Raquel Picolo Berné

Nascuda l’any 1961 Cerbi, al cor del Pirineu. Viu actualment a Vilassar de Mar, És doctora en Biologia i formada en guió audiovisual i tècniques editorials. 

Ha treballat d’investigadora científica, professora universitària i editora de llibres científics. Des del 2001 és escriptora, professora d’escriptura i conductora de clubs de lectura. Va guanyar diferents premis entre ells premis del concurs Vent del Port (2002, 2006, 2008 i 2010), Mercè Rodordera de narrativa breu (2006), Josep Pla, 2004, Marià Vayreda (2005), Mostra Literària de Vilassar de Mar (2005), etc.

• La nit als armaris, Voliana Edicions, 2012 (edició revisada 2016)


• Pinzellades d’Escriptura creativa. Bubok, 2014.


• Cròniques de Kaneai. Voliana Edicions, 2017.


• Diversos contes en antologies col•lectives (1999-2015)

“Casa emmordassada” (Cròniques de Kaneai)

“Em vaig despertar en mig de l’obscuritat, al llit. Vaig mirar cap al balcó sense incorporar-me, només aixecant una mica el cap. Però no veia res, ni la silueta de les parets, la foscor era absoluta. Pensava que m’havia despertat un soroll, potser un cop als porticons, però per més que forçava l’oïda no sentia res: el silenci era total. Ni un crec de les fustes, ni els roncs familiars del pare a l’habitació del costat. Per les escletxes del balcó no entrava ni una engruna d’aire. Mentre els meus ulls a poc a poc s’anaven acostumant a la nit, la cambra també s’anava dibuixant.”

El vell de casa Lluc” (La nit als armaris)

“Només les seues petjades trencaven la pau blanca del cementiri. Pobra bèstia! La van haver d’arrencar del vostre costat i s’ha escapat per continuar jaient als vostres peus. Ara les meves petges i les seves es fan companyia. Diuen que no vol menjar ni beure res, però quan m’ha vist ha mossegat una mica de neu. El cel blau i l’aire transparent. Miro el pla d’Esterri, sempre m’ha agradat el maleït pla d’Esterri! Una postal blanca. La primera neu de l’any ha esborrat els colors de la tardor i colga les tombes acabades de guarnir i envoltades de pregàries. Us ho vau fer venir bé perquè el cementiri us rebés amb les millors gales. Fa temps que els anys em passen tots igual, però aquest ha quedat ben senyalat: l’any 1998 sempre serà l’any que va morir pare.”