A Colòmbia amb el Servei de Voluntariat Europeu La Meritxell Marín, de Mataró, va marxar fa uns mesos a realitzar un Servei de Voluntariat Europeu a Bogotà, Colòmbia. Ens escriu des d’allà, explicant-nos la seva experiència i aportant uns quants consells útils.

Vaig arribar el 21 de febrer del 2015 a Bogotà gràcies al Servei de Voluntariat Europeu (SVE). Hi vaig entrar a formar part a través de l’IFM-SEI (International Falcon Movement- Socialist Educational International), una organització internacional formada per diferents organitzacions i entitats que treballen en l’educació en el temps de lleure. L’esplai del meu barri està federat a Esplais Catalans (Esplac), sòcia de ple dret de l’IFM-SEI. M’acull una fundació que treballa amb infants d’una comunitat en risc de pobresa i exclusió social. A més a més, participo de l’equip de Participació de la Direcció de Democràcia, Participació i Acció Comunal del Ministeri de l’Interior quan treballen projectes relacionats amb infància i adolescència.

L’oportunitat de marxar va ser el principal motiu, però també volia substituir la dinàmica d’estudiar i treballar, i fer alguna cosa diferent. I evidentment, descobrir Colòmbia també em cridava molt l’atenció. Però la confirmació la vaig rebre al setembre. Encara quedaven 4 mesos per marxar. Vaig intentar trobar feina mentre buscava cursos per a persones en atur, però tenia dos viatges planejats i pagats des de feia temps i no els volia perdre, així que no vaig acabar fent cap de les dues coses.

Al gener, per fi, vaig trobar una feina on acceptaven la condició que podia deixar la feina just en el moment en que aconseguís tota la documentació. Per sol·licitar el visat de cooperant o voluntari (TP-6), necessitava certs papers dels que la fundació no disponia i havia de demanar. Després de 5 mesos esperant, per fi me’ls van poder enviar per correu postal (necessitava els originals) i vaig poder demanar el visat, que me’l van entregar al moment. 5 dies després ja tenia el bitllet d’avió.

Per començar a entrar en contacte amb el viatge que m’esperava, vaig consultar blogs de persones que han realitzat el mateix programa. També vaig entrar a un parell de grups de Facebook d’espanyolxs a Colòmbia o Bogotà, que m’han pogut resoldre dubtes concrets de persones en situació d’estrangeria. Això és el suport que vaig buscar pel meu compte, però també compto amb l’assessoria de la tècnica internacional d’Esplac i persones properes del meu entorn que han viscut l’experiència de l’EVS.

Després de tot aquest procés i les vivències fins el moment, els meus consells per a les persones que desitgen viatjar a Colòmbia són:

1. Que s’informin sobre la història del país: és un context social molt diferent i és important conèixer quina és la realitat per poder adaptar-se i entendre la societat colombiana.
2. Que es prenguin el seu temps i siguin conscients que marxen molt lluny de casa: no es tracta d’un viatge per Europa, on Mataró queda a 2-3 horetes i els viatges en avió surten barats. Són 12 hores d’avió entre Barcelona i Bogotà i els vols són cars. Per tant, s’ha de ser plenament conscient que les “visites” no seran una opció viable. Jo he passat per un procés “d’estabilitat emocional” fins arribar a sentir-me còmode sense familiars i amigues a prop.
3. Aquest punt és més una advertència, que us la farà qualsevol local que us trobeu: no s’ha de “donar papaia”. O sigui, no s’han de donar motius a les carteristes i demés personatges. Desconfia i encertaràs. Un cop t’acostumes, és més senzill i sabràs per on ficar-te i com actuar sense tanta pressió.

Sé que pinto el panorama molt negatiu. A mi no m’ha passat res però precisament perquè sempre tinc present que és una realitat que no es pot negar. I pel que fa a l’EVS, passar 11 mesos lluny de casa, i començar “sola”, et fa passar per moments de creixement personal, molt satisfactori, però també de por i dubte. La sensació de seguretat i el sentiment de pertinença de quan una estar al seu barri o poble l’aniràs elaborant amb els mesos. Recomano que la persona que vulgui aventurar-se, s’aturi un moment i es pregunti si es creu realment

capaç i amb força per superar situacions que, probablement, mai havia viscut abans. En una experiència així, s’ha d’obrir la ment, intentant mantenir l’equilibri entre les expectatives i la il·lusió, per evitar sobrecàrrega o decepcions innecessàries. I una advertència més: planifica en un parell de pinzellades què faràs després de l’EVS. Evidentment, durant els mesos fora de la zona de confort faràs milers de plans, somiaràs coses noves, etc., però tenir més o menys un “pla B” per quan tornis a casa pot evitar que et trobis sense res a fer després, o que pensis que no sabràs com continuar el camí. En una experiència així, sento una sensació de llibertat, que tinc l’oportunitat de fer el que m’agrada. Una oportunitat a la que ara, aquí, més que mai, me n’adono que no tothom hi té fàcil accés. Són coses que una recorda tota la vida, i on et demostres què ets capaç de fer, o què és el que més t’afecta i sobretot, reflexiones constantment sobre el que vols fer amb la teva vida. T’ajuda a escapar de la rutina i a obrir la ment a coses noves.

Per finalitzar, aquesta aventura pot ser la resposta (plena de preguntes) que molta gent jove busca per enfocar el seu camí de vida. El context del país fa que la gent sigui molt espavilada, ja que no sempre poden gaudir de les comoditats a les que “les europees” estem acostumades. Saben guanyar-se la vida des de ben joves, un caràcter emprenedor que costa de trobar a Catalunya. I se’n pot aprendre molt.