Aupair a Regne Unit. La Míriam Aznar és una jove de Sant Pol que es troba al Regne Unit fent d’Apuair, després de superar les seves pors va convertint-les en motivacions per marxar i complir els seus somnis.

Primer de tot em presento, em dic Míriam Aznar, tinc 32 any i normalment visc a Sant Pol de Mar però fa cosa de cinc mesos que la meva vida a canviat de situació ara visc ciutat d’Edimburgh, en una caseta a les afores i la meva feina és cuidar de les petites de la casa i mantenir-la neta. He viscut a Gal·les, a Anglaterra i Escòcia.

Si torno uns mesos endarrere recordo com va començat tot això. No trobava feina, cada vegada se’m complicava més per l’edat i perquè no tenia bon nivell d’anglès, em trobava perduda i no sabia cap a on podia moure’m. De cop va aparèixer davant dels meus nassos un cartell on parlaven d’un reunió sobre la mobilitat internacional, així que cap allà que hi vaig anar. Després vaig tenir fins a dos sessions individuals, però la falta de positivisme, d’empenta, entre d’altres, que no em deixaven veure tota la informació que m’anava donant la Raquel, l’assessora de mobilitat del Maresme. El temps passava i jo no feia res amb la meva vida. De cop un dia la meva mare en va dir: “ Per què no marxes d’Au pair?”.

Contactant amb una noia que ho estava fent, vaig començar a mirar una primera pàgina web www.aupair-world.es però no em van acceptar per l’edat i va ser a www.aupair.com on van acceptar el meu perfil i vaig començar a contactar amb famílies. Sense adonar-me’n en uns quatre mesos estava preparant les

maletes per marxar. Una família Gal·lesa estava interessada en mi i jo en conèixer aquest destí desconegut , així que cap allà hi vaig anar!

De preparacions vaig haver que fer poquetes, alguna qüestió al banc per temes de mobilitat, el carnet de conduir, tot i que accepten l’europeu és preferible portar l’internacional, i, en el meu cas, vaig fer-me una assegurança de viatge. Quan vaig arribar aquí el pare de la família m’explicava que els metges

i medicaments receptats són gratuïts per tothom (afortunadament no ho he hagut de comprovar) i els que fem servir habitualment es poden comprar a qualsevol supermercat.

Vaig arribar el 7 de febrer a l’aeroport de Bristol i em va costat poc fer-me amb la família, encara que fos amb senyes. Vaig anar millorant l’anglès acompanyat de classes per millorar l’idioma. Aquesta família va tenir problemes amb la feina i no podien pagar-me, així que “educadament” em van fer fora. Va ser un cop molt dur, el meu plantejament se’n anava en orris.. De cop em sentia molt i molt perduda i no sabia cap a on anar. Ràpidament el cervell va començar a funcionar de nou: havia arribat fins allà i ara no podia perdre l’empenta, tenia un objectiu molt clar i no podia donar-me per vençuda. Tocava seguir endavant, jo volia aprendre anglès!

Vaig agafar l’ordinador i vaig fer els tràmits per a què la pàgina em tornès a acceptar i a buscar famílies. Per sort, en dos dies, vaig trobar una família a prop de Londres i em necessitaven urgentment. Així que vaig fer les maletes, el bitllets i tornem-hi que no ha estat res. En aquesta segona casa, encara va ser tot molt més curt. Una setmana, només una setmana vaig durar, i a la meitat d’aquesta ja sabia que tenia que marxar (sembla ser que només enganxo a famílies afectades per la feina). Aquesta vegada em va afectar menys la cosa, ja sabia quin era el camí que tenia que seguir, així que em vaig posar a fer feina un xic després de que m’ho diguessin i com encara estava donada d’alta a la web, tot va ser molt més fàcil. Vaig trobar a la família amb la que estic ara a Edimbrugh en tres o quatre dies. Per Sort, l’Au pair que tenien els hi marxava aquella setmana i necessitaven algú.

Aquí de moment ja porto un parell de mesos i sembla ser que em volen per quatre mesos, així que no he de patir més. En comparació a la primera casa, que és a la que vaig estar més temps, aquí sembla tot més fàcil. Estant a la ciutat tot canvia, en un moments pots fer i desfer tranquil·lament, et pots moure més lliurament i a part s’obren moltes més oportunitats i hi ha moltíssimes més ofertes, a totes hores, per fer durant les hores lliures. Amb la tonteria vaig millorant molt el meu anglès, he pogut visitar moltes coses i he tornat a anar a classe per no deixar d’aprendre (i en el fons es un mètode per conèixer a més gent).

En el meu cas trobo a faltar poques cosetes que en el fons són normals, els amics i família, una bona conversa, una bona abraçada a temps, i alguna petita cosa de menjar. Per sort les noves tecnologies faciliten molt la comunicació amb la família i els amics, i si ells col·laboren amb algun paquetet de roba i/o menjar :P… és tot fantàstic ( i dic roba per què depèn de l’estada, el sobrepès a la maleta és molt car).

Jo el que us diria, i això va per a tothom, que no us ho penseu gaire i que no deixeu que les pors acabin amb els vostres somnis. Això només porta, a perdre el temps, com he fet jo. Al principi pot costar una mica per què estàs lluny del teu entorn, de tot el que coneixes, de la teva zona de confort, però quan et fas una mica amb el terreny, comences a fer la teva, a poder-te expressar millor, a conèixer a gent, tot va cap amunt. De veritat, us animo a fer aquest últim pas, a deixar enrere els pensaments negatius i també si és necessari aquelles persones que t’envolten que, a vegades i sense adonar-se’n, no t’ajuden a seguir amb el que vols i sents que has de fer. La resta ve rodada després de la primera petjada.

“Converteix en esgraons els murs que apareixen y després podràs mirar endarrere per veure lo lluny que has arribat”.