Maria Teresa Bertran Rossell

Nascuda l’any 1952 a Arenys de Mar on viu actualment. Té estudis de Filologia Catalana. “Escriu de manera espontània rodolins i quartets burletes envers el col·legi, però en morir la seva amiga d’infància a dotze anys (gener, 1965) li dedica un primer poema seriós.”*. Tot i que ella no ha parat d’escriure, el seu primer recull de poemes veu la llum l’any 1976 quan un amic seu, el presenta al premi Amadeu Oller, que aconsegueix guanyar. Així, el recull “Aor” es publica i dona a conèixer el nom de Teresa d’Arenys. Es va tractar de la primera dona poeta que guanya el premi. El va seguir altres com el recull “Versos de vi novell” 1977 que també guanya un premi. L’any 1999 publica el llibre “Tuaregs. Cants d’amor i de guerra de l’Ahaggar”, pel qual guanya el cinquè premi Quima Jaume de Cadaques, l’any 2000, etc. L’any 2001 publica la seva primera novel·la “El Quadern d’Agnès Solà” i finalment, el 2017, es publica el seu darrer llibre Obra poètica (1973-2015).

*De la pàgina de l’associació d’Escriptors en llengua catalana.

• Aor. Barcelona: Amadeu Oller, 1976.


• Onada. Vilassar de Mar: Oikos-Tau, 1980.


• Murmuris / Aor. Barcelona: Llibres del Mall, 1986.


• La requesta i el refús [versions de poesia tuarega]. Argentona – Vilassar de Mar: l’Aixernador – Museu de la Marina i Ajuntament de Vilassar de Mar, 1996.


• Dos Rèquiems [versions de R.M. Rilke]. Els Marges (Barcelona), núm. 59, 1997.


• Tuareg. Cants d’amor i de guerra de l’Ahaggar. Barcelona: Angle, 1999.


• Versos de vi novell [il·lustracions d’Enric Maass]. Tarragona: Arola, 2009.


• Epístola a un amic mort. Arenys de Mar: [ed. de l’autora], 2013.


• Obra poètica (1973-2015) ). Editorial vitel•la, 2017.


• Poemes en publicacions col·lectives

Novel·la

• El quadern d’Agnès Solà. Barcelona: Angle, 2001.

MEDITERRÀNIA 

Recita’m versos en llatí tardà 

o no seré la teva presonera. 

Despenja sobre meu la cabellera 

d’un vent humit… No penso somiar. 

Tampoc no sento cap desig i en va 

cerco notar-te, terra, més lleugera; 

com més t’estimo més m’ets estrangera, 

el teu infant es mor sense plorar. 

Se’n va tot sol, entre ceps, a temptar 

un déu, si hi fos, encara prou cruel, 

i prefereix per amant l’infidel, 

i es dóna tot, bell com és, al forà. 

Avui, recita’m versos, timonera, 

conta’m el què serà, el què se n’era. 

1979 (només publicat en antologies)