Inici Documents Entrevistes SIAD

Entrevistes a dones

Eva Lleonart, una apassionada de la literatura

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Eva Lleonart és una barcelonina que ha trobat en el Maresme, i concretament en Sant Pol de Mar, el lloc per viure-hi. Ha abandonat la seva professió, la química, per la seva passió que és la literatura. Diu que s’expressa “millor escrivint que parlant” i la seva qualitat literària ja li ha permès obtenir diferents premis. A més d’escriptora és coach i uneix els dos vessants en els tallers de coahing i neurolingüística que imparteix. 

Qui és l´Eva Lleonart Muntagut?

Sóc catalana. Vaig néixer a Barcelona i actualment visc al Maresme, a St. Pol de Mar.
Química de professió, vaig exercir durant 13 anys a una multinacional. Allà ja vaig descobrir la meva passió per l’escriptura. Posteriorment em vaig formar a diferents escoles fins realitzar l´itinerari complert de novel·la a l´Escola d´Escriptura de l´Ateneu Barcelonès.

A què et dediques a nivell professional?

Sóc coach. Tinc el màster de coaching i també el de PNL (Programació Neurolingüística). Aplico la PNL al coaching, tant literari com personal, que duc a terme. Imparteixo tallers d´escriptura creativa, narrativa i anàlisi d´obres a diversos centres i també tallers d´Escriptura Terapèutica. Resumint sóc coach i escriptora. Escric i faig coaching literari.

Parla’ns de l’escriptura. Com has arribat a ser escriptora i què representa per a tu el fet d’escriure?

L’escriptura per mi és una necessitat de plasmar les meves inquietuds. M´expresso millor escrivint que parlant. Connecto amb el meu jo perquè quan escric parlo amb mi mateixa.

Sobre quins temes escrius?

Escric sobre els grans temes: l’amor, la passió, l’enveja, el sentit de la vida. Són temes molt tractats però hi poso la meva mirada particular. Em fixo en les coses petites però que aporten un gran significat en la vida.

Per exemple, una persona que no tingui cap posició social, econòmica o cultural, pot semblar d’entrada que només és una persona més, del munt. Però si la mires amb lupa descobreixes que és la persona més important pel seu entorn.


Al llibre “La vida s’escriu amb minúscules”, ho plasmo parlant de petites coses i en la novel·la “Miratge”, el focus està posat en les petites persones que viuen a la Índia. Puc donar l´exemple d´una senyora en un centre de moribunds. No tenia familiars, ni propietats ni gent que la visités. Però tenia una dignitat tremenda. Quan el personatge de la novel·la li va preguntar si volia alguna cosa, li va demanar que li pintés les mans i li poses el puntet al front (bindi).

 Quin lloc ocupa el tema dona en els teus escrits?

No escric només sobre o per a les dones. Però m´atrauen els diferents perfils de les dones. Per exemple a la novel·la “Miratge” hi ha la dona aventurera, lliure i independent i la dona formal amb família i més lligada a la societat.

De vegades escric com a home per posar-me en la seva pell i saber com ens veuen a les dones. A vegades ho aconsegueixo i a vegades no, sobretot quan es tracta de les relacions sexuals. Deixo llegir l´escrit a alguns homes del meu voltant per saber el seu parer.

Hi ha escriptors homes que sembla que coneguin molt bé el món de les dones, oi?

Sí, entre altres Garcia Márquez, Woody Allen en les seves pel·lícules, etc. Aquestes són excepcions, sobretot si parlem de la literatura clàssica on la dona era presentada com un mer objecte . Virginia Wolf va ser de les primeres que es van rebel·lar contra la imatge de la dona en la literatura. El seu pare li va permetre l´accés a la literatura i els llibres i això va fer que s´adonés del paper marginat i estereotipat de la dona en la literatura.

 Què penses de la categoria, literatura feminista?

A vegades penso que és una etiqueta per desqualificar o per treure força al que escriuen les dones. Jo entenc la literatura com una manera profunda d´expressar-se de l´ésser humà sigui home o dona. Aquestes classificacions no m´agraden.

Quins llibres has escrit?

El llibre de relats “La vida s’escriu amb majúscules” i la novel·la “Miratges” i altres relats publicats amb altres autors.

 També has rebut premis?

El mejor final de la historia. Concurs de la Cadena Ser. Guanyadora setmanal novembre 2007 amb el relat “Como todos los días desperté en mi cama sin saber dónde estaba
Concurs de microrrelats de El Periódico de Cataluña. Guanyadora Juliol 2007 amb el relat “El latín en la iglesia
Soñadores XV. Obres premiades en el certamen literari 7 plomes, Mollet del Vallés, 2006. Segon premi en prosa castellana amb el relat “Circunstancias”
Soñadores IX. Obres premiades en el certamen literari 7 plomes, Mollet del Vallès, 2002. Primer premi en prosa castellana amb el relat “Experiencias vividas”;  primer premio en prosa catalana amb el relat “Tan iguals i tan diferents” y segon premi en poesia castellana per “Sensibilidad”.

Abans has dit que aplicar el coaching i  la PNL a la literatura. Ens vols explicar què és el coaching literari i  la PNL?

El coaching literari ajuda a aconseguir els objectius desitjats. En aquest cas, seran objectius literaris. És un anàlisi d’on està la persona i cap a on es vol arribar. És individual. S’el·limina el bloqueig que impedeix escriure. Aquest sempre és personal. S´utilitza la PNL per acabar amb el bloqueig. Després es comença amb el procés creatiu.

La PNL és la programació neurolingüística, ajuda a detectar les creences limitants de la persona i substituir-les per creences potenciadores.
Això en el cas de les dones ho trobem per exemple quan no volen treure temps per escriure a l’atenció a la família i la llar, algunes vegades busquen l´aprovació prèvia de l´home.

 Quins tallers imparteixes?

Aquí al Maresme, imparteixo diferents tallers d’escriptura creativa i terapèutica.
Tallers d’escriptura creativa que ofereix les eines bàsiques per saber escriure Literàriament. Imparteixo un a Mataró i un altre a Calella.
Tallers d´anàlisi de tècniques literàries. Només es fa si ja s’ha fet el primer taller. Dóna una amplitud de mires  i ajuda la persona a trobar el seu estil. Imparteixo un a Sant Pol i un altre a Calella.

Tallers de narrativa, s´hi aprenen les tècniques literàries. Primer pas per fer escriure una novel·la o un conte. Imparteixo un al “laboratorio de escritura” a Barcelona.
Tallers d´escriptura terapèutica on s´expressen les emocions i s´aprèn a gestionar-les a través de l´escriptura utilitzant tècniques de la PNL. Ara estic fent aquets tallers a Barcelona, Calella i havia fet un a Castelldefels.

Com valores aquests tallers?

Aquests tallers posen la literatura a l´abast de tothom. Tothom és escriptor en potència perquè tothom ha viscut i té coses a dir. Aquesta diversitat dóna lloc a moltes mirades de la realitat, sexes, edats, àmbits culturals, etc.

Hi ha un taller que està organitzar per una entitat de dones oi?

Sí, és el taller de Sant Pol. Està organitzat per l´associació “Dones de la Vallalta” que porta 3 anys i ara els membres han assolit un domini important de les tècniques d´escriptura. Han arribat a publicar un llibre de relats i tot.

Sé que també estàs activa al món associatiu, a quines entitats pertanys?

Sóc una dona d´esquerres, sóc la fundadora del Teaming Vallalta, projecte social a la zona de la Vallalta (Sant Pol, St. Cebrià de Vallalta i St. Iscle de Vallalta) que pretén ajudar a les famílies més necessitades amb fons aportats pels membres del Teaming També formo part del Banc del Temps de Mataró i he col·laborat com a voluntària a diferents organitzacions: amb nens de famílies desestructurades, persones grans, persones immigrades, nens amb malalties oncològiques i una estada a Calcuta com a cooperant. Sóc la secretària de l´associació “Dones de la Vallalta”.

Com valores la teva trajectòria personal  a la vida?

La meva trajectòria personal, a ulls externs, pot semblar que hagi seguit camins ben diferents des de la química a l´escriptura. En realitat, a dia d´avui, m´adono que donar-me permís a experimentar les meves inquietuds m´ha enriquit i puc aplicar el que he après en cada etapa de la meva vida.
N´estic molt contenta.

De vegades es pateix del prejudici que l´escriptura ha de ser una afició, però una persona no en pot viure. És un missatge constant que m´ha obligat a ser més ferma i creativa per trobar la manera de fer viable el meu projecte.
El coaching pateix d´un altre problema. És conegut el nom però no es coneix en què consisteix. La frase de “Ara tothom és coach” no ajuda gaire perquè li treu valor i generalitza.

Quina és la teva visió personal envers la igualtat de gènere en la nostra societat?

És evident que la nostra societat ha avançat en aquest aspecte. La meva realitat no té res a veure amb la de la meva mare, i només estem parlant d´una generació anterior. Però crec que també és una percepció que amaga realitats desiguals encara ara, encara aquí, i no hem de deixar de reivindicar el dret de les dones a la igualtat en tots els àmbits.

Entrevista realitzada per: Asmaa Aouttah, agent d’igualtat del SIAD Maresme 

Karin Konkle, una estadounidenca feminista arrelada a Sant Pol de Mar

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Karin Konkle és una dona estadounidenca que va arribar l’any 1992 a Catalunya i s’hi va quedar. Aquesta feminista convençuda i vinculada al món associatiu de dones, viu a Sant Pol de Mar i ajuda les dones a l’autodefensa personal utilitzant les tècniques de les arts marcials i, en especial de l’aikido.

Ho fa a partir de tallers i amb la publicació del llibre “Estás segura? Autodefensa i las claves de la auténtica seguridad” , del qual s’està fent la segona edició. Per a Karin Konkle, “si no coneixes els trets generals de la violència que experimenten les dones realment, i les diferències biològiques i emocionals entre homes i dones, no és ètic dir que ofereixes un curs d’autodefensa per a dones

Qui és la Karin Konkle?

Sóc dels Estats Units. Sóc llicenciada en estudis de gènere i vaig estudiar a la universitat de Columbia a Nova York. Vaig treballar a una fundació per a dones a Nova York, però si volia avançar en aquella feina, havia de fer un màster, i no em decidia si dedicar-me a l’ensenyament o a una feina més directa amb les dones. Així que vaig decidir agafar un any per viatjar, provar com era donar classes. Vaig venir a Barcelona l’any 1992 pensant quedar-me uns mesos o un any, amb una motxilla grossa.

Què ens pot dir de la teva trajectòria migratòria?

Vaig aterrar a Barcelona, i m’hi vaig instal·lar fàcilment. Compartia pis amb un noi i una noia brasilers, i vaig conèixer molta gent a través seu. En aquella època ja feia aikido i això també em va permetre ampliar el meu cercle d’amistats. Però a la llarga la situació es va anar complicant, tant laboralment com amb les relacions de parella.

Per l’aspecte i l’accent, de seguida la gent nota que sóc estrangera, i d’entrada els hi fa certa gràcia, encara més perquè parlo català, però després hi ha algunes diferències culturals que són difícils. A vegades, em fa la impressió que em tracten com si estigués aquí de pas i sempre a punt de marxar, i això fa difícil plantejar projectes de llarg recorregut. Penso que em tracten com a  una turista, no com a una immigrant, amb tot el bo i el dolent que té aquesta classificació. Per exemple, no em demanen els papers al carrer, com passava sovint, per exemple, amb els meus amics brasilers. Però, d’altra banda, quan una altra noia (alemanya, per cert) i jo vam plantejar fer una associació de dones al poble, a la primera reunió es va aixecar una dona gran per dir que ella portava 40 anys vivint al poble i encara li deien forastera, però com a mínim era catalana, i que qui érem nosaltres per a fer una associació de dones. L’associació es va crear igual, i encara existeix, però al meu poble a vegades sento que el catalanisme mateix es converteix en un obstacle per a la coexistència de la diversitat cultural.

A què et dediques a nivell professional?

Sóc 3er Dan d’aikido, que és un art marcial que crea harmonia d’una situació d’enfrontament, buscant protegir-se sense fer mal a l’altre. Fa uns 25 anys que faig aikido i quasi 20 que faig tai txí també. La relació de la ment i el cos m’apassiona, dóna sentit a la vida que vivim aquí, en aquests cossos que són com experimentem el món.

Porto uns 15 anys donant cursos d’autodefensa per a dones, cursos en els quals s’ensenyen eines per a mantenir la calma en situacions complicades, s’aprèn a posar límits amb la veu i el cos, a comunicar-se clarament, a gestionar l’espai personal, i si cal, a defensar-se físicament. Preparo aquesta formació tant per a un públic adult com adolescent, i ensenyo a aplicar aquestes eines a diverses situacions, com per exemple les agressions homòfobes. Crec que el valor afegit de la meva feina és que tinc una perspectiva de gènere i treballo amb la gestió de l’estrés en si. Als meus tallers, mirem com sorgeix la situació de debò i practiquem com resoldre-la. Volia aprofitar tots els anys que havia dedicat als arts marcials i combinar-lo amb una perspectiva feminista i un treball d’unificar la ment i el cos. De fet, crec que aquests conceptes són la base de tot el que he fet, i que segueix sent vigent i diferencial. Ca la Dona ha sigut un espai súper important per a mi. Quan vaig arribar, vaig trigar anys a trobar persones feministes. Venia de Nova York i de la universitat, on estava molt ficada en l’activisme feminista, i quan vaig arribar aquí, per una banda, trobava un masclisme molt fort que no havia conegut mai, especialment en les arts marcials, on hi havia molt poques dones. Trobar Ca la Dona va canviar segurament el meu trajecte vital. Si no hagués pogut fer una feina com aquesta, amb tant sentit per a mi, segurament hauria marxat ja d’aquest país.

Has publicat un llibre i tot sobre l’autodefensa femenina, oi?

Sí, el llibre es diu: “Estás segura? Autodefensa i las claves de la auténtica seguridad”. Se’n van editar 200 exemples que ja estan exhaurits i ara estan a punt d’arribar els llibres de la segona edició.
El llibre explica en què consisteix l’autodefensa femenina i com es diferencia de l’autodefensa en general. Els homes quan ensenyen autodefensa ho solen fer com si tots fóssim idèntics, quan en realitat la violència masclista porta a tipus d’agressions diferents, tenim cossos diferents, i fins i tot els efectes de l’adrenalina al cos són diferents quan ens trobem sota l’efecte de l’estrés o de la por davant d’un agressor, per exemple. Si no coneixes els trets generals de la violència que experimenten les dones realment, i les diferències biològiques i emocionals entre homes i dones, no és ètic dir que ofereixes un curs d’autodefensa per a dones.

Com valores la teva experiència laboral aquí?

Treballo moltes hores per guanyar diners suficients per a pagar els autònoms, faig feines que són poc reconegudes i que m’obliguen fins a cert punt a competir en preus amb gent que treballa en negre, que no tenen titulació, i a vegades amb un tracte com si no es tractés d’una feina sinó d’un passatemps. Conec poques persones angloparlants que visquin aquí i que no treballin a l’ensenyament de l’anglès o la traducció. És difícil treballar aquí, i si ho fas pel teu compte, encara més. De tota manera, em sento afortunada, encara que he hagut de superar molts entrebancs. Volia homologar la meva llicenciatura, però aquí no hi ha una llicenciatura equivalent a la que vaig obtenir en “Estudis de gènere”.

Parles molt bé el català!

Trobo que és una cosa que no té mèrit perquè és la llengua que aquí es parla, al costat del castellà, i a Sant Pol, on visc, es parla molt el català. El meu accent americà es nota menys en català que en castellà.
La meva ex parella és catalana i era la llengua en la qual ens relacionavem. Parlo només en anglès amb el meu fill perquè penso que ha de ser la seva llengua materna. La meva colla al poble està composada bàsicament de persones angloparlants però que tenen parelles catalanes, i això ha fomentat encara més l’ús del català entre nosaltres i ha facilitat la barreja amb la gent catalana de Sant Pol.

T’agrada viure a Sant Pol?

Sí, estic bé aquí i el meu fill té aquí una qualitat de vida que no pot tenir en una ciutat.

Què ens pots dir sobre la teva participació associativa?

El meu primer contacte amb el món associatiu feminista el vaig establir a l’espai Ca la Dona, de la qual era sòcia, i participava en les activitats que feien. Després vaig tenir, junt amb una altra amiga, la idea de crear una entitat de dones a Sant Pol. Al principi la idea va tenir una mica de resistència per part d’algunes persones, però després vam crear l’entitat, que ha arribat a ser un referent per a les dones del poble. Sempre s’han fet moltes activitats variades per a les dones i es segueixen fent. El que passa és que sempre he trobat a faltar un enfocament més feminista i reivindicatiu en l’associació. Les dones només participen en les activitats que les interessen perquè responen a una necessitat d’elles, però en general són poques les que es mouen pel compromís amb la lluita per la igualtat i la eradicació de la violència. Les prioritats de les sòcies, que són les que ha de reflectir l’entitat, no sempre coincideixen amb les meves prioritats personals. La lluita social té relativament poc pes a dins l’entitat, i això sempre m’ha generat una certa insatisfacció. Però podem dir que és una entitat molt treballadora i ha fet molt per les dones del poble. Vaig deixar la presidència de l’entitat fa poc per manca de temps i per dedicar-me a altres coses, però segueixo col·laborant en allò que puc. Hi ha un grup de dones amb empenta que tiren endavant l’associació.

Entrevista realitzada per: Asmaa Aouttah, agent d’igualtat del SIAD Maresme