Maresmencs i maresmenques al món

18 juliol 2022

😀Elisabet

🛫El Masnou

🛬Lapònia

✅Feina

↪MENÚ

Quan reps una trucada del Pare Noel…

Hola! Em dic Elisabet i tinc 25 anys

A vegades em diuen cul inquiet perquè no puc quedar-me quieta al meu poble durant molt temps. Des dels divuit anys, quan vaig decidir marxar a l’estranger per aprendre l’anglès i vaig sortir sola per primer cop de la meva zona de confort, he estat visquent i treballant per Europa. Em vaig adonar de tot el creixement personal que aporta sortir d’Espanya, conèixer noves cultures, persones increïbles que es creuen al teu camí i el que aprens d’elles, crear noves rutines, i el més extraordinari, fer d’un lloc desconegut la teva casa. Tot plegat seria com una mena d’addicció. I com molta gent diu “un cop marxes, ja no vols tornar”.

Òbviament, fer el pas i marxar a ‘’l’aventura’’ no és fàcil, sempre ens sorgeixen pors, dubtes i preguntes que si retroalimentem ens mantenen a la nostra zona de confort. Però l’única manera d’avançar és afrontar-les i quan ho fas apareix un sentiment de satisfacció molt gran que l’únic que et fa pensar és -Vull repetir!

M’agradaria compartir amb vosaltres l’experiència més abstracta i màgica de totes les que he viscut fins ara. Per posar-vos una mica en context:
Vaig viure durant dos anys a Escòcia, un país que em va enamorar encara que el temps no acompanyés. Pluja i núvols gairebé cada dia, però al final, era l’essència del país o així és com li vaig donar la volta per gaudir-lo. Després vaig marxar a Portugal a fer un voluntariat i a la vegada aprendre Portuguès. També he de dir que necessitava un canvi i Portugal era un país que ja havia visitat anteriorment i em cridava l’atenció. Malauradament, la pandèmia va començar i vaig haver de tornar a Espanya al cap de tres mesos. Després de tant de temps fora ja no em sentia com a casa, em sentia com una estrangera.

S’acostava l’hivern i vaig decidir buscar treball de temporada per països nòrdics. Buscant pel Facebook vaig trobar una pàgina on publicaven ofertes de treball a la neu i voilà! Em va cridar l’atenció una oferta de treball per Lapland Safaris a Lapònia, Finlàndia. Un país nou per mi, amb molta natura i bellesa. Em vaig inscriure a les diferents posicions: guia de safaris, guia d’elf i lloguer de vestimenta. Al cap de poc temps van contactar amb mi per a una entrevista. Va anar molt bé, però per la covid-19 finalment la temporada d’hivern es va cancel·lar.

Un any després, és a dir a finals de 2021, vaig tornar a enviar la sol·licitud i aquest cop em van oferir directament l’oportunitat de treballar com a guia d’elf. De les diferents posicions, aquesta era la que menys il·lusió em feia, ja que no m’imaginava a mi mateixa vestida de follet envoltada de famílies i nens petits durant l’època de Nadal. D’altra banda, pensava, perquè no?
Aurores Boreals, neu, fred extrem, i em venia l’adrenalina al cap.
Finalment, al novembre vaig agafar un vol cap a Hèlsinki i des d’allà un altre cap a Kitillä, situat dins el Cercle Polar i ja a Lapònia. Des del moment que vaig sortir de l’aeroport ja vaig al·lucinar, tot era de color blanc.

Durant la primera setmana vam fer la formació i també alguns dels safaris que oferia l’empresa, com la moto de neu i una sortida amb rens. La sensació era de llimb total. Durant la formació em vaig preguntar que feia allà, sentia que aquest treball no era per mi. D’alguna manera havíem de fer teatre entretenint a les famílies i el fet de parlar en públic davant de 60 persones em creava pànic. Les pors que se’m van generar en algun moment em van fer pensar a marxar, però no volia fer d’aquesta experiència un fracàs i vaig començar a buscar les coses positives que em podia aportar el fet de treballar com a follet.

Deu sonar graciós i potser una mica patètic, però quedar-me va ser la millor decisió que podia haver pres. Els primers dies em vaig posar molt nerviosa. Havíem de parlar en anglès amb el micròfon dins del bus ple d’humans, durant 45 min de trajecte de l’aeroport a l’hotel. També teníem trajectes més curts i de més llargs i cada fullet tenia el seu propi bus. De mica en mica em vaig sentir més i més còmode amb el micròfon, parlant, cantant, fent jocs i bromes fins que em vaig adonar que m’ho estava passant genial. Al cap i a la fi, sent un follet pots fer tot l’idiota que vulguis que ningú et jutjarà. Cadascú creava el seu fullet amb una personalitat diferent. Amb totes aquestes, treballar envoltada d’aquests paisatges màgics et feia estar sempre amb un somriure.

Això sí, vam arribar a temperatures de -35º i havíem d’anar en vestits i mantenir-nos en moviment quan treballàvem fora. Com per exemple a la ciutat de neu, on les famílies anaven a veure el Papa Noel, durant la sortida amb huskys, rens i altres activitats. Unes 3 o 4 capes de pantalons diàries i uns quants mitjons de llana eren necessaris. Sembla dur, però t’acabes adaptant. Els meus companys eren tots d’arreu d’Europa, vivíem i treballàvem junts i a poc a poc vam crear un vincle molt familiar. Tots diferents entre nosaltres, així i tot, a la vegada molt units.

El temps va volar i la temporada de Nadal estava a punt d’acabar. Em sentia super afortunada d’haver pogut formar part d’aquesta experiència. He estat gairebé dos mesos compartint l’etapa amb gent magnífica de tot Europa. Vaig poder aconseguir el meu objectiu, perdre la por a parlar en públic i a més a més fer possible que famílies gaudissin d’unes vacances de Nadal màgiques i inoblidables.

Sempre podem aprendre coses gràcies a la por. Per això animo a tothom a provar i a sortir de la vostra zona de confort, mai saps el que pots experimentar, però segur que t’aportarà coneixement positiu.

Publicat al Butlletí d’abril del 2022

Maresmencs i maresmenques al món

24 abril 2023

😀David

🛫 Premià de Dalt

🛬Dinamarca, Balcans i Turquia

✅ Estudis

↪MENÚ

Aprenentatge vivencial en ruta a través de la convivència

El passat 6 d’abril de 2022 el David Casanovas (D), un jove de Premià de Dalt, acompanyat per en Tomasso (T) i la Fernanda (F), d’Itàlia i de Xile respectivament, ens van explicar en què consisteixen els estudis DNS – The Teacher Training College de Dinamarca.

En què consisteixen els estudis a DNS?

D: Estem fent una educació de 4 anys a DNS, on aprens bàsicament pedagogia per ser professors i professores, però es fa d’una manera una mica alternativa. Entre les 12 persones que formem la classe hem comprat un autobús, que hem equipat posant llits, una cuina i una tauleta. Els 4 primers mesos de l’educació hem viatjat des de Dinamarca fins a Turquia. Hem après de cultura, tradició, sistema educatiu, sistema sanitari i altres temes en funció de l’interès de cadascú. Per exemple, si hi ha un grup que vol aprendre sobre gènere, prejudicis i cultura islàmica a Turquia, se separa de l’autobús i se’n va a conviure durant un període d’uns deu dies amb una família local per tractar aquesta temàtica. En retornar a l’autobús tot el que s’ha après es comparteix amb la resta de companys/es que han anat a investigar sobre una temàtica diferent.

Així, no es tracta d’un aprenentatge individual, sinó que és un aprenentatge cooperatiu. A mesura que es va fent el viatge, també cursem els estudis, que han d’anar avançant. Algunes assignatures estan especialitzades en pedagogia; les que hem fet durant la ruta estaven basades en alguna temàtica rellevant durant el viatge. Per exemple l’assignatura “Big issues of our time”, Història del món, i “World Studies”.

T: La Fernanda i jo vam investigar en un poble parlant amb la gent local sobre l’efecte de la pandèmia en la societat, en com van canviar les relacions socials. Era un poble de menys de 200 persones

Quin impacte va tenir la pandèmia en aquest poble?

T: Hi havia molta solidaritat. Si hi havia un cas de COVID, es reunien i es donaven suport els uns als altres. En aquell petit racó realment no va afectar de manera greu, pel que vam veure. La població estava molt preocupada pel problema amb l’economia
D: El primer dia 1 euro corresponia a 8 lliures turques. Una setmana més tard, 1 euro valia 15 lliures. En aquell període les decisions polítiques van fer que la moneda caigués en picat, i això va generar un impacte. Per la situació econòmica preferien que si hi havia algú amb coronavirus, amagar-lo, per mantenir la feina i així cobrir les seves necessitats bàsiques. El que volem remarcar és que el que hem experimentat és de 3 ciutats de Turquia, per a res representa tot el país. Hem estat a Lüleburgaz, Silivri i Ayvalık, que són les tres ciutats de la zona que es consideren de caràcter més europeu per les que vam poder fer el viatge.

Quina és la ruta que vau seguir?

T: Vam començar des d’Europa, fent una investigació als Balcans sobre la Guerra de Iugoslàvia. Ens vam separar en petits grups: uns van anar a Sèrbia, altres a Bòsnia, altres van passar per Kosovo, que estan en aquest conflicte que no és considerat com un país per altres països europeus, i per altres sí. Aquest fet ens va fer comprendre el priviligi que tenen algunes nacionalitats.
F: Quan estàvem als Balcans ens vam separar en minigrups i vam fer autoestop, des de Zagreb, Croàcia, fins a Sofia, Bulgària. Durant 5 dies vam estar viatjant en autoestop, sense el bus. I aquesta és una altra de les maneres d’investigar. El nostre objectiu és no anar a hotels. Sinó parar en un lloc i preguntar a la gent si ens poden acollir a casa seva. I així poder connectar-nos amb les persones.

Conduíeu vosaltres l’autobús?

D: Vam seleccionar a dos conductors de la classe, que van haver d’estudiar pel carnet de conduir autobusos, jo vaig ser un d’ells. Com que no podia conduir a Europa, uns professors de l’escola, que sí que podien, van conduir fins a Turquia.

Algú de vosaltres tenia coneixements de mecànica?

D: Jo vaig estudiar enginyeria de l’aeronavegació, i també vaig haver d’estudiar la mecànica de l’autobús. Una altra de les meves companyes també va haver d’estudiar més o menys la mateixa mecànica: els frens, el motor… i ho anàvem comentant. I la professora que tenia més experiència també ens ajudava a entendre el funcionament.
F: Quan estavem a Croàcia vam tenir un problema amb l’autobús. Com que som un equip, vam anar tots junts al taller mecànic per aprendre tots plegats a tenir cura del bus i a identificar què s’havia espatllat.

Després de l’aprenentatge en ruta, en quin punt us trobeu?

D: Ara justament després d’aquests 4 mesos de viatge tenim 2 mesos on fem el que s’anomena “Bringing to the public”. Les assignatures que ara estem estudiant són tècniques de comunicació. Avui, per exemple, hem anat a l’escola de La Salle, de Premià de Mar, i hem estat fent presentacions, jocs relacionats amb els prejudicis i l’educació, perquè reflexionessin i donessin la seva opció. Aquí és on hem d’aprendre a comunicar-nos i a escoltar com es connecten les altres persones i involucrar-les en el procés.

I com ha anat la sessió?

T: Estem aprenent a comunicar-nos. La comunicació no és només la paraula, és també el gest, el llenguatge corporal… ha anat molt bé. La nostra tasca és acceptar totes les opinions i aprendre a veure les coses des de diferents perspectives.
D: Intentem no fer una presentació on estem parlant tota l’estona, sinó que siguin ells i elles els i les protagonistes de les activitats que els portem. Generem debats, i fem de mediadors/es. Amb els nens, escoltant-los de vegades vèiem que els faltava motivació per l’estudi, hi havia pressió per les notes. Vam plantejar la següent frase: “Sento que les notes representen el meu aprenentatge”. Si tu estaves d’acord, feies un pas cap endavant. Si no, mantenies la posició. Molts nens i nenes estaven d’acord amb aquesta frase.
F: A l’institut d’un poble de Grècia també ens van explicar l’enorme pressió que senten els estudiants per passar l’examen de la selectivitat d’allà per després accedir a la universitat. Et fa plantejar si el sistema educatiu està plantejat perquè els estudiants adquireixin coneixements o només per les notes.
T: M’agradaria parlar també de les persones en situació de refugi. Duia a terme una investigació amb un grup de refugiats a Izmir, a Turquia. Pots sentir sobre històries de refugiats, és clar, però quan veus amb els teus ulls la dura condició de vida d’aquestes persones és quan t’adones del nostre privilegi com a ciutadans europeus, quan travessem les fronteres. Els infants que vaig veure al camp no anaven a l’escola, no tenien aigua, i lluitaven per aconseguir menjar. Una realitat completament diferent dels infants que hem vist aquí a Europa.

Com va néixer DNS?

D: Va començar l’any 1971 on un grup de 8 amics van agafar una caravana i se’n van anar a viatjar pel món. Quan van retornar es van adonar que tot continuava igual al seu voltant, però alguna cosa havia succeït al seu interior, ja no podien veure les coses de la mateixa manera. Aleshores t’entra ràbia, impotència, que es pot fer servir per crear diferents maneres d’educació o per fer arribar aquest coneixement a altres persones i així, crear una xarxa de solidaritat. L’esperit crític és quelcom que es promou molt en aquests estudis. Des del 1971 fins ara cada any hi ha
hagut diferents generacions passant per aquests cursos. Nosaltres formem part de l’equip 21 (vam començar el 2021) i les persones del grup sempre som les mateixes.

És molt car estudiar aquesta carrera?

D: La carrera, per poder començar, té un cost de 10.000€. Pots anar-hi un any abans i fer el que s’anomena “saving up”. Des de l’escola t’ajuden a trobar una feina per poder-te finançar la carrera, que és el que vaig fer jo. Ara hem fet el viatge de 4 mesos, en tenim 2 mesos de portar-ho al públic i a continuació tenim 3 mesos més de “saving up”. Així, dins de la mateixa educació hi ha períodes en què treballes per finançar-te l’any següent.

D’on sou, les 12 persones que formeu part de l’equip 21?

D: D’Itàlia, Lituània, Hongria, Romania i Alemanya, França, Croàcia, de Xile, amb nacionalitat Espanyola, i jo d’aquí. Tenim entre 18 i 27 anys. La qüestió amb l’edat, quan estàs en l’equip, és quelcom que desapareix. El que valorem els uns dels altres són les fortaleses, les debilitats, el fet de cooperar.

Per a més informació sobre els estudis a DNS:
Es pot consultar la pàgina web https://www.dns-tvind.dk
Compte d’Instagram: https://www.instagram.com/dnsteachertraining

Publicat al Butlletí de juny de 2022

Maresmencs i maresmenques al món

17 maig 2023

😀Carla

🛫 Pineda de Mar

🛬Lituània

✅ Intercanvi juvenil

↪MENÚ

La Carla de Pineda de Mar ens explica la seva experiència en un intercanvi juvenil a Lituània

Entrevistem a Carla Macias, una jove de Pineda de Mar que ha participat en un intercanvi juvenil a Lituània amb la Fundació Catalunya Voluntària.

La Carla va assistir a una de les nostres assessories presencials de Pineda de Mar el novembre passat. Tenia moltes ganes de participar en una experiència internacional i, entre altres opcions, li vam explicar en què consisteixen els intercanvis juvenils.

Com va anar el procés d’inscripció?

Vaig emplenar el formulari de sol·licitud de la pàgina web de l’entitat. Al cap d’uns dies des de la Fundació Catalunya Voluntària em van contestar per dir-me que m’havien seleccionat.

Vas participar en alguna sessió preparatòria?

Primer ens vam conèixer primer tots els participants a Barcelona, abans de marxar, va ser un primer contacte. Érem 7 en total, 1 dels quals era el youth leader, el Mario, que és la persona que tenim de suport que coordina el grup i organitza dinàmiques amb els altres països. Va assistir una trobada preparatòria a Holanda. Tot el grup vam viatjar junts.

Què vau fer el primer dia?

El primer dia vam aterrar a Riga, Letònia, i vam aprofitar per visitar el poble i menjar alguna cosa. Riga em va agradar molt. Des d’allà vam agafar un bus fins a Panevėžys, Lituània, que era més petit, no hi havia moltes coses. Feia molt fred però no estava nevat, tot just feia cinc dies havia nevat molt però ja s’havia desfet.

Quan vam arribar a Panevėžys ens van venir a recollir a l’estació de bus i ens van portar a una casa de colònies on estàvem tots els participants junts, una casa a la muntanya.

Ens vam quedar quasi sempre allà, sembrava una mica la casa de Gran Hermano!

Quines activitats fèieu?

Fèiem dinàmiques, xerrades i jocs relacionats amb els Drets Humanes. Per exemple, parlàvem de maltractaments, discriminacions homòfobes, transsexualitat, racismes… Diferents temes relacionats amb els Drets Humans.

Vam fer la “nit cultural”, on cada país havia de portar alguna cosa de menjar, o explicar una mica, fer algun joc relacionat amb el nostre país. Nosaltres vam fer un pica pica, amb truita de patates, neules, polvorons, torrons, quicos… I després les van fer Cagar el Tió, els vam ensenyar la cançó i vam embolicar les neules de regal.

Què tal amb l’idioma?

La veritat és que la gent era molt maca i ens ajudàvem moltíssim. Tothom, llevat el nostre grup espanyol, tenia un nivell d’anglès súper alt. Es va notar molt la diferència. A excepció de dues noies que anaven amb nosaltres que sí que el dominaven, ja que una és professora d’anglès i l’altre ha estat vivint fora.

Quins països van participar?

Eren joves de Lituània mateix, de Portugal i d’Holanda.

Vas aprendre nous conceptes relacionats amb els Drets Humans?

Aprens coses, veus altres punts de vista i altres maneres de pensar…

Per exemple, vaig veure que a Lituània tenen la ment força tancada en aquest aspecte. Sobretot tenen molt mal vistes les parelles homosexuals, això em va xocar molt. Vam anar a fer una activitat a un centre cívic d’allà, amb l’objectiu de conscienciar els joves, fer-los reflexionar una mica sobre els Drets Humans. I quan va sortir aquesta temàtica vam veure que molts dels joves estaven en desacord amb el matrimoni homosexual; a Lituània no està permès. També vam preguntar sobre l’avortament, i tampoc està gaire ben vist.

En aquell moment em vaig sentir orgullosa que almenys aquí ho veiem d’una altra manera.

Hi ha algun tema en particular que et cridés l’atenció?

De temes que es van tractar n’hi va haver un que em va agradar molt, sobre transsexualitat i transgènere. Sobre quina és la teva sexualitat biològica, que és el sexe amb el qual neixes, amb què et sents identificada, l’orientació sexual.. T’ajudava a entendre, a ficar-te en la pell de diferents maneres de viure la sexualitat. Ho van explicar molt bé.

Com eren els àpats?

Cada dia esmorzàvem a les 8:30 h. Ens solien posar pancakes. Això si, tot el dia mengen cogombre! Dinàvem a les 13:30 i sopàvem a les 19:30 h. Crec que és molt sa sopar tan aviat. El menjar era bo en general, però em va xocar que mai menjàvem postres. Ni fruita, ni iogurt…

Va ser una experiència bastant intensa. Gairebé no teníem temps lliure, ja que fèiem moltes activitats. Després de menjar sí que teníem una horeta per descansar.

Com valoraries en conjunt el teu pas per aquest intercanvi juvenil?

En general em va agradar molt l’experiència.

Després de l’intercanvi he vist que tot i ser de diferents països al cap i a la fi quasi tots tenim la mateixa percepció o sentiments. Quan estàvem xerrant ens enteníem molt bé, ens posàvem d’acord molt de pressa, hi havia molta connexió.

Fins i tot quan parlàvem amb joves amb punts de vista molt diferents hi havia força empatia, es feia l’esforç per provar d’entendre l’altre.

El millor que m’emporto són les persones que he conegut. El fet d’interessar-te per altres cultures, conèixer nova gent, noves experiències… M’agradaria molt tornar-los a veure a tots. Són gent molt interessant i molt intel·ligent que m’han fet reflexionar sobre moltes coses.

I desprès d’això?

Tot just tornar he començat un curs d’administració. Ha anat tot quadrat. Em ficaré les piles amb l’anglès, ja que a l’hora de parlar em feia molta vergonya, i més endavant sí que m’agradaria participar en altres intercanvis

Publicat al Butlletí de gener de 2020

Maresmencs i maresmenques al món

18 juliol 2022

😀Nil i David

🛫Premià de Dalt /Premià de Mar

🛬Alemanya / Letònia / Lituània / Polònia

✅Intercanvi

↪MENÚ

Entrevista a David Pascual i Nil Codina, joves embaixadors de PEACE LINE.

Especialment en aquests temps són necessaris programes com PEACE LINE, un projecte innovador que convida a joves d’entre 18 i 26 anys de diferents països viatgen junts durant dues setmanes en una ruta per diversos països de l’oest, centre i sud-est d’Europa. Un dels principals objectius de PEACE LINE és mostrar l’existència de diferents narracions històriques i comentar amb les persones participants els orígens i les conseqüències d’aquestes històries. El Nil Codina i el David Pascual són dos joves maresmencs que van tenir l’oportunitat de prendre part d’aquesta iniciativa entre el 6 i el 20 de setembre de 2021.

Per començar, ens podeu explicar qui sou i a què us dediqueu?

Nil: Em dic Nil Codina, de 20 anys, visc a Premià de Dalt, barri Cotet. Era de Premià de Mar, però em vaig mudar a Premià de Dalt fa 3 o 4 anys. Estudio el grau Global Studies a la universitat Pompeu Fabra i a les tardes treballo d’acomodador al teatre Victòria de Barcelona.

David: Jo soc en David Pascual, tinc 24 anys, visc a Premià de Mar, vaig estudiar economia a la UB i ara estic fent un màster també a la UB. Estic fent les pràctiques del màster, que acabo ara, i m’incorporo a treballar on he fet les pràctiques a una consultoria de Barcelona.

En què consisteix Peaceline?

David: Consisteix bàsicament a conviure durant dues setmanes amb altres joves de diferents països d’Europa mentre viatges per diferents punts que han estat rellevants o importants per diferents motius en els conflictes europeus recents. Aquests conflictes encara ens afecten el dia d’avui. Es fa especial èmfasi en les diferents perspectives que existeixen depenent del país d’origen de cadascú o d’on s’ha estudiat.

Nil: Com diu el David, Peaceline és una oportunitat per viatjar per Europa pels llocs que han variat la seva història en les últimes dècades. És una experiència molt enriquidora que et permet conèixer a gent molt interessant, que després ens hem retrobat. En l’àmbit professional o d’estudis crec que ofereix una visió que aquí desconeixem bastant, sobre la història recent d’Europa.

Com us vau assabentar de l’oportunitat?

David: Per la meva part em vaig assabentar del projecte perquè un amic m’ho va comentar. Em penso que ho va veure anunciat a la vostra pàgina d’Instagram, de fet, i ens vam animar a apuntar-nos. Va ser per l’edició del 2020, que finalment no es va poder fer pel tema de la COVID. Per coses de la vida al final el meu amic no va poder venir per motius de feina.

Teníeu informació de les altres rutes?

Nil: Peaceline l’any passat tenia dues rutes. La blava, que és la vam fer nosaltres, i la verda, que és una ruta en bici per dins d’Alemanya. La blava va pels països bàltics. Es comença a Berlín i després es va a Letònia, Lituània, Polònia, i vam tornar a Berlín. Realment va ser molt interessant perquè ens permetia veure la història dels països bàltics, que és molt desconeguda aquí i de l’ocupació soviètica i de la posterior independència. I sí que és cert que no hi ha una connexió molt directa amb la Ruta Verda, no vam conèixer a ningú d’aquesta altra ruta en cap moment. Però, al final el que s’explica en una ruta i l’altra té molta relació. Hi va haver l’oportunitat d’anar al novembre a un esdeveniment d’alumni, com si diguéssim, on vam conèixer a gent que havia participat en les dues rutes. I ara al febrer s’ha fet un altre esdeveniment a Berlín. Ens continuem trobant, decidint el futur de la network i compartint experiències.

Peaceline busca joves ambaixadors del programa. Us heu sentit com a ambaixadors?

David: Penso que sí, perquè simplement amb el fet de parlar a amics o coneguts del projecte ja d’alguna forma estem ajudant que es faci gran. O, per exemple, amb aquesta entrevista

Nil: Jo realment me’n sento bastant part. Crec que l’oportunitat que se’ns va donar mereix que fem un esforç per part nostra i que aquí Catalunya expliquem els aprenentatges i les reflexions que extraiem del viatge. Mitjançant aquesta entrevista, parlant amb amics… En el meu cas també he estat voluntari del grup que ha organitzat un alumni reunion a Berlín aquest febrer. El cap de setmana passat informalment vam veure alguns companys que van venir a visitar-nos a Barcelona, així que crec que sí que s’està mantenint la xarxa.

David: Soc part de la xarxa, estic al grup d’alumini i m’agradaria participar en el que pugui. Va coincidir que era el meu any d’Erasmus, el segon que feia, i no només he parlat del projecte a casa sinó a gent que he conegut a l’Erasmus d’Alemanya.

Com era la gent que hi participava? Com va ser la convivència?

David: Pel que fa als participants, érem 16 i 4 team leaders, que eren un noi de Romania i tres noies d’Alemanya. Pel que fa als participants, hi havia un grup majoritari d’alemanys, que eren 4 o 5 persones, i després gent de tot el continent. Penso que en altres rutes hi ha participat gent de fora d’Europa, ja que per xarxes socials vaig veure que hi va participar un noi americà. Va ser graciós, perquè al principi vam fer una activitat per coneixe’ns on ens havíem de col·locar cadascú en una habitació com si fóssim el mapa d’Europa per saber d’on veníem. Amb el Nil, no ens coneixíem d’abans i va resultar que tots dos som de Premià de Mar! Els dos únics catalans i espanyols. I el grup d’alemanys eren justament de Kassel, que és una ciutat que està a mitja hora de Göttingen, que és justament on jo estava d’Erasmus. També hi havia una noia croata, italians de la zona del Tirol, joves de Polònia, i de França… érem un grup divers. Respecte al xoc cultural, la veritat és que la convivència va ser molt bona des del primer moment. No va haver-hi cap xoc cultural, tothom estava molt obert a conèixer gent i a participar del projecte.

Nil: Estic molt d’acord amb el David, no vaig percebre un xoc cultural molt bèstia que afectés la nostra relació personal. Si no que al contrari, a Europa m’hi sento com a casa malgrat les diferències, penso que les persones que participem en aquest tipus de projectes tenim moltes coses en comú, siguem del país que siguem. Sí que, òbviament, hi ha petites coses. Per exemple, vaig arribar tard a un lloc on havíem d’agafar un vol, que gairebé perdo perquè em vaig adormir. Com a bon Europeu del Sud! Però, per exemple, cap al final de la ruta un noi britànic també es va adormir quan havíem d’agafar un autobús, així que els estereotips de vegades es compleixen i de vegades no.

Qui hi pot particpar?

Nil: Crec que poden participar tots els joves de 18 a 26 anys del continent europeu. És necessari tenir un cert nivell d’anglès fluit per participar en els debats i xerrades. Però hi havia molts nivells d’anglès diferents i no per això es va negar la participació a ningú ni penso que fossin barreres impossibles de resoldre.

El programa està subvencionat?

Nil: És un projecte subvencionat per la Federal Foreign Office, el Ministeri d’Exteriors Alemany. L’any passat era totalment gratuït. És a dir, el programa cobria les dues setmanes viatjant: amb restaurants, hotels, transports, avions, etc. També et pagaven fins i tot el teu vol des d’allà on vinguessis. Aquest any estan posant un cost de participació de 100€. Penso que és més aviat perquè un cop ja t’han acceptat, fer una paga i senyal serveix per demostrar que finalment vindràs i participaràs. Ja que em consta que hi va haver persones que no van arribar a participar. En ser gratuït, moltes vegades no se li dona el valor que realment té. Sobre la participation fee, també diu a la web que en cas que no la puguis pagar per motius econòmics es poden fer excepcions, i demostrar el teu cas per correu. Així aquesta quota no hauria de ser un obstacle.

Que heu après? Creieu que la vostra experiència a Peaceline us ajudarà de cara al futur?

Nil: Penso que moltíssim. En l’àmbit personal, de descobrir persones increïbles amb qui penso que estem construint una relació d’amistat. I laboralment penso que hem après a desenvolupar-nos millor en l’anglès, temes més d’ètica i consideracions històriques sobre Europa, que en qualsevol àmbit van bé en l’àmbit professional.

Més informació a: https://www.peaceline.eu

Publicat al Butlletí de març del 2022

Maresmencs i maresmenques al món

24 abril 2023

😀Samuel

🛫 Premià de Dalt

🛬Xina

✅ Feina

↪MENÚ

Samuel Rodríguez, un any a la Xina treballant com entrenador de bàsquet

El passat 6 d’abril de 2022 vam tenir entrevistar el Samuel Rodríguez, un jove de Premià de Dalt que al 2020 ens va explicar la seva experiència participant a una Formació Internacional d’Erasmus +. Dos anys més tard el seu esperit viatger continua vent en popa, i aquest cop ens comparteix la seva vivència treballant com a entrenador de bàsquet durant un any a la Xina.

Què et va portar a la Xina?

Potser l’experiència. El tema de viatjar, una cultura diferent, de descobrir món, i conèixer un idioma tan diferent i tan interessant com és el xinès. Bàsicament m’hi va portar la feina. Estava treballant d’entrenador de bàsquet a Vilassar de Mar, i un company entrenador havia estat a la Xina prèviament. Li va agradar l’experiència i em va comentar que buscàven gent jove d’Europa que parlès anglès per treballar amb nens petits, i que si m’interessava. A través de contactes vaig arribar allà.

En què consistia la feina?

Estava a una acadèmia, que tenia col·laboració amb escoles i llogava pistes a la ciutat. L’estructura era la següent: de dilluns a divendres els entrenadors internacionals anàvem a diferents escoles, erem dos espanyols i un serbi. Anàvem a fer classes amb l’equivalent a 5è i 6è de primària d’aquí. Era una escola internacional privada que a part de fer bàsquet en anglès també feia altres assignatures en anglès amb professors internacionals. Pels infants del campus esportiu comptar amb entrenadors internacionals és una bona manera de preparar el nen o nena per conèixer i acceptar altres cultures diferents a la seva. Obrir els ulls al món. A part de la millora de la llengua anglesa.

A quina ciutat vas anar?

Vaig anar a Hangzhou, que està a l’est de la Xina, molt proper a Shanghai. És una ciutat d’uns 11 milions de persones que està prou bé, considerada de les més grans de la Xina, a nivell de tecnologia, de qualitat de vida, de mercat.. Per exemple, Alibaba té la seu a Hangzhou. És com un hub internacional pel que fa al comerç electrònic. És una ciutat que és molt avançada, però també destaca pel fet que combina la part de cultura més antiga, com els temples, els parcs… amb tot el que ens ve al cap amb la tecnologia més avançada. Pots estar a una megaurbe, i girar el cap i trobar-te en un llac on sona música tradicional xinesa

Què tal la integració en el dia a dia allà?

Al principi va ser complicada. Quan arribes a un lloc i estàs fora de la teva zona de confort, amics, familia, llengua… és complicat. I a la Xina és com fer-ho multiplicat per 5. Però mica en mica t’espaviles. Agafes paraules clau, aprens quin tren has d’agafar per anar a l’escola… automatismes que s’aprenen de manera natural.

Vas aprendre la llengua?

Sí, puc parlar xinès. No en sabia d’abans, vaig aprendre coses bàsiques gràcies a tutorials de YouTube. Un cop allà, vaig començar a aplicar el poc que sabia, però ningú m’entenia!
El xinès és un idioma on cada paraula té 4 tons. I depèn de com entonis una paraula pot tenir un significat completament diferent. Però al estar allà mica en mica agafes els tons i el significat de les paraules.

Quines altres activitats feies apart de la feina?

Bàsicament la vida allà era com aquí: normal. Fora del treball quedava amb amics. M’agrada molt la fotografia, i com que Hangzhou té un llac molt impressionant, el llac de l’oest, agafava la càmera i la moto i em perdia pel llac a fer fotos. Així m’endinsava a parts de la ciutat que desconeixia, parlava amb gent…

I què tal la conducció per allà?

Molt diferent d’aquí. És un caos, és interessant. Hi havia molta gent, moltes motos… Hi havia un carril només per e-bikes. Però en aquest carril hi podies trobar motos normals, e-bikes, bicicletes, gent amb carros… i al mateix temps gent que anava en contra direcció… Era com una prova de circuit on havies d’estar molt alerta. Era complicat al principi, però al final haver d’estar tota l’estona en tensió al final desgasta. Allà el vehicle principal és la moto electrica, l’e-bike, carregar la bateria de la moto potser et costava 1 cèntim.

Els teus amics eren internacionals o locals?

Mig-mig. Pel tema del Covid, molta gent internacional va marxar de la Xina, i va arribar un punt en que no es podia entrar al país si no eres familiar o si tenies visat de treball. No hi havia turistes ni estudiants. I la visa de treball era difícil que te la concedissin. Tot i així vaig trobar un grup d’amics internacionals, sobretot de llatinoamerica, d’Estats Units i UK.

Com vas viure el Covid allà?

La veritat és que molt tranquil. Quan vaig arribar a la Xina vaig haver de fer quarantena durant dues setmanes, en un hotel del govern. Un cop feta, vaig fer vida normal, només feiem servir la mascareta al transport públic. Pel que fa a les vacunes em vaig vacunar allà, em van enviar un comunicat oferint-me l’opció. Estan molt ben organitzats, tot ho fan molt ràpid. Si es donava un cas de Covid en alguna població, ho controlaven molt bé.

Vas viure algun xoc cultural?

A nivell cultural veus moltes diferències entre occident i orient. Per exemple, la manera de fer servir la lògica, el plantejament de les solucions, la manera de raonar, de comunicar…Per exemple a la feina, quan es brinda, el got sempre ha d’anar per sota del cap, així li estàs mostrant respecte. És una cultura molt tradicional. O quan encaixem les mans, el meu cos ha d’estar més avall que el seu, és
com mostrar el rang de poders. D’altra banda, la Xina està molt avançada a nivell tecnològic en comparació amb Europa. En el dia a dia allà no portava ni claus ni moneder, ho feia absolutament tot a través del mòbil. Per agafar el tren feia servir una aplicació, Alipay, que escaneja un codi. WeChat i Alipay son les dues aplicacions per excel·lència a la Xina, amb les que ho pots fer tot. WeChat és com un Instagram, un Twitter i un Facebook tot junt. La vida allà era molt còmode, ara, si es perd el mòbil, estàs fotut.

Per què vas decidir tornar?

Bàsicament vaig anar allà per viure una experiència. Em vaig graduar en Turisme i amb el tema del Covid ningú viatjava per oci, i en no tenir experiència en el meu camp vaig pensar que seria una bona manera d’aprendre. En comptes d’estar a casa un any sense saber què fer, vaig passar un any a la Xina a aprendre de l’idioma, de la cultura, per viure noves experiències.
Treballar d’entrenador et dóna eines de comunicació, de lideratge, d’adaptació a diferents perfils de gent… que poden ser eines molt útils de cara al futur laboral. Vaig arribar al desembre ja que des de casa em deien que estava tot molt millor, que començava a arrencar… i vaig pensar que era un bon moment per tornar. Després d’estar uns mesos aquí he decidit marxar a Budapest per treballar a una agència de viatges online. Com que no trobava feina per Catalunya, i soc jove i tinc ganes de viatjar, he decidit continuar a l’estranger.

Què li diries a una persona que tingui ganes de fer un projecte llarg a la Xina?

Ment oberta, moltes ganes i amb molta força. La Xina és olt interessant, però no és fàcil al començament. Sempre que emprens un viatge tens al cap unes expectatives, et fas la teva pel·lícula, i sempre sol ser diferent del que et pensaves. Allà l’anglès el parla molt poca gent, sobretot els joves. Segons la meva experiència, la gent més gran no el parla. Així que l’idioma també és un aspecte a tenir en compte,

Si vols recuperar l’experiència que el Samuel ens va compartir el 2020 participant en una
formació internacional al Regne Unit la pots llegir a: https://bit.ly/3bFceg4

Publicat al Butlletí de juliol de 2022

Maresmencs i maresmenques al món

7 març 2022

😀Elvira

🛫Vilassar de Mar

🛬Alemanya

✅Au-pair

↪MENÚ

Un estiu com a au-pair a Alemanya

Soc l’Elvira, tinc 21 anys i estudio filologia germànica i música. També sóc monitora de lleure i treballo a una escola de música donant classes. Sóc Barcelonina, però he viscut molt a Vilassar de Mar, ja que tinc família i un molt bon grup d’amics d’allà.

L’any passat, amb tot el tema de la pandèmia em vaig atabalar a Barcelona. Notava que estava estancada en la rutina i tenia ganes de sentir aquesta sensació d’allò desconegut que un té quan viatja. Ja havia viatjat diversos cops amb amics, quan vaig fer per exemple un Interrail durant 20 dies amb dos amics a l’acabar Batxillerat, però mai havia fet un viatge completament sola.

El meu problema és que estic estudiant dues coses diferents, la qual cosa fa que difícilment pugui marxar a l’estranger durant el curs. És per això que vaig decidir fer-ho a l’estiu. Vaig pensar en fer d’au-pair, ja que tenia amistats que ho havien fet i els havia anat molt molt bé.

També era una manera de viatjar sense fer tanta despesa, i a la vegada gaudir d’un intercanvi cultural molt enriquidor. La meva idea era des d’un principi anar a Alemanya, ja que és un país que sempre he trobat molt bonic i interessant, i perquè era una forma de millorar l’idioma, cosa que necessito pels meus estudis.

Vaig anar des de mitjans de juliol fins a finals d’agost, 6 setmanes més o menys, a una petita ciutat al nord d’Alemanya, anomenada Holzminden. Ho vaig trobar a través de la web de AupairWorld, tot i que em va costar mooolt trobar una família, suposo que per les dates, pel poc temps que demanava d’anar-hi, i per la pandèmia. Vaig començar a buscar al nadal, i no trobava res. Quan ja estava a punt d’abandonar la recerca, a finals de maig/principis de juny, va haver una família a la qual havia enviat un missatge que em va dir que sí. Era una família que constava d’una mare amb dos fills (una nena de 13 i un nen de 8) i d’un padrastre que no era pare dels nens, però que amb la mare esperaven un nen. Volien una Au-pair perquè s’encarregués sobretot del petit i també una mica amb les feines de casa, ja que la mare estava ja al final de l’embaràs, de 8-9 mesos, i no podia fer-ho tot, i el pare treballava. La família ja havia tingut altres au-pairs abans, i em van acollir molt bé, sobretot la mare, que em cuidava com una filla més i amb qui tenia llargues converses sobre inquietuds vitals i em va ajudar moltíssim a sentir-me com a casa.

Estic molt contenta de l’experiència. Vaig gaudir de molta independència, ja que vivia gairebé en una casa particular, ja que era un pis annexat a la casa, però separat. Tot i això feia gairebé tot amb la família, i van ser molt acollidors. Si que s’ha de dir que al principi, les primeres dues setmanes, em sentia bastant fora de lloc i em va costar sentir-me còmode, sobretot pel tema de l’idioma (parlàvem en alemany).

També, en un inici, la meva idea era anar a una ciutat gran, per poder gaudir també de la vida cultural, i em vaig trobar que estava a una ciutat molt petita, amb molta natura i súper bonica, però amb poca vida social i cultural, i que era en general poc “estimulant”. També les primeres setmanes amb els nens no vaig acabar d’entendre-m’hi. Amb la nena m’hi trobava a gust però era molt molt tímida, i el nen al principi vaig notar que era desconfiat amb mi i tenia un caràcter molt fort, s’enfadava amb molta facilitat. A més a més, a nivell d’idioma, em costava molt entendre’ls al principi. Però la cosa va anar millorant moltíssim, fins al punt que vaig crear un vincle molt fort amb ells, sobretot amb el petit, ja que vam acabar passant moltes hores junts jugant a futbol, anant en bici, passejant pel parc o menjant un gelat.

També un factor molt positiu per millorar la meva estada allà va ser conèixer gent d’allà. La ciutat tenia dues facultats, i és per això que hi havia molts estudiants de la meva edat que hi vivien. A alguns d’ells els vaig conèixer i vaig gaudir de molt bons moments amb ells, fins al punt d’haver creat molt de vincle amb alguna gent.

En resum, estic molt contenta d’haver-hi anat i crec que m’ha enriquit molt com a persona. He millorat moltíssim amb l’idioma, però a més a més crec que he guanyat en independència i en aprendre a moure’m pel món, a més a més de moltes altres coses. El fet d’haver-ho fet m’ha fet també agafar encara més ganes de viatjar i repetir una experiència semblant.

Tanmateix, m’agradaria potser la pròxima vegada anar-hi més temps. Un mes i mig va estar bé com a vacances, però no em va donar temps realment de poder-me acostumar al lloc i fer-me’l d’alguna manera meu. Em vaig quedar amb ganes de més, i és per això que espero que això sigui una porta per en un futur proper tornar a gaudir d’una experiència semblant a l’estranger.

Publicat al Butlletí de desembre del 2021

Maresmencs i maresmenques al món

18 juliol 2022

😀Gerard

🛫Mataró – Tecnocampus

🛬Emirats Àrabs

✅Feina

↪MENÚ

Vivint i treballant a Dubai, als Emirats Àrabs Units.

Sóc en Gerard de Sant Antoni de Vilamajor i

estudiant del Tecnocampus de Mataró

Sóc en Gerard, tinc 26 anys i actualment estic vivint i treballant a Dubai. La meva aventura va començar a l’Abril del 2021. Estava a l’últim any de carrera al Tecnocampus, cursant Màrqueting i Comunitats Digitals, i tenia molt clar que a l’acabar volia marxar una temporada a l’estranger. No tenia clar on, però si que sabia que els meus principals objectius eren viure una experiència internacional i millorar l’anglès.

Vaig trobar una oferta de feina per Instagram, on una empresa de Dubai estava buscant personal per al seu departament de màrqueting. Com que vaig pensar que hi podia encaixar, em vaig posar en contacte amb ells. En menys d’una setmana i passada una entrevista, em van seleccionar. Sense dubtar-ho, vaig decidir acceptar l’oferta de feina i emprendre la meva nova aventura.

Un dels recursos clau que vaig trobar abans de marxar va ser mitjançant grups de Facebook. “Españoles en Dubai, Españoles y Latinos en UAE etc…”. Inclús també hi ha grups de WhatsApp. Se sol trobar resposta a qualsevol mena de dubte.

La majoria de gent que hi forma part solen ser molt col·laboradora, ja que també han passat pel mateix. Gràcies a això, vaig fer amics abans d’arribar a la gran ciutat. La pròpia empresa es va encarregar de buscar-me els vols i hotel durant el primer mes, fet que és habitual quan una empresa et contracta des de l’estranger. Un cop vaig arribar, ells van tramitar la Visa de treball per tenir tots els papers al dia.

Les primeres setmanes no són fàcils quan te’n vas a l’estranger, inclús els primers mesos. Conèixer la ciutat, adaptar-te a una nova cultura, crear el teu cercle d’amistats, i gaudir dels teus hobbies porta el seu temps, i es essencial per sentir-te còmode. Un dels meus consells és escollir bé on viure, i en cas de compartir, buscar algú amb ganes de socialitzar i fer amics. Però a mesura que passen els dies i superes obstacles, cada vegada es gaudeix més dels moments que l’experiència et porta. A Dubai, el 90% de la població és de fora, per tant, és molt fàcil conèixer a diferents cultures, i generalment la gent és molt oberta a socialitzar. Aprofita cada ocasió per presentar-te, conèixer a més gent i ampliar la teva xarxa de contactes.

Dubai és un lloc fantàstic. Hi ha moltes activitats a fer, la qualitat de vida és molt bona i és un lloc molt segur. Pel que fa el cost de vida, destacaria que la vivenda i l’oci són més cars que aquí a Barcelona. Les demès despeses, son bastant similars. Si hi estàs pensant d’anar, et recomano que trobis feina abans de marxar, i negociïs les condicions.

El que més trobo a faltar, és tot l’entorn natural que tenim a Catalunya. Platges, muntanyes i molta diversitat. Als Emirats el tipus de natura que hi ha és molt diferent. És un clima sec i desèrtic. Tot i això, conduint dues hores pots arribar a Hatta o Ras Al Khaima, on hi ha muntanyes àrides. O fins i tot anar a Fujairah, un lloc ideal per fer submarinisme. Oman, Pakistan, o Índia ofereixen paratges molt verds a poques hores d’avió.

Si estàs pensant en aventurar-te, fes-ho. En els pitjors dels casos sempre pots tornar a casa. Sortir de la zona de confort dona una perspectiva molt rica. No esperis a trobar la ocasió perfecte per fer el pas, ja que sempre hi haurà risc a que no tot surti com ho tens planejat. Sigui més llarga o més curta la teva estància, l’experiència t’aportarà un gran creixement personal.

Publicat al Butlletí de febrer del 2022

Maresmencs i maresmenques al món

25 abril 2023

😀Yara

🛫 Vilassar de Mar

🛬Estats Units

✅ Estudis

↪MENÚ

Primer de batxillerat als Estats Units, l’experiència de la Yara a Colorado

Què et va portar a estudiar als Estats Units?

de final de curs o les animadores, el futbol americà… I llavors sempre m’havia agradat. O les típiques pel·lícules de Nadal on surten els nens i nenes, que estan nevant i amb els regals i totes les cases super decorades. Sempre m’ha agradat aquest tipus de vida. I un dia vaig veure a YouTube una noia que havia fet un any d’intercanvi i em vaig adonar que aquesta era una possibilitat: anar-me’n fora i viure-ho. Ho vaig comentar amb els meus pares i els vaig convèncer. Tot es va començar a organitzar l’estiu després de fer 3er d’ESO. Tots els papers amb l’agència es van fer mentre cursava 4art d’ESO, em van buscar família i escola. Vaig marxar a l’agost, ho vaig fer amb ICES (https://www.ices-spain.com). Tenen borsa de famílies als Estats Units i s’encarreguen de posar en contacte els i les estudiants amb les famílies.

Abans de marxar als Estats Units ja sabies amb quina familia viuries?

No, ho vaig saber el 7 d’agost, i vaig viatjar el 23. En aquella època estava súper nerviosa perquè no sabia si marxava o no. El dia que va arribar l’e-mail amb la confirmació em vaig emocionar molt. La destinació era Colorado, i vaig començar a buscar informació perquè no tenia ni idea de com era el lloc. Vaig llegir que hi feia molt de fred. Colorado està al mig dels Estats Units: més amunt de Texas, té forma de quadrat.

Com van ser els teus inicis estudiant a Colorado?

Al principi era una mica estrany, perquè estava amb una família que tenia tres fills i em va tocar un “double-placement”, que vol dir que la família acull a dues estudiants d’intercanvi. Estava juntament amb una estudiant d’alemanya. La veritat és que d’aquesta manera va ser fàcil adaptar-me a la família, ja que tenia a algú amb la qui compartia habitació i ens enteníem, estavem en la mateixa situació en la que tot era nou per les dues. La família em va encantar, eren molt macos.

La família ja tenia experiència acollint a joves internacionals?

La meva mare d’acollida és entrenadora de l’institut, i l’any anterior una estudiant d’intercanvi que estava al grup d’animadores s’havia quedat sense família a meitat de curs, i li va oferir que es quedés a casa seva. Així, va acollir sense estar al programa. Com que li va agradar l’experiència va decidir entrar-hi, i la Helen i jo vam ser les seves primeres estudiants d’intercanvi de manera oficial.

Com era la vida a l’institut?

Bé, és molt diferent d’aquí a Catalunya. Per exemple, jo no tenia una classe fixa on els i les companys/es sempre eren els mateixos durant tot l’any, sino que m’apuntava a unes assignatures i a cada classe hi havia gent diferent. És l’alumnat el que es mou de classe en classe, no el/la professor/a. Les edats també es barregen. En el meu cas, vaig escollir biologia, i allà la majoria eren de 3er i 4art, i jo estava fent 1er de batxillerat. En canvi, a l’assignatura d’anglès tots érem del mateix curs.

Què tal amb l’anglès?

Molt bé. Al principi no tenia un mal nivell, perquè a Espanya treia notables o excel·lents. Però sí que és un altre rotllo, per molt que tragués bones notes aquí. Allà parlava tota l’estona en anglès, i si no sabia alguna cosa m’havia d’espavilar. Només havia de preguntar o ho buscava al Wordreference.

Els i les alumnes estaven acostumats a rebre estudiants d’intercanvi?

A la meva escola si, i crec que en general estan acostumats. Els i les estudiants també entenen que si sóc una estudiant d’Espanya potser l’anglès no se’m donarà superbé. Els agrada conèixer cultures noves.

Et va sorprendre algun aspecte cultural?

Sí que hi ha coses petites, com per exemple els waters, que no estan tancats del tot. A l’escola
es practiquen molts esports, i tothom sent molt d’orgull de formar-hi part. Tenen la seva mascota, el Bulldog, i per exemple al futbol per animar l’equip criden “Yes, go bulldogs!” Vivia a Craig, d’uns 10.000 habitants. És un poble de caçadors on hi feia molt de fred, sempre estava nevat. Al principi feia molta il·lusió perquè aquí no neva mai, però després et canses. Eren molt conservadors. La típica casa americana normalment és de dues plantes, té un soterrani, tenen un jardí que està com amagat per tanques, i després a la part de davant té un tros amb gespa, el caminet per arribar a la casa i que toca amb la del costat, a aquest espai de terreny se li diu “yard.” Allà la gent hi posava un cartell a favor de Trump, Biden, etc. També hi ha moltes esglésies, i moltes religions.

I el menjar?

El típic americà: molt oliós, amb molta grassa i precuinat. Allà és molt car menjar vegetals o fruita, és més fàcil comprar congelats. Una caixa de dònuts et podia costar 1$ i un poma potser 2$. Una vegada vaig preguntar a la família una recepta per fer brownies, ja que són d’allà. I em van dir que compren els preparats en pols. Em va xocar molt, perquè no cuinen.

Que vas conèixer de la zona?

Amb la família vam visitar l’estat del costat, que és Utah, vam anar a un poble que es diu Moab, que és molt maco perquè la sorra és taronja i els arbres verds, és un paisatge que fa arcs naturals, té molt de contrast. Després també vam anar a Las Vegas, on tot és edificació. Va ser molt guay, vam anar a un hotel que era també un casino

Com vas gestionar la nostàlgia?

El tema de la nostàlgia el vaig viure amb el menjar, amb el clima, sempre tenia fred i al final ja n’estava farta. Amb la família i amb els amics també, però has d’anar amb la mentalitat que no els veuràs en 9 mesos. Allà estableixes un vincle amb la família que t’acull, i és molt xulo poder fer amics allà, on et trobes amb molta diversitat de cultures. Però cap als 6 mesos d’estar allà ja vaig començar a estar nostàlgica, m’ho estava passant bé però també trobava a faltar al meu germà, al meu pare, la meva mare… Són moments.

Un cop vas tornar a casa, com ho has viure?

A segon de batxillerat, els primers mesos em va costar seguir el ritme. Perquè també hi ha el treball de recerca que normalment es fa a primer i jo el vaig començar al setembre de segon. M’he espavilat bastant bé, però no recomano fer l’experiència d’intercanvi als Estats Units si no ets bona estudiant. He fet el batxillerat científic, a l’agència em van dir que havia d’escollir quatre matèries de ciències i cursar història americana, anglès i mates. I per la convalidació vaig enviar les notes, que es porten al Ministeri d’Educació i després me les van enviar convalidades.

La teva estada et servirà de cara al futur?

Sí, soc molt més independent, i em serveix per entrar més fàcilment a la vida adulta. Ja no depenc tant dels meus pares. Amb l’anglès, m’he examinat de l’examen de Cambridge i tinc un nivell C2. Em puc comunicar sense problemes.

Com resumiries la vivencia en una frase?

“Life-changing”. Et canvia completament la vida. La persona que era quan vaig agafar l’avió per anar allà no té res a veure amb la persona que va agafar l’avió per tornar. Simplement… canvies! A mi m’ha agradat molt com he canviat. Si vols sortir de la teva zona de confort és una experiència que recomano al 100%. M’encantaria tornar-hi, i anar a ciutats com Nova York, San Francisco… i també m’agradaria anar a Alemanya a veure a la Helen, o tornar al poble i contactar una altra vegada amb els amics que vaig fer. És tota una vida diferent i ha estat molt emocionant conèixer aquesta altra cultura. No m’imaginava que fos tan diferent i tant similar al mateix temps. És divertit conèixer aquestes coses!

Publicat al Butlletí de setembre de 2022

Maresmencs i maresmenques al món

9 març 2022

😀Pol

🛫Cabrils

🛬Austràlia

✅ Feina

↪MENÚ

L’aventura australiana d’en Pol Prats de Cabrils

A quina regió d’Austràlia et trobes?

Vaig anar a Manly Beach, un poble situat a la costa de Sydney, a la regió de New South Wales, a Austràlia. És un poble petit que està a una badia, té un carrer que es diu “The Corso”, amb un munt de botigues i restaurants. Hi ha moltes oportunitats de treball, sobretot en temporada alta, que va d’octubre a febrer, que vindria a ser el seu estiu.

És el segon any que vinc a Austràlia i he estat en aquest poble un any i dos mesos. Ara, per temes d’extensió de visa, m’he hagut de mobilitzar al nord d’Austràlia, on visc a un ressort, ja que en temps de coronavirus no hi ha molta feina. Estic amb la meva parella i treballem fent tasques de jardineria. En una situació normal estaríem treballant a recepció o al restaurant.

Vaig arribar a Austràlia el setembre de l’any 2018. Vaig acabar un grau superior de màrqueting i publicitat. Feia molt anys que pensava en anar a estudiar a fora però mai donava el pas, no trobava el moment adequat. Però vaig acabar el grau superior i vaig pensar que era ara ara o mai.

Què et va animar a emprendre aquest viatge?

Tot va ser perquè el meu veí se’n va anar mig any a Byron Bay, que està a la costa est, i és el que em va fer prendre la decisió de marxar amb 20 anys. Vaig fer la maleta i me’n hi vaig anar. Ho vaig fer a través d’una agència. Em van ajudar amb tot, amb el tema del visat, de la sanitat, legislació… com era la meva primera experiència a Austràlia volia fer bé les coses. En temes de visat hi ha diverses alternatives: hi ha el visat d’estudiant, que t’implica a anar a una escola o realitzar un curs online, que té un cost, i caduca un mes més tard de la finalització dels estudis. Aquesta opció et permet treballar 20 hores a la setmana, el visat es pot estendre pagant un altre curs. Després i ha el work and holiday visa que pots estendre fins a tres vegades. Ara jo l’estic estenent pel segon any. Per estendre’l del primer al segon any ho has de fer treballant 3 mesos, i del segon al tercer treballant 6 mesos més. Per sol·licitar-lo necessites o bé un grau superior o bé mig període a la universitat realitzat (2 anys).

El meu objectiu principal era millorar l’anglès. Vaig anar a una escola internacional d’anglès, on hi havia estudiants de tot el món. El percentatge d’estudiants espanyols ha augmentat molt els darrers anys. També hi vaig anar a treballar, vaig tindre sort ja que vaig trobar feina molt aviat. Pel que fa a les dificultats, si no tens un bon anglès al principi pot ser que estiguis una mica més cohibit i et costi més trobar feina. Bàsicament Austràlia és un país on el 60% de la població són motxil·lers, gent que durant una època de la seva vida hi va a treballar, ja sigui per fer diners, o per poder viatjar. Els australians no volen treballar en l’hostaleria, obra, neteja en sectors similars, per la qual cosa resulta fàcil trobar feina en aquests àmbits. Jo tenia experiència treballant en l’hostaleria, el meu anglès no era dolent del tot i als cinc dies ja tenia feina. Tot depèn de cada cas.

Com he comentat, ara em trobo a la costa oest, per estendre la visa haig de treballar tres mesos. Per fer-ho el govern d’Austràlia t’obliga a mobilitzar-te en zones sense tanta població, fora de Melbourne o de Sydney. Has de treballar i demostrar al govern que estàs al corrent dels comprovants de pagament.

Com t’ha afectat la pandèmia del coronavirus?

Pel que fa a la pandèmia de coronavirus, la situació no s’apropa ni de lluny a la situació que es viu a Espanya. Crec que a Austràlia s’han detectat uns 6300 casos, i el que van fer ràpidament és tancar fronteres per països a l’exterior, i després van tancar fronteres internes entre estats, d’aquesta manera s’ha pogut controlar molt més. Els negocis van anar tancant, alehores jo em trobava a Sidney, i on jo treballavem haviem de comptar una a una les persones perquè no n’hi hagués més de cent, fins que van fer lock down, ho van tancar tot. Poc a poc anem tornant a la normalitat, estem a la fase 1 des del 27 d’abril. Cada estat pren diferents decisions. La gent que va entrar durant la pandèmia va haver de fer 14 dies de quarantena. Aquí mai hem estat confinats, només han tancat els restaurants.

Quines altres activitats fas?

Al mateix temps estic estudiant turisme a distància i disfrutant, ja que aquí no ha arribat el confinament. Treballo o pels matins o per les tardes i surfejo amb els meus amics. Faig una vida molt esportiva, molt tranquil·la.

Que trobes a faltar?

Òbviament la família i els amics és el que més trobes a faltar. El que també es troba a faltar és el menjar bé: els menjars de la iaia i els dinars familiars en dies assenyalats.

Quin consell donaries a joves que vulguin marxar a aquell país?

Ajudes, recursos, solucions… És molt important comptar amb un grup de persones amb qui poder ajudar-te. Vaig viatjar sol però en arribar allà em vaig trobar amb un grup de Mataró que eren amics de tota la vida. L’agència també t’ajuda, però al tractar-se d’un negoci, un cop ja t’has espavilat ja no t’interessa anar-hi. Però és molt important destacar el paper de l’agència per la gent que hi vol anar per primera vegada. Una altra dificultat és trobar casa, però ho has de fer un cop allà, ja que els hostels són cars.

Consell que donaria: Austràlia és un país que brinda moltes oportunitats en funció dels objectius que tinguis. Recomano a la gent sortir del seu cercle de confort. No és fàcil: has de tenir els diners i el temps. Jo vaig venir amb 20 anys, crec que entre els 20 i els 25 anys és la millor edat per venir. Pel que em diu la gent, he canviat molt des d’aleshores. El fet de viure sol fa que t’hagis d’espavilar. L’experiència va ser tan beneficiosa el primer any que vaig decidir tornar un segon any. M’han passat coses que no hauria imaginat mai.

Animo a la gent a anar-hi, ja que els salaris son elevats i en funció de com t’ho montes pots fer moltes coses. Hi ha molts tòpics: hi ha gent que diu que la vida és cara. Sí que ho és, però tot depèn del tipus de vida que portis. Si vas al súper en comptes d’anar de restaurants pots estalviar molt. En el meu cas els estalvis m’han permès passar un mes a Bali, tres setmanes a Nova Zelanda i tres setmanes a les Filipines.

Animo a tenir valentia, per conèixer noves cultures i enamorar-se del país!

Publicat al Butlletí de juliol del 2020

Maresmencs i maresmenques al món

18 juliol 2022

😀Mei i Paula

🛫Cabrils / Viladecans

🛬França

✅Camp de Treball

↪MENÚ

Camp de Treball a França amb COCAT

Som la Paula i la Mei, dues joves de vint anys que es van conèixer a la universitat i que, innocentment, van decidir fer un workcamp sense saber tot allò que els aportaria.

Des de feia temps, les dues volíem tenir una experiència internacional d’aquest tipus, però no trobàvem mai el moment. Més ben dit, l’excusa era que “no era el moment” però realment el que no ens deixava avançar era l’angoixa d’enfrontar-nos a una situació així de nova, ja que mai havíem viatjat soles a un altre país. Per sort, un dia de classe, va sorgir el tema dels plans d’estiu i vam descobrir teníem els mateixos interessos i les mateixes preocupacions. Per tant, per què no fer aquest primer viatge juntes?!

Així va ser com vam començar a informar-nos sobre mobilitats internacionals. Al principi va ser molt estressant perquè teníem moltes opcions però cap experiència ni referència. Aleshores, a través de Joventut Cabrils vam contactar amb Mobilitat Jove Maresme per fer una reunió virtual. En aquesta, no només se’ns va assessorar respecte al tipus de projecte, sinó sobre les limitacions que podíem trobar per a la situació de pandèmia. Després de la reunió i a través de COCAT, ens vam inscriure a diferents workcamps, ja que era aquesta l’opció que més ens cridava l’atenció.

Un workcamp o camp de treball internacional es basa en una estada que es comparteix amb persones d’altres països on es treballa per dur a terme alguna activitat de manera voluntària. Per tant, havíem de decidir quina activitat volíem dur a terme així com veure les valoracions prèvies dels projectes, l’allotjament, la taxa extra, l’accessibilitat… Us recomanem que escolliu algun projecte que us motivi i que us fixeu sobretot en les valoracions d’altres participants. Després d’apuntar-nos i d’esperar alguns dies, vam rebre la resposta, teníem plaça pel projecte TROT TROT TO AMBERT! 10-8-21 al 26-8-21 a França.

Aleshores vam començar a fer totes les gestions necessàries respecte a la documentació, targeta sanitària (que mai va arribar)… i a informar-nos sobre els requisits necessaris per viatjar en temps de pandèmia; calia anar vacunat o amb un test d’antígens o PCR negativa.

La informació sobre l’equipatge necessari i altres qüestions normalment és proporcionada pel workcamp que t’accepta, en el nostre cas un mes abans ens van enviar un full informatiu amb tot el que ens calia dur. Sempre es recomana portar quelcom típic del país (jocs, menjar, cançons…) per fer més interessant l’experiència intercultural.

Un parell de mesos més tard va arribar la data esperada i així va començar el nostre viatge. L’anada la vam fer en caravana, des de Barcelona a Ambert. Una vegada allà, només havíem d’arribar al punt de trobada on els campleaders ens recollirien per anar cap a la granja on ens allotjaríem. Hi havia tres habitacions a compartir entre 12 persones, dos lavabos i una zona comuna. També disposàvem d’un espai a l’aire lliure on podíem acampar i fer activitats. El nostre camp de treball es basava en crear espais habilitats per ases, per tant, la nostra feina va ser deixar el terreny lliure de males herbes, construir tanques i fer un petit estable. Cada workcamp s’organitza diferent, en el nostre cas, nosaltres mateixos vam decidir que cada dia hi hauria un “cooking team” que es quedaria a netejar, comprar i cuinar mentre la resta anaven a treballar, de 9-13h. El treball en general estava bé, alguns dies era més físic i cansat que d’altres, però s’anaven alternant les activitats.

La cuina era bàsicament vegetariana (pasta, arròs, amanides, verdures…). Com a plats especials, un dia, el campleader ens va preparar un peix amb patates deliciós i una companya italiana ens va fer tiramisú. De postres sempre menjàvem formatge d’Ambert (un formatge blau molt bo). Les tardes les teníem lliures, podíem anar a passejar, a visitar pobles, a veure els ases, jugar a ping-pong, vòlei, soccer, o fer diverses activitats en grup. A les nits, després de sopar, fèiem jocs en grup, tocàvem l’ukelele, rèiem… Aquests eren els nostres moments preferits i sempre ens anàvem a dormir més tard del que hauríem.

Al cap de setmana, fèiem “campfires” i dormíem en tendes de campanya després d’haver sopat barbacoa de verdures acompanyades amb especialitats d’algun país. Cal no oblidar que al cap de setmana rentàvem la roba, ja que només dúiem quatre o cinc mudes. Per tant, com podeu veure, treballàvem i ens cansàvem, però després ens ho passàvem molt bé, és a dir, tot estava compensat.

Un factor a tenir en compte era la llengua, però ens vam adonar que aquesta no ens va suposar cap problema en la comunicació del dia a dia. La intenció de qualsevol persona a l’hora de participar en un projecte així és també la de millorar l’anglès i, quan ets allà, t’adones que ningú no és professional i que parlar perfectament no és el que realment importa, sinó estar disposat a practicar per aprendre.

I va arribar el dia de retornar, aquest viatge el vam fer en tren i autocar. El comiat va ser molt emotiu, i va ser en aquest moment quan vam posar en perspectiva i vam ser conscients de totes les experiències viscudes. Personalment, aquest workcamp va suposar un clar abans i després per nosaltres. Coneixes gent fascinant que té un gran impacte a la teva vida precisament per la seva forma de veure-la, que de vegades és molt diferent d’allò al que estem acostumades.

Crees vincles que pensaves impossibles de construït en tan poc temps i aprens coses dels altres i de tu mateix. Sobretot aprens d’altres països, d’altres cultures, d’altres idiomes, d’altres costums… i això suposa una oportunitat per descobrir-te també a tu mateixa i enfortir les teves capacitats socials i la teva autonomia.

Experiències com aquesta t’obren nous horitzons, et fan ser més oberta de ment i tenir més confiança, seguretat i esperança en la humanitat. A més, també ha estat una oportunitat per conèixer-nos més entre nosaltres dues, establir una amistat i compartir un viatge que només aquelles persones que han viscut entenen. Haver gaudit una experiència així t’impulsa a voler-ne tenir més, a voler viatjar, conèixer gent i aprendre dels altres amb molta més il·lusió.

Si algú ens demanés opinió, diríem que no s’ha de tenir por per tirar endavant. És normal tenir dubtes al principi quan mai has viscut alguna cosa així, però val molt més la pena allò que et pot aportar una experiència d’aquest tipus que no pas les dificultats que es poden presentar per la incertesa i el desconeixement.

Has de pensar que d’aquestes experiències mai t’enduràs res negatiu, sinó tot el contrari, tot serà positiu i aprendràs de qualsevol situació nova. Una vegada s’ha acabat el viatge, només queden records bonics i persones increïbles. Per tant, no et tanquis portes tu mateix i, si se’t presenta una oportunitat així, aprofita-la. A QUÈ ESTÀS ESPERANT?

Publicat al Butlletí de gener del 2022