conscienciar els joves, fer-los reflexionar una mica sobre els Drets Humans. I quan va sortir aquesta temàtica vam veure que molts dels joves estaven en desacord amb el matrimoni homosexual; a Lituània no està permès. També vam preguntar sobre l’avortament, i tampoc està gaire ben vist.

En aquell moment em vaig sentir orgullosa que almenys aquí ho veiem d’una altra manera.

Hi ha algun tema en particular que et cridés l’atenció?

De temes que es van tractar n’hi va haver un que em va agradar molt, sobre transsexualitat i transgènere. Sobre quina és la teva sexualitat biològica, que és el sexe amb el qual neixes, amb què et sents identificada, l’orientació sexual.. T’ajudava a entendre, a ficar-te en la pell de diferents maneres de viure la sexualitat. Ho van explicar molt bé.

Com eren els àpats?

Cada dia esmorzàvem a les 8:30 h. Ens solien posar pancakes. Això si, tot el dia mengen cogombre! Dinàvem a les 13:30 i sopàvem a les 19:30 h. Crec que és molt sa sopar tan aviat. El menjar era bo en general, però em va xocar que mai menjàvem postres. Ni fruita, ni iogurt…

Va ser una experiència bastant intensa. Gairebé no teníem temps lliure, ja que fèiem moltes activitats. Després de menjar sí que teníem una horeta per descansar.

Com valoraries en conjunt el teu pas per aquest intercanvi juvenil?

En general em va agradar molt l’experiència.

Després de l’intercanvi he vist que tot i ser de diferents països al cap i a la fi quasi tots tenim la mateixa percepció o sentiments. Quan estàvem xerrant ens enteníem molt bé, ens posàvem d’acord molt de pressa, hi havia molta connexió.

Fins i tot quan parlàvem amb joves amb punts de vista molt diferents hi havia força empatia, es feia l’esforç per provar d’entendre l’altre.

El millor que m’emporto són les persones que he conegut. El fet d’interessar-te per altres cultures, conèixer nova gent, noves experiències… M’agradaria molt tornar-los a veure a tots. Són gent molt interessant i molt intel·ligent que m’han fet reflexionar sobre moltes coses.

I desprès d’això?

Tot just tornar he començat un curs d’administració. Ha anat tot quadrat. Em ficaré les piles amb l’anglès, ja que a l’hora de parlar em feia molta vergonya, i més endavant sí que m’agradaria participar en altres intercanvis


Publicat al Butlletí de gener de 2020

Maresmencs i maresmenques al món


😀Tania

🛫 Mataró

🛬Irlanda

✅ Voluntariat

MENÚ


La Tania Limas és de Mataró i l’estiu passat va estar col·laborant en un projecte a Maynooth, Irlanda, que va trobar a través de la plataforma Helpex

L’experiència em va encantar. Hi vaig arribar el mateix dia que una noia que venia del Montseny, de fet vam arribar amb el mateix avió. Allà ja hi havia dues noies: una de Burgos i una altra de França. La convivència amb les noies va ser una passada. En el meu cas quan vaig començar la meva estada coincidia que era quan les altres noies voluntàries marxaven al cap de poc.

Donava la sensació que la família amfitriona buscava gent per treballar i ja està. Sí que eren macos: es preocupaven per tu, de vegades et feien el menjar… Però si havies de treballar 4 hores, molts cops en treballaves 8, ja que sempre surten coses amb els cavalls.

Pel que fa a les tasques començavem a les nou, esmorzàvem i el primer que fèiem era alimentar els cavalls, agafàvem el farratge, la palla, i després netejàvem els estables.

Les altres voluntàries ja tenien experiència: una noia portava des dels tres anys muntant, una altra noia també feia hípica… Jo en canvi només havia muntat a cavall dues vegades, i em vaig endur alguna trepitjada!. Quan vaig arribar la dona em va explicar les tasques bàsiques. Més que hípica, que també donaven classes, es dedicaven a la cria de cavalls per a curses. Com que jo no sabia res de cavalls les altres noies m’ho van ensenyar. Vaig aprendre gràcies a les companyes!

La família que portava aquell negoci no mantenia gaire contacte amb les voluntàries. Nosaltres menjàvem juntes a la cuina, però mai amb els membres de la família. L’experiència ha estat molt bé però no estàvem còmodes quan venia algú de la família, no hi havia molta comunicació. Amb el menjar també van ser especials. Érem quatre, i cuinàvem entre les voluntàries. Per exemple, un dia fèiem pasta i va venir una de les propietàries, va mirar l’olla i ens va dir que no calia que fiquéssim tants ingredients. Un altre dia ens va dir: “No heu de menjar tant, podeu aprofitar per perdre un o dos quilets abans de tornar”. Ens vam quedar flipant! També va passar amb el cafè. A mi m’agrada prendre’n, i al cap d’uns dies vaig veure que ens l’havien canviat pel més barat que van trobar, i van amagar el seu. Ni que consumíssim tant! Estàvem allà fent un voluntariat, però d’alguna manera volien mà d’obra barata.

El poble era molt bonic, tot i que per arribar-hi havies de creuar en bici un enorme camp de golf i després recórrer un camí molt llarg fins a arribar al poble. A Dublín centre vam anar-hi dos cops, que estava a uns 50 minuts en bus.

Quan vaig saber que les altres voluntàries al cap d’un mes marxaven, vaig estar buscant a través de la plataforma Helpex altres projectes, però finalment no en vaig trobar cap. Helpex funciona molt per ressenyes de la gent que ha passat per diferents llocs. Em vaig trobar que quan explicava el motiu pel qual volia marxar es malinterpretava. Donava la sensació que no tenia ganes de treballar. I al contrari, jo estava disposada a treballar moltes hores! Però també necessitava una mica més de contacte amb els amfitrions.

Vaig decidir acabar amb l’experiència i tornar a casa. Ja que només buscaven a gent per treballar, més que per mantenir també aquest contacte intercultural. Tenia la sensació que ho passaria malament degut al tipus de relació distant que hi havia. Així que en total hi vaig estar un mes.

L’experiència té pros i contres però realment l’experiència va ser una passada, jo la repetiria. Ja que la família que et toca depèn de la sort. He après molt del món dels cavalls i Irlanda em va encantar.!


Publicat al Butlletí de febrer de 2020

Maresmencs i maresmenques al món


😀Anna

🛫 Alella

🛬Àsia

✅ Viatge Alternatiu

MENÚ


L’Anna Alfaro, d’Alella, ens explica el seu viatge a Indonèsia, Tailàndia, Malàisia, Japó i França

Hola a tothom!

Em dic Anna i el setembre passat vaig decidir marxar sola, amb bitllet només d’anada, cap a Indonèsia. La cosa no va acabar aquí, després d’Indonèsia, vaig anar a Malàisia, Tailàndia, Japó i finalment França, des d’on vaig tornar a Alella, el meu poble, just per Nadal. Més enllà del viatge, m’agradaria compartir amb vosaltres algunes reflexions que em van aparèixer al voltant de viatjar sola i que penso són igual o més importants que la pròpia ruta.

És per això que us trobareu aquestes dues parts en el text, podent escollir la que us vingui més de gust. Dit això, espero que gaudiu de la meva petita història en aquests dies de confinament!

Indonèsia

El setembre de 2019 vaig marxar de Barcelona amb la meva motxilla de 9 kg rumb a Singapur i, després d’unes quantes hores d’avió, arribava al país i a un dels aeroports més espectaculars que he vist mai, amb un bosc i una cascada dins seu. Tenia força hores fins agafar el següent avió així que vaig agafar un tiquet de transport d’un dia i vaig anar a visitar una mica la ciutat. Cap a la tarda m’enlairava rumb a Sumatra, en concret Medan, la seva capital, la ciutat més densa i frenètica que em vaig trobar en tot el viatge sens dubte. Em va rebre un paisatge emboirat pel fum dels més de 380 incendis provocats que cremaven zona selvàtica en aquell moment a causa de les plantacions de palma (entre altres) i vaig començar a entrar en contacte amb la realitat del país. D’allà vaig anar a Bukit Lawang, un poble que es troba a uns 100km de Medan per recórrer el Parc Nacional Gunung Leuser i poder observar orangutans a la selva.

Aquesta espècie en perill d’extinció només es troba a Sumatra i Borneo així que és un oportunitat que no heu de perdre si hi aneu! A més d’orangutans, a la selva veus molts tipus d’ocells, formigues gegants, camaleons i una llarga llista d’animals. De Bukit Lawang vaig passar dos dies a Tangkahan, un poblet al costat del riu on hi arribes per un pont penjat molt espectacular. A prop d’allà tenen un mal anomenat “santuari d’elefants” on hi van molts turistes a l’any. Jo no hi vaig anar. Penso que viatjar també implica prendre decisions amb responsabilitat i recomano molt que us informeu abans de consumir una activitat així si esteu de viatge, ja que la majoria de llocs no tenen en compte el benestar de l’animal.

A la web http://turismo-responsable.com podeu informar-

vos dels llocs que sí que promouen un turisme responsable i que podeu visitar tranquil·lament sense contribuir a maltractament animal.

La següent parada va ser Java i allà vaig visitar Yogyakarta, una ciutat molt moguda i plena de temples, com el de Borobudur, el temple budista més gran del món. Va donar la casualitat que a Medan em vaig trobar una noia alemanya que també viatjava sola i que agafava el mateix vol que jo cap a Java, així que vam decidir compartir trajecte i arribar juntes a la ciutat. Allà vam estar en contacte i vam fer força coses: vam visitar el Kraton (la residència del Sultà), el Taman Sari o palau d’aigua, vam veure un espectacle de dansa tradicional indonèsia i vam provar uns dolços boníssim, els “Bakpia”.

De Java vaig anar a l’illa de Flores. Allà hi ha un ambient molt més relaxat i mariner, unes postes de sol precioses a la platja i un aire més net. Em vaig allotjar a Labuhan Bajo on tenen un mercat de peix i un centre ple d’activitat. Des d’allà, vaig poder visitar el Parc Nacional de Komodo, famós per tenir els llargandaixos més grans del món, els dragons de Komodo. Al Parc tan sols hi pots arribar en vaixell i hi ha mil empreses dedicades a organitzar aquestes excursions, d’un o més dies. La visita generalment inclou la parada a l’illa de Komodo, la famosa “pink beach”, altres platges paradisíaques de sorra blanca i aigua cristal·lina, etc. Allà em vaig trobar amb un grup de viatgers madrilenys i vam compartir dels dies més bonics que recordo. Vam veure dofins, vam fer un snorkel impressionant amb tot tipus de peixos, tortugues, corall… vam nedar amb unes mantes enormes i vam veure una cria de dragó de Komodo en llibertat, tot un espectacle visual!

De Flores vaig anar a Bali i allà vaig visitar Amed, Jimbaran i Ubud, on vaig passar els últims dies de viatge a Indonèsia. Bali és el més turístic i no per això dolent, simplement l’ambient és diferent. A Amed vaig anar a veure plantacions de Salak, una fruita que té un gust molt peculiar i vaig veure sortir el sol des d’una muntanya acompanyada dels mantres budistes que despertaven la zona. A Ubud vaig visitar el Monkey Forest, on vaig coincidir amb una celebració hinduista en honor als animals i vaig fer una excursió en bicicleta resseguint les plantacions d’arròs. Amb tot quasi havia passat un mes i se m’acabava el visat, així que vaig agafar la motxilla i vaig anar cap a Malàisia.

Malàisia

Kuala Lumpur (Malàisia) és una capital força moderna dins del sud-est asiàtic, ben comunicada i amb moltes cultures convivint en un mateix lloc. La meva idea era passar-hi una setmana i després anar a Cambodja, però finalment m’hi vaig estar quasi un mes!

Tot just vaig arribar a l’alberg, ubicat en un gratacel altíssim, vaig conèixer un grup de nois i noies que residien allà de manera indefinida i amb els què vaig congeniar moltíssim. Van ser de les millors setmanes de viatge a nivell personal i tots ells van ser el motiu pel qual canviés els meus plans d’anar a Cambodja. Va ser un moment de parar, de baixar ritme i gaudir de noves amistats, cultures i religions. Eren nois i noies d’Iran, Irak, Palestina, Marroc i Malàisia i vam fer molta pinya tots plegats. Sopàvem i dinàvem junts, compartíem la cultura dels nostres països (fins i tot vam celebrar la castanyada!), teníem converses de política, de com vèiem el món i de com el vivíem, també de les oportunitats i il·lusions de cadascú. Va ser una lliçó veure com molts d’ells estaven completament condicionats per la realitat social i política del seu país i la diferència d’opcions que teníem els uns dels altres.

De Kuala Lumpur vaig visitar poc pel temps que vaig estar. Simplement vaig fer el que sentia en aquell moment i, ara que ja he acabat el viatge, és amb el que em quedo. Us recomano les Batu Caves, unes coves precedides per moltes escales de colors diferents que alberga un dels santuaris hinduistes més famosos amb una estàtua gegant color or. També la mesquita de Kuala Lumpur, les Torres Petronas i els seus jardins.

Marxar de Kuala Lumpur i deixar tota aquella colla d’amistats enrere va costar, però m’esperava una amiga a Bangkok. Crec que és de les coses més boniques de viatjar, les persones que et vas trobant i que comparteixes experiències, dies intensos i que després deixes enrere per obrir- te a noves coses. Costa acomiadar-se, perquè el vincle que estableixes quan ets lluny és més intens, però val la pena. Així que un divendres a les sis del matí enfilava carretera per anar a l’aeroport i arribar a la següent destinació: Bangkok.

Tailàndia

Tailàndia va ser el moment compartit del meu viatge. Una de les meves millors amigues, sabent que estava viatjant, em va venir a veure i vam quedar a la capital tailandesa per començar una ruta que duraria uns 11 dies.

Allà vam visitar la capital del país i vam aprofitar per fer una excursió a Ayutthaya i els seus temples, el mercat que es troba a les vies del tren i el mercat flotant. I, per suposat, per tastar el famós Pad Thai, boníssim! Uns dies més tard agafàvem un bus nocturn que ens portaria a la zona nord del país i vam visitar Chiang Mai on vam coincidir amb la celebració budista del Loy Krathong o festival de llums, moment en què encenen molts fanalets i els enlairen amunt al cel a la vegada que es fan ofrenes al riu.

A Chiang Rai, vam visitar el temple blanc i vam fer una excursió en vaixell pel triangle d’or, punt del riu Mekong on conflueixen les fronteres de

Tailàndia, Myanmar i Laos. Després d’uns dies de ruta, vam tornar a agafar un bus nocturn que ens va portar a Bangkok i allà vam passar els últims dies juntes a Tailàndia, on un dissabte de matinada ens separàvem per ella tornar a casa i jo seguir el meu viatge.

Japó

Japó era un somni, una aventura llunyana i bastant idealitzada tot i que, en el fons, no tenia una idea massa concreta del que em trobaria. La realitat va superar tota expectativa possible. Japó es mereixeria un capítol sencer per ell sol. Vaig arribar a mitjans de novembre, deixant enrere un llarg estiu i la calor per prendre contacte amb un fred que anava agafant força dia rere dia. També vaig canviar d’escenari i de societat de manera radical: gent fent cua a les portes del metro, respectant religiosament tots els semàfors en vermell, una netedat als carrers difícil de superar i una sensació de seguretat molt alta. La veritat és que això últim ho vaig agrair molt. Japó és dels pocs llocs on no has de patir en aquest sentit. Òbviament hi ha de tot com a tot arreu, però és l’únic país on vaig anar tranquil·lament pel carrer a passejar de nit, sense por i amb la seguretat que no em passaria res. A més, la gent sempre està disposada a ajudar i encara que no sàpiguen anglès sempre troben la manera de donar-te un cop de mà, amb el traductor del mòbil o acompanyant-te ells mateixos on faci falta.

Vaig tenir la gran sort d’arribar en plena època del “Momiji”, quan les fulles dels arbres canvien a colors tardorencs com el vermell, el taronja o el groc i us puc assegurar que poques vegades he vist paisatges tan preciosos com aquells. A Japó vaig estar 21 dies en total, dels quals 14 vaig estar en ruta amb tren i la resta de dies vaig estar a Tokyo, visitant la ciutat i gaudint al màxim de tot el que ofereix. Em va anar molt bé visitar la pàgina web de japonismo.com, on podeu trobar tot el que necessiteu per organitzar un viatge a Japó: des de rutes fins a activitats, gastronomia, museus, etc. A Japó el transport és molt car, això sí, tenen de les millors xarxes de tren del món. Per aquest motiu existeix el JRPass, un bitllet per a turistes que et permet moure’t il·limitadament durant set, catorze o vint-i-un dies en tren pel país. És car, però la inversió val molt la pena i t’estalvies molts diners. Pel que fa a l’allotjament sempre vaig anar a albergs, sent el més car a Takayama (vint euros una nit) i el més barat a Tòquio (deu la nit). Els albergs a Japó tenen molta qualitat i atenció, molt en línia del país en general i són molt bona opció per estalviar diners en allotjament. A més, tens molts supermercats on pots menjar molt bé per pocs iens.

Per mi Japó va ser molt especial. Té una barreja de tradició, paisatge, gastronomia, boscos plens de molsa, ponts vermells, temples espectaculars i una societat molt avançada que el fa màgic. De fet, vaig marxar d’allà amb la idea de tornar, més d’hora que tard.

França

Amb tot plegat ja era desembre i vaig decidir que era moment de tornar cap a casa. M’hagués quedat a Japó més temps, era un país que m’havia atrapat, però vaig valorar que per mi era important passar les festes a casa amb la meva família. A més, el meu germà es doctorava la setmana abans de Nadal i els meus pares anaven a veure’l a França, on ell resideix, així que vaig comprar un bitllet de tornada cap a França sense dir-los res i els vaig fer una sorpresa allà. Després d’uns dies en família per la bretanya francesa posava punt i final a un viatge de tres mesos i tornava cap al Maresme lliure i tropical!

El temps i la destinació

“Quan temps te’n hi vas?” Aquesta pregunta es va repetir i repetir abans de marxar i sempre la responia igual: “de moment me’n vaig un mes, després ja veurem, potser torno o potser allargo!”. Jo sabia que m’hi estaria més temps, però en el moment vaig prioritzar viure el viatge sense pressió. La gent sempre opinarà sobre la durada, els semblarà poc o molt temps i no es tallaran a donar-te la seva opinió. Per mi el més important és que per tu sigui una experiència enriquidora i això es pot donar en un viatge de tres setmanes o de tres mesos. El més important és que facis allò que sents i no el que els altres esperen i això passa per ser lliure a decidir quan vols posar punt i final al teu viatge, independentment del que els altres puguin dir. Recorda que ets tu qui agafaràs l’avió i que és el teu camí. A mi em va servir per no posar cap mena d’expectativa sobre el temps que estaria fora i per sentir-me més lliure. Això també serveix per la destinació, no cal anar a l’altra punta del món perquè sigui un súper viatge. Hi ha una certa estètica en el món viatger que sembla que si no estàs ben lluny no acaba de tenir mèrit o que no acaba de ser un viatge “gros”. Em sembla una veritable tonteria. Te’n pots anar a fer una ruta de castells per Escòcia i viure’l com el viatge de la teva vida, tot depèn dels teus interessos i el teu moment. Tal com ho veig jo, això és el més important.

Marxar sola

“Per què te’n vas sola? No et fa por? Jo no ho faria mai!”. Aquesta frase me la van dir i repetir. Sovint em preguntava per què hi havia persones que no podien concebre d’entrada que jo era la que estava decidint marxar sola. No és que no hagués trobat companya de viatge, ni que les coses haguessin anat així, simplement era que jo volia fer-lo sola. Sense més. Per mi era una oportunitat de conèixer-me en situacions i escenaris diferents, agafar distància i perspectiva i obrir-me a noves realitats. Què millor que fer-ho amb tu mateixa? Al final, ets amb la primera i la última persona que hi pots comptar. Per mi era el meu moment, segurament uns anys abans no ho hagués fet, però ara em sentia amb les ganes i l’energia. I sí, tens pors, només faltaria! Sobretot quan encara estàs a casa i tota la història de marxar corre pel teu cap sense fre. Però crec sincerament que les pors estan per afrontar-les i us asseguro que, un cop agafat l’avió i arribada a lloc, disminueixen considerablement.

Està també el fet de ser noia i anar sola. És una realitat que si viatges sola has de prendre certes precaucions. El masclisme no entén de fronteres i en alguns països per cultura i religió ho notes de manera accentuada. Jo no vaig tenir cap problema al llarg dels tres mesos que vaig estar fora, simplement intentava arribar a l’alberg abans que es fes fosc i informar-me bé sobre costums locals i religiosos d’allà on anava. També informava a les meves amigues i família d’on estava i si veia que algú o un lloc no feia bona pinta marxava. Una altra cosa important és no explicar que viatges sola ni que ets soltera allà on vas. En aquest sentit, és molt útil portar posat un anell com si estiguessis compromesa. A mi me’l va deixar una bona amiga i la veritat és que em va estalviar més d’una conversa incòmode, ja que hi ha països que el fet d’estar casada o tenir parella consolidada es veu com un límit de cara als homes.

La gestió emocional

Viatjar sola implica gestionar emocions, sentiments i mogudes vàries. No sempre hi haurà algú amb qui compartir i, si el tens, potser no entendrà la teva realitat. Jo recomano moltíssim portar una llibreta i un boli per escriure. Encara que no tinguis l’hàbit és una eina que t’ajuda en el moment i que, a més, després t’ajuda a connectar i reviure el viatge. Jo en portava dues, una que era el meu diari de viatge on anava escrivint la ruta i l’altre el meu diari emocional on escrivia com em sentia, reflexions que anava fent, etc. No pretengueu estar sempre felices i com si visquéssiu en un post d’Instagram, viatjar és una altra manera d’invertir la teva vida i, per tant, tindràs dies de tot. I està bé. Dóna’t temps i espai per sentir tot el que vingui, sempre podràs fer una videotrucada amb una bona amiga. També heu de tenir en compte que viatjar cansa! De veritat, hi haurà dies que voldreu parar en un lloc, dormir fins que el cos digui prou, menjar bé i no fer res! I això també és cuidar-se a més de molt necessari. Per últim, no subestimeu la tornada. A vegades costa aterrar mentalment i tornar a connectar amb la vida “normal” sense tenir la sensació que les coses que heu viscut s’escorren entre els dits. És normal tenir aquestes i altres sensacions, així que paciència, poc a poc anireu trobant la manera d’integrar totes les coses bones que heu cultivat al llarg del vostre viatge.


Publicat al Butlletí de abril de 2020

Maresmencs i maresmenques al món


😀Marta i Marina

🛫 Vilassar de Mar

🛬Irlanda

✅ Estudis

MENÚ


La Marta i la Marina relaten la seva experiència amb la “Beca Irlanda”

Marta Roca Brugués i Marina Nin Abdoulina A dia 20 d’abril del 2020.

Ep, bones a tots i a totes! Som la Marta Roca i la Marina Nin, dues exestudiants de l’INS Pere Ribot de Vilassar de Mar que vam tenir la sort de rebre l’anomenada “Beca Irlanda” concedida per la Regidoria de Joventut de l’Ajuntament de Vilassar de Mar. Gràcies a aquesta, se’ns va donar l’oportunitat de conèixer la ciutat irlandesa d’Arklow, on vam conviure durant tres setmanes (del 3 al 24 de juliol).

Cadascuna, per separat, es va immergir en els costums i hàbits d’una família autòctona, amb la finalitat de practicar la llengua i compartir cultures. Per donar una mica d’ordre als nostres dies, teníem organitzades diferents activitats que compartíem amb altres estudiants internacionals que gaudien del mateix programa.

Destinàvem els matins a l’aprenentatge de la llengua anglesa de manera dinàmica, aplicant els nostres coneixements per a l’elaboració de projectes grupals i activitats interdisciplinàries. Les tardes estaven adreçades a la preparació de tallers, visites lúdiques, activitats culturals i esportives, entre elles, paddle surf, beach games… A diferència, els caps de setmana podíem gaudir de la capital, Dublín, i el seu entorn, a més d’un munt d’activitats que organitzàvem pel nostre propi compte.

I és que, a més de tot l’aprenentatge que adquiríem durant el programa, a poc a poc ens adonarem que juntes i amb la nostra il·lusió per conèixer, vam guanyar grans habilitats d’autonomia i organització, per poder omplir el temps lliure i aprofitar el màxim de l’experiència.

Una de les coses més boniques de marxar fora són les noves amistats que es creen. El destí ens va portar a conèixer gent meravellosa, amb la qual vam compartir noves vivències. Vam formar en tan sols 21 dies una família de joves; 3 noies de Màlaga, 5 maresmencs i 2 milanesos, amb els quals vam retrobar-nos mesos més tard arreu del món (Màlaga, Milà i Vilassar).

L’estada ens va permetre conèixer la banda més cosmopolita, multicultural i juvenil de Dublín, una ciutat que no deixa indiferent a ningú. És per aquest motiu, que encoratgem a tots aquells maresmencs/es a embarcar-se en una aventura d’aquestes tipus!

Una abraçada, i esperem els vostres relats!


Publicat al Butlletí de maig de 2020

Maresmencs i maresmenques al món


😀Júlia

🛫 Malgrat de Mar

🛬Colòmbia

✅ Viure

MENÚ


La Júlia ens explica la seva experiència en comunitat a Colòmbia

Hola! Sóc la Júlia Crosas, de Malgrat de Mar. Després de graduar-me com a psicòloga l’any 2018 vaig començar a viatjar per Sud-Amèrica.

El maig de l’any passat, vaig participar a una trobada internacional de viatgers a Santa Marta, Colòmbia. Allà vaig conèixer la comunitat “El Juego” i em va encantar. Vaig trobar altres formes d’entendre la psicologia i les relacions humanes; de donar suport a les persones per apropar- se als seus propòsits i somnis.

Des del novembre passat visc en aquesta comunitat a San Rafael, Colòmbia juntament amb 30 persones de diverses parts del món. Ens dediquem a la resolució de conflictes, tant individuals com col·lectius. Combinant diversos coneixements científics i espirituals, desenvolupem mètodes sanadors, que anomenem portes.

En aquesta situació d’incertesa global, lluny de la meva família, sento una mica de por quan escolto les noticies i em pregunto on ens porta tot això; al mateix temps em sento feliç d’estar a aquí: un lloc on aprenc, creixo i comparteixo tot el que passa amb les persones amb les quals convisc. Estem molt contens d’estar en una casa als afores d’un petit poblet rodejat de muntanyes, rius i vegetació de tota mena on podem gaudir de la naturalesa que aquest lloc ens ofereix encara que estiguem en quarantena.

El cas de Coronavirus que es troba més a prop es situa a gairebé 2 hores d’aquí i la ciutat més gran a 3. L’ajuntament local ha pres mesures de prevenció de forma ràpida i eficaç: immediatament es van tancar les portes del poble i el personal sanitari realitza visites a les cases per informar de les mesures de seguretat a les persones.

Per ara, la gent no pot venir a rebre els mètodes de forma presencial però trobem noves formes d’arribar a ells en les plataformes online. Tot i les adversitats, seguim creixent amb els nostres projectes i ara comprarem una terra molt bonica amb rierols, naixements d’aigua i boscos natius que volem preservar.

Si voleu saber més sobre el lloc on visc o els mètodes que desenvolupem podeu fer un cop d’ull a la nostra pàgina de Facebook: https://www.facebook.com/eljuegoconsciente

Una abraçada des de l’altre banda de l’oceà.


Publicat al Butlletí de juny de 2020

Maresmencs i maresmenques al món


😀Gemma

🛫 Mataró

🛬Alemanya

✅ Voluntariat

MENÚ


La Gemma ens explica la seva experiència com a voluntària a Alemanya

Gemma Piqué Oliván –de Mataró a Ostfriesland – Rhauderfehn, Alemanya

Com a molts, un cop acabat el batxillerat va arribar el moment d’enfrontar-me a la pregunta que havia estat evitant durant dos anys. Cap a on volia enfocar la meva vida, quina carrera escollir i a quina universitat inscriure’m. No tenia les coses gens clares i vaig contemplar l’opció de fer un any sabàtic, dedicar un any a viure noves experiències, aprendre un nou idioma i donar-me temps per mi i per pensar.

En aquell moment vaig començar a investigar i gràcies a l’assessora del servei de mobilitat internacional jove del Maresme vaig descobrir el Cos Europeu de Solidaritat (EVS). Un programa de voluntariat amb projectes per tot Europa i subvencionat per la Unió Europea. En un primer moment semblava una idea perfecta, totes les despeses estarien cobertes, em donaven un lloc per dormir, diners per comprar menjar, l’oportunitat de fer un curs per aprendre l’idioma del país i podia formar part d’un programa de voluntariat.

Vaig registrar-me a la pàgina oficial, omplint totes les dades personals i preguntes, només em faltava inscriure’m a ofertes concretes per començar el procés de selecció però em vaig deixar endur per l’opinió dels meus pares i ho vaig deixar tot endarrere per començar una carrera universitària.

A la universitat, tot i conèixer a gent meravellosa i tenir assignatures que em van agradar, no sentia que allò que havia escollit m’omplis com per dedicar-m’hi o continuar. Suposo que en el fons no em parava de preguntar com hauria sigut si hagués marxat. Així que finalment vaig decidir inscriure’m a diferents ofertes EVS, tenia la sensació que si no marxava ara potser mai trobaria el temps per fer-ho.

Un dia a finals de Juliol vaig tenir una entrevista per Skype amb l’organització amb la qual estic treballant. Durant la trucada després d’unes preguntes bàsiques per coneixem em van proposar directament si volia formar part del seu equip. Vaig tenir un mes per organitzar-ho tot, no va ser massa feina, només vaig haver de buscar un vol i aconseguir una organització que fes de “sending organisation” per poder firmar el contracte.

Així que vaig arribar a Rhauderfehn, Alemanya, un poble que es troba a una hora de Bremen i al costat de la frontera amb Holanda sense saber molt bé a on anava i que anar a fer. Ara després d’uns quants mesos ja em sento més ubicada, el meu programa de voluntariat està enfocat als joves.

Al matí estic treballant al Gymnasium, una mena d’institut, ajudant als professors quan ens ho demanen, duen a termes diferents petits projectes sobre la Unió Europea i també fent activitats amb els infants durant les hores de pati. A més a més després de dinar els voluntaris ens encarreguem de tres AG que serien com activitats extracurriculars. Fins al moment estem duent a terme dos tallers de cuina on a més d’ensenyar diferents receptes típiques catalanes i espanyoles, estic aprenent cuina italiana, nòrdica i alemanya, gràcies als meus companys. També estem impartint un taller de llengües romàniques ensenyat nocions bàsiques d’italià i castellà, aquest taller però s’acaba en breu i ara ens han permès organitzar un AG des de zero sobre el tema que vulguem.

A part de l ́escola algunes tardes hem d’anar a treballar al “Jugendcafé” del poble, és un cafè que dirigeix l’ajuntament on els joves poden venir a passar l’estona jugant al futbolí, al billar, a la PlayStation… mentres poden demanar menjar i beguda que tenen preus econòmics. A més també estem intentant organitzar esdeveniments i tornejos.

Com podeu imaginar la llengua és un obstacle important, tot i que vaig cursar alemany a l’escola, quan vaig arribar a Alemanya em vaig adonar que em queda molt per aprendre. És una llengua que requereix dedicació, per sort a mi i als altres voluntariats ens han proporcionat un curs. A part d’aprendre alemany també estic millorant i practicant molt més l’anglès, amb els meus companys parlem pràcticament sempre amb anglès i la majoria dels alemanys que hem conegut tenen un molt bon nivell. Tot i que el principi va ser un repte parlar amb anglès ara cada vegada em sento més còmode i amb més fluïdesa.

Un altre obstacle podria ser viure fora de casa aprendre a organitzar-me, cuinar, netejar, arreglar coses, en definitiva ser més independent i autònoma. En general no se m’ha fet difícil, però tots hem hagut d’aprendre és a ser pacients i adaptar-nos a la manera de fer dels altres. Estic treballant i convivint amb les quatre mateixes persones, tots cinc passem la majoria del temps ja sigui laboral o temps lliure junts pel què hem hagut de cooperar per tenir una bona convivència. De moment no hem tingut cap problema i podria dir que compartir aquesta experiència amb cada un d’ells és el més positiu, estic aprenent moltíssim i fent bons amics que després d’aquest any podré anar a visitar.

El que poder ha estat més difícil és trobar coses per fer durant el temps lliure, estic a un poble bastant petit on només hi ha supermercats i cases pel que tot queda molt limitat. A més els diumenges els autobusos no funcionen així que només ens podem moure amb cotxe. Per sort una de les companyes té cotxe cosa que ens ha permès fer una mica de turisme i visitar pobles o i ciutats com Bremen o Groningen. Conèixer gent al principi va ser complicat, ja que aquí la gent està acostumada a quedar a casa amb els amics. Tot i això ara ja coneixem a més joves del poble que ens han convidat a formar part d’alguns dels esdeveniments que organitzen. A més també hem conegut a un altre grup de voluntaris que viuen al poble del costat, el qual es troba a 15 minuts amb bicicleta. Quasi se m’oblidava, a Alemanya tothom va amb bicicleta, es casi imprescindible per poder moure’t i anar d’un lloc a l’altre.

En general podria dir que estic molt contenta amb la meva decisió, aquest any estic adquirint nous coneixements, descobrint nous punts de vista i m’està deixant relaxar-me i tenir temps per planejar i enfocar el proper pas. Si estàs pensant a fer un any sabàtic, t’ho recomano al 100%. Ha sigut una de les millors decisions que he fet; tot no és perfecte però cada petita situació amb la qual t’has d’enfrontar et fa valorar més les coses.

El que sí que us recomanaria si voleu fer un EVS, és fer una bona investigació sobre els diferents projectes i també sobretot el lloc on voleu anar i quines possibilitats ofereix. A més si podeu sempre és bo tenir un coneixement bàsic de la llengua oficial del país, la gent t’ho agrairà.


Publicat al Butlletí de març de 2020

Maresmencs i maresmenques al món


😀Irene i Rita

🛫 Arenys de Mar

🛬Sud Amèrica

✅ Viatge alternatiu

MENÚ


En ruta per Xile, Bolívia, el Perú, l’Equador i Colòmbia. El viatge de la Rita i la Irene.

El gener de l’any 2018, jo i la meva millor amiga Rita vam decidir començar una aventura a Xile, una aventura que duraria sis mesos i ens portaria a visitar una bona part de Sud Amèrica de manera improvisada.

Vam arribar a Santiago de Xile a finals de gener, i allà ens esperaven uns amics d’Arenys que viuen allà, els quals ens van fer de “pares” en aquesta primera etapa de la nostra aventura. Vam dormir a casa seva, ens van cuidar com unes reines i van fer que l’arribada a aquest magnífic país fos d’allò més agradable.

A partir d’aquí, vam recórrer Xile, des del sud: carretera austral, Chiloé fins al nord, el màgic Desert d’Atacama, i vam creuar la frontera cap a Bolívia. Xile és un país de contrastos, però cada cop més occidentalitzat.

Bolívia, en canvi, és un altre món. Vam tenir problemes per entrar al país, perquè la comunitat minera estava protestant per les seves nefastes condicions, així que en comptes de creuar per la frontera que hi ha just al costat del Desert d’Atacama, vam haver d’agafar un bus de més de 20 h per entrar per una altra frontera i arribar a Cochabamba. Aquí vam conèixer per primer cop la Bolívia autèntica, una Bolívia que no et deixa indiferent. A partir d’aquí, vam recórrer el país passant per Sucre, Potosí, Uyuni i Paz, i Copacabana. El llac Titicaca va ser la porta que ens va portar al Perú, un país immens que ens deixaria amb la boca oberta a cada lloc que anàvem. La seva gent, el menjar, la natura, la cultura. A Lima vam estar a casa d’uns amics dels nostres pares, que a part de cuidarnos i transmetre’ns el seu orgull peruà, ens van donar l’oportunitat de passar quatre dies a la Selva, on tenen una finca cafetera, convivint amb una família local. Perú, ens va captivar, no hauríem marxat mai d’allà

Però vam seguir cap a l’Equador perquè a aquestes alçades ja havíem decidit que tornàvem a casa des de Cartagena d’Índies, per tant, ja teníem una data límit i molt per conèixer. El nostre pas per l’Equador va ser més intens, ja que vam recórrer molts quilòmetres i vam aprofitar-los tots. Essència andina i una naturalesa impressionant (la “Laguna Quilotoa” no és famosa com el Machupicchu, però no et deixa indiferent).

A Quito, també vam tenir la sort d’estar acollides a casa d’una ballarina equatoriana, el fet de tenir contactes locals en el viatge, ens va facilitar moltes coses i sobretot ens va aportar una perspectiva diferent dels diferents països. A la frontera, passant cap a Colòmbia, vam viure en primera persona la tragèdia veneçolana. Això va ser una lliçó de vida, famílies refugiades preocupant-se perquè nosaltres poguéssim creuar sense problemes.

Per últim, Colòmbia, un país de música, calor, colors, palmeres, salsa, festa, platges, hamaques, deserts… un país que malgrat que la seva història és alegre, i que cuiden als turistes per sobre de tot. Després d’enamorar-nos del país, la millor manera d’acabar el viatge va ser recorrent l’illa de San Andrés amb moto, fent snorkel amb un tal Chipi, que es va oferir a ensenyar-nos els secrets de la costa de l’illa.

Pel que fa a temes de visat, no vam haver de fer res. En aquests països tens visat de 3 mesos de turista (excepte a Bolívia, que és d’un mes) i per tant, no vam haver de fer gestions prèvies. No vam treballar, però sí que vam fer voluntariats (a través de la pàgina Workaway) a Xile. Vam treballar en unes termes naturals, i també en un alberg. Així mateix, a Xile també vam fer Couchsurfing, i va ser una gran experiència que ens va permetre conèixer a grans persones.

Així en general, no ens vam trobar cap dificultat. Voldria destacar que malgrat ser dues noies viatjant, vam moure’ns per llocs gens turístics i mai vam viure cap situació perillosa ni compromesa.

Quan teníem dubtes, preguntàvem molt en grups de “mochileros” del Facebook, o a les persones que coincidíem pel camí. També ens assessoràvem molt preguntant a la gent local a l’hora d’aconsellar-nos per seguir la ruta, llocs per visitar, llocs a on dormir, etc. Aquesta va ser la manera de fer una ruta única que ens va portar a llocs que mai haguéssim pensat.

Com a consell per qui vulgui viure una experiència similar, en primer lloc diria que portin la motxilla ben buida de material (que al final les coses imprescindibles són ben poques i tot acaba fent nosa), i que facin turisme responsable, és a dir viatjant sense deixar rastre per allà on passes, ser respectuosos, informar-se dels dubtes amb la població local, interactuar amb ells (per mi és del més enriquidor) i desmarcar-se del turisme massiu. Aquest viatge ha marcat les nostres vides i ho recomano absolutament a tothom.


Publicat al Butlletí de setembre de 2020

Maresmencs i maresmenques al món


😀Adriana

🛫 Alella

🛬Xile

✅ Estudis

MENÚ


Descobrint Xile a través d’un Erasmus d’arquitectura

Hola! Sóc l’Adri, d’Alella. Estic estudiant arquitectura a Barcelona i vaig aprofitar l’oportunitat de poder marxar d’intercanvi a través de la universitat per anar a estudiar el 4t curs a Valparaíso, a Xile. Dir que vaig estar un any sencer a Valparaíso no seria del tot veritat. Si bé és cert que a efectes pràctics vaig estar un any fora de casa, un cop a Llatinoamèrica em vaig moure molt. Les distàncies allà se’m van fer molt curtes! Vaig arribar a Xile el 24 de juliol de 2018. No hi havia cap rastre de la calor de Catalunya: a l’aeroport de Santiago de Xile estàvem a zero graus, ple hivern. Vaig marxar sense tenir gaire idea d’aquell lloc nou que seria casa meva durant un any. Suposo que marxar a través de la universitat em feia sentir més segura, ja que almenys de la part més burocràtica se’n van encarregar una mica. Visats, permisos d’estudiant, tot plegat tampoc va ser massa feina. Marxàvem sis estudiants d’arquitectura a Xile, dos a Valparaíso i quatre a Santiago. Tenia ganes d’anar-hi sola, o almenys amb gent que no conegués, però em vaig endur la sorpresa que les altres places les van donar a unes noies un any més grans que jo però molt amigues meves! I en el fons va ser més fàcil començar en un lloc nou tenint algú al costat. A Valparaíso hi vaig anar amb la Mar. Quan vam arribar allà, ens hi esperava la Marta, una noia de la nostra universitat que just estava acabant el seu intercanvi. Vam arribar a Xile i vam anar a petar directament al seu grup d’amics meravellós, i molta gent xilena que omplia la casa cada dia. Recordo el dia que la Marta va tornar a Barcelona, els primers comiats quan tot just només portàvem un parell de setmanes a Xile. Crec que coincidir amb ella uns dies ens va aclimatar de cop. Ens vam quedar a viure a casa seva, la Casa Verdolaga, quina meravella de casa! Bé, meravella segons com es miri. Valparaíso és una ciutat portuària i amb moltíssim pendent, i està ple de casetes amuntegades les unes amb les altres. Casa nostra era una casa de set habitacions i una gran sala que tant feia de cuina com de menjador com d’estudi, una mica de tot. Però alhora plena de goteres els dies de pluja forta, sense calefacció i amb un munt d’escales per arribar-hi! Pensava que viure amb sis persones més seria molt caòtic però ens aveníem molt bé i portàvem més o menys els mateixos ritmes.

Realment tenia moltes ganes de viure fora de casa, de compartir casa amb altra gent de la meva edat. La Lena, el Bat, la Helen, el Toby, la Itsaso, la Mar i jo. Alemanya, França, Dinamarca, País Basc i Catalunya. Suposo que sempre que marxes d’intercanvi l’experiència és molt especial, ja que en el fons la gent marxa perquè en té ganes. A Valparaíso m’hi vaig trobar un grup enorme d’estudiants d’intercanvi i ben ràpid vam crear una gran família. Era una sensació estranya, ja que érem gent sense cap vincle previ amb el lloc, i per tant amb una llibertat absoluta per moure’ns i conèixer coses noves. Però, tot i que hi estava molt a gust, jo havia anat d’intercanvi per conèixer Xile, els seus racons i la seva gent. Així que de mica en mica em vaig anar apropant a la gent d’allà. Sincerament, va ser molt fàcil. Mai m’havia sentit tan acollida en un lloc desconegut. Els primers dies a Xile em van fer la mateixa pregunta milions de vegades. Per què Xile? Podia haver escollit qualsevol altre país del món gairebé. I jo tampoc ho tinc massa clar. Tenia moltes ganes de marxar un any sencer fora, no volia anar a un lloc de parla anglesa i més enllà de la universitat m’interessava anar a un país que m’ensenyés coses noves. No sabia ni que existia Valparaíso, però a poc a poc vaig anar investigant i vaig veure que era el lloc on havia d’anar.

Tot i ser ciutat, Valparaíso és petit i la vida quotidiana hi és molt fàcil. Coneixíem totes les botiguetes del barri i al cap de ben poc vam passar a ser unes veïnes més. La universitat va acabar de decantar-me per marxar allà. Estudiar arquitectura a Barcelona, tot i que m’agradi molt, és molt desgastant, i cap a quart curs la majoria tenim ganes de prendre’ns la carrera amb una mica més de calma per gaudir-la bé. La universitat de Valparaíso era perfecta per a això. Segur que hi ha universitats amb més prestigi o amb millor professorat, però jo allà vaig aprendre arquitectura des d’un altre punt de vista. Fèiem classes de poesia, d’expressió corporal, compartíem assignatures amb gent de disseny i amb gent d’altres cursos. I vam aprendre a construir i a conèixer els materials. Al novembre, vam marxar dues setmanes a Brasil. L’anomenada “travesía” forma part del pla acadèmic, i de fet és la base de l’ensenyament de la universitat.

Podria estar pàgines i pàgines parlant de la universitat i de la seva gent, em van fascinar i van ser la meva principal porta d’entrada a la societat xilena. He deixat allà grans amistats que de ben segur m’acompanyaran molts anys més! Sento que d’alguna forma vaig viure dos intercanvis diferents. Al gener, molts estudiants d’intercanvi van tornar al seu país, ja que molta gent només venia per un semestre. Allà el curs està girat respecte al nostre: el curs comença al març i acaba al desembre. Així que vaig passar unes vacances de Nadal a ple estiu. Els tres mesos d’estiu, i de vacances, em van permetre conèixer molts llocs nous. No sé si ara tornaria a viatjar tant com vaig fer, però el cert és que va ser meravellós. Vaig conèixer Bolívia, Perú, la Patagònia i el nord de Xile. Xile és tan llarg i estret que hi trobes tants climes com et puguis imaginar. Al gener, vam volar fins al sud de tot de Xile i ens vam passar tot el mes pujant cap amunt de mica en mica, “mochileando” com diuen allà  Motxilla a l’esquena, i a caminar i conèixer gent amb qui compartir el viatge

Quan al març vaig tornar a la universitat, vaig sentir-me com quan comença un curs nou. Amb la il·lusió de veure aquella gent que en pocs mesos s’havien convertit en el meu dia a dia. Els últims mesos van passar volant, el temps s’anava escolant i no paràvem de viure noves experiències. Sempre hi havia gent interessant a qui conèixer, Valparaíso és el niu de la bohèmia xilena i volguessis o no et topaves amb recitals, música improvisada al carrer o artistes que pintaven meravelles. Vaig sentir-me molt còmoda en aquell país que, tot i ser paradigma del neoliberalisme més arrelat, dóna una gran importància a la cultura, i ho fa d’una forma gens elitista. Allà el jove que pinta retrats a la cantonada xerra amb el gran poeta que no para de publicar. D’alguna forma sentia que allà la gent feia vida de carrer perquè compartien lluites polítiques molt més conscientment que aquí. I és de les coses que més trobo a faltar, les lluites compartides i la facilitat amb què, tot i la diferència, passaves a ser una més en qualsevol espai.

No tenia del tot clar per què marxava de casa, ni tampoc per què marxava a Valparaíso, però el que ara tinc molt clar és que no dubtaré en tornar-hi al més aviat possible, per continuar vivint tot allò que sento que vaig començar a sentir com a propi.


Publicat al Butlletí d’octubre de 2020

Maresmencs i maresmenques al món


😀Samuel

🛫 Premià de Dalt

🛬Anglaterra

✅ Formació internacional

MENÚ


Per què participar en una formació internacional? En Samuel ens comparteix tot el que et pot aportar

Hola! Sóc en Samuel Rodríguez, de Premià de Dalt.
Des de sempre he tingut la curiositat i la motivació per viure noves experiències per conèixer més sobre mi mateix i tot el que m’envolta. Impulsat per aquesta motivació, vaig tindre el plaer de participar en el curs de formació Erasmus+ anomenat “Rites of Passage: Strengthening Our Communities”, celebrat al Centre Asha (Forest of Dean, Gloucester, Regne Unit), del 2 a l’11 de març de 2020. Hi vaig anar amb el suport de la Fundació Catalunya voluntària.
Erasmus+ és un programa internacional amb diferents opcions, no solament es realitzen intercanvis entre universitats. Existeixen altres vies per poder viure una experiència a l’estranger que s’adapti a les teves necessitats. Hi han dos grups: curta i llarga durada. Dins del primer grup es troben els voluntariats fins a 2 mesos, les formacions i els Youth Exchanges, els quals són projectes de 10 dies sobre una temàtica específica, on participen fins a 30 participants de diferents nacionalitats europees. La Unió Europea s’encarrega de totes les despeses; facilita transport, allotjament i manutenció a cost zero. És a dir, podeu viure durant 10 dies en un altre país, convivint dins d’un ambient internacional i realitzant un projecte que t’agradi per desenvolupar habilitats personals i/o professionals.

Referent al segon grup, es troben els voluntariats de llarga durada fins a 12 mesos i els intercanvis universitaris, coneguts com Erasmus, per estudiar uns mesos en una universitat estrangera.
Jo us parlaré sobre les formacions!
Mai sabeu què us portarà aquest tipus d’aventura, però el que sabeu segur és que serà única i amb moltes històries per explicar. El projecte és de 10 dies on hi ha moltes emocions i sentiments barrejats, la gent es converteix en la vostra família i, al final, us n’aneu amb mil records.

Referent al projecte que vaig realitzar, l’Asha Centre és un lloc situat dins del Bosc de Dean, de manera que, com us podeu imaginar, el recinte està completament envoltat de natura. A tot arreu hi ha color verd i això convida a estar tranquils mentalment i a desconnectar, de vegades fins i tot proporciona inspiració, com J.R.R. Tolkien, qui es va inspirar en aquest entorn màgic per escriure les seves famoses novel·les.

El tema del projecte eren els ritus de pas i com podem reforçar les nostres comunitats a través d’ells. El curs ens va servir per connectar-nos amb la natura i establir un vincle amb els altres participants, a través de l’intercanvi cultural i compartir altres punts de vista. Cada dia fèiem diferents activitats que convidaven a reflexionar i a conèixer una mica més de nosaltres mateixos, a intentar desxifrar el que buscàvem en el curs i, d’alguna manera, a la vida. Això es va aconseguir fent converses en grup, excursions pel bosc, cantar cançons típiques d’altres cultures, i, fins i tot, vam fer una peregrinació a Glastonbury, que és una ciutat coneguda pels seus mites i llegendes místiques. Totes les activitats van ser útils per fer finalment el nostre propi ritu de pas, que va donar sentit a tot el viscut fins aquell moment.

El meu temps a Asha va ser una experiència interessant, que em va ensenyar més sobre mi mateix i acceptar-me tal com sóc. La major part ha estat gràcies a conèixer gent impressionant de diferents parts d’Europa, la sensació d’empatitzar amb una persona d’un altre país i veure totes les coses en comú, et fa ser més tolerant i de mentalitat oberta

He tingut la sort d’estar involucrat en dos projectes internacionals, i considero que l’aprenentatge més important que t’emportes és sobre tu mateix; desenvolupar noves habilitats i enfortir les que ja teniu, conèixer gent amb diferents punts de vista, estar envoltat d’altres cultures, practicar una llengua estrangera, guanyar confiança en un mateix, viure aventures, sortir de la famosa zona de confort… però prefereixo no continuar amb la llista, de manera que haureu de descobrir-ho vosaltres mateixos! Estic molt agraït per haver viscut aquesta experiència i animo absolutament a tots els interessats a participar en aquest tipus de projectes, no us en penedireu!


Publicat al Butlletí de novembre de 2020

Maresmencs i maresmenques al món


😀Yara

🛫 Vilassar de Mar

🛬Estats Units

✅ Estudis

MENÚ


Primer de batxillerat als Estats Units, l’experiència de la Yara a Colorado

Què et va portar a estudiar als Estats Units?

de final de curs o les animadores, el futbol americà… I llavors sempre m’havia agradat. O les típiques pel·lícules de Nadal on surten els nens i nenes, que estan nevant i amb els regals i totes les cases super decorades. Sempre m’ha agradat aquest tipus de vida. I un dia vaig veure a YouTube una noia que havia fet un any d’intercanvi i em vaig adonar que aquesta era una possibilitat: anar-me’n fora i viure-ho. Ho vaig comentar amb els meus pares i els vaig convèncer. Tot es va començar a organitzar l’estiu després de fer 3er d’ESO. Tots els papers amb l’agència es van fer mentre cursava 4art d’ESO, em van buscar família i escola. Vaig marxar a l’agost, ho vaig fer amb ICES (https://www.ices-spain.com). Tenen borsa de famílies als Estats Units i s’encarreguen de posar en contacte els i les estudiants amb les famílies.

Abans de marxar als Estats Units ja sabies amb quina familia viuries?

No, ho vaig saber el 7 d’agost, i vaig viatjar el 23. En aquella època estava súper nerviosa perquè no sabia si marxava o no. El dia que va arribar l’e-mail amb la confirmació em vaig emocionar molt. La destinació era Colorado, i vaig començar a buscar informació perquè no tenia ni idea de com era el lloc. Vaig llegir que hi feia molt de fred. Colorado està al mig dels Estats Units: més amunt de Texas, té forma de quadrat.

Com van ser els teus inicis estudiant a Colorado?

Al principi era una mica estrany, perquè estava amb una família que tenia tres fills i em va tocar un “double-placement”, que vol dir que la família acull a dues estudiants d’intercanvi. Estava juntament amb una estudiant d’alemanya. La veritat és que d’aquesta manera va ser fàcil adaptar-me a la família, ja que tenia a algú amb la qui compartia habitació i ens enteníem, estavem en la mateixa situació en la que tot era nou per les dues. La família em va encantar, eren molt macos.

La família ja tenia experiència acollint a joves internacionals?

La meva mare d’acollida és entrenadora de l’institut, i l’any anterior una estudiant d’intercanvi que estava al grup d’animadores s’havia quedat sense família a meitat de curs, i li va oferir que es quedés a casa seva. Així, va acollir sense estar al programa. Com que li va agradar l’experiència va decidir entrar-hi, i la Helen i jo vam ser les seves primeres estudiants d’intercanvi de manera oficial.

Com era la vida a l’institut?

Bé, és molt diferent d’aquí a Catalunya. Per exemple, jo no tenia una classe fixa on els i les companys/es sempre eren els mateixos durant tot l’any, sino que m’apuntava a unes assignatures i a cada classe hi havia gent diferent. És l’alumnat el que es mou de classe en classe, no el/la professor/a. Les edats també es barregen. En el meu cas, vaig escollir biologia, i allà la majoria eren de 3er i 4art, i jo estava fent 1er de batxillerat. En canvi, a l’assignatura d’anglès tots érem del mateix curs.

Què tal amb l’anglès?

Molt bé. Al principi no tenia un mal nivell, perquè a Espanya treia notables o excel·lents. Però sí que és un altre rotllo, per molt que tragués bones notes aquí. Allà parlava tota l’estona en anglès, i si no sabia alguna cosa m’havia d’espavilar. Només havia de preguntar o ho buscava al Wordreference.

Els i les alumnes estaven acostumats a rebre estudiants d’intercanvi?

A la meva escola si, i crec que en general estan acostumats. Els i les estudiants també entenen que si sóc una estudiant d’Espanya potser l’anglès no se’m donarà superbé. Els agrada conèixer cultures noves.

Et va sorprendre algun aspecte cultural?

Sí que hi ha coses petites, com per exemple els waters, que no estan tancats del tot. A l’escola
es practiquen molts esports, i tothom sent molt d’orgull de formar-hi part. Tenen la seva mascota, el Bulldog, i per exemple al futbol per animar l’equip criden “Yes, go bulldogs!” Vivia a Craig, d’uns 10.000 habitants. És un poble de caçadors on hi feia molt de fred, sempre estava nevat. Al principi feia molta il·lusió perquè aquí no neva mai, però després et canses. Eren molt conservadors. La típica casa americana normalment és de dues plantes, té un soterrani, tenen un jardí que està com amagat per tanques, i després a la part de davant té un tros amb gespa, el caminet per arribar a la casa i que toca amb la del costat, a aquest espai de terreny se li diu “yard.” Allà la gent hi posava un cartell a favor de Trump, Biden, etc. També hi ha moltes esglésies, i moltes religions.

I el menjar?

El típic americà: molt oliós, amb molta grassa i precuinat. Allà és molt car menjar vegetals o fruita, és més fàcil comprar congelats. Una caixa de dònuts et podia costar 1$ i un poma potser 2$. Una vegada vaig preguntar a la família una recepta per fer brownies, ja que són d’allà. I em van dir que compren els preparats en pols. Em va xocar molt, perquè no cuinen.

Que vas conèixer de la zona?

Amb la família vam visitar l’estat del costat, que és Utah, vam anar a un poble que es diu Moab, que és molt maco perquè la sorra és taronja i els arbres verds, és un paisatge que fa arcs naturals, té molt de contrast. Després també vam anar a Las Vegas, on tot és edificació. Va ser molt guay, vam anar a un hotel que era també un casino

Com vas gestionar la nostàlgia?

El tema de la nostàlgia el vaig viure amb el menjar, amb el clima, sempre tenia fred i al final ja n’estava farta. Amb la família i amb els amics també, però has d’anar amb la mentalitat que no els veuràs en 9 mesos. Allà estableixes un vincle amb la família que t’acull, i és molt xulo poder fer amics allà, on et trobes amb molta diversitat de cultures. Però cap als 6 mesos d’estar allà ja vaig començar a estar nostàlgica, m’ho estava passant bé però també trobava a faltar al meu germà, al meu pare, la meva mare… Són moments.

Un cop vas tornar a casa, com ho has viure?

A segon de batxillerat, els primers mesos em va costar seguir el ritme. Perquè també hi ha el treball de recerca que normalment es fa a primer i jo el vaig començar al setembre de segon. M’he espavilat bastant bé, però no recomano fer l’experiència d’intercanvi als Estats Units si no ets bona estudiant. He fet el batxillerat científic, a l’agència em van dir que havia d’escollir quatre matèries de ciències i cursar història americana, anglès i mates. I per la convalidació vaig enviar les notes, que es porten al Ministeri d’Educació i després me les van enviar convalidades.

La teva estada et servirà de cara al futur?

Sí, soc molt més independent, i em serveix per entrar més fàcilment a la vida adulta. Ja no depenc tant dels meus pares. Amb l’anglès, m’he examinat de l’examen de Cambridge i tinc un nivell C2. Em puc comunicar sense problemes.

Com resumiries la vivencia en una frase?

“Life-changing”. Et canvia completament la vida. La persona que era quan vaig agafar l’avió per anar allà no té res a veure amb la persona que va agafar l’avió per tornar. Simplement… canvies! A mi m’ha agradat molt com he canviat. Si vols sortir de la teva zona de confort és una experiència que recomano al 100%. M’encantaria tornar-hi, i anar a ciutats com Nova York, San Francisco… i també m’agradaria anar a Alemanya a veure a la Helen, o tornar al poble i contactar una altra vegada amb els amics que vaig fer. És tota una vida diferent i ha estat molt emocionant conèixer aquesta altra cultura. No m’imaginava que fos tan diferent i tant similar al mateix temps. És divertit conèixer aquestes coses!


Publicat al Butlletí de setembre de 2022