😀Elisabet
🛫El Masnou
Quan reps una trucada del Pare Noel…
Hola! Em dic Elisabet i tinc 25 anys
A vegades em diuen cul inquiet perquè no puc quedar-me quieta al meu poble durant molt temps. Des dels divuit anys, quan vaig decidir marxar a l’estranger per aprendre l’anglès i vaig sortir sola per primer cop de la meva zona de confort, he estat visquent i treballant per Europa. Em vaig adonar de tot el creixement personal que aporta sortir d’Espanya, conèixer noves cultures, persones increïbles que es creuen al teu camí i el que aprens d’elles, crear noves rutines, i el més extraordinari, fer d’un lloc desconegut la teva casa. Tot plegat seria com una mena d’addicció. I com molta gent diu “un cop marxes, ja no vols tornar”.
Òbviament, fer el pas i marxar a ‘’l’aventura’’ no és fàcil, sempre ens sorgeixen pors, dubtes i preguntes que si retroalimentem ens mantenen a la nostra zona de confort. Però l’única manera d’avançar és afrontar-les i quan ho fas apareix un sentiment de satisfacció molt gran que l’únic que et fa pensar és -Vull repetir!
M’agradaria compartir amb vosaltres l’experiència més abstracta i màgica de totes les que he viscut fins ara. Per posar-vos una mica en context:
Vaig viure durant dos anys a Escòcia, un país que em va enamorar encara que el temps no acompanyés. Pluja i núvols gairebé cada dia, però al final, era l’essència del país o així és com li vaig donar la volta per gaudir-lo. Després vaig marxar a Portugal a fer un voluntariat i a la vegada aprendre Portuguès. També he de dir que necessitava un canvi i Portugal era un país que ja havia visitat anteriorment i em cridava l’atenció. Malauradament, la pandèmia va començar i vaig haver de tornar a Espanya al cap de tres mesos. Després de tant de temps fora ja no em sentia com a casa, em sentia com una estrangera.
S’acostava l’hivern i vaig decidir buscar treball de temporada per països nòrdics. Buscant pel Facebook vaig trobar una pàgina on publicaven ofertes de treball a la neu i voilà! Em va cridar l’atenció una oferta de treball per Lapland Safaris a Lapònia, Finlàndia. Un país nou per mi, amb molta natura i bellesa. Em vaig inscriure a les diferents posicions: guia de safaris, guia d’elf i lloguer de vestimenta. Al cap de poc temps van contactar amb mi per a una entrevista. Va anar molt bé, però per la covid-19 finalment la temporada d’hivern es va cancel·lar.
Un any després, és a dir a finals de 2021, vaig tornar a enviar la sol·licitud i aquest cop em van oferir directament l’oportunitat de treballar com a guia d’elf. De les diferents posicions, aquesta era la que menys il·lusió em feia, ja que no m’imaginava a mi mateixa vestida de follet envoltada de famílies i nens petits durant l’època de Nadal. D’altra banda, pensava, perquè no?
Aurores Boreals, neu, fred extrem, i em venia l’adrenalina al cap.
Finalment, al novembre vaig agafar un vol cap a Hèlsinki i des d’allà un altre cap a Kitillä, situat dins el Cercle Polar i ja a Lapònia. Des del moment que vaig sortir de l’aeroport ja vaig al·lucinar, tot era de color blanc.
Durant la primera setmana vam fer la formació i també alguns dels safaris que oferia l’empresa, com la moto de neu i una sortida amb rens. La sensació era de llimb total. Durant la formació em vaig preguntar que feia allà, sentia que aquest treball no era per mi. D’alguna manera havíem de fer teatre entretenint a les famílies i el fet de parlar en públic davant de 60 persones em creava pànic. Les pors que se’m van generar en algun moment em van fer pensar a marxar, però no volia fer d’aquesta experiència un fracàs i vaig començar a buscar les coses positives que em podia aportar el fet de treballar com a follet.
Deu sonar graciós i potser una mica patètic, però quedar-me va ser la millor decisió que podia haver pres. Els primers dies em vaig posar molt nerviosa. Havíem de parlar en anglès amb el micròfon dins del bus ple d’humans, durant 45 min de trajecte de l’aeroport a l’hotel. També teníem trajectes més curts i de més llargs i cada fullet tenia el seu propi bus. De mica en mica em vaig sentir més i més còmode amb el micròfon, parlant, cantant, fent jocs i bromes fins que em vaig adonar que m’ho estava passant genial. Al cap i a la fi, sent un follet pots fer tot l’idiota que vulguis que ningú et jutjarà. Cadascú creava el seu fullet amb una personalitat diferent. Amb totes aquestes, treballar envoltada d’aquests paisatges màgics et feia estar sempre amb un somriure.
Això sí, vam arribar a temperatures de -35º i havíem d’anar en vestits i mantenir-nos en moviment quan treballàvem fora. Com per exemple a la ciutat de neu, on les famílies anaven a veure el Papa Noel, durant la sortida amb huskys, rens i altres activitats. Unes 3 o 4 capes de pantalons diàries i uns quants mitjons de llana eren necessaris. Sembla dur, però t’acabes adaptant. Els meus companys eren tots d’arreu d’Europa, vivíem i treballàvem junts i a poc a poc vam crear un vincle molt familiar. Tots diferents entre nosaltres, així i tot, a la vegada molt units.
El temps va volar i la temporada de Nadal estava a punt d’acabar. Em sentia super afortunada d’haver pogut formar part d’aquesta experiència. He estat gairebé dos mesos compartint l’etapa amb gent magnífica de tot Europa. Vaig poder aconseguir el meu objectiu, perdre la por a parlar en públic i a més a més fer possible que famílies gaudissin d’unes vacances de Nadal màgiques i inoblidables.
Sempre podem aprendre coses gràcies a la por. Per això animo a tothom a provar i a sortir de la vostra zona de confort, mai saps el que pots experimentar, però segur que t’aportarà coneixement positiu.
