Descobrint Xile a través d’un Erasmus d’arquitectura
Hola! Sóc l’Adri, d’Alella. Estic estudiant arquitectura a Barcelona i vaig aprofitar l’oportunitat de poder marxar d’intercanvi a través de la universitat per anar a estudiar el 4t curs a Valparaíso, a Xile. Dir que vaig estar un any sencer a Valparaíso no seria del tot veritat. Si bé és cert que a efectes pràctics vaig estar un any fora de casa, un cop a Llatinoamèrica em vaig moure molt. Les distàncies allà se’m van fer molt curtes! Vaig arribar a Xile el 24 de juliol de 2018. No hi havia cap rastre de la calor de Catalunya: a l’aeroport de Santiago de Xile estàvem a zero graus, ple hivern. Vaig marxar sense tenir gaire idea d’aquell lloc nou que seria casa meva durant un any. Suposo que marxar a través de la universitat em feia sentir més segura, ja que almenys de la part més burocràtica se’n van encarregar una mica. Visats, permisos d’estudiant, tot plegat tampoc va ser massa feina. Marxàvem sis estudiants d’arquitectura a Xile, dos a Valparaíso i quatre a Santiago. Tenia ganes d’anar-hi sola, o almenys amb gent que no conegués, però em vaig endur la sorpresa que les altres places les van donar a unes noies un any més grans que jo però molt amigues meves! I en el fons va ser més fàcil començar en un lloc nou tenint algú al costat. A Valparaíso hi vaig anar amb la Mar. Quan vam arribar allà, ens hi esperava la Marta, una noia de la nostra universitat que just estava acabant el seu intercanvi. Vam arribar a Xile i vam anar a petar directament al seu grup d’amics meravellós, i molta gent xilena que omplia la casa cada dia. Recordo el dia que la Marta va tornar a Barcelona, els primers comiats quan tot just només portàvem un parell de setmanes a Xile. Crec que coincidir amb ella uns dies ens va aclimatar de cop. Ens vam quedar a viure a casa seva, la Casa Verdolaga, quina meravella de casa! Bé, meravella segons com es miri. Valparaíso és una ciutat portuària i amb moltíssim pendent, i està ple de casetes amuntegades les unes amb les altres. Casa nostra era una casa de set habitacions i una gran sala que tant feia de cuina com de menjador com d’estudi, una mica de tot. Però alhora plena de goteres els dies de pluja forta, sense calefacció i amb un munt d’escales per arribar-hi! Pensava que viure amb sis persones més seria molt caòtic però ens aveníem molt bé i portàvem més o menys els mateixos ritmes.
Realment tenia moltes ganes de viure fora de casa, de compartir casa amb altra gent de la meva edat. La Lena, el Bat, la Helen, el Toby, la Itsaso, la Mar i jo. Alemanya, França, Dinamarca, País Basc i Catalunya. Suposo que sempre que marxes d’intercanvi l’experiència és molt especial, ja que en el fons la gent marxa perquè en té ganes. A Valparaíso m’hi vaig trobar un grup enorme d’estudiants d’intercanvi i ben ràpid vam crear una gran família. Era una sensació estranya, ja que érem gent sense cap vincle previ amb el lloc, i per tant amb una llibertat absoluta per moure’ns i conèixer coses noves. Però, tot i que hi estava molt a gust, jo havia anat d’intercanvi per conèixer Xile, els seus racons i la seva gent. Així que de mica en mica em vaig anar apropant a la gent d’allà. Sincerament, va ser molt fàcil. Mai m’havia sentit tan acollida en un lloc desconegut. Els primers dies a Xile em van fer la mateixa pregunta milions de vegades. Per què Xile? Podia haver escollit qualsevol altre país del món gairebé. I jo tampoc ho tinc massa clar. Tenia moltes ganes de marxar un any sencer fora, no volia anar a un lloc de parla anglesa i més enllà de la universitat m’interessava anar a un país que m’ensenyés coses noves. No sabia ni que existia Valparaíso, però a poc a poc vaig anar investigant i vaig veure que era el lloc on havia d’anar.
Tot i ser ciutat, Valparaíso és petit i la vida quotidiana hi és molt fàcil. Coneixíem totes les botiguetes del barri i al cap de ben poc vam passar a ser unes veïnes més. La universitat va acabar de decantar-me per marxar allà. Estudiar arquitectura a Barcelona, tot i que m’agradi molt, és molt desgastant, i cap a quart curs la majoria tenim ganes de prendre’ns la carrera amb una mica més de calma per gaudir-la bé. La universitat de Valparaíso era perfecta per a això. Segur que hi ha universitats amb més prestigi o amb millor professorat, però jo allà vaig aprendre arquitectura des d’un altre punt de vista. Fèiem classes de poesia, d’expressió corporal, compartíem assignatures amb gent de disseny i amb gent d’altres cursos. I vam aprendre a construir i a conèixer els materials. Al novembre, vam marxar dues setmanes a Brasil. L’anomenada “travesía” forma part del pla acadèmic, i de fet és la base de l’ensenyament de la universitat.
Podria estar pàgines i pàgines parlant de la universitat i de la seva gent, em van fascinar i van ser la meva principal porta d’entrada a la societat xilena. He deixat allà grans amistats que de ben segur m’acompanyaran molts anys més! Sento que d’alguna forma vaig viure dos intercanvis diferents. Al gener, molts estudiants d’intercanvi van tornar al seu país, ja que molta gent només venia per un semestre. Allà el curs està girat respecte al nostre: el curs comença al març i acaba al desembre. Així que vaig passar unes vacances de Nadal a ple estiu. Els tres mesos d’estiu, i de vacances, em van permetre conèixer molts llocs nous. No sé si ara tornaria a viatjar tant com vaig fer, però el cert és que va ser meravellós. Vaig conèixer Bolívia, Perú, la Patagònia i el nord de Xile. Xile és tan llarg i estret que hi trobes tants climes com et puguis imaginar. Al gener, vam volar fins al sud de tot de Xile i ens vam passar tot el mes pujant cap amunt de mica en mica, “mochileando” com diuen allà Motxilla a l’esquena, i a caminar i conèixer gent amb qui compartir el viatge
Quan al març vaig tornar a la universitat, vaig sentir-me com quan comença un curs nou. Amb la il·lusió de veure aquella gent que en pocs mesos s’havien convertit en el meu dia a dia. Els últims mesos van passar volant, el temps s’anava escolant i no paràvem de viure noves experiències. Sempre hi havia gent interessant a qui conèixer, Valparaíso és el niu de la bohèmia xilena i volguessis o no et topaves amb recitals, música improvisada al carrer o artistes que pintaven meravelles. Vaig sentir-me molt còmoda en aquell país que, tot i ser paradigma del neoliberalisme més arrelat, dóna una gran importància a la cultura, i ho fa d’una forma gens elitista. Allà el jove que pinta retrats a la cantonada xerra amb el gran poeta que no para de publicar. D’alguna forma sentia que allà la gent feia vida de carrer perquè compartien lluites polítiques molt més conscientment que aquí. I és de les coses que més trobo a faltar, les lluites compartides i la facilitat amb què, tot i la diferència, passaves a ser una més en qualsevol espai.
No tenia del tot clar per què marxava de casa, ni tampoc per què marxava a Valparaíso, però el que ara tinc molt clar és que no dubtaré en tornar-hi al més aviat possible, per continuar vivint tot allò que sento que vaig començar a sentir com a propi.
