Maresmencs i maresmenques al món

25 juliol 2024

😀Guisla

🛫 Canet de Mar

🛬Malawi

✅ Voluntariat

Volunteer for change. L’experiència de la Guisla a Malawi

Hola! Em dic Guisla i soc una jove canetenca de 23 anys que just acaba de retornar a casa després de més d’un any i mig en experiència en dos diferents voluntariats. El primer va ser un voluntariat del Cos Europeu de Solidaritat a Hongria, i el segon, a través d’un dels programes de voluntariat que ofereix la fundació Humana a països del sud global, en el meu cas, a Malawi. Aquesta darrera experiència ha suposat per mi un canvi total en la meva mirada del món, i per això mateix he volgut compartir la meva experiència amb vosaltres.

El programa “Volunteer for change” consta de tres parts: una primera etapa formativa de 3 mesos a Dinamarca, seguida de la participació durant 6 mesos en un dels projectes de l’entitat a Àfrica o l’Índia, i una darrera etapa d’1 mes de retorn a Europa dedicat a la reflexió i sensibilització del projecte de cara al públic. Els tres primers mesos a Dinamarca vaig rebre una formació molt completa en l’àmbit teòric (sobre globalització, economia, pobresa, canvi climàtic…) així com en l’àmbit pràctic (participàvem de les activitats diàries del funcionament de l’escola, apreníem sobre agricultura treballant a l’hort així com se’ns encoratjava la participació en activitats o esdeveniments socials i comunitaris…). Aquí va ser on vaig conèixer la meva companya, la Clara, on vam aprendre a treballar juntes i on vam començar a crear un vincle d’amistat que durant els següents mesos s’acabaria convertint pràcticament en família.

El novembre del 2023 la Clara i jo vam arribar a Malawi amb una gran motxilla a l’esquena plena d’emoció i una miqueta també de dubtes. Ens havien assignat a treballar com a professores en una escola superior que forma joves adults per esdevenir els futurs professors de primària de les zones rurals del país. Jo mai abans havia ensenyat, i fer de professora era una cosa que m’espantava perquè no sabia si en seria capaç. Quan vaig saber, a més, que havia d’ensenyar matemàtiques vaig pensar: com he arribat aquí? Però ja no em podia fer enrere, havia creuat tot un continent per a alguna cosa. Els primers dos mesos van servir-me com a entrenament, vaig aprendre sobre el funcionament i la filosofia de l’escola i, gràcies al suport del professor de matemàtiques, vaig aprendre com organitzar les classes i mantenir l’atenció dels alumnes. Aquesta primera etapa va ser complicada perquè tot i que les condicions de vida al campus eren bones, vam haver de dur a terme un procés d’adaptació molt gran: el menjar (més simple), a la cultura (bastant tradicional), a l’estil i el ritme de vida (molt més lent)… durant un mes ens vam quedar sense electricitat a l’escola i, sense electricitat, tampoc hi havia aigua, per la qual cosa havíem d’anar a buscar aigua al pou cada dia. Vam haver d’aprendre a ser flexibles i a adaptar-nos a la situació, entendre que cada dia les coses podien ser diferents. Més enllà de les classes, l’escola tenia una relació molt estreta amb la gent de les comunitats. Amb els alumnes realitzàvem sovint investigacions on entrevistàvem els locals i creàvem tallers participatius per a ajudar el desenvolupament de les petites poblacions. A l’escola treballàvem a l’hort, plantant verdures que després cuinàvem entre tots o ens manteníem actius jugant a netball, l’esport femení per excel·lència al país. A vegades anàvem a les preescolars i pintàvem algunes escoles o construíem patis d’esbarjo; i totes aquestes sortides em servien no només per a interactuar de manera més propera amb els meus alumnes, sinó que també era una manera de conèixer la realitat de la vida a Malawi, i adonar-me de la gran quantitat de desafiaments que ha d’afrontar el sistema educatiu del país. La taxa d’abandonament escolar és molt alta; embarassos o casaments prematurs, dificultat per a les famílies de comprar el material o els uniformes escolars, necessitat de tenir mans treballant la terra o anant a buscar aigua, les llargues distàncies que els infants han de recórrer cada dia, la creença que les nenes no poden anar a escola quan tenen la menstruació… els motius en són masses.

El gener del 2024, els nostres alumnes van marxar a treballar com a professors de pràctiques a les zones rurals i vam rebre un nou grup d’alumnes. Una de les coses que em va cridar molt l’atenció, ja des que ensenyava matemàtiques, era la dificultat que tenien els meus alumnes per a tenir idees innovadores i creatives i pensar fora de l’establert. El sistema educatiu de Malawi segueix el sistema tradicional britànic, basat a copiar i repetir.

Malawi té moltes necessitats, però el que és segur és que per tal de canviar és necessari fer les coses diferents. És així que vaig decidir canviar-me d’assignatura i començar a ensenyar art, amb el que m’hi sento molt més còmode, però on també vaig trobar l’oportunitat de realitzar amb els alumnes un treball de desenvolupament del pensament crític, l’expressió personal i la creativitat. De manera paral·lela, la Clara va desenvolupar un projecte des de zero per a la creació d’un departament de gènere a l’escola. Havíem estat fent una investigació sobre la vida de les dones malawianes i els reptes que tenen especialment les nenes per completar l’educació bàsica. Parlant amb algunes de les nostres alumnes ens vam adonar que la desigualtat i violència de gènere és el dia a dia de la gran majoria i vam decidir començar amb aquesta feina.

Com ja he mencionat, es tractava d’una iniciativa completament nova pel que no teníem un llibre amb el temari. Basant-nos en una guia de les Nacions Unides sobre recomanacions de temes a tractar per a una bona educació sexual, vam anar creant el currículum. Partíem en desavantatge perquè no coneixíem la cultura i plantar-se davant 120 alumnes per parlar sobre sexualitat va requerir força valor. Però tant la Clara com jo crèiem profundament en el que estàvem fent i setmana per setmana ens encarregàvem de buscar la informació necessària, preparàvem el material a ensenyar, sovint a través de dibuixos, ja que no teníem pantalla, o inventant-nos diferents jocs. Anàvem aprenent també nosaltres a tall de prova i error. Un dels mètodes que vam crear va ser una caixa de preguntes on cada setmana els alumnes podien dipositar en paperets els dubtes o els temes sobre què volien aprendre. D’aquesta manera, no només els servia a ells per a resoldre’ls dubtes que potser per vergonya no s’atrevien a preguntar davant de tothom, sinó que també ens ajudava a nosaltres a l’hora de crear les classes. El sexe és un gran tabú a Malawi, mai abans havien tingut l’espai per a parlar-ne i ens feien moltes preguntes: com et quedes embarassada?, com funciona el cicle menstrual?, què puc fer en cas d’abús per part d’un docent?, què puc fer si no vull tenir sexe amb el meu marit, però m’amenaça de matar-me? Adonar-nos-en com era de necessari el que estàvem fent ens va empènyer a treballar amb tot l’esforç possible. Volunteer for change. L’experiència de la Guisla a Malawi. Marxar va ser difícil. Tenia un sentiment de responsabilitat molt gran cap als meus alumnes i sentia com si els estigués abandonant. Havíem posat un gran esforç en un projecte que tot just començava i no entenia que hagués de marxar quan encara hi havia una necessitat tan gran. L’experiència de Malawi m’ha canviat totalment la perspectiva. He pres consciència de moltes de les coses que jo donava per fet, de l’esforç que qualsevol petit gest requereix i que difícil és canviar les coses. Va ser la primera vegada en què vaig prendre consciència que el color de la meva pell té un valor social, econòmic i polític en el món i que això és terriblement injust. M’he adonat de com de privilegiada soc i he hagut d’aprendre a conviure amb el meu privilegi en un entorn de pobresa extrema. Ha estat una experiència difícil, però que m’ha portat a un creixement personal enorme que m’ha marcat i canviat. I és que quan veus per tu mateixa el que està passant, quan hi estàs implicada de forma personal és molt difícil continuar-ho ignorant. He conegut un país preciós on la seva gent m’hi ha fet sentir sempre benvinguda i segura. Més enllà de la feina, me n’enduc les amistats, la música, els increïbles paisatges i uns records que m’acompanyaran per sempre. I tot i que tornar a casa m’espanta, ara tinc clar que hi ha una necessitat molt gran d’ajuda i que jo puc aportar-hi el meu granet d’arròs.

Publicat al Butlletí de juny de 2024

Maresmencs i maresmenques al món

25 juliol 2024

😀Sergi

🛫 Calella

🛬Anglaterra

✅ Feina

L’Experiència del Sergi treballant a Cambridge

“Soc en Sergi Pedemonte, tinc 30 anys i acabo de tornar a Catalunya després de quasi quatre anys treballant a Cambridge. Ah i soc de Calella! El març del 2019 vaig començar a treballar de traductor a l’hospital de Calella, el meu poble. Malauradament, l’agost del 2020, en plena pandèmia, em van haver d’acomiadar perquè no hi havia prou feina. Ho vaig entendre perfectament. La meva parella, amb qui tot just no feia ni mig any que sortíem junts, ja estava vivint a l’estranger. De fet, feia un parell d’anys que ja hi vivia, però en una de les escapades que va fer a Calella vam començar una relació que encara dura. Prendre la decisió de marxar cap allà va ser fàcil. Ella tenia una bona feina i jo estava a l’atur. A més, l’1 de gener del 2021 entrava en vigor el Brexit. És a dir, entrar al Regne Unit passava a ser molt més complicat, així que a l’octubre del 2020 vaig anar cap allà.

L’inici de la meva etapa allà, però, no va ser tan fàcil. D’un dia per l’altre, sobretot de dilluns a divendres, em vaig veure sol en una habitació d’una casa compartida en un país que plovia dia sí, dia també. Acostumar-se al menjar d’allà tampoc va ser gaire agradable, però com a mínim l’idioma no era una barrera per mi. En un sentit econòmic, marxar a viure al Regne Unit no va ser tan asfixiant. Com que entre la meva parella i jo no sumàvem 2 sous mínims, teníem dret a cobrar el que allà anomenen Universal Credit. Per exemple, si a la meva parella li faltaven £400 (uns 450€) per arribar al sou mínim multiplicat per dos, cada mes rebíem una ajuda de £400. El meu dia a dia consistia a tirar currículums. Vaig tenir un parell o tres d’entrevistes que no em van acabar de fer el pes i, durant les vacances de Nadal, justament quan estava a Calella passant uns dies, em van fer saber que havia estat l’escollit per treballar a mitja jornada de recepcionista a una clínica mèdica. No era la feina dels meus somnis, però vaig acceptar confiant que a base d’esforç i feina ben feta podria anar ascendint o trobant quelcom millor. Així doncs, el gener del 2021 vaig començar a mitja jornada de recepcionista a The Red House Surgery, tot i que de recepcionista en tenia poc. Bàsicament consistia a agafar trucades i programar visites. Per millorar l’idioma era complicat trobar una feina millor, així que estava content. Al cap de poc més d’un parell de mesos em van oferir fer unes hores a administració, per així fer jornada completa. Vaig acceptar i a l’abril em van oferir passar a formar part només del departament d’administració. He de reconèixer que al principi feia una mica de ‘vertigen’, ja que tot just feia 4 mesos que havia començat a la clínica, i ja havia d’estar preparat per donar resposta a qualsevol pregunta que em fessin els meus antics companys de recepció. L’alegria i l’orgull a la feina, però, no era complet. No ho podia celebrar amb la família perquè aleshores encara no estava permès viatjar a causa del coronavirus. No existien ni les vacunes, encara. No va ser fins a mitjans d’agost que vam poder venir a passar uns dies de vacances a Calella i, això, per un noi familiar com jo, va ser dur. Això no vol dir, en cap cas, que m’avorrís. No es podia sortir del país, sí, però el podies recórrer de dalt a baix. I així ho vam fer al llarg d’aquests quatre anys. Una de les escapades que mai oblidaré va ser al Lake District, un parc natural al nord de Manchester. Excursions per la muntanya, natura, tranquil·litat i uns paisatges espectaculars.

No sé si és perquè tinc certa debilitat per haver-hi viscut, però realment considero que el Regne Unit és un país molt infravalorat sobretot pel que fa a destinacions turístiques. El Peak District (un parc natural al sud-est de Manchester) també és molt bonic, així com Bath, a l’oest d’Anglaterra, Cardiff o Edimburg. I Londres és una ciutat espectacular que mai te’n cansaries d’anar-hi per tot el que ofereix. Cambridge està a només 40 minuts en tren i ha estat tot un luxe tenir-la tan a prop.

Sense adonar-me’n, els mesos van anar passant i ja feia 3 anys que vivia fora. A la feina continuava igual de bé i, d’un dia per l’altre, a l’estiu del 2023, la meva cap ens va dir que estava embarassada. En un primer moment, evidentment, me’n vaig alegrar. Després, ja pensant en com podia afectar això a la feina, era inevitable pensar en qui la substituiria…

I, efectivament, al cap d’uns mesos, tots els treballadors de la clínica vam rebre un mail de la directora general fent-nos saber que la cap d’administració s’agafava la baixa per maternitat. Normalment, per política d’empresa, sempre s’intenta fer una promoció interna per qualsevol càrrec, així que vaig ‘aplicar’ per ser el nou cap d’administració. Creia que era el meu següent pas a la meva carrera professional. Al cap de poques setmanes va començar el procés de selecció. Vaig haver d’omplir un formulari i, un cop entregat, em van comunicar que passava a la segona fase per la vacant. Em va sorprendre, ja que un dels requisits indispensables era tenir experiència com a manager, com ho diuen ells. Així i tot, confiava en el fet que ningú dels que es presentaven en tinguessin.

La il·lusió de continuar progressant, laboralment parlant, es va esfumar al cap d’uns dies. La directora general em va cridar al seu despatx i em va dir que, sentint-ho molt, havien de buscar a algú extern que tingués experiència. La clínica no es podia permetre formar-me a mi com a manager, pujar a un recepcionista a administració (i formar-lo) i buscar a un nou recepcionista (i formar-lo també, és clar). El famós Brexit, que tan bé me n’havia anat al principi per trobar feina i poder anar ascendint a la clínica, ara se’m girava en contra.

Reflexionant, vaig adonar-me que potser era moment de posar punt final a l’etapa de viure a l’estranger i tornar a casa. Havien estat quatre anys genials, però, al cap i a la fi, estava vivint en una habitació d’una casa compartida (espectacular, tot sigui dit) lluny de casa i sense opció a progressar a la feina. La situació de la meva parella era molt semblant, així que ens vam posar d’acord fàcil i el 31 de març de 2023 vam posar punt final a la nostra aventura anglesa. Vam fer un viatge per les Highlands a Escòcia per acomiadar el país i, sens dubte, és un viatge que mai oblidarem. Sens dubte, aquesta ha estat una experiència molt beneficiosa. No només per millorar l’idioma, sinó pel creixement professional i personal. Quan vius a l’estranger, no hi ha més remei que espavilar-te i trobar la solució als problemes que van sorgint en el dia a dia. És cert que hi ha moments que trobes a faltar a la família i els amics, però si tens clar que viure a l’estranger vols que només sigui una etapa i prou, res indefinit, l’experiència és més que recomanable.”

Publicat al Butlletí de juliol de 2024

Maresmencs i maresmenques al món

25 juliol 2024

😀Manel

🛫 Mataró

🛬Alemània

✅ Estudis

ERASMUS A STUTTGART, l’experiència del Manel

Durant la meva etapa universitària, sempre vaig tenir clar que volia viure l’experiència Erasmus en algún moment. El primer cop que vaig sol·licitar aquesta beca va ser durant el 2n any de carrera, per marxar a 3r, però no ho vaig acabar de veure clar i, un cop em van assignar la plaça, vaig decidir no acceptar-la. L’any següent, vaig tornar a fer la sol·licitud per anar-me el primer semestre de l’últim any de carrera, i aquest cop sí vaig acceptar. Em vaig posar molt content perquè em van assignar la meva primera opció (Hamburg, Alemanya), però, al cap d’uns mesos, de sobte, la universitat va fer un canvi d’última hora en el seu pla d’estudis, fent que fos obligatori tenir un C1 d’alemany per poder matricular-se (el nivell que m’havien demanat en un principi era un B2 d’anglès). Davant d’aquest contratemps, vaig haver de demanar un canvi de localització i fer una nova tria d’entre les universitats que encara tenien obert el període d’admissió. Pel que em van dir a l’Oficina de Relacions Internacionals de la meva universitat, l’opció més semblant a Hamburgo era Stuttgart, una altra ciutat alemana no tan coneguda, així que em vaig decantar per ella. Després de passar per tota la burocràcia prèvia (m’agradaria donar algun consell d’aquest pas, però sincerament no recordo absolutament res, només puc dir que si jo vaig ser capaç de fer-ho, tothom pot), la meva aventura, oficialment, va donar tret de sortida. L’1 d’octubre de 2022, els meus pares em van acompanyar a l’aeroport i tot va començar.

Primers dies

Les primeres setmanes van ser una barreja de sensacions una pèl estranya. Els meus dies consistien en un no parar d’activitats organitzades per la universitat: jornades de benvinguda, barbacoes, visites al Wasen (la fira de Stuttgart, una mena d’Oktoberfest), festes diverses (la pròpia universitat organitzava la Kückennacht, una festa de benvinguda dins del campus), excursions (encara que no us ho cregueu, una d’elles va ser a l’IKEA), visites guiades per la ciutat… Tota aquesta voràgine succeïa al mateix temps que jo encara em trobava al meu període d’adaptació, cosa que resultava una mica contraprodüent. Encara recordo una conversació que vaig tenir amb uns companys, tornant de la Wasen cap a la residència, que representa a la perfecció l’essència d’aquest període. Mentre comentavem qualsevol tonteria sobre la nit, de sobte, un d’ells, va dir: “no teniu la sensació de que esteu de viatge i de que en algun moment tornareu a casa?”. Crec, justament que, en aquest comentari, es troba la clau de com et sents els primers dies.

Penso que és important ser conscient d’aquest període d’adaptació i acceptar-lo. Existeix la idea generalitzada de que el període d’adpatació de l’ésser humà a qualsevol situació sempre és de 21 dies, i per aquest motiu, amb un amic sempre feiem la broma de que al dia 21 ja ens sentiriem com a casa. Tot i que no recordo a ciència certa si va ser exactament aquell dia quan vaig donar per finalitzat el meu període d’adaptació, sí que diría que, per a mí, és el temps que, com a mínim, has de donar-te a tu mateix abans de començar a sentir l’habitació de la residència com casa teva.

La residència

Cal dir que, en el meu cas, el tema de la residència va ser completament gestionat per la universitat d’allà, de manera que, un cop em van acceptar, em van assignar directament la residència. Per a mí, el millor de la residència, a part de la ubicació (tenia un supermercat gegant al costat i la universitat a 20 minuts en metro), va ser el fet de poder viure amb els teus amics en un mateix edifici. Ens veiem cada dia i fer plans i coordinar-nos era d’allò més senzill. Era molt recurrent anar d’un pis a un altre, fer prèvies o sopars als pisos dels teus amics, etc. Ara bé, “no todo es oro lo que reluce”, doncs algunes parts de la meva experiència amb la residència no van ser tan positives. Per començar, he de dir que la meva relació amb els meus companys de pis va ser bastant freda, pràcticament no vaig saber res de la vida d’ells durant tots els mesos que vaig viure allà i, fins i tot, va haver-hi un amb el qual no vaig tenir molt bona relació (per sort va marxar als dos mesos). També eren freqüents els problemes amb els electrodomèstics: vam estar bastant de temps sense que el congelador funcionés bé, sovint les rentadores de l’edifici s’espatllaven…

La universitat

La Universitat a la qual vaig assistir era la Hochschule der Medien (HdM), un centre especialitzat en l’estudi dels mitjans en totes les seves vessants. El que destaco més positivament de la universitat és el seu campus gegant i les seves instal·lacions. Especialment a mí, que venia d’una facultat molt petita a Barcelona, em va impressionar molt positivament aquest aspecte. També destaco la facilitat per comunicar-te amb el personal de la universitat, especialment amb les noies de l’ESN, que eren les que organitzaven tot el tema de les activitats, excursions, viatges, festes… També valoro positivament el “buddy programme”, en el qual se t’assigna una persona estudiant de la universitat com a “buddy” o “mentor” per ajudar-te en el període d’adaptació a la universitat i al país. Com a consell, això sí, us diria que, si voleu fer un Erasmus, us mireu molt bé el pla d’estudis per no emportar-vos decepcions… Les meves assignatures s’agrupaven en packs o itineraris anomenats “minors”. El “minor” que jo vaig escollir es deia “Media Creation and Management”, però diguem que hi havia molta part de “Management” i poca de “Creation”, de manera que la majoria d’assignatures que em va tocar cursar eren d’empresa, economia, emprenedoria… En resum, disciplines de les qual no en tenia ni idea i que, com a estudiant de Comunicació Audiovisual, tampoc m’interessaven gaire.

Balanç final

Per fer un balanç final, he decidit fer una petita llista a mode de resum dels pros i els contres de la meva experiència:

Pros:

Vaig adquirir un nivell d’independència i una capacitat de resoldre problemes per mi mateix que mai hauria aconseguit de cap altra manera. Crec que cap cosa et prepara més a treure’t les castanyes del foc que viure sol a un altre país.

Vaig conèixer gent que no hauria pogut conèixer mai. De fet, a dia d’avui, encara conservo algunes de les amistats. Sense anar més lluny, l’estiu passat vaig passar una setmana a Nàpols, a casa d’un dels millors amics que vaig fer durant l’Erasmus.

Es tracta d’una situació excepcional a la vida, que et permet fer coses que no pots fer amb tanta facilitat (per norma general) en el teu dia a dia, com per exemple, fer viatges freqüents amb els teus amics.

Contres:

Com que vaig fer l’Erasmus a 4t, l’últim any d’universitat, vaig decidir fer la meva estada durant el primer semestre, fet que va comportar, a parer meu, bastants inconvenients. El pitjor d’ells va ser el mal temps. També em va dificultar una mica posar-me al dia amb el TFG, ja que em vaig desentendre d’ell totalment i, al tornar, vaig haver de posar-me les

piles (tot i que això ja depèn de la capacitat d’organització de cadascú). També vaig haver de tornar a casa per Nadal, fet que, sento, que em va tallar una mica l’experiència. Així doncs, si podeu escollir, us recomanaria, si voleu fer un Erasmus, que us aneu el segon semestre!

Com ja he dit abans, la ciutat (Stuttgart), no va ser al 100% del meu gust, però això és un tema totalment subjectiu. Cadascú decideix què és el que vol a l’hora d’escollir destinació Erasmus i cada persona té opinions diferents sobre la mateixa ciutat (conec gent a la que li va encantar Stuttgart!)

Per finalitzar, l’últim aspecte negatiu del meu Erasmus va ser, com he comentat abans, la residència. Aquest aspecte depèn totalment de l’atzar, ja que una de les meves amigues, per exemple, va tenir molta sort amb els seus companys de pis i eren com una familia (de fet, vaig arribar a tenir més relació amb els seus companys que amb els meus).

Tot i les coses negatives que hagi pogut escriure, el record que tinc de l’experiència és totalment positiu! Així que, si estàs pensant en fer una estada a l’estranger, et puc confirmar que sempre és un encert (fins i tot quan la cosa no surt ben bé com t’esperaves)!

Publicat al Butlletí d’abril de 2024

Maresmencs i maresmenques al món

17 maig 2023

😀Carla

🛫 Pineda de Mar

🛬Lituània

✅ Intercanvi juvenil

La Carla de Pineda de Mar ens explica la seva experiència en un intercanvi juvenil a Lituània

Entrevistem a Carla Macias, una jove de Pineda de Mar que ha participat en un intercanvi juvenil a Lituània amb la Fundació Catalunya Voluntària.

La Carla va assistir a una de les nostres assessories presencials de Pineda de Mar el novembre passat. Tenia moltes ganes de participar en una experiència internacional i, entre altres opcions, li vam explicar en què consisteixen els intercanvis juvenils.

Com va anar el procés d’inscripció?

Vaig emplenar el formulari de sol·licitud de la pàgina web de l’entitat. Al cap d’uns dies des de la Fundació Catalunya Voluntària em van contestar per dir-me que m’havien seleccionat.

Vas participar en alguna sessió preparatòria?

Primer ens vam conèixer primer tots els participants a Barcelona, abans de marxar, va ser un primer contacte. Érem 7 en total, 1 dels quals era el youth leader, el Mario, que és la persona que tenim de suport que coordina el grup i organitza dinàmiques amb els altres països. Va assistir una trobada preparatòria a Holanda. Tot el grup vam viatjar junts.

Què vau fer el primer dia?

El primer dia vam aterrar a Riga, Letònia, i vam aprofitar per visitar el poble i menjar alguna cosa. Riga em va agradar molt. Des d’allà vam agafar un bus fins a Panevėžys, Lituània, que era més petit, no hi havia moltes coses. Feia molt fred però no estava nevat, tot just feia cinc dies havia nevat molt però ja s’havia desfet.

Quan vam arribar a Panevėžys ens van venir a recollir a l’estació de bus i ens van portar a una casa de colònies on estàvem tots els participants junts, una casa a la muntanya.

Ens vam quedar quasi sempre allà, sembrava una mica la casa de Gran Hermano!

Quines activitats fèieu?

Fèiem dinàmiques, xerrades i jocs relacionats amb els Drets Humanes. Per exemple, parlàvem de maltractaments, discriminacions homòfobes, transsexualitat, racismes… Diferents temes relacionats amb els Drets Humans.

Vam fer la “nit cultural”, on cada país havia de portar alguna cosa de menjar, o explicar una mica, fer algun joc relacionat amb el nostre país. Nosaltres vam fer un pica pica, amb truita de patates, neules, polvorons, torrons, quicos… I després les van fer Cagar el Tió, els vam ensenyar la cançó i vam embolicar les neules de regal.

Què tal amb l’idioma?

La veritat és que la gent era molt maca i ens ajudàvem moltíssim. Tothom, llevat el nostre grup espanyol, tenia un nivell d’anglès súper alt. Es va notar molt la diferència. A excepció de dues noies que anaven amb nosaltres que sí que el dominaven, ja que una és professora d’anglès i l’altre ha estat vivint fora.

Quins països van participar?

Eren joves de Lituània mateix, de Portugal i d’Holanda.

Vas aprendre nous conceptes relacionats amb els Drets Humans?

Aprens coses, veus altres punts de vista i altres maneres de pensar…

Per exemple, vaig veure que a Lituània tenen la ment força tancada en aquest aspecte. Sobretot tenen molt mal vistes les parelles homosexuals, això em va xocar molt. Vam anar a fer una activitat a un centre cívic d’allà, amb l’objectiu de conscienciar els joves, fer-los reflexionar una mica sobre els Drets Humans. I quan va sortir aquesta temàtica vam veure que molts dels joves estaven en desacord amb el matrimoni homosexual; a Lituània no està permès. També vam preguntar sobre l’avortament, i tampoc està gaire ben vist.

En aquell moment em vaig sentir orgullosa que almenys aquí ho veiem d’una altra manera.

Hi ha algun tema en particular que et cridés l’atenció?

De temes que es van tractar n’hi va haver un que em va agradar molt, sobre transsexualitat i transgènere. Sobre quina és la teva sexualitat biològica, que és el sexe amb el qual neixes, amb què et sents identificada, l’orientació sexual.. T’ajudava a entendre, a ficar-te en la pell de diferents maneres de viure la sexualitat. Ho van explicar molt bé.

Com eren els àpats?

Cada dia esmorzàvem a les 8:30 h. Ens solien posar pancakes. Això si, tot el dia mengen cogombre! Dinàvem a les 13:30 i sopàvem a les 19:30 h. Crec que és molt sa sopar tan aviat. El menjar era bo en general, però em va xocar que mai menjàvem postres. Ni fruita, ni iogurt…

Va ser una experiència bastant intensa. Gairebé no teníem temps lliure, ja que fèiem moltes activitats. Després de menjar sí que teníem una horeta per descansar.

Com valoraries en conjunt el teu pas per aquest intercanvi juvenil?

En general em va agradar molt l’experiència.

Després de l’intercanvi he vist que tot i ser de diferents països al cap i a la fi quasi tots tenim la mateixa percepció o sentiments. Quan estàvem xerrant ens enteníem molt bé, ens posàvem d’acord molt de pressa, hi havia molta connexió.

Fins i tot quan parlàvem amb joves amb punts de vista molt diferents hi havia força empatia, es feia l’esforç per provar d’entendre l’altre.

El millor que m’emporto són les persones que he conegut. El fet d’interessar-te per altres cultures, conèixer nova gent, noves experiències… M’agradaria molt tornar-los a veure a tots. Són gent molt interessant i molt intel·ligent que m’han fet reflexionar sobre moltes coses.

I desprès d’això?

Tot just tornar he començat un curs d’administració. Ha anat tot quadrat. Em ficaré les piles amb l’anglès, ja que a l’hora de parlar em feia molta vergonya, i més endavant sí que m’agradaria participar en altres intercanvis

Publicat al Butlletí de gener de 2020

Maresmencs i maresmenques al món

17 maig 2023

😀Tania

🛫 Mataró

🛬Irlanda

✅ Voluntariat

La Tania Limas és de Mataró i l’estiu passat va estar col·laborant en un projecte a Maynooth, Irlanda, que va trobar a través de la plataforma Helpex

L’experiència em va encantar. Hi vaig arribar el mateix dia que una noia que venia del Montseny, de fet vam arribar amb el mateix avió. Allà ja hi havia dues noies: una de Burgos i una altra de França. La convivència amb les noies va ser una passada. En el meu cas quan vaig començar la meva estada coincidia que era quan les altres noies voluntàries marxaven al cap de poc.

Donava la sensació que la família amfitriona buscava gent per treballar i ja està. Sí que eren macos: es preocupaven per tu, de vegades et feien el menjar… Però si havies de treballar 4 hores, molts cops en treballaves 8, ja que sempre surten coses amb els cavalls.

Pel que fa a les tasques començavem a les nou, esmorzàvem i el primer que fèiem era alimentar els cavalls, agafàvem el farratge, la palla, i després netejàvem els estables.

Les altres voluntàries ja tenien experiència: una noia portava des dels tres anys muntant, una altra noia també feia hípica… Jo en canvi només havia muntat a cavall dues vegades, i em vaig endur alguna trepitjada!. Quan vaig arribar la dona em va explicar les tasques bàsiques. Més que hípica, que també donaven classes, es dedicaven a la cria de cavalls per a curses. Com que jo no sabia res de cavalls les altres noies m’ho van ensenyar. Vaig aprendre gràcies a les companyes!

La família que portava aquell negoci no mantenia gaire contacte amb les voluntàries. Nosaltres menjàvem juntes a la cuina, però mai amb els membres de la família. L’experiència ha estat molt bé però no estàvem còmodes quan venia algú de la família, no hi havia molta comunicació. Amb el menjar també van ser especials. Érem quatre, i cuinàvem entre les voluntàries. Per exemple, un dia fèiem pasta i va venir una de les propietàries, va mirar l’olla i ens va dir que no calia que fiquéssim tants ingredients. Un altre dia ens va dir: “No heu de menjar tant, podeu aprofitar per perdre un o dos quilets abans de tornar”. Ens vam quedar flipant! També va passar amb el cafè. A mi m’agrada prendre’n, i al cap d’uns dies vaig veure que ens l’havien canviat pel més barat que van trobar, i van amagar el seu. Ni que consumíssim tant! Estàvem allà fent un voluntariat, però d’alguna manera volien mà d’obra barata.

El poble era molt bonic, tot i que per arribar-hi havies de creuar en bici un enorme camp de golf i després recórrer un camí molt llarg fins a arribar al poble. A Dublín centre vam anar-hi dos cops, que estava a uns 50 minuts en bus.

Quan vaig saber que les altres voluntàries al cap d’un mes marxaven, vaig estar buscant a través de la plataforma Helpex altres projectes, però finalment no en vaig trobar cap. Helpex funciona molt per ressenyes de la gent que ha passat per diferents llocs. Em vaig trobar que quan explicava el motiu pel qual volia marxar es malinterpretava. Donava la sensació que no tenia ganes de treballar. I al contrari, jo estava disposada a treballar moltes hores! Però també necessitava una mica més de contacte amb els amfitrions.

Vaig decidir acabar amb l’experiència i tornar a casa. Ja que només buscaven a gent per treballar, més que per mantenir també aquest contacte intercultural. Tenia la sensació que ho passaria malament degut al tipus de relació distant que hi havia. Així que en total hi vaig estar un mes.

L’experiència té pros i contres però realment l’experiència va ser una passada, jo la repetiria. Ja que la família que et toca depèn de la sort. He après molt del món dels cavalls i Irlanda em va encantar.!

Publicat al Butlletí de febrer de 2020

Maresmencs i maresmenques al món

17 maig 2023

😀Anna

🛫 Alella

🛬Àsia

✅ Viatge Alternatiu

L’Anna Alfaro, d’Alella, ens explica el seu viatge a Indonèsia, Tailàndia, Malàisia, Japó i França

Hola a tothom!

Em dic Anna i el setembre passat vaig decidir marxar sola, amb bitllet només d’anada, cap a Indonèsia. La cosa no va acabar aquí, després d’Indonèsia, vaig anar a Malàisia, Tailàndia, Japó i finalment França, des d’on vaig tornar a Alella, el meu poble, just per Nadal. Més enllà del viatge, m’agradaria compartir amb vosaltres algunes reflexions que em van aparèixer al voltant de viatjar sola i que penso són igual o més importants que la pròpia ruta.

És per això que us trobareu aquestes dues parts en el text, podent escollir la que us vingui més de gust. Dit això, espero que gaudiu de la meva petita història en aquests dies de confinament!

Indonèsia

El setembre de 2019 vaig marxar de Barcelona amb la meva motxilla de 9 kg rumb a Singapur i, després d’unes quantes hores d’avió, arribava al país i a un dels aeroports més espectaculars que he vist mai, amb un bosc i una cascada dins seu. Tenia força hores fins agafar el següent avió així que vaig agafar un tiquet de transport d’un dia i vaig anar a visitar una mica la ciutat. Cap a la tarda m’enlairava rumb a Sumatra, en concret Medan, la seva capital, la ciutat més densa i frenètica que em vaig trobar en tot el viatge sens dubte. Em va rebre un paisatge emboirat pel fum dels més de 380 incendis provocats que cremaven zona selvàtica en aquell moment a causa de les plantacions de palma (entre altres) i vaig començar a entrar en contacte amb la realitat del país. D’allà vaig anar a Bukit Lawang, un poble que es troba a uns 100km de Medan per recórrer el Parc Nacional Gunung Leuser i poder observar orangutans a la selva.

Aquesta espècie en perill d’extinció només es troba a Sumatra i Borneo així que és un oportunitat que no heu de perdre si hi aneu! A més d’orangutans, a la selva veus molts tipus d’ocells, formigues gegants, camaleons i una llarga llista d’animals. De Bukit Lawang vaig passar dos dies a Tangkahan, un poblet al costat del riu on hi arribes per un pont penjat molt espectacular. A prop d’allà tenen un mal anomenat “santuari d’elefants” on hi van molts turistes a l’any. Jo no hi vaig anar. Penso que viatjar també implica prendre decisions amb responsabilitat i recomano molt que us informeu abans de consumir una activitat així si esteu de viatge, ja que la majoria de llocs no tenen en compte el benestar de l’animal.

A la web http://turismo-responsable.com podeu informar-

vos dels llocs que sí que promouen un turisme responsable i que podeu visitar tranquil·lament sense contribuir a maltractament animal.

La següent parada va ser Java i allà vaig visitar Yogyakarta, una ciutat molt moguda i plena de temples, com el de Borobudur, el temple budista més gran del món. Va donar la casualitat que a Medan em vaig trobar una noia alemanya que també viatjava sola i que agafava el mateix vol que jo cap a Java, així que vam decidir compartir trajecte i arribar juntes a la ciutat. Allà vam estar en contacte i vam fer força coses: vam visitar el Kraton (la residència del Sultà), el Taman Sari o palau d’aigua, vam veure un espectacle de dansa tradicional indonèsia i vam provar uns dolços boníssim, els “Bakpia”.

De Java vaig anar a l’illa de Flores. Allà hi ha un ambient molt més relaxat i mariner, unes postes de sol precioses a la platja i un aire més net. Em vaig allotjar a Labuhan Bajo on tenen un mercat de peix i un centre ple d’activitat. Des d’allà, vaig poder visitar el Parc Nacional de Komodo, famós per tenir els llargandaixos més grans del món, els dragons de Komodo. Al Parc tan sols hi pots arribar en vaixell i hi ha mil empreses dedicades a organitzar aquestes excursions, d’un o més dies. La visita generalment inclou la parada a l’illa de Komodo, la famosa “pink beach”, altres platges paradisíaques de sorra blanca i aigua cristal·lina, etc. Allà em vaig trobar amb un grup de viatgers madrilenys i vam compartir dels dies més bonics que recordo. Vam veure dofins, vam fer un snorkel impressionant amb tot tipus de peixos, tortugues, corall… vam nedar amb unes mantes enormes i vam veure una cria de dragó de Komodo en llibertat, tot un espectacle visual!

De Flores vaig anar a Bali i allà vaig visitar Amed, Jimbaran i Ubud, on vaig passar els últims dies de viatge a Indonèsia. Bali és el més turístic i no per això dolent, simplement l’ambient és diferent. A Amed vaig anar a veure plantacions de Salak, una fruita que té un gust molt peculiar i vaig veure sortir el sol des d’una muntanya acompanyada dels mantres budistes que despertaven la zona. A Ubud vaig visitar el Monkey Forest, on vaig coincidir amb una celebració hinduista en honor als animals i vaig fer una excursió en bicicleta resseguint les plantacions d’arròs. Amb tot quasi havia passat un mes i se m’acabava el visat, així que vaig agafar la motxilla i vaig anar cap a Malàisia.

Malàisia

Kuala Lumpur (Malàisia) és una capital força moderna dins del sud-est asiàtic, ben comunicada i amb moltes cultures convivint en un mateix lloc. La meva idea era passar-hi una setmana i després anar a Cambodja, però finalment m’hi vaig estar quasi un mes!

Tot just vaig arribar a l’alberg, ubicat en un gratacel altíssim, vaig conèixer un grup de nois i noies que residien allà de manera indefinida i amb els què vaig congeniar moltíssim. Van ser de les millors setmanes de viatge a nivell personal i tots ells van ser el motiu pel qual canviés els meus plans d’anar a Cambodja. Va ser un moment de parar, de baixar ritme i gaudir de noves amistats, cultures i religions. Eren nois i noies d’Iran, Irak, Palestina, Marroc i Malàisia i vam fer molta pinya tots plegats. Sopàvem i dinàvem junts, compartíem la cultura dels nostres països (fins i tot vam celebrar la castanyada!), teníem converses de política, de com vèiem el món i de com el vivíem, també de les oportunitats i il·lusions de cadascú. Va ser una lliçó veure com molts d’ells estaven completament condicionats per la realitat social i política del seu país i la diferència d’opcions que teníem els uns dels altres.

De Kuala Lumpur vaig visitar poc pel temps que vaig estar. Simplement vaig fer el que sentia en aquell moment i, ara que ja he acabat el viatge, és amb el que em quedo. Us recomano les Batu Caves, unes coves precedides per moltes escales de colors diferents que alberga un dels santuaris hinduistes més famosos amb una estàtua gegant color or. També la mesquita de Kuala Lumpur, les Torres Petronas i els seus jardins.

Marxar de Kuala Lumpur i deixar tota aquella colla d’amistats enrere va costar, però m’esperava una amiga a Bangkok. Crec que és de les coses més boniques de viatjar, les persones que et vas trobant i que comparteixes experiències, dies intensos i que després deixes enrere per obrir- te a noves coses. Costa acomiadar-se, perquè el vincle que estableixes quan ets lluny és més intens, però val la pena. Així que un divendres a les sis del matí enfilava carretera per anar a l’aeroport i arribar a la següent destinació: Bangkok.

Tailàndia

Tailàndia va ser el moment compartit del meu viatge. Una de les meves millors amigues, sabent que estava viatjant, em va venir a veure i vam quedar a la capital tailandesa per començar una ruta que duraria uns 11 dies.

Allà vam visitar la capital del país i vam aprofitar per fer una excursió a Ayutthaya i els seus temples, el mercat que es troba a les vies del tren i el mercat flotant. I, per suposat, per tastar el famós Pad Thai, boníssim! Uns dies més tard agafàvem un bus nocturn que ens portaria a la zona nord del país i vam visitar Chiang Mai on vam coincidir amb la celebració budista del Loy Krathong o festival de llums, moment en què encenen molts fanalets i els enlairen amunt al cel a la vegada que es fan ofrenes al riu.

A Chiang Rai, vam visitar el temple blanc i vam fer una excursió en vaixell pel triangle d’or, punt del riu Mekong on conflueixen les fronteres de

Tailàndia, Myanmar i Laos. Després d’uns dies de ruta, vam tornar a agafar un bus nocturn que ens va portar a Bangkok i allà vam passar els últims dies juntes a Tailàndia, on un dissabte de matinada ens separàvem per ella tornar a casa i jo seguir el meu viatge.

Japó

Japó era un somni, una aventura llunyana i bastant idealitzada tot i que, en el fons, no tenia una idea massa concreta del que em trobaria. La realitat va superar tota expectativa possible. Japó es mereixeria un capítol sencer per ell sol. Vaig arribar a mitjans de novembre, deixant enrere un llarg estiu i la calor per prendre contacte amb un fred que anava agafant força dia rere dia. També vaig canviar d’escenari i de societat de manera radical: gent fent cua a les portes del metro, respectant religiosament tots els semàfors en vermell, una netedat als carrers difícil de superar i una sensació de seguretat molt alta. La veritat és que això últim ho vaig agrair molt. Japó és dels pocs llocs on no has de patir en aquest sentit. Òbviament hi ha de tot com a tot arreu, però és l’únic país on vaig anar tranquil·lament pel carrer a passejar de nit, sense por i amb la seguretat que no em passaria res. A més, la gent sempre està disposada a ajudar i encara que no sàpiguen anglès sempre troben la manera de donar-te un cop de mà, amb el traductor del mòbil o acompanyant-te ells mateixos on faci falta.

Vaig tenir la gran sort d’arribar en plena època del “Momiji”, quan les fulles dels arbres canvien a colors tardorencs com el vermell, el taronja o el groc i us puc assegurar que poques vegades he vist paisatges tan preciosos com aquells. A Japó vaig estar 21 dies en total, dels quals 14 vaig estar en ruta amb tren i la resta de dies vaig estar a Tokyo, visitant la ciutat i gaudint al màxim de tot el que ofereix. Em va anar molt bé visitar la pàgina web de japonismo.com, on podeu trobar tot el que necessiteu per organitzar un viatge a Japó: des de rutes fins a activitats, gastronomia, museus, etc. A Japó el transport és molt car, això sí, tenen de les millors xarxes de tren del món. Per aquest motiu existeix el JRPass, un bitllet per a turistes que et permet moure’t il·limitadament durant set, catorze o vint-i-un dies en tren pel país. És car, però la inversió val molt la pena i t’estalvies molts diners. Pel que fa a l’allotjament sempre vaig anar a albergs, sent el més car a Takayama (vint euros una nit) i el més barat a Tòquio (deu la nit). Els albergs a Japó tenen molta qualitat i atenció, molt en línia del país en general i són molt bona opció per estalviar diners en allotjament. A més, tens molts supermercats on pots menjar molt bé per pocs iens.

Per mi Japó va ser molt especial. Té una barreja de tradició, paisatge, gastronomia, boscos plens de molsa, ponts vermells, temples espectaculars i una societat molt avançada que el fa màgic. De fet, vaig marxar d’allà amb la idea de tornar, més d’hora que tard.

França

Amb tot plegat ja era desembre i vaig decidir que era moment de tornar cap a casa. M’hagués quedat a Japó més temps, era un país que m’havia atrapat, però vaig valorar que per mi era important passar les festes a casa amb la meva família. A més, el meu germà es doctorava la setmana abans de Nadal i els meus pares anaven a veure’l a França, on ell resideix, així que vaig comprar un bitllet de tornada cap a França sense dir-los res i els vaig fer una sorpresa allà. Després d’uns dies en família per la bretanya francesa posava punt i final a un viatge de tres mesos i tornava cap al Maresme lliure i tropical!

El temps i la destinació

“Quan temps te’n hi vas?” Aquesta pregunta es va repetir i repetir abans de marxar i sempre la responia igual: “de moment me’n vaig un mes, després ja veurem, potser torno o potser allargo!”. Jo sabia que m’hi estaria més temps, però en el moment vaig prioritzar viure el viatge sense pressió. La gent sempre opinarà sobre la durada, els semblarà poc o molt temps i no es tallaran a donar-te la seva opinió. Per mi el més important és que per tu sigui una experiència enriquidora i això es pot donar en un viatge de tres setmanes o de tres mesos. El més important és que facis allò que sents i no el que els altres esperen i això passa per ser lliure a decidir quan vols posar punt i final al teu viatge, independentment del que els altres puguin dir. Recorda que ets tu qui agafaràs l’avió i que és el teu camí. A mi em va servir per no posar cap mena d’expectativa sobre el temps que estaria fora i per sentir-me més lliure. Això també serveix per la destinació, no cal anar a l’altra punta del món perquè sigui un súper viatge. Hi ha una certa estètica en el món viatger que sembla que si no estàs ben lluny no acaba de tenir mèrit o que no acaba de ser un viatge “gros”. Em sembla una veritable tonteria. Te’n pots anar a fer una ruta de castells per Escòcia i viure’l com el viatge de la teva vida, tot depèn dels teus interessos i el teu moment. Tal com ho veig jo, això és el més important.

Marxar sola

“Per què te’n vas sola? No et fa por? Jo no ho faria mai!”. Aquesta frase me la van dir i repetir. Sovint em preguntava per què hi havia persones que no podien concebre d’entrada que jo era la que estava decidint marxar sola. No és que no hagués trobat companya de viatge, ni que les coses haguessin anat així, simplement era que jo volia fer-lo sola. Sense més. Per mi era una oportunitat de conèixer-me en situacions i escenaris diferents, agafar distància i perspectiva i obrir-me a noves realitats. Què millor que fer-ho amb tu mateixa? Al final, ets amb la primera i la última persona que hi pots comptar. Per mi era el meu moment, segurament uns anys abans no ho hagués fet, però ara em sentia amb les ganes i l’energia. I sí, tens pors, només faltaria! Sobretot quan encara estàs a casa i tota la història de marxar corre pel teu cap sense fre. Però crec sincerament que les pors estan per afrontar-les i us asseguro que, un cop agafat l’avió i arribada a lloc, disminueixen considerablement.

Està també el fet de ser noia i anar sola. És una realitat que si viatges sola has de prendre certes precaucions. El masclisme no entén de fronteres i en alguns països per cultura i religió ho notes de manera accentuada. Jo no vaig tenir cap problema al llarg dels tres mesos que vaig estar fora, simplement intentava arribar a l’alberg abans que es fes fosc i informar-me bé sobre costums locals i religiosos d’allà on anava. També informava a les meves amigues i família d’on estava i si veia que algú o un lloc no feia bona pinta marxava. Una altra cosa important és no explicar que viatges sola ni que ets soltera allà on vas. En aquest sentit, és molt útil portar posat un anell com si estiguessis compromesa. A mi me’l va deixar una bona amiga i la veritat és que em va estalviar més d’una conversa incòmode, ja que hi ha països que el fet d’estar casada o tenir parella consolidada es veu com un límit de cara als homes.

La gestió emocional

Viatjar sola implica gestionar emocions, sentiments i mogudes vàries. No sempre hi haurà algú amb qui compartir i, si el tens, potser no entendrà la teva realitat. Jo recomano moltíssim portar una llibreta i un boli per escriure. Encara que no tinguis l’hàbit és una eina que t’ajuda en el moment i que, a més, després t’ajuda a connectar i reviure el viatge. Jo en portava dues, una que era el meu diari de viatge on anava escrivint la ruta i l’altre el meu diari emocional on escrivia com em sentia, reflexions que anava fent, etc. No pretengueu estar sempre felices i com si visquéssiu en un post d’Instagram, viatjar és una altra manera d’invertir la teva vida i, per tant, tindràs dies de tot. I està bé. Dóna’t temps i espai per sentir tot el que vingui, sempre podràs fer una videotrucada amb una bona amiga. També heu de tenir en compte que viatjar cansa! De veritat, hi haurà dies que voldreu parar en un lloc, dormir fins que el cos digui prou, menjar bé i no fer res! I això també és cuidar-se a més de molt necessari. Per últim, no subestimeu la tornada. A vegades costa aterrar mentalment i tornar a connectar amb la vida “normal” sense tenir la sensació que les coses que heu viscut s’escorren entre els dits. És normal tenir aquestes i altres sensacions, així que paciència, poc a poc anireu trobant la manera d’integrar totes les coses bones que heu cultivat al llarg del vostre viatge.

Publicat al Butlletí de abril de 2020

Maresmencs i maresmenques al món

17 maig 2023

😀Marta i Marina

🛫 Vilassar de Mar

🛬Irlanda

✅ Estudis

↪MENÚ

La Marta i la Marina relaten la seva experiència amb la “Beca Irlanda”

Marta Roca Brugués i Marina Nin Abdoulina A dia 20 d’abril del 2020.

Ep, bones a tots i a totes! Som la Marta Roca i la Marina Nin, dues exestudiants de l’INS Pere Ribot de Vilassar de Mar que vam tenir la sort de rebre l’anomenada “Beca Irlanda” concedida per la Regidoria de Joventut de l’Ajuntament de Vilassar de Mar. Gràcies a aquesta, se’ns va donar l’oportunitat de conèixer la ciutat irlandesa d’Arklow, on vam conviure durant tres setmanes (del 3 al 24 de juliol).

Cadascuna, per separat, es va immergir en els costums i hàbits d’una família autòctona, amb la finalitat de practicar la llengua i compartir cultures. Per donar una mica d’ordre als nostres dies, teníem organitzades diferents activitats que compartíem amb altres estudiants internacionals que gaudien del mateix programa.

Destinàvem els matins a l’aprenentatge de la llengua anglesa de manera dinàmica, aplicant els nostres coneixements per a l’elaboració de projectes grupals i activitats interdisciplinàries. Les tardes estaven adreçades a la preparació de tallers, visites lúdiques, activitats culturals i esportives, entre elles, paddle surf, beach games… A diferència, els caps de setmana podíem gaudir de la capital, Dublín, i el seu entorn, a més d’un munt d’activitats que organitzàvem pel nostre propi compte.

I és que, a més de tot l’aprenentatge que adquiríem durant el programa, a poc a poc ens adonarem que juntes i amb la nostra il·lusió per conèixer, vam guanyar grans habilitats d’autonomia i organització, per poder omplir el temps lliure i aprofitar el màxim de l’experiència.

Una de les coses més boniques de marxar fora són les noves amistats que es creen. El destí ens va portar a conèixer gent meravellosa, amb la qual vam compartir noves vivències. Vam formar en tan sols 21 dies una família de joves; 3 noies de Màlaga, 5 maresmencs i 2 milanesos, amb els quals vam retrobar-nos mesos més tard arreu del món (Màlaga, Milà i Vilassar).

L’estada ens va permetre conèixer la banda més cosmopolita, multicultural i juvenil de Dublín, una ciutat que no deixa indiferent a ningú. És per aquest motiu, que encoratgem a tots aquells maresmencs/es a embarcar-se en una aventura d’aquestes tipus!

Una abraçada, i esperem els vostres relats!

Publicat al Butlletí de maig de 2020

Maresmencs i maresmenques al món

17 maig 2023

😀Júlia

🛫 Malgrat de Mar

🛬Colòmbia

✅ Viure

La Júlia ens explica la seva experiència en comunitat a Colòmbia

Hola! Sóc la Júlia Crosas, de Malgrat de Mar. Després de graduar-me com a psicòloga l’any 2018 vaig començar a viatjar per Sud-Amèrica.

El maig de l’any passat, vaig participar a una trobada internacional de viatgers a Santa Marta, Colòmbia. Allà vaig conèixer la comunitat “El Juego” i em va encantar. Vaig trobar altres formes d’entendre la psicologia i les relacions humanes; de donar suport a les persones per apropar- se als seus propòsits i somnis.

Des del novembre passat visc en aquesta comunitat a San Rafael, Colòmbia juntament amb 30 persones de diverses parts del món. Ens dediquem a la resolució de conflictes, tant individuals com col·lectius. Combinant diversos coneixements científics i espirituals, desenvolupem mètodes sanadors, que anomenem portes.

En aquesta situació d’incertesa global, lluny de la meva família, sento una mica de por quan escolto les noticies i em pregunto on ens porta tot això; al mateix temps em sento feliç d’estar a aquí: un lloc on aprenc, creixo i comparteixo tot el que passa amb les persones amb les quals convisc. Estem molt contens d’estar en una casa als afores d’un petit poblet rodejat de muntanyes, rius i vegetació de tota mena on podem gaudir de la naturalesa que aquest lloc ens ofereix encara que estiguem en quarantena.

El cas de Coronavirus que es troba més a prop es situa a gairebé 2 hores d’aquí i la ciutat més gran a 3. L’ajuntament local ha pres mesures de prevenció de forma ràpida i eficaç: immediatament es van tancar les portes del poble i el personal sanitari realitza visites a les cases per informar de les mesures de seguretat a les persones.

Per ara, la gent no pot venir a rebre els mètodes de forma presencial però trobem noves formes d’arribar a ells en les plataformes online. Tot i les adversitats, seguim creixent amb els nostres projectes i ara comprarem una terra molt bonica amb rierols, naixements d’aigua i boscos natius que volem preservar.

Si voleu saber més sobre el lloc on visc o els mètodes que desenvolupem podeu fer un cop d’ull a la nostra pàgina de Facebook: https://www.facebook.com/eljuegoconsciente

Una abraçada des de l’altre banda de l’oceà.

Publicat al Butlletí de juny de 2020

Maresmencs i maresmenques al món

17 maig 2023

😀Gemma

🛫 Mataró

🛬Alemanya

✅ Voluntariat

La Gemma ens explica la seva experiència com a voluntària a Alemanya

Gemma Piqué Oliván –de Mataró a Ostfriesland – Rhauderfehn, Alemanya

Com a molts, un cop acabat el batxillerat va arribar el moment d’enfrontar-me a la pregunta que havia estat evitant durant dos anys. Cap a on volia enfocar la meva vida, quina carrera escollir i a quina universitat inscriure’m. No tenia les coses gens clares i vaig contemplar l’opció de fer un any sabàtic, dedicar un any a viure noves experiències, aprendre un nou idioma i donar-me temps per mi i per pensar.

En aquell moment vaig començar a investigar i gràcies a l’assessora del servei de mobilitat internacional jove del Maresme vaig descobrir el Cos Europeu de Solidaritat (EVS). Un programa de voluntariat amb projectes per tot Europa i subvencionat per la Unió Europea. En un primer moment semblava una idea perfecta, totes les despeses estarien cobertes, em donaven un lloc per dormir, diners per comprar menjar, l’oportunitat de fer un curs per aprendre l’idioma del país i podia formar part d’un programa de voluntariat.

Vaig registrar-me a la pàgina oficial, omplint totes les dades personals i preguntes, només em faltava inscriure’m a ofertes concretes per començar el procés de selecció però em vaig deixar endur per l’opinió dels meus pares i ho vaig deixar tot endarrere per començar una carrera universitària.

A la universitat, tot i conèixer a gent meravellosa i tenir assignatures que em van agradar, no sentia que allò que havia escollit m’omplis com per dedicar-m’hi o continuar. Suposo que en el fons no em parava de preguntar com hauria sigut si hagués marxat. Així que finalment vaig decidir inscriure’m a diferents ofertes EVS, tenia la sensació que si no marxava ara potser mai trobaria el temps per fer-ho.

Un dia a finals de Juliol vaig tenir una entrevista per Skype amb l’organització amb la qual estic treballant. Durant la trucada després d’unes preguntes bàsiques per coneixem em van proposar directament si volia formar part del seu equip. Vaig tenir un mes per organitzar-ho tot, no va ser massa feina, només vaig haver de buscar un vol i aconseguir una organització que fes de “sending organisation” per poder firmar el contracte.

Així que vaig arribar a Rhauderfehn, Alemanya, un poble que es troba a una hora de Bremen i al costat de la frontera amb Holanda sense saber molt bé a on anava i que anar a fer. Ara després d’uns quants mesos ja em sento més ubicada, el meu programa de voluntariat està enfocat als joves.

Al matí estic treballant al Gymnasium, una mena d’institut, ajudant als professors quan ens ho demanen, duen a termes diferents petits projectes sobre la Unió Europea i també fent activitats amb els infants durant les hores de pati. A més a més després de dinar els voluntaris ens encarreguem de tres AG que serien com activitats extracurriculars. Fins al moment estem duent a terme dos tallers de cuina on a més d’ensenyar diferents receptes típiques catalanes i espanyoles, estic aprenent cuina italiana, nòrdica i alemanya, gràcies als meus companys. També estem impartint un taller de llengües romàniques ensenyat nocions bàsiques d’italià i castellà, aquest taller però s’acaba en breu i ara ens han permès organitzar un AG des de zero sobre el tema que vulguem.

A part de l ́escola algunes tardes hem d’anar a treballar al “Jugendcafé” del poble, és un cafè que dirigeix l’ajuntament on els joves poden venir a passar l’estona jugant al futbolí, al billar, a la PlayStation… mentres poden demanar menjar i beguda que tenen preus econòmics. A més també estem intentant organitzar esdeveniments i tornejos.

Com podeu imaginar la llengua és un obstacle important, tot i que vaig cursar alemany a l’escola, quan vaig arribar a Alemanya em vaig adonar que em queda molt per aprendre. És una llengua que requereix dedicació, per sort a mi i als altres voluntariats ens han proporcionat un curs. A part d’aprendre alemany també estic millorant i practicant molt més l’anglès, amb els meus companys parlem pràcticament sempre amb anglès i la majoria dels alemanys que hem conegut tenen un molt bon nivell. Tot i que el principi va ser un repte parlar amb anglès ara cada vegada em sento més còmode i amb més fluïdesa.

Un altre obstacle podria ser viure fora de casa aprendre a organitzar-me, cuinar, netejar, arreglar coses, en definitiva ser més independent i autònoma. En general no se m’ha fet difícil, però tots hem hagut d’aprendre és a ser pacients i adaptar-nos a la manera de fer dels altres. Estic treballant i convivint amb les quatre mateixes persones, tots cinc passem la majoria del temps ja sigui laboral o temps lliure junts pel què hem hagut de cooperar per tenir una bona convivència. De moment no hem tingut cap problema i podria dir que compartir aquesta experiència amb cada un d’ells és el més positiu, estic aprenent moltíssim i fent bons amics que després d’aquest any podré anar a visitar.

El que poder ha estat més difícil és trobar coses per fer durant el temps lliure, estic a un poble bastant petit on només hi ha supermercats i cases pel que tot queda molt limitat. A més els diumenges els autobusos no funcionen així que només ens podem moure amb cotxe. Per sort una de les companyes té cotxe cosa que ens ha permès fer una mica de turisme i visitar pobles o i ciutats com Bremen o Groningen. Conèixer gent al principi va ser complicat, ja que aquí la gent està acostumada a quedar a casa amb els amics. Tot i això ara ja coneixem a més joves del poble que ens han convidat a formar part d’alguns dels esdeveniments que organitzen. A més també hem conegut a un altre grup de voluntaris que viuen al poble del costat, el qual es troba a 15 minuts amb bicicleta. Quasi se m’oblidava, a Alemanya tothom va amb bicicleta, es casi imprescindible per poder moure’t i anar d’un lloc a l’altre.

En general podria dir que estic molt contenta amb la meva decisió, aquest any estic adquirint nous coneixements, descobrint nous punts de vista i m’està deixant relaxar-me i tenir temps per planejar i enfocar el proper pas. Si estàs pensant a fer un any sabàtic, t’ho recomano al 100%. Ha sigut una de les millors decisions que he fet; tot no és perfecte però cada petita situació amb la qual t’has d’enfrontar et fa valorar més les coses.

El que sí que us recomanaria si voleu fer un EVS, és fer una bona investigació sobre els diferents projectes i també sobretot el lloc on voleu anar i quines possibilitats ofereix. A més si podeu sempre és bo tenir un coneixement bàsic de la llengua oficial del país, la gent t’ho agrairà.

Publicat al Butlletí de març de 2020

Maresmencs i maresmenques al món

11 maig 2023

😀Irene i Rita

🛫 Arenys de Mar

🛬Sud Amèrica

✅ Viatge alternatiu

En ruta per Xile, Bolívia, el Perú, l’Equador i Colòmbia. El viatge de la Rita i la Irene.

El gener de l’any 2018, jo i la meva millor amiga Rita vam decidir començar una aventura a Xile, una aventura que duraria sis mesos i ens portaria a visitar una bona part de Sud Amèrica de manera improvisada.

Vam arribar a Santiago de Xile a finals de gener, i allà ens esperaven uns amics d’Arenys que viuen allà, els quals ens van fer de “pares” en aquesta primera etapa de la nostra aventura. Vam dormir a casa seva, ens van cuidar com unes reines i van fer que l’arribada a aquest magnífic país fos d’allò més agradable.

A partir d’aquí, vam recórrer Xile, des del sud: carretera austral, Chiloé fins al nord, el màgic Desert d’Atacama, i vam creuar la frontera cap a Bolívia. Xile és un país de contrastos, però cada cop més occidentalitzat.

Bolívia, en canvi, és un altre món. Vam tenir problemes per entrar al país, perquè la comunitat minera estava protestant per les seves nefastes condicions, així que en comptes de creuar per la frontera que hi ha just al costat del Desert d’Atacama, vam haver d’agafar un bus de més de 20 h per entrar per una altra frontera i arribar a Cochabamba. Aquí vam conèixer per primer cop la Bolívia autèntica, una Bolívia que no et deixa indiferent. A partir d’aquí, vam recórrer el país passant per Sucre, Potosí, Uyuni i Paz, i Copacabana. El llac Titicaca va ser la porta que ens va portar al Perú, un país immens que ens deixaria amb la boca oberta a cada lloc que anàvem. La seva gent, el menjar, la natura, la cultura. A Lima vam estar a casa d’uns amics dels nostres pares, que a part de cuidarnos i transmetre’ns el seu orgull peruà, ens van donar l’oportunitat de passar quatre dies a la Selva, on tenen una finca cafetera, convivint amb una família local. Perú, ens va captivar, no hauríem marxat mai d’allà

Però vam seguir cap a l’Equador perquè a aquestes alçades ja havíem decidit que tornàvem a casa des de Cartagena d’Índies, per tant, ja teníem una data límit i molt per conèixer. El nostre pas per l’Equador va ser més intens, ja que vam recórrer molts quilòmetres i vam aprofitar-los tots. Essència andina i una naturalesa impressionant (la “Laguna Quilotoa” no és famosa com el Machupicchu, però no et deixa indiferent).

A Quito, també vam tenir la sort d’estar acollides a casa d’una ballarina equatoriana, el fet de tenir contactes locals en el viatge, ens va facilitar moltes coses i sobretot ens va aportar una perspectiva diferent dels diferents països. A la frontera, passant cap a Colòmbia, vam viure en primera persona la tragèdia veneçolana. Això va ser una lliçó de vida, famílies refugiades preocupant-se perquè nosaltres poguéssim creuar sense problemes.

Per últim, Colòmbia, un país de música, calor, colors, palmeres, salsa, festa, platges, hamaques, deserts… un país que malgrat que la seva història és alegre, i que cuiden als turistes per sobre de tot. Després d’enamorar-nos del país, la millor manera d’acabar el viatge va ser recorrent l’illa de San Andrés amb moto, fent snorkel amb un tal Chipi, que es va oferir a ensenyar-nos els secrets de la costa de l’illa.

Pel que fa a temes de visat, no vam haver de fer res. En aquests països tens visat de 3 mesos de turista (excepte a Bolívia, que és d’un mes) i per tant, no vam haver de fer gestions prèvies. No vam treballar, però sí que vam fer voluntariats (a través de la pàgina Workaway) a Xile. Vam treballar en unes termes naturals, i també en un alberg. Així mateix, a Xile també vam fer Couchsurfing, i va ser una gran experiència que ens va permetre conèixer a grans persones.

Així en general, no ens vam trobar cap dificultat. Voldria destacar que malgrat ser dues noies viatjant, vam moure’ns per llocs gens turístics i mai vam viure cap situació perillosa ni compromesa.

Quan teníem dubtes, preguntàvem molt en grups de “mochileros” del Facebook, o a les persones que coincidíem pel camí. També ens assessoràvem molt preguntant a la gent local a l’hora d’aconsellar-nos per seguir la ruta, llocs per visitar, llocs a on dormir, etc. Aquesta va ser la manera de fer una ruta única que ens va portar a llocs que mai haguéssim pensat.

Com a consell per qui vulgui viure una experiència similar, en primer lloc diria que portin la motxilla ben buida de material (que al final les coses imprescindibles són ben poques i tot acaba fent nosa), i que facin turisme responsable, és a dir viatjant sense deixar rastre per allà on passes, ser respectuosos, informar-se dels dubtes amb la població local, interactuar amb ells (per mi és del més enriquidor) i desmarcar-se del turisme massiu. Aquest viatge ha marcat les nostres vides i ho recomano absolutament a tothom.

Publicat al Butlletí de setembre de 2020

Veure'n més