M. Assumpció Ribas Vives

Nascuda l’any 1953 a Arenys de Munt. Viu actualment a Arenys de Mar. És llicenciada en Filología Catalana. Exerceix de professora i correctora. És novel•lista, escriptora de narrativa i assagista amb una obra important. Col•labora en diferents mitjans de comunicació, i en revistes científiques i culturals com “Cavall Fort”, “Tretzevents” i “l’Avui”. Va guanyar els premis Cavall Fort, 1985 i Lola Anglada, 1987. La major part de la seva obra està dirigida al públic infantil. Algunes de les seves obres han estat traduïdes al castellà i al gallec.

• L’aventura de la vall del Corb, Barcelona: Publicacions Abadia Montserrat, 1983


• Salten bruixes per la finestra, Barcelona: Publicacions Abadia Montserrat, 1985


• El canelobre màgic, Barcelona: Publicacions Abadia Montserrat, 1987(trad. Castellà El candelabro mágico. Ultramar editores, 1987. Gallec O candelabro máxico, Sotelo Blanco, 1987)


• L’anell de l’aiguamarina, Barcelona: Publicacions Abadia Montserrat, 1988.


• L’Estel sent el temps, Terrassa: Ajuntament –Caixa d’Estalvis de Terrassa, 1988. La Magrana, 1996 (trad. Castellà Estrella siente el tiempo. Madrid: Anaya, 1995)


• Quan la Neus somiava truites, Barcelona:La Magrana, 1988(trad. castellà No se lo cuentes a nadie. Madrid: Anaya, 1994) 


• El lladre del passat, Barcelona: Publicacions Abadia Montserrat, 1989.


• Cloc-cloc, Barcelona: Publicacions Abadia Montserrat, 1990(trad. Gallec Corococó, Sotelo Blanco, 1990)


• Cues de pansa, Barcelona: La Magrana, 1994.


• El cau de la calor, Barcelona: Publicacions Abadia Montserrat, 1995.


• Mandarines, Barcelona: La Galera, 1998(trad. Castellà Mandarinas, La Galera, 1998)


• El col•legi Santa Caterina de Siena: un segle de presència dominica a Arenys de Munt, Ajuntament d’Arenys de Munt, 2002

“Seguint la vorera, al costat esquerre li quedava la llarga tàpia de can Pibernat. De tant en tant, un contrafort sobresortia enfora i l’obligava a decantar-se una mica. L’Elena no podia evitar mirar de reüll aquells replecs de la paret, on sempre havia tingut l’esperança que s’hi pogués amagar una porta secreta. Perquè, al jardí de l’antiga casa pairal abandonada, hi havia entrat moltes vegades i sabia prou bé com era. Pereres, el taronger ufanós i la discreta prunera, la glicina enfilant-se sobre el portal de la masia amb la torre de defensa. Coneixia també la senzilla casa dels masovers, habitada només per la Caima, aquella vella bruixa que les treia de males maneres, a ella i a les seves companyes, quan hi anaven a jugar i donar menjar als tres gatets als quals s’havia mort la mare abans que poguessin espavilar-se sols. Després, dos dels felins se les havien campat i la Caima mateixa s’havia quedat el tercer, justament aquell gatet negre com la nit que l’Elena considerava ja seu i que fins i tot havia batejat amb el nom de Carbó.

Però la porta que ella esperava trobar era una que la duria a un altre lloc, a un món màgic on mai no podria arribar passant per l’entrada principal”.