Relats presentats a concurs

─────────────────────────────────────────────────────────────────
 
LA POMA
 
Tanquen les escoles a causa d’un virus.
El quart dia de confinament, en Biel veu com sa mare plora en silenci. No hi ha res que puguin fer. Viuen a dures penes i amb tot això de la quarantena, acabaran per morir de fam.
Pel vespre, corre desesperat per la ciutat. Es dirigeix a un barri ric. Acaba de sortir per la porta d’una casa un nen.
-Hola.
-Necessito ajuda. Demà s’acaba el menjar que em intentat reservar la meva família i jo. Si algú no ens dona alguna cosa, ni que sigui una poma, no aguantarem. Visc a la mina, al carrer de Venus bloc dos, primer pis.
-Àlex?- una senyora allunya al seu fill d’allà.- No parlis amb desconeguts.
En Biel torna a casa seva.
Pel matí es desperta. En obrir la porta de l’entrada, es troba una poma al replà.
 
Mar
Enviat 26/05/2020 – de 12 a 17 anys
 

─────────────────────────────────────────────────────────────────
 
NO TOTHOM POT PASSAR LA QUARANTENA EN BONES CONDICIONS
 
Portem ja casi tres mesos de confinament, un de llarg i dur. La majoria es queixa de no poder fer vida normal. La cosa és que aquesta gent es queixa de haver-se de quedar a casa seva, on tenen electricitat, llum, gas… On també tenen accés a aparells electrònics, menjar i més. Però molt pocs es preocupen de la gent amb problemes econòmics. Aquestes persones no poden queixar-se de haver-se de quedar a casa, perquè n’hi hi ha que no en tenen. Persones que lluiten per tirar endavant cada dia. Gent que viu en pèssimes condicions i no pot fer res al respecte. Tot i que seria genial donar ajuda, no tothom pot permetre-s’ho o no vol ajudar a necessitats. El que hem de fer és donar les gràcies per les condicions en les que passem la quarantena i seguir lluitant per tots aquells que no tenen la mateixa sort.
 
Laia
Enviat 26/05/2020 – de 12 a 17 anys


─────────────────────────────────────────────────────────────────
 
NOUS DESCOBRIMENTS
 
Fa dos mesos que ni tan sols sabia què volia dir confinament i ara ja en soc una experta. De cop i volta el món es va aturar, les hores costaven de passar, el temps s’havia adormit i les notícies parlaven d’una pandèmia global.
Durant aquest temps he inventat significats per la paraula confinament. Prové de confiança, de convivència i de connexions. He observat com el món dels adults aprenia el tant necessari treball cooperatiu, confiava en un veí perquè li portés medicaments de la farmàcia i connectava amb els sentiments d’altres persones compartint cassolades cada vespre.
He descobert noves pigues del meu cos, m’he distret entre notes i escales de violí i m’he perdut en la fantasia d’un bosc encantat amb la Harper.
Per a mi el confinament també inclou Fi de final, de fita. Fi com el de les pel·lícules, un final ple de nous aprenentatges.
 
Violí
Enviat 26/05/2020 – menors de 12 anys
 
   
─────────────────────────────────────────────────────────────────
 
ENCLAUSTRAMENT
 
Primer mes des de l’estat d’alarma. La meva salut física i mental estan deteriorant-se per moments. Acabat de jubilar i a penes puc moure’m.
Jugàvem a futbol. Marc, de set anys, era el porter i Erin, de cinc, intentava llevar-me la pilota. A trenta metres de la porteria, vaig xutar massa fort. L’esfèric va colpejar al Marc en l’estómac i el va fer caure a terra. Vaig córrer a socórrer-li i…
Em vaig despertar atemorit. Un espantós dolor en les espatlles va evidenciar que l’artritis seguia aquí, avançant. Vaig ser diagnosticar fa tres setmanes. A més del tractament, el doctor va recomanar caminar i nedar per a mantenir les articulacions amb mobilitat, però no podia, l’enclaustrament m’ho impedia.
Ahir Marc em va preguntar si podria tornar a jugar amb ells a futbol quan em curés, però vaig ser incapaç de contestar-li perquè un nus en la gola m’ho va impedir.
 
Pakoart
Enviat 26/05/2020 – majors de 18 anys


─────────────────────────────────────────────────────────────────

ELS TEMPS ENTRE ELS DITS
 
Va arribar la primavera, inundant de flors tots els racons, la vaig veure passar a través de la finestra. El temps no es va aturar, cada nit va dur a un nou dia.
Vam tenir dies que el sol escalfava els vidres, dies grisos que fan tenir sensació de fred, dies de pluja que et posen melancòlic, dies de vent que bellugaven els arbres, dies que t’adones que el jardí ha florit i les orenetes dansen pel cel.
Els dies passaven a través dels vidres, com si res fos real, i un darrera l’altre va fer que la primavera s’escapés entre els dits.
Les orenetes van marxar, i va passar l’estiu sense banyar-nos al mar.
Continuo observant darrere els vidres del finestral com les fulles han perdut el color i ja gairebé totes són a terra.
Aviat tot estarà gelat, i qui sap la propera primavera quin temps ens durà.
 
Buttercup
Enviat 23/05/2020 – majors de 18 anys

─────────────────────────────────────────────────────────────────

FORÇAR EL SOMRIURE
 
De tantes vegades que he sortit al balcó, ja m’he après els mapes que formen els núvols, em sé de memòria la ruta que segueix el sol als matins i tinc gravada al meu cap la llista de cançons que reprodueix la ciutat amb l’ajuda dels ocells i dels cotxes. Cada nit quan miro el temps que farà l’endemà, desitjo, amb les poques ganes que em queden per somriure, que anunciïn un bon dia. Escoltar com diuen que ho serà, em fa pensar que tenen raó, però quan em llevo, i torno a sortir al balcó, tot segueix igual. No puc permetre’m forçar un somriure, quan qui me’l provoca no està al meu costat. Fer-me el feliç només em posarà més trist, així que amb l’ajuda d’aquells mapes de núvols, la ruta del sol i la música de la ciutat, compto el temps que falta per tornar a la normalitat.

Nataraja
Enviat 23/05/2020 – de 12 a 17 anys

─────────────────────────────────────────────────────────────────

EL COVID-19
 
I seguim confinats…

Primavera… i…
no juguen els nens als parcs,
no seuen els avis als bancs,
no corren els joves pels carrers,
l’aire està molt net.
On són els humans?
piula un ocell.

La persona que surt de casa,
porta guants i mascareta, va sol,
amb una bossa a la mà o un gos al costat.
Estem en estat d’alarma, confinament total.
Policia, mossos d’esquadra, i l’exèrcit rondant.
Què heu fet?
gruny un porc senglar.

Plou… arriba la solitud,
manca d’abraçades, petons, rialles…
no podem apropar-nos, mantenim distancies.
Els hospitals col·lapsats necessiten reforços,
falta material, mor “moltíssima” gent.
Què està passant?
rauca una granota.

El covid-19, un virus, que
no es veu, no fa soroll…
per tot el món s’ha estès,
ens està matant!, en tots els sentits:
crisi sanitària, crisi econòmica, crisi social…
I quina resposta hi ha?
renilla un cavall.

I seguim confinats…
 
Farigola
Enviat 22/05/2020 – majors de 18 anys

─────────────────────────────────────────────────────────────────
 
D’UN DIA PER L’ALTRE
 
Obro els ulls i
no pot ser!
No m’ho puc creure!
És veritat?
Què està passant?
La realitat s’està fonent!,
la humanitat sencera s’està asfixiant!
Va tan despresa!
les ambulàncies no paren,
i el personal sanitari com astronautes,
disfressats de dalt a baix.
Els hospitals estan col·lapsats,
hi falta material.
D’un en un… pels carrers,
alguns…
amb guants i mascareta,
la distancia entre nosaltres
l’hem de mantenir,
si no volem
contagiar ni emmalaltir.
La solitud no ens deixa,
el nostre anhel, ara atrapat,
ens l’estan frenant!, confinada
la nostra llibertat, és pel covid-19,
un virus que ens està matant!
Tanco els ulls,
vull despertar d’aquest mal son!
 
Farigola
Enviat 22/05/2020 – majors de 18 anys
 
─────────────────────────────────────────────────────────────────

EL GRAN CANVI
 
Aquesta pandèmia ens ha afectat a totes i tots, no només en la salut també, per la societat suposarà una crisi econòmica forta i sobretot ha influït psicològicament ja que, mai ens havia succeït una cosa semblant aquesta per tant, està costant molt que la gent entengui el perquè de l’aparició del Covid-19.
Ja portem més de 60 dies tancats a casa, encara que sembli que ha passat ràpid hem estat durant molt de temps als nostres domicilis sense poder anar amb amics, família, viatjar… o simplement viure la vida envoltat dels que t’estimen. De vegades, penso que no ha servit de res el fet d’estar en confinament, perquè per molt que tu facis el correcte, hi haurà altres persones que faran el que voldran i no compliran les normes establertes.
En definitiva, hem d’estar agraïts del que tenim i viure la vida la màxim perquè no sabem quan s’acabarà.

Maria Ferran
Enviat 21/05/2020 – de 12 a 17 anys

─────────────────────────────────────────────────────────────────

REFLEXIÓ DEL CONFINAMENT
 
És increïble el que estem suportant entre tots. Si fa tan sols un mes, ens haguessin dit que no anàvem a poder sortir al carrer, que anaven a suspendre les classes, tancar bars, restaurants, etc., no ens ho haguéssim cregut… Avui, malgrat les resistències d’alguns i malestar d’altres, la nova forma de vida l’hem acceptat, l’estem acceptant … I, encara que esperem que acabi molt aviat, algunes coses com la forma de treballar, la forma de relacionar-nos, han vingut per quedar-se. Entre tots, estem fem que això acabi ja, i puguem intentar seguir amb una vida normal. Ara mateix només hi ha dues coses que podem fer, mirar enrere i no tornar a cometre els mateixos errors i veure com sortirem d’aquest confinament. No estem sols.
 
Claudiaa
Enviat 20/05/2020 – de 12 a 17 anys

────────────────────────────────────────────────────────────────

LA DESIGUALTAT
 
En aquests temps tant durs la desigualtat és un dels reptes més durs per els que tenen menys recursos, com per exemple a l’hora de comprar menjar i no tenir treball a causa del covid-19, és una de les coses més dures que a un li pot passar en aquests temps, ja que el menjar es essencial en el nostre dia a dia. Un altre cosa que desafavoreix a les persones és el estar tancats en un espai petit durant tots els dies de confinament, i això no ajuda per la salut mental.
 
Margarida
Enviat 20/05/2020 – de 12 a 17 anys



ON ESTÀ LA PRESSA?

Un dia vaig llegir a les xarxes que la pressa havia mort. Jo no crec que sigui així. Està, allà amagada, esperant el moment oportú per sortir.
És veritat que ara ja no hi ha pressa per anar a dormir, per llevar-nos al matí, per dutxar-nos, per vestir-nos, ni per dinar. Com aquell que diu, sembla que cada dia sigui Diumenge. No tenim pressa per res i anem fent segons tenim ganes de fer. I surts al balcó, i veus als veïns que no acostumes a veure mai, que estan com tu, i hi mantens llargues converses com si ho haguessis fet tota la vida.
Però arribarà el dia en què tot anirà posant-se al seu lloc i a poc a poc haurem de començar a seguir els hàbits que teníem. I hem de reconèixer que sense la pressa es vivia millor.

Carey
Enviat 19/05/2020 – majors de 18 anys



SOMRIURES D’ORQUÍDIA
 
Era a la cuina, capficada amb l’enrenou del virus, quan m’ha sorprès l’orquídia. Tot i el meu descuit per regar-la, ha brotat. És de tons rosats i blancs, suaus com les paraules que callem, com l’amor que sentim i no expressem. Me la va regalar en Toni fa més de deu anys; el meu amor, com el seu, també és de paraules no dites, de silencis buscats.
Aquest matí, mirant la tija plena de poncelles —tot i haver estat gairebé oblidada, i a vegades perquè no dir-ho, fins i tot insultada per la seva lletjor— m’he adonat que res l’ha aturat per donar el millor de si, i m’ha sostret un somriure.
Ara, els matins clausurats tindran una nova benvinguda, un instant de bellesa; efímer com les mascaretes que ens tapen els somriures d’orquídia que no podem oblidar.

PANGEA
Enviat 18/05/2020 – majors de 18 anys



LA RECONCILIACIÓ
 
Abans del confinament la relació no rutllava, estava estancada i amb teranyines per tot arreu però els dies van anar canviant la mirada, el tracte, el gest, ara s’aclaria com l’aigua tèrbola que es torna cristal·lina i se’n pot beure sense por. Es miraven l’un a l’altra, preguntant-se què havia canviat en aquells dies d’estar tancats a casa, frec a frec, les vint-i-quatre hores del dia. Era la bellesa que s’havien descobert, el parlar amable i sense crits, els petits favors que es fan quan no tens més amic que la teva parella. Aleshores s’havia esdevingut el miracle, la carícia de l’ànima que fa florir les flors del cor, la besada suau als racons més amagats de l’esperit. Sopaven, les màscares reposaven com testimonis d’un temps passat i ella mirant-lo als ulls li preguntà: Et vols casar amb mi?… Sí.
 
Corral
Enviat 15/05/2020 – majors de 18 anys



GAT CONFINAT
 
Meeeeuuu! Què està passant! Els meus companys de pis humans fa dies que no marxen, no van a treballar, ni a passejar… Tot el dia a casa i a sobre no respecten les meves coses!! Mira que els hi tinc dit, el llit només els hi deixo fins a les 7 h , a partir d’aquella hora és meu! Doncs no hi ha manera! Miolo i miolo per avisar-los que ja se’ls ha acabat el temps i ni cas i a sobre tenen la barra de fer-me fora! Però que s’han pensat? Crec que es deuen estar preparant per a unes olimpíades perquè tot el dia els veig fent exercici i això que no ho havien fet mai. Alguna cosa he sentit de corona no sé què… Es veu que va per llarg això, crec li diuen confinament. Quin horror! Són tan sorollosos! Socors! Que algú m’ajudi!
 
Marta Tro
Enviat 14/05/2020 – majors de 18 anys



ALES
 
No recordo quants de dies… i sense televisió… la paret rugosa, l’habitació blanca, veig com s’ondulen els calaixos de la cuina, les culleres ballen i l’olla fa música, els follets porten esclops i no m’agrada el soroll que fan, el cloc-cloc vertiginós de quan fan curses per sobre el sofà. La sopa és freda, fa tres dies que l’he feta, vull marxar, vull fugir, vull anar a la platja i veure el mar, visc amb una masacareta que canta cançons tristes, m’estic a la butaca mirant la pantalla del televisor, la meva cara, desfigurada, decaiguda, estirada… miro i miro i miro i miro i ja no hi veig el balcó és la salvació, m’aixeco, m’hi atanso i volo… llibertat! Xof.
 
Corral
Enviat 13/05/2020 – majors de 18 anys



PARACETAMOL
 
Des del sofà, estirat, es veu un tros de cel enllà dels pisos. Un núvol grisenc llisca lleuger, com si l’empaités la pressa. Falten poc perquè toquin les vuit del vespre i esclati la claca de mans, acompanyada de la cançó de resistència figurada. Estic cansat, em fa mal el cap. Massa dies tancat al pis. La televisió ni ajuda ni distreu. La varietat de la graella és pura il·lusió: safareig de vodevil, tertúlies del jo, sèries ja vistes i notícies cuinades. No sé perquè m’hi perdo. L’apago. Abans de sortir al balcó i afegir-me a l’agraïment col·lectiu preparo un paracetamol efervescent. Me’l beuré després, quan hagi passat el cotxe de la policia municipal fent sonar la sirena i doni per acabat l’homenatge a sanitaris i serveis essencials. Llavors la pastilla s’haurà diluït i m’empassaré el líquid amb l’avidesa amb la què es fonamenta l’esperança.
 
Figurant
Enviat 12/05/2020 – majors de 18 anys



CONFIBANK
 
-Atenció al client? l’atén Matilde, en què el puc ajudar?
-Hola bona tarda volia fer una consulta sobre la cancel·lació d’un compte corrent que ja fa massa que s’allarga la cosa i ho vull arreglar.
-Ha anat a la seva oficina?
-Mil vegades i no m’ho resolen, em remeten a vostès, estic cansat, decebut i se’m passen d’un departament a l’altre com una pilota de tennis i n’estic fart.
-No es retiri li passo amb un altre departament.
-No…si no em penso moure de casa, estic perfectament confinat!
-Sap què passa? és que m’han enviat una carta amenaçadora i la veritat estic esgotat d’aquest assumpte; sembla que per cancel·lar un compte corrent hagi de fer «els treballs d’Hèrcules».
-Ah, no és un particular? llavors li passo amb empreses.
-No dona no, «els treballs d’Hèrcules» no és el nom de cap empresa, és una manera de parlar.
 
Jakob von Gunten
Enviat 12/05/2020 – majors de 18 anys



SANT JORDI I EL VIRUS

Aquest drac que ens ataca amb totes les seves forces, que ens fa emmalaltir i que ens roba la llibertat de viure.
Aquest drac que ens impedeix abraçar-nos i besar-nos, que ens obliga a mantenir una distància que no volem.
Aquest drac que ens crema amb el seu alè i dona sortida a les nostres pors oblidades.
Aquest drac que s’enduu vides, sense que podem ni tan sols acomiadar-nos.
Torna Sant Jordi gloriós i travessa amb la teva llança l’enemic!
 
Llums
Enviat 12/05/2020 – majors de 18 anys



FANTASIA ADRIÀTICA

Far de Savudrija, península d’Ístria, Croàcia; el confinament m’ha atrapat en aquest indret apartat, davant de la riba italiana de l’Adriàtic; quan la boira del golf de Muggia ho permet albiro les llums espectrals i difoses de Trieste.
Somio amb la ciutat i els seus carrers; fantasiejo amb un ristretto al Harry’s Bar de la Piazza della Unità, m’encamino cap a Trieste Centrale i m’hi estic una estoneta veient com surten i treni, gaudeixo de les locucions italianes que escolto furtivament: dues nonnas enraonen sobre il confinamento i la sort que tenen de no haver hagut d’anar a l’ospedale; dono un cop d’ull a la propera bottega libraria James Joyce…i de sobte, un cop de vent glaçat em desperta del meu somni. El bora colpeja violentament la façana nord del far; poso cadenats, tanco portes, porticons i m’arrauleixo prop de la llanterna del Far com un capità Ahab confinat.
   
O mais gatinho
Enviat 11/05/2020 – majors de 18 anys



LA VIDA AL 2020
 
De la Xina procedia
i des d’allà s’estenia.
A Itàlia havia arribat,
encara estava allunyat.

Un dia de març ens havíem adonat
que a Espanya havia arribat,
la tranquil·litat s’havia acabat
i la quarantena havia començat.

Se’ns va demanar paciència
i que tots tinguéssim consciència
que per garantir la seguretat
només podíem sortir al terrat.

Només els gossos es passejaven
i les brosses es tiraven,
però amb compte la gent anava
per tal de no quedar infectada.

l rellotge no s’aturava
i la vida continuava,
acompanyats de música i esport
augmentava el nostre confort.

Amb els amics no vam quedar,
però unes trucades vam realitzar
per no desconnectar-nos
i uns somriures assegurar-nos.

Els metges van necessitar reforços
per realitzar grans esforços.
A molta gent van salvar
i a les seves cases van tornar.

Una mostra d’agraïment
era cada aplaudiment,
que realitzava cada resident
quan el sol s’estava ponent.

Tutankamon
Enviat 10/05/2020 – majors de 18 anys



PAELLA
 
Mentre pelo els alls se m’escapa el ganivet. «Ajuda’m!», crido bo i separant la mà del cos. La sang cau a terra i m’assec per refer-me. La meva dona ve amb una tireta massa petita. Que potser no veu la gravetat de la ferida? Consulto a Google quanta sang pot perdre un home mentre ella busca una tireta més gran. Necessito un bistec per estimular els glòbuls vermells i una cervesa per al dolor. Em toco la ferida. La tireta no està ben posada. Torno a sagnar. Li ensenyo a la meva dona. No t’ho toquis, em diu. Insensible! La ferida pica molt, però no dic res. S’estarà infectant? Truco la meva mare per videoconferència. D’amagat. Em tranquil·litza. Em dona instruccions. Les repeteixo a la meva dona. Surto al balcó. El veí em diu que allà on governen les dones es gestiona millor la pandèmia. Serà calçasses!

Sailor
Enviat 10/05/2020 – majors de 18 anys



ESCRIPTORES
 
Ens han tancat a casa, diuen que hi ha un enemic invisible que ens vol matar. La por ho envaeix tot, deixem de tocar-nos, de mirar-nos. Les pantalles irrompen en els nostres contactes i supleixen la pell. Un grup de dones anònimes comencem a escriure un diari compartit. Al llarg dels dies la invisibilitat es converteix en llibertat, i les paraules lligades a l’ànima surten sense por. Quan exhaurim la foscor, comença el seu oponent: paraules que acaricien la pell. Hem aprés que tot és un i per combatre la por només hi ha la llum de l’amor.
 
PANGEA
Enviat 09/05/2020 – majors de 18 anys



ALGUNA COSA ESTÀ CANVIANT
 
Avui, com cada dia a les vuit, els veïns hem sortit al balcó per elogiar als sanitaris. Cinc minuts després han passat ells, pel bell mig del carrer, agafats al mànec del camió. Tots hem aplaudit més fort, agraïts i penedits per no haver-ho fet abans. Els hem seguit amb la mirada alhora que han aixecat la mà humilment. Ells, a qui no hem vist el somriure, tapats per una màscara que no els evita impregnar-se de la ferum de les nostres deixalles, els hi hem dit per primer cop el valor que tenen.
Sentint aquest instant, una llàgrima se m’ha escapat galta avall. Sí, alguna cosa està canviant!

PANGEA
Enviat 09/05/2020 – majors de 18 anys



LA RESPOSTA

Li havia enviat un WhatsApp dient que el deixava i ja passaria a buscar les coses després del confinament, que se n’anava a casa de la seva mare i que li sabia greu, però s’havia de trobar ella mateixa. Va asseure’s al sofà: la solitud va moure’s entre les cadires i la catifa com una serp que engoleix la poma. Només es sentia el tic-tac del rellotge. Ell seia amb el cap cot entre les mans, pensant. La llum era primaveral i tot tornava a la vida una altra vegada. Encara no s’ho podia creure. El cu-cut ha cantat al rellotge de paret. És una nova hora. Aixeca el cap amb l’estómac corsecat per la gelosia i amb un fil de veu diu: Està amb un altre.
 
Corral
Enviat 08/05/2020 – majors de 18 anys



NO ÉS UN SOMNI

Vaig somiar que vivia una altra vida
On la gent s’havia de quedar a casa
Un enemic molt petit havia sortit
D’un país molt llunyà i no és acudit.

Vaig somiar que al meu poble i més enllà
On la gent gran tancada a residència
Moria desconsolada i molt trista
Afectada per aquesta greu pandèmia,

Vaig somiar que la gent no es conformava
Amb escoltar i aplaudir al vespre
Si no que es va aixecar i demanar:

Que la Sanitat no fos mai negociable
Que les mascaretes no faltessin mai més
Que aprenguéssim i no renunciéssim mai.
 
JBMJ
Enviat 08/05/2020 – majors de 18 anys



LA CALAIXERA

La fusta s’ha esberlat com fruita madura. El moble és vell i fa temps que resta abandonat en un racó de l’habitació de desembaràs. Ni en recordaves l’existència. Si avui el veus és perquè una veueta interior ha trencat l’abúlia desidiosa de l’avorriment en què vius. Retires de sobre un plec de revistes, diaris i bosses que l’envolten. En unes hi ha aparells espatllats, andròmines, i altres roba en desús de mida impossible per al teu cos. Sembla mentida el que acumulen els anys. Quan acabi el confinament hauràs de fer algun viatge a la deixalleria. Fas espai i amides perspectiva. No saps què guarden els quatre calaixos del moble, no ho recordes. Fins i tot et fa respecte obrir-los. Un respecte pueril, cert. L’escletxa de la fusta te’n distreu. De sobte no pots deixar de mirar-la. La mires tant que en veus tota la negror dels anys.
 
Astrolabi
Enviat 08/05/2020 – majors de 18 anys



META-MORFOSEJANT

Fa uns dies, al principi de tot, la cosa va començar a canviar i francament no sé com acabarà. Només tasto el pinso del gos; no és una delícia però m’estalvio de cuinar; ell s’ho mira encuriosit des del sofà.
Ahir mentre feia uns granets de pinso vaig pensar quina sensació tindria si dugués arnés. Ràpidament vaig confeccionar-ne un de casolà amb una faixa vella, vaig lligar-li una de les corretges d’en Darko i a quatre grapes vaig mirar-me a l’espill del rebedor. Vaig alçar el cap i en veure’m reflectit en la meva nova identitat canina vaig udolar de pur gaudi.
Passats dos mesos de confinament hem progressat, ell es passa el dia publicant fotos meves a les xarxes socials, jo he aprés a seure quan ell em borda i ell em treu quan li ho demano.
M’està socialitzant: obeeixo, ja dono la poteta i no he mossegat ningú.
 
Zé Pequeno
Enviat 08/05/2020 – majors de 18 anys



IDEES

El cap em bull espès. Se m’hi acumula un toll d’idees. Tinc paper i bolígraf a mà però, quan els agafo, amb la mateixa rapidesa amb la que em reclamaven, les idees s’emboiren. No sé com desfer l’embull que em ronda. Tossut, engego el portàtil i n’estableixo setge des de la pàgina en blanc del processador de textos. Divago. Divago com per despistar el divagar. I per reblar l’engany escric frases soltes que a cop d’ull s’expliquen. Potser l’enllaç d’unes amb les altres trenarà una història. Només m’aixeco de la cadira per anar al lavabo o menjar alguna cosa. A poc a poc teixeixo una xarxa de paraules que s’estén pel document. Mirades a distància fan efecte, com un estol d’estornells que espera dibuixar un ball sota el cel blau. I espero. Espero. No tinc pressa. Tinc temps, l’únic que em queda.

Col·liri
Enviat 06/05/2020 – majors de 18 anys 



CONGELADES

Les han trobat despullades sota la roca més esmolada del penya-segat, envernissat d’argelaga, abocat sobre una mar exasperada.

La desgràcia fa dies que esgarrapa lleres, valls i muntanyes.

Planeja rieres i voreja pendents escarpades, ressegueix amb deler tarteres i torrents, s’enreda en capçades mil·lenàries i recobreix amb alè de gel la inexpugnable extensió de l’obaga.

Notes de lletres tremoloses s’arrapen a les mans entrellaçades, desbordants de paraules enrevessades, que oculten anhels inconfessables. Idíl·lics somnis gestants d’absurds taüts de basarda, cabdells d’il·lusions fracassades per l’anguniosa displicència dels cervells adolescents en projecció desbocada.

Perpètues dorments de somriure glaçat desnonades de l’existència per la cadència d’un temps encantat allotjat a contracor en les seves entranyes. Ramats d’ànimes inescrutables conformades amb l’absència prescrita per una eternitat massa explícita que avui se sorprèn desbordada.

Ofrenes de joventut esclatant que confirmen el triomf de la fal·làcia inherent a l’espècie més evolucionada.

I reconfinada.

Atzavara
Enviat 06/05/2020 – majors de 18 anys
 


XERRADA EN PARAL·LEL

Ahir, una mare i una filla anaven en la mateixa direcció, xerrant. No es podien tocar com feia poquet. No es podien abraçar, com feia poquet. Només podien xerrar en paral·lel, a la distància de seguretat que marca la nova llei, quasi marcial, que ens han imposat per… el nostre be!!! No estic segur, però així és.

Mare i filla que, compartint el mateix camí, es van desitjar molta sort, en aquests moments d’incertesa. En aquests moments que, tan de bo, ens poguéssim abraçar. Mare i filla que, potser (jo no hi era per comprovar-lo) només amb la mirada, es van dir: —t’estimo filla—. —t’estimo, mare—.

Petonius
Enviat 03/05/2020 – majors de 18 anys 



LA NATURA RESPIRA I LA HUMANITAT S’OFEGA

La natura canta,
cada vegada més fort,
té ganes d’alliberar-se,
l’hem explotat fins al coll.
Ella,
sempre ens parla
dels seus diversos sabors,
ara, no podem gaudir-la
de cop, confinats
ens trobem tots.

Res,
no es veu res, però
hi és,
l’enemic invisible
ens atrapa.
Virus
que s’escampa,
no ens deixa apropar,
ens ofega aïllats,
i els sanitaris col·lapsats.
Solitud,
la humanitat… s’ha frenat,
el so ha canviat,
i cada vegada…
més ocells pel cel.
Un nou regne s’ha creat,
el coronavirus l’ha proclamat!.
Ho miris per on ho miris,
la gran crisi
acaba de començar.
Ningú
podia imaginar
que d’un dia per l’altre
el món sencer
anava a capgirar-se.

Al voltant del sol
la terra gira…
el temps
no s’atura, va fent…
plou, i el vent
continua amb el seu ritme.
La natura canta
cada vegada més fort,
l’hem d’escoltar?
o no!

Farigola
Enviat 29/04/2020 – majors de 18 anys



44 DIES DESPRÉS

Fa tants dies que tenim prohibit deixar-nos portar pels carrers de la ciutat, permetre que l’atzar decideixi si dreta o esquerra, tancar, obrir els ulls i veure com la gelateria de la baixada de Santa Anna continua oferint gelats a ple hivern… Vam deixar el fred enrere fa setmanes i no recordo l’olor que feia la primavera, aquella primavera de sempre. Des del balcó s’evidencia que el bon temps arriba: el paisatge canvia, però els elements que l’integren, mai: la veïna que recorre en bucle cada matí el seu petit –i preuat!– balcó, els tres companys de pis que gaudeixen d’una envejable terrassa amb llumetes que recorden aquelles nits d’estiu, la parella que celebra l’arribada dels dissabtes amb una carn a la brasa tot condemnant la roba dels veïns… Qui ens hagués dit que aquelles persones invisibles es convertirien 44 dies després en protagonistes de la nostra quotidianitat.

Atena
Enviat 29/04/2020 – majors de 18 anys 



ENGABIADA 

Lliure.
Respiro fons, feliç.
Els llavis es mouen en un somriure.
Em trec les sabates.
Poso els peus sobre la sorra calenta, noto les pessigolles de les pedretes entre els dits.
L’olor del mar m’envaeix el cervell mentre m’apropo a l’aigua. M’omple de records.
Els crits i riures dels nens van desapareixent a mida que el soroll de les ones és més fort, el mar avui està enfadat.
L’aigua em toca els peus i m’aturo, gaudint de la sensació, i deixo que el vent tebi m’abraci abans d’enfonsar-me.
I com sortint de l´aigua freda, amb la respiració tallada… obro els ulls, i el carrer és buit, no passa ningú.
El silenci em deixa sentir el cant dels ocells a través del vidre, veig al fons els arbres ballant amb el vent.
Recolzo el cap a la finestra deixant que el sol m’escalfi la pell.
Sospir llarg, trist
Engabiada.

Buttercup
Enviat 24/04/2020 – majors de 18 anys 



EL GOS FANTASMA

A l’inici em va semblar un paio anodí, el veí del segon. Però a la segona setmana de confinament, quan el vaig divisar des del balcó, passejant corretja en ma, el meu veredicte em semblà irrefutable: Aquest tio és idiota si es pensa que a aquestes alçades el veïnat no sabem pas qui té gos i qui no en té… !
Han passat molts dies i ahir em vaig creuar -per no vigilar la meva atenció auditiva – amb la presidenta de la comunitat, que em va fer saber que coneixia perfectament el trapitxeo del seu veí de dalt amb aquesta sentencia: És clar que s’ha comprat un gos al mercat negre per poder sortir a passejar ! em digué amb gravetat. I apropant-se temeràriament a menys de dos metres, afegí: Sento la bèstia panteixar a les nits!
Potser haurem de plegar amb les visites nocturnes clandestines!

Gekko
Enviat 23/04/2020 – majors de 18 anys 



LA LLIBERTAT

Les rialles de les tres amigues a la terrassa sonàvem com cascavells en l’aire, dotant de lleugeresa els cors de qui les escoltaven; però no tenien res que transmetés frivolitat doncs eren rialles pures i desintencionades com les dels infants, com el lliure albir de l’ésser abans de capir-se subjecte.
Molts eren en aquell temps els que estàvem submergits en la confusió i la impotència. Uns dormien en l’obediència a les lleis externes. Altres, com adolescents, exercien el llibertinatge egoic i narcisista. Tots reflexionaven sobre aquella que deien havia estat segrestada de les seves vides. Pocs aconseguien no jutjar els altres.
¿ Qui pot treure a hom allò que és ? digué una d’elles.
Bé! -va respondre la segona – sovint fa falta el temps per descobrir que a dins hi ha allò que s’és i a fora allò que es té…
La tercera, confiada, va mirar el cel somrient-les.

Rosella
Enviat 23/04/2020 – majors de 18 anys 



CONFINATS CADA ANY

“Àvia! Torna’m a explicar perquè ens confinem dos mesos cada any?”
“Al 2020 hi va haver la pandèmia, una malaltia a tot el món que ningú sabia curar!”
“Uf! Quina por! Varen morir molts avis, oi?”
“Si. I les famílies, no acostumades a estar a casa tants dies junts, es van organitzar. Les cases es varen convertir en escoles, oficines, gimnasos! Cosíem bates i mascaretes pels hospitals o fèiem menjars per la gent pobre. Cada dia sortíem al balcó a cantar, tocar instruments i aplaudir als que feien les tasques mes dures”
“Però, perquè seguim confinant-nos cada any?”
“L’aire, el mar es varen netejar, els ocells van tornar, la societat i els governs ens vàrem adonar que allò que dèiem normalitat no ho era i vàrem pensar un sistema que ens permetés confinar-nos cada any per recuperar natura i família sense perdre la feina”.

Elena
Enviat 23/04/2020 – majors de 18 anys 



SÀVIA NATURA

Dins les quatre parets del meu despatx tinc la sort d’alçar els ulls i veure, des de la finestra del meu altell, la vida. Ara plou, ara passa un núvol, ara un ocell, apa!! que surt el sol!!!. La natura camina i camina, no hi entén de confinament, no sap que l’observo cada dia i l’envejo perquè és lliure, i enyoro aquesta llibertat. Estimada natura, quan et pugui abraçar ho faré i t’oloraré i t’estimaré encara més, perquè em dones pau i em transportes a temps passats i em dones pistes del què necessites, sí, no pateixis, crec que ho hem entès.

Maia
Enviat 23/04/2020 – majors de 18 anys



MIRADES

Mirava i només veia mirades perdudes. Mirades que buscaven on mirar per trobar allò que ara veurien. Allò que, aquell mal son, ara els faria veure. Allò que, encegats per mirar cap a lluentors buides, no havien vist fins que, minvats de tot, havien obert els ulls. Mirava i només veia mirades “d’ara si”.I va parar un instant i va pensar que era feliç. Tot això ella ja ho veia abans. Abans de tot. Abans de res. Només glatia per poder tornar. Per retrobar somriures perduts i mirades dolces. Només calia tornar. El seu, no havia estat un temps perdut. I es va mirar i va somriure.

Laura Delvent
Enviat 23/04/2020 – majors de 18 anys