Inici Documents MMN_Mon

Maresmencs i maresmenques al món


😀Mireia

🛫 Argentona

🛬Mòn

✅ Feina

MENÚ


Treballant i viatjant pel món, l’experiència de l’argentonina Mireia García.

Hola! El meu nom és Mireia García i sóc d’Argentona. Ara mateix tinc 25 anys, però tenia 22 quan vaig començar a treballar viatjant pel món. Sempre he tingut la motivació i la curiositat per conèixer nous llocs i diferents cultures, així que des de sempre he intentat viatjar tot el que he pogut. En un principi els meus viatges eren a llocs propers, dins de Catalunya, ja que no tenia molts mitjans per poder anar molt més lluny.

Amb la meva família sí que vaig tenir l’oportunitat de sortir alguns cops fora d’Espanya, però eren només a països veïns com Andorra, França o Portugal.

El meu camí a la vida viatgera va començar quan vaig trobar una oferta de treball com a fotògrafa en vaixell de creuer. Jo encara estava acabant d’estudiar el cicle formatiu de Grau Superior en Fotografia Artística, però igualment vaig enviar el meu currículum per intentar-ho.

Mentre esperava una resposta a aquesta oferta de treball, també vaig començar a explorar altres alternatives per a viatjar i treballar al mateix moment així que vaig fer una recerca amb les diferents opcions que tenia. En aquell moment, el meu germà estava en Suïssa treballant com Au-pair, que també era una de les meves opcions per a viatjar fora, així que em vaig decidir a intentar també aquesta opció.

Durant aquesta recerca, em van citar en Madrid per a fer una entrevista de treball per a l’oferta a la qual vaig enviar el meu currículum per treballar com a fotògrafa en vaixell de creuers, així que hi vaig anar i vaig realitzar l’entrevista.

Mentrestant jo continuava buscant una família per a fer d’Au-pair fins que vaig trobar una en Londres per anar-hi en Setembre i quedar-me allà fins al Juny següent.

Per a la meva sorpresa, just abans de confirmar amb aquesta família, vaig rebre un correu informant-me que havia sigut acceptada per a treballar com a fotògrafa així que no vaig dubtar ni un moment en començar a preparar-me per anar-me’n a treballar als creuers.

Jo no tenia cap coneixement de com funcionava aquest tipus de treball, ni que havia de fer, ni res… Així que l’empresa em va ajudar bastant a preparar-me per al viatge.

Per a treballar en vaixell de creuer es necessiten uns cursos específics que es diuen MSCW (STCW en anglès), que serveixen per a preparar-te per a situacions d’emergència, seguretat, etc. Aquests cursos no són gratuïts, així que va ser una inversió que vaig haver de fer en un principi, a més d’unes proves mèdiques que et demanen i una llibreta marítima semblant al passaport, però per a mariners.

Era tot un procés que s’havia de fer per a poder treballar com a marinera en qualsevol vaixell i també específic per al vaixell de creuers, que s’ha de fer pas a pas per aconseguir-ho tot. A mi em va portar més o menys dos mesos per a estar preparada del tot per a poder embarcar.

A finals de novembre del 2017 ja tenia quasi tots els documents que necessitava, així que em van assignar la meva data d’embarcament per al meu primer contracte de treball, el 8 de desembre del 2017 en Panamà, per a embarcar a un vaixell que estava fent una ruta pel mar del Carib.

Al principi vaig sentir por. La decisió de deixar la meva família i els meus amics i anar-me’n fora jo sola era una decisió que em va costar molt de prendre, sobretot per ser una noia tan jove viatjant sola a un lloc desconegut. Vaig haver de ficar molta força de voluntat i pensar positivament per poder fer aquest pas, ja que si no ens atrevim a fer les coses que ens donen por, mai farem res. El més difícil de tot, és el primer pas de sortir de la nostra zona de confort, un cop fet, el camí es comença a tornar a poc a poc més fàcil.

Per a viatjar a Panamà es necessita una Visa que realment és fàcil d’aconseguir, encara que a mi me la va aconseguir l’empresa. Vaig passar allà 5 mesos en els quals vaig tenir l’oportunitat de conèixer diferents països i illes del centre d’Amèrica. Una de les millors experiències que he pogut realitzar, ja que d’altra forma, potser no podria haver conegut tants llocs diferents.

No mentiré dient que tot va ser fàcil. El principi va ser molt difícil, ja que estava molt lluny de casa i no coneixia a ningú allà. Em vaig sentir sola en un lloc estrany, però em vaig adonar que realment això és el que succeeix sempre que comences qualsevol cosa, així que només havia d’aprendre i, amb el temps, em vaig acostumar a aquest nou estil de vida. Vaig madurar molt, ja que ara totes les decisions les havia de prendre jo i havia d’aprendre a viure sola.

Treballar en vaixell de creuer em va donar l’oportunitat de conèixer persones de tot el món, amb diferents cultures, religions, costums, formes de veure la vida… I tot això em va obrir molt la ment. Vaig sentir que casa meva podia ser el món sencer, i que anés on anés sempre em podria sentir a gust. Vaig aprendre que realment no importa a on estiguis, el que realment importava era el que jo volia fer, com em sentia i què era el que necessitava, que la vida està plena d’oportunitats per a poder fer el que realment volem fer i que els impediments només ens els posem nosaltres mateixos.

Després d’aquests 5 mesos vaig tornar a casa. El que més havia trobat a faltar, a part de la meva família i els meus amics, era el menjar de casa. En cap altre lloc del món es menja com en casa.

Mai vaig deixar de viatjar, inclòs quan estava de vacances en casa, aprofitava per a fer viatges a altres llocs que no s’arriba amb vaixell.

Vaig continuar treballant en vaixells de creuers fins març del 2020, així que he tingut l’oportunitat de recórrer gran part del nord i sud d’Europa, una miqueta d’Àfrica i les Illes Canàries, i el centre d’Amèrica. No he deixat de treballar en vaixells de creuers perquè volgués, sinó perquè han deixat de funcionar temporalment

Jo estava un altre cop en el mar del Carib quan van prendre la decisió de parar tot el funcionament dels creuers. Així que estava un altre cop en Panamà, el lloc on va començar la meva història. Em feia una mica de por tornar a Espanya, ja que no hi havia vols directes des de Panamà i estaven cancel·lant tots els vols des d’Amèrica i les fronteres d’Europa havien tancat, així que vaig prendre la decisió de viatjar a Brasil, d’on és la meva parella actual, que també treballa en vaixells de creuer, per reunir-me amb ell.

Junts durant tota la quarantena i amb aquesta situació, vam decidir començar un projecte en el qual poguéssim ajudar a altres persones a trobar la seva manera de viure viatjant o a fer els seus viatges personals fora, ja que sempre que parlem amb algú sempre ens fan les mateixes preguntes sobre tots els llocs que hem visitat i hem conegut. Aquest projecte va rebre el nom de Mundeaderos (www.mundeaderos.com). Actualment continuem treballant amb aquestprojecte, ja que amb tota la nostra experiència hem après moltes coses de diferents llocs i creiem en la possibilitat de poder fer el que volem sense limitacions.

Personalment, recomano viatjar, sortir a conèixer el món, i adonar-te del que vols fer amb el teu futur, en què vols invertir el teu temps, ja que això serà el preu més car que pagaràs en la vida. Viatjar és molt més fàcil del que realment pensem i existeixen moltes oportunitats diferents.

La por al que és desconegut és molt comú en totes les persones, la diferència és com cadascú afronta aquesta por. Pots deixar que la teva por t’impedeixi fer coses i quan ja sigui tard t’adonis de l’oportunitat que no vas aprofitar per causa de la por, o pots agafar la por de la mà i portarla amb tu en totes les teves aventures. Sigui viatjant o ficant en casa, la por és un sentiment que viu constantment en les nostres vides.

Durant tot el meu recorregut i encara avui dia continuo sentint por en moltes coses, però m’he adonat que el que realment importa és el temps i en què el gastem, ja que mai sabem que pot passar en el futur.

Amb això vull terminar dient-vos el que a mi m’hagués agradat que em diguessin en el moment en què vaig decidir sortir de la meva zona de confort i és: Encara que ara dubtis del que estàs fent creu-me, que aquesta és la millor decisió que prendràs en la vida, i que un cop surtis, podràs tornar a entrar i sortir quan vulguis i els cops que vulguis. Que aquesta decisió serà la que et portarà a aprendre qui ets, que vols, i a on vas. Que el camí serà difícil, de vegades molt difícil, però que sempre tiraràs endavant i superaràs tot el que vingui perquè, encara que no ho creguis ara, ets capaç.

Segueix el blog de viatges https://mundeaderos.com Hi trobaràs podcasts i article sobre els viatges que la Mireia i el Felipe han fet arreu del món.


MENÚ

Maresmencs i maresmenques al món


😀Elià i Guim

🛫Vilassar de Mar

🛬Món

✅Viatge alternatiu

MENÚ


Tres anys viatjant pel món en furgoneta

L’Elià i el Guim son dos germans de Vilassar de Mar que han passat tres anys viatjant pel món amb la Moby Dick, la seva furgoneta.

Què us va portar a iniciar el viatge?

Quan teníem 6 o 7 anys l’Elià va fer un dibuix del món i d’una furgoneta. Era un somni: de gran farem la volta al món en furgoneta. I vam recuperar aquesta idea després de grans.

La idea més ferma va sortir un estiu de fa uns 7 anys quan estudiàvem a Anglaterra, cadascú per la seva banda. Va ser any molt profund a nivell d’amistat. Sempre diem que hem sigut germans i amics i aquell any vam esdevenir amics-germans.

Vam fer un projecte a l’estiu: tres mesos a Noruega treballant en un mercat de peix on vam conèixer a gent molt alternativa i maneres de fer molt diferents. Per exemple, hi havia gent que treballa 3-4 mesos a l’any i després de s’anava a viatjar, i ens va revolucionar bastant les idees. Vam veure que com a equip funcionàvem molt bé, i allà va néixer la idea.

A què us dediqueu?

(Guim) L’Elià és lutier i en algun moment quan estava a punt d’acabar els estudis va dir: podria agafar una furgoneta i anar de taller en taller com a aprenent de l’ofici. I això va ser una mica l’embrió. Va sortir el “I perquè no?”

(Elià) La idea de la volta al món tampoc era fixa, sinó que va evolucionar durant el viatge. Vam pensar que estaria molt bé fer un projecte més gran que el d’aquell estiu. (Guim) Jo soc matemàtic i estic vinculat al món del circ. No vam marxar de seguida. Vam trobar interessant solidificar una mica just després dels estudis.

Volíem plantejar la idea a consciència i ens vam donar un termini de temps. Va ser un viatge pensat: teniem un temps per estalviar diners, per buscar la furgoneta, que vam batejar com a Moby Dick, i per anar desenvolupant la idea del viatge. La idea va sortir cap el 2015-2016 i vam marxar el gener del 2018.

Amb què comptàveu en el moment de marxar?

Més que el viatge, teníem ganes de viure l’experiència de viatjar sense un limitant. No volíem tenir cap destí fix, ni un temps límit i tampoc teníem un pressupost. Els estalvis els havíem fet prèviament per comprar la furgoneta i equipar-la. Ens vam mirar poc les coses, som bastant poc turistes en aquest sentit! Anàvem sense guia, mapa ni cap ruta marcada.

Primer vam anar a veure quatre amics que teníem per Europa. I, des d’allà, el nostre objectiu va ser sempre anar cap a l’Est, seguint el Sol. De les poques coses que teníem clares de seguida vam veure que no quadrarien. Ens trobàvem per exemple alguna ruta prevista que eren deserts i no podíem creuar, països on no podíem entrar o fronteres complicades. El mateix viatge ens marcava el ritme.

Quines van ser les primeres sensacions?

Vam descobrir que per un viatge com aquest tampoc et pots preparar. Que viure de tu a tu amb un amic-germà en una furgoneta de 13 metres quadrats les 24 hores del dia amb les aventures que et trobes en un viatge així és molt intens. Hi ha aquesta idea romàntica del viatge, com si fos un objectiu a la vida en el que has d’estar content i feliç i on tot sempre surt bé… En algun punt vam dir: Espera un moment, estic trist, trobo a faltar casa, no m’esperava el que està passant, i m’estic angoixant. I no passa res. No sempre es pot anar “a tope”, com passaria en un viatge de 3 setmanes, és un estil de vida. És quan ens vam adonar que no estàvem de vacances. Vam estar a 80 km del Taj Mahal i vam sentir que no ens venia de gust visitar-ho. Tenim amics arquitectes que ens han volgut matar!

Com ho fèieu per subsistir?

El nostre gran secret va ser mantenir un estil de vida molt econòmic. Com que viatjàvem en furgoneta ja teníem l’allotjament i transport bastant cobert. A la que vam sortir d’Europa, el dièsel no era una gran despesa. Tiravem amb molt poc, més enllà de visats o permisos. Quan vam sortir d’aquí els diners ens van durar 2 o 3 mesos. I en certs moments sí que hem treballat, són 3 anys i no hem tingut la capacitat d’estalvi. També vam veure que hi ha certs països on és interessant treballar i d’altres que no, on és millor gastar els diners.

La gran aposta de feina va ser quan vam anar a Austràlia, a l’any i mig. Hi vam treballar durant 10 setmanes molt intensament, perquè vam decidir fer la gran inversió de portar la furgo cap a Amèrica. La Moby Dick va esdevenir un membre més de la família i no ens podíem imaginar seguir descobrint de la manera que ho havíem fet amb un altre vehicle.

No vivíem amb l’angoixa de “què passarà quan se’ns acabin els diners?”. Anàvem fluint. Vam tirar un mes amb 100 dollars a l’Iran. No hi havia caixers on treure diners, i és tot el que podíem gastar. I resulta que allà hi ha la benzina més barata del món, val 3 cèntims el litre. A l’Iran hi ha la gent més acollidora que hem trobat en tot el món: dues terceres parts dels àpats en convidaven a cases.

Què us deia la gent que us trobàveu?

Ens hem trobat de tot. Hi havia gent que no es creia que el món estigués connectat i s’estranyava que hi poguéssim arribar per terra. També vam trobar-nos amb més viatgers, i és quan t’adones que no ets pioner en res. A centre Àsia va ser un viatge de descoberta. I tot i que ja sabies que hi ha gent que hi havia estat abans, per nosaltres era tot un descobriment. Un element comú en tots aquests llocs on no estan acostumats a rebre gent estrangera és la benvinguda. Ens va xocar molt perquè a occident tenim la sensació que rebutgem bastant la gent benvinguda i allà és al revés. També és veritat que som dos homes. I hem tingut el privilegi de viatjar com a home. De vegades era un trencament de model veure dos germans viatjant. Ens preguntaven per la família, si estem casats, i que fan dos homes sols pel món. Per ells tampoc era un concepte el viatjar.

En algun moment us heu trobat algun conflicte, amb coses inesperades?

Com que són fets molt puntuals, instantanis, no ho computes ni com a mala experiència. Vam acabar desenvolupant una petita intuïció que ja notaves si allà on estàvem arribant era un bon lloc per parar o no. El record ens juga la mala passada de filtrar.

Tenim aquest eslògan: “Mentre planificar és essencial el pla en si és insignificant.” Perquè al cap de 5 minuts se’t canvia, per qualsevol raó. O ets capaç d’adaptar-te a aquests problemes o no sé si ets capaç de gaudir d’un projecte així. Gestionem les coses de manera molt similar, fem un bon equip. És un projecte que individualment seria impossible. Ens cuidem, ens acompanyem.

On us va enganxar la Covid?

Ens va agafar a l’Argentina. Arribàvem a Xile el gener del 2020. Vam fer el Sud de l’Argentina, la Patagònia, tota la Pampa i just quan anàvem cap a la terra del Foc ja vam veure que la cosa anava en picat. En aquell moment Catalunya ja s’estava confinant. Vam decidir no anar a la Terra del Foc (ens hauríem congelat!) i vam tenir la sort de trobar-nos a Chubut. Vam pensar: si estan tancant ciutats, allunyem-nos. I ens en vam anar en mig de la Pampa, en un lloc remot sense telèfon ni internet, totalment aïllats. El lloc es diu Piedra Parada, és com una olla volcànica d’hectàrees i hectàrees. Ens van acollir en una finca i a canvi ajudàvem a cuidar de les 110 cabres que tenien, els cavalls, els porcs… Parlàvem amb la família i ens explicaven com era el gran confinament que va haver-hi a Catalunya amb tothom tancat a casa i nosaltres teníem una muntanya per nosaltres.

Vam decidir viure-ho com un capítol més del viatge i veure on ens portava, i ens vam quedar quiets durant 5 mesos. Després vam anar a un altre poble, al “Bolson” on vam conèixer tota una comunitat amb gent encantadora de realitats molt diferents. Una vida sedentària per primer cop en 2 anys. Vam passar tot un hivern, que encara no havíem viscut perquè sempre ens movíem cap a l’est. També ens va agradar parlar un idioma comú. Ens va fer veure que en el fons teníem ganes de tornar.

Havíem planificat fer tot Amèrica i fer tot Alaska. Vam canviar el pla i vam decidir tornar el setembre del 2020 fent una mica de trampes: vam enviar la furgoneta a Alemanya, a Hamburg, i així amb l’excusa que l’havíem d’anar a buscar no vam tornar directament. Va ser un encert, si no hauria estat un xoc massa gran.

El retorn cadascú l’ha agafat d’una manera molt particular. (Guim) Jo personalment tornava bastant sense projecte, però no m’he donat presses. Estic plantejant el model de feina que vull, el model de cultura i de vivència. Ara estic en un projecte de comunitats de convivència per Espanya. Vaig a viure tres setmanes amb gent que viu a una comunitat, després passo una altra temporada en una altra. Estic connectat amb els amics, amb la família, amb la companya. La tornada va ser una mica traumàtica pel fet de no poder començar un projecte que tenia planificat amb la meva companya, volíem viatjar per Amèrica. Però hi ha un aprenentatge al darrere.

(Elià) No ho computo com a retorn perquè tampoc he tornat a cap rutina d’abans. L’enfocament és una mica diferent, perquè des de feia temps tenia ganes d’arribar a un lloc, arrelar i sentir que formo part d’una comunitat. Soc lutier, i ara estem començant una cooperativa amb dos amics, i és un projecte que també va anar agafant forma durant el viatge i el fet de tornar el fa possible.

Fa gairebé 5 mesos que estem per aquí i que realment la tornada està sent un procés. És difícil extreure’n el suc d’una sola premsada!

Us convidem a seguir el seu compte d’Instagram:@mobydickworld