Inici Mobilitat Internacional Jove Maresmencs i maresmenques al món

Maresmencs i maresmenques al món

Maresmencs i maresmenques al món


😀Mireia

🛫 Argentona

🛬Mòn

✅ Feina

MENÚ


Treballant i viatjant pel món, l’experiència de l’argentonina Mireia García.

Hola! El meu nom és Mireia García i sóc d’Argentona. Ara mateix tinc 25 anys, però tenia 22 quan vaig començar a treballar viatjant pel món. Sempre he tingut la motivació i la curiositat per conèixer nous llocs i diferents cultures, així que des de sempre he intentat viatjar tot el que he pogut. En un principi els meus viatges eren a llocs propers, dins de Catalunya, ja que no tenia molts mitjans per poder anar molt més lluny.

Amb la meva família sí que vaig tenir l’oportunitat de sortir alguns cops fora d’Espanya, però eren només a països veïns com Andorra, França o Portugal.

El meu camí a la vida viatgera va començar quan vaig trobar una oferta de treball com a fotògrafa en vaixell de creuer. Jo encara estava acabant d’estudiar el cicle formatiu de Grau Superior en Fotografia Artística, però igualment vaig enviar el meu currículum per intentar-ho.

Mentre esperava una resposta a aquesta oferta de treball, també vaig començar a explorar altres alternatives per a viatjar i treballar al mateix moment així que vaig fer una recerca amb les diferents opcions que tenia. En aquell moment, el meu germà estava en Suïssa treballant com Au-pair, que també era una de les meves opcions per a viatjar fora, així que em vaig decidir a intentar també aquesta opció.

Durant aquesta recerca, em van citar en Madrid per a fer una entrevista de treball per a l’oferta a la qual vaig enviar el meu currículum per treballar com a fotògrafa en vaixell de creuers, així que hi vaig anar i vaig realitzar l’entrevista.

Mentrestant jo continuava buscant una família per a fer d’Au-pair fins que vaig trobar una en Londres per anar-hi en Setembre i quedar-me allà fins al Juny següent.

Per a la meva sorpresa, just abans de confirmar amb aquesta família, vaig rebre un correu informant-me que havia sigut acceptada per a treballar com a fotògrafa així que no vaig dubtar ni un moment en començar a preparar-me per anar-me’n a treballar als creuers.

Jo no tenia cap coneixement de com funcionava aquest tipus de treball, ni que havia de fer, ni res… Així que l’empresa em va ajudar bastant a preparar-me per al viatge.

Per a treballar en vaixell de creuer es necessiten uns cursos específics que es diuen MSCW (STCW en anglès), que serveixen per a preparar-te per a situacions d’emergència, seguretat, etc. Aquests cursos no són gratuïts, així que va ser una inversió que vaig haver de fer en un principi, a més d’unes proves mèdiques que et demanen i una llibreta marítima semblant al passaport, però per a mariners.

Era tot un procés que s’havia de fer per a poder treballar com a marinera en qualsevol vaixell i també específic per al vaixell de creuers, que s’ha de fer pas a pas per aconseguir-ho tot. A mi em va portar més o menys dos mesos per a estar preparada del tot per a poder embarcar.

A finals de novembre del 2017 ja tenia quasi tots els documents que necessitava, així que em van assignar la meva data d’embarcament per al meu primer contracte de treball, el 8 de desembre del 2017 en Panamà, per a embarcar a un vaixell que estava fent una ruta pel mar del Carib.

Al principi vaig sentir por. La decisió de deixar la meva família i els meus amics i anar-me’n fora jo sola era una decisió que em va costar molt de prendre, sobretot per ser una noia tan jove viatjant sola a un lloc desconegut. Vaig haver de ficar molta força de voluntat i pensar positivament per poder fer aquest pas, ja que si no ens atrevim a fer les coses que ens donen por, mai farem res. El més difícil de tot, és el primer pas de sortir de la nostra zona de confort, un cop fet, el camí es comença a tornar a poc a poc més fàcil.

Per a viatjar a Panamà es necessita una Visa que realment és fàcil d’aconseguir, encara que a mi me la va aconseguir l’empresa. Vaig passar allà 5 mesos en els quals vaig tenir l’oportunitat de conèixer diferents països i illes del centre d’Amèrica. Una de les millors experiències que he pogut realitzar, ja que d’altra forma, potser no podria haver conegut tants llocs diferents.

No mentiré dient que tot va ser fàcil. El principi va ser molt difícil, ja que estava molt lluny de casa i no coneixia a ningú allà. Em vaig sentir sola en un lloc estrany, però em vaig adonar que realment això és el que succeeix sempre que comences qualsevol cosa, així que només havia d’aprendre i, amb el temps, em vaig acostumar a aquest nou estil de vida. Vaig madurar molt, ja que ara totes les decisions les havia de prendre jo i havia d’aprendre a viure sola.

Treballar en vaixell de creuer em va donar l’oportunitat de conèixer persones de tot el món, amb diferents cultures, religions, costums, formes de veure la vida… I tot això em va obrir molt la ment. Vaig sentir que casa meva podia ser el món sencer, i que anés on anés sempre em podria sentir a gust. Vaig aprendre que realment no importa a on estiguis, el que realment importava era el que jo volia fer, com em sentia i què era el que necessitava, que la vida està plena d’oportunitats per a poder fer el que realment volem fer i que els impediments només ens els posem nosaltres mateixos.

Després d’aquests 5 mesos vaig tornar a casa. El que més havia trobat a faltar, a part de la meva família i els meus amics, era el menjar de casa. En cap altre lloc del món es menja com en casa.

Mai vaig deixar de viatjar, inclòs quan estava de vacances en casa, aprofitava per a fer viatges a altres llocs que no s’arriba amb vaixell.

Vaig continuar treballant en vaixells de creuers fins març del 2020, així que he tingut l’oportunitat de recórrer gran part del nord i sud d’Europa, una miqueta d’Àfrica i les Illes Canàries, i el centre d’Amèrica. No he deixat de treballar en vaixells de creuers perquè volgués, sinó perquè han deixat de funcionar temporalment

Jo estava un altre cop en el mar del Carib quan van prendre la decisió de parar tot el funcionament dels creuers. Així que estava un altre cop en Panamà, el lloc on va començar la meva història. Em feia una mica de por tornar a Espanya, ja que no hi havia vols directes des de Panamà i estaven cancel·lant tots els vols des d’Amèrica i les fronteres d’Europa havien tancat, així que vaig prendre la decisió de viatjar a Brasil, d’on és la meva parella actual, que també treballa en vaixells de creuer, per reunir-me amb ell.

Junts durant tota la quarantena i amb aquesta situació, vam decidir començar un projecte en el qual poguéssim ajudar a altres persones a trobar la seva manera de viure viatjant o a fer els seus viatges personals fora, ja que sempre que parlem amb algú sempre ens fan les mateixes preguntes sobre tots els llocs que hem visitat i hem conegut. Aquest projecte va rebre el nom de Mundeaderos (www.mundeaderos.com). Actualment continuem treballant amb aquestprojecte, ja que amb tota la nostra experiència hem après moltes coses de diferents llocs i creiem en la possibilitat de poder fer el que volem sense limitacions.

Personalment, recomano viatjar, sortir a conèixer el món, i adonar-te del que vols fer amb el teu futur, en què vols invertir el teu temps, ja que això serà el preu més car que pagaràs en la vida. Viatjar és molt més fàcil del que realment pensem i existeixen moltes oportunitats diferents.

La por al que és desconegut és molt comú en totes les persones, la diferència és com cadascú afronta aquesta por. Pots deixar que la teva por t’impedeixi fer coses i quan ja sigui tard t’adonis de l’oportunitat que no vas aprofitar per causa de la por, o pots agafar la por de la mà i portarla amb tu en totes les teves aventures. Sigui viatjant o ficant en casa, la por és un sentiment que viu constantment en les nostres vides.

Durant tot el meu recorregut i encara avui dia continuo sentint por en moltes coses, però m’he adonat que el que realment importa és el temps i en què el gastem, ja que mai sabem que pot passar en el futur.

Amb això vull terminar dient-vos el que a mi m’hagués agradat que em diguessin en el moment en què vaig decidir sortir de la meva zona de confort i és: Encara que ara dubtis del que estàs fent creu-me, que aquesta és la millor decisió que prendràs en la vida, i que un cop surtis, podràs tornar a entrar i sortir quan vulguis i els cops que vulguis. Que aquesta decisió serà la que et portarà a aprendre qui ets, que vols, i a on vas. Que el camí serà difícil, de vegades molt difícil, però que sempre tiraràs endavant i superaràs tot el que vingui perquè, encara que no ho creguis ara, ets capaç.

Segueix el blog de viatges https://mundeaderos.com Hi trobaràs podcasts i article sobre els viatges que la Mireia i el Felipe han fet arreu del món.


MENÚ

Maresmencs i maresmenques al món


😀Núria

🛫 Vilassar de Dalt

🛬Itàlia

✅ Estudis

MENÚ


La Núria, de Vilassar de Dalt, ens comparteix com va ser la seva experiència universitària fent un Erasmus a Bologna.

Hola! Sóc la Núria, de Vilassar de Dalt. Vaig fer un màster Erasmus Mundus en Psicologia del Treball, les Organitzacions i els Recursos Humans que incloïa una estada de 6 mesos a una altra universitat europea i vaig escollir anar a Cesena, a l’Emilia-Romagna, una ciutat molt a prop de Bologna situada a la costa est d’Itàlia.

Vaig arribar-hi un l’1 de març del 2018 i quan vaig aterrar no sabia si allò era Itàlia o havia agafat un avió cap a Finlàndia. Hi havia mig metre de neu, molts trens s’havien cancel·lat pel  temporal i hi feia molt de fred. Després vaig descobrir que en aquella zona no és tan estrany que hi nevi, de fet, el clima és força extrem: a l’hivern hi fa molt de fred i a l’estiu moltíssima calor.

Abans de marxar vaig haver de preparar algunes coses per poder estar-me a Itàlia. Per sort, gairebé tota la part burocràtica me la va tramitar la secretaria del màster. Ara bé, la cerca d’un lloc per estar-m’ho sis mesos em va dur força temps. Cesena no és una ciutat gaire gran, té uns 100.000 habitants i està molt a prop de Bologna, a 40 minuts de tren. Molta gent va i ve cada dia i, per tant, no hi ha gaire oferta de pisos compartits. Bàsicament funcionen per grups de Facebook on hi pots trobar ofertes d’habitacions en pisos compartits d’estudiants.

Jo estudiava a la Universitat de Bologna però la facultat de psicologia i algunes  altres facultats, com la d’arquitectura, estaven situades a Cesena. Això va fer que la meva experiència Erasmus fos molt singular: si diuen que hi ha Erasmus catalans per tot arreu, en el meu cas, només érem tres noies catalanes.

Finalment vaig trobar una casa molt bonica al centre de la ciutat on hi vivíem cinc persones. Hi havia dos italians i això va fer que al cap de molt poc temps ja el parlés força bé tot i que el meu màster fos impartit 100% en anglès. Saber català i castellà són dos plusos importants a l’hora d’aprendre la llengua italiana, tot i que he de dir que quan t’hi poses no és tan senzilla com sembla. Això sí, si hi ha ganes i motivació, al cap d’un mes ja podràs parlar-lo mig decentment i al cap de tres mesos t’hi sentiràs molt a gust. Val a dir que jo no vaig poder anar a l’acadèmia de llengües que normalment ofereixen als estudiants d’Erasmus, perquè el curs ja havia començat quan hi vam arribar els estudiants de màster.

Els primers dies van ser de tràmits i adaptació. Tot i que és un país de la UE, vam haver d’anar a registrar-nos per tenir un codi fiscal que permetés a l’estat Italià tenir constància de la nostra residència a Itàlia. D’altra banda, vam haver d’anar a registrar-nos com a estudiants Erasmus a l’oficina de relacions internacionals de la Universitat. Per sorpresa nostra, ningú d’aquella oficina parlava ni anglès ni cap altra cosa que no fos l’Italià. Mai sabrem si ho vam entendre tot correctament!

Quan hi vaig anar tenia moltíssimes ganes de viure unaexperiència com aquella. Van ser sis mesos increïbles, vaig conèixer a gent de tot el món i vaig poder viatjar moltíssim per tot el país. Totes les regions italianes estan molt ben comunicades en tren i a més a més a preus increïblement assequibles. Això sí, els trens passen a l’hora que volen i noés estrany que vagin amb més de 30 minuts de retard.

Si voleu fer una estada a Itàlia us recomanaria que aprenguéssiu quatre coses bàsiques en Italià i que intenteu rodejar-vos de gent italiana. Ja que per a nosaltres és força fàcil aprendre’n la llengua, és una de les grans coses que et pots emportar d’aquesta experiència. D’altra banda, us recomano que tingueu molta paciència per als tràmits, la cerca de pis, etc. Si a Espanya les coses van lentes, a Itàlia força més. A més a més, estigueu atents a qui llogueu una habitació. La llei Italiana permet als propietaris entrar al pis dels inquilins quan vulguin i sense avisar. Alguns companys d’Erasmus es van endur més d’una sorpresa.

Viure a Cesena va ser una experiència que no oblidaré mai. Tot i que hi havia pocs Erasmus, amb la gent del màster vam fer un grup molt i molt unit. La Natàlia, la Myra, la Fiorella, la Michelle, l’Alex, el David, l’Andrea, el Clarke, la Líbia, la Núria, el Gabrielle, la Laura… Totes elles, persones que no oblidaré mai. Fèiem sopars, festes i viatges molt sovint i, com que les distàncies eren curtes entre casa i casa, o bé anàvem amb bici, semblava que visquéssim pràcticament junts. La ciutat és increïble arquitectònicament, hi podreu trobar els arcs típics de l’Emilia-Romagna, molt bons restaurants de menjar exquisit i només està a 15 km del mar adriàtic. A més a més, està tan a prop de Bologna que hi anàvem molt sovint, o bé per sortir de festa o bé per visitar-la i passar-hi el dia.

Quan venia algú a visitar a algú dels del grup era una festa. Fèiem un sopar de benvinguda o bé anàvem a prendre vi a la piazza del popolo o a fer l’aperitivo al vespre. Recordo que teníem el costum de passejar molt a les nits. Cesena és una ciutat molt més tranquil·la que Bologna. Només hi havia concerts en directe els dimecres a la nit i alguns pubs i terrasses els caps desetmana, però la resta de dies acostumàvem a sortir a les nits a passejar i xerrar de la vida, i creieu-me si us dic que aquesta mena de rituals t’omplen de vida quan vius lluny de casa. Els nous amics es converteixen en família i trobes que les coses que aquí no hauries fet mai, allà t’omplen els dies.

D’altra banda, viure a una ciutat petita té els seus avantatges. Primer, perquè no hi ha gaire turisme i, per tant, estàs immers en la cultura i la llengua al 100%. Després, perquè a poc a poc comences a conèixer els racons, botiguetes i persones emblemàtiques de la ciutat, i cada vegada t’hi sents més com a casa.

La universitat italiana té força fama de ser més aviat lleugera pels Erasmus. Ara bé, la Universitat de Bologna és la més antiga d’Europa i, almenys al meu màster, no ens donaven gaire via lliure.Classes, presentacions orals i entregues a punta pala. Allà les notes van sobre 30 en comptes de sobres 10 i s’aprova a partir de 18 punts. Això sí, treure molt bones notes a Itàlia és força més fàcil que a Catalunya. Tot i això, els exàmens són gairebé tots orals, fet que fa que la por escènica que puguis tenir hi jugui un paper important.

Sens dubte, us recomanaria mil vegades que, si en teniu l’oportunitat, marxeu a viure una experiència internacional. Viure lluny de casa et fa sortir de la zona de confort constantment, haver de superar obstacles, aprendre una nova llengua, viure en una nova cultura, conèixer gent nova i estar molt més oberta i flexible a tot el que vingui. Quan vaig tornar a casa, em va costar setmanes posar els peus a terra. Primer tenia la sensació que havia viscut un somni i que no havia estat del tot real. Però finalment, quan agafes perspectiva, desitges tornar a repetir-ho una altra vegada.


MENÚ

Maresmencs i maresmenques al món


😀Judith

🛫 Dosrius

🛬Itàlia / Portugal

✅Pràctiques

MENÚ


De pràctiques per Europa! La Judith, de Dosrius, ens explica la seva experiència fent pràctiques Erasmus+ a Roma i amb el programa TLN a Lisboa.

Em dic Judith, actualment tinc 26 anys i sóc Animadora Sociocultural i Turística (ASCT), Monitora de Lleure, Postgraduada en Arts Escèniques i Acció Social. Així mateix, sóc fan de les llengües, actualment en parlo cinc: català (la meva llengua materna), espanyol, anglès, italià i portuguès. Aquestes dues últimes, vaig tenir la sort d’aprendre-les al marxar d’ERASMUS durant dos mesos a Roma l’any 2016 i dos mesos a Lisboa l’any 2018 i aquesta va ser la meva experiència.

La primera vegada que vaig marxar (el 3 de maig de 2016), estava estudiant primer d’Animació a l’Institut Salvador Seguí. Buscant llocs on fer hores de pràctiques, em va sortir l’oportunitat de rebre una beca ERASMUS+ que em donava l’oportunitat de fer pràctiques laborals a l’estranger, gràcies a la Fundació BCN, que era la coordinadora d’aquell projecte.

Em van fer una entrevista, part d’aquesta era en anglès i segons el meu perfil i les meves experiències, se’m va acabar assignant la ciutat de Roma i el Centro Diurno per Anziani Fragili la Casetta com a lloc de pràctiques. Allà, compartia lloc de pràctiques amb una estudiant d’Integració Social. En total vam ser tres les que vam acabar marxant a Roma, dues fèiem pràctiques a la Casetta i l’altra feia pràctiques de màrqueting i publicitat a l’empresa ACE SPA Lloyds Insurance. Totes tres compartíem pis a prop de San Giovanni.

Els primers dies, el pis estava superbuit, no hi havia ni una trista escombra, afortunadament teníem molts basars i supermercats a l’abast. Tampoc hi havia el wifi instal·lat i la propietària ens va passar la contrasenya del wifi d’unes noies que també estaven allà d’ERASMUS, esveu que aquell bloc de pisos és on enviaven a tothom que feia pràctiques, de fet, actualment

 formo part del Grupo Latentes, un grup de persones de diferents formacions artístiques que fan intervencions artístiques dins del marc de les arts comunitàries, i es veu que una de les meves companyes de Latentes també va fer pràctiques a Roma i no només va fer pràctiques en el mateix lloc que jo sinó que vivia en el mateix bloc també. Total, que la primera setmana, estàvem acabant tasques dels cicles formatius en el balcó d’una de les habitacions, que era l’únic lloc on arribava el wifi. Videotrucades i tot el que fos d’internet ho havíem de fer en aquell balcó. Un dels dies feia tant de Sol que vam improvisar un tendal fet amb paraigües, tovalloles… Amb tot el que vam poder arreplegar. Afortunadament això va durar només una setmana. La setmana següent ja vam tenir el wifi instal·lat en el pis.

Vaig gaudir la meva estada a Roma, vaig visitar molts llocs, alguns superconeguts com ara el Colosseo, la Fontana di Trevi o la Città del Vaticano. Però també d’altres com ara el Lago dell’EUR i la Basilica di San Paolo. Gràcies a les sortides que féiem en el centre de dia. Un dels llocs que em va agradar molt va ser el Roseto Comunale, que està just al costat del Foro Romano i el Palatino.

Tot i això, sent una noia d’un poble situat a la serralada litoral, situat al peu del Parc Natural Montnegre i Corredor, envoltat per muntanyes, vaig trobar molt a faltar les zones verdes, Roma en té, però és bàsicament una ciutat marró i grisa i, quan t’allunyes de les parts més turístiques, bastant bruta. De fet, tenia tanta enyorança de les zones verdes que quan vaig anar la Villa Borghese a veure un concurs d’equitació (del qual l’entrada em va costar 5€ pe

cert, una ganga), em vaig abraçar a un arbre. Així de grossa i, ho reconec, dramàtica, era la meva enyorança. En canvi, a Lisboa era tot el contrari, zones verdes per tot arreu i les voreres ben netes, tot i que no era ni segueixo sent massa fan de la Calçada Portuguesa, patina molt i és superirregular, els dies de pluja s’havia d’anar amb molta més precaució.

La segona vegada que vaig marxar (2 de maig de 2018), va estar estretament relacionada amb una lesió i una baixa laboral. L’estiu de 2017 vaig estar treballant com Animadora Turística en un hotel de Tossa de Mar, mentre treballava em vaig trencar per segona vegada el lligament creuat i aquesta vegada va anar acompanyada d’una operació. Vaig estar fins a mitjans de gener de baixa. Estant de baixa em vaig apuntar a la Garantia Juvenil i remenant la pàgina web vaig trobar el Projecte TLN Mobilicat, diferents entitats oferien diferents estades de pràctiques laborals de diferents durades amb la col·laboració del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), una d’aquelles estades era de dos mesos a Lisboa i la portava la Fundació BCN també, en aquesta ocasió, em van fer una petita part de l’entrevista en italià, a part de fer-la en català i anglès.

Aquesta vegada, la beca era més elevada i incloïa un curs intensiu de la llengua d’un mes de durada tot subvencionat, en el meu cas de portuguès a l’Acadèmia ABCHumboldt, cosa que va ser ben útil, ja que l’altra vegada el curs de la llengua era online i durant l’estada. Recomano molt aprendre la llengua abans de marxar, perquè tot i ser llengües de la mateixa família en aquest cas, sempre és millor aprendre la llengua i no esperar que parlin anglès o castellà. De fet a Portugal, no vaig fer servir l’anglès ni el castellà per res, tot va ser en portuguès.

Allà vaig estar fent pràctiques a la Rede de Bibliotecas Municipais de Lisboa, especialment a la secció infantil de la Biblioteca de Belém i a la de Marvila, també vaig col·laborar amb l’organització d’activitats de la Feira do Livro’18 que es feia en el Parque Eduardo VII.

Vaig marxar amb una altra noia, ella feia pràctiques d’educació infantil en una escola bressol. Totes dues teníem una habitació cadascuna al pis d’una senyora. Vivíem a Belém, just davant de la biblioteca, jo trigava un minut a arribar a la feina. Vivíem en una zona no turística, no obstant això, en el mateix carrer una mica més enllà, la cosa canviava, estàvem també al mateix carrer on es venen els famosos Pastéis de Belém.

Vam anar a molts llocs, molts d’ells ben coneguts, com ara: la Torre de Belém, Castelo de São Jorge i també la Praça do Comerço/ Terreiro do Paço, de fet allà, vam anar a veure la Final d’Eurovisió, a les pantalles, ja que aquell any es celebraven allà, a causa de la victòria de Salvador Sobral amb la cançó Amar pelos dois l’any anterior. Durant una setmana, els carrers estaven pleníssims de gent de tot arreu, es veien banderes de països de totes bandes, participessin o no al concurs.

També vam anar a altres llocs no tan coneguts, com el Jardim Botánico i també un lloc on acostumàvem a anar a passejar perquè la meva companya d’ERASMUS feia pràctiques a prop del Jardim da Fundação Calouste Gulbenkian. Així mateix, les dues vegades que he anat d’ERASMUS, m’ha vingut a visitar ma germana l’última setmana de la meva estada. La segona vegada va venir també la meva tieta (una setmana abans que ma germana) i al portar-la a visitar el Castelo de São Jorge, resulta que just aquells dies estava tancat, jo volia ensenyar-li les vistes de la ciutat des de dalt i vam començar a voltar pels carrers del barri d’Alfama, voltant i voltant vam veure que hi havia una fira, no us sabria dir que, però estaven tots els carrers del barri plens de paradetes, una de les paradetes de menjar ens va cridar molt l’atenció, perquè vam veure un cartell que posava que es venien Entremeadas i això ens va fer molta gràcia. Aquells carrers els podeu veure en el videoclip de la cançó Um contra o Outro, d’una cantant local que es diu Deolinda. Personalment no sóc massa fan del Fado (exceptuant algunes cantants com la Mariza), i aquesta cantant em va agradar molt perquè tenia un estil de música més fresc, més rítmic i més alegre que no pas el Fado.

També un lloc que vam anar la meva companya i jo, pel fet que la nostra professora de portuguès ens va demanar una foto, va ser on està situada l’estàtua de Fernando Pessoa, un poeta portuguès ben important nascut i mort a la ciutat de Lisboa.

D’històries en podria explicar moltes, podria omplir pàgines i pàgines de mil aventures, no totes d’elles bones, vam tenir un parell d’ensurts de salut, una de les meves companyes a Roma va agafar angines i a Lisboa vaig tenir una infecció d’oïda lleu, no van ser pas greus aquestes situacions, però vam haver d’anar a l’hospital, per tant, quan es diu que s’ha de demanar la Targeta de Sanitat Europea no es diu perquè sí, mai se sap el que pot passar.

Altres tràmits que recomano fer abans de marxar seria l’ISIC (International Student Identity Card), ja que us pot servir per descomptes en museus per exemple. Tant Roma com Lisboa estan a petar de museus i vaig anar a tants com vaig poder. Així mateix, recomano fer-se el carnet d’alberguista, ja que a l’estar dos mesos a Roma i després dos mesos a Lisboa, vaig aprofitar per fer una escapada a Florència i a Porto. A Florència vam anar-hi les tres un parell de dies i vam estar en un alberg juvenil a prop del Palazzo Pitti i el Giardino di Boboli. Quan vaig anar a Porto, que per cert, no es diu “oporto” en portuguès se li diu o Porto perquè va acompanyada de l’article. Bé doncs, vam anar les dues amb avió, perquè curiosament era més barat anar-hi en avió que en tren, vam passar-hi el dia i a la nit ja vam tornar a l’aeroport.

Fun fact! Per temes de transport i demés, he arribat a passar quatre nits en terminals d’aeroports. Sabent que podria passar, la segona vegada que vaig marxar em vaig endur un sac de dormir, ja que vaig passar molt de fred la primera vegada. Encara que sigui estiu, si heu de passar la nit a l’aeroport, recomano que us emporteu roba d’abrigar. El sac ens va anar de meravella, vam dormir per torns.

Aquests dos països la particularitat que tenen és que unper ser de cultura mediterrània i l’altre per formar part

 de la Península Ibèrica, amb cultura molt semblant a la mediterrània també, fa que siguin molt propers a la nostra cultura catalana, els paisatges, els carrers, les persones, tots tenen les seves individualitats, així i tot, és tan semblant que et sents com a casa. Vaig estar-hi molt a gust.

Per Itàlia és on he estat més, he estat a les ciutats i pobles de: Florència (tres vegades, cada vegada que he anat a Itàlia), Pisa, Siena, Venècia, Gènova, Savona, Voltaggio i òbviament, Roma. De Portugal, a part de Lisboa i Porto, vaig anar a Sagres quan era petita, quan vaig anar amb la meva família a fer la volta a la Península Ibèrica per la perifèria. Em vaig quedar amb les ganes d’anar a Sintra i Coimbra, si tornés a Portugal, són ciutats a les quals voldria anar, a part de Lisboa, on em vaig sentir molt acollida i on vaig aprendre molt i m’encantaria tornar. De fet, estic començant un projecte relacionat amb el món del conta-contes i la mediació literària incorporant-hi les arts escèniques, la inspiració del qual, està estretament lligada amb tot el que vaig aprendre allà, entre altres, vaig participar en una formació sobre la música en els contes.

En definitiva, van ser experiències de curta durada però intenses. Tinc Saudades (nostàlgia, enyorança…) tant d’una ciutat com de l’altra i al marxar no hi havia un adéu en els meus llavis, sinó un arrivederci Roma i un até a próxima Lisboa!


MENÚ

Maresmencs i maresmenques al món


😀Albert

🛫 Vilassar de Mar

🛬Anglaterra / Portugal

✅Pràctiques

MENÚ


“La mobilitat et canvia la vida”, per Albert Tarragó.

Helpx amb 18 anys, el meu primer voluntariat fora de casa a Reading (Anglaterra) cuidant a l’entranyable Jackie. 2013

Quan tenia 18 anys em vaig quedar fascinat en veure que el meu cosí realitzava la volta al món com a motxiller. Vaig tenir clar que jo també volia recórrer món i aquell mateix estiu vaig anar a fer un voluntariat al sud de França i un altre a Reading, Anglaterra amb Helpx.

Ràpidament em vaig adonar de la gran quantitat d’oportunitats que tenim els joves al nostre abast per poder estudiar o treballar fora.

Quan estava a tercer de carrera, Publicitat i RRPP a la URV, no m’ho vaig pensar ni un minut la decisió de marxar d’Erasmus. Al final la típica frase: “L’Erasmus és una de les millors experiències que pots tenir a la vida” era veritat. El meu Erasmus a Lisboa va suposar un creixement personal i professional molt gran. Va ser tota una aventura vital on vaig poder fer amics de tot el món i amb els que encara mantinc una gran amistat, vaig descobrir un país i una cultura meravellosa, un sistema educatiu innovador… Molts aprenentatges que adquirim al programa europeu es poden resumir a la perfecció quan preguntes a una persona si ha fet Erasmus i respon amb un somriure infinit.

La meva relació amb Lisboa no acaba aquí, ja que dos anys després vaig tornar per sumar-me al programa TLN Mobilicat, on 10 joves sense feina somiàvem amb Portugal per fer un salt laboral que ens ajudes a sortir de l’atur. Vaig estar durant quatre mesos fent pràctiques a Renovar a Mouraria que és una associació que lluita per la integració de totes les cultures de barri: proporcionant classes de portuguès als immigrants, fent suport escolar als nens i nenes, amb una batucada, assessorament legal, oferta cultural… Va ser un autèntic plaer poder treballar a Renovar difonent i sumant en tot el que fa l’associació. Vaig gestionar les xarxes socials, donar suport l’estratègia comunicativa, ajudar a la coordinació d’esdeveniments i donar suport en altres projectes…

Erasmus a Lisboa del meu Grau en Publicitat i RRPP
a l’Escola de Comunicação Social de Lisboa. 2016
Grup TLN 2018 a Lisboa de Nexes.

A partir d’aquí vaig sentir quin camí volia emprendre professionalment, però no tenia molt clar a què exactament. Amb el pas el temps vaig anar descobrint conceptes com la transformació social, el voluntariat, la cooperació, etc. Paraules que dibuixaven el meu camí i m’han acompanyat aquests últims estius amb un casal d’infants al sud del Marroc, a un camp de refugiats al nord de Grècia (Tessaloniki) i al sud del Senegal (Casamance) ajudant a una ONG (Diandé Africa) que treballa per potenciar l’educació dels infants, la creació d’oportunitats laborals per la dona per al desenvolupament de la comunitat.

8 anys després tinc la gran sort de poder treballar dins del Tercer Sector i estudiar el segon any del Màster de Globalització, Desenvolupament i Cooperació a la UB. A més puc transmetre la passió per la mobilitat internacional amb els tallers que imparteixo gràcies a Nexes. Una petita llavor perquè més endavant la mobilitat internacional, d’estudis, voluntariat o laboral, sigui un punt d’inflexió i evolució en tots els sentits.

Sri Lanka – Seminar Erasmus + sobre educació no formal i DDHH organitzat per SCI Sri Lanka. 2019
Coordinació del camp de treball de la FESC (Fira de l’Economia Social i Solidària) 2018.

MENÚ

Maresmencs i maresmenques al món


😀Eugènia

🛫Mataró

🛬Anglaterra / Alemanya

✅Estudis

MENÚ


Europa una diversitat de cultures. L’experiència de l’Eugènia.

Un estiu de fa temps, quan tenia 19 anys, vaig decidir fer un voluntariat a algun país d’Europa, preferia que fos a prop ja que era la primera vegada que marxaria sola de viatge. Gràcies a la Organització COCAT, vaig marxar de voluntària a un camp de treball a Anglaterra. Van ser només dues setmanes però va ser suficient per despertar en mi un interès enorme per Europa i per la diversitat de cultures que trobem en el nostre continent.

Al tornar a casa, començava el 3r any de carrera i no vaig dubtar ni un moment en marxar d’Erasmus al 4t any i tornar a viure una experiència internacional. A l’organitzar-ho, vaig marxar quatre mesos abans de l’inici de curs a una ciutat d’Alemanya propera on després faria l’intercanvi acadèmic. En aquesta ciutat em va acollir una família alemanya amb qui vaig viure aquests quatre mesos a canvi de passar temps amb les seves filles i parlar-los en castellà per tal que n’aprenguessin. Durant aquest temps a Alemanya vaig començar a aprendre alemany i em vaig trobar altra vegada amb una nova cultura i societat totalment diferents a les de casa. Un cop començat el curs acadèmic a Alemanya, vaig viure l’Erasmus amb gran felicitat i a dia d’avui puc dir que aquestes experiències em van canviar la vida, sobretot em van obrir la ment i em van convertir en la persona que soc avui.

Em vaig graduar i vaig començar a treballar però trobava a faltar el contacte amb el món internacional o simplement parlar en anglès. Així doncs em vaig fer voluntària d’una increïble associació internacional d’estudiants anomenada ESN on he tingut un recorregut de cinc anys i de la qual guardo un preciós record.

Aquí he après moltíssim, he millorat com a persona i he aportat el meu granet de sorra en les labors de integració social i cultural que fem les persones voluntàries. També m’ha permès viatjar per tota Europa en el context d’aquesta associació i mantenir el contacte amb estudiants d’arreu del continent.

Per últim lloc, fa pocs anys vaig decidir realitzar un viatge arreu d’Europa sola, coneixent les persones locals i altres viatgers i viatgeres d’aquells països on em trobés. Van ser dos mesos de viatge per cinc països (alguns planejats i d’altres improvisats), que altra vegada em van aportar una enorme riquesa cultural i un gran respecte i tolerància cap a les cultures desconegudes.

Durant aquest viatge vaig realitzar tasques de voluntària en camps de treball, gràcies al portal Workaway, el qual em permetia cobrir les despeses d’allotjament i àpats, apart de contribuir a accions socials.

En definitiva, viatjar ens obre la ment i ens fa millors persones, sobretot conèixer les persones autòctones de cada societat i entendre la seva forma de veure el món. Sens dubte, recomanaria a tothom que pugui que s’animi a viatjar.

Links d’interès:


MENÚ

Maresmencs i maresmenques al món


😀Alba

🛫Palafolls

🛬Mèxic / Grècia

✅Cooperació Internacional

MENÚ


Viatjant amb sentit crític i responsabilitat social. La mirada de l’Alba Ribot, de Palafolls.

En un món cada cop més globalitzat els joves en molts moments sentim la necessitat de veure més enllà de casa nostra i trobar altres maneres d’entendre la vida. Sempre he estat d’aquest grup de joves. Joves valents i capaços de remoure cel, mar i terra per tal d’aconseguir un món més just on totes les persones hi tinguem cabuda. Em dic Alba Ribot, tinc 22 anys i soc de Palafolls.

Des de sempre m’ha interessat conèixer tot allò diferent a mi i és per aquest motiu que he realitzat diverses sortides a diversos llocs del món. En aquest cas, però, us explicaré dues de les experiències més rellevants a la meva trajectòria vital. Aquestes es situen a Atenes i a Ciutat de Mèxic.

En primer lloc, amb 18 anys i la selectivitat a tocar, vaig decidir emprendre el meu primer viatge sola a Atenes. Allà vaig conèixer la situació de milers de persones que fugien de la pobresa i la guerra i que venien a Europa en la cerca de noves oportunitats. Vaig anar a Atenes des de l’any 2017 al 2019 com a activista en pro dels drets humans i finalment em vaig acabar incorporant a una associació anomenada Acció Solidària Mediterrània, que tenia seu a Blanes- Un cop a Atenes vaig participar en tres eixos principals. En un primer moment vaig col·laborar duent a terme tasques d’acompanyament jurídic a aquelles persones que ho necessitessin.

A continuació vaig participar acompanyant en el procés sanitari, sobretot amb dones. I, per últim, també vaig participar en un dels projectes més importants que he realitzat a la meva vida: aconseguir que els infants en cerca de refugi poguessin estar inscrits a l’escola pública grega. Les estades a Atenes (un total de cinc) es coordinaven amb feina de sensibilització, conscienciació i recaptació monetària a Catalunya. De fet, vaig coordinar la meva vida a Atenes amb la meva vida a Palafolls durant tres anys. En el vídeo que us deixo a continuació en podeu veure un tastet: https://www.youtube.com/watch?v=JD-bFyL_OQg&t=2s

En segon lloc, amb 20 anys vaig anar a Ciutat de Mèxic, on hi vaig viure durant més d’11 mesos entre els anys 2019-2020. En aquest cas vaig realitzar el meu tercer any de la carrera d’Antropologia Social i Cultural (UAB) a la Universitat Autònoma Metropolitana de la ciutat.

En aquest cas no hi vaig anar com a activista, sinó més aviat com a resident temporal a un país radicalment diferent al nostre. En aquest cas havia d’anar durant tres mesos a viatjar per països com Cuba i Jamaica, entre d’altres, però finalment no ho vaig poder realitzar a causa de la situació pandèmica que estem vivint actualment. Els vols es van cancel·lar i vaig ser una de les moltes persones que ens vam quedar atrapades a un lloc molt lluny de casa nostra. Allà vaig aprendre que altres maneres de viure són possibles i que hem d’aprendre molts valors de la cultura llatinoamericana en general i de la mexicana en concret. Si algun cop heu estat a Llatinoamèrica sabreu del cert que allà la vida va a un altre ritme.

Durant tota la meva vida he estat realitzant diversos viatges i experiències per diversos llocs del món. He visitat quatre continents i molts països que han enriquit del tot la meva vida passada, present i futura. Des del meu punt de vista, la mobilitat és un privilegi que tenim quasi totes les persones que vivim al Maresme i que hem d’aprofitar. Us encoratjo fermament a participar d’algun dels projectes que es proposen des de la Mobilitat Jove del Maresme.

Si hi ha algú que busca aquest tipus d’experiències us recomano que us formeu bé. Actualment hi ha molts projectes que, des del meu punt de vista, són poc ètics i que poden estar totalment en desacord amb els vostres valors. És per aquest motiu que us animo a mirar molts documentals i a assistir a moltes xerrades per tal d’establir un punt de partida a nivell crític i poder afrontar amb determinació els conflictes globals amb els quals ens enfrontem actualment.

A continuació us anomenaré alguns dels documentals que més han impactat a la meva vida: El Silencio de Otros (2018), The Cove (2009), Citizenfour (2014), The Act of Killing (2012), Lorena La de Pies Ligeros (2019), Project Nim (2011), Nacido en Síria (2016), Pussy Riot (2013),  Comandante Arian (2018).

En un món cada dia més globalitzat, els joves tenim el dret i el deure de conèixer per poder transmetre a casa nostra tot allò que veiem, pensem, sentim i vivim. Només així podrem formar un món més just per a totes, només nosaltres podem posar el nostre granet de sorra per canviar la nostra realitat i la de les persones que ens envolten. Viure en la diversitat sempre ens enriqueix.


MENÚ

Maresmencs i maresmenques al món


😀Alicia

🛫Pineda de Mar

🛬Portugal

✅Pràctiques

MENÚ


Pràctiques TLN a Portugal: el testimoni de l’Alicia

Hola…o com diria en portuguès Olà!

Em dic Alicia, sóc una noia de Pineda de Mar. Fa uns mesos vaig tornar del projecte de Pràctiques TLN amb la Fundació Catalunya Voluntària. Es tracta de viure 3 mesos a un país estranger (en el meu cas, a un poblet al nord de Portugal, Amarante) on t’hi busquen un lloc de feina per estar-hi de pràctiques.

Generalment, el projecte està enfocat a joves que hagin acabat algun tipus de formació (Grau universitari, cicle formatiu, etc.) i vulguin fer un salt al món laboral.

El millor; que no hi vas tota sola! Aquest any vam marxar un grup de 6 joves de tota Catalunya, vam realitzar sessions interculturals, vàries xerrades i un curs d’anglès online (ja que la pandèmia ens va enxampar de ple) tots junts. Un cop allà, ens esperaven els tutors i voluntaris de la “Casa da Juventude Amarante” i “Aventura Marão Clube”, dels quals només puc dir coses boniques i agrair-los tot el que van fer per nosaltres. Gràcies a ells vam aprendre portuguès i vam realitzar activitats de kayaking i excursions.

En el meu cas, vaig finalitzar el Grau de Fisioteràpia i vaig treballar com a Fisioterapeuta a una residència de gent gran al mateix poble d’Amarante. Imagineu-vos… quasi amb 0 coneixements de portuguès i intentant parlar amb els pacients… la veritat que les dues primeres setmanes van ser un xoc i cada dia era un repte.

El millor, que quan tornava de la feina tenia als meus companys/es, i als voluntaris/es de l’organització amb els quals vaig fer molta amistat. Cada tarda, cada àpat i cada cap de setmana senties com si estiguessis de colònies. Vam poder visitar Porto, Lisboa, Guimaraes, Vilareal i altres pobles gràcies al fet que no hi havia restriccions per a viatjar dins de Portugal.

Pel que fan els diners, ho teníem tot finançat pel SOC (Servei d’Ocupació de Catalunya): vols, PCRs, allotjament, diners de butxaca. Vam dormir els 3 mesos als allotjaments de l’organització d’acollida i els àpats els fèiem a la pròpia “Casa da Juventude” a la qual feien un bufet vegetarià boníssim!

En tot moment tant l’organització d’enviament (Fundació Catalunya Voluntària) com la d’acollida (Aventura Marão Clube/Casa da Juventude Amarante) ens van fer sentir recolzats i segurs en aquests mesos tan inestables degut a la COVID-19, fèiem tutories i reunions sovint per resoldre dubtes o situacions que poguessin donar-se, i aprofitar l’experiència al màxim.

En resum, la meva estada va ser; sortir de la zona de confort a la feina, guanyar confiança en els meus coneixements i en mi mateixa, i créixer personalment amb l’experiència de conèixer gent nova d’arreu del món en un ambient súper afavoridor. Ara m’hi sento més segura per a treballar i m’emporto un munt de records amb gent increïble!

Espero que el meu testimoni us animi a marxar si encara us ho penseu!! No dubteu en informar-vos, preguntar a les associacions i enviar mails fins a trobar alguna experiència que us motivi. És el moment de fer-ho!


MENÚ

Maresmencs i maresmenques al món


😀Mei i Paula

🛫Cabrils / Viladecans

🛬França

✅Camp de Treball

MENÚ


Camp de Treball a França amb COCAT

Som la Paula i la Mei, dues joves de vint anys que es van conèixer a la universitat i que, innocentment, van decidir fer un workcamp sense saber tot allò que els aportaria.

Des de feia temps, les dues volíem tenir una experiència internacional d’aquest tipus, però no trobàvem mai el moment. Més ben dit, l’excusa era que “no era el moment” però realment el que no ens deixava avançar era l’angoixa d’enfrontar-nos a una situació així de nova, ja que mai havíem viatjat soles a un altre país. Per sort, un dia de classe, va sorgir el tema dels plans d’estiu i vam descobrir teníem els mateixos interessos i les mateixes preocupacions. Per tant, per què no fer aquest primer viatge juntes?!

Així va ser com vam començar a informar-nos sobre mobilitats internacionals. Al principi va ser molt estressant perquè teníem moltes opcions però cap experiència ni referència. Aleshores, a través de Joventut Cabrils vam contactar amb Mobilitat Jove Maresme per fer una reunió virtual. En aquesta, no només se’ns va assessorar respecte al tipus de projecte, sinó sobre les limitacions que podíem trobar per a la situació de pandèmia. Després de la reunió i a través de COCAT, ens vam inscriure a diferents workcamps, ja que era aquesta l’opció que més ens cridava l’atenció.

Un workcamp o camp de treball internacional es basa en una estada que es comparteix amb persones d’altres països on es treballa per dur a terme alguna activitat de manera voluntària. Per tant, havíem de decidir quina activitat volíem dur a terme així com veure les valoracions prèvies dels projectes, l’allotjament, la taxa extra, l’accessibilitat… Us recomanem que escolliu algun projecte que us motivi i que us fixeu sobretot en les valoracions d’altres participants. Després d’apuntar-nos i d’esperar alguns dies, vam rebre la resposta, teníem plaça pel projecte TROT TROT TO AMBERT! 10-8-21 al 26-8-21 a França.

Aleshores vam començar a fer totes les gestions necessàries respecte a la documentació, targeta sanitària (que mai va arribar)… i a informar-nos sobre els requisits necessaris per viatjar en temps de pandèmia; calia anar vacunat o amb un test d’antígens o PCR negativa.

La informació sobre l’equipatge necessari i altres qüestions normalment és proporcionada pel workcamp que t’accepta, en el nostre cas un mes abans ens van enviar un full informatiu amb tot el que ens calia dur. Sempre es recomana portar quelcom típic del país (jocs, menjar, cançons…) per fer més interessant l’experiència intercultural.

Un parell de mesos més tard va arribar la data esperada i així va començar el nostre viatge. L’anada la vam fer en caravana, des de Barcelona a Ambert. Una vegada allà, només havíem d’arribar al punt de trobada on els campleaders ens recollirien per anar cap a la granja on ens allotjaríem. Hi havia tres habitacions a compartir entre 12 persones, dos lavabos i una zona comuna. També disposàvem d’un espai a l’aire lliure on podíem acampar i fer activitats. El nostre camp de treball es basava en crear espais habilitats per ases, per tant, la nostra feina va ser deixar el terreny lliure de males herbes, construir tanques i fer un petit estable. Cada workcamp s’organitza diferent, en el nostre cas, nosaltres mateixos vam decidir que cada dia hi hauria un “cooking team” que es quedaria a netejar, comprar i cuinar mentre la resta anaven a treballar, de 9-13h. El treball en general estava bé, alguns dies era més físic i cansat que d’altres, però s’anaven alternant les activitats.

La cuina era bàsicament vegetariana (pasta, arròs, amanides, verdures…). Com a plats especials, un dia, el campleader ens va preparar un peix amb patates deliciós i una companya italiana ens va fer tiramisú. De postres sempre menjàvem formatge d’Ambert (un formatge blau molt bo). Les tardes les teníem lliures, podíem anar a passejar, a visitar pobles, a veure els ases, jugar a ping-pong, vòlei, soccer, o fer diverses activitats en grup. A les nits, després de sopar, fèiem jocs en grup, tocàvem l’ukelele, rèiem… Aquests eren els nostres moments preferits i sempre ens anàvem a dormir més tard del que hauríem.

Al cap de setmana, fèiem “campfires” i dormíem en tendes de campanya després d’haver sopat barbacoa de verdures acompanyades amb especialitats d’algun país. Cal no oblidar que al cap de setmana rentàvem la roba, ja que només dúiem quatre o cinc mudes. Per tant, com podeu veure, treballàvem i ens cansàvem, però després ens ho passàvem molt bé, és a dir, tot estava compensat.

Un factor a tenir en compte era la llengua, però ens vam adonar que aquesta no ens va suposar cap problema en la comunicació del dia a dia. La intenció de qualsevol persona a l’hora de participar en un projecte així és també la de millorar l’anglès i, quan ets allà, t’adones que ningú no és professional i que parlar perfectament no és el que realment importa, sinó estar disposat a practicar per aprendre.

I va arribar el dia de retornar, aquest viatge el vam fer en tren i autocar. El comiat va ser molt emotiu, i va ser en aquest moment quan vam posar en perspectiva i vam ser conscients de totes les experiències viscudes. Personalment, aquest workcamp va suposar un clar abans i després per nosaltres. Coneixes gent fascinant que té un gran impacte a la teva vida precisament per la seva forma de veure-la, que de vegades és molt diferent d’allò al que estem acostumades.

Crees vincles que pensaves impossibles de construït en tan poc temps i aprens coses dels altres i de tu mateix. Sobretot aprens d’altres països, d’altres cultures, d’altres idiomes, d’altres costums… i això suposa una oportunitat per descobrir-te també a tu mateixa i enfortir les teves capacitats socials i la teva autonomia.

Experiències com aquesta t’obren nous horitzons, et fan ser més oberta de ment i tenir més confiança, seguretat i esperança en la humanitat. A més, també ha estat una oportunitat per conèixer-nos més entre nosaltres dues, establir una amistat i compartir un viatge que només aquelles persones que han viscut entenen. Haver gaudit una experiència així t’impulsa a voler-ne tenir més, a voler viatjar, conèixer gent i aprendre dels altres amb molta més il·lusió.

Si algú ens demanés opinió, diríem que no s’ha de tenir por per tirar endavant. És normal tenir dubtes al principi quan mai has viscut alguna cosa així, però val molt més la pena allò que et pot aportar una experiència d’aquest tipus que no pas les dificultats que es poden presentar per la incertesa i el desconeixement.

Has de pensar que d’aquestes experiències mai t’enduràs res negatiu, sinó tot el contrari, tot serà positiu i aprendràs de qualsevol situació nova. Una vegada s’ha acabat el viatge, només queden records bonics i persones increïbles. Per tant, no et tanquis portes tu mateix i, si se’t presenta una oportunitat així, aprofita-la. A QUÈ ESTÀS ESPERANT?


MENÚ

Maresmencs i maresmenques al món


😀Gerard

🛫Mataró – Tecnocampus

🛬Emirats Àrabs

✅Feina

MENÚ


Vivint i treballant a Dubai, als Emirats Àrabs Units.

Sóc en Gerard de Sant Antoni de Vilamajor i

estudiant del Tecnocampus de Mataró

Sóc en Gerard, tinc 26 anys i actualment estic vivint i treballant a Dubai. La meva aventura va començar a l’Abril del 2021. Estava a l’últim any de carrera al Tecnocampus, cursant Màrqueting i Comunitats Digitals, i tenia molt clar que a l’acabar volia marxar una temporada a l’estranger. No tenia clar on, però si que sabia que els meus principals objectius eren viure una experiència internacional i millorar l’anglès.

Vaig trobar una oferta de feina per Instagram, on una empresa de Dubai estava buscant personal per al seu departament de màrqueting. Com que vaig pensar que hi podia encaixar, em vaig posar en contacte amb ells. En menys d’una setmana i passada una entrevista, em van seleccionar. Sense dubtar-ho, vaig decidir acceptar l’oferta de feina i emprendre la meva nova aventura.

Un dels recursos clau que vaig trobar abans de marxar va ser mitjançant grups de Facebook. “Españoles en Dubai, Españoles y Latinos en UAE etc…”. Inclús també hi ha grups de WhatsApp. Se sol trobar resposta a qualsevol mena de dubte.

La majoria de gent que hi forma part solen ser molt col·laboradora, ja que també han passat pel mateix. Gràcies a això, vaig fer amics abans d’arribar a la gran ciutat. La pròpia empresa es va encarregar de buscar-me els vols i hotel durant el primer mes, fet que és habitual quan una empresa et contracta des de l’estranger. Un cop vaig arribar, ells van tramitar la Visa de treball per tenir tots els papers al dia.

Les primeres setmanes no són fàcils quan te’n vas a l’estranger, inclús els primers mesos. Conèixer la ciutat, adaptar-te a una nova cultura, crear el teu cercle d’amistats, i gaudir dels teus hobbies porta el seu temps, i es essencial per sentir-te còmode. Un dels meus consells és escollir bé on viure, i en cas de compartir, buscar algú amb ganes de socialitzar i fer amics. Però a mesura que passen els dies i superes obstacles, cada vegada es gaudeix més dels moments que l’experiència et porta. A Dubai, el 90% de la població és de fora, per tant, és molt fàcil conèixer a diferents cultures, i generalment la gent és molt oberta a socialitzar. Aprofita cada ocasió per presentar-te, conèixer a més gent i ampliar la teva xarxa de contactes.

Dubai és un lloc fantàstic. Hi ha moltes activitats a fer, la qualitat de vida és molt bona i és un lloc molt segur. Pel que fa el cost de vida, destacaria que la vivenda i l’oci són més cars que aquí a Barcelona. Les demès despeses, son bastant similars. Si hi estàs pensant d’anar, et recomano que trobis feina abans de marxar, i negociïs les condicions.

El que més trobo a faltar, és tot l’entorn natural que tenim a Catalunya. Platges, muntanyes i molta diversitat. Als Emirats el tipus de natura que hi ha és molt diferent. És un clima sec i desèrtic. Tot i això, conduint dues hores pots arribar a Hatta o Ras Al Khaima, on hi ha muntanyes àrides. O fins i tot anar a Fujairah, un lloc ideal per fer submarinisme. Oman, Pakistan, o Índia ofereixen paratges molt verds a poques hores d’avió.

Si estàs pensant en aventurar-te, fes-ho. En els pitjors dels casos sempre pots tornar a casa. Sortir de la zona de confort dona una perspectiva molt rica. No esperis a trobar la ocasió perfecte per fer el pas, ja que sempre hi haurà risc a que no tot surti com ho tens planejat. Sigui més llarga o més curta la teva estància, l’experiència t’aportarà un gran creixement personal.


MENÚ

Maresmencs i maresmenques al món


😀Nil i David

🛫Premià de Dalt /Premià de Mar

🛬Alemanya / Letònia / Lituània / Polònia

✅Intercanvi

MENÚ


Entrevista a David Pascual i Nil Codina, joves embaixadors de PEACE LINE.


Especialment en aquests temps són necessaris programes com PEACE LINE, un projecte innovador que convida a joves d’entre 18 i 26 anys de diferents països viatgen junts durant dues setmanes en una ruta per diversos països de l’oest, centre i sud-est d’Europa. Un dels principals objectius de PEACE LINE és mostrar l’existència de diferents narracions històriques i comentar amb les persones participants els orígens i les conseqüències d’aquestes històries. El Nil Codina i el David Pascual són dos joves maresmencs que van tenir l’oportunitat de prendre part d’aquesta iniciativa entre el 6 i el 20 de setembre de 2021.

Per començar, ens podeu explicar qui sou i a què us dediqueu?

Nil: Em dic Nil Codina, de 20 anys, visc a Premià de Dalt, barri Cotet. Era de Premià de Mar, però em vaig mudar a Premià de Dalt fa 3 o 4 anys. Estudio el grau Global Studies a la universitat Pompeu Fabra i a les tardes treballo d’acomodador al teatre Victòria de Barcelona.

David: Jo soc en David Pascual, tinc 24 anys, visc a Premià de Mar, vaig estudiar economia a la UB i ara estic fent un màster també a la UB. Estic fent les pràctiques del màster, que acabo ara, i m’incorporo a treballar on he fet les pràctiques a una consultoria de Barcelona.

En què consisteix Peaceline?

David: Consisteix bàsicament a conviure durant dues setmanes amb altres joves de diferents països d’Europa mentre viatges per diferents punts que han estat rellevants o importants per diferents motius en els conflictes europeus recents. Aquests conflictes encara ens afecten el dia d’avui. Es fa especial èmfasi en les diferents perspectives que existeixen depenent del país d’origen de cadascú o d’on s’ha estudiat.

Nil: Com diu el David, Peaceline és una oportunitat per viatjar per Europa pels llocs que han variat la seva història en les últimes dècades. És una experiència molt enriquidora que et permet conèixer a gent molt interessant, que després ens hem retrobat. En l’àmbit professional o d’estudis crec que ofereix una visió que aquí desconeixem bastant, sobre la història recent d’Europa.

Com us vau assabentar de l’oportunitat?

David: Per la meva part em vaig assabentar del projecte perquè un amic m’ho va comentar. Em penso que ho va veure anunciat a la vostra pàgina d’Instagram, de fet, i ens vam animar a apuntar-nos. Va ser per l’edició del 2020, que finalment no es va poder fer pel tema de la COVID. Per coses de la vida al final el meu amic no va poder venir per motius de feina.

Teníeu informació de les altres rutes?

Nil: Peaceline l’any passat tenia dues rutes. La blava, que és la vam fer nosaltres, i la verda, que és una ruta en bici per dins d’Alemanya. La blava va pels països bàltics. Es comença a Berlín i després es va a Letònia, Lituània, Polònia, i vam tornar a Berlín. Realment va ser molt interessant perquè ens permetia veure la història dels països bàltics, que és molt desconeguda aquí i de l’ocupació soviètica i de la posterior independència. I sí que és cert que no hi ha una connexió molt directa amb la Ruta Verda, no vam conèixer a ningú d’aquesta altra ruta en cap moment. Però, al final el que s’explica en una ruta i l’altra té molta relació. Hi va haver l’oportunitat d’anar al novembre a un esdeveniment d’alumni, com si diguéssim, on vam conèixer a gent que havia participat en les dues rutes. I ara al febrer s’ha fet un altre esdeveniment a Berlín. Ens continuem trobant, decidint el futur de la network i compartint experiències.

Peaceline busca joves ambaixadors del programa. Us heu sentit com a ambaixadors?

David: Penso que sí, perquè simplement amb el fet de parlar a amics o coneguts del projecte ja d’alguna forma estem ajudant que es faci gran. O, per exemple, amb aquesta entrevista

Nil: Jo realment me’n sento bastant part. Crec que l’oportunitat que se’ns va donar mereix que fem un esforç per part nostra i que aquí Catalunya expliquem els aprenentatges i les reflexions que extraiem del viatge. Mitjançant aquesta entrevista, parlant amb amics… En el meu cas també he estat voluntari del grup que ha organitzat un alumni reunion a Berlín aquest febrer. El cap de setmana passat informalment vam veure alguns companys que van venir a visitar-nos a Barcelona, així que crec que sí que s’està mantenint la xarxa.

David: Soc part de la xarxa, estic al grup d’alumini i m’agradaria participar en el que pugui. Va coincidir que era el meu any d’Erasmus, el segon que feia, i no només he parlat del projecte a casa sinó a gent que he conegut a l’Erasmus d’Alemanya.

Com era la gent que hi participava? Com va ser la convivència?

David: Pel que fa als participants, érem 16 i 4 team leaders, que eren un noi de Romania i tres noies d’Alemanya. Pel que fa als participants, hi havia un grup majoritari d’alemanys, que eren 4 o 5 persones, i després gent de tot el continent. Penso que en altres rutes hi ha participat gent de fora d’Europa, ja que per xarxes socials vaig veure que hi va participar un noi americà. Va ser graciós, perquè al principi vam fer una activitat per coneixe’ns on ens havíem de col·locar cadascú en una habitació com si fóssim el mapa d’Europa per saber d’on veníem. Amb el Nil, no ens coneixíem d’abans i va resultar que tots dos som de Premià de Mar! Els dos únics catalans i espanyols. I el grup d’alemanys eren justament de Kassel, que és una ciutat que està a mitja hora de Göttingen, que és justament on jo estava d’Erasmus. També hi havia una noia croata, italians de la zona del Tirol, joves de Polònia, i de França… érem un grup divers. Respecte al xoc cultural, la veritat és que la convivència va ser molt bona des del primer moment. No va haver-hi cap xoc cultural, tothom estava molt obert a conèixer gent i a participar del projecte.

Nil: Estic molt d’acord amb el David, no vaig percebre un xoc cultural molt bèstia que afectés la nostra relació personal. Si no que al contrari, a Europa m’hi sento com a casa malgrat les diferències, penso que les persones que participem en aquest tipus de projectes tenim moltes coses en comú, siguem del país que siguem. Sí que, òbviament, hi ha petites coses. Per exemple, vaig arribar tard a un lloc on havíem d’agafar un vol, que gairebé perdo perquè em vaig adormir. Com a bon Europeu del Sud! Però, per exemple, cap al final de la ruta un noi britànic també es va adormir quan havíem d’agafar un autobús, així que els estereotips de vegades es compleixen i de vegades no.

Qui hi pot particpar?

Nil: Crec que poden participar tots els joves de 18 a 26 anys del continent europeu. És necessari tenir un cert nivell d’anglès fluit per participar en els debats i xerrades. Però hi havia molts nivells d’anglès diferents i no per això es va negar la participació a ningú ni penso que fossin barreres impossibles de resoldre.

El programa està subvencionat?

Nil: És un projecte subvencionat per la Federal Foreign Office, el Ministeri d’Exteriors Alemany. L’any passat era totalment gratuït. És a dir, el programa cobria les dues setmanes viatjant: amb restaurants, hotels, transports, avions, etc. També et pagaven fins i tot el teu vol des d’allà on vinguessis. Aquest any estan posant un cost de participació de 100€. Penso que és més aviat perquè un cop ja t’han acceptat, fer una paga i senyal serveix per demostrar que finalment vindràs i participaràs. Ja que em consta que hi va haver persones que no van arribar a participar. En ser gratuït, moltes vegades no se li dona el valor que realment té. Sobre la participation fee, també diu a la web que en cas que no la puguis pagar per motius econòmics es poden fer excepcions, i demostrar el teu cas per correu. Així aquesta quota no hauria de ser un obstacle.

Que heu après? Creieu que la vostra experiència a Peaceline us ajudarà de cara al futur?

Nil: Penso que moltíssim. En l’àmbit personal, de descobrir persones increïbles amb qui penso que estem construint una relació d’amistat. I laboralment penso que hem après a desenvolupar-nos millor en l’anglès, temes més d’ètica i consideracions històriques sobre Europa, que en qualsevol àmbit van bé en l’àmbit professional.

Més informació a: https://www.peaceline.eu


MENÚ