Vinculada al món del llibre des de fa molts anys, Emília Illamola Ganduxé ha anat forjant el seu camí com a escriptora a mesura que l’amor pel llibre va anar creixent, perfilant-se i mutant-se des del vessant laboral, llibretera, al vessant creatiu de l’escriptora.
El seu caminar com a treballadora va portar en sí un altre caminar que és el de la dona cap a la realització personal i la igualtat de drets en un món, aleshores, bastant masculí. Amb l’Emília Illamola, la paraula no pot ser sinó literària. Parlant de la seva relació amb les lletres ho fa escrivint amb el sentit ampli de la paraula. L’entrevista amb ella ha sigut un autèntic delit literari. Us convidem a gaudir-ho.
Primer de tot i com és de costum, ens agradaria que et presentessis als i les visitants de la nostra pàgina web.
Vaig néixer a Argentona l’any 1953 i he estat vinculada laboralment al món del llibre des del 1974, primer a la botiga de llibres Cap Gros, i el 1975, com a cofundadora de la llibreria Robafaves, de la qual em vaig desvincular el 2011.
He publicat el llibre FRACCIONS de prosa poètica, (Viena Edicions 2012), i les novel·les JOC DE LLUNES, (Nova Casa Editorial 2014), UNA CERTA ONADA, (Quorum llibres 2015), i MÁS ALLÁ DEL CIELO AZUL, (Nova Casa Editorial, 2016), els quals he presentat en llibreries, biblioteques i entitats culturals.
Actualment, escric i col·laboro en diversos programes de Mataró Ràdio. I també, estic immersa en una campanya de micro-mecenatge perquè tinc la il·lusió de poder publicar ENCARA HI HA PAPALLONES AL JARDÍ, un recull de relats, per al qual demano suport. Només cal entrar a: http://quorumllibres.cat/project/encara-hi-ha-papallones-al-jardi i si va bé, seguir els passos per tal d’encarregar un exemplar. I si el 18 de desembre hem aconseguit arribar a 150 exemplars reservats, es podrà editar.
Com ha estat la teva experiència de llibretera? No era molt freqüent que les dones treballin en aquest sector, oi?
No, però en les llibreries que es van obrir a finals dels seixanta i primers dels setanta, va anar guanyant pes la presència de les dones, com en altres àmbits de la societat i el món laboral, una tendència que no ha fet més que augmentar des d’aleshores.
Puc dir que he sigut molt feliç en la meva vida laboral, treballant i lluitant, per fer créixer i a fiançar un projecte cultural i alhora comercial, -la llibreria Robafaves-, que va néixer d’un petit grup del que vaig entrar a formar part, els membres del qual vam optar, des de bon començament, pel model cooperatiu de treball associat. Doncs era el tipus d’organització que més s’assemblava al nostre funcionament intern, on s’escoltava i es respectava la opinió de tots els seus membres, per un igual.En aquells primers anys, sempre dèiem que si la llibreria no ens anava bé, obriríem un restaurant, sols pel plaer de poder continuar treballant en equip.
I amb la mesura de l’ara, en aquesta mena de valoració personal, -que no deixa de ser certa encara que no del tot, degut a la distorsió que provoca el pas del temps-, recordo queem semblava que estàvem fentdel món un lloc millor. I també, que observava els inicis de la lluita de la dona per aprendre’n, però mai m’hi vaig involucrar directament.
Doncs al formar part d’un grup de treball cooperatiu, -integrat per una majoria d’homes-,estava més centrada en la consciència de ser treballadora, que en la de ser dona. Sense ni tant sols sospitar que eren vessants de la meva identitat, que podia compaginar.
Sovint, quan hi penso, em sembla que aleshores, hi havia moltes dones com jo, que a través del treball aspiràvem, o preteníem, arribar a la realització personal que anhelàvem. Enyoro aquells anys, encara que me n’adono,-vaig ser mare el 1978 i el 1980-, quemoltes vegades, m’havia de justificar.
En quin sentit t’havies de justificar?
Doncs per atendre qüestions que actualment es tendeix a compartir, i que aleshores em semblaven intrínseques amb el fet de ser dona, tot i que m’havia guanyat un espai de treball propi des dels inicis, -un avantatge i alhora un inconvenient, doncs el vaig haver de complementar amb formació-, encara recordo que vaig viure la situació com una lluita íntima entre el deure i la obligació, la biologia i l’instint.
I tinc present encara la frustració que em produïa no poder donar cap a tot amb la qualitat que jo m’exigia, del cent per cent. I el desengany que em provocaven les dificultats d’haver de combinar els canvis sobtats del rol mare-dona-treballadora quan es transformava en dona-mare-treballadora, que molt sovint quedava fixat en treballadora-mare-dona.
Perquè va ser llavors, quan me’n vaig adonar que necessitava mantenir aquell rol professional, que em proporcionava la feina. En un ambient eminentment masculí de treballcooperatiu, sí, dins del món del llibre, però aleshores, què més podia desitjar?
I vist així, ara, me n’adono que moltes de les coses importants de la meva vida les he anat aprenent sobre la marxa, com el ser mare i potser també, el ser dona. I veig que tinc molta sort, de poder continuar activa.
De què ve aquesta vocació pel treball cooperatiu? Tenies experiències prèvies en el món associatiu per exemple?
Sí, durant la primera meitat dels anys setanta, en que tot semblava canviar molt de pressa i el món s’obria per a les dones, vaig participar en el grup l’Estruch, de teatre amateur, en el Centre Parroquial d’Argentona, i com a monitora, en el club d’esplai Els Cabirols del Llaç d’Amistat. També vaig formar partdel grup de gent que va fundar l’Associació de Veïns d’Argentona, i a finals de la dècada, entrant en els vuitanta, vaig col·laborar escrivint en la revista Llaç.
I potser, aquesta vocació de treball cooperatiu em va venir donat pel context en el qual ja em movia, en el que podiacompartir projectes de futur. Quan a través dels mitjans dels que disposàvem,intentàvem millorar la situació laboral, política i social. Encara que en cap d’aquests casos vaig tenir un paper rellevant, doncs era una integrant més d’un grup moltampli.
Eres una cooperant informal abans de ser-ho formalment doncs!
És impactant el que deies sobre el descobriment de la teva condició de gènere, com a dona, in situ. És a dir, sense tenir consciència prèvia del que suposa ser mare, treballadora i dona, t’hi vas trobar. Sembla ser que les coses han canviat avui dia, però no tant. Com ho veus?
Em sembla que continua essent una qüestió personal el voler prendre’n consciència, encara que aquesta perspectiva ja no ésnova per aquelles dones de la meva generació, i les successives, que no s’ho han plantejat perquè han tingut la sort, -diguem-ho així-, de viure en un ambient en que no han patit o no han detectat, posem per desconeixement, la discriminació per raó de sexe.
Perquè si haig de ser sincera, és ara, quan mésnoto la discriminació que patim les dones. I em pregunto què no hem fet bé, o què hauríem pogut fer millor. I en aquest punt, aquella dona que havia sigut se m’escapa però alhora, es fon en l’ara, cosa que em fa veure com m’ha costat obrir camí i seguir.
Perquè com a dona,m’han faltat referents, i encara me’n falten, doncs considero que els que tenim, són recents i contradictoris. I al final, després de segles de civilització, en el món professional, encara predominen els models masculins en els llocs clau. Potser perquè moltes dones, que en les darreres dècades hem assolit espais de poder, no hem trobat, o potser ni tan sols hem buscat, la manera de treballar amb un criteri personal, i hem seguit normes i rols establerts.
Doncs ens hem trobat amb dificultats afegides, com per exemple la manca d’espais propis, -pensats seguint estàndards, sense tenir en compte noves perspectives-,i ens ha faltat valentia per gratar, crear i desenvolupar models, ja que potser ni tan sols hem sigut conscients que ho havíem de fer, perquè podíem. I penso que si a hores d’ara no tenim prou visibilitat, és perquè encara no hem arribat fins al punt d’haver deixat unaempremta clara.
Per tant, reconec que tot i que m’hi vaig interessar, la defensa dels drets com a dona i com a treballadora no ha format part del meu rol fins ara, al final, quan ja he sobrepassat de llarg els cinquanta i he dedicat trenta-sis anys de la meva vida laboral a una empresa, en la que tot de munt plegat,havia deixat d’encaixar. I l’haver hagut d’entrar, i mantenir una posició reivindicativa, ha sigut una dura descoberta personal.
I a hores d’ara, en quines dificultats et trobes com a escriptora?
La principal és per l’edat, en la que l’evolució personal, concretament en les dones, sembla que es miri més amb lupa. I costa molt que t’escoltin i et valorin i que un editor inverteixi temps i diners, doncs és inferior el rendiment que en pot treure. I sovint, penso que tot gira sobre el mateix, com si només se’ns tingués en compte si hem assolit en l’excel·lència de les tasques tradicionals. I en aquest moment, en el que compta tant l’èxit, la posició social, els contactes, etc., és fins i tot més clar que abans, que cal trobar suport en organitzacions de base que funcionin, doncs la individualitat, per la qual m‘inclino, està molt penalitzada.
Ja que la invisibilitat i falta de reconeixement es dóna molt més en nosaltres, les dones, que tot i ser lluitadores i actives des de sempre, hem viscut en un segon pla pel fet de tenir a les mans la responsabilitat de la cura de la família. Encara que d’ençà que hem entrar en el món laboral-professional massivament s’ha produït, de portes endins, un desequilibri de funcions a la llar, que alhora, ens ha donat visibilitat. I aquesta, penso, és una revolució que la societat encara està paint.
Perquè estem en un procés, -del que no reeixirem fins que no hàgim aconseguit equilibrar la sobrecarrega de tasques-, que repercuteix en el rol maternal-familiar, a l’haver afegit la pressió d’un treball a fora de casa, que en molts casos, ens dóna entitat. Doncs costa molt de mantenir el nivell que ens exigim, per respondre a la necessitat de ser i sentir-nos, més actores que espectadores.
I al cap dels anys, el que puc dir, és que no sé bé què, ni per què, ni com, he arribat a ser com i on sóc. Perquè en conjunt, veig la meva evolució personal i em sento molt agraïda. Encara que m’agradaria dir que m’he anat fent, però sé que no ha anat ben bé així, doncs molts elements exteriors hi han contribuït.
Perquè escrius Emília?
Per la necessitat d’esbrinar el perquè de tot plegat, per altra banda impossible de saber. Així doncs, en el que escric, es troben reflectides, en part, moltes de les meves preocupacions: el créixer, l’avançar, el millorar, -des dels meus ulls de dona-, i l’equilibri que cal aconseguir per tal de conservar afectes clau, com l’amor i l’amistat.
A Fraccions i Joc de llunes es troba aquesta fusió de rols en mare-dona-treballadora, i el neguit d’haver-los de compartir, i a Una certa onada i Más allá del cielo azul, es fa evident la dificultat de trobar referents vàlids per poder avançar.
Sí, crec que escric d’una forma emocional, perquè em fa ser, sentir, iem dóna permanència, o això és el que em sembla. Doncs a mida que envelleixo, tinc la sensació que em vaig difuminant, i aquesta, és ara la meva lluita, el motiu pel qual escric.
Perquè em sembla que la societat, que sempre ha sigut competitiva, posa el llistó més alt per a les dones. I en aquest moment, en que molt del que s’havia guanyat s’està perdent, crec que estem més que mai, sota l’escrutini del què fem, del què somiem, del què desitgem, com si el sistema, sabés que exagerant la idealització dels rols, -sobretot joventut i bellesa, però també maternitat, família, etc.-, s’obrissin noves escletxes, en l’avenç imparable dels darrers anys.
Una última paraula.
Moltes gràcies Asmaa i al SIAD Maresme, per aquesta nova oportunitat d’explicar qui sóc i el que estic fent.
Entrevista feta per Asmaa Aouttah SIAD MARESME