Entrevistes a dones
Maria Català Serra: “Escriure és com entrar en un bosc embullat i boirós”

Amb 6 novel·les publicades, Maria Català Serra rep aquest 2022 el reconeixement de laTrobada d’escriptores del Maresme que impulsa el Consell Comarcal. Parlem amb ella per conèixer una miqueta més aquesta mataronina que es defineix com “exploradora dels processos literaris, lectora fervent i escriptora entusiasta que gaudeix de presentacions i trobades amb companys del món de les lletres”
Qui és la Maria Català Serra?
Sóc nascuda a Mataró l’any 1949. Malgrat ser del segle passat visc i actuo en el present.
Visc en parella: quatre fills, tres noies i un noi, i cinc nets, tres noietes, un noi i un nen.
Tinc formació universitària. Vaig exercir de Professora de Primària en les especialitats Socials i Anglès. També vaig realitzar Formació en Eines d’Escriptura per a infants adreçat a professorat.
Vaig fer cursos de Narrativa, Conte infantil i Microrelat a l’Escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès. A banda d’això, tinc Formació en Feng Shui i radioestèsia. La meva innata curiositat m’ha mogut a explorar diferents camps però no a excel·lir en cap.
A més de diversos relats, contes i articles, he publicat les novel·les següents:
- On reposen els somnis. Barcelona: Ed. Solsona i Comunicacions, 2002.
- El alcalde de la Malena. Barcelona: Ed. Siglo XX Líderes Editorial S.L. 2005.
- Urpes de seda. Barcelona: Ed. Ara, 2011.
- A les fosques. Argentona. Voliana Edicions, 2014.
- Els amors fan l’amor. Argentona. Voliana Edicions, 2018.
- El Combat del dia i de la Nit. Badalona. Neret Edicions, 2022
I actualment, a què et dediques?
En l’actualitat, em definiria com exploradora dels processos literaris, lectora fervent i escriptora entusiasta que gaudeix de presentacions i trobades amb companys del món de les lletres. Amant de la natura i la dansa, camino per activar el cos i la ment i ballo per sentir-me viva. L’altre gran passió és contemplar el mar i banyar-m’hi. I per acabar, gaudir de la família i els
amics i ser al seu costat pel que em necessitin.
Interessada en moviments populars ciutadans, sobretot pels drets dels oprimits i de les dones, no participo en cap col·lectiu en particular. El que sí faig, és crear personatges literaris que els mostren als lectors.
Des dels 19 anys fins als 60 he exercit de professora, primer en escoles privades i després en escoles públiques. Del que més contenta n’estic, és trobar-me exalumnes que m’aturen, m’abracen i em diuen floretes. NO per les floretes. Sí per esborrar els dubtes de si vaig ser o no vaig ser una bona persona i una bona mestra.
Com valores aquesta trajectòria?
No sé si un mateix pot valorar la seva trajectòria personal, en tot cas mirant enrere, agraint la sort de tenir uns pares que creien en l’educació, i que canviaria algunes que he fet i algunes que no he fet, estic força satisfeta del que he aconseguit i amb ànims de continuar endavant.
El principal escull per dur a terme els meus projectes personals és tenir-ne tants que ni el dia ni el cap em donen per a tots.
Com a escriptora què penses de la igualtat de gènere en la nostra societat? La tenim assolida?
La meva visió envers la igualtat de gènere en la nostra societat és molt pessimista. Jo vaig néixer en una època fosca de togues i prohibicions mancada de llum i colors. Hi van haver moviments i manifestacions, com n’hi ha ara, ens vàrem treure les mantellines, escurçar les faldilles i omplir-
nos els cabells de flors. Tot estava per fer i totes les llibertats per aconseguir. I se’n van aconseguir moltes. S’albirava un futur amb homes i dones iguals i respectuosos. I ara, en ple segle XXI, tot s’ha capgirat. Més pressió per seguir perdurant estereotips. Més violència masclista. I menys , molt menys respecte, per la diversitat.
Què hem de fer per revertir aquesta situació?
Tal com va dir el cap de l’Hospital Clínic de Barcelona fa poc: vivim en una societat malalta, masclista i violenta. Acceptar que, en més o menys mesura, tots formem part d’aquesta societat que tant ens desagrada és un primer pas per canviar-la. Constantment som sotmesos a uns bombardejats de paraules i imatges que ens duen a admetre que és normal el que no ho és. Podem dir amen, podem protestar en la comoditat de casa nostra o podem discrepar i treballar pel canvi. De dins cap enfora. De l’individu a la comunitat. De l’entorn familiar, al laboral i social. D’onades petites que s’uneixen a d’altres onades petites i formen tsunamis imparables. Com les
dones que van aconseguir el dret al vot, el dret a l’avortament o el dret a tapar-se o no els cabells. Si som la meitat de la població mundial, si de nosaltres depèn la continuïtat de l’espècie humana, unim-nos i estimem-nos com som.
Alguna cosa més que vulguis dir, per acabar?
Escriure és com entrar en un bosc embullat i boirós. A primer cop d’ull no veus res. T’hi endinses a les palpentes. No saps on vas. Agafes un sender que no et duu enlloc i recules. N’agafes un altre i un altre, i cent més amb els ulls esbatanats, els braços estesos i el cor bategant. De vegades, moltes vegades, caus extenuada i voldries sortir-ne. Fora del bosc, la llum és més clara i la vida més fàcil, diuen. Tanmateix, saps que en algun recer d’aquell bosc t’espera allò que cerques: les paraules, les frases, els sentiments, les emocions i els personatge adients a la història que vols explicar. Escriure és això, resseguir tots els senders fins a trobar el tresor.


Maria Teresa Planella, tota una vida vetllant per la salut de les dones

Maria Teresa Planella i Comas és una figura coneguda en l’àmbit de salut i dones a la ciutat de Mataró. Per molts serveis i agents ha estat i és referent en l’atenció i l’acompanyament a les dones en diferents situacions. Des de la seva posició com a psicòloga del centre d’atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (Passir Mataró), coneix de prop les realitats de moltíssimes dones, en relació amb la salut i amb altres aspectes de la seva vida. L’entrevistem amb motiu de la recent celebració del Dia Internacional de l’Acció per la Salut de les Dones, en el marc del projecte “Visibilitza’t”.
Qui és la Teresa Planella?
El meu nom és Teresa Planella i Comas, nascuda a Olot però des de fa molts anys vivint i treballant al Maresme. Tinc 61 anys. Estic casada i tinc dos fills i una neta.
Com va començar la teva relació amb la psicologia i l’atenció a les dones?
Vaig estudiar Psicologia quan encara era una branca de Filosofia i Lletres. Primer em vaig encaminar a l’àmbit de la psicologia infantil i també vaig treballar com a mestra de primària. Però al 1989 se’m va presentar l’oportunitat de treballar en el que en aquell moment era el Centre d’Atenció a la Dona i a la Parella de Mataró– l’antic Centre de Planificació Familiar- i des del primer
moment vaig sentir que era un lloc ideal per a mi.
En aquells anys érem un equip petit: una metgessa, dues infermeres i una administrativa però amb un gran entusiasme i implicació. L’objectiu era l’atenció integral a les dones i les seves parelles en aspectes relacionats amb la seva salut sexual i reproductiva, aquesta visió holística de la persona eren i són una gran motivació per a mi.
Amb els anys ha anat creixent l’equip, la població i han anat canviant les prioritats i necessitats de l’atenció. Actualment el nom és ASSIR -Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva- i estem ubicats al CAP Ronda Prim de Mataró. L’Assir atén homes i dones, però sabem que molts dels problemes de salut pels quals s’hi acudeix els pateixen les dones.
La meva tasca com a psicòloga de l’ASSIR és donar atenció a un ampli ventall de demandes relacionades amb la sexualitat de la dona i de l’home, els problemes de parella, els relacionats amb la ginecologia, la salut sexual, l’embaràs, la maternitat/paternitat, la contracepció, així com qualsevol problema psicològic, social i familiar a l’entorn de la salut sexual i reproductiva. En definitiva, es tracta de promoure la salut dels usuaris (dones, parelles o grups específics), en els aspectes afectiu, sexual i reproductiu, tot potenciant els recursos de l’individu i disminuir el risc de malalties mentals.
Sabem que vas dur a terme accions específiques amb les dones, ens ho pots explicar?
Des de sempre , però cada cop més, a la vida hi ha moltes situacions que creen estrés i les dones ho patim especialment. l’estrès afecta física i emocionalment, afecta a la salut i a les relacions interpersonals. Des de fa molts anys per ajudar en aquest aspecte faig el taller “Entrenament en relaxació” que té una molt bona acollida.
Un altre factor clau per a les dones és el sentir-se recolzades, sentir que poden compartir les seves necessitats, dificultats i moments vitals amb altres dones. El treball grupal és una molt bona opció i al llarg dels anys he conduit grups psicoeducatius d’autoestima, sexualitat, dones en situació de canvi, així com la meva participació en els grups d’educació maternal i postpart.
I en relació a la violència masclista?
En referència a la violència de gènere he participat en les comissions de treball sobre el tema en els diferents àmbits, de l’ajuntament, de l’ASSIR… i és un tema que continuem treballant en el nostre dia a dia
Com valores tota aquesta feina realitzada amb les dones?
Treballar tants anys en un mateix àmbit i en un mateix lloc ha possibilitat veure evolucionar la societat i en especial les preocupacions i necessitats de les dones. Alhora m’ha permès compartir històries de vida de moltes d’elles, sovint al llarg de dues i fins i tot tres generacions, he compartit els canvis socials, laborals i personals tot acompanyant-les en cada un dels seus cicles vitals. És molt enriquidor tan professional com personalment.
Treballar en la sanitat pública per a mi ha estat sempre un aspecte molt important, sentir que pots arribar a tota la població sense el biaix econòmic és molt agraït. També és cert que té la contrapartida que no sempre pots fer les coses tan bé com t’agradarien per molts condicionants diversos.
També ha anat canviant el rol del psicòleg a la societat i dins la sanitat pública així com la importància que se li dona a la salut mental. Per sort cada cop és més inqüestionable la seva importància i s’estan fent esforços per tal de fer-la accessible a la població.
La demanda segueix sent la mateixa que anys anteriors?
Amb els anys el tipus de demandes han canviat. En els primers anys la meva atenció estava molt centrada en temes referents a l’afectivitat i sexualitat, anticoncepció, suport en els casos d’avortament, … En els darrers anys hi ha més demandes en l’àrea de la salut mental perinatal: infertilitat, suport a l’embaràs i al postpart, pèrdues perinatals, criança..
Quina resposta doneu a aquestes noves demandes?
Hem treballat sempre per una atenció de qualitat, una bona accessibilitat, pels drets sexuals i reproductius i amb un enfoc de gènere, amb una promoció activa de la igualtat de gènere.
Al llarg de tots aquests anys sempre hem treballat en col·laboració amb entitats, associacions i professionals a favor de la igualtat i sobretot l’equitat no només en temes de gènere sinó amb qualsevol problemàtica/situació que ho requereixi: diversitat funcional, prostitució, dones migrades, adolescents de centres residencials d’acció educativa, col·lectiu LGTBI, persones Trans…
Per últim, una pregunta que sempre fem. Com valores l’estat d’igualtat en la nostra societat?
És evident que a nivell social hem de continuar treballant i lluitant per tal que aquesta igualtat i equitat siguin una realitat en tots els àmbits, formar i educar els nostres nens i joves en aquests valors….
Moltes gràcies i molta força, Teresa.
Susana Gil Micó, quan l’escriptura ens acosta a la vida

Parlem amb Susana Gil Micó, poeta homenatjada a la VI Trobada d’escriptores del Maresme. Va néixer al Poblenou, barri industrial, tèxtil i artístic de Barcelona, l’any 1943. Està vinculada al Maresme a través del municipi de Sant Andreu de Llavaneres. Ha escrit poesia i prosa i s’ha dedicat a l’ensenyament del tapís, del teixit i del macramé antics.
Quan comença a escriure?
Vaig estar sempre entremig de fils, pedres semiprecioses i llibres. La meva passió per l’art va començar per la gran influència del lloc on vaig néixer: un pis de la fàbrica tèxtil Can Saladrigas, al barri obrer del Poblenou. És on em vaig formar. Les meves joguines van ser els rotlles dels fils pels que passàvem un cordill pel mig i els fèiem rodar. D’aquí diria que em va sorgir una gran imaginació, fent cada cop estris més sofisticats i creatius.
L’observació de la vida és clau, doncs, en la seva obra poètica?
La meva relació amb la literatura comença, com deia, des de molt petita i des de la galeria en la que es veia la fàbrica tèxtil de Can Saladrigas. Des d’allí em fixava en les coses que passaven i que m’ensenyaven com era la vida d’aquelles dones i homes, així com les situacions i anècdotes que es vivien.
Posteriorment arriba el segon llibre, ‘L’estel dels vents’, en aquest cas de poemes, publicat el 2014
A ‘L’estel dels vents’ s’hi recullen uns poemes directament relacionats amb les situacions de la vida. Així com també s’hi recull uns haikus, gènere literari del que soc molt apassionada i seguidora dels mestres japonesos que els escriuen.
Quins són els temes que tracta en aquest recull de poemes?
L’amor, els paisatges i la natura, els moments dolços de la vida i els que no ho són tant, els éssers que ens acompanyen. O també els petits instants que recullo en els haikus.
Com entén la poesia i com la prosa?
La poesia són sentiments purs que neixen de les situacions que vivim. Sempre des de dins d’una mateixa, com si estiguéssim posseïts per una fada fantàstica que ens ho dicta des del cor. Un petit i intens univers literari d’amor, d’ansietat, natura, ràbia, gelosia, denúncia… emocions que surten directament del nostre interior. En la poesia els sentiments estan sempre a tocar de la pell.
En canvi, per a mi, la prosa és una manera d’explicar alguna història o fet que desitjo que se sàpiga, adornant-la alhora amb la imaginació. En aquest cas vull capturar amb el text fets que em van impressionar, el que em permet alliberar-me del que vaig interioritzant. No vull que se m’escapi res.
Quina és la seva relació amb Llavaneres?
Des de fa 50 anys que ja hi estiuejava, però en fa 20 qui hi visc de manera fixa. Hi tinc molt de contacte i em tenen molt d’afecte i m’ho demostren. Hi he fet tallers i exposicions i ja que m’agrada molt llegir he col·laborat també amb la biblioteca.
La lectura, doncs, és clau en la seva escriptura?
Llegeixo molt, observo amb profunditat i porto sempre al damunt una petita llibreta i llapis perquè quan arribi la inspiració pugui prendre notes.
Quins autors reconeix com a referents?
En poesia hi ha Rabindranath Tagore, Antonio Machado, Benedetti, Gloria Fuertes i Jaime Gil de Biedma. I en narrativa Pearl S. Buck, John Steinbeck, Alberto Moravia, Miguel Delibes, Doris Lessing i Alejandro Palomas, entre d’altres.
Una part importantíssima en la seva vida és l’artesania i l’art
M’he dedicat des de sempre a l’ensenyament del tapís, del teixit i del macramé antics. També ha fet nombroses exposicions relacionades amb aquestes disciplines. Vaig estudiar batxillerat i revàlida i aviat vaig començar a treballar. Assistia a classes que em van permetre entrar en el món del teixit, del tapís i del macramé de les civilitzacions antigues. I va ser precisament aquest art que em va enamorar. També l’haver viatjat a Katmandú, al Nepal, va ser una font d’inspiració pels collars ètnics que faig i que s‘han pogut veure a través de les meves nombroses exposicions.
Aviat publicarà un nou llibre, què ens pot explicar?
Serà el proper 2 de desembre, amb el títol ‘Hora 23. Inquietud total’. Es tracta d’una novel·la, per a mi és un nou repte. És un relat a partir de la relació entre dos personatges, un dels quals no sap que existeix. I a partir del qual es reflexiona sobre el tema de la soledat de les persones grans avui en dia. Penso que és una història de molta proximitat en la que els lectors i les lectores hi trobaran moltes anècdotes, tant des de la perspectiva de la simpatia com de la tristesa, tal qual és la vida mateixa. No es poden desvetllar més coses d’aquest llibre perquè es van descobrint mentre es llegeix.
Com valora que enguany la VI Trobada d’escriptores del Maresme faci un reconeixement a la seva trajectòria?
Quan m’ho van dir em vaig quedar una mica parada, perquè actualment hi ha molta gent bona que escriu. I per descomptat que em va fer molta il·lusió en aquell moment i me’n continua fent. Te n’adones de la importància a la vida que algú es fixi en aquella feina que has anat fent, que algú l’hagi sabut valorar. Em fa molta il·lusió, la veritat!


Kadijatu Dem Njie, la lluita per un món millor

Kadijatu Dem Njie és de Pineda de Mar i als seus 27 anys manté uns ferms ideals que li fan lluitar des de totes les esferes per aconseguir millorar el món que ens envolta.
En aquesta entrevista que ha concedit al SIAD Maresme parlem de la seva feina i de les seves lluites.
Qui és la Kadijatu Dem Njie?
Sóc de Pineda de Mar, els meus pares són de Gàmbia, tinc 27 anys i sóc psicòloga.
A què et dediques?
Actualment estic treballant com a tècnica de prevenció de violències masclistes a la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat.
Ens pots explicar breument en què consisteix el Programa?
Es tracta d’un programa impulsat per la Secretaria de Migracions i se centra en 3 línies de treball. La primera incorpora totes aquelles accions destinades a la prevenció i eradicació de les mutilacions genitals femenines. La segona se centra visibilitzar, prevenir i eradicar els matrimonis forçats a Catalunya. I la tercera intervé en totes aquelles formes de violència masclista que afectin les dones d’origen migrant de forma específica, com podrien ser les situacions d’assetjament i violència que viuen les treballadores de la llar internes, moltes d’elles migrants.
A nivell voluntari també ets molt activa, ens pots explicar quines activitats o activisme fas?
Sempre m’ha interessat el món social, dedicar el meu temps i energies a fer que el meu entorn sigui millor del que és i ajudar a la gent del meu voltant.
Pel que fa a la política, en els últims anys m’he interessat per les organitzacions polítiques formals i ara mateix formo part d’un grup anticapitalista que es diu Marx21 que forma part d’una xarxa internacional de grups que defensen les idees de la lluita socialista des de baix, la lluita de la gent de carrer i les lluites del dia a dia per una societat més justa i equitativa per a tothom.
D’altra banda sempre m’agrada conèixer iniciatives i projectes nous, però de forma més regular participo com a voluntària en diferents entitats, com SOS Racisme i el grup local d’Unitat Contra el Feixisme i Racisme de Pineda de Mar.
Com a dona racialitzada, el teu camí per aconseguir ser el que ets ha estat fàcil?
La gran majoria dels meus projectes personals estan estretament vinculats amb el món social i les lluites socials, sobretot aquelles directament relacionades amb la discriminació racial i de gènere. Opino que són propòsits que són difícils d’aconseguir en algunes ocasions ja que van en contra del mateix sistema racista i sexista que perpetua els diferents tipus d’opressions que vivim en el dia a dia.
El Maresme és un bon lloc per viure-hi?
Crec que el Maresme és un lloc excel·lent per viure-hi. Tenim el mar que ressegueix tots els pobles de la costa, i per l’altre diferents serres. En general, el Maresme està format per diferents municipis tranquils i amb encant. Al mateix temps està a prop de Barcelona, una de les grans ciutats de Catalunya i Espanya.
I ara ve la pregunta que fem a totes les entrevistades, com valores les fites aconseguides en l’àmbit de la igualtat de gènere?
Crec que en els últims anys s’han fet passes molt importants en direcció a la igualtat i equitat de gènere, sobretot pel que fa a la visibilitat del moviment feminista i les seves reivindicacions. (…) D’altra banda encara hi ha moltes arestes del moviment que s’han de polir. Tenir en compte que perquè realment sigui un moviment representatiu i que lluiti pels drets de totes les dones s’han d’incloure les experiències, coneixements i reivindicacions de les dones pobres, migrades, racialitzades, del col·lectiu LGTBI, amb diversitat funcional, etc.


Carme Colomer, la poesia sense lligams
Parlem amb la Carme Colomer, la poeta homenatjada a l’edició 2020 de la Trobada d’escriptores del Maresme.
Qui és la Carme Colomer Planas?
Vaig néixer a Arenys de Munt on resideixo actualment. Estic jubilada i soltera.
Als set anys vaig perdre la vista a causa d’un glaucoma. Això va fer que hagués d’anar al col·legi que la Caixa tenia a Barcelona.
Vaig aprendre Braille i allí vaig començar els estudis escolars i també de solfeig i piano.
Més tard, vaig superar les proves dels nivells B, C i D de català.
A nivell professional, em vaig dedicar pràcticament a la docència amb els nens i nenes cecs. En tancar-se l’escola on ensenyava, vaig fer de telefonista al Centre Cultural de la Caixa.
Quan vas començar l’experiència d’escriure, que encara dura?
Quan vaig assolir el nivel D de català, el meu professor em va dir que havia fet un canvi important i que havia d’anar més enllà dels estudis escolars. Va ser llavors que vaig fer tres cursos ”Aprendre a escriure” a l’ICESB (Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona).
És així que vaig començar a escriure en prosa i una mica de poesia. Més tard vaig apuntar-me a cursos de poesía que feien a l’ONCE. I d’aquesta manera em vaig trobar immersa en la creació literària.
Què et va decantar per la poesía i no pas per la prosa?
Quan escrivia contes, històries etc, vaig acabar adonant-me que trobar un inici, una trama i un final atractiu era molt complicat i la poesia em donava la llibertat d’expressar-me sense lligams, de deixar aflorar els sentiments sense cap condicionament i m’hi vaig trobar molt a gust.

“he organitzat 16 recitals amb diferents temàtiques”
Més enllà d’escriure, ets una activista cultural. Quins actes organitzes?
A Barcelona, per la primavera, al llarg d’una setmana es respira poesia per tots els racons i l’acte final es fa al Palau de la música. Això em va inspirar a fer un recital al Centre Moral d’Arenys de Munt.
Ho vaig proposar i em varen obrir les portes de bat a bat perquè entrés la poesía. Això va ser el 2004, des de llavors he organitzat 16 recitals cadascun amb un tema diferent. També hi hem incorporat la música que li dona molt de relleu. Intentem fer-ho amb tota la dignitat posible i el públic ens ha recolzat sempre.
Quan els feu?
Els solem fer en primavera i està obert a tota classe de públic.
El fet de ser cega ha condicionat la teva activitat cultural?
No, de cap manera. La invidència mai ha sigut un obstacle. Potser, m’atreviria a dir que fins i tot m’ho ha facilitat en algun aspecte.
Per exemple, cada vegada que he muntat una recitació he dit com volia el muntatge. Mai m’han posat pegues. Si m’han convidat a participar en un acte m’han facilitat l’accés a les coses que necessito.
M’han tractat amb tota naturalitat, acceptant les limitacions que tinc.
I a nivell creatiu, que hi té a veure la ceguesa?
El fet de no veure-hi fa que els altres sentits donin el màxim de sí, que la sensibilitat estigui sobreeixint, que la imaginació surti a córrer camins, que tota tu et deixis anar.
El Maresme està present en la teva poesia?
Jo no tinc cap poema que parli del Maresme. No tinc costum d’escriure sobre llocs concrets. Però sí que el Maresme té suficients elements per poder escriure prosa o poesía: el mar, les flors, els poblets, els racons íntims, aquell arbre centenari… i més i més. Vosaltres que la gaudiu ho sabeu millor que jo, però igualment m’inspira.

“jo mateixa assumeixo la despesa de l’edició dels meus llibres”
Ens pots parlar dels premis que has guanyat?
Sí, és cert, em vaig presentar a alguns concursos: La mostra literaria d’Arenys de Munt, Concurs Sant Joan de l’ONCE, El Roc Boronat de l’ONCE, el Concurs Miquel Martí i Pol de CCOO, el Concurs de poesia Josep Sabaté i Massa de Pineda de Mar, el Concurs A.W. Iris-Sol-Casaggemas de Badalona, el Racó poètic en viu de Palafrugell…
Parla’ns dels llibres que has publicat Carme
Tinc quatre poemaris publicats: A peu eixut, sobre les aigües del temps; Pessics de sal; Proclama de llums i ombres i Enforcall de dubtes i certeses.
Qui publica els teus llibres?
Jo mateixa, no hi ha cap editorial darrere. Excepte el primer llibre pel qual vaig rebre una ajuda econòmica de l’ONCE . Vaig assumint jo mateixa les despeses que deriven de la publicació de la resta de llibres.
I a on els podem trobar?
Enlloc, excepte a la biblioteca pública d’Arenys de Munt i, possiblement, la d’Arenys de Mar. Jo en tinc pocs exemplars i no estan a la venda.
Finalment Carme, què penses de ser l’escriptora homenatjada en el marc de la V Trobada d’Escriptores del Maresme?
Doncs, encara al·lucino i em pregunto: com és això? Per què a mi?
Promoure la creació literària és preciós i fer-ho pensant amb les dones, meravellós.
I que porti el nom d’una dona és perfecte, què es pot desitjar més? Gràcies i endavant sempre!!!…
Heidi Perez, feminista i lluitadora pels drets del col·lectiu LGTBI

Avui amb motiu del Dia Internacional contra la LGTBIfòbia (que s’escau el 17 de maig), entrevistem a Heidi Perez, la més que coneguda mataronina per la seva lluita a favor dels drets del col·lectiu LGTBI, una lluita necessària i que va conquerint a poc a poc espai i reconeixement.
Des del gener del 2019, l’ajuntament de Mataró ha posat en funcionament el SAI, Servei d’Atenció Integral al Col·lectiu LGTBI, Amb la Heidi parlem d’això i de moltes altres coses.
Qui és la Heidi Perez?
Sóc la Heidi Pérez Pérez. Vaig nèixer a Santa Coloma de Gramanet fa 44 anys, però porto vivint a Mataró des de l’any 2002. Sóc llicenciada en Economia per la UB i CEO a una empresa de distribució de papers pintats per a les parets. Sóc feminista i activista pels drets del col·lectiu LGTBI

El teu activisime és conegut a la ciutat de Mataró, perquè a banda de la teva lluita pel col·lectiu LGTBI, estàs involucrada en moltes altres mogudes, oi?
La meva participació associativa a Mataró va començar amb el Grupo H de la Vocalia de Dones Laia l’Arquera, on fèiem teatre social i de denúncia de les injustícies socials, especialment envers les dones.
També col·laboro en programes de ràdio com el programa Planeta Lletra de l’associació Planeta Lletra i condueixo actes organitzats per altres entitats.
Com comença el projecte de defensa del col·lectiu LGTBI?
La idea de crear una associació que defensés els drets del col·lectiu LGTBI em rodava pel cap des de l’any 2017, ja que trobava a faltar un espai de trobada i debat a una ciutat com Mataró que, tot i ser capital de comarca, no disposava de cap associació que recollís les demandes de les persones del col·lectiu. Hem d’assumir que la proximitat amb Barcelona, amb tot el seu potencial i tots els seus recursos, atreu a molta gent del col·lectiu que també valora l’anonimat que això comporta, però per a mi, mancava aquest espai a dins de la meva ciutat per a totes aquelles persones que no volíem anar cap a Barcelona.
Després d’un breu temps de fer projeccions de pel·lícules i debats sota el paraigües de la Vocalia de Dones de Laia l’Arquera, a qui estic enormement agraïda, em vaig trobar que l’Ajuntament començava a fer actes en el marc del Dia contra la LGTBIfòbia (17 de maig) i la festa De tots els colors pel dia 28 de juny. I va ser precisament una sol·licitud de millora d’aquesta festa per part d’en Xevi Noya la que va fer que ens possesim en contacte per parlar sobre la possibilitat de crear una associació propia amb persones LGTBI de la ciutat.
Unes quantes convocatòries obertes a tothom després d’allò, la Mar Romero, en David Domínguez, la Meritxell Calafell, en Jesús Gonzàlez, l’Olga García, en Xevi i jo mateixa, vam posar en funcionament Mataró LGTBI+.
Un projecte que ha començat amb molt bon peu, n’esteu satisfetes?
L’associació es va constituir formalment el 5 de juny de 2018 i ens vam presentar a la ciutat de Mataró el dia 26 de juny a Can Palauet, en un acte per a nosaltres molt emotiu, acompanyats
del president i la vicepresidenta de l’associació LGTB Terrassa i d’en Quim Roqueta, president de Gais Positius i la Plataforma LGTBIcat i mataroní com nosaltres. No ens esperàvem que més de 80 persones fossin allà per conèixer-nos!

En gairebé aquest any de vida de l’associació no podem estar més contents i contentes de la rebuda i acolliment dels mitjans de comunicació, les institucions i la ciutadania en general. Especialment orgullosos estem de l’èxit de la nostra primera campanya #esportamborgull on més de 40 associacions i clubs esportius es van adherir al manifest en contra de la lgtbifòbia a l’esport i on la Regidoria d’Esports es va comprometre a fer formació específica als clubs per conscienciar i eradicar la lgtbifòbia en l’àmbit esportiu.
Quina és la situació que viuen les persones LGTBI en la nostra societat i en Mataró en concret?
Gràcies a la diagnosi portada a terme per part de la Regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament de Mataró, Totes i tots som Mataró, hem pogut fer un mapa de la situació actual de les persones del col·lectiu a la nostra ciutat i podem dir, fonamentalment, que les persones que pateixen més discriminació i situacions de més exclusió són les persones trans. Encara hi ha molt desconeixement i prejudicis envers el col·lectiu i, especialment sensibles a aquesta problemática, són les persones trans.
En general, a Mataró, les persones LGTBI no ens sentim lliures d’expressar-nos en la nostra manera d’estimar i de mostrar-nos com som. Som molts i moltes les que ens autocensurem o amaguem aquesta part de la nostra vida. Encara no sentim que l’espai públic sigui per nosaltres, però el més greu segueixen sent les trabes administratives i les discriminacions laborals i socials que pateixen les persones trans. Mataró LGTBI+ neix amb la voluntat de crear un espai de debat i trobada entre les persones LGTBI de la ciutat, de visibilitar-nos i de conscienciar a la resta de la societat sobre la necessitat d’erradicar les discriminacions per motiu d’orientació sexual o identitat de gènere.
Com valoreu la resposta institucional davant de les discriminacions de les persones LGTBI?
En Xavi Tort, coordinador de l’associació, sempre diu que, en política, l’amor es demostra amb pressupost i té tota la raó. Al Parlament de Catalunya es va aprovar el 2014 una Llei pionera al món per la defensa de les persones, gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals i bisexuals. Però de res serveix aquesta llei si no es dota de pressupost. Hem d’instar a la Generalitat a que doti els recursos econòmics necessaris per portar a terme polítiques d’igualtat. Per aconseguir avenços en igualtat cal voluntat política, però sobretot, calen recursos que facilitin aquestes polítiques.
Actualment, a Mataró, funciona des de principi d’any, el servei d’atenció integral (SAI) per al col·lectiu LGTBI, un servei molt important per a nosaltres ja que aborda directament els nostres problemes i ens serveix com a referent de consulta, acompanyament i ajuda.

Podríem dir que, si no suficients, sí que hi ha els serveis necessaris. Potser trobem a faltar més acompanyament a famílies de menors trans, tal i com es fa a Trànsit en Barcelona, ja que poder compartir vivències amb famílies que estan vivint una situació semblant, pot ajudar molt a millorar-la.
L’avenç en la lluita pels drets i la dignitat del col·lectiu va en paral·lel amb el canvi social i de mentalitats?
No.
Aconseguir avenços en igualtat és fruit de la lluita de persones oprimides pel sistema heteropatriarcal. És la lluita d’aquestes persones la que provoca un canvi social que, tard o d’hora, es reafirma en la creació o modificació de lleis.
Això no ha d’implicar, malauradament, un canvi en la mentalitat de moltes persones. Només s’ha de veure el ressorgiment d’idees reaccionàries de partits d’extrema dreta, tant a Espanya, com a la resta del món. I, precisament per això, mai hem d’oblidar que perdre tots els drets aconseguits durant anys de lluita pot produir-se d’un dia per a l’altre. La lluita mai s’acaba, perquè quan acaba la de consecució de drets, arriba la del manteniment dels mateixos.
On estem de la Igualtat de gènere, Heidi?
Hi ha moltes persones que creuen que ja no tenim motiu de queixa, que ja hem assolit la igualtat i això no és real. Fins i tot, la vicepresidenta Carmen Calvo va dir que la Constitució Espanyola no recull la igualtat entre homes i dones com sí ho fan, explícitament, d’altres constitucions. Quan la gent diu que la Constitució garanteix la igualtat en l’article 14, els hi dic que això no és veritat. Aquest article diu que els espanyols som iguals davant la llei i que no pot haver-hi discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altre circumstància personal o social, però totes sabem que això és la teoria i que, a la pràctica, sí que hi ha discriminacions per aquests motius.
I això passa perquè no podem tractar la igualtat com un compartiment apart de la resta de polítiques. Mentre no s’apliqui la perspectiva de gènere en tots els àmbits i polítiques, la igualtat real no arribarà. Perquè no té cap sentit tenir un departament o una partida pressupostària en Igualtat, si la resta de departaments no inclouen aquesta visió.
Per arribar a la equitat hem de parlar d’interseccionalitat i adonar-nos que el racisme, el sexisme, la xenofobia, la lgtbifòbia i, en general, tots els prejudicis basats en la intolerància, no es donen de forma independent, sino que aquestes formes d’exclusió estan interrelacionades.
Hem de tenir molt clar que quan es facin les partides pressupostàries, la perspectiva de gènere i la interseccionalitat han de creuar totes i cadascuna d’elles, ja sigui economia, salut, ensenyament, cultura, via pública…
De res servirà augmentar la partida d’igualtat, si no millores el servei d’assistència sanitària a les persones trans, fas formació als funcionaris públics amb aquesta visió o inverteixes en un protocol anti-bullying a les escoles, només per posar uns exemples.
Carme Rovira Ros, una vilassarenca apassionant

Poeta i mestre de poesia vilassarenca, La Carme Rovira Ros posseeix una interessant trajectòria artística i literària. La seva experiència professional poètica i com a “franco tiradora” plena de treballs inèdits és molt rica. Es va dedicar durant anys a ensenyar l’art de la poesia a l’alumnat català i a crear i difondre una poesia feta des de les sensacions i els sentiments.
Ha publicat molts llibres entre contes i poesia per a infants i joves, reculls de poesia, novel·la i assajos.
Qui és Carme Rovira Ros?

Vaig néixer a Barcelona l’any 1942. Era segona de dos nois. Només ells van tenir accés als estudis. Jo vaig aprendre a fer altres coses com ara cosir. Em vaig casar i em vaig dedicar a cuidar la casa i els fills. La creativitat però va fer irrupció de manera precoç en la meva vida i me la hi va canviar.
Vaig veure com sense plantejar-m’ho, em posava a canviar les lletres a les cançons i m’agradava com quedaven, i com m’esplaiava quan escrivia cartes (dues pàgines diàries) al meu xicot que estava complint el servei militar.
Però la creació poètica pròpiament dita va començar quan els meus fills em van demanar ajuda per fer poesia. Llavors descobrí la meva passió per aquest gènere. A més vaig constatar la necessitat que té l’alumnat d’aprendre tècniques per fer poemes de forma divertida i em va semblar que s’havia de fer quelcom per ajudar-los. Em vaig oferir a ensenyar l’art de la poesia a l’alumnat. Ho vaig fer per primer cop a l’escola… En el seu moment no tenia cap tècnica, només feia el pallasso. La meva filla, que en pau descansi, me’n persuadia perquè deia que els nens se’n riuríen de mi, però no ho va aconseguir.
Vas escriure també poesia a aquesta època o només l’ensenyaves?
Sí, escrivia també la meva de poesia. Per casualitats de la vida, el pintor Josep Baqués va llegir uns poemes meus i li van agradar molt. Fruit d’això va néixer Viure el Silenci, carpeta d’art amb poemes meus i litografies originals del pintor.
L’any 1984 em vaig traslladar amb la família a Paris. Des del primer moment, vaig decidir que no em limitaria a visitar els llocs emblemàtics de la ciutat sinó que volia conèixer gent i exercir alguna activitat d’utilitat. Vaig acudir a l’ambaixada espanyola, l’ambaixador de la qual era català i on vaig conèixer també el pintor Pere Pagès. D’aquell moment recordo l’anècdota que em va passar amb el conserge de l’ambaixada. Quan em vaig presentar com a Carme Rovira, ell va dir que jo no podia ser la Carme Rovira perquè aquesta última era diferent, era pintora i estava en aquells moments en la seva casa d’estiueig a Vilassar de Mar, i era cert. Casualment dues Carme Rovira vivíem a París i som de Catalunya, amb casa a Vilassar de Mar.
Gràcies a l’ambaixada, vaig contactar les escoles espanyoles (que agrupaven alumnes de tot l’Estat) i em vaig oferir per fer qualsevol tipus d’activitat d’interès.

L’alumnat provinent de l’Estat Espanyol rebia un programa molt estricte i no tenien gaires espais d’aprenentatge artístic. Llavors em van proposar que m’encarregués de les classes extraescolars on s’havia de reforçar l’espanyol, a l’Institut San Fernando de Neuily. El primer que vam treballar van ser les faules de Trilussa. Llegíem i fèiem jocs de rols. L’any 1987, vam arribar a preparar una obra de teatre en base d’un poema meu titulat l’extraterrestre, explica la història d’un nen que es troba un extraterrestre camí a l’escola, aquest només es comunica amb sons però quan al final el nen li regala una bandera del barça, l’extraterrestre s’emociona i plora. L’obra es va fer amb material totalment reciclat que van confeccionar els mateixos alumnes. Va ser tot un èxit.
Just després, vaig començar a escriure poesia eròtica. Vaig ser de les primeres dones poetes en iniciar aquest gènere poètic. A França estava ben vist, a la península, encara no.
Vas escriure també novel·la?
Sí, la novel·la va sorgir arran d’un viatge que vaig fer a l’Àfrica amb la meva amiga, la il·lustradora Pilarin Bayés. Totes dues necessitàvem viure una nova experiència que ens fes sortir de la zona de confort i del nostre entorn habitual. Conèixer un continent tan diferent com Àfrica i les societats africanes per conèixer-nos a nosaltres mateixes i al mateix temps aportar el nostre granet de sorra per fer una mica més alegra la vida de la gent que coneixeríem.
El punt de referència del viatge eren els missioners religiosos catalans que portaven a terme missions humanitàries a l’Àfrica. Vam anar-hi amb contactes facilitats des de Vic de gent que ens va acollir i ens va fer de pont amb l’entorn d’acollida africà. Es va tractar d’un viatge ple de lliçons d’humilitat i respecte. Estàvem incomunicades i corríem molts riscs. Tot i així vam decidir emprendre l’aventura preparades a tot.
A Kènia vam conèixer nens afectats pel sida, visitàvem escoles i realitzavem activitats lúdic-artístiques amb l’alumnat. La Pilarin feia dibuixos i jo els representava amb mímiques. Recordo que en una d’aquestes sessions, la Pilarin va dibuixar un lleó i vam preguntar què era. L’alumnat reia estranyat. Resulta que no havien vist mai un lleó, primera lliçó. Les escoles eren barracons implantats enmig del fang i la pols amb gossos i rates. La pols i la vista de nens descalços amb mocs em va causar mareig i vòmits. Una nena que portava un nen a braç se’m va acostar i em va somriure. Em vaig sentir molt hipòcrita. No trobava sentit a la meva estada a Àfrica a part la de conèixer una crua realitat, sense aportar-hi res.
A Ruanda d’abans del genocidi i quan les ètnies convivien juntes en pau vam visitar un taller de costura per a dones. La majoria de les dones deien que la roba que els enviaven d’arreu del món no els servia perquè no s’esqueia al seu gust. Recordo que la monja encarregada del taller insistia en què s’havien de tenir en compte els seus gustos a l’hora de voler-les ajudar. Com en qualsevol cultura, elles tenen els seus propis canons de bellesa que s’han de respectar, segona lliçó. Recordo també que un dels professors ens va convidar a casa seva. Quan em va presentar el seu fill, aquest va plorar d’espant perquè mai no havia vist una dona tant blanca amb ulls blaus i cabells rossos, tercera lliçó de la qual vaig fer un poema. Un dels records alegres d’aquella estada va ser la paella que vaig preparar a les monges i els capellans que ens van acollir, amb ingredients i estris molt bàsics però que van gaudir molt. Enyoraven molt la terra i el menjar de la terra. Des de Catalunya, els havíem endut fuets.
A Etiòpia, les cues per entrar al dispensari eren immenses. Hi faltava de tot fins i tot l’anestèsia. No vam fer-hi res perquè el nostre destí era Eritrea i no hi vam poder accedir. Vam passar-hi quatre dies de penúries després dels quals vam tornar cadascuna a casa seva.
D’aquest viatge ha sortir el llibre “Vivències d’una xarnega integrada i altres memòries de l’Àfrica” que es va publicar l’any 2012 per l’editorial Saragossa.


Què vas fer després de la tornada a Paris?
La vida em va canviar molt. La meva filla que havia vingut a Barcelona va morir en un accident. Al mateix temps, el meu marit havia de tornar-hi per assumir una missió de la seva feina a les Olimpíades de Barcelona. Per un moment, el meu destí anava a ser totalment diferent. Però el meu home em necessitava. De dia li donava suport en les relacions públiques de la feina i quan tornava de Barcelona cap a Vilassar de Mar on vivia, plorava desconsoladament. No sabia què fer de la meva vida. Decideixo tirar endavant i m’ofereixo per ensenyar poesia a nens malalts de càncer de la fundació Enriqueta Villavecchia, l’any 1992.
Després d’aquesta enriquidora experiència, reprenc les classes de poesia amb l’alumnat en diferents escoles, sobretot a Platja d’Aro, on imparteixo a la biblioteca Mercè Rodoreda classes a l’alumnat. L’eina principal era el meu gos invisible. Preguntava com es podia dir el gos i segons el que sortia, els alumnes feien poemes. També portava imatges, objectes i un cabàs ple de productes naturals. L’alumnat tocava, olorava, mirava i componia paraules a partir del que es veia, se sentia i les sensacions que es tenien. Escrivia paraules a la pissarra i demanava que componguessin un poema. Fa 10 anys que imparteixo aquestes classes. Van coincidir amb la incorporació dels eixos transversals en l’educació. Ah i també vaig participar en el projecte Poesia Telemàtica, amb el meu llibre Grill Grillat, que va ser un programa pioner per a les escoles dels Pallars, per iniciativa del professor Joan Valldaura.

L’any 1993 formo part d’un grup de treball dirigit per la professora Rosa Maria Pujolm, el grup va rebre un premi nacional (Premio Nacional de Educación). L’any 1994 vaig donar també xerrades al professorat de la UAB perquè aprenguessin tècniques per ensenyar poesia a l’alumnat, un projecte coordinat per Josep Bonill Gargalló (E.P.D), professor del Departament de Didàctica de la Matemàtica i de la dita universitat. El projecte tenia com a lema “Ciència i poesia lliguen” i reivindicava el bon humor com a praxi en l’ensenyament. Per altra banda, vaig col·laborar amb mestres de “Rosa Sensat”.
Diversos poemes meus estan inclosos en llibres de text. Vaig rebre tres premis individuals d’ajut a la publicació atorgats per el “Departament de Consum de la Generalitat de Catalunya”, fruit dels quals s’han publicat llibres com “Consum, consumir, consumir, amb el coco a la mà” Mentrestant reprenc la poesia eròtica, llavors no era tan tabú a Catalunya com abans i l’any 1991 surt el llibre “entre llençols, poemes per a la tauleta de nit”. El músic Albert Guinovart en va musicar dos, “manca de tu” i “dins meu”. La periodista Neus Aguado en va fer una bona crítica a la Vanguardia, i posteriorment, el 2011, es publica “Salto de Cama, poemari per a adults”.
Què t’ha portat a escriure poesia eròtica?
Els sentiments i les sensacions. Trobava a faltar poesia que en parlés o els transmetis. La poesia que abundava i que la gent considera com a poesia en majúscules no arribava a la majoria de la població perquè no connectava amb les sensacions. Et pot agradar Mozart, però també et pot agradar un tipus de literatura i de cultura que no siguin tan elitistes.
Com valores aquesta gran trajectòria teva?
La meva trajectòria ha estat estimulant, engrescadora i exasperant quan veus que tens el calaix ple d’escrits, sense publicar, però… també ha estat balsàmica en els moments mes difícils de la meva vida. La tenacitat, la observació i les ànsies de comunicar-ho m’ha portat fins on soc, no gaire lluny. Però…, no em queixo. Ha estat una forma de vida, tenir sempre el cap als núvols, els ulls àvids, les sensacions a flor de pell, la ma al “boli” i els peus en terra. Això m’ha permès expressar-me a traves dels meus llibres.
Finalment, acabem com sempre fem en les entrevistes, preguntar-te com valores la situació de les dones i l’estat de la igualtat en la nostra societat en general?
Ja no estic al món laboral. No he tingut tampoc moltes carències ni he patit molt de desigualtat d’oportunitats. Em vaig dedicar als fills volent. El meu marit estava més ben preparat per treballar i per mutu acord vam decidir que ho faria ell. Vaig haver de lluitar una mica pel tema d’escriure, però em vaig arribar a imposar sense grans problemes.
Crec que homes i dones som diferents. Ells potser són més pragmàtics i nosaltres més entregades. Gestar un fill va molt més enllà del fet físic i del vincle amb la criatura. Quan ens van malament les coses busquem altres estratègies. Crec que a les escoles han de donar molta importància a això, a les arts i a la gestió de les emocions més que a les matemàtiques, tot i que són molts importants. Però hem avançat. Recordo que quan vivia a Cabrera, vaig anar a renovar el carnet a l’ajuntament. En el seu moment a les dones que no treballaven els posaven com a professió al DNI: Sus labores. La tècnica que em va rebre em va dir que jo no feia només les tasques de casa, sinó que feia quelcom diferent, escrivia i que per tant, em posaria de professió, escriptora. Jo vaig trobar que era un reconeixement cap a mi com a dona perquè a nosaltres ens costava més donar-nos a conèixer i dedicar-nos exclusivament a escriure en un món dominat per homes.



Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’Igualtat del Consell Comarcal del Maresme.
Núria Serra, passió per la dansa

Artista i creadora mataronina, la Núria Serra és, actualment, directora i coreògrafa de la Companyia de Dansa i Teatre que porta el seu nom. La companyia Núria Serra ha actuat a nombrosos teatres del circuit nacional i també en festivals de renom internacional.
Li agrada tot tipus de dansa i espectacles, però sobretot, defugir dels “típics” escenaris. Per a ella, és molt important apropar la dansa i el teatre a tot tipus de públic i edats i, per això, s’allunya dels estereotips i dels clixés combinant la seva tasca més cultural i educativa amb dansa i espectacles molt més lúdics. La seva creació ha estat, per exemple, des de performance al carrer amb temàtica de violència de gènere, fins produccions de gran format per cadenes hoteleres, creuers, presentacions de productes o esdeveniments d’empresa. També com a docent ha col·laborat recentment en diferents projectes als Estats Units i també amb diferents escoles de dansa nacionals.

Ets mataronina, oi?
Sí, sóc nascuda a Mataró l’any 1978, Vaig fer teatre des de ben petita a la Sala Cabañes de Mataró, fent de nen Jesús als famosos Pastorets i participant a diferents obres de teatre amateur com foren els Musicals de Fires, La Caputxeta Vermella o les Sarsueles de les Verbenes. La veritat que el teatre era i segueix essent juntament amb la dansa una de les meves grans passions. M’agradava quan marxaven corrents després de dinar amb les meves germanes per anar a fer Pastorets els diumenges a la tarda, i de vegades m’havia de saltar la “catequesi” de Valldèmia perquè tenia assajos de papers”.
També vaig estudiar ballet, jazz, contemporani, ball de saló, claqué i flamenc a la ja desapareguda escola Enriqueta Alum de Mataró. L’’Enriqueta va ser una de les persones que més va influenciar la meva vida. Encara recordo el gran carpesà blau que estava col.locat sobre la tauleta de rodes on a cada full hi havia apuntada cada una de les coreografies del festival. Un element molt útil quan no hi havia tants telèfons mòbils amb els que gravar els balls dels festivals o els exercicis d’exàmens. Allà estava tot anotat: posicions, vestuari, durada, entrades i sortides… El que més m’agradava era anar a ballar als casals de gent gran, a les residències, als hotels de la costa, a les sales de festes i als càmpings. Ella sempre tenia una actuació pensada per nosaltres! Ballàvem crec mínim 1 o 2 cops per setmana!. Van ser anys meravellosos que vaig gaudir moltíssim de la mà d’una persona que estima el ball i que em va inculcar no només l’amor per la dansa, sinó el que més m’ha servit en la meva professió: l’art de la interpretació. Per ella cada pas no era només un moviment muscular, ella ens va transmetre el significat de cada moviment i la intenció que hi havia al darrera de cada pas”
Això ho vaig combinar amb els estudis d’EGB al Cor de Maria de Mataró i de BUP i COU al Damià Campeny. Amb algun que altre desengany per part dels professors ja que en aquells anys el Batxillerat artístic no existia… i no s’entenia gaire el fet que hagués d’anar mínim 2 o 3 cops per setmana a Barcelona i hagués de saltar-me classes. De fet em suspenien bastant… inclús de literatura que era una de les meves assignatures preferides. També van ser anys complicats perquè els meus pares tenien una fàbrica de gènere de punt i en aquells anys, amb al crisi del tèxtil del 92, moltes empreses del sector a Mataró van haver de plegar… i des de ben jove, als 14 anys ja vaig haver de començar a donar classes de ballet , primer com ajudant de les classes de les nenes petites i després amb grups de nenes més grans… tot era per guanyar uns diners si volia comprar-me sabatilles noves, mallots per l’examen o sabates de taló per fer flamenc. Però vaig aprendre molt , no només del ball sinó també que totes les coses costen molt esforç i que no hi ha res que et regalin i que el més clar que tenia era que lluitaria tot el que fos per tirar endavant el que volia i el més important, el que sentia. La veritat és que el cor m’ha guiat bastant i sempre he escoltat la veueta que tinc a dins, no només en la meva vida personal sinó laboral”
Després de més gran, vaig combinar la dansa amb els estudis universitaris de Filologia Romànica a la UB, ja que la literatura i els orígens de les civilitzacions i les llengües indoeuropees sempre han estat una de les seves debilitats. Una mica més grandeta, ja vaig anar a Barcelona a fer Ball de saló i a competir i també a fer ballet a altres escoles com eren la Eulàlia Blasi, a la Berta Vallribera amb el famós Enric Castan o a la Lola i Pavón de Badalona. D’aquests últims en vaig aprendre la passió pel flamenc. Quan ella ballava, ho portava dins, no hi havia res més. I amb l’Enric, vaig aprendre treball constant i sobretot a controlar l’equilibri i l’eix. Finalment vaig entrar a l’Institut del teatre de Barcelona a la carrera de dansa Clàssica. I allà, no tot van ser flors i violes, però hi va haver grans professors, com la Elena Barcheva. Ella em va ensenyar el treball net i la disciplina de la dansa clàssica i la veritat, me la va fer estimar com mai. Ella com a bona russa, portava el ballet dins. Els estudis de l’Institut, ja els vaig combinar amb d’altres feines: gires de OT, Porta-ventura, actuacions al Liceu en òperes i també amb ballets de revista, famosos al moment com eren el Palace de Lloret o la Frankie Show.
Amb els anys vaig conèixer el meu marit, el Carlos Bianchini, actualment pianista i compositor (www.carlosbianchini.es). Després de moltíssimes col.laboracions amb altres artistes vam fundar la nostra pròpia productora d’espectacles, Bianchini Producciones i vam tenir 3 fills, l’Àlex, el David i l’Ivàn.
I actualment hem especialitzat les nostres carreres, ell més en l’àmbit de la composició musical i la distribució i jo en l’àmbit de la producció i la coreografia
La Núria Serra té una altra faceta artística que no es coneix gaire, oi?
Núria Serra és escritora i té ja registrat un dels seus primers treballs, POEMES DE JUVENTUT, poemes escrits en català i castellà, on parla del món, la vida, l’amor, la vellesa. “A casa, la meva mare sempre ha guardat escrits que li interessaven , imatges de paisatges i ella també escriu petits poemes per dates senyalades on dóna un punt de vista personal de tot allò que l’envolta. Crec que les dones d’abans tenen molt a dir, dones que no van tenir veu pròpia ni oportunitat, però degut al seu bagatge tenen un criteri molt clar de tot, i em sap greu que no hagin tingut la llibertat d’expressar el que sentien. La meva mare sempre ha estat una persona molt important, encara que per temps i ofici hem estat poc juntes, però sempre la porto aquí dins i m’ha ensenyat que la vida s’ha de viure, disfrutar, riure, plorar, mirar, escoltar i també parlar quan fa falta. Ella ha estat la veritat una de les meves millors mestres”
I com valores aquesta impressionant trajectòria teva?
No ha estat un camí fàcil, perquè no he triat una carrera Standard i perquè aquí al nostre país fa anys la dansa, potser no era una considerada una opció real de vida i si no podies anar a estudiar o a treballar a una companyia de fora… semblava que no faries res. Però he tingut sort de tenir a casa, no només per part de la meva família sinó també per part dels meus sogres i marit un suport sempre incondicional en tot el que implicava la dansa. I no tothom conta amb aquest suport. Jo sí l’he tingut i l’agraeixo molt. Sense aquest suport, tot hagués estat molt més difícil.
També he passat moments complicats amb molta feina , 3 nens petits i molta son… però ara per sort el camí s’ha aplanat , ja tinc els fills una mica grans i sembla que tot rutlla sol, encara que segueixo fent els sacrificis necessaris per tirar endavant el meu projecte de companyia i d’empresa. I no em fa mandra aixecar-me cada dia per fer el que m’agrada i oferir-ho a tots aquells que estan disposats a posar una mica de dansa a la seva vida. Ho gaudeixo molt perquè el ball és gairebé una de les úniques coses que em fa feliç per dins i m’omple! L’escenari té una màgia que de vegades no som capaços de veure en la nostra vida real, encara que la vida ral també està carregada de moments màgics.
Evidentment estic desencantada amb el sistema. El suport de les entitats públiques envers el meu treball coreogràfic i artístic ha estat sempre nul. Mai m’han donat cap subvenció pública i al contrari, cada mes segueixo pagant els meus rebuts d’autònoms per poder fer el que m’agrada.
Les dones hem recuperat molts espais que ens estaven denegats, creus que hem assolit la igualtat que anhelem?

Per poder fer els espectacles que tinc amb tema de gènere, he reflexionat bastant sobre la dona, el fet femení, l’home, la tradició o la societat . És complicat. Abans semblava que tot el que tenia a veure amb la dona era més fàcil perquè hi havia poc on triar, per no dir res. Però actualment, o millor dit a partir de la Revolució Industrial i amb la inclusió de la dona en el món laboral (fora de l’àmbit exclusivament familiar) han canviat moltes coses tant cap a millor com a pitjor.
Penso que no hem de buscar igualtat, sinó equitat, perquè no som iguals en cap dels sentits. Home i dona som diferents per naturalesa. Però si que hem de buscar respecte i llibertat envers les nostres decisions, pensaments i accions. Crec que la vida evoluciona més ràpid que la pròpia cultura i contínuament xoquen passat, present i futur.
És complicat avançar en el camí del respecte perquè tenim masses arxius del passat , bagatge històric i imatges, cançons populars… tot ens marca i costa treure’ns les etiquetes que arrosseguem de forma tradicional i totalment interioritzada i mil·lenària.
Crec que falta generositat per part de tothom, falta empatia per posar-se en el lloc de l’altre, crec que falta sinceritat, hi ha molta por i masses normes i convencionalismes que ens atrapen en un teranyina que de vegades ens fa dir coses o actuar de forma equivocada i que no ens permet avançar. Potser la clau de tot plegat la tenen la generacions futures que ja han crescut amb una “igualtat” més palpable i per tant, potser en el fons i a la llarga tenen altres prioritats.
Estem celebrant aquests dies el dia internacional de la dona amb una segona vaga feminista. Hi participes amb alguna de les teves actuacions?
Sí, el dia 10 de març a Canet de Mar a les 12.20 hores, presentaré l’espectacle de dansa Deja vu/La tieta.
La va entrevistar: Asmaa Aouattah, tècnica d’Igualtat del SIAD Maresme
Milene Moraes, una emprenedora entusiasta

Milene Moraes és una arenyenca d’origen brasiler que va aterrar a Catalunya l’any 2007.
Venia, com moltes altres persones emigrades, a estudiar (ella és llicenciada en Filologia Anglesa i Portuguesa i té diplomatura de Dret).
Un cop aquí, es va trobar amb moltes traves i dificultats per aconseguir el seu somni. De manera que es va limitar a estudiar el castellà i a buscar feina. La seva voluntat i persistència la van portar a aventurar-se per diferents camins de superació fins que es va sentir realitzada en el món de l’emprenedoria.
Milene, com vas viure aquest aterratge no tan fàcil?
No em vaig deixar vencer per la tristesa, jo sóc de naturalesa combativa. Així que em vaig arromangar i em vaig posar a treballar on sigui. No vaig treballar d’allò que desitjava i pel qual vaig estudiar, però amb tot vaig tenir la sort de trobar bones feines.
En què vas treballar?
Vaig començar treballant en un bar cultural i al mateix temps donava classes d’anglès amb empreses que ofereixen classes d’idioma. Després d’un temps treballant al bar, em van començar a encarregar l’organització d’esdeveniments, cosa que m’agradava molt.

Però no tot va ser flors i violes. Em van estafar en una de les empreses perquè treballava sense contracte. Va ser quan vaig conèixer el meu marit i em vaig casar amb ell. Vam venir a viure a Arenys de Mar. Vaig viure una època de maltractaments que em va frenar la vida. Després de la separació, vaig tornar a treballar a Barcelona en l’àmbit de l’estètica. M’hi vaig quedar fins al moment en el qual vaig conèixer el món de l’emprenedoria.
Com et vas endinsar en aquest món?
Primer vaig viure una expriència curta de treball per compte propi obrint un restaurant amb altres persones.

Aquesta experiència no va tenir èxit. Després, una persona de la qual era clienta em va iniciar en aquest món. Vaig començar la meva aventura en el comerç electrònic: botiga online, telecomunicació, energies (renovables?), etc. Venia serveis de necessitat bàsica i productes de cura personal. Amb el temps em vaig convertir en distribuïdora.
La franquícia em va facilitar les eines tecnològiques necessàries per desenvolupar la meva feina: oficina virtual, eines de màrqueting, suport tècnic, atenció al client, el kit d’inici i la formació necessària per gestionar totes les operacions.
Llavors entenc que tens un lloc web?
Sí, tinc una pàgina web. Però ja no ens dediquem tant a vendre a productes perquè els serveis són els que generen els ingressos residuals. Així que treballo per tenir clients als quals recomano que canviïn de compania de llum, seguro, telefonía móvil i seguretat domèstica mitjançant comparacions de factures d’una compania a l’altra. Es fa el client un cop i es cobra tots els mesos de per vida mentre sigui client nostra.
També treballo perquè altres persones puguin ser també distribuidores, creo una xarxa de persones distribuidores. Estem inscrites en tots els òrgans que autoritzen la venda directa. Vaig estar un any estudiant i observant, els meus estudis de drets em van permetre entendre com funciona tot el tema.
La via de contacte amb el públic i amb la xarxa és Facebook, lindelkin, Instagram i l’entorn immediat. La xarxa la constitueixen més dones que homes.
I com evoluciona la teva nova feina?

Molt bé, la meva botiga està en 26 països del món. Cobro cada mes un sou (variable però el rebo cada mes) a més de comissions per treball en equip, la rapidesa i l’ampliació de la xarxa. Cada cop que la xarxa creix, cobro més i si recomano un producte, també.
Per crear xarxa, organitzo allò que s’anomena PBR (personal bisness,…). Són trobades de petit comitè (de tu a tu).
Però jo et vaig veure (en fotos) en trobades grandioses. Què era allò?
Ah, sí! També participo d’esdeveniments formatius i informatius de creixement personal, projectes i desenvolupament amb pla de compensació (¿) tant com a formadora com, com a participant.
Si anem a traduir aquesta feina teva en números, de què estariem parlant?
Tinc més de 100 clients, i una vintena de socis: 15 en Colòmbia, 2 en Mèxic, 2 en Espanya i la cosa està creixent.
Quina valoració fas de tot això?
És un treball que m’enriqueix molt com a persona. M’ha ajudat a créixer molt i m’ha demostrat que crear és possible. També m’és molt gratificant veure que ajudo a altres persones, especialment a les dones, sobretot aquelles que volen emprendre i no saben com. Hi ha un perfil de dones que requereix molt de suport per tirar endavant la seva vida que són les dones amb càrregues familiars i amb una certa edat. Combinar la feina amb la vida familiar és difícil. Una manera de fer-ho és l’autoocupació.
Tu també participes del projecte microcrèdits solidaris, oi?

Sí, hi participo des del vessant emprenedor perquè m’ajuda el fet de participar en els networking per donar-me a conèixer i vendre el meu producte. També m’agrada participar de la dinàmica de grup i donar-nos suport mútuament les dones que en formem part.
Formo part de la xarxa Mujeres emprendedoras por el mundo, som més de 200 dones arreu del món.
Com a dona d’origen estranger et vas trobar amb obstacles en el teu procés emprenedor?
Hi ha problemes que compartim totes les dones que volem emprendre en una societat bastant patriarcal encara, però hi ha d’altres que només els patim les dones que venim de fora. Ens toca lluita constantment per la regularització de la situació administrativa, contra els prejudicis que limiten molt el procés de creixement, el no reconeixement i valoració. Es fa més cas a una dona d’aquí que a una dona que ve d’un altre país. Si has fracassat en un projecte això et marca més i reps poca ajuda en general. Ara puc dir que sí que rebo suport i recolzament i em sento molt ben acompanyada.
I realitzada!
Sí!
Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD
Carme Bori, creadora de FLOW’RSPACE
La Carme Bori Esquius és la creadora d’una empresa amb un nou concepte de disseny floral: que les flors estiguin en equilibri amb l’entorn.
Per impulsar el seu projecte, es van deixar assessorar per l’associació Dones pel Futur, amb la qual col·labora el Servei d’Emprenedoria del Consell Comarcal del Maresme.
FLOW’RSPACE ha nascut amb l’objectiu de revelar l’ànima dels espais.
CARME BORI ESQUIUS: Dona, mare, arquitecta, consultora de Feng Shui i dissenyadora floral, em sento realitzada exercint la feina que em fa sentir més feliç: sóc florista per vocació. Fa uns anys, vaig entendre quina era la meva missió a la vida: la recerca de la bellesa. Això ha pres forma en el treball floral i en la seva disposició en els espais. Tothom té dret a exercir el do que la vida li ha donat, a fer alguna cosa amb tant d’amor que emocioni. Seguir el camí que et dicta el teu cor no és gens fàcil, va a contracorrent i sovint no trobes suport al teu entorn… Però tot i les dificultats, et sents viva, feliç i realitzada. |
Com va sorgir la idea d’engegar Flow’rspace?
Després d’exercir d’arquitecta durant anys, em vaig quedar sense feina al 2009. Vaig començar a buscar dins meu, a través del coaching i del kundalini ioga. També em vaig formar en floristeria i ikebana i vaig treballar a Flowers by Bornay, disseny floral molt innovador. I vaig descobrir el Feng Shui.
El 2017 anava a acceptar una feina de tassadora immobiliària… Llavors es va morir el meu pare. Va ser un missatge: ara o mai! Vaig trobar feina en dues floristeries. Va ser una bogeria, amb molta feina; però jo era feliç. Fa set mesos, el traspàs de la floristeria de Barcelona m’ha canviat la vida: ara porto el meu propi negoci, Flow’rspace. Ho veig com una ajuda des de dalt…
En el teu currículum diu que ets arquitecta… com es produeix aquest canvi de 180º en la teva vida professional?
Crec que no cal dedicar-se a allò que vas triar als 18 anys; però celebro els coneixements i la sensibilitat envers els espais que m’ha donat la carrera d’arquitectura. No crec que el canvi sigui tan gran. De fet, el trobo coherent. L’únic que he fet ha estat escoltar els meus sentiments.
«Tothom té dret a exercir |
Com et va ajudar Dones pel Futur, a l’hora de plantejar-te el teu repte laboral?
Em van escoltar i van creure en el meu projecte. Vaig sentir la companyia i el suport d’altres dones que estaven en una situació semblant i que tenien els seus propis projectes que les il·lusionaven.
Com creus que Flow’rspace “dona veu a la visió de la societat actual a través de les dones”, que és l’objectiu principal de Dones pel Futur?
Crec que ens convé feminitzar més la societat i l’empresa: cuidar el tracte humà i la manera en què se senten els treballadors, ser més flexibles en els horaris…
Flow’rspace promou valors femenins: el treball amb les flors, la recerca de la bellesa, la decoració dels espais, la connexió amb les energies de la terra… valors atribuïts a les dones des d’antic i sovint oblidats en el món de l’empresa. |
Hem vist que vas treballar al Consell Comarcal del Maresme. Quin record tens d’aquells anys?
Van ser els meus primers passos laborals. Una època molt estimulant: ser al costat del mar fent projectes urbanístics per a la comarca. També tramitava ajuts per a l’habitatge. Aquí vaig descobrir que m’agradava el tracte amb al públic.
Quina és la finalitat del Feng Shui?
Som un cos físic, però també tenim ment, emocions i esperit. L’equilibri de tots aquests aspectes és la salut.
El Feng Shui treballa amb els elements d’un espai per equilibrar-lo amb els de la natura (Foc, Terra, Metall, Aigua i Fusta), perquè sigui el més sa possible. Aquesta disciplina i art mil·lenari oriental parteix de la idea de que un edifici neix amb unes energies en funció de l’any de construcció i de l’orientació de la façana. Si hi anem a favor, podem gaudir de tot el seu potencial; si no, fins i tot ens pot perjudicar. El Feng Shui incorpora també coneixement de geobiologia i construcció amb materials ecològics i sostenibles.
És cert que una consultoria de Feng Shui pot augmentar les vendes, fidelitzar clients i incrementar la productivitat?
Si el client veu com es decora l’habitació d’un hotel o un restaurant, amb un disseny floral Feng Shui en sintonia amb l’estació de l’any, voldrà tornar.
Un treballador que està en un despatx amb l’esquena protegida, visió de la porta, llum natural, amb la cadira fora del creuament de línies de terra, estarà a gust al seu lloc de treball, tindrà menys problemes de salut i treballarà millor.
Com es revela l’ànima d’un espai?
Un espai equilibrat mostra la seva ànima. Si està desendreçat, mal distribuït, mal il·luminat, o ple de mobles, o massa buit, o hi ha molt de soroll… no mostra tota la seva essència. El Feng Shui dona les pautes per a equilibrar aquests aspectes.
I com és una boda Feng Shui?
És per a parelles amb sensibilitat. El ram de núvia, les flors, els centres de taula… tot es dissenya tenint en compte les energies de la parella, i es busca que predominin els elements més adequats per la data i el lloc.
Cal estudiar alguna cosa per crear una empresa com la teva?
Està feta a la meva mida; necessita d’un conjunt de coneixements que, modestament, crec tenir: bon gust, visió dels espais, sentit de la bellesa, coneixements de disseny floral, vocació d’atenció al públic i, per descomptat, estudis de Feng Shui.
Has anat creixent com a empresa, des que vas iniciar l’aventura?
I tant! De ser només una idea, a tenir encàrrecs. De fer treballs florals a la taula del menjador, a tenir la meva pròpia floristeria i haver pogut atendre, aquest Nadal, un casament. I encara em queden molts somnis per complir!
Suposo que amb tanta especialització no tens gaire competència…
Floristeries n’hi ha moltes, però que equilibrin els espais amb el Feng Shui, i orientades al sector de l’Hosteleria i Benestar, és menys habitual.
Explica’ns una anècdota sobre Flow’rspace…
Va venir un noi que volia terra i adob per unes llavors i un insecticida-fungicida. Li vaig dir que fins que la planta no hi fos, no tenia gaire sentit. Però ell estava amoïnat perquè la planta no se li posés malalta. Em va fer una mica de gràcia i li vaig dir: “Però, quina planta hi vols posar?”. Llavors em va confessar que volia plantar marihuana…
«Encara em queden |
I la cosa més curiosa que t’ha passat des de que et dediques a això…
Més que curiosa, màgica… Una noia em va demanar un bouquet per a la seva mare. Vaig presentar la flor que hi volia posar i li va semblar bé. Llavors vaig començar a fer el ram, vaig entrar en sintonia amb les flors i em vaig emocionar de tant que gaudia amb la feina. I a la noia li va passar el mateix, es va emocionar també. Ens vam quedar les dues amb llàgrimes als ulls. Moments així fan que tingui sentit que em dediqui a aquesta feina.
En el teu negoci, tot són flors i violes?
Noooo! Hi ha molta feina feixuga que no es veu. Sobretot ara que estic sola. Amb el temps, espero tenir personal per poder dedicar-me a dissenyar Solucions Florals Integrals per a hotels, restaurants, spas, centres d’estètica, esdeveniments i celebracions. I també per poder atendre tot el camp de consultoria de Feng Shui per a aquest sector.