😀Paula
🛫Mataró
🛬Estats Units
✅ Au-Pair
De Mataró a Reston, Virginia







“Diuen que quan viatges lluny de casa, meridians enllà, pots patir jet lag. En el meu cas, vaig aprofitar Les Santes per adaptar l’horari de son a l’americà i minvar així el canvi que m’esperava l’1 d’agost de 2016. Bé… diguem que, quan s’ajunten nervis i Santes, la son és més aviat zero…, així que el primer dia a Nova York vaig comprovar que les grans emocions són suficient per a mantenir els ulls ben oberts.
A pocs mesos d’acabar el grau en Filologia Hispànica, tenia clar que el proper curs acadèmic necessitava prendre’m un any sabàtic. Ja que en el seu moment no vaig fer cap Erasmus, al febrer de 2016 vaig contactar amb Aupair First, una agència amb oficina a Barcelona amb qui l’amiga d’una amiga havia estat un any i mig a Estats Units. Tan bon punt vaig conèixer les noies de l’agència, vaig tenir clar que havia trobat en qui confiar la planificació del meu any sabàtic. Si bé estava interessada en marxar a la Xina, l’opció de creuar l’Atlàntic va semblar-me més adient per a una primera estada de tot un any lluny de casa. Orient haurà d’esperar!
Si algú, noi o noia, vol fer d’au pair a Estats Units, Irlanda, Regne Unit, Alemanya, França, Xina o Austràlia, que no dubti en contactar amb Aupair First! No sols els estic agraïda per tot el suport, orientació i ajuda que em van donar durant el temps de preparació de paperassa, sinó que un cop al país d’estada no perdem el contacte, i així les au pairs vivim l’experiència amb la tranquil·litat de saber que podem comptar amb gent que en sap.
Un cop escollit el destí, arriba el moment d’enllestir els papers. A continuació intentaré fer cinc cèntims de tot el que vaig haver de fer per arribar on sóc. A Estats Units és el govern qui regula el programa d’au pairs a travès d’agències americanes, de manera que Aupair First s’encarrega de posar-nos en contacte amb una d’elles i així podem comptar amb el suport de dues agències durant la nostra estada. El requisit de partida era clar: tenir entre 18 i 26 anys i experiència amb nens. També és molt recomenable disposar de carnet de conduir.
Pel que fa a la preparació de la documentació, el primer pas va ser superar un test psicològic i una petita prova d’anglès, però que ningú s’espanti!; el programa d’au pair està pensat per a donar-nos l’oportunitat de millorar la llengua del país de destí gràcies a viure-hi, de manera que la petita prova d’anglès és sols per a conèixer el punt de partida de cadascú. El següent pas va ser el més feixuc: la paperassa. En el meu cas, vaig enllestir-ho tot en un mes, tot i que certament el temps dependrà sempre de cadascú. La paperassa inclou: passaport en regla; dades personals; certificat d’antecedents penals —el primer cop que hi vaig anar la cua era interminable, així que vaig haver d’anar-hi l’endemà a les cinc del matí, quatre hores abans que obrissin—; informe mèdic signat pel metge de capçalera; 1 formulari de referència — tenint en compte les aptituds amb nens— i 3 proves d’experiència amb nens. El formulari de referència no el pot emplenar cap amic ni familiar i, en el meu cas, les proves d’experiència amb nens van ser emplenades per: el cap que vaig tenir com a entrenadora cinc anys enrere; la coordinadora de quan vaig fer voluntariat en un esplai; i els pares dels nens a qui he fet cangur. Aquestes proves d’experiència també poden ser pràctiques formals a escoles o llars d’infants a travès de graus (universitaris o no) en Educació; és important tenir present que no es podran tenir infants a càrrec (és a dir, nens fins a 2 anys) com a au pair si no es tenen un mínim de 200 hores d’experiència amb aquesta franja d’edat. Finalment, una forma d’agilitzar l’espera per a trobar família va ser penjar un vídeo-perfil a Youtube: així, les famílies a qui agradi el teu vídeo voldran conèixer la resta d’informació sobre tu i contactaran amb tu abans
Una setmana després que el meu vídeo estigués a la xarxa, va contactar amb mi una família de Chicago vía e-mail i ens vam conèixer per Skype. Des del primer moment era ben clar que havia trobat la meva host family ideal: no sols hi havia química amb la mare, sinó que les tres noies em recordaven a com era jo quan tenia les seves edats. Tres Skypes després, ambdues parts vam signar l’acord: aniria cap a Chicago a l’agost. Ara sols quedava anar a l’ambaixada d’Estats Units a Madrid per a obtenir el visat J1. Enllestir tota la documentació, el viatge a Madrid, els diners per a les agències… no va arribar a 1.000€! Un cop a Amèrica tindríem un sou setmanal de $195.75, així que un any sabàtic en aquestes condicions no és pas mala idea!
Tan bon punt aquest contracte és signat, Aupair First aprofita un gran grup de Whatsapp per a que les noies que encara no hem marxat ens poguem posar en contacte amb totes les que ja són fora: així, entre totes ens fem i responem preguntes sobre com preparar el viatge i també anem coneixent noies que tindrem a prop de la que serà la nostra casa durant un any.
Després d’emplenar un formulari ben exhaustiu online, vaig aconseguir cita a l’ambaixada de Madrid per a finals de juny. Vaig anar-hi amb una altra noia d’Aupair First que no sols volaria amb mi l’1 d’agost, sinó que també havia trobat família a Chicago! Tot anava sobre rodes i, a tres setmanes d’enlairar-me, es torçà.
El visat és enviat per correu postal una setmana després de la cita a l’ambaixada: gràcies al grup de Whatsapp de l’agència, vaig adonar-me’n que el meu visat era l’únic que tenia la data de tornada diferent. Estava malament! Contactar amb l’ambaixada via telèfon era pràcticament impossible; uns e-mails més tard, van confirmar-me que havia d’enviar via correu postal el visat per a que tornessin a expedir-lo amb la data correcta. Amb el temps just, una setmana i mitja abans de marxar, vaig rebre el meu visat corregit… i un e-mail de malson. La família que m’havia d’acollir estava tramitant el divorci, de manera que no era el millor moment per a rebre’m. No és difícil fer-se una idea de com vaig sentir-me a aquestes alçades, ja amb el vol comprat i tot llest per marxar… Un cop més, no sé com me n’hauria ensortit de tot plegat sense Aupair First.
A nou dies d’agafar l’avió, tornava a estar a l’espera d’una família americana que volgués acollir-me, però l’agència va assegurar-se que trobés algú aviat: tres famílies diferents van enviar-me e-mails l’endemà mateix de tornar a la xarxa d’au pairs disponibles. No volia precipitar-me i escollir qualsevol família per a poder marxar quan tenia previst, però la primera família amb qui vaig parlar semblava ben adient, així que per fi vaig tenir sort i vaig trobar nova família i nou destí: passaria el meu any ben a prop de Washington DC. Confesso que vaig fer l’equipatge dos dies abans de marxar: una maleta gran (32kg), una maleta de mà i la motxilla amb el portàtil. El més important: tots els papers amb mi i adaptadors per als nous endolls!
L’1 d’agost, un cop a l’aeroport d’El Prat, vaig conéixer tres noies més d’au pair First amb qui volaria fins a Nova York. Per què fins a Nova York? Totes quatre treballem amb la mateixa agència americana, EurAupair, que duu a terme un curs de preparació durant els nostres primers cinc dies. Gràcies a aquest curs vam conèixer unes quaranta o cinquanta noies més d’arreu del món, i vam poder visitar Nova York durant les estones lliures! Passat aquest temps, cadascuna vam prendre vol cap als nostres destins arreu del país. Finalment, havia arribat el moment de conèixer en persona les famílies amb qui viuríem.
Un cop instal·lada vaig haver de fer-me amb un mòbil americà, sol·licitar un número de la Seguretat Social i treure’m el carnet de conduir de l’estat de Virginia, tant fent examen teòric com pràctic. Ara em fa por tornar a casa: conduir un cotxe automàtic és com anar en auto de xoc, així que hauré de tornar a aprendre a conduir un manual i respectar tots els semàfors en vermell (aquí ens el saltem si volem girar a mà dreta). També durant el primer mes, vaig apuntar-me a un curs de caps de setmana: com a part del programa d’au pair a Estats Units, hem de cursar un mínim de 6 crèdits, bé sigui a universitats com a centres acreditats. Al principi, es fa difícil conèixer a gent, així que anar a classe va ser una idea fantàstica. Vaig escollir un curs de 4 setmens sobre els indígens de la zona del llac Ontario, de manera que vaig viatjar a la part canadenca i americana de les cascades del Niàgara. Durant el curs, vaig conèixer una au pair de Polònia que vivia a dos minuts de casa meva i des d’ençà passem molt de temps juntes. I és que aquest país no te l’acabes!: si bé de ciutats boniques i amb encant com a Europa (de moment) no n’hem trobat, els paisatges d’aquesta terra són impressionants. Mai hauria imaginat que a Estats Units passaria tantes estones en contacte amb la natura com n’estic gaudint.
I ja van cinc mesos!, o el que seria el mateix: estiuejar a la casa del llac (exacte: com a les pel·lícules); el primer dia d’escola i els autobusos grocs; la rutina amb extra escolars; els matins lliures per a quedar amb els nous amics; Halloween i les llaminadures; Acció de Gràcies i Black Friday; aniversaris a la família d’acollida; Nadal i Cap d’Any!
De tot plegat destacaria que les primeres setmanes són complicades. Viure envoltat d’una llengua i cultura que no són les pròpies consumeix molta energia durant els primer dies, i malgrat trobar-me en un país de cultura occidental, les diferències són notables. Quan parlo amb la meva família via Skype ho tenen ben clar: no podem parlar de menjar. No vull dir que els tòpics sobre fast food siguin del tot certs, però la forma de menjar és diferent: almenys pel que fa a la família amb qui visc, la dieta es basa en poc o nul menjar fresc i aperitius entre àpats. En resum: m’he trobat a faltar els àpats de Nadal! A més a més, aquí les distàncies i els carrers són pensats per a moure’s en cotxe, malgrat viure enmig de boscos amb camins a banda i banda. Al principi se’m feia dur canviar els meus hàbits i deixar de fer servir cames i transport públic, però amb el temps he decidit fer cas a allò que diuen “When in Rome, do as the romans”.
Gràcies a les tecnologies i les xarxes socials, les sis hores de diferència de vegades no semblen tant. A més a més, acabaré els dies de festes de Nadal amb la visita dels meus pares i el meu germà, i un mes després el meu xicot volarà també cap aquí i celebrarem junts que ja em trobaré a meitat de camí! Quan fas d’au pair a Estats Units, tens opció d’allargar la teva estada sis, nou o dotze mesos més, tant amb la mateixa família com amb una de diferent, a un altre indret del país. Però el somni americà no està fet per a mi: si bé aquesta experiència està sent de les millors que he viscut fins ara, també tinc moltes ganes de tornar a la meva llar, amb energies renovades després d’un gran any sabàtic. Em sento molt afortunada d’haver tingut l’oportunitat de prendre’m aquest parèntesi. Els joves vivim en un constant “escull escull escull”, i prendre el nostre camí no s’hauria de basar sols en triar uns estudis i unes feines que, més o menys, ens permetin anar tirant. De vida en tindrem només una. Des que sóc aquí tinc encara més clar que avui dia tothom hauria de dedicar-se un temps per a si mateix lluny de la zona de confort. No sempre caldrà creuar un oceà.”
Publicat al Butlletí de gener de 2017