CUIDADORES

Heidi Perez, feminista i lluitadora pels drets del col·lectiu LGTBI

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Avui amb motiu del Dia Internacional contra la LGTBIfòbia (que s’escau el 17 de maig), entrevistem a Heidi Perez, la més que coneguda mataronina per la seva lluita a favor dels drets del col·lectiu LGTBI, una lluita necessària i que va conquerint a poc a poc espai i reconeixement.

Des del gener del 2019, l’ajuntament de Mataró ha posat en funcionament el SAI, Servei d’Atenció Integral al Col·lectiu LGTBI, Amb la Heidi parlem d’això i de moltes altres coses.

Qui és la Heidi Perez?

Sóc la Heidi Pérez Pérez. Vaig nèixer a Santa Coloma de Gramanet fa 44 anys, però porto vivint a Mataró des de l’any 2002. Sóc llicenciada en Economia per la UB i CEO a una empresa de distribució de papers pintats per a les parets. Sóc feminista i activista pels drets del col·lectiu LGTBI

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és 17103328_1588683394495036_3070503166810709142_n.jpg

El teu activisime és conegut a la ciutat de Mataró, perquè a banda de la teva lluita pel col·lectiu LGTBI, estàs involucrada en moltes altres mogudes, oi?

La meva participació associativa a Mataró va començar amb el Grupo H de la Vocalia de Dones Laia l’Arquera, on fèiem teatre social i de denúncia de les injustícies socials, especialment envers les dones.
També col·laboro en programes de ràdio com el programa Planeta Lletra de l’associació Planeta Lletra i condueixo actes organitzats per altres entitats.

Com comença el projecte de defensa del col·lectiu LGTBI?

La idea de crear una associació que defensés els drets del col·lectiu LGTBI em rodava pel cap des de l’any 2017, ja que trobava a faltar un espai de trobada i debat a una ciutat com Mataró que, tot i ser capital de comarca, no disposava de cap associació que recollís les demandes de les persones del col·lectiu. Hem d’assumir que la proximitat amb Barcelona, amb tot el seu potencial i tots els seus recursos, atreu a molta gent del col·lectiu que també valora l’anonimat que això comporta, però per a mi, mancava aquest espai a dins de la meva ciutat per a totes aquelles persones que no volíem anar cap a Barcelona.
Després d’un breu temps de fer projeccions de pel·lícules i debats sota el paraigües de la Vocalia de Dones de Laia l’Arquera, a qui estic enormement agraïda, em vaig trobar que l’Ajuntament començava a fer actes en el marc del Dia contra la LGTBIfòbia (17 de maig) i la festa De tots els colors pel dia 28 de juny. I va ser precisament una sol·licitud de millora d’aquesta festa per part d’en Xevi Noya la que va fer que ens possesim en contacte per parlar sobre la possibilitat de crear una associació propia amb persones LGTBI de la ciutat.
Unes quantes convocatòries obertes a tothom després d’allò, la Mar Romero, en David Domínguez, la Meritxell Calafell, en Jesús Gonzàlez, l’Olga García, en Xevi i jo mateixa, vam posar en funcionament Mataró LGTBI+.

Un projecte que ha començat amb molt bon peu, n’esteu satisfetes?

L’associació es va constituir formalment el 5 de juny de 2018 i ens vam presentar a la ciutat de Mataró el dia 26 de juny a Can Palauet, en un acte per a nosaltres molt emotiu, acompanyats  
del president i la vicepresidenta de l’associació LGTB Terrassa i d’en Quim Roqueta, president de Gais Positius i la Plataforma LGTBIcat i mataroní com nosaltres. No ens esperàvem que més de 80 persones fossin allà per conèixer-nos!

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és 36228290_2141255082571195_1186959421075357696_n.jpg

En gairebé aquest any de vida de l’associació no podem estar més contents i contentes de la rebuda i acolliment dels mitjans de comunicació, les institucions i la ciutadania en general. Especialment orgullosos estem de l’èxit de la nostra primera campanya #esportamborgull on més de 40 associacions i clubs esportius es van adherir al manifest en contra de la lgtbifòbia a l’esport i on la Regidoria d’Esports es va comprometre a fer formació específica als clubs per conscienciar i eradicar la lgtbifòbia en l’àmbit esportiu.

Quina és la situació que viuen les persones LGTBI en la nostra societat i en Mataró en concret?

Gràcies a la diagnosi portada a terme per part de la Regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament de Mataró, Totes i tots som Mataró, hem pogut fer un mapa de la situació actual de les persones del col·lectiu a la nostra ciutat i podem dir, fonamentalment, que les persones que pateixen més discriminació i situacions de més exclusió són les persones trans. Encara hi ha molt desconeixement i prejudicis envers el col·lectiu i, especialment sensibles a aquesta problemática, són les persones trans.
En general, a Mataró, les persones LGTBI  no ens sentim lliures d’expressar-nos en la nostra manera d’estimar i de mostrar-nos com som. Som molts i moltes les que ens autocensurem o amaguem aquesta part de la nostra vida. Encara no sentim que l’espai públic sigui per nosaltres, però el més greu segueixen sent les trabes administratives i les discriminacions laborals i socials que pateixen les persones trans. Mataró LGTBI+ neix amb la voluntat de crear un espai de debat i trobada entre les persones LGTBI de la ciutat, de visibilitar-nos i de conscienciar a la resta de la societat sobre la necessitat d’erradicar les discriminacions per motiu d’orientació sexual o identitat de gènere.

Com valoreu la resposta institucional davant de les discriminacions de les persones LGTBI?

En Xavi Tort, coordinador de l’associació, sempre diu que, en política, l’amor es demostra amb pressupost i té tota la raó. Al Parlament de Catalunya es va aprovar el 2014 una Llei pionera al món per la defensa de les persones, gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals i bisexuals. Però de res serveix aquesta llei si no es dota de pressupost. Hem d’instar a la Generalitat a que doti els recursos econòmics necessaris per portar a terme polítiques d’igualtat. Per aconseguir avenços en igualtat cal voluntat política, però sobretot, calen recursos que facilitin aquestes polítiques.
Actualment, a Mataró, funciona des de principi d’any, el servei d’atenció integral (SAI) per al col·lectiu LGTBI, un servei molt important per a nosaltres ja que aborda directament els nostres problemes i ens serveix com a referent de consulta, acompanyament i ajuda.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Podríem dir que, si no suficients, sí que hi ha els serveis necessaris. Potser trobem a faltar més acompanyament a famílies de menors trans, tal i com es fa a Trànsit en Barcelona, ja que poder compartir vivències amb famílies que estan vivint una situació semblant, pot ajudar molt a millorar-la.

L’avenç en la lluita pels drets i la dignitat del col·lectiu va en paral·lel amb el canvi social i de mentalitats?

No.
Aconseguir avenços en igualtat és fruit de la lluita de persones oprimides pel sistema heteropatriarcal. És la lluita d’aquestes persones la que provoca un canvi social que, tard o d’hora, es reafirma en la creació o modificació de lleis.
Això no ha d’implicar, malauradament, un canvi en la mentalitat de moltes persones. Només s’ha de veure el ressorgiment d’idees reaccionàries de partits d’extrema dreta, tant a Espanya, com a la resta del món. I, precisament per això, mai hem d’oblidar que perdre tots els drets aconseguits durant anys de lluita pot produir-se d’un dia per a l’altre. La lluita mai s’acaba, perquè quan acaba la de consecució de drets, arriba la del manteniment dels mateixos.

On estem de la Igualtat de gènere, Heidi?

Hi ha moltes persones que creuen que ja no tenim motiu de queixa, que ja hem assolit la igualtat i això no és real. Fins i tot, la vicepresidenta Carmen Calvo va dir que la Constitució Espanyola no recull la igualtat entre homes i dones com sí ho fan, explícitament, d’altres constitucions. Quan la gent diu que la Constitució garanteix la igualtat en l’article 14, els hi dic que això no és veritat. Aquest article diu que els espanyols som iguals davant la llei i que no pot haver-hi discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altre circumstància personal o social, però totes sabem que això és la teoria i que, a la pràctica, sí que hi ha discriminacions per aquests motius.
I això passa perquè no podem tractar la igualtat com un compartiment apart de la resta de polítiques. Mentre no s’apliqui la perspectiva de gènere en tots els àmbits i polítiques, la igualtat real no arribarà. Perquè no té cap sentit tenir un departament o una partida pressupostària en Igualtat, si la resta de departaments no inclouen aquesta visió.
Per arribar a la equitat hem de parlar d’interseccionalitat i adonar-nos que el racisme, el sexisme, la xenofobia, la lgtbifòbia i, en general, tots els prejudicis basats en la intolerància, no es donen de forma independent, sino que aquestes formes d’exclusió estan interrelacionades.
Hem de tenir molt clar que quan es facin les partides pressupostàries, la perspectiva de gènere i la interseccionalitat han de creuar totes i cadascuna d’elles, ja sigui economia, salut, ensenyament, cultura, via pública…
De res servirà augmentar la partida d’igualtat, si no millores el servei d’assistència sanitària a les persones trans, fas formació als funcionaris públics amb aquesta visió o inverteixes en un protocol anti-bullying a les escoles, només per posar uns exemples.

Carme Rovira Ros, una vilassarenca apassionant

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Poeta i mestre de poesia vilassarenca, La Carme Rovira Ros posseeix una interessant trajectòria artística i literària. La seva experiència professional poètica i com a “franco tiradora” plena de treballs inèdits és molt rica. Es va dedicar durant anys a ensenyar l’art de la poesia a l’alumnat català i a crear i difondre una poesia feta des de les sensacions i els sentiments.

Ha publicat molts llibres entre contes i poesia per a infants i joves, reculls de poesia, novel·la i assajos.  

Qui és Carme Rovira Ros?

Vaig néixer a Barcelona l’any 1942. Era segona de dos nois. Només ells van tenir accés als estudis. Jo vaig aprendre a fer altres coses com ara cosir. Em vaig casar i em vaig dedicar a cuidar la casa i els fills. La creativitat però va fer irrupció de manera precoç en la meva vida i me la hi va canviar.
Vaig veure com sense plantejar-m’ho, em posava a canviar les lletres a les cançons i m’agradava com quedaven, i com m’esplaiava quan escrivia cartes (dues pàgines diàries) al meu xicot que estava complint el servei militar.

Però la creació poètica pròpiament dita va començar quan els meus fills em van demanar ajuda per fer poesia. Llavors descobrí la meva passió per aquest gènere. A més vaig constatar la necessitat que té l’alumnat d’aprendre tècniques per fer poemes de forma divertida i em va semblar que s’havia de fer quelcom per ajudar-los. Em vaig oferir a ensenyar l’art de la poesia a l’alumnat. Ho vaig fer per primer cop a l’escola… En el seu moment no tenia cap tècnica, només feia el pallasso. La meva filla, que en pau descansi, me’n persuadia perquè deia que els nens se’n riuríen de mi, però no ho va aconseguir.

Vas escriure també poesia a aquesta època o només l’ensenyaves?

Sí, escrivia també la meva de poesia. Per casualitats de la vida, el pintor Josep Baqués va llegir uns poemes meus i li van agradar molt. Fruit d’això va néixer Viure el Silenci, carpeta d’art amb poemes meus i litografies originals del pintor.

L’any 1984 em vaig traslladar amb la família a Paris. Des del primer moment, vaig decidir que no em limitaria a visitar els llocs emblemàtics de la ciutat sinó que volia conèixer gent i exercir alguna activitat d’utilitat. Vaig acudir a l’ambaixada espanyola, l’ambaixador de la qual era català i on vaig conèixer també el pintor Pere Pagès. D’aquell moment recordo l’anècdota que em va passar amb el conserge de l’ambaixada. Quan em vaig presentar com a Carme Rovira, ell va dir que jo no podia ser la Carme Rovira perquè aquesta última era diferent, era pintora i estava en aquells moments en la seva casa d’estiueig a Vilassar de Mar, i era cert. Casualment dues Carme Rovira vivíem a París i som de Catalunya, amb casa a Vilassar de Mar.

Gràcies a l’ambaixada, vaig contactar les escoles espanyoles (que agrupaven alumnes de tot l’Estat) i em vaig oferir per fer qualsevol tipus d’activitat d’interès. 

L’alumnat provinent de l’Estat Espanyol rebia un programa molt estricte i no tenien gaires espais d’aprenentatge artístic. Llavors em van proposar que m’encarregués de les classes extraescolars on s’havia de reforçar l’espanyol, a l’Institut San Fernando de Neuily. El primer que vam treballar van ser les faules de Trilussa. Llegíem i fèiem jocs de rols. L’any 1987, vam arribar a preparar una obra de teatre en base d’un poema meu titulat l’extraterrestre, explica la història d’un nen que es troba un extraterrestre camí a l’escola, aquest només es comunica amb sons però quan al final el nen li regala una bandera del barça, l’extraterrestre s’emociona i plora. L’obra es va fer amb material totalment reciclat que van confeccionar els mateixos alumnes. Va ser tot un èxit. 

Just després, vaig començar a escriure poesia eròtica. Vaig ser de les primeres dones poetes en iniciar aquest gènere poètic. A França estava ben vist, a la península, encara no. 

Vas escriure també novel·la?

Sí, la novel·la va sorgir arran d’un viatge que vaig fer a l’Àfrica amb la meva amiga, la il·lustradora Pilarin Bayés. Totes dues necessitàvem viure una nova experiència que ens fes sortir de la zona de confort i del nostre entorn habitual. Conèixer un continent tan diferent com Àfrica i les societats africanes per conèixer-nos a nosaltres mateixes i al mateix temps aportar el nostre granet de sorra per fer una mica més alegra la vida de la gent que coneixeríem.

El punt de referència del viatge eren els missioners religiosos catalans que portaven a terme missions humanitàries a l’Àfrica. Vam anar-hi amb contactes facilitats des de Vic de gent que ens va acollir i ens va fer de pont amb l’entorn d’acollida africà. Es va tractar d’un viatge ple de lliçons d’humilitat i respecte. Estàvem incomunicades i corríem molts riscs. Tot i així vam decidir emprendre l’aventura preparades a tot.

A Kènia vam conèixer nens afectats pel sida, visitàvem escoles i realitzavem activitats lúdic-artístiques amb l’alumnat. La Pilarin feia dibuixos i jo els representava amb mímiques. Recordo que en una d’aquestes sessions, la Pilarin va dibuixar un lleó i vam preguntar què era. L’alumnat reia estranyat. Resulta que no havien vist mai un lleó, primera lliçó. Les escoles eren barracons implantats enmig del fang i la pols amb gossos i rates. La pols i la vista de nens descalços amb mocs em va causar mareig i vòmits. Una nena que portava un nen a braç se’m va acostar i em va somriure. Em vaig sentir molt hipòcrita. No trobava sentit a la meva estada a Àfrica a part la de conèixer una crua realitat, sense aportar-hi res. 

A Ruanda d’abans del genocidi i quan les ètnies convivien juntes en pau vam visitar un taller de costura per a dones. La majoria de les dones deien que la roba que els enviaven d’arreu del món no els servia perquè no s’esqueia al seu gust. Recordo que la monja encarregada del taller insistia en què s’havien de tenir en compte els seus gustos a l’hora de voler-les ajudar. Com en qualsevol cultura, elles tenen els seus propis canons de bellesa que s’han de respectar, segona lliçó. Recordo també que un dels professors ens va convidar a casa seva. Quan em va presentar el seu fill, aquest va plorar d’espant perquè mai no havia vist una dona tant blanca amb ulls blaus i cabells rossos, tercera lliçó de la qual vaig fer un poema. Un dels records alegres d’aquella estada va ser la paella que vaig preparar a les monges i els capellans que ens van acollir, amb ingredients i estris molt bàsics però que van gaudir molt. Enyoraven molt la terra i el menjar de la terra. Des de Catalunya, els havíem endut fuets. 

A Etiòpia, les cues per entrar al dispensari eren immenses. Hi faltava de tot fins i tot l’anestèsia. No vam fer-hi res perquè el nostre destí era Eritrea i no hi vam poder accedir. Vam passar-hi quatre dies de penúries després dels quals vam tornar cadascuna a casa seva. 

D’aquest viatge ha sortir el llibre “Vivències d’una xarnega integrada i altres memòries de l’Àfrica” que es va publicar l’any 2012 per l’editorial Saragossa.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és A_Africa_amb_la_Pilarin_Bayes2.jpg

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és A_Africa_2_Carme_Rovira.jpg

Què vas fer després de la tornada a Paris?

La vida em va canviar molt. La meva filla que havia vingut a Barcelona va morir en un accident. Al mateix temps, el meu marit havia de tornar-hi per assumir una missió de la seva feina a les Olimpíades de Barcelona. Per un moment, el meu destí anava a ser totalment diferent. Però el meu home em necessitava. De dia li donava suport en les relacions públiques de la feina i quan tornava de Barcelona cap a Vilassar de Mar on vivia, plorava desconsoladament. No sabia què fer de la meva vida. Decideixo tirar endavant i m’ofereixo per ensenyar poesia a nens malalts de càncer de la fundació Enriqueta Villavecchia, l’any 1992.

Després d’aquesta enriquidora experiència, reprenc les classes de poesia amb l’alumnat en diferents escoles, sobretot a Platja d’Aro, on imparteixo a la biblioteca Mercè Rodoreda classes a l’alumnat. L’eina principal era el meu gos invisible. Preguntava com es podia dir el gos i segons el que sortia, els alumnes feien poemes. També portava imatges, objectes i un cabàs ple de productes naturals. L’alumnat tocava, olorava, mirava i componia paraules a partir del que es veia, se sentia i les sensacions que es tenien. Escrivia paraules a la pissarra i demanava que componguessin un poema. Fa 10 anys que imparteixo aquestes classes. Van coincidir amb la incorporació dels eixos transversals en l’educació. Ah i també vaig participar en el projecte Poesia Telemàtica, amb el meu llibre Grill Grillat, que va ser un programa pioner per a les escoles dels Pallars, per iniciativa del professor Joan Valldaura. 

L’any 1993 formo part d’un grup de treball dirigit per la professora Rosa Maria Pujolm, el grup va rebre un premi nacional (Premio Nacional de Educación). L’any 1994 vaig donar també xerrades al professorat de la UAB perquè aprenguessin tècniques per ensenyar poesia a l’alumnat, un projecte coordinat per Josep Bonill Gargalló (E.P.D), professor del Departament de Didàctica de la Matemàtica i de la dita universitat. El projecte tenia com a lema “Ciència i poesia lliguen” i reivindicava el bon humor com a praxi en l’ensenyament. Per altra banda, vaig col·laborar amb mestres de “Rosa Sensat”.
Diversos poemes meus estan inclosos en llibres de text. Vaig rebre tres premis individuals d’ajut a la publicació atorgats per el “Departament de Consum de la Generalitat de Catalunya”, fruit dels quals s’han publicat llibres com “Consum, consumir, consumir, amb el coco a la mà” Mentrestant reprenc la poesia eròtica, llavors no era tan tabú a Catalunya com abans i l’any 1991 surt el llibre “entre llençols, poemes per a la tauleta de nit”. El músic Albert Guinovart en va musicar dos, “manca de tu” i “dins meu”. La periodista Neus Aguado en va fer una bona crítica a la Vanguardia, i posteriorment, el 2011, es publica “Salto de Cama, poemari per a adults”.


Què t’ha portat a escriure poesia eròtica?

Els sentiments i les sensacions. Trobava a faltar poesia que en parlés o els transmetis. La poesia que abundava i que la gent considera com a poesia en majúscules no arribava a la majoria de la població perquè no connectava amb les sensacions. Et pot agradar Mozart, però també et pot agradar un tipus de literatura i de cultura que no siguin tan elitistes. 

Com valores aquesta gran trajectòria teva?

La meva trajectòria ha estat estimulant, engrescadora i exasperant quan veus que tens el calaix ple d’escrits, sense publicar,  però… també ha estat balsàmica en els moments mes difícils de la meva vida. La tenacitat, la observació i les ànsies de comunicar-ho m’ha portat fins on soc, no gaire lluny. Però…, no em queixo. Ha estat una forma de vida, tenir sempre el cap als núvols, els ulls àvids, les sensacions a flor de pell, la ma al “boli” i els peus en terra. Això m’ha permès expressar-me a traves dels meus llibres. 

Finalment, acabem com sempre fem en les entrevistes, preguntar-te com valores la situació de les dones i l’estat de la igualtat en la nostra societat en general?

Ja no estic al món laboral. No he tingut tampoc moltes carències ni he patit molt de desigualtat d’oportunitats. Em vaig dedicar als fills volent. El meu marit estava més ben preparat per treballar i per mutu acord vam decidir que ho faria ell. Vaig haver de lluitar una mica pel tema d’escriure, però em vaig arribar a imposar sense grans problemes.

Crec que homes i dones som diferents. Ells potser són més pragmàtics i nosaltres més entregades. Gestar un fill va molt més enllà del fet físic i del vincle amb la criatura. Quan ens van malament les coses busquem altres estratègies. Crec que a les escoles han de donar molta importància a això, a les arts i a la gestió de les emocions més que a les matemàtiques, tot i que són molts importants. Però hem avançat. Recordo que quan vivia a Cabrera, vaig anar a renovar el carnet a l’ajuntament. En el seu moment a les dones que no treballaven els posaven com a professió al DNI: Sus labores. La tècnica que em va rebre em va dir que jo no feia només les tasques de casa, sinó que feia quelcom diferent, escrivia i que per tant, em posaria de professió, escriptora. Jo vaig trobar que era un reconeixement cap a mi com a dona perquè a nosaltres ens costava més donar-nos a conèixer i dedicar-nos exclusivament a escriure en un món dominat per homes. 

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’Igualtat del Consell Comarcal del Maresme.

Núria Serra, passió per la dansa

Artista i creadora mataronina, la Núria Serra és, actualment, directora i coreògrafa de la Companyia de Dansa i Teatre que porta el seu nom. La companyia Núria Serra ha actuat a nombrosos teatres del circuit nacional i també en festivals de renom internacional. 

Li agrada tot tipus de dansa i espectacles, però sobretot, defugir dels “típics” escenaris. Per a ella, és molt important apropar la dansa i el teatre a tot tipus de públic i edats i, per això, s’allunya dels estereotips i dels clixés combinant la seva tasca més cultural i educativa  amb  dansa i  espectacles molt més lúdics. La seva creació ha estat, per exemple, des de performance al carrer amb  temàtica de violència de gènere, fins produccions de gran format per cadenes hoteleres, creuers, presentacions de productes o esdeveniments d’empresa. També com a docent ha col·laborat recentment en diferents projectes als Estats Units i també amb diferents escoles de dansa nacionals.

Ets mataronina, oi?

Sí, sóc nascuda a Mataró l’any 1978,  Vaig fer teatre des de ben petita a la Sala Cabañes de Mataró, fent de nen Jesús als famosos Pastorets i participant a diferents obres de teatre amateur com foren els Musicals de Fires, La Caputxeta Vermella o les Sarsueles de les Verbenes. La veritat que el teatre era i segueix essent juntament amb la dansa una de les meves  grans passions. M’agradava quan marxaven corrents després de dinar amb les meves germanes per anar a fer Pastorets els diumenges a la tarda, i de vegades m’havia de saltar la “catequesi” de Valldèmia perquè tenia assajos de papers”. 

També vaig estudiar ballet, jazz, contemporani, ball de saló, claqué i flamenc a la ja desapareguda escola Enriqueta Alum de Mataró. L’’Enriqueta va ser una de les persones que més va influenciar la meva vida. Encara recordo el gran carpesà blau que estava col.locat sobre la tauleta de rodes on a cada full hi havia apuntada cada una de les coreografies del festival. Un element molt útil quan no hi havia tants telèfons mòbils amb els que gravar els balls dels festivals o els exercicis d’exàmens. Allà estava tot anotat: posicions, vestuari, durada, entrades i sortides… El que més m’agradava era anar a ballar als casals de gent gran, a les residències, als hotels de la costa, a les sales de festes i als càmpings. Ella sempre tenia una actuació pensada per nosaltres! Ballàvem crec mínim 1 o 2 cops per setmana!. Van ser anys meravellosos que vaig gaudir moltíssim de la mà d’una persona que estima el ball i que em va inculcar no només l’amor per la dansa, sinó el que més m’ha servit en la meva professió: l’art de la interpretació. Per ella cada pas no era només un moviment muscular, ella ens va transmetre el significat de cada moviment i la intenció que hi havia al darrera de cada pas”

Això ho vaig combinar amb els estudis d’EGB al Cor de Maria de Mataró i de BUP i COU al Damià Campeny. Amb algun que altre desengany per part dels professors ja que en aquells anys el Batxillerat artístic no existia… i no s’entenia gaire el fet que hagués d’anar mínim 2 o 3 cops per setmana a Barcelona i hagués de saltar-me classes. De fet em suspenien bastant… inclús de literatura que era una de les meves assignatures preferides. També van ser anys complicats perquè els meus pares tenien una fàbrica de gènere de punt i en aquells anys, amb al crisi del tèxtil del 92, moltes empreses del sector a Mataró van haver de plegar… i des de ben jove, als 14 anys ja vaig haver de començar a donar classes de ballet , primer com ajudant de les classes de les nenes petites i després amb grups de nenes més grans… tot era per guanyar uns diners si volia comprar-me sabatilles noves, mallots per l’examen o sabates de taló per fer flamenc. Però vaig aprendre molt , no només del ball sinó també que totes les coses costen molt esforç i que no hi ha res que et regalin i que el més clar que tenia era que lluitaria tot el que fos per tirar endavant el que volia i el més important, el que sentia. La veritat és que el cor m’ha guiat bastant i sempre he escoltat la veueta que tinc a dins, no només en la meva vida personal sinó laboral”

Després de més gran, vaig combinar la dansa amb els estudis universitaris de Filologia Romànica  a la UB, ja que la literatura i els orígens de les civilitzacions i les llengües indoeuropees sempre han estat una de les seves debilitats. Una mica més grandeta, ja vaig anar a Barcelona a fer Ball de saló i a competir i també a fer ballet a altres escoles com eren la Eulàlia Blasi, a la Berta Vallribera  amb el famós Enric Castan o a la Lola i Pavón de Badalona. D’aquests últims en vaig aprendre la passió pel flamenc. Quan ella ballava, ho portava dins, no hi havia res més. I amb l’Enric, vaig aprendre treball constant i sobretot a controlar  l’equilibri i l’eix. Finalment vaig entrar a l’Institut del teatre de Barcelona a la carrera de dansa Clàssica. I allà, no tot van ser flors i violes, però hi va haver grans professors, com la Elena Barcheva. Ella em va ensenyar el treball net i la disciplina de la dansa clàssica i la veritat, me la va fer estimar com mai. Ella com a bona russa, portava el ballet dins. Els estudis de  l’Institut, ja els vaig combinar amb d’altres feines: gires de OT, Porta-ventura, actuacions al Liceu en òperes i també amb ballets de revista, famosos al moment com eren el Palace de Lloret o la Frankie Show. 

Amb els anys vaig conèixer el meu marit, el Carlos Bianchini, actualment pianista i compositor (www.carlosbianchini.es). Després de moltíssimes col.laboracions amb altres artistes vam fundar la nostra pròpia productora d’espectacles, Bianchini Producciones i vam tenir 3 fills, l’Àlex, el David i l’Ivàn.

I actualment hem especialitzat les nostres carreres, ell més en l’àmbit de la composició musical i la distribució i jo en l’àmbit de la producció i la coreografia

La Núria Serra té una altra faceta artística que no es coneix gaire, oi?

Núria Serra és escritora i té ja registrat un dels seus primers treballs, POEMES DE JUVENTUT, poemes escrits en català i castellà, on parla del món, la vida, l’amor, la vellesa. “A casa, la meva mare sempre ha guardat escrits que li interessaven , imatges de paisatges i ella també escriu petits poemes per dates senyalades on dóna un punt de vista personal de tot allò que l’envolta. Crec que les dones d’abans tenen molt a dir, dones que no van tenir veu pròpia ni oportunitat,  però degut al seu bagatge tenen un criteri molt clar de tot, i em sap greu que no hagin tingut la llibertat d’expressar el que sentien. La meva mare sempre ha estat una persona molt important, encara que per temps i ofici hem estat poc juntes, però sempre la porto aquí dins i m’ha ensenyat que la vida s’ha de viure, disfrutar, riure, plorar, mirar, escoltar i també parlar quan fa falta. Ella ha estat la veritat una de les meves millors mestres”

I com valores aquesta impressionant trajectòria teva?

No ha estat un camí fàcil, perquè no he triat  una carrera Standard i perquè aquí al nostre país fa anys la dansa, potser no era una considerada una opció real de vida i si no podies anar a estudiar o a treballar a una companyia de  fora… semblava que no faries res. Però he tingut sort de tenir a casa, no només per part de la meva família sinó també per part dels meus sogres i marit un suport sempre incondicional en tot el que implicava la dansa. I no tothom conta amb aquest suport. Jo sí l’he tingut i l’agraeixo molt. Sense aquest suport, tot hagués estat molt més difícil. 

També he passat moments complicats amb molta feina , 3 nens petits i molta son… però ara per sort el camí s’ha aplanat , ja tinc els fills una mica grans i sembla que tot rutlla sol, encara que segueixo fent els sacrificis necessaris per tirar endavant el meu projecte de companyia i d’empresa. I no em fa mandra aixecar-me cada dia per fer el que m’agrada i oferir-ho a tots aquells que estan disposats a posar una mica de dansa a la seva vida. Ho gaudeixo molt perquè el ball és gairebé una de les úniques coses que em fa feliç per dins i m’omple! L’escenari té una màgia que de vegades no som capaços de veure en la nostra vida real, encara que la vida ral també està carregada de moments màgics. 

Evidentment estic desencantada amb el sistema. El suport de les entitats públiques envers el meu treball coreogràfic i artístic ha estat sempre nul. Mai m’han donat cap subvenció pública i al contrari, cada mes segueixo pagant els meus rebuts d’autònoms per poder fer el que m’agrada.

Les dones hem recuperat molts espais que ens estaven denegats, creus que hem assolit la igualtat que anhelem?

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Per poder fer els espectacles que tinc amb tema de gènere, he reflexionat bastant sobre la dona, el fet femení, l’home, la tradició o la societat . És complicat. Abans semblava que tot el que tenia a veure amb la dona era més fàcil perquè hi havia poc on triar, per no dir res. Però actualment, o millor dit a partir de la Revolució Industrial i amb la inclusió de la dona en el món laboral (fora de l’àmbit exclusivament familiar) han canviat moltes coses tant cap a millor com a pitjor.

Penso que no hem de buscar igualtat, sinó equitat, perquè no som iguals en cap dels sentits. Home i dona som diferents per naturalesa. Però si que hem de buscar respecte i llibertat envers les nostres decisions, pensaments i accions. Crec que la vida evoluciona més ràpid que la pròpia cultura i contínuament xoquen passat, present i futur.

És complicat avançar en el camí del respecte perquè tenim masses arxius del passat , bagatge històric i imatges, cançons populars… tot ens marca i costa treure’ns les etiquetes que arrosseguem de forma tradicional i totalment interioritzada i mil·lenària.

Crec que falta generositat per part de tothom, falta empatia per posar-se en el lloc de l’altre, crec que falta sinceritat, hi ha molta por i masses normes i convencionalismes que ens atrapen en un teranyina que de vegades ens fa dir coses  o actuar de forma equivocada i que no ens permet avançar. Potser la clau de tot plegat la tenen la generacions futures que ja han crescut amb una “igualtat” més palpable i per tant, potser en el fons i a la llarga tenen altres prioritats.

Estem celebrant aquests dies el dia internacional de la dona amb una segona vaga feminista. Hi participes amb alguna de les teves actuacions?

Sí, el dia 10 de març a Canet de Mar a les 12.20 hores, presentaré l’espectacle de dansa Deja vu/La tieta. 

La va entrevistar: Asmaa Aouattah, tècnica d’Igualtat del SIAD Maresme

Milene Moraes, una emprenedora entusiasta

Milene Moraes és una arenyenca d’origen brasiler que va aterrar a Catalunya l’any 2007.
Venia, com moltes altres persones emigrades, a estudiar (ella és llicenciada en Filologia Anglesa i Portuguesa i té diplomatura de Dret).

Un cop aquí, es va trobar amb moltes traves i dificultats per aconseguir el seu somni. De manera que es va limitar a estudiar el castellà i a buscar feina. La seva voluntat i persistència la van portar a aventurar-se per diferents camins de superació fins que es va sentir realitzada en el món de l’emprenedoria.

Milene, com vas viure aquest aterratge no tan fàcil?

No em vaig deixar vencer per la tristesa, jo sóc de naturalesa combativa. Així que em vaig arromangar i em vaig posar a treballar on sigui. No vaig treballar d’allò que desitjava i pel qual vaig estudiar, però amb tot vaig tenir la sort de trobar bones feines.

En què vas treballar?

Vaig començar treballant en un bar cultural i al mateix temps donava classes d’anglès amb empreses que ofereixen classes d’idioma. Després d’un temps treballant al bar, em van començar a encarregar l’organització d’esdeveniments, cosa que m’agradava molt.

Però no tot va ser flors i violes. Em van estafar en una de les empreses perquè treballava sense contracte. Va ser quan vaig conèixer el meu marit i em vaig casar amb ell. Vam venir a viure a Arenys de Mar. Vaig viure una època de maltractaments que em va frenar la vida. Després de la separació, vaig tornar a treballar a Barcelona en l’àmbit de l’estètica. M’hi vaig quedar fins al moment en el qual vaig conèixer el món de l’emprenedoria.

Com et vas endinsar en aquest món?

Primer vaig viure una expriència curta de treball per compte propi obrint un restaurant amb altres persones.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Aquesta experiència no va tenir èxit. Després, una persona de la qual era clienta em va iniciar en aquest món. Vaig començar la meva aventura en el comerç electrònic: botiga online, telecomunicació, energies (renovables?), etc. Venia serveis de necessitat bàsica i productes de cura personal. Amb el temps em vaig convertir en distribuïdora.

La franquícia em va facilitar les eines tecnològiques necessàries per desenvolupar la meva feina: oficina virtual, eines de màrqueting, suport tècnic, atenció al client, el kit d’inici i la formació necessària per gestionar totes les operacions.

Llavors entenc que tens un lloc web?

Sí, tinc una pàgina web. Però ja no ens dediquem tant a vendre a productes perquè els serveis són els que generen els ingressos residuals. Així que treballo per tenir clients als quals recomano que canviïn de compania de llum, seguro, telefonía móvil i seguretat domèstica mitjançant comparacions de factures d’una compania a l’altra. Es fa el client un cop i es cobra tots els mesos de per vida mentre sigui client nostra.
També treballo perquè altres persones puguin ser també distribuidores, creo una xarxa de persones distribuidores. Estem inscrites en tots els òrgans que autoritzen la venda directa. Vaig estar un any estudiant i observant, els meus estudis de drets em van permetre entendre com funciona tot el tema.
La via de contacte amb el públic i amb la xarxa és Facebook, lindelkin, Instagram i l’entorn immediat. La xarxa la constitueixen més dones que homes.

I com evoluciona la teva nova feina?

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és 48053331_528565047608346_5296472893977264128_n.jpg

Molt bé, la meva botiga està en 26 països del món. Cobro cada mes un sou (variable però el rebo cada mes) a més de comissions per treball en equip, la rapidesa i l’ampliació de la xarxa. Cada cop que la xarxa creix, cobro més i si recomano un producte, també.
Per crear xarxa, organitzo allò que s’anomena PBR (personal bisness,…). Són trobades de petit comitè (de tu a tu).

Però jo et vaig veure (en fotos) en trobades grandioses. Què era allò?

Ah, sí! També participo d’esdeveniments formatius i informatius de creixement personal, projectes i desenvolupament amb pla de compensació (¿) tant com a formadora com, com a participant.

Si anem a traduir aquesta feina teva en números, de què estariem parlant?

Tinc més de 100 clients, i una vintena de socis: 15 en Colòmbia, 2 en Mèxic, 2 en Espanya i la cosa està creixent.

Quina valoració fas de tot això?

És un treball que m’enriqueix molt com a persona. M’ha ajudat a créixer molt i m’ha demostrat que crear és possible. També m’és molt gratificant veure que ajudo a altres persones, especialment a les dones, sobretot aquelles que volen emprendre i no saben com. Hi ha un perfil de dones que requereix molt de suport per tirar endavant la seva vida que són les dones amb càrregues familiars i amb una certa edat. Combinar la feina amb la vida familiar és difícil. Una manera de fer-ho és l’autoocupació.

Tu també participes del projecte microcrèdits solidaris, oi?

Sí, hi participo des del vessant emprenedor perquè m’ajuda el fet de  participar en els networking per donar-me a conèixer i vendre el meu producte. També m’agrada participar de la dinàmica de grup i donar-nos suport mútuament les dones que en formem part.
Formo part de la xarxa Mujeres emprendedoras por el mundo, som més de 200 dones arreu del món.

Com a dona d’origen estranger et vas trobar amb obstacles en el teu procés emprenedor?

Hi ha problemes que compartim totes les dones que volem emprendre en una societat bastant patriarcal encara, però hi ha d’altres que només els patim les dones que venim de fora. Ens toca lluita constantment per la regularització de la situació administrativa, contra els prejudicis que limiten molt el procés de creixement, el no reconeixement i valoració. Es fa més cas a una dona d’aquí que a una dona que ve d’un altre país. Si has fracassat en un projecte això et marca més i reps poca ajuda en general. Ara puc dir que sí que rebo suport i recolzament i em sento molt ben acompanyada.

I realitzada!

Sí!

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD

Núria Parera, maresmenca polifacètica i guionista de sèries com La Riera

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Periodista de professió, la Núria Parera ha treballat en mitjans de comunicació, ha escrit cantates i obres de teatre, ha fet de guionista per diferents sèries de televisió i ha publicat 6 contes. Us convidem a conèixer una mica més aquesta dona que quan es posa a escriure gaudeix de la feina com el primer dia.

Qui és la Núria Parera Ciuró?

Vaig néixer a Barcelona el 1972.  Visc a Sant Andreu de Llavaneres. He estudiat a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la facultat de Ciències de la Comunicació, especialitat de periodisme. També m’he format en dramatúrgia i guió a l’Obrador de la Sala Beckett, de Barcelona.

A què et dediques Núria?

He treballat com a periodista al diari El Punt (edició Maresme)  i a la revista de viatges Península. Actualment col·laboro amb la revista cultural El Culturista i la revista d’arts escèniques Zirkòlika. Com a guionista he treballat a diverses sèries de tv3: El Cor de la Ciutat, Ventdelplà, Zoo, Infidels i La Riera, entre altres.

He publicat sis contes infantils; i he escrit cantates i obres de teatre per a escolars representades al Maresme: La cantata “Yoko”, que tracta el tema del dol, es va estrenar al teatre La Palma de Teià, i la van representar els nens i nenes de l’escola de música Ressò d’Alella. Va agradar tant que la van repetir l’any següent. La cantata “La Serp del Pi Gros” la van representar els nens i nenes de l’escola El Pi Gros de Sant Cebrià de Vallalta. Aquesta cantata va formar part del projecte d’escola que aquell any va guanyar el premi Baldiri Reixach.  L’obra de teatre “Sis contes per la Nàdia” va ser un encàrrec per a la XVIII Mostra de Teatre als Instituts de Mataró i es va representar al teatre Monumental aquest mes de maig (2018), amb molt d’èxit. 

En aquesta ocasió, vaig treballar conjuntament amb la vocalia de dones de Rocafonda per conèixer la realitat de les dones migrades que arriben a Catalunya provinents del continent africà. Va ser una experiència fantàstica, molt enriquidora.

A part de la teva dedicació professional, sé que estàs implicada en alguna entitat, oi?

Formo part de la junta de l’associació de guionistes de Catalunya (GAC) i sóc sòcia de l’Associació Dones Visuals. Dones Visuals és una entitat de recent creació que vol crear lligams entre les dones que ens dediquem al món de l’audiovisual, ja siguin guionistes, directores, productores, etc. L’objectiu és crear comunitat, mantenir-nos informades, decidir el que volem i donar-ho a conèixer. A més, també ofereixen laboratoris de creació i xerrades. Fa poc es va fer la primera assemblea general, oberta a tothom. Per qui tingui curiositat pot entrar al web i demanar de rebre la newsletter.
Tinc les meves idees polítiques, com tothom, però no participo activament en cap partit polític. Sí que sóc sòcia de l’entitat cultural Òmnium Cultural.
Fa anys que tinc una nena apadrinada a la Fundació Vicent Ferrer.

Una vida, realment, molt activa. Com valores aquesta trajectòria professional i activista teva, com a dona?

Valoro positivament la meva trajectòria personal i professional, volia dedicar-me a escriure i ho he aconseguit. M’agrada la meva feina, la gaudeixo com el primer dia. No negaré que el fet de ser dona i mare m’ha limitat en alguns moments laborals, ja que combinar les dues activitats –la professional i la de la maternitat- no és gens fàcil. He vist com els meus companys homes prosperaven més ràpidament gràcies a poder dedicar-se únicament a la seva carrera sense pensar en si havien deixat el sopar fet o en si el nen tenia unes dècimes de febre.

També he notat que els que manen (productors, caps d’equip, etc.) accepten les dones de bon grat com a guionistes però no tant com a coordinadores. Els llocs de responsabilitat, de “manar” solen donar-se a guionistes homes, com si el seu criteri fos més vàlid o tinguessin més dots per dur un grup de gent. De tota manera, poc a poc, sembla que la cosa va millorant.

Jo he estat a molts equips, i sempre m’he sentit ben tractada als equips, tractada d’igual a igual. Excepte per un cap que va considerar que hi havia massa dones a l’equip i va forçar les coses perquè pogués entrar un home guionista, el sou del qual sortia dels nostres. Allò va ser la gota que va fer vessar el got d’un seguit de despropòsits i vaig abandonar aquella feina, tot i que m’encantava.

Falta molta feina per fer encara, oi?

Crec que estem millor que anys enrere perquè som més conscients del que és el masclisme, i això és el primer pas per lluitar-hi. També crec, però, que queda moltíssima feina a fer tant a nivell professional com a nivell personal (dins les llars). I la millor manera de guanyar terreny és analitzant, reflexionant i educant.

En aquest sentit estaria molt bé que als centres educatius es fessin xerrades sobre la visió de gènere, sobretot als instituts perquè durant l’adolescència no sempre es gestionen bé les relacions entre els dos sexes ni entre les diferents tendències sexuals. Si tenim adolescents conscients de la situació, tindrem adults respectuosos i madurs en aquest tema. Cal donar un bon exemple als que venen darrere nostre; esperem que les properes generacions de dones i homes siguin més justos.  

Estic segura que al Maresme hi ha moltíssimes dones que engeguen iniciatives, que generen bones idees, que dinamitzen grups i que lideren projectes culturals o empresarials, com a tot arreu. El que sempre falta és visibilitzar-nos, sovint no donem prou importància al que fem, ens han educat en la discreció, la prudència, el segon pla…  I així ens va. Els companys homes han d’entendre que valem tant com ells, però les primeres en donar-hi valor hem de ser nosaltres, i en això encara fallem. Jo la primera, que ja tinc una edat i segueixo carregada d’inseguretats! Jajaja.

Contes publicats per l’autora:

  • “El meu avi i jo”, editorial Joventut. Text de Núria Parera i il·lustracions d’Almudena Suàrez.
  • “La gata Marga i el misteri del cargol”, editorial Alrevés. Text Núria Parera i il·lustracions Pilarín Bayés.
  • “La gata Marga a Sant Medir”, editorial Alrevés. Les mateixes autores. 
  • “La gata MArga i el poema oblidat”, editorial Alrevés. Les mateixes autores.
  • “La gata Marga i la copa del Barça”, editorial Alrevés. Les mateixes autores.
  • “La gata Marga i el mascaró enfonsat”, editorial Alrevés. Les mateixes autores.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme

Maria Teresa Bertran o la Teresa d’Arenys, la vocació de la poesia

El seu DNI la identifica com a Maria Teresa Bertran Rossell, però els seus amics i els seus lectors la coneixen com a “Teresa d’Arenys” , una dona tremendament tossuda que va saber viure sempre lliure malgrat les adversitats, d’una profunditat i noblesa d’ànima que costa descriure. Per això, us deixem l’entrevista que li hem fet. Just fa dos dies, la Teresa d’Arenys ha rebut diferents reconeixements a la seva trajectòria literària i aquesta setmana ha estat guardonada amb el Premi Crítica Serra d’Or de Poesia. 

Qui és la Teresa d’Arenys?

La Teresa d’Arenys és la Maria Teresa Bertran Rossell. Vaig néixer el 24 de maig de 1952 a Arenys de Mar en una família amant de la terra i la lectura. El meu pare em va familiaritzar de molt petita amb la llengua francesa per compensar l’escolarització en  espanyol. Vaig cursar l’etapa primària al col•legi de les Escolàpies d’Arenys, i el batxillerat superior amb preuniversitari de Ciències a l’Institut de Mataró. Era una nena rebel. Des de l’edat de quinze anys, i després d’una greu discussió amb el pare, vaig treballar per pagar-me els estudis. 

La consciència identitària i una tirada a l’especulació filosòfica em van portar a la facultat de Lletres i a decidir-me, el tercer curs, per un Departament que aleshores “no tenia sortides”, el de català. Pensa que en l’època franquista la policia irrompia en el recinte universitari repartint cops de porra o perseguint-nos a cavall pel campus. A mi m’havia tocat el rebre dues vegades i recordo que vaig triar Filologia Catalana, no per vocació, que encara no era conscient de tenir-ne una, sinó per rebel•lia.

De què et ve el nom de Teresa d’Arenys? 
x
 

Em presentava com a “Teresa”, sense “Maria” ni cognoms, perquè no suportava que se’m valorés per ser filla d’Algú; i l’afegit “d’Arenys” venia de l’institut i del costum d’anomenar els estudiants de fora de Mataró pel lloc d’on provenien… per exemple “la tal de Caldetes”, o “en tal de Sant Pol”. En coincidir amb alguns d’ells a la Universitat, el “Teresa d’Arenys” es va escampar; i més endavant, l’any 1976, va fer fortuna quan un company el va usar per presentar els meus sonets al premi de poesia Amadeu Oller. El recull va tenir força ressò, potser perquè per primera vegada es guardonava una noia; i el nom, des de llavors conegut literàriament, costaria canviar-lo. Però en família i intimitat sóc Maria Teresa, tal com em van batejar en néixer.

Com va començar el teu procés d’escriptura?

Va començar i es va desenvolupar en consonància amb un altre procés personal, el de la meva relació amb la mort i el dolor. De petita, no sentia que vivia sinó que somiava. Aquesta percepció em va acompanyar molt temps i va fer que tingués un vincle amb el més enllà més profund que el vincle amb el cap aquí. Ho vaig arribar a qüestionar tot, excepte l’eternitat. Així anava redactant no sé… un pre-dietari. A més, tothom a casa escrivia poc o molt, i l’afecció i passió per les lletres l’havia heretada. Els primers passos en vers eren quartetes satíriques contra el professor de llatí i gent que no m’agradava, fins que a l’edat de dotze anys una leucèmia se’m va emportar la millor amiga i vaig tenir la primera experiència de la mort. Al cap d’un temps em sortia un poema “veritable”, al peu de la tomba on pujava a portar-li flors boscanes les tardes de dissabte.

I després?

Poemets esporàdics, més satírics que no “veritables”: res de notori, ja que escriure en vers era freqüent entre els adolescents del meu entorn.

No va ser fins al curs 1973-1974 que, arran d’una crisi desencadenada per pèrdues també molt sentides, vaig emparar-me en el sonet, una estrofa difícil que just per difícil no he abandonat mai. Aquells sonets inicials i imperfectes són els que, aplegats sota el títol Aor (“adoro”), vaig lliurar al company que els va presentar al premi Amadeu Oller, quan jo ja havia marxat amb el meu home, el pintor Enric Maass, a Horta de Sant Joan. Vaig ser la primera noia catalana que va guanyar aquest premi. En aquest poble, oblidat i inconegut a principi dels anys setanta, vam estar-nos-hi per espai d’una dècada juntament amb un escultor bohemi de molta més edat, el barceloní Giménez-Valls. Tant les obres de la darrera etapa de l’escultor, com la part més significativa de la pintura d’Enric Maass i dels meus versos són fruit d’un viure diari en una natura privilegiada i entre gran bona gent. Solc qualificar aquella pàtria de la meva joventut de “reserva paisatgística, lingüística i humana”.

Com subsistíeu?

 Vam ser-hi molt pobres, tant, que el meu pare que d’ençà de la disputa no m’havia ajudat gens econòmicament, es va compadir de la filla i ens va comprar un fragment d’habitacle de sòlids carreus medievals, que tanmateix deixaven passar el cerç perquè no teníem cèntims per a tapar-hi les juntes. Només et diré que quan tronava de llevant havíem d’anar per dins de casa amb paraigua. I que en un país de temperatures extremes no vam tenir mai aigua calenta ni electrodomèstics. “Som els últims bohemis que quedem” es resignava el vell escultor, però feia escultures, i l’Enric pintava, i jo vaig presentar uns Versos de vi novell al concurs literari de la Selva de Camp per les deu mil pessetes del guardó, que quan van arribar ja les devíem.

En precarietat, doncs, i entre carreus d’arquitectura templera vaig empendre un viatge interior per esbrinar si “havia” de ser escriptora. La “jo Maria Teresa” es resistia a assumir una condició creadora, hauria preferit restar com a musa d’un pintor i un escultor, emparada en aquella geografia de l’Arcàdia… Però la maleïda “Teresa d’Arenys” que el món reclamava es volia imposar. Com ho diria? la meva ànima va entrar en lliça contra el meu ego; i va ser una “jugada a tot o re”! que fa un vers de Riba.  Al final d’un dejuni de divuit mesos, a penes nodrint-me de vi, assumia la “vocació” i acabava el recull testimoni de la lluita: Murmuris (1981), que romandria inèdit en una editorial fins a 1986. Mentrestant m’havien traduït poemes a l’anglès per primera vegada.

 

T’han traduït més vegades?
 
D’ençà d’aquella, apareguda a “International Poetry Review” la primavera de 1982 –i aquí voldria fer memòria del malaguanyat catalanòfil David H. Rosenthal–, van passar anys…  Més endavant es van traduir els meus poemes al rus, a l’italià, i darrerament al romanès i al coreà a través de les acurades versions angleses de la hispanista Kristine Doll.
 
Has pogut viure de la literatura?
 
I ara! No! com tampoc el meu home de la pintura. La venda ocasional d’un quadro, drets d’autor en només dues publicacions i algun premi ens permetien fer bullir l’olla un quant temps, però no tot l’any. Sobrevivíem amb els mínims. I estic agraïda a la pobresa, perquè, faltats de tantes coses materials sovint innecessàries, hem treballat lliures. Ell va pintar fins a la mort –i jo escric encara avui– sense condicionaments estètics, ni de mercat, ni d’ideologia. El diner no podria comprar una tal llibertat.
x
Només vas escriure poesia? 
 
No em veia capaç d’empendre una obra en prosa. Tot i tenir dos reculls publicats –i me’n descuidava un, Onada, prologat i editat per un poeta de gran carisma, Valerià Pujol de Premià de Dalt, el 1980–. Sí, tot i tenir un petit nom literari i llengua de bressol, en retornar a Arenys a l’edat de trenta-tres anys, sabia que hauria d’apendre de cap i de nou la llengua pròpia si volia abordar la narrativa. Des de nena m’hi empenyia el novel•lista Ferran de Pol, amic del meu pare.
En morir Ferran de Pol l’octubre de 1995 no podia ajornar-ho més i durant el dol per ell vaig redactar una novel•la, El quadern d’Agnès Solà, editada l’any 2001. Paral•lament, enllestia l’adaptació d’uns rars i bellíssims cants amazics inspirats en la poesia oral de l’Ahaggar recollida per Carles de Foucauld. Havia començat la recerca sobre l’origen d’aquells cants en 1986, un moment en què aquí ningú, ni les institucions, no coneixia l’existència de la llengua i la cultura amazigues, mal anomenades berbers. I com que sense recursos econòmics m’era impossible accedir a la bibliografia necessària, l’empresa es va allargar més de deu anys. Publicada l’obra en 1999, l’any següent li atorgaven el Premi Quima Jaume de reconeixement a la Creació Poètica. També al mateix temps traduïa els dos llargs rèquiems de R. M. Rilke apareguts a “Els Marges” el 1997.
 
 
Vas tenir una època molt creativa
 
Ara, explicant-t’ho, me n’adono! I me’n faig creus, perquè justament aquells anys el meu marit passava per un trasplantament de fetge i altres complicacions de salut que m’obligaven a compartir les lletres amb la medicina.
Però escolta, abans del premi de reconeixement a Cants d’amor i de guerra de l’Ahaggar (aquest és el títol del llibre, precedit d’un per mi innecessari Tuaregs), Jordi Castellanos, amic malaguanyat i molt temut com a crític literari, havia tret un article en el diari “Avui” que em va causar més sorpresa i alegria que el mateix premi. La teva entrevista, Asmaa, me l’ha fet recordar, i com a escriptora catalano-amaziga que ets, hauries de llegir-lo. A veure si el trobo… Sí, 26 de juliol de 1999. Encapçalat per “La poesia dels senyors del desert”, dóna notícia tant de la meva traducció com de la realitat amaziga, i dient que he abocat tota la meva personalitat en la vostra cultura, no creu que la publicació del llibre “hi pugui posar punt final”. Devia vaticinar, perquè pocs anys després col•laborava en la primera Primavera Amaziga de Barcelona… Em deies que també hi eres.
x
Acabava d’arribar a Catalunya. Què fa ara la Maria Teresa?
 
L’any passat va sortir a la llum Obra poètica (1973-2015), un llibre que aplega els meus principals reculls. Potser un dia hauré de rescatar la resta, com també la ingent obra pictòrica del meu home. De moment i després de viure intensament la seva mort, escric unes memòries.
Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’Igualtat del Consell Comarcal del Maresme.

Sílvia Llanto, una dona orgullosa dels seus orígens

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

No es considera una activista, però sí una dona compromesa. La Sílvia LLanto va arribar a Mataró provinent de Perú l’any 2008. Orgullosa de ser “peruana, xola i tossudament humana” treballa per desmuntar mites sobre la immigració.

És creadora incansable d’espais i projectes des d’on difon valors de respecte, solidaritat i humanisme, investiga contínuament com interactuen les dones en l’espai social i en la poesia ha trobat la seva “taula de salvació”. 

Qui és la Silvia Llanto?

El meu nom és Silvia Llanto Cadenas, vaig néixer a la Hisenda Paramonga envoltada de canyissars i del so de la mar, l’estiu del 67. Sóc peruana, però abans de res paramonguina, orgullosa de ser-ho ja que la història del meu poble és la història de la meva família. Paramonga és un poble que es va crear gràcies a la feina dels primers migrants arribats des del Carreró d’Huaylas a la finca costanera, és el primer districte industrial del Perú. Som un poble obrer i jo estic orgullosa de ser filla d’un obrer. 

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és silvia_llanto.png

Vaig viure envoltada d’història, una història viva. La meva mare, el meu pare, la meva àvia… tots tenien una història per explicar i jo vaig ser la dipositària d’aquestes històries. La meva àvia va ser un exemple per a mi, pertanyia a aquesta generació fundadora. Va patir com molts i va ser valent com tots.  Tot i quedar-se vídua, va treure endavant els seus fills i mai va renunciar a la seva identitat. Ella va portar sempre la roba que caracteritza una serrana: polleres, trenes llargues, barrets i el bell quítxua ancatxino. 

Els meus avis paterns van creuar els Andes, en els anys 30, per buscar un futur millor a la finca costanera. I jo, l’any 2008, vaig sortir del meu país amb el meu fill menor cap a aquestes terres. Es pot dir que segueixo l’estela familiar. He iniciat també el camí de retorn dels meus avantpassats hispans perquè el meu país, com deia José María Arguedas, és un país de totes les sangs. I el món és així un món on conflueixen totes les sangs, cap millor que una altra.

Una història emocionant i plena de lliçons de vida. Com ha estat la teva trajectòria migratòria?

Vaig arribar-hi gràcies a la reagrupació familiar i des del primer moment vaig prendre consciència de la meva nova condició. Havia deixat de ser Silvia Llanto per convertir-me en una immigrant. Em vaig adonar en el mateix moment que tramitava el visat i em van donar el NIE. Vaig viure aquest procés legal migratori, com si passés per un escorcoll policial, em va semblar totalment injust, com si l’oficina d’immigració tingués com a objectiu, no donar-me els papers, perquè jo era culpable d’alguna cosa, aquesta cosa, que no s’expressa però se sent. És com una mena de racisme institucional. Crec que des d’aquest moment vaig saber que havia de fer quelcom. He heretat de la meva àvia l’orgull de les meves arrels.  Estic orgullosa de ser peruana, índia, xola, tossudament humana. Llavors crec que la immigració ens obliga a reconstruir-nos i estic encara en aquest procés de reconstruir.

Vens amb una motxilla ben carregada d’inquietuds personals i compromís envers la societat i la humanitat. A part de la teva experiència familiar vital i els esdeveniments del teu país natal, et dediques a altres temes més acadèmics, oi?

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és Silvia_Llanto.JPG

Vaig estudiar Literatura a la Universitat Major de Sant Marc, em vaig dedicar a la docència en el Perú,  l’ensenyament és la meva vocació, gaudeixo ensenyant i la meva passió és escriure. He escrit contes i he obtingut un que altre premi. Vaig publicar fa un parell d’anys el meu primer poemari ‘Línies de Flotació’, tinc un poemari per a nens il•lustrat per editar i un nou llibre de poemes titulat ‘Poemes de la vida quotidiana’. La poesia és i sempre serà la meva taula de salvació, em va ajudar a integrar-me a Mataró, al teixit cultural i associatiu al meu barri.

A l’any següent d’arribar, vaig veure una invitació a un recital de poesia al barri de Cerdanyola i òbviament vaig ser-hi, necessitava escoltar poesia, finalment em vaig integrar com a sòcia a l’Associació Cultural de Cerdanyola, en què segueixo fins al dia d’avui, participo en els seus recitals de poesia i amb ells he organitzat cinemes col·loquis, he portat pel·lícules interessants que tracten de temes, polítics, socials, culturals, tractant sempre de despertar la consciència de la gent, si no remous l’ànima de la gent no passa res.

A nivell polític, com et defineixes?

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Sóc una dona d’esquerres, sóc un ésser polític, sempre ho he estat, des de petita era quotidià parlar de temes polítics a la taula familiar, no m’eren aliens els termes sindicat, vaga, democràcia i també aquesta odiosa paraula: traïció. 

 Recordo la desil·lusió del meu pare quan el candidat del partit amb el que simpatitzava va trair tot l’ideari. Particularment sóc molt crítica, desconfio de tots els ismes: nacionalisme, capitalisme, socialisme. Vaig viure el temps del terrorisme al meu país, vaig viure la crisi dels 90, vaig viure el temps de la reconciliació nacional, vaig llegir amb llàgrimes als ulls, el text de la Comissió de la veritat, vaig viure en un país on hi ha persones que importen i altres no, m’indignen les injustícies i mai he tingut por de dir el que penso, ni de fer el que considero legítim. Per això, quan en el Centre Cívic de Cerdanyola ens van convidar a ser agents anti rumors, vaig participar-hi activament, perquè considerava que era el meu deure com a dona i com a immigrant acabar amb aquest racisme existent a l’estat espanyol i allí va ser quan em vaig plantejar la possibilitat de fer un programa de ràdio. La meva tesi parteix de que es desconfia del que no es coneix, per això, creia necessari que es realitzés un programa per donar a conèixer el treball dels immigrants llatins, desmuntar mites, rumors, en el cas de Sudakía Style, això es va anar ampliant, el meu programa es va convertir en un espai on es podia reivindicar qualsevol tema i on convergien artistes i amics de camí i lluita.

No em considero una activista, però sí una dona compromesa. Tinc l’exemple de dones fortes en la meva família, la meva àvia, la meva mare, que era una dona que des de jove com a part de la seva fe cristiana, va realitzar molta tasca social i que en els anys de crisi, va organitzar el got de llet al meu barri, va ser una de les fundadores de la Federació nacional de dones al meu poble, que estava vinculada a la Federació de Vila del Salvador, de Lima, per la meva casa van passar líders comunals, dones del poble valuoses, amb sabers ancestrals, el meu primer contacte amb el feminisme va ser aquest, no el de l’acadèmia.

Parla’ns una mica de tants de projectes prometedors que vas desenvolupar,  desenvolupes  o tens la intenció de dur a terme en un futur.

M’interessa molt investigar sobre les dones i com interactuen en l’espai social, com generen xarxes, modifiquen la ciutat, hi ha una geografia humana i femenina molt potent, amb particularitats i peculiaritats.  L’any passat vaig exposar un treball fotogràfic anomenat ‘Frente al espejo’,  va ser una experiència molt gratificant que m’agradaria que es conegués a la comarca. Realment m’interessa el subjecte femení, som creadores de vida i donadores de sabers. x He participat en col•loquis.  El 2010 vaig participar com a ponent a la xerrada: “De rabones a ciutadanes” en Areny de Munt, en ella plantejava la importància de les dones en temps de crisi i com la reconversió dels rols assignats per la societat patriarcal ha permès l’equitat abans negada. Fins ara no he pogut exposar aquest tema a Mataró, sent la ciutat on resideixo i m’és difícil que m’hi acceptin idees o ponències. No em tenen en compte, i menys podria viure d’això a Mataró, que de segur hauria d’impartir-la desinteressadament. Jo segueixo creant, sóc un ésser pensant, em considero una dona creativa, bona comunicadora i sobretot positiva. x Aquest any voldria dedicar-me més a explicar contes, és una faceta que m’agradaria explotar, el meu primer tema són contes negres que inclouen cançons afro-latino-americanas i contes propis. Tinc com a projecte també, dinamitzar un taller de lectures feministes: contes, i novel•les escrites per autores poc difoses però potents. x Inicio l’any 2018, participant en el Dia Mundial per la Pau, amb una trobada interreligiosa en el qual participo com a membre de l’Església de Jesucrist dels Sants dels últims dies. La meva fe s’alimenta diàriament, és una fe amb obres que abraça a tothom. x

Si has de triar un missatge a transmetre a la societat ‘d’acollida’ en relació amb les persones que un dia van deixar la terra natal per ser unes més d’aquí, quin seria?

No som tan diferents, tenim els mateixos sentiments i el mateix anhel de justícia universal, per tant, si volem fer algun canvi en aquesta societat l’hem de fer junts, perquè aquesta és també la nostra casa, la nostra llar.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme.

Núria Vilardell, passió pels treballs manuals

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Núria Vilardell és una maresmenca enamorada de la seva comarca i, principalment del seu entorn natural. És als boscos del Maresme on, mentre passeja amb el seu gos, troba la inspiració per canalitzar la seva creativitat.

Treballa al Consorci de Promoció Turística del Maresme, però les seves inquietuds artístiques l’han portat a descobrir diverses manualitats. Ara, la seva passió és la decoració d’objectes amb composicions de flors naturals premsades.

Qui és la Núria Vilardell?

Nascuda a Mataró el 21 de febrer de 1962. He viscut a Mataró (El Maresme) fins al 2008 i vaig marxar a viure durant set anys a Pineda de Mar (El Maresme). Actualment, i des de fa dos anys i escaig, visc a Malgrat de Mar (El Maresme). Sempre he estat arrelada a la meva comarca que m’encanta. A part de compaginar la meva feina actual en el Consorci de Promoció Turística “Costa del Maresme”, combino les hores de temps lliure a realitzar treballs manuals, especialment el de pintura a l’oli i, sobretot, els treballs de decoració amb flors naturals premsades. 

De què et ve aquesta passió pels treballs manuals?

Sempre m’ha apassionat el món dels treballs manuals, artesanies, dibuix i pintura. Aquesta passió em ve donada per les ganes de creació que tinc i que no he pogut desenvolupar gaire quan anava a l’escola, tot i que el dibuix i la pintura eren per a mi una de les assignatures preferides i en les quals em deixaven ser una mica creativa. 

D’aquests diferents tipus de treballs, a quin et dediques actualment?

A cadascuna d’elles li dedico un temps encara que de manera desigual. Pinto a l’oli a estones lliures, especialment  marines que és el que més m’agrada. Una altra manualitat és la realització de peces de llana tricotades amb agulles de mitja o també de ganxet, ja sigui per fer bufandes, foulards, gorres, guants, etc.

De totes les manualitats, la decoració amb flor natural premsada és la que més m’apassiona. Penso que és aquesta on juga un paper molt important la meva creativitat real que tinc, per fer composicions florals i per la passió que sento per la natura.

Interessant, explica’ns que és això de les flors premsades?

Després de recollir flors i fulles al bosc, al camp o, simplement, comprant-ne a les floristeries, es tracta de seleccionar-les, premsar-les i condicionar-les per fer conjunts florals combinant colors i formes. La principal decoració son rams de flors combinats amb formes i colors de tal manera que encaixin perfectament amb l’objecte a decorar. Aquests objectes són de fusta com safates, joiers, caixes de diverses mides, tapes per comptadors, etc.. Algunes decoracions tenen un toc romàntic, d’altres amb tocs més atrevits de forma i color i altres que per la seva senzillesa son decoratives en qualsevol racó de la llar.

Quan va començar aquest interès per les composicions amb flors premsades?

Vaig començar a interessar-m’hi mitjançant algunes publicacions angleses que trobava a les llibreries i biblioteques entre els anys 1985-92 per tal d’estudiar quin sistema de premsat era el més adient, quin condicionament de les flors, i quins materials s’havien de fer servir. Vaig començar a realitzar les primeres proves i intentava aprendre tot el que podia i més.

Què és el que t’inspira més a l’hora de realitzar les teves obres?

La muntanya i els boscos de la meva comarca “El Maresme” i els boscos del Ripollès que son els primers que em van inspirar en aquesta activitat artesanal, i també perquè hi trobo un tipus de flors i vegetació ideal per a les composicions florals. Els meus colors de flors preferides son els blaus, els liles, ocres i vermells. Combinen a la perfecció a l’hora de decorar juntament amb el verd de les fulles.

Les flors preferides, son les roses de “pitiminí”, delfínium, pensaments, margarides, botó d’or (que es troba al bosc entre abril i maig), hortènsia, buguenvíl·lia entre d’altres.  Quan vaig pel bosc o al camp per anar a buscar material vegetal, procuro preservar el medi ambient. Intento no danyar en absolut la planta, tallant els talls de manera que no es malmeti i torni a desenvolupar noves flors i fulles.  Actualment també treballo amb resina, com a material per realitzar treballs de joieria amb flors naturals premsades, com collarets, medallons, anells, arracades, etc.

  • Comercialitzes el producte que elabores o només ho fas per entreteniment?

Venc els meus productes a amistats, familiars, veïns, i qui em coneix. A banda d’això, he realitzat exposicions i fires i últimament he creat una pàgina web on difonc la meva obra. 

La meva primera exposició va tenir lloc l’any 1992 a Premià de Dalt on se’m va oferir exposar a la residència per a gent gran “La Benèfica”. Vaig exposar 40 quadres amb diferents decoracions florals, i va tenir un èxit que no m’esperava. Em va motivar per seguir endavant amb la meva passió.   Després he anat participant en exposicions i fires entre els anys 1992-2006 a diferents pobles: Barcelona, Girona, Mataró, Pineda de Mar, Calella, Mollet el Vallès, Camprodon, Ribes de Fresser, Premià de Dalt, Sant Andreu de Llavaneres, Dosrius i Arenys de Munt.

T’ha estat fàcil donar-te a conèixer i vendre el teu producte?

Al principi tot era molt més planer. L’economia als anys noranta era forta i les persones reconeixien el treball artesanal en les diverses fires a les que exposava i compraven artesania.  En temps de crisi, als anys 2007 fins als 2014, les dificultats han estat moltes. Les persones reconeixen favorablement el treball artesanal pero no es venia. Molta assistència a les fires i/o exposicions, peró resultats molt negatius. Hi ha hagut anys de desmotivació personal perquè t’adones que la teva creació és molt valorada, però et desmotiva fer-ne de noves perquè no es venen.   També les administracions ho han posat difícil, ja que abans no es demanava tanta documentació per obtenir el carnet d’artesà/na. Ara és complicat, ja que només reconeix l’artesania si vius d’ella i si pagues els impostos (IAE). Les tramitacions i peticions de documentació per obtenir-lo es fa molt complicat i no simplifica gens la seva obtenció.  És a dir, si ho fas com a hobby, és molt més difícil introduir-te en les exposicions i fires, ja que a la gran majoria de municipis ens trobem que se’ns demana el carnet d’artesà per poder exposar. 

Com valores tot aquest camí de creativitat que vas recórrer?

Els treballs decoratius em permeten innovar en materials i nous dissenys. La innovació és un factor essencial per a la meva artesania creativa. Sempre estic pensant en nous productes per decorar i, a la vegada, han de ser objectes útils per a la llar.  Cada artesà té la seva pròpia creativitat, estil i idees diferents. Això fa que cap dels meus treballs sigui idèntic. Totes les decoracions son totalment diferents.  Entre els anys 2007 i 2014, vaig tancar parèntesi en aquesta etapa de creació de conjunts florals, ja que la feina i els estudis durant aquests anys no em van permetre seguir amb aquesta activitat. Vaig enyorar-ho molt. Ara torno a recuperar el temps perdut, no puc deixar ni oblidar aquesta activitat tant encisadora per a mi.  És tant gratificant aquesta artesania que m’agradaria donar-me a conèixer més, i sobretot al meu país per la particularitat dels meus dissenys. El meu somni és que em coneguin només veient qualsevol objecte decorat per mi, pel seu color, forma, senzillesa i elegància.  Sempre he pensat que seria interessant donar a conèixer aquesta artesania a d’altres persones que vulguin aprendre-la. Només necessitaria que alguna entitat hi estigués interessada en que donés cursos. És una manera de no estressar-me i no pensar en res més que ser creativa per uns instants i plasmar-ho damunt de l’objecte a decorar. 

Sempre hem sentit a dir que les dones es dediquen més que els homes a la creativitat artesanal, és així?

Tot i que m’he trobat amb molts homes artesans, penso que hi ha moltes més dones que realitzen artesania, potser per  l’àmplia sensibilitat que tenim en la decoració a la llar i potser també per l’educació.  La gran majoria d’artesanies, ja sigui, pintar, decorar, cosir, està fet molt més per les dones, i l’artesania més de tipus constructiu segueix essent realitzat pels homes (ceràmica, ferro, treballs en fusta….etc).

Moltes gràcies per aquesta entrevista Núria. Et desitgem molta sort!

Gràcies a vosaltres!

Entrevista feta per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme.