El Maresme ha estat terra de pas per a molts i residència estable de molts altres. Pel seu òptim climàtic i la seva immillorable situació geoestratègica, la costa entre Barcelona i Girona ha estat des de sempre una zona força poblada i que ha tingut un pes notable en l’esdevenir el llevant català.
Sovint la conformació d’aquesta comarca ha estat discutida perquè històricament la seva uniformitat geogràfica no s’ha correspost mai amb cap unitat geopolítica fins que la II República en definí els límits que, poc o molt, actualment té. Malgrat tot, els maresmencs han mantingut fins avui una identitat pròpia fruit de la seva històrica relació amb el medi. Aquesta relació ha donat incomptables històries, llegendes, dites i fets genuïnament maresmencs i que aglutinen els pobladors de la comarca i els doten d’una idiosincràsia pròpia malgrat que la seva forma allargassada i sobretot per la distància que hi ha de cap a cap (de Montgat a Tordera) sembli que ho puguin posar en qüestió.
El Maresme és un racó de món dual, mig terrestre mig marítim. És una estreta faixa de terra amb suaus muntanyes de granit que, quan es descompon formant el sauló, crea la terra sorrenca que des de segles treballen i gaudeixen els seus habitants. La història del Maresme ve de lluny i és per això que cada roc, cada pi, cada alzina, cada rial, cada turó…amb la cadència de l´anar i venir de les ones fan ressò d’històries, llegendes, rondalles i cançons d’aquestes terres acarades al mar i daurades de l’astre rei.
Els primers pobladors humans del Paleolític i del Neolític han deixat nombrosos testimonis de la seva ocupació a la comarca. Són força evidents en molts indrets les construccions megalítiques com els menhirs de la Pedra Llarga de Dosrius o els dolmens com el de Castellruf de Tiana o el de la Roca d’En Toni de Vilassar de Dalt o l’enigmàtica Taula de les bruixes d’Horsavinyà.
De l´edat dels metalls més concretament de l’horitzó del bronze final i de l’època del Ferro a casa nostra lluí amb especial força la cultura ibèrica. Els laietans que eren el poble ibèric que ocupà l’actual Maresme i que organitzà el territori des de la seca capital al oppidum d’Ilturo a Burriac (Cabrera de Mar).
L’arribada dels romans a la península ibèrica l’any 218 abans de Crist, en plena guerra amb els cartaginesos, dugué l’establiment d’alguns destacaments militars per ocupar un territori que tradicionalment havia estat molt vinculat al comerç fenopúnic. I poc més tard la Laietània esdevingué lloc d’establiment fix dels romans per establir punts comercials o bé per destinar-hi a les terres conquerides els vells legionaris ja jubilats. És així com es fundà la ciutat d’Iluro (Mataró) que juntament amb les veïnes Baetulo (Badalona) Blandae (Blanes) organitzaren tot el territori per mitjà de la centuriació en torn de la Via Augusta que unia Roma amb Gades (Cadis). La traça romana és ben palesa a la comarca sobretot en establiments industrials com la Cel·la vinària de Teià, o el forn de material ceràmic de la Fornaca a Vilassar de Dalt o bé en forma de complexos residencials com ara la Vila Romana de Torre Llauder de Mataró, la Vila de l´Horta Farrerons de Premià de Mar, en construccions d’ingenyeria tant notables com l’aqüeducte de Can Cua de Pineda de Mar, necròpolis com la de Vilassar de Mar o de nuclis urbans com la mateixa ciutat d’Iluro.
L’Edat Mitja causà un retrocés demogràfic i un moviment de la població a nous nuclis menys costaners i més arrecerats dels perills de la mar i suposà el naixement de les viles que avui coneixem com de Munt o de Dalt. Del pas dels musulmans entre el 711 i el 801 a la comarca hi ha pocs testimonis de fet només alguns topònims són fruit de l’herència islàmica. La conquesta de la comarca per part dels francs marcà per sempre més el futur del territori establint a la riera de Caldes d’Estrac el límit dels comtats i bisbats de Barcelona al sud i Girona al nord. Des d´aleshores ençà el territori romangué separat administrativament vinculant els pobles i les persones de l’alt Maresme a Girona i els del Baix Maresme a Barcelona.
La Riera de Caldes és des de la conquesta Carolíngia d´entorn de l´any 800, el punt de separació de la comarca. Allò que nasqué amb una voluntat administrativa política i eclesial en temps de la conquesta franca, durant l´Edat Mitjana fossilitzà separant els territoris del vescomtat de Cabrera a la zona de l´Alt Maresme de les zones de titularitat reial del casal de Barcelona al Baix Maresme. El Papa Alexandre III, l´any 1169 sigil·là aquesta separació que esdevindria històrica confirmant que els territoris al nord de la dita riera eren de la tutela del bisbe de Girona i, els situats al sud, eren sota l´observança pastoral del prelat barceloní.
Al baix Maresme petits senyors feudals es repartien el territori que poc a poc anaren passat sota el control de grans famílies burgeses barcelonines. A l´alt Maresme els territoris passaren a formar part del Vescomtat dels Cabrera que promogueren la població de la costa a l´entorn de Blanes i Calella.
Al segle XV, amb l’abolició de la servitud de la gleva la zona costanera es començà a repoblar i les torres de defensa començarem a proliferar com a resposta els agressions marítimes i a la futilitat de la defensa dels interessos camperols dels senyors feudals militars. També a la darreria d´aquesta centúria moltes localitats s´afranquiren del poder feudal i s’incorporaren al carreratge de Barcelona com és el cas de la vila de Mataró i el de les parròquies d’Argentona Cabrera, Vilassar i Premià posant fi al que durant aquells darrers compassos del de la quinzena centúria havia estat la Baronia del Maresme i que aglutinava els senyorius dels castells de Mata i de Vilassar-Burriac.
Entre els segles XVI i XVIII l’economia maresmenca prosperà notablement atès que els maresmencs esdevingueren els proveïdors de vi dels exèrcits imperials espanyols aleshores obstinats en la defensa dels seus interessos als països baixos i ocupats en tant llargues om estèrils guerres amb les francesos i els anglesos.
Al segle XVII i XVIII el Maresme exportava per via terrestre i marítima vi i aiguardent, així com puntes i randes, produccions de vidre i fins i tot rellotges. Amb el Decret de lliure comerç de Carles III, molts maresmenc s´entregaren a la carrera del comerç amb Amèrica, molts s´hi establiren i molts altres iniciaren unes importants sagues de mariners i pilots. Dels beneficis comercials aviat nasqué una incipient industria cotonera ja al segle XIX que es mantingué ben viva fins els anys setanta del segle XX.
La vitalitat industrial i comercial del Maresme i el seu notable creixement demogràfic va permetre d´una banda que es poblessin les zones costaneres i que molts pobles de frec a mar se segreguessin de les seves viles matrius de dalt o de munt com seria el cas de Montgat, Masnou, Premià de Mar, Vilassar de Mar etc i de l´altra, l’arribada de la revolució de les comunicacions primer amb el ferrocarril que enllaçà primer Mataró amb Barcelona l’any 1848 i més tard uní la capital de la comarca amb Arenys de Mar i Tordera-Blanes. Anys a venir es construïren ports pesquers i esportius al llarg de tot el llevant de la comarca i des de 1969 el Maresme novament va ser un indret pioner ara era el torn de l’arribada de la primera autopista amb peatge de pagament.
Al camp l´arribada de l’electricitat propicià un canvi revolucionari que feu passà de les històriques extensions d’agricultura de secà on imperaven des de la negror dels temps la vinya, els cereals, l’olivera i els tarongers, amb alternança de grans zones ermes a un nou paradigma de regadiu que se serví de la irrigació per mitjà de vogits elèctrics. Amb l’arribada de l’aigua a tots els racons de la comarca, aviat el cultiu de la patata convertí la denominació d’origen Mataró Potatoes en el principal producte de l’horta maresmenca. L’organització de l’exploració de la varietat del tubercle Royal Kidney va causar de retruc l’articulació de la pagesia i els sindicats locals que fundaren la Federació Sindicats Agrícoles del Litoral (FSAL) per gestionar l´exportació i venda sobretot als mercats francesos, alemanys i anglesos. Aquest comerç internacional va permetre a la pagesia adquirir molts guanys i va modernitzar notablement el sector. Als anys 50 poc a poc la patata va anar essen substituïda per el cultiu primer del clavell, després de la rosa i més tard e tota mena de flor tallada i planta de viver fet que va convertit els camps en grans extensions d´hivernacles i va causar la fundació del sindicat Florimar que aglutinava els interessos dels floricultors.
Des d’inicis del segle XX es produí el fenomen de l’estiueig que anà variant de les segones residències de la burgesia Barcelonina a indrets com Caldes d’Estrac, Vilassar de Mar, Argentona o Canet de Mar entre d’altres a l’arribada dels grans complexos hotelers i zones de càmping a Calella, Pineda de mar, Palafolls, Santa Susanna o Malgrat.
Alexis Serrano. Director de l’Arxiu Comarcal del Maresme