Reptes: Mohamed, au-pair a Londres

MOHAMED

Au-pair a Londres

“Vaig dir necessito marxar fora, i des de fora ajudar als pares i aprendre anglès que és una assignatura que tinc pendent”

Al principi en Mohammed va marxar per trobar feina a Anglaterra, ens explica com “uns amics em van aconsellar en com fer el currículum i què dir a les entrevistes”. A nivell Europeu sempre es recomana fer servir els models Europass: europass.cedefop.europa.eu/es)

Un cop allà es va trobar amb la barrera idiomàtica, i sobretot amb la de trobar habitatge en una ciutat tant cotitzada com és Londres. Per això li va semblar una bona opció treballar com Au-pair, que consisteix en conviure amb una família i ajudar-los amb la cura dels infants i/o les tasques domèstiques lleugeres a canvi de l’allotjament, la manutenció i una petita quantitat de diners. “Si només vols aprendre anglès i després tornar, recomano al 100% anar d’au-pair. Es fàcil, no t’has de preocupar per allotjament ni per l’alimentació, tens un sou més que suficient, i treballes entre 25 o 30h a la setmana”

El Mohamed va trobar la família a través d’una pàgina del Facebook. Les seva sociabilitat i aptitud envers als infants, li va permetre  adaptar-se molt bé a la convivència familiar, superar el repte de fer amics en un nou entorn, i també aconseguir els seus objectius en la partida: aprendre anglès, estalviar diners i conèixer món.

Abans de marxar estava una mica agobiat, les coses no anàvem del tot bé econòmicament a casa i em sentia responsable d’ajudar a la família perquè sóc el germà gran. Vaig dir “necessito marxar fora, i des de fora intento ajudar als pares i aprendre anglès que és una assignatura que tinc pendent”.

L’anglès sempre m’havia semblat molt teòric, fins que un professor del cicle que feia les classes actives em va fer venir ganes d’aprendre’n més. Des de llavors em vaig posar a mirar pelis i sèries en versió original, el mòbil en anglès,… Era el moment de marxar a fer una estada.

Tenia un amic que estava vivint a Bourthmont, al Regne Unit, des de feia un temps i li vaig demanar si em podria ajudar a cercar feina allí. Vaig comprar els vols, i li vaig dir la data d’arribada.

Al comiat em vaig sentir molt estimat, especialment per les noies de l’equip de bàsquet que entreno. Em van preparar un sopar, regals, una festa, i a l’aeroport m’esperaven per sorpresa amb una pancarta que deia en anglès “els guanyadors sempre tornen a casa, no importa quan”.

La feina a Bourthmond era de rentaplats, no m’esperava més, però no sabia que hauria de treballar 12h diàries. A la nit del primer dia quan vaig acabar la jornada, em van ensenyar l’habitació on m’havia de quedar i  tenia restes de menjar i cigarrets al terra. Vaig decidir que l’endemà me n’anava a Londres a buscar-me la vida. 

A Londres em vaig posar a buscar feina. Uns amics em van aconsellar en com cercar feina a la ciutat. Em vaig recordar de coneguts dels meus pares al Masnou, a qui sovint ajudo per anar al metge o per omplir papers. Llavors vas a l’estranger i veus que no saps com van les coses, que no coneixes l’idioma, i que també necessites l’ajut de la gent.

Però tot va sortir bé. En dos dies vaig trobar feina en un restaurant i vaig anar a viure en un alberg. Em va sobtar que a la ciutat hi ha molt de respecte dels uns pels altres i que era totalment acceptable que les dones treballessin amb vel.

Em vaig registrar a l’agència virtual “Aupair world”, però vaig trobar la feina a través d’una pàgina del Facebook on es pengen anuncis de famílies que cerquen au-pairs. Em vaig posar en contacte amb una i ens vam entendre de seguida. Amb els pares podia comunicar-me en àrab, i això va facilitar les coses en el primer moment.

La primera setmana a casa em sentia una mica incòmode perquè no sabia si podia estar amb la família o tenia que respectar la seva intimitat. No m’havien posat cap horari però em van dir que a partir de les 22h millor que no estigués a la sala d’estar. Al final això no es va complir per res i passàvem els vespres junts.

Havia solucionat el problema d’habitatge i amb la família m’hi trobava bé, però no coneixia a ningú i passava força temps sol a casa. Em vaig comprar una bicicleta i una pilota de bàsquet de segona mà, i vaig començar a buscar pistes de bàsquet en el barri. Vaig trobar un equip per jugar, però la dificultat d’entendre’m en anglès, va fer que deixés d’anar-hi.  

Sabia que els principis són durs per tothom, però estava convençut que les coses acabarien anant bé. Sóc una persona oberta i no em fa vergonya presentar-me dient que sóc nou aquí. Així a la diada de l’11S vaig trobar a una colla de catalans entre els què hi havia un altre noi au-pair. Ens vam fer bons amics, i també vaig començar a conèixer gent de tot arreu amb qui sortíem a fer turisme.

Jugant i cuidant als dos nens vaig anar aprenent l’anglès. Escoltant-los acabava entenent-los i interioritzant les expressions. Als matins els portava a l’escola i els anava a recollir. També m’ocupava d’algunes tasques de la llar (posar el rentaplats, la rentadora, fer el sopar,…).  

Quan els nens eren a classe quedàvem per fer un cafè amb una amiga ens feia classes d’anglès voluntàriament. A la tarda quedàvem amb au-pairs d’arreu del món al parc i mentre els infants jugaven, fèiem petar la xerrada.

Després de 5 mesos intensos vaig decidir tornar per acabar el cicle formatiu de grau superior en administració i finances. Vaig venir de sorpresa, i la rebuda va ser molt càlida per part de la família, els amics i l’equip de bàsquet. Per consolidar el meu anglès, vaig decidir apuntar-me a una acadèmia.

I a més de l’idioma, l’estada a Londres m’ha ajudat a decidir-me de què és el que vull fer. Mentre em preparo per entrar a magisteri, continuo entrenant a l’equip de bàsquet femení que és la meva passió i que junt a la família, és l’espai on he desenvolupat les meves aptituds de coach.

Reptes: Laura, voluntariat amb ONG al Nepal

LAURA

Voluntariat amb ONG al Nepal

“L’ONG gestiona un centre d’acollida que es diu Balmandil (el temple dels nens). Hi ha personal nepalès i hi van enviant voluntaris per treballar amb infants o en projectes de millora de les infraestructures. En aquell moment van voler engegar un projecte per dinamitzar l’ensenyament d’anglès a l’escola”

La Laura va fer un voluntariat en cooperació internacional amb l’objectiu d’apropar-se a un nou àmbit professional per orientar la seva carrera. En aquestes estades l’objectiu principal és el de donar suport a activitats que desenvolupen entitats locals del sud en els seus projectes de millora de l’entorn.

Les condicions del voluntariat poden variar. Les grans ONG’s tenen programes ja definits, però en general el voluntari pacta unes tasques abans de marxar que després es redefineixen un cop allà, en funció de les necessitats del projecte, la utilitat de les competències que tingui el voluntari/a i els seus interessos. No té salari, i l’entitat acostuma a proporcionar allotjament o pot ajudar a trobar-ne.

La figura del cooperant sovint esta atravessada per les relacions històriques de poder entre els països del nord i del sud. Situar-se en pla d’igualtat en aquest context implica un xoc inicial gran.

L’estada de la Laura al Nepal, va coincidir amb els terratrèmols del 2015 que van sacsejar greument el país. Això va fer replantejar les seves funcions en terreny per passar de la cooperació a l’acció humanitària en emergències.

En acabar Enginyeria Industrial, em vaig adonar que les sortides laborals “típiques” d’aquests estudis no m’atreien. Em plantejava estudiar cooperació, però em calia una experiència internacional. Vaig decidir marxar al Nepal de voluntària amb una ONG. No sabia que al final res sortiria com havia previst.

Nepal em va sorprendre des de que vaig baixar de l’avió. Milers de colors convivint en el mateix espai que reclamaven la meva atenció i no van deixar de fer-ho en els cinc mesos que hi vaig viure. Bhimpedi, el poble on aniria a fer de voluntària, era un indret muntanyós de poques cases aplegades al voltant de la carretera. Com seria la meva vida allí?

En principi les meves tasques allà consistien en donar suport al professorat per dinamitzar les classes d’anglès de l’escola. Alhora, i ja que estava allotjada en una casa d’acollida per infants que l’entitat tenia en el mateix poble, vam decidir que també hi col·laboraria, assignant responsabilitats en els treballs comunitaris de neteja i manteniment als joves que hi vivien.  

Això em va portar alguns petits conflictes amb els nois, i a replantejar-me quin era el meu rol allà.  A més, i malgrat la bona acollida i la complicitat que tenia amb alguns infants, el fet de que parlessin una llengua de la qual no entenia ni un mot tampoc ajudava massa.

No em vaig deixar vèncer per aquests moments i em vaig posar a estudiar nepalès. Alhora, vaig fer amistat amb una parella d’allà que sabien anglès. Sovint els anava a veure i teníem converses agradables que em permetien entendre millor les diferents escales de valor que tenia la gent d’allà i que més que la llengua, era el que portava a incomprensions.  

Poc a poc, em vaig anar situant i trobant el meu lloc a Bhimphedi. Estaven construint una pista esportiva i com que havia jugat molts anys a basquet, em van demanar si podia entrenar un equip. El dia en què inauguràvem la pista, vam sentir un tremolor que recorria la terra. Vaig saber que era un terratrèmol quan vaig veure caure les primeres cases del poble.

Havia escollit viatjar al Nepal perquè pensava que era un lloc segur. No tenia previst viure aquell sisme que ho va sacsejar tot. Del primer moment només tinc records inconnexos: el caos, la duresa de veure persones que coneixes patint.

Les notícies del terratrèmol van sortir a la premsa internacional ràpidament. I quan vaig contactar amb els meus pares van provar de convèncer-me de què tornés a casa. Vaig decidir no tornar, estava bé allà, i a més em va semblar molt injust tenir l’opció de marxar còmodament, deixant aquella situació darrera.

Els següents dies vam intentar fer vida normal i reprendre les classes d’anglès, però aviat ens vam adonar que la gent tenia altres prioritats. L’ONG on treballava va fer una campanya per recaptar diners que ens va possibilitar viatjar a la Índia per comprar tendes de campanya i repartir-les entre la població.

S’exhauria el meu visat de turista i s’acostava l’hora de tornar. No en tenia masses ganes. Em sentia com si estigués en una bombolla amb una experiència molt intensa que havia viscut, i que la resta de persones del meu entorn no compartia. L’hauria d’aprendre a gestionar.

I va arribar el moment. Pujo a l’avió, m’adormo i en 15 hores de vol torno a ser en un món que em semblava diferent, que de fet és diferent. Em sentia descol·locada. M’havia acostumat a un altre lloc i estil de vida, tornava diferent, i encaixar de amb la vida d’aquí em va costar al principi, ja que la comparava amb la d’allà constantment

Havia vist maneres de viure amb molt poques coses i llavors tot em semblaven excessos. Vaig entendre però que no podia rebutjar l’entorn on he crescut, i que calia acceptar les dues realitats que coneixia. També estava contenta de tot el que havia après i això va decidir-me a estudiar un màster en acció humanitària, i a dedicar-me actualment a aquesta professió.

Reptes: Eva, servei de voluntariat europeu a Eslovènia

EVA

Servei de voluntariat europeu a Eslovènia

“Tothom té aquestes crisis a la vida en què no saps gaire què fer. Doncs pren-t’ho com una oportunitat per coneixe’t millor, el teu jo d’ara aplicat a un context diferent”

El Servei de Voluntariat Europeu (SVE o EVS, en anglès) és una acció dins del programa Erasmus+ de la Unió Europea, que permet a joves d’entre 18 i 30 anys fer un voluntariat de 6-12 mesos en un país de la Unió Europea o veïns. El programa cobreix totes les despeses, 300 euros mensuals, formació i acompanyament del voluntari durant l’estada.

Aquesta oportunitat està pensada per què puguis aprendre de manera no formal, és a dir a partir de la vivència i la implicació en alguna activitat comunitària en un país que teu: “l’EVS et proporciona moltes eines per poder integrar-te. Els tutors del projecte coneixen el territori, fas contactes i també tens espai per dir el que t’agrada i a què et vols dedicar”. A la fi de l’estada s’emet el Youthpass, que és un certificat que acredita les tasques i competències desenvolupades (idiomàtiques, digitals, cíviques, interculturals, d’autoaprenentatge).

Hi ha diverses entitats que publiquen les ofertes d’SVE existents https://europa.eu/youth/evs_database. Cal que el voluntari contacti amb una entitat d’enviament en el país d’origen que l’ajudarà a trobar el projecte i s’encarregarà dels tràmits administratius. L’entitat d’acollida per la seva banda, es la què proposa el projecte i es a on el o la jove farà el seu voluntariat en destí, gestionant els recursos econòmics i d’aprenentatge.

Durant l’últim any de carrera d’història de l’art, treballava en un centre obert i en dos museus els caps de setmana. En acabar, volia fer alguna cosa que m’enriquís. Em van parlar del SVE i em vaig anar a informar del què oferia aquest programa.

Per fer un SVE cal cercar una oferta de voluntariat i presentar la candidatura a través d’una entitat d’enviament, que en el meu cas va ser el Consell Comarcal del Maresme. L’assessora em va proposar un voluntariat per dinamitzar un Centre Juvenil a Krško (Eslovènia) i em va semblar l’opció perfecte.

L’SVE esta emmarcat en un programa europeu, això et dona molta seguretat però també implica alguns tràmits administratius addicionals. Vam revisar l’acord d’activitats amb l’assessora, i el Servei va tramitar l’assegurança, el carnet i els vols d’avió. També vam fer una formació preparatòria de l’estada.

El centre on treballaria i viuria era un edifici gran. A les plantes superiors hi havia un alberg juvenil on estava allotjada amb 4 voluntàries més. A baix, l’espai jove on col·laboraria dinamitzant activitats culturals i recreatives per a la població.

A Eslovènia fins i tot els infants de 12 anys saben anglès, i això em va facilitar enormement l’adaptació. Inicialment donava suport a la informadora juvenil del centre. Més endavant, vaig proposar destinar unes hores del voluntariat a un altre projecte.

Aquesta iniciativa no estava contemplada en el meu contracte, però a tothom li va semblar bé. Vaig començar a col·laborar amb l’associació Sonček (Sol) dos cops per setmana i aquest es va convertir amb el meu gran projecte.

També vaig participar en accions que gestionaven altres 11 voluntàries europees a la ciutat. Era fantàstic, perquè l’SVE et dona la xarxa i el temps necessaris per convertir-te en un agent de dinamització comunitària, malgrat que l’estada al lloc sigui relativament curta.

Tot i que al llarg d’un any sempre hi ha moments de nostàlgia de les persones, les coses i els paisatges que et son tant familiars i que has deixat darrera. Soc vegetariana i vaig trobar a faltar el gust dels espinacs que collim al nostre hort a Òrrius.

Tot i així, el programa et proporciona “un coixí” de persones al teu voltant que apaivaga aquestes sensacions momentànies. A més, vaig tenir la sort de conèixer la Alenka, la responsable de la neteja del centre, que em trobava cada matí quan obria la porta de la meva habitació i em donava molta tranquil·litat.

També vaig fer amistat amb altres voluntaris que com jo, tenien ganes de descobrir aquell entorn nou. Vam pactar les condicions del voluntariat i vam disposar d’un parell de setmanes per viatjar pel país. SVE, significa anar a conèixer món, però d’una forma més propera a la cultura i a la gent que en el turisme “exprés” on només veus els edificis.

L’experiència a Eslovènia ha tingut un gran impacte en la meva trajectòria. En un moment on no sabia per on tirar, m’ha servit per evidenciar la faceta “d’educadora” que sempre he tingut amagada, i també m’ha donat la capacitat de decisió.

A la tornada, costa fer front a la monotonia del passat que sembla un retrocés: la mateixa feina que abans de marxar, freqüentar la gent de sempre, parlar la llengua materna,… Marxaré a fer d’Au-pair al Regne Unit, mentre segueixo estudiant a la UOC.

Reptes: Àlex, turisme alternatiu a Iran

ÀLEX

Turisme alternatiu a Iran

No he marxat per necessitat de trobar una feina o de buscar uns estudis, sinó per les ganes de viatjar i de fer el meu projecte: un diari de viatge il·lustrat”

El turisme alternatiu proposa maneres de viatjar diferents que et permeten conèixer a altres persones, fer una immersió intercultural de manera lliure, flexible, autogestionada i amb molt baix pressupost.

Aquestes alternatives promouen l’intercanvi entre viatgers/es, que volen conèixer altres formes de viure, amb famílies, organitzacions, col·lectius o persones individuals que es contacten a través d’Internet.

L’Àlex ens apropa la seva experiència a través del Couchsurfing, una xarxa d’intercanvi hospitalari: “vam estar a casa de sis famílies, et feien de guia, et portaven a menjar a tal lloc, et cuinaven plats que no podries trobar als restaurants, no t’imposaven cap mena de costum i et respectaven tal com eres.”

Aquesta proximitat amb persones que l’acollien li ha permès comprendre millor la política i la història d’Iran, tot revisant els seus propis prejudicis.

Sempre m’han agradat els llibres i sempre he pensat que algun dia n’escriuria un. El viatge a Iran era l’ocasió: fer un diari il·lustrat del què m’anava passant. A la bossa em vaig endur materials per fer el diari; una màrfega i una tenda per si calia acampar per lliure.

Em pensava que trobar pràctiques no remunerades seria fàcil, però els mesos anaven passant i jo volia treballar. Vaig enviar el meu dossier d’aprenentatge a varies firmes europees i finalment em van respondre una d’Amsterdam i l’altre de Milà.

Vam estar a casa de sis famílies i només ens va costar trobar lloc durant la festa local del Nowrus. Els nostres hostes ens explicaven la història política des de la revolució del 79 fins ara. Parlant-hi recollia aspectes de la vida a Iran que, com a turista, hagués estat incapaç de descriure en el llibre.

També comprenia millor els seus estils de vida. Tothom havia llegit poesia i en memoritzaven fragments. Una noia ens va explicar que els alumnes competien per veure qui havia llegit més llibres i jo pensava que en el meu institut era just al contrari, competíem per veure qui en llegia menys,…

Viatjant pel país em sorprenia la bellesa de l’arquitectura, de l’art islàmic, com la mesquita de Sheikh Lotfollah. També anava descobrint el Shiisme. Els aiatol·lahs per exemple, eren líders espirituals que es poden dedicar també a la política, com Rouhami, el president actual. 

Vam viure el xoc cultural en la nostra forma de viatjar. Fent autoestop molts conductors ens demanaven diners per la benzina: compartim viatge doncs també despeses. I quan hem volgut acampar al carrer, s’han responsabilitzat del nostre benestar com a estrangers

Durant aquest mes, vam anar aprenent a mirar el país i a nosaltres mateixos amb uns altres ulls. Un dia que jugàvem un partit de futbol en una lligueta de veïns, hi va haver una apagada de llums. Tots van cridar “terrorisme”, ho feien perquè hi érem nosaltres, rient-se del que saben que pensem sobre Iran.

Cada vespre escrivia en un diari tot el que ens estava passant i les converses que recordava. Tinc 240 pàgines escrites que m’han servit per fer el llibre, on amb un llenguatge visual narro les nostres vivències i els fets històrics i polítics que ens explicava la gent. 

Dibuixos d’Àlex Oliver Ponsarnau

oliver.skander@gmail.com

Quan vaig tornar d’Iran vaig estar uns mesos a França intentant compaginar la feina agrícola amb la creació del meu llibre. Arribava de treballar cansat i no tenia l’energia necessària per posar-me a dibuixar. He decidit tornar al meu estudi de Mataró i concentrar-me.

Reptes: Júlia, camp de treball internacional a Itàlia

JÚLIA

Camp de treball internacional a Itàlia

“Volia sortir de “la caixa”, que si el poble, que si els estudis, que si la universitat,… Necessitava marxar i buscar altres horitzons més enllà del món on he crescut, i de passada aprendre anglès.”

Els camps de treball són experiències on les persones voluntàries es responsabilitzen de portar a terme tasques en l’àmbit educatiu, cultural, esportiu, o mediambiental, (en funció del camp) organitzats en grups de joves de diferents procedències nacionals, per afavorir l’intercanvi cultural.

Els camps duren un parell setmanes. L’edat mínima per participar-hi sol ser els 18 anys (16 en alguns casos) i quan es tracta de països del Sud normalment 20 o 21. Cal pagar tots els costos de viatge i l’assegurança i una quota per a l’organització catalana (d’uns 100-150€). Les despeses d’allotjament i manutenció queden cobertes així com els processos obligatoris de formació prèvia i d’avaluació posterior.

Tal com ens explica la Júlia el que et porta a participar en els camps de treball sovint són més les ganes de conèixer i conviure amb altres voluntaris, que no tant les tasques en sí. Els aprenentatges que es desprenen d’aquesta experiència es vinculen a la capacitat de treballar en equips internacionals i al teixit d’amistats d’arreu del món.

A Catalunya les principals entitats que gestionen camps de voluntariat internacional són la COCAT:  http://www.cocat.org/ i el SCI http://www.sci-cat.org/

Després d’un any d’estar estudiant, van arribar les vacances d’estiu i les dedicaria a viatjar. Volia sortir de “la caixa”, que si el poble, la universitat,… Necessitava marxar i buscar altres horitzons més enllà del món on he crescut, i de passada aprendre anglès.

Varies organitzacions ofereixen la possibilitat de participar en camps de treball internacionals a les seves webs. Pots consultar els camps en diferents categories: mediambientals, socials, d’esports,… esculls els que t’agraden i el dia que s’obren les inscripcions ja disposes dels seus codis per  apuntar-te. 

Fent la motxilla, em vaig emportar una postal per escriure un missatge a cada voluntari quan acabés el camp. No sabia amb qui em trobaria, però tenia la certesa que cada persona m’aportaria alguna cosa diferent,  obrir-me al mon en temes desconeguts, noves maneres de veure les coses, motivacions per continuar endavant,…

La primera impressió en arribar al camp va ser molt positiva: tant el lloc com la resta de companys voluntaris semblaven molt acollidors. Érem 11 persones procedents de set països en tres continents.

En els camps es treballa de 6 a 8h, en funció de com estigui organitzat i les tasques a realitzar. La resta d’hores es destinen a activitats d’oci i a crear convivència, que és la veritable raó per la qual has anat fins allà. Nosaltres vam col·laborar en l’organització d’un Triatló sostenible: muntàvem les balles, el recorregut, les zones per menjar, i assistíem als atletes donant-los aigua.

L’arribada a la Pugglia va ser molt emotiva per part de la gent del poble que ens estava esperant. Era un municipi de només 500 habitants, proper a la costa adriàtica. Ens havien preparat una benvinguda, cuinant pasta per tothom, i ensenyant-nos el ball popular de la tarantel·la.

L’endemà de la nostra arribada, la gent ens saludava pel carrer i ens parlaven en italià perquè la majoria no sabia anglès. Aquest contacte jo el vivia amb molta proximitat, pel fet de ser espanyola em tractaven com si fos de la família. Altres voluntaris que venien d’una major llunyania cultural estaven més cohibits.

Després de treballar anàvem de restaurants, menjàvem a la platja, jugàvem a vòlei, podíem descansar o estar solts llegint un llibre. També podies anar-te’n a parlar amb un altre voluntari que t’expliqués la seva vida. Al començament tothom té una mica de por, perquè no coneix a la resta de participants, però t’obres ràpid perquè t’adones que tothom parteix de zero.  

Hi havia un voluntari que venia de la Sibèria i que no havia vist mai el mar. Jo he nascut en un poble de la costa, i em va impactar molt quan el va veure per primer cop als seus 30 anys. Va ser com si estigués en la seva pell, vivint tota l’emoció d’aquell moment.

Tot i que la convivència de vegades es complica. Jo dormia molt a prop de la cuina i cada matí hi havia dos voluntaris que s’aixecaven a preparar-se ous amb ceba per esmorzar. Jo em despertava cada dia amb l’olor a ceba fregida que no es molt agradable… Ho vam parlar i l’opció va ser que em llevés abans.

En l’estada et crees les teves persones de suport: la millor amiga d’allà, el que et cuidarà com si fos el germà, la teva pròpia família en dues setmanes. Surts de la teva zona de confort, però en construeixes una. T’involucres en tot el que passa en el grup, i les emocions pugen i baixen com a la muntanya russa.

A la tornada a casa, els primers dies em sentia descol·locada, buscava a la gent amb qui havia compartit aquelles dues setmanes, i que feia tres setmanes no coneixia. Es crea un vincle tan fort, que fins i tot després de tres anys continuo parlant amb molts d’ells. Quan explicava la meva experiència als amics del poble, no empatitzavem amb mi. No havien estat allà i no sabien amb quina passió havia viscut aquelles setmanes.

Aquesta experiència m’ha ajudat a ser pacient amb la gent, vaig aprendre que per treballar en equip s’ha de saber escoltar el que diu l’altre. De fet, a l’organització italiana els hi va agradar la meva manera d’interactuar amb el grup, i em van proposar ser coordinadora d’un camp l’estiu següent. Així que vaig tornar al mateix poble per fer un nou camp de treball sobre la neteja de les platges d’aquella regió.  

Reptes: Júlia, Voluntariat lliure a Alemanya

JÚLIA

Voluntariat lliure a Alemanya

“Coneixes gent, aprens a ser més autònoma, aprens a espavilar-te, aprens noves cultures. Ho vius tot intensament perquè cada cosa és una cosa nova”

La Júlia va optar per fer una estada que parteix d’una filosofia molt simple: canviar unes hores de treball al dia per menjar i allotjament, amb l’oportunitat d’aprendre idiomes, costums i ritmes de vida dels diferents indrets.

Hi ha diverses plataformes per Internet que generen un espai virtual de trobada entre particulars que cerquen ajuts puntuals per tirar endavant el seu projecte (una granja, un alberg, un hort,…) i viatgers/es a qui interessen estades alternatives, sense la intervenció d’agències intermediàries. La Júlia va fer servir helpX: https://www.helpx.net/ però existeixen d’altres com https://www.workaway.info/ o http://wwoof.net/

En aquests portals “pots trobar ofertes diferents. Si vols integrar-te en una família pots buscar una casa, si vols fer més la teva buscar llocs on hi hagi diversos voluntaris”. Els règims de manutenció varien i la dedicació en treball acostuma a ser flexible (d’entre 3 i 6 h diàries) i conciliable amb l’objectiu de fer turisme. La durada s’acorda amb l’hoste abans de marxar podent ser d’uns pocs dies fins a alguns mesos. Finalment, un cop l’estada ja està pactada, és el viatger qui es responsabilitza dels tràmits del visat i de contractar l’assegurança si cal. 

Havia començat primer de carrera de Psicologia. Anava i venia cada dia de Malgrat a Barcelona i a part, estava fent altres activitats: castellers, diables, anglès i el Cau. De fet, aquell any vaig començar a fer de cap a l’esplai, i a l’estiu amb els companys de l’agrupament vaig viatjar per primera vegada sense la família.

Entre gener i febrer, tenia vacances després dels exàmens i volia aprofitar per viatjar. Amb l’assessora de mobilitat vam estar mirant opcions i em va presentar el portal Helpx , de voluntariat lliure, que s’ajustava als meus propòsits.

Helpx és una pàgina web on pots trobar ofertes de persones que necessiten algú que els ajudi i a canvi et donen menjar i et deixen dormir a casa seva. És com un voluntariat però no hi ha cap entitat entremig, i acostumen a ser famílies que pengen els anuncis. En el portal cerques el país on vols anar i et surten les feines disponibles, després et pots fixar en els comentaris que han escrit altres voluntaris i triar en base a aquest criteri.

Cercava ofertes de voluntariat per Europa del Nord, i em va agradar la d’una  granja familiar d’un petit poble alemany proper a Hamburg. Després de fer-me el compte a Helpx (que em va costar 30 euros per 2 anys), vaig enviar una correu per presentant-me a la família, vam parlar per Skype, i vam quedar d’acord amb les dates i condicions de l’estada.  

Vaig fer la maleta. A més de llibres i les meves coses, portava una caixa de galetes Tries com obsequi pels meus hostes. Recordo que per arribar a la granja calia agafar diversos autobusos i trens, i vaig haver de planificar molt bé l’itinerari perquè desconeixia totalment el lloc.

Finalment, vaig arribar al vespre a una casa molt gran i bastant allunyada, on la família tenia animals de granja (la producció dels quals feien servir per l’autoconsum). Havia triat treballar amb animals perquè em motivava més que en un hort, un jardí o un hotel.  Em vaig decantar per un lloc rural perquè cercava tranquil·litat després d’un semestre d’excessiva activitat.

La família que m’acollia estava formada per la mare, el pare i dos fills petits. Des de que van néixer els nens no havien allotjat més voluntaris i jo era la primera després d’aquest llarg parèntesi. Al matí ens aixecàvem, esmorzàvem tots junts i llavors l’home se’n anava a la feina i jo em quedava amb la dona que era traductora i treballava des de casa.

A la granja cada matí havia de posar menjar als animals i després netejar una mica l’estable de palla. El ritme era molt pausat: treballaves una estona i llavors la dona et cridava per anar a prendre un té amb galetes, després t’hi tornaves a posar fins a l’hora de dinar que l’ajudava a la cuina.

A les cinc de la tarda ja era fosc i feia fred. Llavors havia de tancar els animals i després podia fer el que volgués. Sovint jugava amb els nens o em passava l’estona llegint tranquil·lament a casa. Em sentia com una més de la família: assistint festes d’aniversari, explicant-me històries de la guerra, acompanyant-me per visitar algun poble del voltant.

A la tornada de les vacances vaig procurar emportar-me una part d’aquella serenor que havia viscut durant aquells dies, i prendre’m les coses amb més calma, passant també més estones amb els de casa.

A l’estiu vaig tornar a marxar amb Helpx, aquest cop a Bèlgica i amb un amic. Vam anar a una comuna de vàries famílies que tenien un restaurant i un hort ecològic. La convivència es feia sobretot amb altres voluntaris. Els hostes que he conegut et faciliten l’adaptació, i són flexibles si vols disposar de dies per fer el turista. D’altra banda, també és important escollir bé l’espai en el que vols implicar-te i penses que et sentiràs més còmode dins de la diversitat d’ofertes existents.  

Reptes: Jordi, treball a Holanda

JORDI

Treball a Holanda

“Potser si que hagués obert aquest estudi de disseny, però les coses que hi faré segur que seran de manera diferent pel fet d’haver viscut a Holanda.”

La recerca de feina a l’estranger no és una tasca fàcil, com ens comenta el Jordi en la seva experiència “és un risc molt alt i et poses en situacions que requeriran molt de tu, són difícils i alhora que molt satisfactòries si surten bé.”

Abans de marxar: “no vaig preparar res, bé si em vaig fer la targeta sanitària europea”. Tot i així ens explica que es va informar amb gent que havia viscut a Holanda.

Aprofitar les experiències d’altres persones que les han compartit a la xarxa és una molt bona pràctica. Pots trobar aquest tipus d’informació a pàgines com: http://trabajarporelmundo.org/ o en blogs de viatgers/es: http://www.buscablogsdeviaje.com/. I específicament per a la recerca de feina a l’estranger trobareu informació sobre ocupació al Portal Eures de la mobilitat professional: https://ec.europa.eu/eures/public/es/homepage

A part dels preparatius, durant els primers mesos al país que s’ha escollit com destí, cal ajustar les expectatives sobre el treball que es cerca, i el domini de la llengua anglesa, amb la realitat d’un mercat laboral desconegut. La història d’en Jordi ens parla d’aquest aprenentatge i de com la seva experiència en una nova cultura empresarial, li ha servit per iniciar un projecte d’empreneduría al retorn.

Vaig estudiar enginyeria tècnica en disseny industrial i vaig començar a treballar de “matxaca” d’enginyer fent plànols en una empresa. Aquesta feina no m’agradava gaire i vaig decidir marxar a treballar a l’estranger Pensava que em donaria una major seguretat personal anar a un altre lloc i que les coses t’acabin anant bé. És el què ha passat.

Jo sóc dissenyador i vaig triar aquest país perquè era clarament una oportunitat per fer el tipus de feina a la que vull dedicar-me. A part hi tenia un amic que sabia que m’acolliria de braços oberts i em deixaria estar a casa seva.

Al principi, a la meva família no els va agradar massa la idea que marxés, ja que aquí estava treballant i tenia un bon sou per primer cop després d’acabar els estudis. Partir semblava una mala decisió, quan simplement era decisió arriscada.

El meu amic ja portava un any vivint a Rotterdam. A la meva arribada em va presentar al seu cercle social que ràpidament va passar a ser també el meu. En el món dels holandesos era difícil introduir-s’hi. Llavors vam fer amistat sobretot amb persones com nosaltres, que provenien de països de l’Europa Mediterrània i que passaven allà un temps.

Vaig anar a buscar feina a Holanda pensant-me que tenia un anglès bo i en realitat tenia un anglès bàsic amb el que podia sobreviure, però insuficient per a què em contractessin. Primer vaig cercar en estudis de disseny però només m’oferien fer pràctiques. En les empreses d’enginyeria la indústria era nacional, calia parlar holandès, i jo no en sabia. 

Mentre buscava feina, amb uns amics vam iniciar el nostre propi estudi, aprofitant les facilitats que tenen els autònoms allà. Vam crear productes fets de fusta tallada amb làser (estoigs, porta ulleres, diaris,…) que veníem en mercats locals. A la gent li agradaven els nostres dissenys, tot i que les ventes no ens permetien guanyar-nos la vida, i vaig reprendre la cerca d’un lloc de treball.

Durant quatre mesos vaig anar rebent NOS a les ofertes de feina. Quan se m’acabaven els estalvis em va començar a fer més por. Havia anat a Holanda amb l’esperança de treballar en algo que no hagués pogut trobar a Espanya, per això vaig descartar l’hostaleria.

Un dia que estava tot trist, l’amic que m’acollia allà em va parlar d’una empresa d’impressions en 3D d’Eindhoven (a 112 km de Rotterdam). A mi sempre m’havia apassionat aquesta tecnologia i els hi vaig enviar un correu tant entusiasta, que van decidir a escoltar-me.

Els primers contactes amb l’empresa van ser per mail, Skype, fins que em van dir que hi anés a fer una entrevista. L’entrevista me la van fer jugant al futbolí amb els que serien els meus dos caps. Els vaig guanyar i em vaig riure una mica d’ells, cosa que es veu que els hi va agradar.

Era una cultura d’empresa molt diferent de les que havia conegut aquí. Em vaig adaptar ràpid i amb l’anglès poc a poc vaig anar agafant la fluïdesa que necessitava per treballar. De vegades em feia sentir malament el no poder ser jo mateix, i expressar els meus pensaments complexes en la llengua estrangera.

M’ho passava bé a la feina. Sovint s’organitzaven esdeveniments per fer que estiguéssim contents, cosa que alhora feia que s’involucressin més a l’empresa. Allà em van valorar aspectes que ni jo sabia que tenia, com el fet de portar-me bé amb tothom. 

Estava treballant a l’empresa de dia i a les nits en el nostre estudi de disseny. La situació era insostenible. Vam decidir tornar i obrir el nostre estudi a Premià de Dalt. Sovint penso que si no hagués marxat 2 anys a Holanda, potser també haguéssim creat aquesta estudi, però les coses que farem en ell segur que seran diferents.

Ara després de més d’un any d’haver tornat i tot i les moltes dificultats que m’he anat trobant, puc dir que el tornar (de la mateixa manera que el marxar) va ser una bona decisió. Ja que finalment he muntat l’empresa de disseny Studio Khamai amb en David i l’Ivan, un projecte que va néixer a Holanda i que ara podem tirar endavant a casa nostra, al Maresme.

Reptes: Adrià, pràctiques a la Xina

ADRIÀ

Pràctiques a la Xina

Sis mesos a un lloc tan diferent et canvien. Veig que el món és més petit del que em pensava, i que també és més fàcil la comunicació i la relació amb gent de lluny.

Existeixen diferents programes de pràctiques, tant per a estudiants com per a persones que s’acaben de titular, amb requisits i condicions que varien. Alguns es tramiten a través de programes finançats pels organismes internacionals (Eurodissea, Argo, Fullbright…), mentres d’altres, es poden cercar de manera independent a través de candidatures espontànies, tal com va fer l’Adrià.

Després de realitzar una recerca en profunditat de moltes empreses del seu sector, buscant si oferien trainership, career o interships —sol ser informació que es troba a les pàgines web de les mateixes empreses— va enviar la seva candidatura presentant el currículum, la carta de motivació i un portfoli amb la feina feta. Va rebre dues ofertes i llavors va pactar i valorar les condicions que més li convenien.

L’experiència de l’Adrià ens mostra com en la globalització les oportunitats laborals poden arribar d’arreu, i que malgrat les barreres administratives, lingüístiques i mentals semblin més altes en països culturalment més allunyats, se’n poden extreure grans aprenentatges. També ens ensenya que la clau per fer d’aquesta estada una bona experiència està en part en la consciència de “no esperar que tothom s’adapti a tu, perquè ets tu el que te’n vas fora”.

Em vaig graduar en Disseny de moda el juliol del 2015. La moda es un sector molt competitiu. Per això, després de la universitat vaig decidir buscar unes pràctiques a l’estranger que em permetessin completar la meva formació, no seria tant senzill.

Em pensava que trobar pràctiques no remunerades seria fàcil, però els mesos anaven passant i jo volia treballar. Vaig enviar el meu dossier d’aprenentatge a varies firmes europees i finalment em van respondre una d’Amsterdam i l’altre de Milà.

I la meva oportunitat va venir inesperadament quan l’empresa de Milà em va proposar fer les pràctiques a la seva seu a Xiamen (Xina). Em vaig informar de com era la ciutat i vaig estudiar les condicions que m’oferien: allotjament i manutenció inclosos, una paga mensual i ajuda per fer els tràmits administratius

I van començar els preparatius: el vol, l’assegurança, i el visat. El visat per les pràctiques va ser complicat d’aconseguir. Per això molta gent acaba marxant a treballar en una situació administrativa irregular, cosa que els genera inseguretat malgrat que tinguin feina.

De Xiamen em va atrapar l’ambient humit dels seus carrers plens de palmeres i arbres, on els edificis de vidre s’alcen al cantó de cases colonials. L’apartament que em va proporcionar l’empresa estava en un barri que canviava de la nit al dia fruit del creixement que viu la ciutat.

El fet de venir d’occident em situava en un lloc privilegiat en la jerarquia de l’empresa. Gaudia d’un apartament a l’edifici on allotjaven als directius, taxi, cantina… Em relacionava amb alts càrrecs que segurament no hagués tractat si hagués estat xinès.

A la feina vaig encaixar amb les tasques que em van encarregar, treballant en la creació de prototips dels productes a l’ordinador, i lluny del què s’acostuma a creure, en un ambient relaxat i amb jornades laborals de 8 hores.

L’únic handicap va ser el de no parlar la llengua del país. Amb les companyes ens comunicavem en anglès, però entre elles ho feien en xinès, com és lògic. Em vaig acostumar a viure sentint veus contínuament sense entendre les paraules.

Paradoxalment, això no va fer que deixés de sentir-me molt acollit. Les companyes de feina em van obrir les portes de la seva família i del seu món des del primer dia. Anava a casa seva, amb la mentalitat de tastar el que em proposaven, d’anar als llocs si m’hi convidaven…vaig viure intensament la vida xinesa.

I de fet a partir del primer mes ja feia vida social. Amb les companyes de feina anàvem al karaoke, a fer excursions i a restaurants. Pel carrer, alguns desconeguts em demanaven fer-se una selfie amb mi, fent-me sentir immerescudament popular.

Sis mesos et poden canviar? En què? Depèn de la intensitat amb la que vius el pas del temps, no tant de la seva durada. Les barreres —culturals, lingüístiques, administratives i geogràfiques— no ens impedeixen que ens entenguem.

Vaig tornar expectant de saber si em valorarien les pràctiques quan em posés a buscar feina de nou. Va ser així, vaig saber explicar el que havia après a Xiamen, i ara tinc la sort d’estar treballant en una empresa fent el que m’agrada i pel què he estudiat.

Experiències de retorn

Ells han canviat i el seu entorn també ho ha fet. L’alegria de retrobar als pròxims es barreja amb la necessitat de mantenir la autonomia, i la construcció de plans de futur amb les competències que s’han adquirit durant l’estada fora.

Aprenentatges

L’aprenentatge és inherent al procés d’adaptació a un entorn que de vegades et rep amb els braços oberts i t’ofereix grans oportunitats, o al contrari, requereix dots de resiliència per aconseguir els objectius plantejats al marxar.