😀Àlex
🛫Mataró
🛬Iran
✅ Viatge Alternatiu
Àlex Oliver Ponsarnau, quadern de viatge a Iran.





Sóc l’Àlex, tinc 24 anys i sóc de Mataró. Vaig arribar a Iran el 3 de març de 2016 i hi vaig anar amb un amic de la infància, en Bernat. Vam decidir anar-hi per conèixeren primera persona el país, la seva gent i la seva cultura. Iran és un país de contrastos, amb uns paisatges impactants, una cultura culinària molt rica i una història que es remunta a més de 3000 anys d’antiguitat.
També una de les raons per les quals hi vaig anar va ser per dur a terme un projecte artístic: Fer un diari de viatge il·lustrat sobre la meva estada allà. Construir un retrat subjectiu del país a partir del que els seus habitants m’expliquessin, barrejant experiències viscudes, política i història.
El viatge em va servir per redactar un quadern de 230 pàgines on cada nit, abans d’anar a dormir, escrivia el que havia viscut durant el dia. Aquest quadern em serveix ara per recordar detalladament la meva estada allà i també com a guió primari a l’hora de redactar, amb un caire més artístic, el llibre. El viatge també em va servir per documentar gràficament totes les meves experiències. Vaig fer més de 3000 fotografies que em permeten dibuixar amb detall tots els indrets on vaig estar i tots els amics i persones que vaig conèixer.
Actualment estic vivint a un petit poble del sud de França. Aprofito el meu temps lliure per formalitzar aquest projecte: Reescriure i il·lustrar les primeres pàgines del llibre, dibuixar la portada i fer el disseny de personatges. Si vols publicar un llibre, necessites redactar un dossier i presentar-lo a les editorials. En aquest, s’explica l’argument del llibre, la personalitat dels personatges, l’escenari, etc. i aquesta és una de les feines que vaig fent paral·lelament.
Abans de marxar, primer de tot, ens vam informar del tema visats. Des de fa uns mesos, el ministeri d’afers exteriors d’Iran va fer pública la notícia que era possible obtenir un visat de 30 dies al arribar a l’aeroport.
Vam trucar a l’ambaixada que hi ha a Madrid per contrastar aquesta informació i a més vam contactar amb una agència Iraní de turisme que es diu Persian Expedition perquè ens tramités un permís que també és necessari per entrar al país. Aquest tràmit consisteix en obtenir un codi d’autorització del ministeri d’afers exteriors iraní, necessari perquè t’aprovin el visat.
Actualment Iran no és un país gaire turístic i on poca gent parla anglès. En Bernat, el meu company de viatge, estudia farsi (la llengua persa) i la seva professora ens va escriure una carta de recomanació que ens va permetre explicar a la gent d’allà qui érem i què anàvem a fer al país.
Per altra banda, vam començar a definir la ruta i a decidir les ciutats importants que volíem visitar. Mitjançant Couchsurfing, una plataforma web que facilita als viatgers la possibilitat de trobar allotjament gratuït en cases de gent local, vam començar a enviar sol·licituds a persones de Tehran (la capital) per assegurar-nos bé l’arribada al país. Gràcies a aquesta web vam recórrer Iran sense pràcticament pagar allotjament i coneixent molta gent.
Vam arribar a l’aeroport Imam Khomeini de Tehran a les 4 de la matinada i no vam obtenir el visat fins a les 7 del matí, l’espera es va fer una mica llarga però és un tràmit que s’ha de passar. Tot i que dins el país vam ser acollits a tots els llocs que vam visitar, hi va haver un moment del viatge que se’ns va fer una mica complicat aconseguir allotjament.
A Iran, el primer dia de primavera se celebra el Nowruz, la festa que es fa per donar la benvinguda a l’any nou. En aquelles dates ens va ser força complicat trobar allotjament, tot i que al final ens va acollir una família a Shiraz i vam passar uns dies fantàstics amb ells.
També ens va ser molt útil una pàgina de Facebook que es diu “See you in Iran”, és una comunitat online de gent interessada en el país on els viatgers poden fer consultes pràctiques i logístiques. A més la plataforma de Couchsurfing ens va ser molt útil per conèixer gent i a través d’ells, la seva cultura.
És important respectar les lleis del país. A Iran segueixen la llei islàmica o Sharia, tot i que no en tots els aspectes, però s’han de seguir una sèrie de normes morals com: Les dones han de portar hijab o vel islàmic. No es pot vestir amb samarreta de tirants ni pantalons curts (homes i dones). L’alcohol i les drogues estan prohibides i per tant condemnades per la justícia. El Facebook, Twitter i Youtube, a més d’altres xarxes socials, també estan prohibides. Tot i així, existeixen una sèrie de programes que esquiven els servidors de l’estat i et permeten connectar-te a aquestes webs. Molts iranians les utilitzen. Si ets respectuós amb això, el país és preciós i la gent molt oberta i hospitalària. Per moure’s és útil tenir mòbil amb internet, WhatsApp, Instagram o Telegram, aquestes aplicacions no estan prohibides i molta gent les utilitza per comunicar-se.
Iran és un lloc poc conegut a Europa, els medis de telecomunicació i el bloqueig internacional han creat una mala visió del país. A més la situació geogràfica, al costat de Síria, Iraq, Afganistan i Pakistan, països on hi ha conflictes armats, també ha afavorit a crear prejudicis sobre l’indret. Des de la meva experiència Iranem sembla un país completament segur, amb una gent encantadora i amb una cultura fascinant i molt rica. Tota la gent que he manat coneixent ens ha acollit sense demanar res a canvi.
Animo als viatgers curiosos a visitar el país i a impregnar-se de la seva cultura, paisatges, aromes,i colors, però sobretot de la seva gent.
Tot i així sempre recomano que abans de visitar algun lloc és bo informar-se bé del país, de la seva situació política actual i dels seus costums. També fer recerca dels requisits necessaris per entrar al país i un cop fet això, valorar si t’interessa anar-hi o no.
Publicat al Butlletí de juny de 2016