Amb 6 novel·les publicades, Maria Català Serra rep aquest 2022 el reconeixement de laTrobada d’escriptores del Maresme que impulsa el Consell Comarcal. Parlem amb ella per conèixer una miqueta més aquesta mataronina que es defineix com “exploradora dels processos literaris, lectora fervent i escriptora entusiasta que gaudeix de presentacions i trobades amb companys del món de les lletres”

Qui és la Maria Català Serra?

Sóc nascuda a Mataró l’any 1949. Malgrat ser del segle passat visc i actuo en el present.
Visc en parella: quatre fills, tres noies i un noi, i cinc nets, tres noietes, un noi i un nen.

Tinc formació universitària. Vaig exercir de Professora de Primària en les especialitats Socials i Anglès. També vaig realitzar Formació en Eines d’Escriptura per a infants adreçat a professorat.
Vaig fer cursos de Narrativa, Conte infantil i Microrelat a l’Escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès. A banda d’això, tinc Formació en Feng Shui i radioestèsia. La meva innata curiositat m’ha mogut a explorar diferents camps però no a excel·lir en cap.

A més de diversos relats, contes i articles, he publicat les novel·les següents:

• On reposen els somnis. Barcelona: Ed. Solsona i Comunicacions, 2002.

• El alcalde de la Malena. Barcelona: Ed. Siglo XX Líderes Editorial S.L. 2005.

• Urpes de seda. Barcelona: Ed. Ara, 2011.

• A les fosques. Argentona. Voliana Edicions, 2014.

• Els amors fan l’amor. Argentona. Voliana Edicions, 2018.

• El Combat del dia i de la Nit. Badalona. Neret Edicions, 2022

I actualment, a què et dediques?

En l’actualitat, em definiria com exploradora dels processos literaris, lectora fervent i escriptora entusiasta que gaudeix de presentacions i trobades amb companys del món de les lletres. Amant de la natura i la dansa, camino per activar el cos i la ment i ballo per sentir-me viva. L’altre gran passió és contemplar el mar i banyar-m’hi. I per acabar, gaudir de la família i els
amics i ser al seu costat pel que em necessitin.

Interessada en moviments populars ciutadans, sobretot pels drets dels oprimits i de les dones, no participo en cap col·lectiu en particular. El que sí faig, és crear personatges literaris que els mostren als lectors.

Des dels 19 anys fins als 60 he exercit de professora, primer en escoles privades i després en escoles públiques. Del que més contenta n’estic, és trobar-me exalumnes que m’aturen, m’abracen i em diuen floretes. NO per les floretes. Sí per esborrar els dubtes de si vaig ser o no vaig ser una bona persona i una bona mestra.

Com valores aquesta trajectòria?

No sé si un mateix pot valorar la seva trajectòria personal, en tot cas mirant enrere, agraint la sort de tenir uns pares que creien en l’educació, i que canviaria algunes que he fet i algunes que no he fet, estic força satisfeta del que he aconseguit i amb ànims de continuar endavant.
El principal escull per dur a terme els meus projectes personals és tenir-ne tants que ni el dia ni el cap em donen per a tots.

Com a escriptora què penses de la igualtat de gènere en la nostra societat? La tenim assolida?

La meva visió envers la igualtat de gènere en la nostra societat és molt pessimista. Jo vaig néixer en una època fosca de togues i prohibicions mancada de llum i colors. Hi van haver moviments i manifestacions, com n’hi ha ara, ens vàrem treure les mantellines, escurçar les faldilles i omplir-
nos els cabells de flors. Tot estava per fer i totes les llibertats per aconseguir. I se’n van aconseguir moltes. S’albirava un futur amb homes i dones iguals i respectuosos. I ara, en ple segle XXI, tot s’ha capgirat. Més pressió per seguir perdurant estereotips. Més violència masclista. I menys , molt menys respecte, per la diversitat.

Què hem de fer per revertir aquesta situació?

Tal com va dir el cap de l’Hospital Clínic de Barcelona fa poc: vivim en una societat malalta, masclista i violenta. Acceptar que, en més o menys mesura, tots formem part d’aquesta societat que tant ens desagrada és un primer pas per canviar-la. Constantment som sotmesos a uns bombardejats de paraules i imatges que ens duen a admetre que és normal el que no ho és. Podem dir amen, podem protestar en la comoditat de casa nostra o podem discrepar i treballar pel canvi. De dins cap enfora. De l’individu a la comunitat. De l’entorn familiar, al laboral i social. D’onades petites que s’uneixen a d’altres onades petites i formen tsunamis imparables. Com les
dones que van aconseguir el dret al vot, el dret a l’avortament o el dret a tapar-se o no els cabells. Si som la meitat de la població mundial, si de nosaltres depèn la continuïtat de l’espècie humana, unim-nos i estimem-nos com som.

Alguna cosa més que vulguis dir, per acabar?

Escriure és com entrar en un bosc embullat i boirós. A primer cop d’ull no veus res. T’hi endinses a les palpentes. No saps on vas. Agafes un sender que no et duu enlloc i recules. N’agafes un altre i un altre, i cent més amb els ulls esbatanats, els braços estesos i el cor bategant. De vegades, moltes vegades, caus extenuada i voldries sortir-ne. Fora del bosc, la llum és més clara i la vida més fàcil, diuen. Tanmateix, saps que en algun recer d’aquell bosc t’espera allò que cerques: les paraules, les frases, els sentiments, les emocions i els personatge adients a la història que vols explicar. Escriure és això, resseguir tots els senders fins a trobar el tresor.

Parlem amb Susana Gil Micó, poeta homenatjada a la VI Trobada d’escriptores del Maresme. Va néixer al Poblenou, barri industrial, tèxtil i artístic de Barcelona, l’any 1943. Està vinculada al Maresme a través del municipi de Sant Andreu de Llavaneres. Ha escrit poesia i prosa i s’ha dedicat a l’ensenyament del tapís, del teixit i del macramé antics.

Quan comença a escriure?

Vaig estar sempre entremig de fils, pedres semiprecioses i llibres. La meva passió per l’art va començar per la gran influència del lloc on vaig néixer: un pis de la fàbrica tèxtil Can Saladrigas, al barri obrer del Poblenou. És on em vaig formar. Les meves joguines van ser els rotlles dels fils pels que passàvem un cordill pel mig i els fèiem rodar. D’aquí diria que em va sorgir una gran imaginació, fent cada cop estris més sofisticats i creatius.

L’observació de la vida és clau, doncs, en la seva obra poètica?

La meva relació amb la literatura comença, com deia, des de molt petita i des de la galeria en la que es veia la fàbrica tèxtil de Can Saladrigas. Des d’allí em fixava en les coses que passaven i que m’ensenyaven com era la vida d’aquelles dones i homes, així com les situacions i anècdotes que es vivien.

Posteriorment arriba el segon llibre, ‘L’estel dels vents’, en aquest cas de poemes, publicat el 2014

A ‘L’estel dels vents’ s’hi recullen uns poemes directament relacionats amb les situacions de la vida. Així com també s’hi recull uns haikus, gènere literari del que soc molt apassionada i seguidora dels mestres japonesos que els escriuen.

Quins són els temes que tracta en aquest recull de poemes?

L’amor, els paisatges i la natura, els moments dolços de la vida i els que no ho són tant, els éssers que ens acompanyen. O també els petits instants que recullo en els haikus.

Com entén la poesia i com la prosa?

La poesia són sentiments purs que neixen de les situacions que vivim. Sempre des de dins d’una mateixa, com si estiguéssim posseïts per una fada fantàstica que ens ho dicta des del cor. Un petit i intens univers literari d’amor, d’ansietat, natura, ràbia, gelosia, denúncia… emocions que surten directament del nostre interior. En la poesia els sentiments estan sempre a tocar de la pell.

En canvi, per a mi, la prosa és una manera d’explicar alguna història o fet que desitjo que se sàpiga, adornant-la alhora amb la imaginació. En aquest cas vull capturar amb el text fets que em van impressionar, el que em permet alliberar-me del que vaig interioritzant. No vull que se m’escapi res.

Quina és la seva relació amb Llavaneres?

Des de fa 50 anys que ja hi estiuejava, però en fa 20 qui hi visc de manera fixa. Hi tinc molt de contacte i em tenen molt d’afecte i m’ho demostren. Hi he fet tallers i exposicions i ja que m’agrada molt llegir he col·laborat també amb la biblioteca.

La lectura, doncs, és clau en la seva escriptura?

Llegeixo molt, observo amb profunditat i porto sempre al damunt una petita llibreta i llapis perquè quan arribi la inspiració pugui prendre notes.

Quins autors reconeix com a referents?

En poesia hi ha Rabindranath Tagore, Antonio Machado, Benedetti, Gloria Fuertes i Jaime Gil de Biedma. I en narrativa Pearl S. Buck, John Steinbeck, Alberto Moravia, Miguel Delibes, Doris Lessing i Alejandro Palomas, entre d’altres.

Una part importantíssima en la seva vida és l’artesania i l’art

M’he dedicat des de sempre a l’ensenyament del tapís, del teixit i del macramé antics. També ha fet nombroses exposicions relacionades amb aquestes disciplines. Vaig estudiar batxillerat i revàlida i aviat vaig començar a treballar. Assistia a classes que em van permetre entrar en el món del teixit, del tapís i del macramé de les civilitzacions antigues. I va ser precisament aquest art que em va enamorar. També l’haver viatjat a Katmandú, al Nepal, va ser una font d’inspiració pels collars ètnics que faig i que s‘han pogut veure a través de les meves nombroses exposicions.

Aviat publicarà un nou llibre, què ens pot explicar?

Serà el proper 2 de desembre, amb el títol ‘Hora 23. Inquietud total’. Es tracta d’una novel·la, per a mi és un nou repte. És un relat a partir de la relació entre dos personatges, un dels quals no sap que existeix. I a partir del qual es reflexiona sobre el tema de la soledat de les persones grans avui en dia. Penso que és una història de molta proximitat en la que els lectors i les lectores hi trobaran moltes anècdotes, tant des de la perspectiva de la simpatia com de la tristesa, tal qual és la vida mateixa. No es poden desvetllar més coses d’aquest llibre perquè es van descobrint mentre es llegeix.

Com valora que enguany la VI Trobada d’escriptores del Maresme faci un reconeixement a la seva trajectòria?

Quan m’ho van dir em vaig quedar una mica parada, perquè actualment hi ha molta gent bona que escriu. I per descomptat que em va fer molta il·lusió en aquell moment i me’n continua fent. Te n’adones de la importància a la vida que algú es fixi en aquella feina que has anat fent, que algú l’hagi sabut valorar. Em fa molta il·lusió, la veritat!