Inici Documents Entrevistes SIAD

Entrevistes a dones

Sílvia Llanto, una dona orgullosa dels seus orígens

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

No es considera una activista, però sí una dona compromesa. La Sílvia LLanto va arribar a Mataró provinent de Perú l’any 2008. Orgullosa de ser “peruana, xola i tossudament humana” treballa per desmuntar mites sobre la immigració.

És creadora incansable d’espais i projectes des d’on difon valors de respecte, solidaritat i humanisme, investiga contínuament com interactuen les dones en l’espai social i en la poesia ha trobat la seva “taula de salvació”. 

Qui és la Silvia Llanto?

El meu nom és Silvia Llanto Cadenas, vaig néixer a la Hisenda Paramonga envoltada de canyissars i del so de la mar, l’estiu del 67. Sóc peruana, però abans de res paramonguina, orgullosa de ser-ho ja que la història del meu poble és la història de la meva família. Paramonga és un poble que es va crear gràcies a la feina dels primers migrants arribats des del Carreró d’Huaylas a la finca costanera, és el primer districte industrial del Perú. Som un poble obrer i jo estic orgullosa de ser filla d’un obrer. 

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és silvia_llanto.png

Vaig viure envoltada d’història, una història viva. La meva mare, el meu pare, la meva àvia… tots tenien una història per explicar i jo vaig ser la dipositària d’aquestes històries. La meva àvia va ser un exemple per a mi, pertanyia a aquesta generació fundadora. Va patir com molts i va ser valent com tots.  Tot i quedar-se vídua, va treure endavant els seus fills i mai va renunciar a la seva identitat. Ella va portar sempre la roba que caracteritza una serrana: polleres, trenes llargues, barrets i el bell quítxua ancatxino. 

Els meus avis paterns van creuar els Andes, en els anys 30, per buscar un futur millor a la finca costanera. I jo, l’any 2008, vaig sortir del meu país amb el meu fill menor cap a aquestes terres. Es pot dir que segueixo l’estela familiar. He iniciat també el camí de retorn dels meus avantpassats hispans perquè el meu país, com deia José María Arguedas, és un país de totes les sangs. I el món és així un món on conflueixen totes les sangs, cap millor que una altra.

Una història emocionant i plena de lliçons de vida. Com ha estat la teva trajectòria migratòria?

Vaig arribar-hi gràcies a la reagrupació familiar i des del primer moment vaig prendre consciència de la meva nova condició. Havia deixat de ser Silvia Llanto per convertir-me en una immigrant. Em vaig adonar en el mateix moment que tramitava el visat i em van donar el NIE. Vaig viure aquest procés legal migratori, com si passés per un escorcoll policial, em va semblar totalment injust, com si l’oficina d’immigració tingués com a objectiu, no donar-me els papers, perquè jo era culpable d’alguna cosa, aquesta cosa, que no s’expressa però se sent. És com una mena de racisme institucional. Crec que des d’aquest moment vaig saber que havia de fer quelcom. He heretat de la meva àvia l’orgull de les meves arrels.  Estic orgullosa de ser peruana, índia, xola, tossudament humana. Llavors crec que la immigració ens obliga a reconstruir-nos i estic encara en aquest procés de reconstruir.

Vens amb una motxilla ben carregada d’inquietuds personals i compromís envers la societat i la humanitat. A part de la teva experiència familiar vital i els esdeveniments del teu país natal, et dediques a altres temes més acadèmics, oi?

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és Silvia_Llanto.JPG

Vaig estudiar Literatura a la Universitat Major de Sant Marc, em vaig dedicar a la docència en el Perú,  l’ensenyament és la meva vocació, gaudeixo ensenyant i la meva passió és escriure. He escrit contes i he obtingut un que altre premi. Vaig publicar fa un parell d’anys el meu primer poemari ‘Línies de Flotació’, tinc un poemari per a nens il•lustrat per editar i un nou llibre de poemes titulat ‘Poemes de la vida quotidiana’. La poesia és i sempre serà la meva taula de salvació, em va ajudar a integrar-me a Mataró, al teixit cultural i associatiu al meu barri.

A l’any següent d’arribar, vaig veure una invitació a un recital de poesia al barri de Cerdanyola i òbviament vaig ser-hi, necessitava escoltar poesia, finalment em vaig integrar com a sòcia a l’Associació Cultural de Cerdanyola, en què segueixo fins al dia d’avui, participo en els seus recitals de poesia i amb ells he organitzat cinemes col·loquis, he portat pel·lícules interessants que tracten de temes, polítics, socials, culturals, tractant sempre de despertar la consciència de la gent, si no remous l’ànima de la gent no passa res.

A nivell polític, com et defineixes?

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Sóc una dona d’esquerres, sóc un ésser polític, sempre ho he estat, des de petita era quotidià parlar de temes polítics a la taula familiar, no m’eren aliens els termes sindicat, vaga, democràcia i també aquesta odiosa paraula: traïció. 

 Recordo la desil·lusió del meu pare quan el candidat del partit amb el que simpatitzava va trair tot l’ideari. Particularment sóc molt crítica, desconfio de tots els ismes: nacionalisme, capitalisme, socialisme. Vaig viure el temps del terrorisme al meu país, vaig viure la crisi dels 90, vaig viure el temps de la reconciliació nacional, vaig llegir amb llàgrimes als ulls, el text de la Comissió de la veritat, vaig viure en un país on hi ha persones que importen i altres no, m’indignen les injustícies i mai he tingut por de dir el que penso, ni de fer el que considero legítim. Per això, quan en el Centre Cívic de Cerdanyola ens van convidar a ser agents anti rumors, vaig participar-hi activament, perquè considerava que era el meu deure com a dona i com a immigrant acabar amb aquest racisme existent a l’estat espanyol i allí va ser quan em vaig plantejar la possibilitat de fer un programa de ràdio. La meva tesi parteix de que es desconfia del que no es coneix, per això, creia necessari que es realitzés un programa per donar a conèixer el treball dels immigrants llatins, desmuntar mites, rumors, en el cas de Sudakía Style, això es va anar ampliant, el meu programa es va convertir en un espai on es podia reivindicar qualsevol tema i on convergien artistes i amics de camí i lluita.

No em considero una activista, però sí una dona compromesa. Tinc l’exemple de dones fortes en la meva família, la meva àvia, la meva mare, que era una dona que des de jove com a part de la seva fe cristiana, va realitzar molta tasca social i que en els anys de crisi, va organitzar el got de llet al meu barri, va ser una de les fundadores de la Federació nacional de dones al meu poble, que estava vinculada a la Federació de Vila del Salvador, de Lima, per la meva casa van passar líders comunals, dones del poble valuoses, amb sabers ancestrals, el meu primer contacte amb el feminisme va ser aquest, no el de l’acadèmia.

Parla’ns una mica de tants de projectes prometedors que vas desenvolupar,  desenvolupes  o tens la intenció de dur a terme en un futur.

M’interessa molt investigar sobre les dones i com interactuen en l’espai social, com generen xarxes, modifiquen la ciutat, hi ha una geografia humana i femenina molt potent, amb particularitats i peculiaritats.  L’any passat vaig exposar un treball fotogràfic anomenat ‘Frente al espejo’,  va ser una experiència molt gratificant que m’agradaria que es conegués a la comarca. Realment m’interessa el subjecte femení, som creadores de vida i donadores de sabers. x He participat en col•loquis.  El 2010 vaig participar com a ponent a la xerrada: “De rabones a ciutadanes” en Areny de Munt, en ella plantejava la importància de les dones en temps de crisi i com la reconversió dels rols assignats per la societat patriarcal ha permès l’equitat abans negada. Fins ara no he pogut exposar aquest tema a Mataró, sent la ciutat on resideixo i m’és difícil que m’hi acceptin idees o ponències. No em tenen en compte, i menys podria viure d’això a Mataró, que de segur hauria d’impartir-la desinteressadament. Jo segueixo creant, sóc un ésser pensant, em considero una dona creativa, bona comunicadora i sobretot positiva. x Aquest any voldria dedicar-me més a explicar contes, és una faceta que m’agradaria explotar, el meu primer tema són contes negres que inclouen cançons afro-latino-americanas i contes propis. Tinc com a projecte també, dinamitzar un taller de lectures feministes: contes, i novel•les escrites per autores poc difoses però potents. x Inicio l’any 2018, participant en el Dia Mundial per la Pau, amb una trobada interreligiosa en el qual participo com a membre de l’Església de Jesucrist dels Sants dels últims dies. La meva fe s’alimenta diàriament, és una fe amb obres que abraça a tothom. x

Si has de triar un missatge a transmetre a la societat ‘d’acollida’ en relació amb les persones que un dia van deixar la terra natal per ser unes més d’aquí, quin seria?

No som tan diferents, tenim els mateixos sentiments i el mateix anhel de justícia universal, per tant, si volem fer algun canvi en aquesta societat l’hem de fer junts, perquè aquesta és també la nostra casa, la nostra llar.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme.

Núria Vilardell, passió pels treballs manuals

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Núria Vilardell és una maresmenca enamorada de la seva comarca i, principalment del seu entorn natural. És als boscos del Maresme on, mentre passeja amb el seu gos, troba la inspiració per canalitzar la seva creativitat.

Treballa al Consorci de Promoció Turística del Maresme, però les seves inquietuds artístiques l’han portat a descobrir diverses manualitats. Ara, la seva passió és la decoració d’objectes amb composicions de flors naturals premsades.

Qui és la Núria Vilardell?

Nascuda a Mataró el 21 de febrer de 1962. He viscut a Mataró (El Maresme) fins al 2008 i vaig marxar a viure durant set anys a Pineda de Mar (El Maresme). Actualment, i des de fa dos anys i escaig, visc a Malgrat de Mar (El Maresme). Sempre he estat arrelada a la meva comarca que m’encanta. A part de compaginar la meva feina actual en el Consorci de Promoció Turística “Costa del Maresme”, combino les hores de temps lliure a realitzar treballs manuals, especialment el de pintura a l’oli i, sobretot, els treballs de decoració amb flors naturals premsades. 

De què et ve aquesta passió pels treballs manuals?

Sempre m’ha apassionat el món dels treballs manuals, artesanies, dibuix i pintura. Aquesta passió em ve donada per les ganes de creació que tinc i que no he pogut desenvolupar gaire quan anava a l’escola, tot i que el dibuix i la pintura eren per a mi una de les assignatures preferides i en les quals em deixaven ser una mica creativa. 

D’aquests diferents tipus de treballs, a quin et dediques actualment?

A cadascuna d’elles li dedico un temps encara que de manera desigual. Pinto a l’oli a estones lliures, especialment  marines que és el que més m’agrada. Una altra manualitat és la realització de peces de llana tricotades amb agulles de mitja o també de ganxet, ja sigui per fer bufandes, foulards, gorres, guants, etc.

De totes les manualitats, la decoració amb flor natural premsada és la que més m’apassiona. Penso que és aquesta on juga un paper molt important la meva creativitat real que tinc, per fer composicions florals i per la passió que sento per la natura.

Interessant, explica’ns que és això de les flors premsades?

Després de recollir flors i fulles al bosc, al camp o, simplement, comprant-ne a les floristeries, es tracta de seleccionar-les, premsar-les i condicionar-les per fer conjunts florals combinant colors i formes. La principal decoració son rams de flors combinats amb formes i colors de tal manera que encaixin perfectament amb l’objecte a decorar. Aquests objectes són de fusta com safates, joiers, caixes de diverses mides, tapes per comptadors, etc.. Algunes decoracions tenen un toc romàntic, d’altres amb tocs més atrevits de forma i color i altres que per la seva senzillesa son decoratives en qualsevol racó de la llar.

Quan va començar aquest interès per les composicions amb flors premsades?

Vaig començar a interessar-m’hi mitjançant algunes publicacions angleses que trobava a les llibreries i biblioteques entre els anys 1985-92 per tal d’estudiar quin sistema de premsat era el més adient, quin condicionament de les flors, i quins materials s’havien de fer servir. Vaig començar a realitzar les primeres proves i intentava aprendre tot el que podia i més.

Què és el que t’inspira més a l’hora de realitzar les teves obres?

La muntanya i els boscos de la meva comarca “El Maresme” i els boscos del Ripollès que son els primers que em van inspirar en aquesta activitat artesanal, i també perquè hi trobo un tipus de flors i vegetació ideal per a les composicions florals. Els meus colors de flors preferides son els blaus, els liles, ocres i vermells. Combinen a la perfecció a l’hora de decorar juntament amb el verd de les fulles.

Les flors preferides, son les roses de “pitiminí”, delfínium, pensaments, margarides, botó d’or (que es troba al bosc entre abril i maig), hortènsia, buguenvíl·lia entre d’altres.  Quan vaig pel bosc o al camp per anar a buscar material vegetal, procuro preservar el medi ambient. Intento no danyar en absolut la planta, tallant els talls de manera que no es malmeti i torni a desenvolupar noves flors i fulles.  Actualment també treballo amb resina, com a material per realitzar treballs de joieria amb flors naturals premsades, com collarets, medallons, anells, arracades, etc.

  • Comercialitzes el producte que elabores o només ho fas per entreteniment?

Venc els meus productes a amistats, familiars, veïns, i qui em coneix. A banda d’això, he realitzat exposicions i fires i últimament he creat una pàgina web on difonc la meva obra. 

La meva primera exposició va tenir lloc l’any 1992 a Premià de Dalt on se’m va oferir exposar a la residència per a gent gran “La Benèfica”. Vaig exposar 40 quadres amb diferents decoracions florals, i va tenir un èxit que no m’esperava. Em va motivar per seguir endavant amb la meva passió.   Després he anat participant en exposicions i fires entre els anys 1992-2006 a diferents pobles: Barcelona, Girona, Mataró, Pineda de Mar, Calella, Mollet el Vallès, Camprodon, Ribes de Fresser, Premià de Dalt, Sant Andreu de Llavaneres, Dosrius i Arenys de Munt.

T’ha estat fàcil donar-te a conèixer i vendre el teu producte?

Al principi tot era molt més planer. L’economia als anys noranta era forta i les persones reconeixien el treball artesanal en les diverses fires a les que exposava i compraven artesania.  En temps de crisi, als anys 2007 fins als 2014, les dificultats han estat moltes. Les persones reconeixen favorablement el treball artesanal pero no es venia. Molta assistència a les fires i/o exposicions, peró resultats molt negatius. Hi ha hagut anys de desmotivació personal perquè t’adones que la teva creació és molt valorada, però et desmotiva fer-ne de noves perquè no es venen.   També les administracions ho han posat difícil, ja que abans no es demanava tanta documentació per obtenir el carnet d’artesà/na. Ara és complicat, ja que només reconeix l’artesania si vius d’ella i si pagues els impostos (IAE). Les tramitacions i peticions de documentació per obtenir-lo es fa molt complicat i no simplifica gens la seva obtenció.  És a dir, si ho fas com a hobby, és molt més difícil introduir-te en les exposicions i fires, ja que a la gran majoria de municipis ens trobem que se’ns demana el carnet d’artesà per poder exposar. 

Com valores tot aquest camí de creativitat que vas recórrer?

Els treballs decoratius em permeten innovar en materials i nous dissenys. La innovació és un factor essencial per a la meva artesania creativa. Sempre estic pensant en nous productes per decorar i, a la vegada, han de ser objectes útils per a la llar.  Cada artesà té la seva pròpia creativitat, estil i idees diferents. Això fa que cap dels meus treballs sigui idèntic. Totes les decoracions son totalment diferents.  Entre els anys 2007 i 2014, vaig tancar parèntesi en aquesta etapa de creació de conjunts florals, ja que la feina i els estudis durant aquests anys no em van permetre seguir amb aquesta activitat. Vaig enyorar-ho molt. Ara torno a recuperar el temps perdut, no puc deixar ni oblidar aquesta activitat tant encisadora per a mi.  És tant gratificant aquesta artesania que m’agradaria donar-me a conèixer més, i sobretot al meu país per la particularitat dels meus dissenys. El meu somni és que em coneguin només veient qualsevol objecte decorat per mi, pel seu color, forma, senzillesa i elegància.  Sempre he pensat que seria interessant donar a conèixer aquesta artesania a d’altres persones que vulguin aprendre-la. Només necessitaria que alguna entitat hi estigués interessada en que donés cursos. És una manera de no estressar-me i no pensar en res més que ser creativa per uns instants i plasmar-ho damunt de l’objecte a decorar. 

Sempre hem sentit a dir que les dones es dediquen més que els homes a la creativitat artesanal, és així?

Tot i que m’he trobat amb molts homes artesans, penso que hi ha moltes més dones que realitzen artesania, potser per  l’àmplia sensibilitat que tenim en la decoració a la llar i potser també per l’educació.  La gran majoria d’artesanies, ja sigui, pintar, decorar, cosir, està fet molt més per les dones, i l’artesania més de tipus constructiu segueix essent realitzat pels homes (ceràmica, ferro, treballs en fusta….etc).

Moltes gràcies per aquesta entrevista Núria. Et desitgem molta sort!

Gràcies a vosaltres!

Entrevista feta per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme.

Maribel Nieto, devoció a la salut de les dones

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Maribel Nieto, directora durant 20 anys del programa de cribratge del càncer de mama i actualment voluntària de l’associació Maresme oncològic. La maresmenca escollida mataronina de l’any 2015 ens explica la seva experiència al món de la salut de les dones

Qui és la Maribel Nieto?

Sóc nascuda a Barcelona el 31 d’octubre de 1952, estic casada i resideixo  a Sant Andreu de Llavaneres.
Sóc llicenciada en Medicina i Cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 1975. Especialista en cirurgia general i cirurgia de l’aparell digestiu (Quinta Salut L’Aliança de Barcelona) i Màster en Sinologia i Patologia Mamària per la Universitat de Barcelona a l’any 1992.  

En quin àmbit d’estudis dels que vas cursar, et vas especialitzar professionalment?

Vaig començar la meva vida laboral com a ajudant d’equip quirúrgic de l’ Institut Català de la Salut (ICS) des de 1976. Després vaig exercir d’adjunt del servei de cirurgia general de l’Aliança Mataronina des de 1977, posteriorment amb la fusió, com a adjunt del servei de cirurgia del Consorci Sanitari del Maresme (Unitat Funcional de Patologia Mamaria) fins a la jubilació al novembre de 2015.

Considero que la meva aportació més destacada ha estat la de crear la consulta específica en patologia mamària, dins del Programa de l’Atenció a la salut sexual i reproductiva de l’IC,  al Maresme, des de 1992 fins a la jubilació. Des de 2006 reconvertida en consulta de diagnòstic ràpid en patologia mamària en coordinació 

amb el Servei de Diagnòstic per la Imatge de l’ICS.

Vaig començar la meva vida laboral com a ajudant d’equip quirúrgic de l’ Institut Català de la Salut (ICS) des de 1976. Després vaig exercir d’adjunt del servei de cirurgia general de l’Aliança Mataronina des de 1977, posteriorment amb la fusió, com a adjunt del servei de cirurgia del Consorci Sanitari del Maresme (Unitat Funcional de Patologia Mamaria) fins a la jubilació al novembre de 2015. 

Sabem que la teva jubilació no ha significat el cessament de la teva activitat en l’àmbit de la salut, sinó que va ser l’inici d’una nova etapa en el desenvolupament de la mateixa. És així?

Després de la jubilació, vaig incorporar-me com a voluntària a l’Associació Maresme Oncològic.  És on duc a terme, amb altres persones, accions per donar suport a les perones afectades pel càncer. Realitzem moltes accions: tallers, formacions, gales i marxes solidàries, etc.

En l’àmbit de la salut de les dones, relacionat amb el càncer, oferim espais de relaxació, formació, atenció psicològica, etc. En el càncer de mama en concret, com a experta en la patologia mamària, ofereixo xerrades informatives a tot el Maresme, on explico com s’ha de fer la detecció, els símptomes del càncer de mama, les llegendes relacionades amb la patologia, etc. També sóc nombrada Coordinadora del Voluntariat del Consorci Sanitari del Maresme, de manera altruista. Signat l’acord l’1 de juny de 2017

Com valores la teva trajectòria personal

Molt satisfeta de la tasca realitzada en 40 anys de professió.  Reconeguda per la ciutadania de Mataró que em va votar com a mataronina de l’any 2015 per la meva trajectòria professional a la ciutat.

Com a professional dona, et vas trobar davant de problemes a l’hora d’imposar la teva expertesa o en voler complir els teus propòsits?

Vaig trobar dificultats a l’inici de l’activitat professional en accedir a una feina de cirurgia  (pel fet de ser dona, encara que no ho diguessin de manera clara). Posteriorment també, vaig tenir  la sensació que havia de demostrar sempre molt més que els homes per imposar la meva opinió, criteri i expertesa.

Consideres que l’oportunitat d’accés de les dones al món de la salut, com a professionals, és igual que la dels homes?

Hem millorat en el camp de la medicina després de la instauració del programa de formació de metges interns i residents (MIR), on preval la nota de l’examen davant el gènere. Actualment, prevalen les dones en els estudis de medicina i en l’àmbit de la salut reproductiva hi ha més dones que homes.. Però encara queda molta feina per fer.

Actualment sabem que els problemes de salut de la dona poden ser diferents dels dels homes i que les manifestacions d’una mateixa malaltia pot ser diferent en l’home i en la dona. Aquesta especificitat es té en compte en la sanitat?

Cert, les dones tenen problemes de salut molt diferents als que poden tenir els homes. Per això precisament, s’han creat recursos per donar resposta a aquestes necessitats com els programes d’atenció a la dona de l’Institut Català de la Salut que ara en diuen atenció a la salut sexual i reproductiva. La menstruació, l’embaràs, el part… són realitats que només viuen les dones i els afecten només a elles. L’accés de les dones al sector de la sanitat com a professionals, ajuda a que aquets problemes s’entenguin i s’atenguin millor. Hi va haver també avenç en l’accés de les dones als centres mèdics per temes relacionats amb la prevenció (de càncer de mama, coll de l’úter, etc.), cosa que abans no passava.  L’accés als recursos sanitaris es universal, i sense demores en els casos d’urgències (malgrat les retallades). La salut manté la seva qualitat gràcies  la professionalitat de tot el personal que hi treballa. Cal, però, que hi hagi més formació i especialització en les malalties que només afecten les dones i que no deriven únicament de la salut reproductiva. 

Mayte Carreras, la mataronina que fa de l’humor una forma d’interpretar i viure la vida

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

La mataronina Mayte Carreras compta amb una carrera artística molt rica i variada, que va iniciar fa més de 30 anys en diferents “àrees” de les arts escèniques. Mayte Carreras és show-woman, actriu còmica i humorista.

El públic de Mataró ja la coneix a través d’alguns shows seus que va presentar en motiu d’actes socials com el Dia Internacional de la Dona, festes i actes de barri, etc. També ha fet gires per altres municipis del Maresme i actualment està impartint tallers teatrals a Vilassar de Mar i Dosrius (Canyamars). Us convidem a descobrir-la en aquesta entrevista.

Qui és la Mayte Carreras?

Soc  actriu, còmica professional i dinamitzadora de tallers d’interpretació. Estic dedicada des de fa més de 30 anys a les arts escèniques. 

Què et va portar al camí de les arts escèniques?

Soc administrativa de formació, però el meu amor a l’art em va portar a estudiar-ne diferents disciplines: dansa amb els seus diferents tipus (clàssica, espanyola i contemporània), Jazz, teatre, … i a més a més vaig procurar tenir coneixements de camps que em serien d’ajuda en la meva carrera artística com el PNL, el coaching, la fonètica i expressió anglesa, condicionament físic, etc. Vaig estudiar també Arts Polítiques i Ciències Dramàtiques obtenint molt bona nota en gimnàstica.

En què va consistir la teva carrera artística fins ara?

Vaig treballar de ballarina en diferents companyies,  vaig exercir també de professora de ball, de presentadora de programes com el programa “Dissabte Show” de Canal Català i el programa “A la teva bola” de Onda Rambla.

Del 2007 al 2009 vaig fer un total de 80 actuacions interpretant el personatge “la Tieta Encarnació” en el programa “Noche Sensacional” produït i dirigit per José Luis Moreno, i emès per Canal 9, Canal Sur, Murcia TV, Castilla La Mancha TV i IB3 (Illes Balears).

Per altra banda, tinc diferents shows, espectacles i comèdies teatrals que vaig presentar en gires per diferents llocs. Destaco la gira que vaig fer amb l’obra teatral “Dona i encara vols ser artista” i l’espectacle de monòlegs “Stand up Comedy”. A més de múltiples espectacles, convencions, actes socials i comèdies entre elles “Marit i muller, quin merder!”, “marit i muller… els fills i la mare que els va parir” i “Ara us ho explico”. Actualment, imparteixo tallers i cursos d’improvisació,
PNL, foniatria i veu i continuo fent gira amb les meves obres de teatre. En breu estrenarem la comèdia “Ruth i Mercè separades… i què? Amb l’actriu  Cristina Solà amb qui  compartiré escenari en aquesta esbojarrada paròdia.

També duc a terme dos tallers: un adreçat a tota aquella dona que vulgui enriquir la seva
persona, créixer interiorment i potenciar les seves actituds artístiques aprenent a ballar, cantar, interpretar , recitar… etc  de forma divertida i distesa. Es basa en aquesta simpàtica idea: “DONES TIC..Tremendament Imparables i Creatives”i porta per nom, “Nena tu ets la millor!”. L’ altre té els mateixos continguts però està adreçat a persones jubilades, o que disposen de temps lliure, el seu nom és: “ Això serà cosir i cantar “. La idea és que d’una manera fàcil, com diu la dita, treballin el ritme i la memòria. L’objectiu en els dos tallers és la motivació perquè un cop finalitzat el taller, fan una representació oberta a tothom.

Ens pots explicar de què van les teves obres?

Sí, “Ara us ho explico”, presenta el cas d’una dona a qui se li acaba d’espatllar la rentadora i treu tots “els draps bruts” com a metàfora dels seus problemes personals. Tota una bugada plena de relacions amb marits insuportables, fills impossibles, una mare que ha viscut dues guerres: la civil i la guerra amb el seu marit i, amigues impresentables. Tot un món íntim on per molt suavitzant que ella intenta posar sempre acaba “raspant”.

Marit i muller, quin merder!”  és una divertida comèdia que reflecteix, en clau d’humor, la vida d’una parella amb les seves discussions i reconciliacions, els seus records i fins i tot les seves infidelitats. Una hora i mitja de batusses matrimonials per no parar de riure.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.
Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Marit i muller i els fills…la mare que els va parir!” (segona part de Marit i muller) és un viatge generacional pel món dels pares, els fills i les seves relacions amb tot el que això significa: educar-los, dialogar, pactar i conviure … des que són petits fins que arriben a grans … i amb una mica de sort marxen de casa.

I a punt d’estrenar el mes de Març -2017: “Ruth i Mercè separades ..i què?” La Ruth és una dona de 50 anys a qui acaben d’acomiadar de la feina, i desnonen de casa seva, motiu per el que se n’haurà d’anar a viure a casa de la seva amiga Mercè, 10 anys més jove que ella, vital, tronera i esbojarrada que la ajudarà a fer el pas en aquesta nova etapa de la seva vida. Juntes resolen els seus conflictes de forma divertida mostrant-nos un ventall de situacions còmiques i hilarants!

Hi ha alguna filosofia darrere d’aquestes obres, vols transmetre alguns missatges concrets?

Totes elles tenen un denominador comú, l´humor com a forma d’interpretar i viure la vida. Com deia el Mestre “Gila”: sense l´humor la meitat de les coses no es dirien. Es una bona eina per poder ser crític amb tot el que ens envolta. Passar-ho pel filtre de l’humor et permet anar més enllà i ser “políticament incorrecte”, obrir la caixa de Pandora, desvincular-te dels prejudicis. A més, estic convençuda que l´humor pot convertir-se en el teu aliat davant la vida i t’ajuda a resoldre qualsevol adversitat amb més força i coratge.

Quin és el grau de connexió o desconnexió entre les teves obres i el feminisme?

La connexió és plena, ja que en totes i cada una d´elles hi ha una visió femenina, (que no feminista), un pensament que abandera una actitud com a dona: “Tot el que ens proposem ho aconseguim perquè les dones som generoses, lluitadores, constants, vitals, sensibles a tot i a tothom, tenim empatia, resiliència, sabem riure’ns de nosaltres mateixes si és necessari, i estimar-nos al mateix temps amb bogeria, i gràcies a la oxitocina podem estimar incondicionalment.

I si caiem tres vegades ens aixequem quatre. Aquestes son les meves conviccions. La meva mirada femenina  i el segell que porten cada una de les meves obres.

Valoració de la trajectòria personal.

Sempre gratificant, doncs no hi ha res millor que l’agraïment del públic quan els fas riure i oblidar els problemes per una estona. I dura i complicada perquè cada vegada és més difícil viure de l’art escènic. Hi ha poques subvencions per poder realitzar o dur a terme nous projectes, uns impostos massa alts que no ens permeten poder viure en moltes ocasions d’aquest mitjà.

El món del còmic, de l’humorista, del pallasso, està més reconegut si ets home, perquè per alguna raó sociocultural sempre ha hagut un percentatge molt alt d’homes humoristes en comparació amb les dones còmiques. Cada vegada les dones anem guanyant territori, però segueix aquesta visió discriminatòria. 

Emília Illamola, l’escriptora argentonina que necessita esbrinar el perquè de tot plegat

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Vinculada al món del llibre des de fa molts anys, Emília Illamola Ganduxé ha anat forjant el seu camí com a escriptora a mesura que l’amor pel llibre va anar creixent, perfilant-se i mutant-se des del vessant laboral, llibretera, al vessant creatiu de l’escriptora.

El seu caminar com a treballadora va portar en sí un altre caminar que és el de la dona cap a la realització personal i la igualtat de drets en un món, aleshores, bastant masculí. Amb l’Emília Illamola, la paraula no pot ser sinó literària. Parlant de la seva relació amb les lletres ho fa escrivint amb el sentit ampli de la paraula. L’entrevista amb ella ha sigut un autèntic delit literari. Us convidem a gaudir-ho.

Primer de tot i com és de costum, ens agradaria que et presentessis als i les visitants de la nostra pàgina web.

Vaig néixer a Argentona l’any 1953 i he estat vinculada laboralment al món del llibre des del 1974, primer a la botiga de llibres Cap Gros, i el 1975, com a cofundadora de la llibreria Robafaves, de la qual em vaig desvincular el 2011. 

He publicat el llibre FRACCIONS de prosa poètica, (Viena Edicions 2012), i les novel·les JOC DE LLUNES, (Nova Casa Editorial 2014), UNA CERTA ONADA, (Quorum llibres 2015), i MÁS ALLÁ DEL CIELO AZUL, (Nova Casa Editorial, 2016), els quals he presentat en llibreries, biblioteques i entitats culturals.

Actualment, escric i col·laboro en diversos programes de Mataró Ràdio. I també, estic immersa en una campanya de micro-mecenatge perquè tinc la il·lusió de poder publicar ENCARA HI HA PAPALLONES AL JARDÍ, un recull de relats, per al qual demano suport. Només cal entrar a: http://quorumllibres.cat/project/encara-hi-ha-papallones-al-jardi i si va bé, seguir els passos per tal d’encarregar un exemplar. I si el 18 de desembre hem aconseguit arribar a 150 exemplars reservats, es podrà editar.

Com ha estat la teva experiència de llibretera? No era molt freqüent que les dones treballin en aquest sector, oi?

No, però en les llibreries que es van obrir a finals dels seixanta i primers dels setanta, va anar guanyant pes la presència de les dones, com en altres àmbits de la societat i el món laboral, una tendència que no ha fet més que augmentar des d’aleshores.

Puc dir que he sigut molt feliç en la meva vida laboral, treballant i lluitant, per fer créixer i a fiançar un projecte cultural i alhora comercial, -la llibreria Robafaves-, que va néixer d’un petit grup del que vaig entrar a formar part, els membres del qual vam optar, des de bon començament, pel model cooperatiu de treball associat. Doncs era el tipus d’organització que més s’assemblava al nostre funcionament intern, on s’escoltava i es respectava la opinió de tots els seus membres, per un igual.En aquells primers anys, sempre dèiem que si la llibreria no ens anava bé, obriríem un restaurant, sols pel plaer de poder continuar treballant en equip. 

I amb la mesura de l’ara, en aquesta mena de valoració personal, -que no deixa de ser certa encara que no del tot, degut a la distorsió que provoca el pas del temps-, recordo queem semblava que estàvem fentdel món un lloc millor. I també, que observava els inicis de la lluita de la dona per aprendre’n, però mai m’hi vaig involucrar directament.

Doncs al formar part d’un grup de treball cooperatiu, -integrat per una majoria d’homes-,estava més centrada en la consciència de ser treballadora, que en la de ser dona. Sense ni tant sols sospitar que eren vessants de la meva identitat, que podia compaginar.

Sovint, quan hi penso, em sembla que aleshores, hi havia moltes dones com jo, que a través del treball aspiràvem, o preteníem, arribar a la realització personal que anhelàvem. Enyoro aquells anys, encara que me n’adono,-vaig ser mare el 1978 i el 1980-, quemoltes vegades, m’havia de justificar. 

En quin sentit t’havies de justificar?

Doncs per atendre qüestions que actualment es tendeix a compartir, i que aleshores em semblaven intrínseques amb el fet de ser dona, tot i que m’havia guanyat un espai de treball propi des dels inicis, -un avantatge i alhora un inconvenient, doncs el vaig haver de complementar amb formació-, encara recordo que vaig viure la situació com una lluita íntima entre el deure i la obligació, la biologia i l’instint. 

I tinc present encara la frustració que em produïa no poder donar cap a tot amb la qualitat que jo m’exigia, del cent per cent. I el desengany que em provocaven les dificultats d’haver de combinar els canvis sobtats del rol mare-dona-treballadora quan es transformava en dona-mare-treballadora, que molt sovint quedava fixat en treballadora-mare-dona.

Perquè va ser llavors, quan me’n vaig adonar que necessitava mantenir aquell rol professional, que em proporcionava la feina. En un ambient eminentment masculí de treballcooperatiu, sí, dins del món del llibre, però aleshores, què més podia desitjar?

I vist així, ara, me n’adono que moltes de les coses importants de la meva vida les he anat aprenent sobre la marxa, com el ser mare i potser també, el ser dona. I veig que tinc molta sort, de poder continuar activa. 

De què ve aquesta vocació pel treball cooperatiu? Tenies experiències prèvies en el món associatiu per exemple?

Sí, durant la primera meitat dels anys setanta, en que tot semblava canviar molt de pressa i el món s’obria per a les dones, vaig participar en el grup l’Estruch, de teatre amateur, en el Centre Parroquial d’Argentona, i com a monitora, en el club d’esplai Els Cabirols del Llaç d’Amistat. També vaig formar partdel grup de gent que va fundar l’Associació de Veïns d’Argentona, i a finals de la dècada, entrant en els vuitanta, vaig col·laborar escrivint en la revista Llaç.

I potser, aquesta vocació de treball cooperatiu em va venir donat pel context en el qual ja em movia, en el que podiacompartir projectes de futur. Quan a través dels mitjans dels que disposàvem,intentàvem millorar la situació laboral, política i social. Encara que en cap d’aquests casos vaig tenir un paper rellevant, doncs era una integrant més d’un grup moltampli. 

Eres una cooperant informal abans de ser-ho formalment doncs!

És impactant el que deies sobre el descobriment de la teva condició de gènere, com a dona, in situ. És a dir, sense tenir consciència prèvia del que suposa ser mare, treballadora i dona, t’hi vas trobar. Sembla ser que les coses han canviat avui dia, però no tant. Com ho veus?

Em sembla que continua essent una qüestió personal el voler prendre’n consciència, encara que aquesta perspectiva ja no ésnova per aquelles dones de la meva generació, i les successives, que no s’ho han plantejat perquè han tingut la sort, -diguem-ho així-, de viure en un ambient en que no han patit o no han detectat, posem per desconeixement, la discriminació per raó de sexe.

Perquè si haig de ser sincera, és ara, quan mésnoto la discriminació que patim les dones. I em pregunto què no hem fet bé, o què hauríem pogut fer millor. I en aquest punt, aquella dona que havia sigut se m’escapa però alhora, es fon en l’ara, cosa que em fa veure com m’ha costat obrir camí i seguir. 

Perquè com a dona,m’han faltat referents, i encara me’n falten, doncs considero que els que tenim, són recents i contradictoris. I al final, després de segles de civilització, en el món professional, encara predominen els models masculins en els llocs clau. Potser perquè moltes dones, que en les darreres dècades hem assolit espais de poder, no hem trobat, o potser ni tan sols hem buscat, la manera de treballar amb un criteri personal, i hem seguit normes i rols establerts.

Doncs ens hem trobat amb dificultats afegides, com per exemple la manca d’espais propis, -pensats seguint estàndards, sense tenir en compte noves perspectives-,i ens ha faltat valentia per gratar, crear i desenvolupar models, ja que potser ni tan sols hem sigut conscients que ho havíem de fer, perquè podíem. I penso que si a hores d’ara no tenim prou visibilitat, és perquè encara no hem arribat fins al punt d’haver deixat unaempremta clara.

Per tant, reconec que tot i que m’hi vaig interessar, la defensa dels drets com a dona i com a treballadora no ha format part del meu rol fins ara, al final, quan ja he sobrepassat de llarg els cinquanta i he dedicat trenta-sis anys de la meva vida laboral a una empresa, en la que tot de munt plegat,havia deixat d’encaixar. I l’haver hagut d’entrar, i mantenir una posició reivindicativa, ha sigut una dura descoberta personal.

I a hores d’ara, en quines dificultats et trobes com a escriptora?

La principal és per l’edat, en la que l’evolució personal, concretament en les dones, sembla que es miri més amb lupa. I costa molt que t’escoltin i et valorin i que un editor inverteixi temps i diners, doncs és inferior el rendiment que en pot treure. I sovint, penso que tot gira sobre el mateix, com si només se’ns tingués en compte si hem assolit en l’excel·lència de les tasques tradicionals. I en aquest moment, en el que compta tant l’èxit, la posició social, els contactes, etc., és fins i tot més clar que abans, que cal trobar suport en organitzacions de base que funcionin, doncs la individualitat, per la qual m‘inclino, està molt penalitzada. 

Ja que la invisibilitat i falta de reconeixement es dóna molt més en nosaltres, les dones, que tot i ser lluitadores i actives des de sempre, hem viscut en un segon pla pel fet de tenir a les mans la responsabilitat de la cura de la família. Encara que d’ençà que hem entrar en el món laboral-professional massivament s’ha produït, de portes endins, un desequilibri de funcions a la llar, que alhora, ens ha donat visibilitat. I aquesta, penso, és una revolució que la societat encara està paint.

Perquè estem en un procés, -del que no reeixirem fins que no hàgim aconseguit equilibrar la sobrecarrega de tasques-, que repercuteix en el rol maternal-familiar, a l’haver afegit la pressió d’un treball a fora de casa, que en molts casos, ens dóna entitat. Doncs costa molt de mantenir el nivell que ens exigim, per respondre a la necessitat de ser i sentir-nos, més actores que espectadores.

I al cap dels anys, el que puc dir, és que no sé bé què, ni per què, ni com, he arribat a ser com i on sóc. Perquè en conjunt, veig la meva evolució personal i em sento molt agraïda. Encara que m’agradaria dir que m’he anat fent, però sé que no ha anat ben bé així, doncs molts elements exteriors hi han contribuït. 

Perquè escrius Emília?

Per la necessitat d’esbrinar el perquè de tot plegat, per altra banda impossible de saber. Així doncs, en el que escric, es troben reflectides, en part, moltes de les meves preocupacions: el créixer, l’avançar, el millorar, -des dels meus ulls de dona-, i l’equilibri que cal aconseguir per tal de conservar afectes clau, com l’amor i l’amistat.

A Fraccions i Joc de llunes es troba aquesta fusió de rols en mare-dona-treballadora, i el neguit d’haver-los de compartir, i a Una certa onada i Más allá del cielo azul, es fa evident la dificultat de trobar referents vàlids per poder avançar.

Sí, crec que escric d’una forma emocional, perquè em fa ser, sentir, iem dóna permanència, o això és el que em sembla. Doncs a mida que envelleixo, tinc la sensació que em vaig difuminant, i aquesta, és ara la meva lluita, el motiu pel qual escric.

Perquè em sembla que la societat, que sempre ha sigut competitiva, posa el llistó més alt per a les dones. I en aquest moment, en que molt del que s’havia guanyat s’està perdent, crec que estem més que mai, sota l’escrutini del què fem, del què somiem, del què desitgem, com si el sistema, sabés que exagerant la idealització dels rols, -sobretot joventut i bellesa, però també maternitat, família, etc.-, s’obrissin noves escletxes, en l’avenç imparable dels darrers anys.

Una última paraula.

Moltes gràcies Asmaa i al SIAD Maresme, per aquesta nova oportunitat d’explicar qui sóc i el que estic fent.

Entrevista feta per Asmaa Aouttah SIAD MARESME

Irene Santos, activista contra la #violènciamasclista

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Irene Santos Corral és una dona que ha fet del seu patiment una dinamo per dissenyar un nou horitzó de realització personal i d’activisme social a favor de les dones. Voluntària en diferents àmbits, fotògrafa i integradora social, la Irene ha iniciat al Maresme un projecte força innovador: la sensibilització en violència masclista a través de les xarxes socials.

Utilitza materials gràfics com enganxines, punts de llibre i fotografies. També fa exposicions i xerrades per aconseguir una major incidència en la mentalitat d´homes i dones envers la violència masclista i la igualtat.

Nascuda a Getxo, Biscaia, el juny de 1984, la Irene va arribar a Vilassar de Mar amb només 3 anys i en aquest municipi ha passat la major part de la seva vida. Tot i haver nascut en una època en la qual el feminisme ja portava 20 anys vigent i les dones s’estaven empoderant, va créixer en un ambient familiar masclista i hostil. De professió és integradora social i té estudis de fotografia.

Et vaig conèixer al SIAD i després d’un temps sense veure’t et vaig retrobar a facebook. Em va cridar l’atenció la quantitat de treball voluntari que fas en diferents àmbits. Ens ho pots explicar?

Vaig sentir des dels 21 anys un entusiasme especial envers el voluntariat. En aquesta mateixa època, vaig realitzar un viatge a Guatemala com a brigadista en una guerrilla. He estat també voluntària amb joves i nens amb discapacitats psíquiques. Porto gairebé quatre anys de voluntària a la Creu Roja en l’àmbit sanitari. He tingut diversos treballs com a dependenta, ajudant de cuina i treballadora familiar, però mai m’he sentit tan realitzada com quan vaig iniciar una nova etapa en la meva vida: la de l’activisme en contra de la violència masclista

Arrel de viure tres situacions de violència de gènere per part d’ex parelles, l’octubre del 2015 vaig decidir fer un projecte sobre la violència de gènere en el que volia mostrar a la societat la problemàtica des d’un punt de vista proper per tal de sensibilitzar la població i donar suport a joves i dones que pateixen aquesta situació. És en aquesta etapa, en la que he pogut complementar els meus estudis socials amb els fotogràfics i utilitzar-los pel benefici de la societat. He superat totes les adversitats gràcies a l´ajuda de la meva companya de només dos anys i mig, la meva estimada gossa. La Niu, com es diu la gossa en qüestió, em va ajudar a superar la depressió en la que he estat immersa aquests anys. En aquest procés lent de recuperació i apoderament, he pogut extreure força i comprensió vers les dones que pateixen violència masclista.

En què consisteix aquest projecte?

El projecte fotogràfic s’inicià a l’octubre del 2015 per donar resposta a l’augment de víctimes per violència masclista a l’Estat Espanyol. Així doncs, es va decidir crear una exposició fotogràfica i una pàgina d’Instagram i Facebook amb el nom de La chica de al lado. Pretén que joves i dones adquireixin una sèrie d’eines que les ajudin a detectar una relació de maltractament i així evitar que s’involucrin en unes relacions tòxiques de parella. 

L’exposició fotogràfica es composa d’un recull de 16 fotografies en blanc i negre. Vaig escollir muntar-les amb paspartús negres i blancs per mostrar la dualitat del cicle de violència. Les  fotografies que estan emmarcades en paspartú negre representen la foscor en la que es veu immersa la dona; la passivitat d’aquesta vers la situació per la por infringida per la seva parella maltractadora; el maltractament psicològic i la submissió. Les fotografies muntades amb paspartú blanc ens mostren una dona en el procés d’empoderament, en el qual es desenvolupa la seva autoestima i confiança. Adquireix la fortalesa necessària que li permet trencar amb la relació tòxica de parella, alliberar-se de les cadenes que la lligaven i refer la seva vida

Actualment, l´exposició està als locals del Consell Comarcal del Maresme on SIAD Maresme l’ha presentat en el marc del Dia Internacional de Violència de Gènere d´enguany. Però està a disposició de qualsevol entitat i/o servei que la vulgui acollir-li al seu municipi 

A part de les fotos, també has elaborat un altre tipus de material gràfic amb el mateix objectiu

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Sí, he fet punts de llibre, enganxines i cartells que distribueixo a entitats i persones. O els penjo jo mateixa en establiments. Per exemple, de les enganxines, n´he fet una que es diu “el masclisme, llençar aquí” amb una de les fotos de l’exposició i l’enganxo als contenidors de brossa.

 I què publiques en la pàgina la chica de al lado?

Hi publico articles, notícies, estadístiques i opinions personals. També anuncio el nou material que hagi elaborat per a qui vulgui adquirir-lo de manera gratuïta

Suposo que és un treball que necessita molta dedicació i recursos econòmics també, oi?

Sí, de moment tot ho faig de la meva butxaca, a l’espera de rebre ajuda d’algun servei i/o entitat. Però jo segueixo fent el que puc. Hi ha tanta feina per fer que no vull esperar a tenir suport. Quan se m’acaben els recursos econòmics faig sensibilització d´una altra manera.

Participo en xerrades i trobades amb el meu tetimoni com a dona maltractada per ajudar altres dones a creure que superar aquesta xacra a nivell personal és possible. També intento ser molt activa a les xarxes, etc.

Què significa, per tu, ser dona en la nostra societat?

Ser dona, no és gens fàcil en quan a les possibilitats laborals, els sous reduïts, la conciliació de la feina amb la família, el reconeixement professional i el tracte rebut en aquest àmbit i fora. Les dones ens enfrontem a molts prejudicis que hem d’anar enderrocant mica en mica amb el nostre esforç diari. Tot i que la legislació afirma que hi ha igualtat entre els homes i dones, la realitat està molt lluny de l´ideal. Aquesta situació és la que estic intentant donar a conèixer i canviar amb el moviment feminista i a través de les xarxes socials i manifestacions. Tot i que els serveis que tenim al nostre abast són amplis i especialitzats, de vegades no comptem amb el tacte i tracte humà amb el que hauríem de ser ateses. Encara s’ha de treballar per enderrocar el patriarcat i aquesta és una tasca de tots i totes. 

Entrevista feta per Asmaa Aouattah. Tècnica d´Igualtat del SIAD Maresme

Montse Àlvarez, una dona que somia un món més just

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Montse Àlvarez és una una dona que no deixa indiferent a ningú. La seva vida, plena d’obstacles, no li ha fet perdre ni el somriure ni el seu activisme. Es declara feminista, lluitadora, independent i compromesa socialment. No suporta les injustícies i la seva gran ambició és ser útil a la societat.

Montse Àlvarez, tota una història de superació com a dona i com a persona que descobrireu en aquesta entrevista. Tot plegat, aguantant amigues que no són gaire de bona companyia com ho són la Mi i la Fi. Mare i filla lleial, pencaire en tots el sentits de la paraula. Sempre lluitant contra les adversitats i els reptes que li ha anat posant la vida i amb una vocació social que li ha fet deixar empremta socio-cultural, principalment a Rocafonda, el barri mataroní on resideix.

Des d’aquest espai, us convidem a conèixer una mica més la personalitat d’aquesta dona lluitadora a nivell personal i a nivell col·lectiu.

Qui és Montse Álvarez Mela?

Sóc una dona separada, mare d’una filla de 37 anys i filla d’una mare de 85 anys. Veïna del barri de Rocafonda de Mataró. Vaig néixer el 28 de juliol de 1958 a Talavera de la Reina (Toledo). Vaig arribar a Mataró l’agost de 1968 i aquí segueixo vivint. Des d’una edat precoç, vaig lluitar per aconseguir la meva independència econòmica i la meva autonomia personal.

Ens ho pots explicar?

Vaig cursar la primària al col·legi Jaume Recoder, avui escola Cirera. A l’octubre de 1970, amb només dotze anys, vaig començar a treballar en una carnisseria els dissabtes i festius escolars, contra la voluntat dels meus pares, que no volien que jo passés el mateix que ells. Però davant de la meva tossuderia, ho van consentir. En acabar la primària, vaig decidir no continuar estudiant i seguir treballant. Tot i ser bona estudiant, era conscient que els meus pares no podien pagar-me estudis i el meu sou feia falta a casa.

Em vaig casar amb 19 anys, també contra la voluntat dels meus pares, perquè jo sempre he estat, molt lliure, tossuda, i molt propietària de la meva vida, així doncs, als 20 anys vaig ser mare. El meu matrimoni va ser un fracàs total. El meu marit em va anul·lar totalment. Vaig patir violència de tota mena, fins i tot xantatges emocionals ja que el meu marit utilitzava contínuament la meva filla.

L’any 1979 vaig començar a treballar al bingo. Va ser agosarat i mal vist a l’època. Només hi treballàvem 3 dones i estàvem considerades com dones de “mala vida”. Però per mi, va ser la porta per tornar a ser jo, a poc a poc, i no dependre econòmicament de ningú. Gràcies a aquella feina, vaig assegurar els estudis i la formació a la meva filla.

Als 25 anys, em vaig presentar a les proves d’accés a la universitat. Vaig aconseguir una plaça per estudiar dret però vaig haver de renunciar-hi per les pressions i amenaces del meu marit. Em feia creure que era mala mare i mala persona i m’amenaçava amb treure’m la filla si no li feia cas. Durant molts anys, em despertava aterrada pensant que m’havia segrestat la nena. Finalment, el 1989, després d’anys de maltractaments, em vaig separar. 

Durant molts anys vaig anar compatibilitzant la feina al bingo i a la carnisseria per poder mantenir la meva filla i la casa. Per orgull, per amor propi, o per fàstic a tenir res d´aquell home que tant mal m’havia fet, vaig renunciar a la pensió que li corresponia pagar per la manutenció de la filla.

El 1990, vaig iniciar una relació amb l’home que va ser la meva parella durant 25 anys i que, a tots els efectes, va exercir de pare de la meva filla  fins el moment de la seva mort. Amb 55 anys i després de 9 anys de lluita no va poder superar el càncer.

El 2005 vaig obrir un petit negoci a Rocafonda en el qual he treballat uns quants anys, fins que he hagut d’agafar una baixa laboral llarga.

Tot el teu entorn sap que la teva gran passió és el teatre. Parla´ns-en una mica.

Vaig començar a fer teatre l’any 2003 amb el col·lectiu EPMA per casualitat. De seguida vaig veure que era la meva passió. Al principi em tocaven papers secundaris, d’aquells que en diuen cameo. Sortia a l’escenari poques vegades. Després vaig passar a tenir papers secundaris fins que un dia va fallar una actriu que feia el paper principal i em van demanar substituir-la

Ho vaig fer molt bé per ser la primera vegada. El moment estel·lar va arribar amb el paper de Poncia, en l’obra “La casa de Bernarda Alba” escrita per Frederic Garcia Lorca. Vaig rebre el premi de la millor actriu al concurs de teatre dels pobles “Camps, Fals i Fonollosa”. Aquesta obra la vam presentar en més mostres de teatre: Palafolls, Pineda de Mar, Lleida…

En paral·lel a l´actuació amb el col·lectiu EPMA, vaig fer diferents monòlegs que vaig presentar en festes de barris mataronins i d’altres pobles. “Àngel de la Llar” de la Maria Aurèlia Capmany,  “Coses de mujer”, “De parto i en les Santes”, “En mis tiempos esto no pasaba”, “Porqué nos casamos por amor o por la hipoteca?”, “Mi boda en un entierro”. Tots ells de temàtica feminista. L´últim monòleg està inspirat en la meva expriència de casament, perquè just després va començar el calvari amb el meu marit. Sembla ser que moltes dones ens casem per a què ens enterrin vives.

Així ets escriptora també?

M´agrada escriure coses, pensaments, sentiments, idees sobre les injustícies, el món, allò que no ens agrada i allò que anhelem. Els meus monòlegs, excepte “Àngel de la llar”, els vaig escriure jo. A partir de la idea inicial, desenvolupo sobre la marcha tot el monòleg. A vegades improvitzo davant del públic i faig que participi activament a l´obra.

Segueixes fent teatre?

Actualment estic amb el grup de teatre I…15 teatre! que va nèixer arran d´un curs que vam fer un grup de persones a l´Aula de teatre de Mataró. L´any passat vam presentar l´obra “Dansa d´agost”, un text de Brian Friel que descriu la vida de cinc germanes solteres d´entre trenta i quaranta anys que viuen juntes al petit poble de Bally Beg, a la Irlanda rural de l´any 1936. Fa poc vam presentar l´obra “insults al públic”, una obra de Peter Handke en la que els persontagtes no són realment actors sinó participants d´unes escenes en les que insulten al públic de manera molt descarada provocant així reaccions. Una obra que durant l´època franquista estava vetada pel seu contingut.

Paral·lelement a tot això, he anat participant al projecte de teatre social amb membres del col·lectiu de Dones de Matagalpa, Ana i Bea, que cada any venen a Mataró per dinamitzar sessions de teatre social amb les dones de la ciutat, i que normalment presentem al carrer en les diades internacionals de la dona. Vaig fer teatre social també per Carnestoltes i, a l´espai infantil de Santes, faig teatre infantil. Amb l´Aula de teatre vaig participar en campanyes com la de civisme fent teatre de civisme al carrer, etc.

Portes una vida associativa molt dinàmica. Què t’hi va portar?

Impulsada per les meves ganes de ser útil a la societat i treballar per la cohesió, vaig començar  a col·laborar amb la comissió de festes de l´associació de veïns del meu barri. Vaig entrar a la junta com a vocal i a la vocalia de dones de l´associació. Des d´aquests dos marcs he estat lluitant amb la resta de companys i companyes per la millora del nostre barri i per la cohesió social. Treballar per la justícia és el meu ideal en la vida i ara, juntament amb la meva filla, faig realitat el meu projecte de sempre. Políticament, sempre he estat d’esquerres, catalanista i independentista. Sense renunciar a les meves arrels, crec que actualment els polítics estan més pels seus interessos, que per valors i per voluntat de servei a la ciutadania.

Crida molt l´atenció que la majoria de les activitats que fas les facis amb la teva filla, com és que sou tan properes?

Sí, la Maire és filla única i va patir molt amb mi de petita. L´havia de deixar en mans de la meva mare per treballar, tot i que després de plegar, tot el meu temps va ser per ella. Va rebre maltractament per part del seu pare biològic i també va patir indirectament  les conseqüències del matractament del pare cap a mi. Però ella en comptes de desmoronar-se, va adoptar sempre una actitud de defensa cap a mi. Va plantar cara al seu pare i em va demanar que em separés d´ell. Vaig conservar molt de temps un sentiment de culpabilitat envers ella. Sentia que va tenir una mala infància per culpa meva. Per això vaig fer el possible per compensar-li el patiment que va viure. Sempre hem fet moltes coses juntes: vida associativa, teatre i altres coses.

Podem parlar de les teves amigues la FI i la Mi o prefereixes que no?

Sí, no em fa res parlar-ne. Formen part de la meva vida. Fa dotze anys que em van detectar la fibromiàlgia i la migrània. Molt probablement la tenia des d´abans. Al principi em va costar molt assumir-ho. La vida em va canviar d´un dia a l´altre. Acceptar que hi ha moments en què sóc incapaç de moure´m i fer coses és quelcom terrible per a una persona tan activa com jo, però de mica en mica he aprés a conviure amb la malaltia.

El pitjor de la fibromiàlgia és més el cansament que no pas el dolor, tot i que també tinc dolors i rampes en diferents parts del cos. Però el meu tarranà alegre i la meva actitud positiva cap a la vida m’han ajudat a superar els seus efectes psicològics. Accepto que hi ha moments en els que faré menys, però no vull renunciar a res del que faig. Segueixo activa com sempre, encara que hagi de patir una mica. Si puc millorar les condicions en les que porto a terme alguna activitat, millor, però el que no faré és renunciar a la vida. No fer res equival a la mort per mi.

Tenint fibromiàlgia vaig cuidar del meu pare durant els seus últims anys de vida, ara cuido de la meva mare, estic en la junta de l´associació de veïns, col·laboro en les festes dels barris, dóno suport al grup de batucada del nostre barri, etc. El teatre, la lectura, la poesia i la comunicació amb la gent via xarxes socials m´ajuden molt a sentir-me millor i, per suposat, la familia i les amistats.

Tu que ets dona, feminista i activista, com valores la qüestió de la igualtat de gènere al nostre país?

Em segueix semblant aberrant, i cada dia més, que a les dones no se’ns reconeguin els mèrits propis, que sempre haguem de demostrar molt més que els homes, que els salaris no siguin els mateixos per la mateixa feina… Sempre les dones hem trigat molt més a aconseguir un ascens, un lloc de responsabilitat a les empreses, per culpa de la societat masclista i patriarcal que encara impera. Moltes vegades quan ho aconseguim, hem d’aguantar comentaris masclistes i vexatoris qüestionant com hem aconseguit el lloc (moltes vegades aquests comentaris venen d’altres dones).  Se’ns demana que tinguem fills, però se’ns acomiada dels treballs per tenir-los. Queda molt camí per fer abans que aconseguim la igualtat efectiva. No serveix de res que les dones estiguem en càrrecs directius, o al govern, si seguim les directrius masclistes ja marcades des de fa segles. Les dones que estan en aquests llocs haurien de fer-ho amb mirada i sentir de dona. No seguir el camí imposat, permetent que les dones siguem sempre les més vulnerables.

I com valores la teva trajectòria personal?

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Valoració personal? Crec que no sóc jo la que m’he de valorar a mi mateixa. El que sí puc dir, és que sóc una dona lluitadora, independent, compromesa socialment.., No suporto les injustícies, el racisme, la xenofòbia. Sóc molt lliure, no suporto imposicions… Crec que sóc bona persona, bona amiga i companya lleial. Dic les coses que sento amb respecte. Sóc bona filla, bona mare… M’encanta passar les estones lliures amb les amigues i la meva família. Tinc un caràcter fort però sóc incapaç de guardar rencor o odiar. Els meus petits grans plaers són: la lectura, la poesia, la música i per suposat el teatre i l´escriptura.

El meu somni: Un món més just, més humà, més tolerant, on no ens distanciïn les races, els colors de la pell, ni les diferents formes de pensar o sentir, ni siguin motiu de guerres i conflictes… Que les malalties i la fam s´erradiquin, que no tinguem móns de primera i segona, que tinguem un món on compartim experiències, vivències i ens enriquim mútuament. Que tots els joves tinguin un millor futur que nosaltres. Que a les dones se’ns tracti amb igualtat real, QUE ENS DEIXIN DECIDIR LLIUREMENT SOBRE ELS NOSTRES COSSOS, sexualitat i pensament, que desapareguin les monarquies explotadores de tot el món i els governants siguin el que tots esperem d’ells quan els votem, JUSTOS i honrats.
No sóc una dona especial, sóc una més, una de tantes i en quant al meu patiment, per degràcia, tampoc soc la única que ho està vivint. Hi ha tantes dones que pateixen i que lluiten per superar el seu patiment que el meu cas no té perquè cridar l´atenció.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme.

Susanna Tortosa, l’escriptora que parla de les petites-grans coses

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Una nit que explicava un conte a la meva filla gran, em va demanar que m’inventés jo una història diferent, li va agradar tant que a partir de llavors no m’ha deixat mai repetir la història del dia anterior

D’un moment d’nitimitat mare-filla va néixer una escriptora que combina diferents gèneres literaris en els seus relats. Uns relats que parlen de les petites-grans coses.

Descobrim avui al racó Visibilitza´t la Susanna Tortosa Tudela del Masnou.

Qui és Susanna Tortosa i Tudela?

Vaig néixer a Barcelona el 6 d´abril de 1969 i actualment resideixo al Masnou. Sóc escriptora i tècnica administrativa.
Treballo a Catalana Occident des de fa vint-i-cinc anys. He passat per diferents tasques: vaig començar en el departament d´informàtica, després vaig estar com a tècnic d´organització i actualment treballo per al centre com a administratiu comptable.

Quan vas descobrir la passió per l´escriptura?

Sempre he estat aficionada a la lectura i una cosa porta a l´altra, però sobretot va ser gràcies a les meves filles que la imaginació se´m va despertar de cop. Una nit que explicava un conte a la meva filla gran, em va demanar que m´inventés jo una història diferent, li va agradar tant que a partir de llavors no m´ha deixat mai repetir la història del dia anterior. Més endavant vaig ser valenta i vaig posar per escrit alguna d´aquestes històries creant contes personalitzats per a les criatures. Un bon dia em vaig atrevir a escriure una història per a adults, la vaig donar a llegir amb molta por, però resulta que va agradar i em vaig engrescar encara més. Vaig escriure altres relats i em vaig apuntar a un taller d´escriptura que em va donar eines i seguretat per continuar endavant i, no penso parar ja que continuo assistint als tallers dirigits per l´escriptora Lola Andrade i l´any 2015 vaig obtenir el títol de Narrativa i estil delcurs virtual de l´Escola d´Escriptura de l´Ateneu Barcelonès.

Com es conjuga la vessant professional, en aquest cas la tasca administrativa, amb la passió per l´escriptura?

No et negaré que és complicat tenir una feina rutinària que és la que et dóna de menjar i a la vegada una vocació creativa que t´apassiona i a la que dedicaries totes les hores del dia i no pots, però ningú no ens ha dit que la vida sigui un camí pla i senzill, així que es tracta de mantenir un equilibri amb el que puguis ser feliç. Penso que va arribar un moment a la meva vida en que havia de fer un pas endavant de realització personal i vaig tenir la sort de trobar la meva essència escrivint, per sentir-me més plena i satisfeta.

Què representa per tu el fet d’escriure?

Escric perquè em fa il·lusió compartir el que m´agrada fer, i veure el reconeixement de la gent després de l´esforç no té preu. No és fàcil gestionar la feina, la família i allò que ha sortit de mi de forma vocacional, però aquesta última part és tan enriquidora que m´esforço cada dia més per tirar-la endavant. És evident que compto amb el suport de la meva família i per això me n’acabo sortint.
Escriure em permet viure la vida d´altres persones, evadir-me de mi i del meu entorn o treballar sensacions i sentiments disfressats de monòlegs, diàlegs, haikus, poemes, històries…que donen que pensar, a mi i al lector. Tot és ficció, encara que intentés escriure sobre la meva veritat, no ho aconseguiria perquè només seria el meu punt de vista.

Quins llibres has escrit fins ara?

El meu primer llibre, també de relats, va ser La porta tancada (juliol 2014). Després vaig publicar un conte infantil amb el títol Gàrberin(abril 2015) i ara he recopilat trenta-set nous relats i poemes que he publicat al llibre El teu somriure dins el cotxe del costat (març 2016).

Perquè aquesta barreja entre la poesia i la prosa en un mateix llibre?

Els poemes no els he buscat, ells m´han trobat a mi. El que vull dir és que a partir d´una idea, enlloc d´escriure un monòleg o una història amb uns personatges, m´ha sorgit un poema que he volgut afegir a aquest últim llibre per trencar també el ritme, per fer-lo més variat, perquè cadascú es quedi amb allò que li aporta més, tant li fa si és un haiku, un monòleg, un relat o un poema… M’agrada que el que escric arribi a un públic divers i crec que ho aconsegueixo. Després, són molt interessants les interpretacions que m’arriben dels lectors.

Explica’ns aquesta passió que tens pel Haiku?

Quan vaig descobrir els Haikus em van semblar extremadament difícils, però com en tot, cal exercitar la ment i, si ho vols, aconsegueixes el que et proposes. Vaig començar a jugar a comptar síl·labes i plasmar idees molt concretes en poques paraules, i em vaig aficionar. Després em vaig adonar que tenia Haikus que coincidien amb els temes dels meus relats i els vaig relacionar. Crec que és interessant la combinació de les dues coses i és un tret diferencial de la meva escriptura.

De quins temes parlen els teus llibres?

La porta tancada és un llibre de relats curts, molt curts i no tan curts que van precedits de Haikus com a introducció.
En el llibre apareixen una barreja de personatges que ens expliquen històries d´amor, de desamor, de la vida i de com viure-la, de la mort, de les passions, dels anhels i de les decepcions. Aquests personatges, creats en la ficció, tenen ànima i esdevenen reals. Els relats mantenen el ritme i el suspens.
El teu somriure dins el cotxe del costat vol ressaltar la importància de les petites coses bones que succeeixen durant el dia i que sovint passen desapercebudes.

Aquest llibre conté relats alegres, relats romàntics, relats tristos, relats poca-soltes, monòlegs, relats surrealistes, històries de ficció, poemes, il·lustracions, relats llargs, relats curts i microrelats. Textos diversos i per a tots els gustos, sense cap fil conductor, amb estils i temàtiques ben diferents que permeten una lectura entretinguda i intimista que sota l’aparença de lleugera ens interpel·la sobre el sentit de la nostra quotidianitat. Igual com en La porta tancada, cada relat conté el seu Haiku corresponent.

També col·labores des de fa més d´un any amb el Diari Maresme. Explica´ns en què consisteix aquesta col·laboració.

Vaig contactar amb el Diari Maresme per a una entrevista que em van fer quan vaig publicar el meu primer llibre La porta tancada. Des del primer moment hi va haver molt bona connexió. Relacionat amb l´escriptura també hi ha el periodisme i tinc la sort que em donen l´oportunitat de publicar les entrevistes que vulgui enviar sobre temes culturals: músics, escriptors, actors, pintors, guionistes, directors de cinema… És una tasca molt agraïda perquè tots guanyem difusió i m´encanta aprendre de la gent que entrevisto i descobrir nous talents per mostrar-los als lectors del diari que augmenten cada dia.

La dona és present en el que escrius?

Definitivament sí! No ho he fet expressament, ha sortit de manera inconscient, però en els meus relats s´entreveuen grans heroïnes que aparentment no ho són, però que acabes catalogant dins aquest gènere. Els meus personatges són senzills, són humans i tenen debilitats com tothom, això els fa més forts davant de les circumstàncies que es troben. És una manera de reivindicar el paper de la dona tan essencial en la nostra societat.

Quina és la teva visió personal del tema dona i de la igualtat de dones i homes?

En general, penso que homes i dones som molt diferents, ho dic en el sentit racional i emocional, i també en el sentit que cadascú té unes habilitats que es complementen, amb això no vull dir que no haguem de tenir els mateixos drets, ni les mateixes oportunitats, és evident que sí, però com sentim de manera diferent també actuem de forma diferent. Cadascú ha de lluitar per allò que vol i està en mans de tothom canviar la societat per aconseguir més igualtat encara.

Les dones tenim molts recursos i els sabem fer servir, però de vegades assumim massa responsabilitats familiars que ens lliguen més de compte i ens equivoquem en voler arribar a tot, sovint estem esgotades i tenim sentiments de frustració per aquest motiu. Crec que hem d’aprendre a delegar i deixar fer les coses d’una altra manera. Potser no serà la nostra manera de fer-les, però igualment es portaran a terme.
Cada vegada més, tothom té clar que la dona té un paper tan important com l´home en la societat.

I finalment Susanna si et sembla bé, ens agaradaria saber la valoració que fas de la teva trajectòria personal com a escriptora.

És molt complicat obrir-se pas en aquest terreny de l´escriptura on hi ha tanta gent amb talent. Jo vaig a poc a poc i de moment me´n surto prou bé a petita escala, però aspiro a més, de mica en mica ho veurem. Ara per ara gaudeixo de cada petita fita, de cada lector que em comenta el llibre, de cadascú que m´envia una foto llegint, de cada interpretació d´algun dels meus relats… Tot forma part de la meva aventura literària personal i això em fa molt feliç.
Et desitgem molta sort Susanna!
Moltes gràcies!

Entrevista realitzada per: Asmaa Aouttah, agent d’igualtat del SIAD Maresme 

Dones reporteres de Mataró, la veu amb visió de gènere

Aquesta no és una entrevista tradicional a una persona. Hem fet una entrevista a un col·lectiu: Dones reporteres de Mataró, un col·lectiu de dones que fa cosa de nou anys van començar a treballar en projectes comuns i, ara per ara, són una entitat molt activa i amb una visió de gènere molt potent. 

SIAD Maresme vam assistir a la reunió setmanal que Dones Reporteres fan per posar en comú temes a tractar a i accions a dur a terme. La trobada és al Centre Cívic del Pla d’en Boet de Mataró, on també hi ha els estudis de Mataró Ràdio. Dones Reporteres té un espai radiofònic, un programa de dones amb visió de gènere, esperit crític amb tot i una inquietud constant per projectar llum sobre aspectes i temes poc tractats i poc visibilitzats. Amb aquesta visió tan aguda van començar l´aventura un petit grup de dones i, a l´actualitat ja són 12 les dones que componen el grup.

Com va néixer “Dones Reporteres”?

Hi havia un programa de ràdio destinat al tema “dona”, però va deixar de funcionar.  Llavors, el CIRD ens va oferir la possibilitat de portar-lo nosaltres. No teníem experiència en la conducció i la dinamització radiofonica, però ens vam formar. Vam tenir el suport econòmic del Pla dels Barris de Rocafonda-Palau-Escorxador. Aquesta formació va donar lloc al començament del programa “Amb Veu de Dona”.  Al principi no sabíem per on començar. Ens feia respecte, però amb el pas del temps hem anat adquirint professionalitat, el programa s´emet quinzenalment.

Com funciona “Amb Veu de Dona”?

El programa s’emet a Mataró-Ràdio un divendres cada quinze dies a les 13:00h. Està dedicat al tema dona i la igualtat de gènere. Treballem per monogràfics. Fem una reunió setmanal en la que decidim, després d’una pluja d’idees, el tema a tractar, la persona a convidar i com anirà la conducció del programa.

Tenim diferents tipus de seccions:
Tertúlia: on convidem a diferents persones per opinar sobre algun tema
Seccions: consta de diferents parts (opinions, entrevistes individuals, agenda, algun trosset d0alguna entrevista al carrer, etc.)

Contes dramatitzats que fem de tant en tant: es fa una lectura crítica d´algun conte tradicional. Aquests normalment estan carregats d’estereotips envers la dona i el seu paper en la societat. Aprofitem per fer la contraposició  amb altres contes alternatius, no sexistes.

Quin són els temes que tracteu?

Cada any hem fet monògrafics especials per commemorar els dies internacionals dedicats a la dona: el 25 de novembre i el 8 de març i el dia de la salut i al llarg de l´any toquem molts temes,  però sempre hem procurat donar llum sobre temes poc tractats pels mitjans de comunicació, poc visibles i, a vegades fins i tot considerats com a tabús, com la prostitució, la dona en la religió, els diferents models de família que hi ha, les dones afectades per les hipoteques, etc.

Al final, us veu constituir com a entitat, per quina raó ho veu fer?

El fet de ser associació ens facilita la feina i ens ajuda a poder ocupar algun espai municipal. També volíem anar més enllà de la ràdio. El temps dedicat a l´emissió és molt curt, són 52 minuts comptats en els que hem de presentar, entrevistar, informar… Sempre fem curt i no ens dóna temps d’aprofundir. Per això vam proposar-nos fer altres tipus d´accions i activitats.

Les infu-xerrades?

Efectivament, el 2013 vam començar a organitzar les infu-xerrades al bar el Públic

D’on ve la paraula “Infuxerrada”?

És una combinació de la infusió que es pot prendre tot seguint la xerrada i de la informació que es dóna en la mateixa.  Convidem moltes dones expertes en diferents temes: psicologia, pedagogia, sociologia, medicina…
Hem fet, per exemple, un debat que no s´havia realitzat mai al municipi que és el debat entre les candidates a les últimes eleccions municipals. Van tenir l’oportunitat d’explicar els projectes que duien en els seus programes electorals per a les dones de Mataró. També podem destacar la nostra participació a l’edició 2009 del vídeo d´un minut. Vam guanyar la majoria dels vots del públic, però vam suspendre pels vots del jurat.

Com valoreu el grau de visibilitat i reconeixement que teniu al municipi i més enllà del municipi?

Se’ns coneix. Se’ns fan entrevistes en diferents mitjans: TV Mataró, la revista la Independent… Tenim un bloc força visitat per la gent i per facebook també tenim seguidores. Però, de vegades tenim la sensació que la nostra feina no està del tot reconeguda.

Pensem que cobrim una necessitat molt important, la de projectar sempre una imatge positiva, igualitària i alternativa de les dones als mitjans de comunicació i la de lluitar per la igualtat de gènere en aquests mitjans. És una feina que fem des del voluntariat, li dediquem moltes hores de reunions, contactes, preparació i realització i quan l´ajuntament ens diu que no pot publicar els nostres actes en l´agenda cultural no ho entenem gaire.

Com a grup, quin tipus de dinàmica porteu?

Som un grup molt heterogeni, per edats, per procedències i per maneres de fer i de pensar. Això ens permet entrar en debats molt enriquidors sobre els temes a tractar i sobre com els tractem. Aquesta peculiaritat ens ha anat ensenyant a respectar-nos mútuament, acceptar les nostres diferents visions de les coses i saber trobar el punt mig per anar avançant en la nostra feina. A la vegada, hem anat cohesionant el grup mitjançant debats intensos, sortides, formacions, col·laboració amb entitats, etc.

Kahdija Aghrib, una activista per convenciment

Aquesta imatge té l'atribut alt buit.

Quan nomenes la Kahdija Aghrib a Arenys de Mar, pocs seran els que diran que no la coneixen, la majoria dirà: “ha treballat amb mi en tal entitat”, “ha participat amb mi en tal formació”, “he assistit a un acte que ha coorganitzat”, i és que la Kahdija és una autèntica activista. Ha treballat en entitats de gent d’origen nouvingut, però també destaca la seva presència en entitats, formacions i grups de caire més autòcton o d’interès general de la societat.

Al SIAD Maresme, vam conèixer la Kahdija quan l´any 2011 es va impulsar la Taula de Treball sobre la Dona d´Origen Estranger conjuntament amb el Servei de Ciutadania i Immigració. Aquesta Taula es va crear amb l´objectiu de debatre entre diferents agents associatius i tècnics/ques sobre les necessitats de les dones d´origen estranger i planificar un full de ruta per al foment de la seva autonomia com a “ciutadanes de ple dret”. AQUÍ podeu veure les conclusions.

La seva participació i les seves aportacions han estat molt valuoses. Per altra banda, hem comptat amb la seva col·laboració en la difusió d´actes i formacions que hem anat oferint  per a les dones d’origen estranger d’Arenys de Mar. Aquesta entrevista la hi vam fer abans de saber que marxava a Londres per motius personals. Des d’aquí, li desitgem molta sort!!

Qui és la Kahdija Aghrib?

Sóc del Marroc,vaig arribar aquí l´any 1987, estic divorciada i tinc 43 anys.

 A què et dediques a nivell professional?

Sóc Mestre de Reiki, mediadora comunitària en la resolució de conflictes i formadora de tallers de memòria per a la gent gran.

Has dit que ets del Marroc i vas arribar molt jove aquí, quin tipus d´experiència migratòria t´ha tocat viure?

Vaig emigrar del meu país d´origen a l´edat de 14 anys. Això comporta moltes dificultats ja que venia d´una etapa de creixement iniciat com a alumna de secundària al meu país. En arribar aquí, el primer xoc amb el que em vaig trobar és que no puc continuar els meus estudis. Se´m va trencar la meva trajectòria formativa regular estant encara als seus inicis, només tenia l´opció de l´Aula d´Adults per aprendre l´idioma i després ja a buscar feina.

Vaig exercir moltes feines, vaig fer de cangur, d´atenció a gent gran, vaig vendre peix al port amb el meu pare que comprava peix als pescadors i el revenia, i amb 16 anys ja havia treballat a la residència de salut mental d´Arenys de Munt. Va ser una experiència difícil i enriquidora a l’hora. Veia que la societat d´acollida no està preparada per rebre immigrants, faltaven molts recursos destinats a fer més fàcil la integració de la gent nouvinguda.

L´imaginari autòcton està habitat per conflictes històrics i se´m feia difícil constatar que, per els d´aquí, era la descendent dels moros que va portar Franco. Veia que els prejudicis cap a la població nouvinguda s´intensificaven quan es tractava de la població d´origen marroquí quan, en canvi, constatava que el meu col·lectiu és format per gent inofensiva, oberta, amb ganes de conèixer l´altre i ser bons ciutadans. La meva constatació final és que encara no podem parlar d´una país d´acollida sinó, que és només un país de recepció. Hi ha una llei d´acollida molt bona, però no hi ha personal preparat i format per implementar-la.

Però bé, a mesura que la gent et va coneixent, es comença a esvair la idea que tenien de la població nouvinguda i a apreciar les habilitats que tens com a persona i a acceptar-te com un més al seu entorn. També he de destacar com a aspectes positius que aquí hi ha més possibilitats de trobar feina, de formar-te sense importar l´edat que tinguis, hi ha més seguretat, més accés a la informació, menys corrupció i més transparència política que al Marroc per exemple.

Qui coneix la khadija sap que és una dona molt participativa i que forma part de moltes associacions i grups. Se´t veu a tot arreu, en totes les mogudes i activitats i darrere de moltes formacions i actes que es porten a terme sobretot a Arenys de Mar, però realment, ningú o molt poca gent sap a quantes entitats pertanys. Ens ho pots explicar?

Sí, el tema associatiu sempre m´ha apassionat i sempre he cregut que bona part de les solucions dels nostres problemes passa per l´acció social, així que des de fa bastants anys, inverteixo bona part del meu temps a col·laborar com puc en diferents entitats.
En conèixer la realitat de les dones que venen del Marroc, el 40% d´elles són analfabets, vaig pensar en crear un espai de dones, va ser així com va néixer el 2007 l´associació catalana-marroquina. Va tenir seu primer a la mesquita, però l’actitud masclista d´alguns dels seus integrants em va portar a fer-li lloc en un local llogat on jo oferia classes de Reiki i reflexologia podal. Oferíem classes d´àrab a les dones i als seus fills per respondre a una necessitat que tenien, a més de fer trobades sobre diferents temes. Feia falta sacsejar una mica les mentalitats i encoratjar les dones a que vagin a l´escola d´adults per estudiar català. Amb la regidoria d´Igualtat vaig començar a col·laborar en campanyes i actes. Aquesta va ser la porta d´entrada al món associatiu “autòcton” i així vaig entrar a formar part de l´associació de dones per la Igualtat d´Arenys de Mar ara farà 13 anys, amb la qual encara col·laboro com a vocal de la Junta.
El 2010 vaig cofundar amb un grup de persones de diferents orígens l´associació Viu i Conviu. Arran de la crisi social, vaig notar la necessitat de participar en donar suport a accions que contribuirien a disminuir l´impacte de la crisi sobre les persones en situació de pobresa. Vaig fer de voluntària a la Creu Roja, en el banc d´aliments i en el “07” per a la gent gran. Sense oblidar que durant sis anys, vaig col·laborar en les Ampes de les escoles com a mare.

També estàs animant un programa de ràdio en l’emissora d’Arenys de Mar, oi?

Sí, fa 8 anys que condueixo el programa “Mediterrània” en la ràdio d´Arenys de Mar. Un programa que tracta temes diferents d´actualitat i on participen persones de diferents orígens. Va ser una finestra més des de la qual em comunicava amb la ciutadania d´Arenys i feia arribar la meva veu i la d´altres persones expertes en diferents temes.

Què ens pots dir de la teva experiència en l’àmbit polític?

És una experiència relativament recent ja que fa 4 anys que formo part del partit polític Iniciativa per Catalunya- Els Verds, d’Arenys de Mar. En les passades eleccions municipals em vaig presentar.

Era la cinquena en la llista i encara que no sabia si guanyaríem o no, però era una manera també de normalitzar la presència de persones d’altres orígens en l’àmbit polític a part d’exercir un dret i al mateix temps una obligació perquè tenir veu i vot en el món de la política, sigui dins de partits o dins dels governs, ajuda a transmetre les necessitats dels immigrants i la visió d´una persona nouvinguda envers la societat.

Com valores la igualtat d’oportunitats entre homes i dones en la nostra societat?

S’han aconseguit molts drets, però encara queda molta feina per fer sobretot en l´erradicació de la violència masclista. Encara la tenim molt present i hem de treballar molt per posar-hi fi.

 Conclusió final

Caldrà buscar eines per seguir treballant per a totes les persones siguin d´on siguin i vinguin d’on vinguin i des de l´administració ho han de tenir molt present i penso que moltes vegades no ho fan.

Entrevista realitzada per: Asmaa Aouttah, agent d’igualtat del SIAD Maresme