Em dic Anaïs Aragó, tinc 27 anys i visc a Canet de Mar. Des que era ben petita que m’encantava escriure i llegir. Per això, quan vaig acabar el batxillerat –i sense tenir ni idea del que volia fer amb la meva vida-, vaig pensar que seria una bona idea posarme a estudiar Periodisme. Al llarg de la carrera, vaig pensar que igual m’havia equivocat escollint l’especialitat de la branca de comunicació a què em volia dedicar, per això, després de certa meditació, vaig decidir estudiar Publicitat i Relacions  Públiques. Esperava que aquesta sí que fos la bona .

Quan vaig graduar-me d’ambdues carreres, tenia bastant clar que no em volia dedicar a allò que havia estudiat. No obstant això, tampoc veia cap altra alternativa. L’únic que tenia clar, era que estava exactament igual que 5 anys abans, sense tenir gaire com enfocar el meu futur. Vaig tenir la sort que una amiga va marxar a fer un Voluntariat Europeu a Polònia i em va convidar a passar uns dies amb ella. Un cop allà, se’m va obrir un món de possibilitats que no sabia ni que eren possibles. Quan vaig tornar de Lodz – Polònia- no vaig dubtar ni un moment en seguir els seus passos i embarcar-me jo també en una aventura similar.

El programa Cos Europeu de Solidaritat em va permetre viure un any – amb totes les despeses pagades- a Le Mans. Allà, vaig treballar en una MFR, una tipologia especial d’escola que barreja l’aprenentatge tradicional amb el vivencial, on els alumnes es quedaven a dormir.

En l’àmbit professional, em vaig endinsar per primera vegada en el món de l’ensenyament. Vaig fer classes d’anglès als alumnes de 2n i 3r d’ESO, vaig ser auxiliar de conversa pels alumnes de batxillerat i vaig ensenyar espanyol com a llengua estrangera. A més, vaig treballar conjuntament amb l’animadora juvenil de l’escola per crear activitats de conscienciació, innovadores i atractives pels joves. 

En l’àmbit personal,- tot i que pot sonar a tòpic- no puc descriure com em va canviar aquesta oportunitat. Vaig guanyar independència, amistats i experiències increïbles. Vaig viatjar  per gran part del territori francès i vaig millorar l’anglès i el francès alhora que aprenia una mica d’italià i alemany.

Va ser tan increïble que, quan vaig tornar a Catalunya, no podia esperar per repetir-ho.

Quan se’m va presentar de nou l’oportunitat de marxar, estava treballant en el meu sector, però no acabava d’agradar-me. D’alguna manera, necessitava tornar a encaminar la meva vida fent alguna cosa que de veritat m’apassionés i m’omplís. Per això, em vaig posar en contacte amb el Servei de Mobilitat Internacional del Maresme i allà em van parlar de la beca TLN Mobilicat. En aquell moment no la coneixia. Es tracta d’una oportunitat finançada pel SOC per a joves amb poca experiència laboral dins la seva branca d’estudis per a fer pràctiques a un altre país. Ni m’ho vaig pensar.

Em van parlar d’aquesta beca a finals de febrer i a principis de març ja estava fent els cursos d’italià – inclosos en la beca- i la formació a Nexes Interculturals- l’organització que es va encarregar de la gestió, la planificació i el seguiment-. A finals d’abril, ja estava a l’Aeroport del Prat amb la maleta llesta i a punt per anar-me’n a la ciutat més increïble, fascinant i bonica que he vist mai: Florència.

Aquest cop, quan l’avió va enlairar-se, ja tenia una mica més clar què podia esperar d’aquesta experiència. Per això, tenia dos objectius en ment: guanyar experiència en el camp de la comunicació – els meus estudis d’especialització- i aprofitar al màxim l’experiència – cosa que no vaig poder acabar de fer durant el voluntariat europeu per culpa de la pandèmia-.

El primer objectiu, no el vaig aconseguir, més aviat el contrari. Vaig confirmar el que ja em temia, que no m’agradava gens la branca de coneixement que havia escollit amb 18 anys. Vaig tenir la sort de fer les pràctiques en una acadèmia on se’m va donar l’oportunitat de fer tasques ben diferents en diversos departaments: comptabilitat, atenció al públic, ensenyament, administració i comunicació. Vaig poder fer moltes tasques diferents i vaig adquirir un gran nombre de noves habilitats. Al mateix temps, vaig poder anar descobrint què m’agradava fer i que no.

En el meu cas, la mobilitat internacional ha estat clau per descobrir la meva vocació professional.

El voluntariat em va endinsar per primera vegada en el món de l’ensenyament i la beca TLN Mobilicat em va permetre continuar explorant aquest vessant.

 Quan vaig tornar d’Itàlia, vaig decidir que era el moment de tornar a començar la universitat per fer, per primera vegada, una carrera que m’ajudarà a convertir-me en allò que vull: mestra.

Pel que fa al segon objectiu, el vaig complir amb nota! Vaig viatjar per gran part del territori italià, vaig conèixer i viure tantes noves experiències com vaig poder i vaig conèixer gent meravellosa amb qui encara puc comptar avui en dia. En definitiva, vaig tornar a viure una aventura que em va permetre seguir-me coneixent i descobrint. No enganyaré a ningú si dic que estic desitjant repetir-ho!.