Maresmencs i maresmenques al món


😀Elià i Guim

🛫Vilassar de Mar

🛬Món

✅Viatge alternatiu

MENÚ


Tres anys viatjant pel món en furgoneta

L’Elià i el Guim son dos germans de Vilassar de Mar que han passat tres anys viatjant pel món amb la Moby Dick, la seva furgoneta.

Què us va portar a iniciar el viatge?

Quan teníem 6 o 7 anys l’Elià va fer un dibuix del món i d’una furgoneta. Era un somni: de gran farem la volta al món en furgoneta. I vam recuperar aquesta idea després de grans.

La idea més ferma va sortir un estiu de fa uns 7 anys quan estudiàvem a Anglaterra, cadascú per la seva banda. Va ser any molt profund a nivell d’amistat. Sempre diem que hem sigut germans i amics i aquell any vam esdevenir amics-germans.

Vam fer un projecte a l’estiu: tres mesos a Noruega treballant en un mercat de peix on vam conèixer a gent molt alternativa i maneres de fer molt diferents. Per exemple, hi havia gent que treballa 3-4 mesos a l’any i després de s’anava a viatjar, i ens va revolucionar bastant les idees. Vam veure que com a equip funcionàvem molt bé, i allà va néixer la idea.

A què us dediqueu?

(Guim) L’Elià és lutier i en algun moment quan estava a punt d’acabar els estudis va dir: podria agafar una furgoneta i anar de taller en taller com a aprenent de l’ofici. I això va ser una mica l’embrió. Va sortir el “I perquè no?”

(Elià) La idea de la volta al món tampoc era fixa, sinó que va evolucionar durant el viatge. Vam pensar que estaria molt bé fer un projecte més gran que el d’aquell estiu. (Guim) Jo soc matemàtic i estic vinculat al món del circ. No vam marxar de seguida. Vam trobar interessant solidificar una mica just després dels estudis.

Volíem plantejar la idea a consciència i ens vam donar un termini de temps. Va ser un viatge pensat: teniem un temps per estalviar diners, per buscar la furgoneta, que vam batejar com a Moby Dick, i per anar desenvolupant la idea del viatge. La idea va sortir cap el 2015-2016 i vam marxar el gener del 2018.

Amb què comptàveu en el moment de marxar?

Més que el viatge, teníem ganes de viure l’experiència de viatjar sense un limitant. No volíem tenir cap destí fix, ni un temps límit i tampoc teníem un pressupost. Els estalvis els havíem fet prèviament per comprar la furgoneta i equipar-la. Ens vam mirar poc les coses, som bastant poc turistes en aquest sentit! Anàvem sense guia, mapa ni cap ruta marcada.

Primer vam anar a veure quatre amics que teníem per Europa. I, des d’allà, el nostre objectiu va ser sempre anar cap a l’Est, seguint el Sol. De les poques coses que teníem clares de seguida vam veure que no quadrarien. Ens trobàvem per exemple alguna ruta prevista que eren deserts i no podíem creuar, països on no podíem entrar o fronteres complicades. El mateix viatge ens marcava el ritme.

Quines van ser les primeres sensacions?

Vam descobrir que per un viatge com aquest tampoc et pots preparar. Que viure de tu a tu amb un amic-germà en una furgoneta de 13 metres quadrats les 24 hores del dia amb les aventures que et trobes en un viatge així és molt intens. Hi ha aquesta idea romàntica del viatge, com si fos un objectiu a la vida en el que has d’estar content i feliç i on tot sempre surt bé… En algun punt vam dir: Espera un moment, estic trist, trobo a faltar casa, no m’esperava el que està passant, i m’estic angoixant. I no passa res. No sempre es pot anar “a tope”, com passaria en un viatge de 3 setmanes, és un estil de vida. És quan ens vam adonar que no estàvem de vacances. Vam estar a 80 km del Taj Mahal i vam sentir que no ens venia de gust visitar-ho. Tenim amics arquitectes que ens han volgut matar!

Com ho fèieu per subsistir?

El nostre gran secret va ser mantenir un estil de vida molt econòmic. Com que viatjàvem en furgoneta ja teníem l’allotjament i transport bastant cobert. A la que vam sortir d’Europa, el dièsel no era una gran despesa. Tiravem amb molt poc, més enllà de visats o permisos. Quan vam sortir d’aquí els diners ens van durar 2 o 3 mesos. I en certs moments sí que hem treballat, són 3 anys i no hem tingut la capacitat d’estalvi. També vam veure que hi ha certs països on és interessant treballar i d’altres que no, on és millor gastar els diners.

La gran aposta de feina va ser quan vam anar a Austràlia, a l’any i mig. Hi vam treballar durant 10 setmanes molt intensament, perquè vam decidir fer la gran inversió de portar la furgo cap a Amèrica. La Moby Dick va esdevenir un membre més de la família i no ens podíem imaginar seguir descobrint de la manera que ho havíem fet amb un altre vehicle.

No vivíem amb l’angoixa de “què passarà quan se’ns acabin els diners?”. Anàvem fluint. Vam tirar un mes amb 100 dollars a l’Iran. No hi havia caixers on treure diners, i és tot el que podíem gastar. I resulta que allà hi ha la benzina més barata del món, val 3 cèntims el litre. A l’Iran hi ha la gent més acollidora que hem trobat en tot el món: dues terceres parts dels àpats en convidaven a cases.

Què us deia la gent que us trobàveu?

Ens hem trobat de tot. Hi havia gent que no es creia que el món estigués connectat i s’estranyava que hi poguéssim arribar per terra. També vam trobar-nos amb més viatgers, i és quan t’adones que no ets pioner en res. A centre Àsia va ser un viatge de descoberta. I tot i que ja sabies que hi ha gent que hi havia estat abans, per nosaltres era tot un descobriment. Un element comú en tots aquests llocs on no estan acostumats a rebre gent estrangera és la benvinguda. Ens va xocar molt perquè a occident tenim la sensació que rebutgem bastant la gent benvinguda i allà és al revés. També és veritat que som dos homes. I hem tingut el privilegi de viatjar com a home. De vegades era un trencament de model veure dos germans viatjant. Ens preguntaven per la família, si estem casats, i que fan dos homes sols pel món. Per ells tampoc era un concepte el viatjar.

En algun moment us heu trobat algun conflicte, amb coses inesperades?

Com que són fets molt puntuals, instantanis, no ho computes ni com a mala experiència. Vam acabar desenvolupant una petita intuïció que ja notaves si allà on estàvem arribant era un bon lloc per parar o no. El record ens juga la mala passada de filtrar.

Tenim aquest eslògan: “Mentre planificar és essencial el pla en si és insignificant.” Perquè al cap de 5 minuts se’t canvia, per qualsevol raó. O ets capaç d’adaptar-te a aquests problemes o no sé si ets capaç de gaudir d’un projecte així. Gestionem les coses de manera molt similar, fem un bon equip. És un projecte que individualment seria impossible. Ens cuidem, ens acompanyem.

On us va enganxar la Covid?

Ens va agafar a l’Argentina. Arribàvem a Xile el gener del 2020. Vam fer el Sud de l’Argentina, la Patagònia, tota la Pampa i just quan anàvem cap a la terra del Foc ja vam veure que la cosa anava en picat. En aquell moment Catalunya ja s’estava confinant. Vam decidir no anar a la Terra del Foc (ens hauríem congelat!) i vam tenir la sort de trobar-nos a Chubut. Vam pensar: si estan tancant ciutats, allunyem-nos. I ens en vam anar en mig de la Pampa, en un lloc remot sense telèfon ni internet, totalment aïllats. El lloc es diu Piedra Parada, és com una olla volcànica d’hectàrees i hectàrees. Ens van acollir en una finca i a canvi ajudàvem a cuidar de les 110 cabres que tenien, els cavalls, els porcs… Parlàvem amb la família i ens explicaven com era el gran confinament que va haver-hi a Catalunya amb tothom tancat a casa i nosaltres teníem una muntanya per nosaltres.

Vam decidir viure-ho com un capítol més del viatge i veure on ens portava, i ens vam quedar quiets durant 5 mesos. Després vam anar a un altre poble, al “Bolson” on vam conèixer tota una comunitat amb gent encantadora de realitats molt diferents. Una vida sedentària per primer cop en 2 anys. Vam passar tot un hivern, que encara no havíem viscut perquè sempre ens movíem cap a l’est. També ens va agradar parlar un idioma comú. Ens va fer veure que en el fons teníem ganes de tornar.

Havíem planificat fer tot Amèrica i fer tot Alaska. Vam canviar el pla i vam decidir tornar el setembre del 2020 fent una mica de trampes: vam enviar la furgoneta a Alemanya, a Hamburg, i així amb l’excusa que l’havíem d’anar a buscar no vam tornar directament. Va ser un encert, si no hauria estat un xoc massa gran.

El retorn cadascú l’ha agafat d’una manera molt particular. (Guim) Jo personalment tornava bastant sense projecte, però no m’he donat presses. Estic plantejant el model de feina que vull, el model de cultura i de vivència. Ara estic en un projecte de comunitats de convivència per Espanya. Vaig a viure tres setmanes amb gent que viu a una comunitat, després passo una altra temporada en una altra. Estic connectat amb els amics, amb la família, amb la companya. La tornada va ser una mica traumàtica pel fet de no poder començar un projecte que tenia planificat amb la meva companya, volíem viatjar per Amèrica. Però hi ha un aprenentatge al darrere.

(Elià) No ho computo com a retorn perquè tampoc he tornat a cap rutina d’abans. L’enfocament és una mica diferent, perquè des de feia temps tenia ganes d’arribar a un lloc, arrelar i sentir que formo part d’una comunitat. Soc lutier, i ara estem començant una cooperativa amb dos amics, i és un projecte que també va anar agafant forma durant el viatge i el fet de tornar el fa possible.

Fa gairebé 5 mesos que estem per aquí i que realment la tornada està sent un procés. És difícil extreure’n el suc d’una sola premsada!

Us convidem a seguir el seu compte d’Instagram:@mobydickworld