Inici Documents MMN_Feina

Maresmencs i maresmenques al món


😀Mireia

🛫 Argentona

🛬Mòn

✅ Feina

MENÚ


Treballant i viatjant pel món, l’experiència de l’argentonina Mireia García.

Hola! El meu nom és Mireia García i sóc d’Argentona. Ara mateix tinc 25 anys, però tenia 22 quan vaig començar a treballar viatjant pel món. Sempre he tingut la motivació i la curiositat per conèixer nous llocs i diferents cultures, així que des de sempre he intentat viatjar tot el que he pogut. En un principi els meus viatges eren a llocs propers, dins de Catalunya, ja que no tenia molts mitjans per poder anar molt més lluny.

Amb la meva família sí que vaig tenir l’oportunitat de sortir alguns cops fora d’Espanya, però eren només a països veïns com Andorra, França o Portugal.

El meu camí a la vida viatgera va començar quan vaig trobar una oferta de treball com a fotògrafa en vaixell de creuer. Jo encara estava acabant d’estudiar el cicle formatiu de Grau Superior en Fotografia Artística, però igualment vaig enviar el meu currículum per intentar-ho.

Mentre esperava una resposta a aquesta oferta de treball, també vaig començar a explorar altres alternatives per a viatjar i treballar al mateix moment així que vaig fer una recerca amb les diferents opcions que tenia. En aquell moment, el meu germà estava en Suïssa treballant com Au-pair, que també era una de les meves opcions per a viatjar fora, així que em vaig decidir a intentar també aquesta opció.

Durant aquesta recerca, em van citar en Madrid per a fer una entrevista de treball per a l’oferta a la qual vaig enviar el meu currículum per treballar com a fotògrafa en vaixell de creuers, així que hi vaig anar i vaig realitzar l’entrevista.

Mentrestant jo continuava buscant una família per a fer d’Au-pair fins que vaig trobar una en Londres per anar-hi en Setembre i quedar-me allà fins al Juny següent.

Per a la meva sorpresa, just abans de confirmar amb aquesta família, vaig rebre un correu informant-me que havia sigut acceptada per a treballar com a fotògrafa així que no vaig dubtar ni un moment en començar a preparar-me per anar-me’n a treballar als creuers.

Jo no tenia cap coneixement de com funcionava aquest tipus de treball, ni que havia de fer, ni res… Així que l’empresa em va ajudar bastant a preparar-me per al viatge.

Per a treballar en vaixell de creuer es necessiten uns cursos específics que es diuen MSCW (STCW en anglès), que serveixen per a preparar-te per a situacions d’emergència, seguretat, etc. Aquests cursos no són gratuïts, així que va ser una inversió que vaig haver de fer en un principi, a més d’unes proves mèdiques que et demanen i una llibreta marítima semblant al passaport, però per a mariners.

Era tot un procés que s’havia de fer per a poder treballar com a marinera en qualsevol vaixell i també específic per al vaixell de creuers, que s’ha de fer pas a pas per aconseguir-ho tot. A mi em va portar més o menys dos mesos per a estar preparada del tot per a poder embarcar.

A finals de novembre del 2017 ja tenia quasi tots els documents que necessitava, així que em van assignar la meva data d’embarcament per al meu primer contracte de treball, el 8 de desembre del 2017 en Panamà, per a embarcar a un vaixell que estava fent una ruta pel mar del Carib.

Al principi vaig sentir por. La decisió de deixar la meva família i els meus amics i anar-me’n fora jo sola era una decisió que em va costar molt de prendre, sobretot per ser una noia tan jove viatjant sola a un lloc desconegut. Vaig haver de ficar molta força de voluntat i pensar positivament per poder fer aquest pas, ja que si no ens atrevim a fer les coses que ens donen por, mai farem res. El més difícil de tot, és el primer pas de sortir de la nostra zona de confort, un cop fet, el camí es comença a tornar a poc a poc més fàcil.

Per a viatjar a Panamà es necessita una Visa que realment és fàcil d’aconseguir, encara que a mi me la va aconseguir l’empresa. Vaig passar allà 5 mesos en els quals vaig tenir l’oportunitat de conèixer diferents països i illes del centre d’Amèrica. Una de les millors experiències que he pogut realitzar, ja que d’altra forma, potser no podria haver conegut tants llocs diferents.

No mentiré dient que tot va ser fàcil. El principi va ser molt difícil, ja que estava molt lluny de casa i no coneixia a ningú allà. Em vaig sentir sola en un lloc estrany, però em vaig adonar que realment això és el que succeeix sempre que comences qualsevol cosa, així que només havia d’aprendre i, amb el temps, em vaig acostumar a aquest nou estil de vida. Vaig madurar molt, ja que ara totes les decisions les havia de prendre jo i havia d’aprendre a viure sola.

Treballar en vaixell de creuer em va donar l’oportunitat de conèixer persones de tot el món, amb diferents cultures, religions, costums, formes de veure la vida… I tot això em va obrir molt la ment. Vaig sentir que casa meva podia ser el món sencer, i que anés on anés sempre em podria sentir a gust. Vaig aprendre que realment no importa a on estiguis, el que realment importava era el que jo volia fer, com em sentia i què era el que necessitava, que la vida està plena d’oportunitats per a poder fer el que realment volem fer i que els impediments només ens els posem nosaltres mateixos.

Després d’aquests 5 mesos vaig tornar a casa. El que més havia trobat a faltar, a part de la meva família i els meus amics, era el menjar de casa. En cap altre lloc del món es menja com en casa.

Mai vaig deixar de viatjar, inclòs quan estava de vacances en casa, aprofitava per a fer viatges a altres llocs que no s’arriba amb vaixell.

Vaig continuar treballant en vaixells de creuers fins març del 2020, així que he tingut l’oportunitat de recórrer gran part del nord i sud d’Europa, una miqueta d’Àfrica i les Illes Canàries, i el centre d’Amèrica. No he deixat de treballar en vaixells de creuers perquè volgués, sinó perquè han deixat de funcionar temporalment

Jo estava un altre cop en el mar del Carib quan van prendre la decisió de parar tot el funcionament dels creuers. Així que estava un altre cop en Panamà, el lloc on va començar la meva història. Em feia una mica de por tornar a Espanya, ja que no hi havia vols directes des de Panamà i estaven cancel·lant tots els vols des d’Amèrica i les fronteres d’Europa havien tancat, així que vaig prendre la decisió de viatjar a Brasil, d’on és la meva parella actual, que també treballa en vaixells de creuer, per reunir-me amb ell.

Junts durant tota la quarantena i amb aquesta situació, vam decidir començar un projecte en el qual poguéssim ajudar a altres persones a trobar la seva manera de viure viatjant o a fer els seus viatges personals fora, ja que sempre que parlem amb algú sempre ens fan les mateixes preguntes sobre tots els llocs que hem visitat i hem conegut. Aquest projecte va rebre el nom de Mundeaderos (www.mundeaderos.com). Actualment continuem treballant amb aquestprojecte, ja que amb tota la nostra experiència hem après moltes coses de diferents llocs i creiem en la possibilitat de poder fer el que volem sense limitacions.

Personalment, recomano viatjar, sortir a conèixer el món, i adonar-te del que vols fer amb el teu futur, en què vols invertir el teu temps, ja que això serà el preu més car que pagaràs en la vida. Viatjar és molt més fàcil del que realment pensem i existeixen moltes oportunitats diferents.

La por al que és desconegut és molt comú en totes les persones, la diferència és com cadascú afronta aquesta por. Pots deixar que la teva por t’impedeixi fer coses i quan ja sigui tard t’adonis de l’oportunitat que no vas aprofitar per causa de la por, o pots agafar la por de la mà i portarla amb tu en totes les teves aventures. Sigui viatjant o ficant en casa, la por és un sentiment que viu constantment en les nostres vides.

Durant tot el meu recorregut i encara avui dia continuo sentint por en moltes coses, però m’he adonat que el que realment importa és el temps i en què el gastem, ja que mai sabem que pot passar en el futur.

Amb això vull terminar dient-vos el que a mi m’hagués agradat que em diguessin en el moment en què vaig decidir sortir de la meva zona de confort i és: Encara que ara dubtis del que estàs fent creu-me, que aquesta és la millor decisió que prendràs en la vida, i que un cop surtis, podràs tornar a entrar i sortir quan vulguis i els cops que vulguis. Que aquesta decisió serà la que et portarà a aprendre qui ets, que vols, i a on vas. Que el camí serà difícil, de vegades molt difícil, però que sempre tiraràs endavant i superaràs tot el que vingui perquè, encara que no ho creguis ara, ets capaç.

Segueix el blog de viatges https://mundeaderos.com Hi trobaràs podcasts i article sobre els viatges que la Mireia i el Felipe han fet arreu del món.


MENÚ

Maresmencs i maresmenques al món


😀Gerard

🛫Mataró – Tecnocampus

🛬Emirats Àrabs

✅Feina

MENÚ


Vivint i treballant a Dubai, als Emirats Àrabs Units.

Sóc en Gerard de Sant Antoni de Vilamajor i

estudiant del Tecnocampus de Mataró

Sóc en Gerard, tinc 26 anys i actualment estic vivint i treballant a Dubai. La meva aventura va començar a l’Abril del 2021. Estava a l’últim any de carrera al Tecnocampus, cursant Màrqueting i Comunitats Digitals, i tenia molt clar que a l’acabar volia marxar una temporada a l’estranger. No tenia clar on, però si que sabia que els meus principals objectius eren viure una experiència internacional i millorar l’anglès.

Vaig trobar una oferta de feina per Instagram, on una empresa de Dubai estava buscant personal per al seu departament de màrqueting. Com que vaig pensar que hi podia encaixar, em vaig posar en contacte amb ells. En menys d’una setmana i passada una entrevista, em van seleccionar. Sense dubtar-ho, vaig decidir acceptar l’oferta de feina i emprendre la meva nova aventura.

Un dels recursos clau que vaig trobar abans de marxar va ser mitjançant grups de Facebook. “Españoles en Dubai, Españoles y Latinos en UAE etc…”. Inclús també hi ha grups de WhatsApp. Se sol trobar resposta a qualsevol mena de dubte.

La majoria de gent que hi forma part solen ser molt col·laboradora, ja que també han passat pel mateix. Gràcies a això, vaig fer amics abans d’arribar a la gran ciutat. La pròpia empresa es va encarregar de buscar-me els vols i hotel durant el primer mes, fet que és habitual quan una empresa et contracta des de l’estranger. Un cop vaig arribar, ells van tramitar la Visa de treball per tenir tots els papers al dia.

Les primeres setmanes no són fàcils quan te’n vas a l’estranger, inclús els primers mesos. Conèixer la ciutat, adaptar-te a una nova cultura, crear el teu cercle d’amistats, i gaudir dels teus hobbies porta el seu temps, i es essencial per sentir-te còmode. Un dels meus consells és escollir bé on viure, i en cas de compartir, buscar algú amb ganes de socialitzar i fer amics. Però a mesura que passen els dies i superes obstacles, cada vegada es gaudeix més dels moments que l’experiència et porta. A Dubai, el 90% de la població és de fora, per tant, és molt fàcil conèixer a diferents cultures, i generalment la gent és molt oberta a socialitzar. Aprofita cada ocasió per presentar-te, conèixer a més gent i ampliar la teva xarxa de contactes.

Dubai és un lloc fantàstic. Hi ha moltes activitats a fer, la qualitat de vida és molt bona i és un lloc molt segur. Pel que fa el cost de vida, destacaria que la vivenda i l’oci són més cars que aquí a Barcelona. Les demès despeses, son bastant similars. Si hi estàs pensant d’anar, et recomano que trobis feina abans de marxar, i negociïs les condicions.

El que més trobo a faltar, és tot l’entorn natural que tenim a Catalunya. Platges, muntanyes i molta diversitat. Als Emirats el tipus de natura que hi ha és molt diferent. És un clima sec i desèrtic. Tot i això, conduint dues hores pots arribar a Hatta o Ras Al Khaima, on hi ha muntanyes àrides. O fins i tot anar a Fujairah, un lloc ideal per fer submarinisme. Oman, Pakistan, o Índia ofereixen paratges molt verds a poques hores d’avió.

Si estàs pensant en aventurar-te, fes-ho. En els pitjors dels casos sempre pots tornar a casa. Sortir de la zona de confort dona una perspectiva molt rica. No esperis a trobar la ocasió perfecte per fer el pas, ja que sempre hi haurà risc a que no tot surti com ho tens planejat. Sigui més llarga o més curta la teva estància, l’experiència t’aportarà un gran creixement personal.


MENÚ

Maresmencs i maresmenques al món


😀Elisabet

🛫El Masnou

🛬Lapònia

✅Feina

MENÚ


Quan reps una trucada del Pare Noel…

Hola! Em dic Elisabet i tinc 25 anys

A vegades em diuen cul inquiet perquè no puc quedar-me quieta al meu poble durant molt temps. Des dels divuit anys, quan vaig decidir marxar a l’estranger per aprendre l’anglès i vaig sortir sola per primer cop de la meva zona de confort, he estat visquent i treballant per Europa. Em vaig adonar de tot el creixement personal que aporta sortir d’Espanya, conèixer noves cultures, persones increïbles que es creuen al teu camí i el que aprens d’elles, crear noves rutines, i el més extraordinari, fer d’un lloc desconegut la teva casa. Tot plegat seria com una mena d’addicció. I com molta gent diu “un cop marxes, ja no vols tornar”.

Òbviament, fer el pas i marxar a ‘’l’aventura’’ no és fàcil, sempre ens sorgeixen pors, dubtes i preguntes que si retroalimentem ens mantenen a la nostra zona de confort. Però l’única manera d’avançar és afrontar-les i quan ho fas apareix un sentiment de satisfacció molt gran que l’únic que et fa pensar és -Vull repetir!

M’agradaria compartir amb vosaltres l’experiència més abstracta i màgica de totes les que he viscut fins ara. Per posar-vos una mica en context:
Vaig viure durant dos anys a Escòcia, un país que em va enamorar encara que el temps no acompanyés. Pluja i núvols gairebé cada dia, però al final, era l’essència del país o així és com li vaig donar la volta per gaudir-lo. Després vaig marxar a Portugal a fer un voluntariat i a la vegada aprendre Portuguès. També he de dir que necessitava un canvi i Portugal era un país que ja havia visitat anteriorment i em cridava l’atenció. Malauradament, la pandèmia va començar i vaig haver de tornar a Espanya al cap de tres mesos. Després de tant de temps fora ja no em sentia com a casa, em sentia com una estrangera.

S’acostava l’hivern i vaig decidir buscar treball de temporada per països nòrdics. Buscant pel Facebook vaig trobar una pàgina on publicaven ofertes de treball a la neu i voilà! Em va cridar l’atenció una oferta de treball per Lapland Safaris a Lapònia, Finlàndia. Un país nou per mi, amb molta natura i bellesa. Em vaig inscriure a les diferents posicions: guia de safaris, guia d’elf i lloguer de vestimenta. Al cap de poc temps van contactar amb mi per a una entrevista. Va anar molt bé, però per la covid-19 finalment la temporada d’hivern es va cancel·lar.

Un any després, és a dir a finals de 2021, vaig tornar a enviar la sol·licitud i aquest cop em van oferir directament l’oportunitat de treballar com a guia d’elf. De les diferents posicions, aquesta era la que menys il·lusió em feia, ja que no m’imaginava a mi mateixa vestida de follet envoltada de famílies i nens petits durant l’època de Nadal. D’altra banda, pensava, perquè no?
Aurores Boreals, neu, fred extrem, i em venia l’adrenalina al cap.
Finalment, al novembre vaig agafar un vol cap a Hèlsinki i des d’allà un altre cap a Kitillä, situat dins el Cercle Polar i ja a Lapònia. Des del moment que vaig sortir de l’aeroport ja vaig al·lucinar, tot era de color blanc.

Durant la primera setmana vam fer la formació i també alguns dels safaris que oferia l’empresa, com la moto de neu i una sortida amb rens. La sensació era de llimb total. Durant la formació em vaig preguntar que feia allà, sentia que aquest treball no era per mi. D’alguna manera havíem de fer teatre entretenint a les famílies i el fet de parlar en públic davant de 60 persones em creava pànic. Les pors que se’m van generar en algun moment em van fer pensar a marxar, però no volia fer d’aquesta experiència un fracàs i vaig començar a buscar les coses positives que em podia aportar el fet de treballar com a follet.

Deu sonar graciós i potser una mica patètic, però quedar-me va ser la millor decisió que podia haver pres. Els primers dies em vaig posar molt nerviosa. Havíem de parlar en anglès amb el micròfon dins del bus ple d’humans, durant 45 min de trajecte de l’aeroport a l’hotel. També teníem trajectes més curts i de més llargs i cada fullet tenia el seu propi bus. De mica en mica em vaig sentir més i més còmode amb el micròfon, parlant, cantant, fent jocs i bromes fins que em vaig adonar que m’ho estava passant genial. Al cap i a la fi, sent un follet pots fer tot l’idiota que vulguis que ningú et jutjarà. Cadascú creava el seu fullet amb una personalitat diferent. Amb totes aquestes, treballar envoltada d’aquests paisatges màgics et feia estar sempre amb un somriure.

Això sí, vam arribar a temperatures de -35º i havíem d’anar en vestits i mantenir-nos en moviment quan treballàvem fora. Com per exemple a la ciutat de neu, on les famílies anaven a veure el Papa Noel, durant la sortida amb huskys, rens i altres activitats. Unes 3 o 4 capes de pantalons diàries i uns quants mitjons de llana eren necessaris. Sembla dur, però t’acabes adaptant. Els meus companys eren tots d’arreu d’Europa, vivíem i treballàvem junts i a poc a poc vam crear un vincle molt familiar. Tots diferents entre nosaltres, així i tot, a la vegada molt units.

El temps va volar i la temporada de Nadal estava a punt d’acabar. Em sentia super afortunada d’haver pogut formar part d’aquesta experiència. He estat gairebé dos mesos compartint l’etapa amb gent magnífica de tot Europa. Vaig poder aconseguir el meu objectiu, perdre la por a parlar en públic i a més a més fer possible que famílies gaudissin d’unes vacances de Nadal màgiques i inoblidables.

Sempre podem aprendre coses gràcies a la por. Per això animo a tothom a provar i a sortir de la vostra zona de confort, mai saps el que pots experimentar, però segur que t’aportarà coneixement positiu.


MENÚ

Maresmencs i maresmenques al món


😀Pol

🛫Cabrils

🛬Austràlia

✅ Feina

MENÚ


L’aventura australiana d’en Pol Prats de Cabrils

A quina regió d’Austràlia et trobes?

Vaig anar a Manly Beach, un poble situat a la costa de Sydney, a la regió de New South Wales, a Austràlia. És un poble petit que està a una badia, té un carrer que es diu “The Corso”, amb un munt de botigues i restaurants. Hi ha moltes oportunitats de treball, sobretot en temporada alta, que va d’octubre a febrer, que vindria a ser el seu estiu.

És el segon any que vinc a Austràlia i he estat en aquest poble un any i dos mesos. Ara, per temes d’extensió de visa, m’he hagut de mobilitzar al nord d’Austràlia, on visc a un ressort, ja que en temps de coronavirus no hi ha molta feina. Estic amb la meva parella i treballem fent tasques de jardineria. En una situació normal estaríem treballant a recepció o al restaurant.

Vaig arribar a Austràlia el setembre de l’any 2018. Vaig acabar un grau superior de màrqueting i publicitat. Feia molt anys que pensava en anar a estudiar a fora però mai donava el pas, no trobava el moment adequat. Però vaig acabar el grau superior i vaig pensar que era ara ara o mai.

Què et va animar a emprendre aquest viatge?

Tot va ser perquè el meu veí se’n va anar mig any a Byron Bay, que està a la costa est, i és el que em va fer prendre la decisió de marxar amb 20 anys. Vaig fer la maleta i me’n hi vaig anar. Ho vaig fer a través d’una agència. Em van ajudar amb tot, amb el tema del visat, de la sanitat, legislació… com era la meva primera experiència a Austràlia volia fer bé les coses. En temes de visat hi ha diverses alternatives: hi ha el visat d’estudiant, que t’implica a anar a una escola o realitzar un curs online, que té un cost, i caduca un mes més tard de la finalització dels estudis. Aquesta opció et permet treballar 20 hores a la setmana, el visat es pot estendre pagant un altre curs. Després i ha el work and holiday visa que pots estendre fins a tres vegades. Ara jo l’estic estenent pel segon any. Per estendre’l del primer al segon any ho has de fer treballant 3 mesos, i del segon al tercer treballant 6 mesos més. Per sol·licitar-lo necessites o bé un grau superior o bé mig període a la universitat realitzat (2 anys).

El meu objectiu principal era millorar l’anglès. Vaig anar a una escola internacional d’anglès, on hi havia estudiants de tot el món. El percentatge d’estudiants espanyols ha augmentat molt els darrers anys. També hi vaig anar a treballar, vaig tindre sort ja que vaig trobar feina molt aviat. Pel que fa a les dificultats, si no tens un bon anglès al principi pot ser que estiguis una mica més cohibit i et costi més trobar feina. Bàsicament Austràlia és un país on el 60% de la població són motxil·lers, gent que durant una època de la seva vida hi va a treballar, ja sigui per fer diners, o per poder viatjar. Els australians no volen treballar en l’hostaleria, obra, neteja en sectors similars, per la qual cosa resulta fàcil trobar feina en aquests àmbits. Jo tenia experiència treballant en l’hostaleria, el meu anglès no era dolent del tot i als cinc dies ja tenia feina. Tot depèn de cada cas.

Com he comentat, ara em trobo a la costa oest, per estendre la visa haig de treballar tres mesos. Per fer-ho el govern d’Austràlia t’obliga a mobilitzar-te en zones sense tanta població, fora de Melbourne o de Sydney. Has de treballar i demostrar al govern que estàs al corrent dels comprovants de pagament.

Com t’ha afectat la pandèmia del coronavirus?

Pel que fa a la pandèmia de coronavirus, la situació no s’apropa ni de lluny a la situació que es viu a Espanya. Crec que a Austràlia s’han detectat uns 6300 casos, i el que van fer ràpidament és tancar fronteres per països a l’exterior, i després van tancar fronteres internes entre estats, d’aquesta manera s’ha pogut controlar molt més. Els negocis van anar tancant, alehores jo em trobava a Sidney, i on jo treballavem haviem de comptar una a una les persones perquè no n’hi hagués més de cent, fins que van fer lock down, ho van tancar tot. Poc a poc anem tornant a la normalitat, estem a la fase 1 des del 27 d’abril. Cada estat pren diferents decisions. La gent que va entrar durant la pandèmia va haver de fer 14 dies de quarantena. Aquí mai hem estat confinats, només han tancat els restaurants.

Quines altres activitats fas?

Al mateix temps estic estudiant turisme a distància i disfrutant, ja que aquí no ha arribat el confinament. Treballo o pels matins o per les tardes i surfejo amb els meus amics. Faig una vida molt esportiva, molt tranquil·la.

Que trobes a faltar?

Òbviament la família i els amics és el que més trobes a faltar. El que també es troba a faltar és el menjar bé: els menjars de la iaia i els dinars familiars en dies assenyalats.

Quin consell donaries a joves que vulguin marxar a aquell país?

Ajudes, recursos, solucions… És molt important comptar amb un grup de persones amb qui poder ajudar-te. Vaig viatjar sol però en arribar allà em vaig trobar amb un grup de Mataró que eren amics de tota la vida. L’agència també t’ajuda, però al tractar-se d’un negoci, un cop ja t’has espavilat ja no t’interessa anar-hi. Però és molt important destacar el paper de l’agència per la gent que hi vol anar per primera vegada. Una altra dificultat és trobar casa, però ho has de fer un cop allà, ja que els hostels són cars.

Consell que donaria: Austràlia és un país que brinda moltes oportunitats en funció dels objectius que tinguis. Recomano a la gent sortir del seu cercle de confort. No és fàcil: has de tenir els diners i el temps. Jo vaig venir amb 20 anys, crec que entre els 20 i els 25 anys és la millor edat per venir. Pel que em diu la gent, he canviat molt des d’aleshores. El fet de viure sol fa que t’hagis d’espavilar. L’experiència va ser tan beneficiosa el primer any que vaig decidir tornar un segon any. M’han passat coses que no hauria imaginat mai.

Animo a la gent a anar-hi, ja que els salaris son elevats i en funció de com t’ho montes pots fer moltes coses. Hi ha molts tòpics: hi ha gent que diu que la vida és cara. Sí que ho és, però tot depèn del tipus de vida que portis. Si vas al súper en comptes d’anar de restaurants pots estalviar molt. En el meu cas els estalvis m’han permès passar un mes a Bali, tres setmanes a Nova Zelanda i tres setmanes a les Filipines.

Animo a tenir valentia, per conèixer noves cultures i enamorar-se del país!


MENÚ