Inici Documents MMN_Alemanya

Maresmencs i maresmenques al món


😀Eugènia

🛫Mataró

🛬Anglaterra / Alemanya

✅Estudis

MENÚ


Europa una diversitat de cultures. L’experiència de l’Eugènia.

Un estiu de fa temps, quan tenia 19 anys, vaig decidir fer un voluntariat a algun país d’Europa, preferia que fos a prop ja que era la primera vegada que marxaria sola de viatge. Gràcies a la Organització COCAT, vaig marxar de voluntària a un camp de treball a Anglaterra. Van ser només dues setmanes però va ser suficient per despertar en mi un interès enorme per Europa i per la diversitat de cultures que trobem en el nostre continent.

Al tornar a casa, començava el 3r any de carrera i no vaig dubtar ni un moment en marxar d’Erasmus al 4t any i tornar a viure una experiència internacional. A l’organitzar-ho, vaig marxar quatre mesos abans de l’inici de curs a una ciutat d’Alemanya propera on després faria l’intercanvi acadèmic. En aquesta ciutat em va acollir una família alemanya amb qui vaig viure aquests quatre mesos a canvi de passar temps amb les seves filles i parlar-los en castellà per tal que n’aprenguessin. Durant aquest temps a Alemanya vaig començar a aprendre alemany i em vaig trobar altra vegada amb una nova cultura i societat totalment diferents a les de casa. Un cop començat el curs acadèmic a Alemanya, vaig viure l’Erasmus amb gran felicitat i a dia d’avui puc dir que aquestes experiències em van canviar la vida, sobretot em van obrir la ment i em van convertir en la persona que soc avui.

Em vaig graduar i vaig començar a treballar però trobava a faltar el contacte amb el món internacional o simplement parlar en anglès. Així doncs em vaig fer voluntària d’una increïble associació internacional d’estudiants anomenada ESN on he tingut un recorregut de cinc anys i de la qual guardo un preciós record.

Aquí he après moltíssim, he millorat com a persona i he aportat el meu granet de sorra en les labors de integració social i cultural que fem les persones voluntàries. També m’ha permès viatjar per tota Europa en el context d’aquesta associació i mantenir el contacte amb estudiants d’arreu del continent.

Per últim lloc, fa pocs anys vaig decidir realitzar un viatge arreu d’Europa sola, coneixent les persones locals i altres viatgers i viatgeres d’aquells països on em trobés. Van ser dos mesos de viatge per cinc països (alguns planejats i d’altres improvisats), que altra vegada em van aportar una enorme riquesa cultural i un gran respecte i tolerància cap a les cultures desconegudes.

Durant aquest viatge vaig realitzar tasques de voluntària en camps de treball, gràcies al portal Workaway, el qual em permetia cobrir les despeses d’allotjament i àpats, apart de contribuir a accions socials.

En definitiva, viatjar ens obre la ment i ens fa millors persones, sobretot conèixer les persones autòctones de cada societat i entendre la seva forma de veure el món. Sens dubte, recomanaria a tothom que pugui que s’animi a viatjar.

Links d’interès:


MENÚ

Maresmencs i maresmenques al món


😀Nil i David

🛫Premià de Dalt /Premià de Mar

🛬Alemanya / Letònia / Lituània / Polònia

✅Intercanvi

MENÚ


Entrevista a David Pascual i Nil Codina, joves embaixadors de PEACE LINE.


Especialment en aquests temps són necessaris programes com PEACE LINE, un projecte innovador que convida a joves d’entre 18 i 26 anys de diferents països viatgen junts durant dues setmanes en una ruta per diversos països de l’oest, centre i sud-est d’Europa. Un dels principals objectius de PEACE LINE és mostrar l’existència de diferents narracions històriques i comentar amb les persones participants els orígens i les conseqüències d’aquestes històries. El Nil Codina i el David Pascual són dos joves maresmencs que van tenir l’oportunitat de prendre part d’aquesta iniciativa entre el 6 i el 20 de setembre de 2021.

Per començar, ens podeu explicar qui sou i a què us dediqueu?

Nil: Em dic Nil Codina, de 20 anys, visc a Premià de Dalt, barri Cotet. Era de Premià de Mar, però em vaig mudar a Premià de Dalt fa 3 o 4 anys. Estudio el grau Global Studies a la universitat Pompeu Fabra i a les tardes treballo d’acomodador al teatre Victòria de Barcelona.

David: Jo soc en David Pascual, tinc 24 anys, visc a Premià de Mar, vaig estudiar economia a la UB i ara estic fent un màster també a la UB. Estic fent les pràctiques del màster, que acabo ara, i m’incorporo a treballar on he fet les pràctiques a una consultoria de Barcelona.

En què consisteix Peaceline?

David: Consisteix bàsicament a conviure durant dues setmanes amb altres joves de diferents països d’Europa mentre viatges per diferents punts que han estat rellevants o importants per diferents motius en els conflictes europeus recents. Aquests conflictes encara ens afecten el dia d’avui. Es fa especial èmfasi en les diferents perspectives que existeixen depenent del país d’origen de cadascú o d’on s’ha estudiat.

Nil: Com diu el David, Peaceline és una oportunitat per viatjar per Europa pels llocs que han variat la seva història en les últimes dècades. És una experiència molt enriquidora que et permet conèixer a gent molt interessant, que després ens hem retrobat. En l’àmbit professional o d’estudis crec que ofereix una visió que aquí desconeixem bastant, sobre la història recent d’Europa.

Com us vau assabentar de l’oportunitat?

David: Per la meva part em vaig assabentar del projecte perquè un amic m’ho va comentar. Em penso que ho va veure anunciat a la vostra pàgina d’Instagram, de fet, i ens vam animar a apuntar-nos. Va ser per l’edició del 2020, que finalment no es va poder fer pel tema de la COVID. Per coses de la vida al final el meu amic no va poder venir per motius de feina.

Teníeu informació de les altres rutes?

Nil: Peaceline l’any passat tenia dues rutes. La blava, que és la vam fer nosaltres, i la verda, que és una ruta en bici per dins d’Alemanya. La blava va pels països bàltics. Es comença a Berlín i després es va a Letònia, Lituània, Polònia, i vam tornar a Berlín. Realment va ser molt interessant perquè ens permetia veure la història dels països bàltics, que és molt desconeguda aquí i de l’ocupació soviètica i de la posterior independència. I sí que és cert que no hi ha una connexió molt directa amb la Ruta Verda, no vam conèixer a ningú d’aquesta altra ruta en cap moment. Però, al final el que s’explica en una ruta i l’altra té molta relació. Hi va haver l’oportunitat d’anar al novembre a un esdeveniment d’alumni, com si diguéssim, on vam conèixer a gent que havia participat en les dues rutes. I ara al febrer s’ha fet un altre esdeveniment a Berlín. Ens continuem trobant, decidint el futur de la network i compartint experiències.

Peaceline busca joves ambaixadors del programa. Us heu sentit com a ambaixadors?

David: Penso que sí, perquè simplement amb el fet de parlar a amics o coneguts del projecte ja d’alguna forma estem ajudant que es faci gran. O, per exemple, amb aquesta entrevista

Nil: Jo realment me’n sento bastant part. Crec que l’oportunitat que se’ns va donar mereix que fem un esforç per part nostra i que aquí Catalunya expliquem els aprenentatges i les reflexions que extraiem del viatge. Mitjançant aquesta entrevista, parlant amb amics… En el meu cas també he estat voluntari del grup que ha organitzat un alumni reunion a Berlín aquest febrer. El cap de setmana passat informalment vam veure alguns companys que van venir a visitar-nos a Barcelona, així que crec que sí que s’està mantenint la xarxa.

David: Soc part de la xarxa, estic al grup d’alumini i m’agradaria participar en el que pugui. Va coincidir que era el meu any d’Erasmus, el segon que feia, i no només he parlat del projecte a casa sinó a gent que he conegut a l’Erasmus d’Alemanya.

Com era la gent que hi participava? Com va ser la convivència?

David: Pel que fa als participants, érem 16 i 4 team leaders, que eren un noi de Romania i tres noies d’Alemanya. Pel que fa als participants, hi havia un grup majoritari d’alemanys, que eren 4 o 5 persones, i després gent de tot el continent. Penso que en altres rutes hi ha participat gent de fora d’Europa, ja que per xarxes socials vaig veure que hi va participar un noi americà. Va ser graciós, perquè al principi vam fer una activitat per coneixe’ns on ens havíem de col·locar cadascú en una habitació com si fóssim el mapa d’Europa per saber d’on veníem. Amb el Nil, no ens coneixíem d’abans i va resultar que tots dos som de Premià de Mar! Els dos únics catalans i espanyols. I el grup d’alemanys eren justament de Kassel, que és una ciutat que està a mitja hora de Göttingen, que és justament on jo estava d’Erasmus. També hi havia una noia croata, italians de la zona del Tirol, joves de Polònia, i de França… érem un grup divers. Respecte al xoc cultural, la veritat és que la convivència va ser molt bona des del primer moment. No va haver-hi cap xoc cultural, tothom estava molt obert a conèixer gent i a participar del projecte.

Nil: Estic molt d’acord amb el David, no vaig percebre un xoc cultural molt bèstia que afectés la nostra relació personal. Si no que al contrari, a Europa m’hi sento com a casa malgrat les diferències, penso que les persones que participem en aquest tipus de projectes tenim moltes coses en comú, siguem del país que siguem. Sí que, òbviament, hi ha petites coses. Per exemple, vaig arribar tard a un lloc on havíem d’agafar un vol, que gairebé perdo perquè em vaig adormir. Com a bon Europeu del Sud! Però, per exemple, cap al final de la ruta un noi britànic també es va adormir quan havíem d’agafar un autobús, així que els estereotips de vegades es compleixen i de vegades no.

Qui hi pot particpar?

Nil: Crec que poden participar tots els joves de 18 a 26 anys del continent europeu. És necessari tenir un cert nivell d’anglès fluit per participar en els debats i xerrades. Però hi havia molts nivells d’anglès diferents i no per això es va negar la participació a ningú ni penso que fossin barreres impossibles de resoldre.

El programa està subvencionat?

Nil: És un projecte subvencionat per la Federal Foreign Office, el Ministeri d’Exteriors Alemany. L’any passat era totalment gratuït. És a dir, el programa cobria les dues setmanes viatjant: amb restaurants, hotels, transports, avions, etc. També et pagaven fins i tot el teu vol des d’allà on vinguessis. Aquest any estan posant un cost de participació de 100€. Penso que és més aviat perquè un cop ja t’han acceptat, fer una paga i senyal serveix per demostrar que finalment vindràs i participaràs. Ja que em consta que hi va haver persones que no van arribar a participar. En ser gratuït, moltes vegades no se li dona el valor que realment té. Sobre la participation fee, també diu a la web que en cas que no la puguis pagar per motius econòmics es poden fer excepcions, i demostrar el teu cas per correu. Així aquesta quota no hauria de ser un obstacle.

Que heu après? Creieu que la vostra experiència a Peaceline us ajudarà de cara al futur?

Nil: Penso que moltíssim. En l’àmbit personal, de descobrir persones increïbles amb qui penso que estem construint una relació d’amistat. I laboralment penso que hem après a desenvolupar-nos millor en l’anglès, temes més d’ètica i consideracions històriques sobre Europa, que en qualsevol àmbit van bé en l’àmbit professional.

Més informació a: https://www.peaceline.eu


MENÚ

Maresmencs i maresmenques al món


😀Marta i Marc

🛫Vilassar de Mar

🛬Alemanya

✅Intercanvi

MENÚ


La Marta i en Marc participen en el primer intercanvi juvenil Create’n’Share a Alemanya

Desembre 2013


Aprofitant la bona notícia de l’aprovació de l’intercanvi Juvenil al Maresme pel més d’Abril, recuperem d’experiències de la Marta i en Marc que van participar al primer intercanvi Create’n’Share el darrer Juliol a Alemanya.

“Aquesta experiència ha estat com una tempesta d’estiu. Tot ha tingut lloc de forma ràpida i intensa; en pocs dies he quedat amarada. Ara mateix puc sentir com tot reviu amb la mateixa força amb què m’ha colpejat. Ha passat a formar part de mi. Només he de tancar els ulls, ser conscient que respiro i escoltar com dins meu segueix plovent. Estic impregnada de la personalitat de tots aquells amb qui he compartit aquest trosset de vida tan gran. He après dels altres, de mi mateixa, sobre els altres i sobre mi. A més, un intercanvi d’aquesta mena és una de les formes més interessants d’augmentar el bagatge que ens fa moure tal i com ho fem: amb energia, voluntat, empatia… No me’n despendré fàcilment. He pogut observar com persones tan diferents hem aconseguit conviure i crear una sola unitat. He après de les rareses dels altres i de la seva forma d’escrutar el món. I això em fa créixer, em fa més crítica, tolerant i respectuosa. Després de la tempesta sempre arriba la calma. Ara, amb tranquil·litat, toca anar absorbint tot allò que em farà més persona. Tot i que encara estic una mica ennuvolada, és a dir, tinc una bona condensació de sensacions i emocions, sé que he viscut aquests dies amb molta il·lusió. Per tant, encara que he tornat molt cansada a casa, no vull que acabi aquí. M’encantaria seguir amb el projecte, crear més tallers, perfeccionar els fets, mostrar-los, utilitzar-los i seguir aprenent”

Marta Sanvicente


“El sol fet de compartir 10 dies d’experiències amb persones que tenen inquietuds i que volen crear una bona manera de fer les coses ja val la pena. Sincerament, crec que el món necessita més projectes com aquest, on vam poder ensenyar les nostres aficions als altres amb passió, a més d’aprendre dels altres coses que mai havíem fet i ara ens agradaria profunditzar. Ara que ja tenim l’experiència de la primera vegada, és hora de plantejar-nos que hi podem afegir per a anar madurant aquesta idea. A mi m’agradaria que aquestes ganes de fer coses, ensenyar i aprendre, les projectéssim cap a la comunitat que ens aculli, intentant així ensenyar diferents valors com la passió, la amistat, el voler ajudar i compartir. Crec que tenim les ganes i els medis per a poder fer alguna cosa que transcendeixi. El sol fet de viure una experiència única, serveix també per ajudar la comunitat que ens acull.”

Marc Trujillo


MENÚ

Maresmencs i maresmenques al món


😀Elvira

🛫Vilassar de Mar

🛬Alemanya

✅Au-pair

MENÚ


Un estiu com a au-pair a Alemanya

Soc l’Elvira, tinc 21 anys i estudio filologia germànica i música. També sóc monitora de lleure i treballo a una escola de música donant classes. Sóc Barcelonina, però he viscut molt a Vilassar de Mar, ja que tinc família i un molt bon grup d’amics d’allà.

L’any passat, amb tot el tema de la pandèmia em vaig atabalar a Barcelona. Notava que estava estancada en la rutina i tenia ganes de sentir aquesta sensació d’allò desconegut que un té quan viatja. Ja havia viatjat diversos cops amb amics, quan vaig fer per exemple un Interrail durant 20 dies amb dos amics a l’acabar Batxillerat, però mai havia fet un viatge completament sola.

El meu problema és que estic estudiant dues coses diferents, la qual cosa fa que difícilment pugui marxar a l’estranger durant el curs. És per això que vaig decidir fer-ho a l’estiu. Vaig pensar en fer d’au-pair, ja que tenia amistats que ho havien fet i els havia anat molt molt bé.

També era una manera de viatjar sense fer tanta despesa, i a la vegada gaudir d’un intercanvi cultural molt enriquidor. La meva idea era des d’un principi anar a Alemanya, ja que és un país que sempre he trobat molt bonic i interessant, i perquè era una forma de millorar l’idioma, cosa que necessito pels meus estudis.

Vaig anar des de mitjans de juliol fins a finals d’agost, 6 setmanes més o menys, a una petita ciutat al nord d’Alemanya, anomenada Holzminden. Ho vaig trobar a través de la web de AupairWorld, tot i que em va costar mooolt trobar una família, suposo que per les dates, pel poc temps que demanava d’anar-hi, i per la pandèmia. Vaig començar a buscar al nadal, i no trobava res. Quan ja estava a punt d’abandonar la recerca, a finals de maig/principis de juny, va haver una família a la qual havia enviat un missatge que em va dir que sí. Era una família que constava d’una mare amb dos fills (una nena de 13 i un nen de 8) i d’un padrastre que no era pare dels nens, però que amb la mare esperaven un nen. Volien una Au-pair perquè s’encarregués sobretot del petit i també una mica amb les feines de casa, ja que la mare estava ja al final de l’embaràs, de 8-9 mesos, i no podia fer-ho tot, i el pare treballava. La família ja havia tingut altres au-pairs abans, i em van acollir molt bé, sobretot la mare, que em cuidava com una filla més i amb qui tenia llargues converses sobre inquietuds vitals i em va ajudar moltíssim a sentir-me com a casa.

Estic molt contenta de l’experiència. Vaig gaudir de molta independència, ja que vivia gairebé en una casa particular, ja que era un pis annexat a la casa, però separat. Tot i això feia gairebé tot amb la família, i van ser molt acollidors. Si que s’ha de dir que al principi, les primeres dues setmanes, em sentia bastant fora de lloc i em va costar sentir-me còmode, sobretot pel tema de l’idioma (parlàvem en alemany).

També, en un inici, la meva idea era anar a una ciutat gran, per poder gaudir també de la vida cultural, i em vaig trobar que estava a una ciutat molt petita, amb molta natura i súper bonica, però amb poca vida social i cultural, i que era en general poc “estimulant”. També les primeres setmanes amb els nens no vaig acabar d’entendre-m’hi. Amb la nena m’hi trobava a gust però era molt molt tímida, i el nen al principi vaig notar que era desconfiat amb mi i tenia un caràcter molt fort, s’enfadava amb molta facilitat. A més a més, a nivell d’idioma, em costava molt entendre’ls al principi. Però la cosa va anar millorant moltíssim, fins al punt que vaig crear un vincle molt fort amb ells, sobretot amb el petit, ja que vam acabar passant moltes hores junts jugant a futbol, anant en bici, passejant pel parc o menjant un gelat.

També un factor molt positiu per millorar la meva estada allà va ser conèixer gent d’allà. La ciutat tenia dues facultats, i és per això que hi havia molts estudiants de la meva edat que hi vivien. A alguns d’ells els vaig conèixer i vaig gaudir de molt bons moments amb ells, fins al punt d’haver creat molt de vincle amb alguna gent.

En resum, estic molt contenta d’haver-hi anat i crec que m’ha enriquit molt com a persona. He millorat moltíssim amb l’idioma, però a més a més crec que he guanyat en independència i en aprendre a moure’m pel món, a més a més de moltes altres coses. El fet d’haver-ho fet m’ha fet també agafar encara més ganes de viatjar i repetir una experiència semblant.

Tanmateix, m’agradaria potser la pròxima vegada anar-hi més temps. Un mes i mig va estar bé com a vacances, però no em va donar temps realment de poder-me acostumar al lloc i fer-me’l d’alguna manera meu. Em vaig quedar amb ganes de més, i és per això que espero que això sigui una porta per en un futur proper tornar a gaudir d’una experiència semblant a l’estranger.