Em dic Pau i tinc 25 anys. El meu viatge va començar quan vaig trobar pel facebook un curs de bioconstrucció que s’impartia a una comunitat rural de Kenya.

Abans de tot, pels qui desconeguin el que és la bioconstrucció, es basa en construir de manera sostenible, amb materials que el teu entorn proper et proporciona de forma gratuïta, per tal d’establir una relació equilibrada i sana entre la natura i la construcció. Així que, aprofitant que aquella mateixa setmana se’m havia acabat el contracte de feina i que sempre havia desitjat tornar a l’Àfrica, vaig contactar amb els professors del curs per saber si encara quedaven places i, sense pensar-ho dos cops, vaig comprar els vols.

El 23 de gener vaig agafar el vol a Barcelona direcció Nairobi. A la capital kenyana ens vam trobar amb els diferents voluntaris espanyols que també s’havien apuntat al curs i, tots junts, vam agafar un “matatu” fins a la comunitat on conviuríem durant tot el mes que duraria el curs.

La comunitat es diu Kiburanga, està situada a l’oest de Kenya, al costat del llac Victoria, una zona molt verda, molt rural, molt autèntica i gens turística. Parlen swahili tot i que els més joves també parlen anglès i, els més grans, kuria (que està desapareixent). Durant tot el mes vam estar construint una caseta al costat de l’escola pública de la comunitat que en principi serviria com a oficina, com a sala de professors o com a classe pels més petitons. Els caps de setmana no treballàvem i aprofitàvem per fer sortides pel país com anar a dormir a una illa del llac Victoria o anar de Safari i dormir amb tendes a la sabana entre elefants i lleons.

A la comunitat eren les dones les que ho feien pràcticament tot, les que cuidaven de les criatures, les que treballaven i les que es reunien setmanalment per decidir-ho tot. Alguns homes també hi participaven, però majoritàriament es dedicaven a fer altres coses com emborratxar-se…

Va ser un mes inoblidable en molts aspectes, però sobretot, pel fet de compartir el dia a dia amb la gent d’allà i viure en les mateixes condicions que ells: sense aigua corrent, sense llum, sense “lavabo” i menjant el mateix que ells. Era gent propera, sincera, sense presses i que t’oferien tot el que tenien. En llocs com aquests és on realment te’n adones que qui menys té, més dóna.

Passat aquest mes, després de molta feina i acabada la “caseta” vaig marxar sol fins a l’est de Kenya després d’estartot un dia creuant el país de punta a punta. L’est del país no tenia res a veure amb el que havíem viscut durant tot aquell mes. Estava ple de platges paradisíaques amb grans resorts turístics, uns preus molt més elevats i ple de “mzungus” amb molta pasta. Així que, per no agafar un odi excessiu al turisme europeu, vaig haver d’integrar-me a aquest nou panorama i canviar una mica el xip. Vaig estar dues setmanes fent ruta de sud a nord perla costa del país, coneixent a gent, dormint a llocs diferents, banyant-me a les platges i vivint altres experiències. Fins que passat aquest temps vaig tornar a Nairobi per agafar l’avió de tornada.

Kenya és un país preciós. Amb el llac més gran i les muntanyes més altes d’Àfrica, amb platges de coral i d’aigua cristal·lina, amb zones de selva, de bosc, de sabana i de desert. Amb moltíssima fauna salvatge i amb una cultura swahili que impregna tot el país. Però tot això, també ha generat que la indústria turística envaís part del país (platges, safaris, Kilimanjaro), fet que dificulta al viatger aventurer integrar-se a la veritable cultura. Hi ha unes zones molt, molt destinades al turisme i d’altres (que segons la meva opinió són les que realment valen la pena) que si no és fent-hi un voluntariat és difícil d’excedir-hi. Sense deixar de tenir en compte les desigualtats socioeconòmiques existents en el país, el definiria com un país segur, ric, divers i ple de contrastos. On, tot i que la població en general té molt menys, no viuen esclavitzats a unes necessitats fictícies.