Maresmencs i maresmenques al món

😀Adrià

🛫Caldes d’Estrac

🛬Xina

✅ Pràctiques

Adrià Doy, disseny, creativitat i moda de pràctiques a Xiamen.

Em dic Adrià Doy, i fa vint-i-tres anys vaig tenir la sort de néixer a Caldes d’Estrac, en aquest petit paradís que és el Maresme. A més, vaig néixer en una família que m’ha donat tot l’amor del món alhora que m’ha fet una persona independent. I per rematar-ho, vaig néixer amb passió i ambició: passió per la creativitat, que he focalitzat en la moda, i ambició per lluitar fort per seguir els meus somnis i no conformar-me amb el que la societat et diu que t’has de conformar.

Perquè vas decidir marxar?

La moda no és un món fàcil, i degut a l’aura de glamour fictici i els tòpics falsos que l’envolten, és difícil acabar de conèixer la realitat d’aquesta indústria. Inclús abans de descobrir que en aquesta industria elitista i sectària, el talent no sempre pot competir amb els contactes i els diners, vaig descobrir una altra cosa encara més important: si vols fer carrera en la indústria de la moda, quedar-te a casa i no moure’t pel món, no és una opció.

És imprescindible?

Jo crec que sí. En el sector luxe, no hi ha prou firmes ni llocs de feina, al menys a Europa, per absorbir a tots els graduats. Per tant podríem dir que és impossible trobar una feina un cop acabada la carrera, ja que demanen experiència prèvia. Això porta a les pràctiques. Si vols trobar feina i no tens experiència, has d’aconseguir que t’agafin en alguna firma per fer pràctiques durant, al menys, sis mesos. I a Espanya, ni a Madrid ni a Barcelona hi han masses opcions.

I perquè Xina i no altres capitals d’Europa, per exemple?

Quan vaig acabar la carrera vaig estar uns mesos en calma, i vaig decidir que a partir del gener (cinc mesos després de graduar-me) començaria a enviar e-mails a les firmes demanant pràctiques. Aquí vaig fallar per ingenu, pensant que només hauria de fer un mailing i que tindria un munt de marques per triar on anar. No pensava que seria difícil, tenint en compte que m’oferia per anar a treballar a canvi de res, tal com funcionen les pràctiques en aquestmón. La meva sorpresa va ser que de totes les empreses on vaig enviar, només em van contestar dues. Una a Àmsterdam i una altra a Xiamen. Per tant vas a on et volen, no a on tu decideixes.

I entre Àmsterdam i Xiamen, vas decidir Xiamen.

Sí, vaig decidir Xiamen per la posició i per les condicions. A Àmsterdam era feina de taller, cosint i brodant, 50 hores setmanals per 0 euros durant set mesos. Vaig haver d’anar-hi per a fer un dia de proba i demostrar que sabia cosir. Tota la gent que hi treballava era gent en pràctiques, més de deu persones, que passats set mesos els fan fora i n’entren de nous. Així funciona aquesta firma, que té els diners per desfilar a l’Alta Costura de París a canvi d’explotar a tants joves. Per contra, a Xina sóc l’única persona en pràctiques. Cobro gairebé 400 euros al mes, tinc un apartament de més de 80m2 per a mi sol, en una de les millors zones de la ciutat, cotxe que em du i torna a la feina cada dia, dinar a l’oficina pagat i inclús em venien a netejar el pis cada setmana durant el primer mes. Tot això és obvi que ajuda a decidir-te, però l’important es que estic al departament de disseny, dissenyant, no fent feina de taller.

Com és aquesta empresa?

Treballo a la primera firma de luxe implantada a Xina des dels anys vuitanta, amb més de 300 botigues. Per tant es una empresa milionària que ha vestit a unes quantes generacions de classe alta xinesa. Treballo en un macro-edifici juntament amb tres mil persones més, ja que a les plantes 7 i 8 hi estem tots els departaments de disseny, finances, màrqueting, etc. Però a la resta de plantes hi ha la fàbrica on es produeix absolutament tot. Això és increïble per un dissenyador, perquè qualsevol cosa que vulguis provar, des d’un brodat a un estampat, passant per detalls de roba, t’ho fan en un parell de dies com a màxim allà mateix. I això no passa enlloc.

I quina es la teva feina allà?

Amb una companya ens encarreguem del disseny d’una de les col·leccions, però també dissenyo teixits, brodats, estampats, i estic treballant bastant en el tema bosses. Fa il·lusió veure com les coses que fas no es queden en paper, com sol passar durant la carrera, sinó que tens aquell teixit o aquella bossa en la qual has estat treballant davant teu, perfectament acabada.

I la ciutat, com és?

La veritat es que em sento molt a gust vivint a Xiamen. És una ciutat més o menys com Madrid pel tema habitants. Molt de verd a tot arreu, edificis de vidre, platja i bon temps. Hi ha moments que m’oblido que sóc a Xina. Està clar que no és el prototip de ciutat xinesa. He estat a Hong Kong i Pekín i és una bogeria. Xiamen es la ciutat on molts xinesos venen de vacances, pels parcs, les illes i les muntanyes que l’envolten. A més la major part de la ciutat és molt nova, pel que està bastant europeïtzada i realment no hi ha un contrast extrem amb Europa. Inclús el menjar, molt de peix, verdures i marisc, i poc picant o especiat, podries trobar-lo al Maresme. I mira que a mi m’agrada anar a provar menjar local!

Que es el millor de l’experiència?

Per mi la gent que he trobat i els amics que he fet, sens dubte. Anava amb l’idea errònia de trobar-me gent freda i tancada, i ha sigut tot el contrari. Al cap de dues setmanes ja m’havien convidat a dinar a casa una companya de feina. A la tarda hi tornava per aprendre a fer una mena de raviolis típics amb la seva tieta, i des de llavors que no paro. Cada setmana conec gent nova, i un parells de sopar a la setmana no mels treu ningú, a part de dissabtes sencers a casa d’una o de l’altre, cuinar plegats, cines o karaokes. Estic gaudint molt aquesta part social amb aquesta gent càlida. Els hi estaré eternament agraït que m’hagin acollit així.

Hi han grans diferències culturals?

Crec que Xina està en un moment molt clau. Jo m’estic relacionant amb les noves generacions d’entre 20-30 anys, i estan fent el canvi. Per les coses que m’expliquen, crec que estan en el moment que estaven els nostres pares quan tenien aquesta edat. Les que tenen vint i pocs anys tenen els pares pressionant per que trobin algú i es casin, i les que van caps als trenta i ja tenen parella, tenen la pressió de tenir fills. Però les veig molt convençudes de fer la seva vida com elles vulguin, i això està molt bé. Les noies, que són amb les que em relaciono més, estan decidides a tenir la seva feina i no dedicar-se únicament a la casa i els fills un cop casades, sembla que al contrari del que passa habitualment a Corea o Japó, pel que m’han explicat. A part d’això hi ha tonteries que et sorprenen el primer cop que les veus, com ara que deixen les esclòfies o els ossos del que mengen sobra la taula, ja que fan servir bols i no plats on poder deixar-les, o per exemple pots veure una dona tallant verdures en una fusta al terra, en comptes de fer-ho sobre un marbre de cuina. D’altra banda a les cases no s’hi entra amb sabates, i està tot implacable. Sabates que per cert es deixen fora la porta de casa, en un replà on qualsevol veí dels 30 pisos de l’edifici podria robar-les, i que malgrat tot sempre segueixen allà.

I que és el pitjor? Que trobes a faltar?

Es troba a faltar la gent bàsicament. La parella, la família, els amics. En Pepe, el meu gos d’un anyet que duia sempre enganxat a tot arreu. A vegades t’agradaria ser en aquell dinar familiar, en aquella festa amb les col·legues o t’agradaria que quan tornessis de treballar t’esperessin a casa la parella i el gos. Però d’altra banda el no parar continu, les bones amistats que he fet aquí i el factor novetat fa que l’enyorament es dilueixi més. A més intento estar en contacte constant amb tothom. A part d’això, estar a Xina es molt complicat pel tema burocràtic. Es horrible el tema dels visats, aconseguir-lo primer a Espanya i renovar-lo un cop a Xina. Viatges a Hong Kong, formularis i la inquietud constant de no saber si el mes següent podràs quedar-teo et faran fora del país.

I després d’aquestes pràctiques?

Les pràctiques eren fins octubre i he demanat allargar-les fins finals de novembre, quan se m’acaba el visat i si o si haig de tornar a Catalunya. El més probable és que m’ofereixin feina a la mateixa empresa. Així doncs que tornar o no dependrà de les condicions i les ganes, però sobretot de les perspectives a Europa, ja que si segueixen sense sortir opcions tot-hi desprès de fer les pràctiques, no tindré massa marge per triar que fer. Aniré on hi hagi feina, que han sigut molts anys d’estudi i diners per que quedi en no res.

Recomanes als joves marxar a Xina o a qualsevol altre país?

Sens dubte. Si es poden aconseguir els diners o sorgeix alguna oportunitat per marxar, encara que sigui mig o un any, ho recomano al cent per cent. A països del nord o a Austràlia és habitual que els joves marxin del país a treballar, fer voluntariat o pràctiques durant uns mesos a un altre país. No sempre es pot fer o és fàcil, però per poc que es pugui s’ha de fer. Es important veure diferents realitats. Això en general, però en particular, Xina crec que es el país de les oportunitats. Pels que vulguin fer carrera en negocis o empreses internacionals, aquí la gent està obsessionada en prosperar; pels arquitectes o interioristes, trobaran un boom immobiliari molt gran, tot hi que no se quan els hi durarà, i pels creatius la principal oportunitat és que trobaran la clientela que Europa no té. A part de les raons més professionals, ho recomano perquè només vivim un cop, i no sabem fins quant. El món es massa gran i bonic com per quedar-nos a casa i no sortir a explorar-lo, i fer-ho en aquesta edat que encara res depèn de tu, es el moment. Així que ànims, i a volar!

Publicat al Butlletí d’octubre de 2016