JÚLIA
Camp de treball internacional a Itàlia
“Volia sortir de “la caixa”, que si el poble, que si els estudis, que si la universitat,… Necessitava marxar i buscar altres horitzons més enllà del món on he crescut, i de passada aprendre anglès.”
Els camps de treball són experiències on les persones voluntàries es responsabilitzen de portar a terme tasques en l’àmbit educatiu, cultural, esportiu, o mediambiental, (en funció del camp) organitzats en grups de joves de diferents procedències nacionals, per afavorir l’intercanvi cultural.
Els camps duren un parell setmanes. L’edat mínima per participar-hi sol ser els 18 anys (16 en alguns casos) i quan es tracta de països del Sud normalment 20 o 21. Cal pagar tots els costos de viatge i l’assegurança i una quota per a l’organització catalana (d’uns 100-150€). Les despeses d’allotjament i manutenció queden cobertes així com els processos obligatoris de formació prèvia i d’avaluació posterior.
Tal com ens explica la Júlia el que et porta a participar en els camps de treball sovint són més les ganes de conèixer i conviure amb altres voluntaris, que no tant les tasques en sí. Els aprenentatges que es desprenen d’aquesta experiència es vinculen a la capacitat de treballar en equips internacionals i al teixit d’amistats d’arreu del món.
A Catalunya les principals entitats que gestionen camps de voluntariat internacional són la COCAT: http://www.cocat.org/ i el SCI http://www.sci-cat.org/
Després d’un any d’estar estudiant, van arribar les vacances d’estiu i les dedicaria a viatjar. Volia sortir de “la caixa”, que si el poble, la universitat,… Necessitava marxar i buscar altres horitzons més enllà del món on he crescut, i de passada aprendre anglès.
Varies organitzacions ofereixen la possibilitat de participar en camps de treball internacionals a les seves webs. Pots consultar els camps en diferents categories: mediambientals, socials, d’esports,… esculls els que t’agraden i el dia que s’obren les inscripcions ja disposes dels seus codis per apuntar-te.
Fent la motxilla, em vaig emportar una postal per escriure un missatge a cada voluntari quan acabés el camp. No sabia amb qui em trobaria, però tenia la certesa que cada persona m’aportaria alguna cosa diferent, obrir-me al mon en temes desconeguts, noves maneres de veure les coses, motivacions per continuar endavant,…
La primera impressió en arribar al camp va ser molt positiva: tant el lloc com la resta de companys voluntaris semblaven molt acollidors. Érem 11 persones procedents de set països en tres continents.
En els camps es treballa de 6 a 8h, en funció de com estigui organitzat i les tasques a realitzar. La resta d’hores es destinen a activitats d’oci i a crear convivència, que és la veritable raó per la qual has anat fins allà. Nosaltres vam col·laborar en l’organització d’un Triatló sostenible: muntàvem les balles, el recorregut, les zones per menjar, i assistíem als atletes donant-los aigua.
L’arribada a la Pugglia va ser molt emotiva per part de la gent del poble que ens estava esperant. Era un municipi de només 500 habitants, proper a la costa adriàtica. Ens havien preparat una benvinguda, cuinant pasta per tothom, i ensenyant-nos el ball popular de la tarantel·la.
L’endemà de la nostra arribada, la gent ens saludava pel carrer i ens parlaven en italià perquè la majoria no sabia anglès. Aquest contacte jo el vivia amb molta proximitat, pel fet de ser espanyola em tractaven com si fos de la família. Altres voluntaris que venien d’una major llunyania cultural estaven més cohibits.
Després de treballar anàvem de restaurants, menjàvem a la platja, jugàvem a vòlei, podíem descansar o estar solts llegint un llibre. També podies anar-te’n a parlar amb un altre voluntari que t’expliqués la seva vida. Al començament tothom té una mica de por, perquè no coneix a la resta de participants, però t’obres ràpid perquè t’adones que tothom parteix de zero.
Hi havia un voluntari que venia de la Sibèria i que no havia vist mai el mar. Jo he nascut en un poble de la costa, i em va impactar molt quan el va veure per primer cop als seus 30 anys. Va ser com si estigués en la seva pell, vivint tota l’emoció d’aquell moment.
Tot i que la convivència de vegades es complica. Jo dormia molt a prop de la cuina i cada matí hi havia dos voluntaris que s’aixecaven a preparar-se ous amb ceba per esmorzar. Jo em despertava cada dia amb l’olor a ceba fregida que no es molt agradable… Ho vam parlar i l’opció va ser que em llevés abans.
En l’estada et crees les teves persones de suport: la millor amiga d’allà, el que et cuidarà com si fos el germà, la teva pròpia família en dues setmanes. Surts de la teva zona de confort, però en construeixes una. T’involucres en tot el que passa en el grup, i les emocions pugen i baixen com a la muntanya russa.
A la tornada a casa, els primers dies em sentia descol·locada, buscava a la gent amb qui havia compartit aquelles dues setmanes, i que feia tres setmanes no coneixia. Es crea un vincle tan fort, que fins i tot després de tres anys continuo parlant amb molts d’ells. Quan explicava la meva experiència als amics del poble, no empatitzavem amb mi. No havien estat allà i no sabien amb quina passió havia viscut aquelles setmanes.
Aquesta experiència m’ha ajudat a ser pacient amb la gent, vaig aprendre que per treballar en equip s’ha de saber escoltar el que diu l’altre. De fet, a l’organització italiana els hi va agradar la meva manera d’interactuar amb el grup, i em van proposar ser coordinadora d’un camp l’estiu següent. Així que vaig tornar al mateix poble per fer un nou camp de treball sobre la neteja de les platges d’aquella regió.