SIAD Sol·licitud del servei de Mediació Intercultural

Informació del sol·licitant i de la demanda del servei

Per als serveis de mediació o acompanyament

En cas de suport a entitats o xerrada

SIAD Sol·licitud de visita o consulta

SIAD Suport Intercultural

És un servei que s´ha creat per donar resposta a les necessitats d´assessorament i atenció en temes de gènere tant per a les dones d´origen immigrat com per als professionals dels serveis municipals.

CONTACTE:
Telèfon: 93 741 16 22
Correu Electrònic: asmaa.aouattah@ccmaresme.cat
Per sol·licitar la prestació d’aquest servei, envieu-nos emplenat AQUEST FORMULARI

Aquest servei ofereix:

1. Mediació Intercultural en temes de gènere:

  • Intervenció en casos de violència masclista.
  • Intervenció amb dones que tenen necessitats de diferents tipus.

2. Acompanyament de les dones als diferents serveis

Les dones que encara desconeixen els serveis tant municipals com comarcals i provincials, troben moltes      dificultats  a seguir el procés que emprenen: dones maltractades i/o amb problemes psicològics, dones de nova arribada, dones amb dificultats d´idioma o dones mancades d´una xarxa social. Des del SIAD oferim acompanyament en aquests serveis per tal de donar suport i recolzament psicològic a la dona, sempre que el temps de la tècnica ho permet.

4. Treball comunitari

Es treballa amb el col·lectiu de dones d’origen estranger per tal d´afavorir la seva formació, sensibilització i participació; i amb professionals per tal de dissenyar accions a favor de la igualtat i de la visibilitat de les dones immigrades en el seu territori.
S’ofereixen:

  • Xerrades i formació
  • Suport a les entitats de dones d´origen immigrat.
  • Suport a professionals: xerrades, assessorament en la relació amb el col·lectiu i amb les entitats, disseny i/o organització conjunta d´actes i activitats, foment del treball en xarxa, etc.
  • Visibilització de les aportacions de les dones d’origen estranger a la comarca

SIAD Suport jurídic

L’atenció personalitzada es fa a la seu del Consell Comarcal del Maresme (Mataró) i en els municipis de Tordera i Arenys de Mar.

Cal demanar cita prèvia.
Telèfon: 93 741 16 22
Correu electrònic: siad.maresme@ccmaresme.cat
SOL·LICITUD DE VISITA / CONSULTA / COMENTARI

L’assesorament jurídic del SIAD Maresme el du a terme un advocat i s´ofereix de forma gratuïta.

Dóna informació i assessora de qualsevol tema relacionat amb processos civils: separacions i/o divorcis, impagament de pensions d’aliments, guarda i custòdia del fills/filles, règim de visites, divisió del béns ganancials… etc.

També, sobre processos penals: conveniència  d’interposar una denúncia per maltractaments, les conseqüències per al denunciant i per al denunciat, ordres d’allunyament… etc.

SIAD Suport psicològic

És un servei de suport psicològic adreçat a totes aquelles dones que necessitin assessorament i orientació en problemàtiques  relacionades amb l´àmbit social, relacional, laboral, familiar i intrapersonal.

L’atenció personal es du a terme en els  municipis: TorderaArenys de Mar i Mataró (dependències del Consell Comarcal del Maresme)

Cal demanar cita prèvia:

L’atenció consisteix en un nombre màxim de 4 sessions que es presten de manera confidencial, gratuïta i individualitzada.

Exemples de demandes que pot atendre aquest servei:

  • Dificultats per establir relacions socials, aïllament, manca d´assertivitat…
  • Dificultats associades a l´àmbit laboral
  • Relació de parella i problemàtiques relacionades (comunicació, sexualitat,…)
  • Suport i orientació davant d´una situació de violència familiar
  • Malestar davant d´un procés de separació o divorci
  • Relació amb els fills/es, així com la seva  atenció i educació
  • Pors, ansietat, baix estat d´ànim…
  • Manca d´autoestima, presa de decisions…
  • Sexualitat
  • Elaboració del dol,
  • Orientació en diferents processos relacionats amb l’etapa vital de la dona i que poden generar malestar (menopausa, maternitat, fills adolescents, fills que marxen de casa,…)
  • Suport a la dona que té cura dels altres (malalts, avis,…)

CUIDADORES

Heidi Perez, feminista i lluitadora pels drets del col·lectiu LGTBI

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Avui amb motiu del Dia Internacional contra la LGTBIfòbia (que s’escau el 17 de maig), entrevistem a Heidi Perez, la més que coneguda mataronina per la seva lluita a favor dels drets del col·lectiu LGTBI, una lluita necessària i que va conquerint a poc a poc espai i reconeixement.

Des del gener del 2019, l’ajuntament de Mataró ha posat en funcionament el SAI, Servei d’Atenció Integral al Col·lectiu LGTBI, Amb la Heidi parlem d’això i de moltes altres coses.

Qui és la Heidi Perez?

Sóc la Heidi Pérez Pérez. Vaig nèixer a Santa Coloma de Gramanet fa 44 anys, però porto vivint a Mataró des de l’any 2002. Sóc llicenciada en Economia per la UB i CEO a una empresa de distribució de papers pintats per a les parets. Sóc feminista i activista pels drets del col·lectiu LGTBI

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és 17103328_1588683394495036_3070503166810709142_n.jpg

El teu activisime és conegut a la ciutat de Mataró, perquè a banda de la teva lluita pel col·lectiu LGTBI, estàs involucrada en moltes altres mogudes, oi?

La meva participació associativa a Mataró va començar amb el Grupo H de la Vocalia de Dones Laia l’Arquera, on fèiem teatre social i de denúncia de les injustícies socials, especialment envers les dones.
També col·laboro en programes de ràdio com el programa Planeta Lletra de l’associació Planeta Lletra i condueixo actes organitzats per altres entitats.

Com comença el projecte de defensa del col·lectiu LGTBI?

La idea de crear una associació que defensés els drets del col·lectiu LGTBI em rodava pel cap des de l’any 2017, ja que trobava a faltar un espai de trobada i debat a una ciutat com Mataró que, tot i ser capital de comarca, no disposava de cap associació que recollís les demandes de les persones del col·lectiu. Hem d’assumir que la proximitat amb Barcelona, amb tot el seu potencial i tots els seus recursos, atreu a molta gent del col·lectiu que també valora l’anonimat que això comporta, però per a mi, mancava aquest espai a dins de la meva ciutat per a totes aquelles persones que no volíem anar cap a Barcelona.
Després d’un breu temps de fer projeccions de pel·lícules i debats sota el paraigües de la Vocalia de Dones de Laia l’Arquera, a qui estic enormement agraïda, em vaig trobar que l’Ajuntament començava a fer actes en el marc del Dia contra la LGTBIfòbia (17 de maig) i la festa De tots els colors pel dia 28 de juny. I va ser precisament una sol·licitud de millora d’aquesta festa per part d’en Xevi Noya la que va fer que ens possesim en contacte per parlar sobre la possibilitat de crear una associació propia amb persones LGTBI de la ciutat.
Unes quantes convocatòries obertes a tothom després d’allò, la Mar Romero, en David Domínguez, la Meritxell Calafell, en Jesús Gonzàlez, l’Olga García, en Xevi i jo mateixa, vam posar en funcionament Mataró LGTBI+.

Un projecte que ha començat amb molt bon peu, n’esteu satisfetes?

L’associació es va constituir formalment el 5 de juny de 2018 i ens vam presentar a la ciutat de Mataró el dia 26 de juny a Can Palauet, en un acte per a nosaltres molt emotiu, acompanyats  
del president i la vicepresidenta de l’associació LGTB Terrassa i d’en Quim Roqueta, president de Gais Positius i la Plataforma LGTBIcat i mataroní com nosaltres. No ens esperàvem que més de 80 persones fossin allà per conèixer-nos!

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és 36228290_2141255082571195_1186959421075357696_n.jpg

En gairebé aquest any de vida de l’associació no podem estar més contents i contentes de la rebuda i acolliment dels mitjans de comunicació, les institucions i la ciutadania en general. Especialment orgullosos estem de l’èxit de la nostra primera campanya #esportamborgull on més de 40 associacions i clubs esportius es van adherir al manifest en contra de la lgtbifòbia a l’esport i on la Regidoria d’Esports es va comprometre a fer formació específica als clubs per conscienciar i eradicar la lgtbifòbia en l’àmbit esportiu.

Quina és la situació que viuen les persones LGTBI en la nostra societat i en Mataró en concret?

Gràcies a la diagnosi portada a terme per part de la Regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament de Mataró, Totes i tots som Mataró, hem pogut fer un mapa de la situació actual de les persones del col·lectiu a la nostra ciutat i podem dir, fonamentalment, que les persones que pateixen més discriminació i situacions de més exclusió són les persones trans. Encara hi ha molt desconeixement i prejudicis envers el col·lectiu i, especialment sensibles a aquesta problemática, són les persones trans.
En general, a Mataró, les persones LGTBI  no ens sentim lliures d’expressar-nos en la nostra manera d’estimar i de mostrar-nos com som. Som molts i moltes les que ens autocensurem o amaguem aquesta part de la nostra vida. Encara no sentim que l’espai públic sigui per nosaltres, però el més greu segueixen sent les trabes administratives i les discriminacions laborals i socials que pateixen les persones trans. Mataró LGTBI+ neix amb la voluntat de crear un espai de debat i trobada entre les persones LGTBI de la ciutat, de visibilitar-nos i de conscienciar a la resta de la societat sobre la necessitat d’erradicar les discriminacions per motiu d’orientació sexual o identitat de gènere.

Com valoreu la resposta institucional davant de les discriminacions de les persones LGTBI?

En Xavi Tort, coordinador de l’associació, sempre diu que, en política, l’amor es demostra amb pressupost i té tota la raó. Al Parlament de Catalunya es va aprovar el 2014 una Llei pionera al món per la defensa de les persones, gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals i bisexuals. Però de res serveix aquesta llei si no es dota de pressupost. Hem d’instar a la Generalitat a que doti els recursos econòmics necessaris per portar a terme polítiques d’igualtat. Per aconseguir avenços en igualtat cal voluntat política, però sobretot, calen recursos que facilitin aquestes polítiques.
Actualment, a Mataró, funciona des de principi d’any, el servei d’atenció integral (SAI) per al col·lectiu LGTBI, un servei molt important per a nosaltres ja que aborda directament els nostres problemes i ens serveix com a referent de consulta, acompanyament i ajuda.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Podríem dir que, si no suficients, sí que hi ha els serveis necessaris. Potser trobem a faltar més acompanyament a famílies de menors trans, tal i com es fa a Trànsit en Barcelona, ja que poder compartir vivències amb famílies que estan vivint una situació semblant, pot ajudar molt a millorar-la.

L’avenç en la lluita pels drets i la dignitat del col·lectiu va en paral·lel amb el canvi social i de mentalitats?

No.
Aconseguir avenços en igualtat és fruit de la lluita de persones oprimides pel sistema heteropatriarcal. És la lluita d’aquestes persones la que provoca un canvi social que, tard o d’hora, es reafirma en la creació o modificació de lleis.
Això no ha d’implicar, malauradament, un canvi en la mentalitat de moltes persones. Només s’ha de veure el ressorgiment d’idees reaccionàries de partits d’extrema dreta, tant a Espanya, com a la resta del món. I, precisament per això, mai hem d’oblidar que perdre tots els drets aconseguits durant anys de lluita pot produir-se d’un dia per a l’altre. La lluita mai s’acaba, perquè quan acaba la de consecució de drets, arriba la del manteniment dels mateixos.

On estem de la Igualtat de gènere, Heidi?

Hi ha moltes persones que creuen que ja no tenim motiu de queixa, que ja hem assolit la igualtat i això no és real. Fins i tot, la vicepresidenta Carmen Calvo va dir que la Constitució Espanyola no recull la igualtat entre homes i dones com sí ho fan, explícitament, d’altres constitucions. Quan la gent diu que la Constitució garanteix la igualtat en l’article 14, els hi dic que això no és veritat. Aquest article diu que els espanyols som iguals davant la llei i que no pot haver-hi discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altre circumstància personal o social, però totes sabem que això és la teoria i que, a la pràctica, sí que hi ha discriminacions per aquests motius.
I això passa perquè no podem tractar la igualtat com un compartiment apart de la resta de polítiques. Mentre no s’apliqui la perspectiva de gènere en tots els àmbits i polítiques, la igualtat real no arribarà. Perquè no té cap sentit tenir un departament o una partida pressupostària en Igualtat, si la resta de departaments no inclouen aquesta visió.
Per arribar a la equitat hem de parlar d’interseccionalitat i adonar-nos que el racisme, el sexisme, la xenofobia, la lgtbifòbia i, en general, tots els prejudicis basats en la intolerància, no es donen de forma independent, sino que aquestes formes d’exclusió estan interrelacionades.
Hem de tenir molt clar que quan es facin les partides pressupostàries, la perspectiva de gènere i la interseccionalitat han de creuar totes i cadascuna d’elles, ja sigui economia, salut, ensenyament, cultura, via pública…
De res servirà augmentar la partida d’igualtat, si no millores el servei d’assistència sanitària a les persones trans, fas formació als funcionaris públics amb aquesta visió o inverteixes en un protocol anti-bullying a les escoles, només per posar uns exemples.

Carme Rovira Ros, una vilassarenca apassionant

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Poeta i mestre de poesia vilassarenca, La Carme Rovira Ros posseeix una interessant trajectòria artística i literària. La seva experiència professional poètica i com a “franco tiradora” plena de treballs inèdits és molt rica. Es va dedicar durant anys a ensenyar l’art de la poesia a l’alumnat català i a crear i difondre una poesia feta des de les sensacions i els sentiments.

Ha publicat molts llibres entre contes i poesia per a infants i joves, reculls de poesia, novel·la i assajos.  

Qui és Carme Rovira Ros?

Vaig néixer a Barcelona l’any 1942. Era segona de dos nois. Només ells van tenir accés als estudis. Jo vaig aprendre a fer altres coses com ara cosir. Em vaig casar i em vaig dedicar a cuidar la casa i els fills. La creativitat però va fer irrupció de manera precoç en la meva vida i me la hi va canviar.
Vaig veure com sense plantejar-m’ho, em posava a canviar les lletres a les cançons i m’agradava com quedaven, i com m’esplaiava quan escrivia cartes (dues pàgines diàries) al meu xicot que estava complint el servei militar.

Però la creació poètica pròpiament dita va començar quan els meus fills em van demanar ajuda per fer poesia. Llavors descobrí la meva passió per aquest gènere. A més vaig constatar la necessitat que té l’alumnat d’aprendre tècniques per fer poemes de forma divertida i em va semblar que s’havia de fer quelcom per ajudar-los. Em vaig oferir a ensenyar l’art de la poesia a l’alumnat. Ho vaig fer per primer cop a l’escola… En el seu moment no tenia cap tècnica, només feia el pallasso. La meva filla, que en pau descansi, me’n persuadia perquè deia que els nens se’n riuríen de mi, però no ho va aconseguir.

Vas escriure també poesia a aquesta època o només l’ensenyaves?

Sí, escrivia també la meva de poesia. Per casualitats de la vida, el pintor Josep Baqués va llegir uns poemes meus i li van agradar molt. Fruit d’això va néixer Viure el Silenci, carpeta d’art amb poemes meus i litografies originals del pintor.

L’any 1984 em vaig traslladar amb la família a Paris. Des del primer moment, vaig decidir que no em limitaria a visitar els llocs emblemàtics de la ciutat sinó que volia conèixer gent i exercir alguna activitat d’utilitat. Vaig acudir a l’ambaixada espanyola, l’ambaixador de la qual era català i on vaig conèixer també el pintor Pere Pagès. D’aquell moment recordo l’anècdota que em va passar amb el conserge de l’ambaixada. Quan em vaig presentar com a Carme Rovira, ell va dir que jo no podia ser la Carme Rovira perquè aquesta última era diferent, era pintora i estava en aquells moments en la seva casa d’estiueig a Vilassar de Mar, i era cert. Casualment dues Carme Rovira vivíem a París i som de Catalunya, amb casa a Vilassar de Mar.

Gràcies a l’ambaixada, vaig contactar les escoles espanyoles (que agrupaven alumnes de tot l’Estat) i em vaig oferir per fer qualsevol tipus d’activitat d’interès. 

L’alumnat provinent de l’Estat Espanyol rebia un programa molt estricte i no tenien gaires espais d’aprenentatge artístic. Llavors em van proposar que m’encarregués de les classes extraescolars on s’havia de reforçar l’espanyol, a l’Institut San Fernando de Neuily. El primer que vam treballar van ser les faules de Trilussa. Llegíem i fèiem jocs de rols. L’any 1987, vam arribar a preparar una obra de teatre en base d’un poema meu titulat l’extraterrestre, explica la història d’un nen que es troba un extraterrestre camí a l’escola, aquest només es comunica amb sons però quan al final el nen li regala una bandera del barça, l’extraterrestre s’emociona i plora. L’obra es va fer amb material totalment reciclat que van confeccionar els mateixos alumnes. Va ser tot un èxit. 

Just després, vaig començar a escriure poesia eròtica. Vaig ser de les primeres dones poetes en iniciar aquest gènere poètic. A França estava ben vist, a la península, encara no. 

Vas escriure també novel·la?

Sí, la novel·la va sorgir arran d’un viatge que vaig fer a l’Àfrica amb la meva amiga, la il·lustradora Pilarin Bayés. Totes dues necessitàvem viure una nova experiència que ens fes sortir de la zona de confort i del nostre entorn habitual. Conèixer un continent tan diferent com Àfrica i les societats africanes per conèixer-nos a nosaltres mateixes i al mateix temps aportar el nostre granet de sorra per fer una mica més alegra la vida de la gent que coneixeríem.

El punt de referència del viatge eren els missioners religiosos catalans que portaven a terme missions humanitàries a l’Àfrica. Vam anar-hi amb contactes facilitats des de Vic de gent que ens va acollir i ens va fer de pont amb l’entorn d’acollida africà. Es va tractar d’un viatge ple de lliçons d’humilitat i respecte. Estàvem incomunicades i corríem molts riscs. Tot i així vam decidir emprendre l’aventura preparades a tot.

A Kènia vam conèixer nens afectats pel sida, visitàvem escoles i realitzavem activitats lúdic-artístiques amb l’alumnat. La Pilarin feia dibuixos i jo els representava amb mímiques. Recordo que en una d’aquestes sessions, la Pilarin va dibuixar un lleó i vam preguntar què era. L’alumnat reia estranyat. Resulta que no havien vist mai un lleó, primera lliçó. Les escoles eren barracons implantats enmig del fang i la pols amb gossos i rates. La pols i la vista de nens descalços amb mocs em va causar mareig i vòmits. Una nena que portava un nen a braç se’m va acostar i em va somriure. Em vaig sentir molt hipòcrita. No trobava sentit a la meva estada a Àfrica a part la de conèixer una crua realitat, sense aportar-hi res. 

A Ruanda d’abans del genocidi i quan les ètnies convivien juntes en pau vam visitar un taller de costura per a dones. La majoria de les dones deien que la roba que els enviaven d’arreu del món no els servia perquè no s’esqueia al seu gust. Recordo que la monja encarregada del taller insistia en què s’havien de tenir en compte els seus gustos a l’hora de voler-les ajudar. Com en qualsevol cultura, elles tenen els seus propis canons de bellesa que s’han de respectar, segona lliçó. Recordo també que un dels professors ens va convidar a casa seva. Quan em va presentar el seu fill, aquest va plorar d’espant perquè mai no havia vist una dona tant blanca amb ulls blaus i cabells rossos, tercera lliçó de la qual vaig fer un poema. Un dels records alegres d’aquella estada va ser la paella que vaig preparar a les monges i els capellans que ens van acollir, amb ingredients i estris molt bàsics però que van gaudir molt. Enyoraven molt la terra i el menjar de la terra. Des de Catalunya, els havíem endut fuets. 

A Etiòpia, les cues per entrar al dispensari eren immenses. Hi faltava de tot fins i tot l’anestèsia. No vam fer-hi res perquè el nostre destí era Eritrea i no hi vam poder accedir. Vam passar-hi quatre dies de penúries després dels quals vam tornar cadascuna a casa seva. 

D’aquest viatge ha sortir el llibre “Vivències d’una xarnega integrada i altres memòries de l’Àfrica” que es va publicar l’any 2012 per l’editorial Saragossa.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és A_Africa_amb_la_Pilarin_Bayes2.jpg

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és A_Africa_2_Carme_Rovira.jpg

Què vas fer després de la tornada a Paris?

La vida em va canviar molt. La meva filla que havia vingut a Barcelona va morir en un accident. Al mateix temps, el meu marit havia de tornar-hi per assumir una missió de la seva feina a les Olimpíades de Barcelona. Per un moment, el meu destí anava a ser totalment diferent. Però el meu home em necessitava. De dia li donava suport en les relacions públiques de la feina i quan tornava de Barcelona cap a Vilassar de Mar on vivia, plorava desconsoladament. No sabia què fer de la meva vida. Decideixo tirar endavant i m’ofereixo per ensenyar poesia a nens malalts de càncer de la fundació Enriqueta Villavecchia, l’any 1992.

Després d’aquesta enriquidora experiència, reprenc les classes de poesia amb l’alumnat en diferents escoles, sobretot a Platja d’Aro, on imparteixo a la biblioteca Mercè Rodoreda classes a l’alumnat. L’eina principal era el meu gos invisible. Preguntava com es podia dir el gos i segons el que sortia, els alumnes feien poemes. També portava imatges, objectes i un cabàs ple de productes naturals. L’alumnat tocava, olorava, mirava i componia paraules a partir del que es veia, se sentia i les sensacions que es tenien. Escrivia paraules a la pissarra i demanava que componguessin un poema. Fa 10 anys que imparteixo aquestes classes. Van coincidir amb la incorporació dels eixos transversals en l’educació. Ah i també vaig participar en el projecte Poesia Telemàtica, amb el meu llibre Grill Grillat, que va ser un programa pioner per a les escoles dels Pallars, per iniciativa del professor Joan Valldaura. 

L’any 1993 formo part d’un grup de treball dirigit per la professora Rosa Maria Pujolm, el grup va rebre un premi nacional (Premio Nacional de Educación). L’any 1994 vaig donar també xerrades al professorat de la UAB perquè aprenguessin tècniques per ensenyar poesia a l’alumnat, un projecte coordinat per Josep Bonill Gargalló (E.P.D), professor del Departament de Didàctica de la Matemàtica i de la dita universitat. El projecte tenia com a lema “Ciència i poesia lliguen” i reivindicava el bon humor com a praxi en l’ensenyament. Per altra banda, vaig col·laborar amb mestres de “Rosa Sensat”.
Diversos poemes meus estan inclosos en llibres de text. Vaig rebre tres premis individuals d’ajut a la publicació atorgats per el “Departament de Consum de la Generalitat de Catalunya”, fruit dels quals s’han publicat llibres com “Consum, consumir, consumir, amb el coco a la mà” Mentrestant reprenc la poesia eròtica, llavors no era tan tabú a Catalunya com abans i l’any 1991 surt el llibre “entre llençols, poemes per a la tauleta de nit”. El músic Albert Guinovart en va musicar dos, “manca de tu” i “dins meu”. La periodista Neus Aguado en va fer una bona crítica a la Vanguardia, i posteriorment, el 2011, es publica “Salto de Cama, poemari per a adults”.


Què t’ha portat a escriure poesia eròtica?

Els sentiments i les sensacions. Trobava a faltar poesia que en parlés o els transmetis. La poesia que abundava i que la gent considera com a poesia en majúscules no arribava a la majoria de la població perquè no connectava amb les sensacions. Et pot agradar Mozart, però també et pot agradar un tipus de literatura i de cultura que no siguin tan elitistes. 

Com valores aquesta gran trajectòria teva?

La meva trajectòria ha estat estimulant, engrescadora i exasperant quan veus que tens el calaix ple d’escrits, sense publicar,  però… també ha estat balsàmica en els moments mes difícils de la meva vida. La tenacitat, la observació i les ànsies de comunicar-ho m’ha portat fins on soc, no gaire lluny. Però…, no em queixo. Ha estat una forma de vida, tenir sempre el cap als núvols, els ulls àvids, les sensacions a flor de pell, la ma al “boli” i els peus en terra. Això m’ha permès expressar-me a traves dels meus llibres. 

Finalment, acabem com sempre fem en les entrevistes, preguntar-te com valores la situació de les dones i l’estat de la igualtat en la nostra societat en general?

Ja no estic al món laboral. No he tingut tampoc moltes carències ni he patit molt de desigualtat d’oportunitats. Em vaig dedicar als fills volent. El meu marit estava més ben preparat per treballar i per mutu acord vam decidir que ho faria ell. Vaig haver de lluitar una mica pel tema d’escriure, però em vaig arribar a imposar sense grans problemes.

Crec que homes i dones som diferents. Ells potser són més pragmàtics i nosaltres més entregades. Gestar un fill va molt més enllà del fet físic i del vincle amb la criatura. Quan ens van malament les coses busquem altres estratègies. Crec que a les escoles han de donar molta importància a això, a les arts i a la gestió de les emocions més que a les matemàtiques, tot i que són molts importants. Però hem avançat. Recordo que quan vivia a Cabrera, vaig anar a renovar el carnet a l’ajuntament. En el seu moment a les dones que no treballaven els posaven com a professió al DNI: Sus labores. La tècnica que em va rebre em va dir que jo no feia només les tasques de casa, sinó que feia quelcom diferent, escrivia i que per tant, em posaria de professió, escriptora. Jo vaig trobar que era un reconeixement cap a mi com a dona perquè a nosaltres ens costava més donar-nos a conèixer i dedicar-nos exclusivament a escriure en un món dominat per homes. 

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’Igualtat del Consell Comarcal del Maresme.

Núria Serra, passió per la dansa

Artista i creadora mataronina, la Núria Serra és, actualment, directora i coreògrafa de la Companyia de Dansa i Teatre que porta el seu nom. La companyia Núria Serra ha actuat a nombrosos teatres del circuit nacional i també en festivals de renom internacional. 

Li agrada tot tipus de dansa i espectacles, però sobretot, defugir dels “típics” escenaris. Per a ella, és molt important apropar la dansa i el teatre a tot tipus de públic i edats i, per això, s’allunya dels estereotips i dels clixés combinant la seva tasca més cultural i educativa  amb  dansa i  espectacles molt més lúdics. La seva creació ha estat, per exemple, des de performance al carrer amb  temàtica de violència de gènere, fins produccions de gran format per cadenes hoteleres, creuers, presentacions de productes o esdeveniments d’empresa. També com a docent ha col·laborat recentment en diferents projectes als Estats Units i també amb diferents escoles de dansa nacionals.

Ets mataronina, oi?

Sí, sóc nascuda a Mataró l’any 1978,  Vaig fer teatre des de ben petita a la Sala Cabañes de Mataró, fent de nen Jesús als famosos Pastorets i participant a diferents obres de teatre amateur com foren els Musicals de Fires, La Caputxeta Vermella o les Sarsueles de les Verbenes. La veritat que el teatre era i segueix essent juntament amb la dansa una de les meves  grans passions. M’agradava quan marxaven corrents després de dinar amb les meves germanes per anar a fer Pastorets els diumenges a la tarda, i de vegades m’havia de saltar la “catequesi” de Valldèmia perquè tenia assajos de papers”. 

També vaig estudiar ballet, jazz, contemporani, ball de saló, claqué i flamenc a la ja desapareguda escola Enriqueta Alum de Mataró. L’’Enriqueta va ser una de les persones que més va influenciar la meva vida. Encara recordo el gran carpesà blau que estava col.locat sobre la tauleta de rodes on a cada full hi havia apuntada cada una de les coreografies del festival. Un element molt útil quan no hi havia tants telèfons mòbils amb els que gravar els balls dels festivals o els exercicis d’exàmens. Allà estava tot anotat: posicions, vestuari, durada, entrades i sortides… El que més m’agradava era anar a ballar als casals de gent gran, a les residències, als hotels de la costa, a les sales de festes i als càmpings. Ella sempre tenia una actuació pensada per nosaltres! Ballàvem crec mínim 1 o 2 cops per setmana!. Van ser anys meravellosos que vaig gaudir moltíssim de la mà d’una persona que estima el ball i que em va inculcar no només l’amor per la dansa, sinó el que més m’ha servit en la meva professió: l’art de la interpretació. Per ella cada pas no era només un moviment muscular, ella ens va transmetre el significat de cada moviment i la intenció que hi havia al darrera de cada pas”

Això ho vaig combinar amb els estudis d’EGB al Cor de Maria de Mataró i de BUP i COU al Damià Campeny. Amb algun que altre desengany per part dels professors ja que en aquells anys el Batxillerat artístic no existia… i no s’entenia gaire el fet que hagués d’anar mínim 2 o 3 cops per setmana a Barcelona i hagués de saltar-me classes. De fet em suspenien bastant… inclús de literatura que era una de les meves assignatures preferides. També van ser anys complicats perquè els meus pares tenien una fàbrica de gènere de punt i en aquells anys, amb al crisi del tèxtil del 92, moltes empreses del sector a Mataró van haver de plegar… i des de ben jove, als 14 anys ja vaig haver de començar a donar classes de ballet , primer com ajudant de les classes de les nenes petites i després amb grups de nenes més grans… tot era per guanyar uns diners si volia comprar-me sabatilles noves, mallots per l’examen o sabates de taló per fer flamenc. Però vaig aprendre molt , no només del ball sinó també que totes les coses costen molt esforç i que no hi ha res que et regalin i que el més clar que tenia era que lluitaria tot el que fos per tirar endavant el que volia i el més important, el que sentia. La veritat és que el cor m’ha guiat bastant i sempre he escoltat la veueta que tinc a dins, no només en la meva vida personal sinó laboral”

Després de més gran, vaig combinar la dansa amb els estudis universitaris de Filologia Romànica  a la UB, ja que la literatura i els orígens de les civilitzacions i les llengües indoeuropees sempre han estat una de les seves debilitats. Una mica més grandeta, ja vaig anar a Barcelona a fer Ball de saló i a competir i també a fer ballet a altres escoles com eren la Eulàlia Blasi, a la Berta Vallribera  amb el famós Enric Castan o a la Lola i Pavón de Badalona. D’aquests últims en vaig aprendre la passió pel flamenc. Quan ella ballava, ho portava dins, no hi havia res més. I amb l’Enric, vaig aprendre treball constant i sobretot a controlar  l’equilibri i l’eix. Finalment vaig entrar a l’Institut del teatre de Barcelona a la carrera de dansa Clàssica. I allà, no tot van ser flors i violes, però hi va haver grans professors, com la Elena Barcheva. Ella em va ensenyar el treball net i la disciplina de la dansa clàssica i la veritat, me la va fer estimar com mai. Ella com a bona russa, portava el ballet dins. Els estudis de  l’Institut, ja els vaig combinar amb d’altres feines: gires de OT, Porta-ventura, actuacions al Liceu en òperes i també amb ballets de revista, famosos al moment com eren el Palace de Lloret o la Frankie Show. 

Amb els anys vaig conèixer el meu marit, el Carlos Bianchini, actualment pianista i compositor (www.carlosbianchini.es). Després de moltíssimes col.laboracions amb altres artistes vam fundar la nostra pròpia productora d’espectacles, Bianchini Producciones i vam tenir 3 fills, l’Àlex, el David i l’Ivàn.

I actualment hem especialitzat les nostres carreres, ell més en l’àmbit de la composició musical i la distribució i jo en l’àmbit de la producció i la coreografia

La Núria Serra té una altra faceta artística que no es coneix gaire, oi?

Núria Serra és escritora i té ja registrat un dels seus primers treballs, POEMES DE JUVENTUT, poemes escrits en català i castellà, on parla del món, la vida, l’amor, la vellesa. “A casa, la meva mare sempre ha guardat escrits que li interessaven , imatges de paisatges i ella també escriu petits poemes per dates senyalades on dóna un punt de vista personal de tot allò que l’envolta. Crec que les dones d’abans tenen molt a dir, dones que no van tenir veu pròpia ni oportunitat,  però degut al seu bagatge tenen un criteri molt clar de tot, i em sap greu que no hagin tingut la llibertat d’expressar el que sentien. La meva mare sempre ha estat una persona molt important, encara que per temps i ofici hem estat poc juntes, però sempre la porto aquí dins i m’ha ensenyat que la vida s’ha de viure, disfrutar, riure, plorar, mirar, escoltar i també parlar quan fa falta. Ella ha estat la veritat una de les meves millors mestres”

I com valores aquesta impressionant trajectòria teva?

No ha estat un camí fàcil, perquè no he triat  una carrera Standard i perquè aquí al nostre país fa anys la dansa, potser no era una considerada una opció real de vida i si no podies anar a estudiar o a treballar a una companyia de  fora… semblava que no faries res. Però he tingut sort de tenir a casa, no només per part de la meva família sinó també per part dels meus sogres i marit un suport sempre incondicional en tot el que implicava la dansa. I no tothom conta amb aquest suport. Jo sí l’he tingut i l’agraeixo molt. Sense aquest suport, tot hagués estat molt més difícil. 

També he passat moments complicats amb molta feina , 3 nens petits i molta son… però ara per sort el camí s’ha aplanat , ja tinc els fills una mica grans i sembla que tot rutlla sol, encara que segueixo fent els sacrificis necessaris per tirar endavant el meu projecte de companyia i d’empresa. I no em fa mandra aixecar-me cada dia per fer el que m’agrada i oferir-ho a tots aquells que estan disposats a posar una mica de dansa a la seva vida. Ho gaudeixo molt perquè el ball és gairebé una de les úniques coses que em fa feliç per dins i m’omple! L’escenari té una màgia que de vegades no som capaços de veure en la nostra vida real, encara que la vida ral també està carregada de moments màgics. 

Evidentment estic desencantada amb el sistema. El suport de les entitats públiques envers el meu treball coreogràfic i artístic ha estat sempre nul. Mai m’han donat cap subvenció pública i al contrari, cada mes segueixo pagant els meus rebuts d’autònoms per poder fer el que m’agrada.

Les dones hem recuperat molts espais que ens estaven denegats, creus que hem assolit la igualtat que anhelem?

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Per poder fer els espectacles que tinc amb tema de gènere, he reflexionat bastant sobre la dona, el fet femení, l’home, la tradició o la societat . És complicat. Abans semblava que tot el que tenia a veure amb la dona era més fàcil perquè hi havia poc on triar, per no dir res. Però actualment, o millor dit a partir de la Revolució Industrial i amb la inclusió de la dona en el món laboral (fora de l’àmbit exclusivament familiar) han canviat moltes coses tant cap a millor com a pitjor.

Penso que no hem de buscar igualtat, sinó equitat, perquè no som iguals en cap dels sentits. Home i dona som diferents per naturalesa. Però si que hem de buscar respecte i llibertat envers les nostres decisions, pensaments i accions. Crec que la vida evoluciona més ràpid que la pròpia cultura i contínuament xoquen passat, present i futur.

És complicat avançar en el camí del respecte perquè tenim masses arxius del passat , bagatge històric i imatges, cançons populars… tot ens marca i costa treure’ns les etiquetes que arrosseguem de forma tradicional i totalment interioritzada i mil·lenària.

Crec que falta generositat per part de tothom, falta empatia per posar-se en el lloc de l’altre, crec que falta sinceritat, hi ha molta por i masses normes i convencionalismes que ens atrapen en un teranyina que de vegades ens fa dir coses  o actuar de forma equivocada i que no ens permet avançar. Potser la clau de tot plegat la tenen la generacions futures que ja han crescut amb una “igualtat” més palpable i per tant, potser en el fons i a la llarga tenen altres prioritats.

Estem celebrant aquests dies el dia internacional de la dona amb una segona vaga feminista. Hi participes amb alguna de les teves actuacions?

Sí, el dia 10 de març a Canet de Mar a les 12.20 hores, presentaré l’espectacle de dansa Deja vu/La tieta. 

La va entrevistar: Asmaa Aouattah, tècnica d’Igualtat del SIAD Maresme