Ei! Sóc la Nora, una noia marroquí que ha viscut tota la vida a Mataró. Fa dos anys vaig decidir fer una estada a Alemanya, concretament a la ciutat d’Osnabrueck, fent d’Au Pair, i aquí estic per explicar com m’ha anat l’aventura!

Abans de marxar, vaig haver de fer una mica de tot: buscar família, organitzar els tràmits, veure si necessitava algun permís o visat i, per descomptat, intentar entendre una mica comfuncionava la vida allà. Vaig passar hores mirant webs, vídeos de TikTok i intentant no estressar-me gaire per la por que sentia a dins: I si em segresten? I si em fan treballar com una mula? I si em toca fer més coses de les que diu el contracte? I si em passa el mateix que a tota aquella gent de TikTok que ho ha passat fatal? Tots aquests pensaments em rondaven pel cap mentre parlava amb diferents famílies a la xarxa web AU PAIR (www.aupairworld.com). Dies després d’iniciar la meva recerca de família, em va contactar la Carina, la mare de la Lara, i vaig sentir una connexió immediata. Vam parlar diverses vegades a través de videotrucades per WhatsApp i em va ensenyar tot per tal que em quedés tranquil·la. La Carina s’esforçava a conèixer-me, i això em va encantar d’ella. Va ser tot un plaer quedar-me amb ella; és una dona fantàstica, sap moltes coses i sempre s’esforçava perquè em sentís còmoda a casa. Vam continuar parlant, em va enviar el contracte i vaig comprar els vols.

I si em pregunteu si em vaig trobar amb dificultats?

Personalment, només en vaig trobar una (tot i que tampoc em feia la vida difícil): l’idioma. Jo vaig anar-hi amb un anglès bastant bo, però tot i així, hi va haver persones que em deien: “Dasist Deutschland, du musst Deutsch sprechen.” Però res que no es pogués superar amb paciència, Google Translate i una mica de cara dura. També he de dir que, si ets una persona molt extrovertida, potser una altra dificultat que pots trobar és la falta de persones amb qui socialitzar.

M’explico: no és que no n’hi hagi, però els alemanys ja són bastant tancats de per si, i si no parles l’idioma, pot ser difícil connectar amb ells. Jo, en ser una persona bastant introvertida, aquesta part no em molestava. De fet, m’encantava agafar la bici que em deixaven i anar-me’n sola a descobrir nous racons de la ciutat. Gràcies a aquest hàbit, vaig poder gaudir de llocs maquíssims.

Respecte a la família, no hauria pogut demanar-ne cap de millor. Em tractaven com si fos una més, em convidaven sempre que sortien i s’asseguraven que estigués bé. De fet, com que sóc musulmana, sempre em buscaven llocs on pogués menjar i comprar menjar halal, i penso que això va ser un detall molt considerat per part seva. Al juliol, em van portar de càmping al nord d’Alemanya en una caravana, i em vaig sentir com si estigués de vacances. Vaig poder visitar Kiel, Hamburg, Plön, Lübeck i petits pobles molt pintorescos. Va ser una experiència increïble! A més, parlàvem moltíssim, i em van ensenyar una pila de “fun facts” sobre Alemanya.

Pel que fa a la feina, va tenir els seus alts i baixos, però en general m’ho passava molt bé i la Lara no em demanava gaire. L’únic problema era la barrera idiomàtica: la Lara només entenia alemany i jo només parlava anglès. Així que vaig haver d’utilitzar molt Google Translate. Però vaig decidir fer-ho servir al meu favor, i cada vegada que no sabia com es deia alguna cosa en alemany, només havia de preguntar-li a ella i m’ho deia. Al final, vaig acabar aprenent moltíssim gràcies a ella. Les tasques diàries eren senzilles: donar-li d’esmorzar, jugar amb ella i, si li venia de gust, portar-la a un parc a prop. Els pares arribaven sobre les 15h i allà acabava la meva jornada, tot i que de vegades, com que no tenia res a fer, em quedava amb ella per aprendre més alemany. L’estiu a Alemanya va ser tot un repte, sobretot pel clima tan canviant. A les 10h podia fer un sol espectacular i a les 12h començar a ploure a bots i barrals, així que mai sabia què posar-me. Allà tenen una expressió molt coneguda per la vestimenta a l’estiu: “Zwiebel-Look” (literalment,”look de ceba”), que vol dir vestir-se amb capes per estar preparat per qualsevol canvi de temps. Però, en general, vaig tenir força hores de llum, cosa que vaig agrair molt. Com que tenia els caps de setmana lliures, vaig aprofitar per viatjar molt a diferents ciutats properes. Els dissabtes em llevava ben d’hora, agafava la meva motxilla i anava a l’estació de tren per explorar una nova ciutat. Tot i fer-ho sola, no em molestava gens. Em portava un llibre, els meus auriculars i caminava moltíssim. En total, vaig visitar 19 ciutats en dos mesos i mig!

I per què vaig decidir marxar a l’estranger? Per aventura, per viure una experiència diferent i per veure món. Volia un canvi d’aires i veure què passava. Necessitava sortir de la meva zona de confort, posar-me a prova i descobrir comera la vida en un lloc totalment diferent. Sempre m’ha fascinat la idea de viure a l’estranger i aquesta era l’oportunitat perfecta per fer-ho sense grans complicacions. A més, m’agradava la idea de conviure amb una família d’una altra cultura i aprendre d’ells, encara que, com qualsevol experiència així, no tot va ser de color de rosa. L’experiència va ser… intensa. Va tenir els seus alts i baixos, com tot, però vaig aprendre molt i vaig viure coses que mai hauria imaginat. Hi havia dies en què em sentia com una exploradora, fascinada per cada detall nou que descobria; altres, en canvi, em qüestionava si havia pres la decisió correcta. Destacaria que allà la gent és molt diferent, el ritme de vida és un altre, i que hi ha coses que funcionen molt millor que a casa (i altres que no tant! ehem Deutsche Bahn…). Vaser curiós veure com certes coses que donava per fetes eren completament diferents allà, i vaig haver d’aprendre a adaptar-me a un nou estil de vida. El que més vaig trobar a faltar? El menjar, òbviament. La cuina d’aquí no té comparació i, tot i que vaig intentar cuinar alguns plats típics per sentir-me més a casa, no era el mateix. I la família i els amics, clar. Hi havia moments en què m’hauria encantat poder abraçar-los després d’un dia difícil, però per sort, amb internet vaig poder mantenir el contacte i evitar la nostàlgia excessiva. Encara que, sincerament, per molt que parlis per videotrucada, mai és el mateix que estar amb ells. Recomano marxar a l’estranger? Sí, 100%. No és fàcil, però és una experiència brutal. Aprens, creixes i veus la vida d’una altramanera. Viure lluny de casa et fa entendre moltes coses sobre tu mateix, et dona perspectiva i et fa valorar detalls que abans passaven desapercebuts. Ara bé, cal estar preparat mentalmenti tenir clar que no tot serà perfecte. Hi haurà moments d’estrès, de soledat i de dubtes, però sitens una bona actitud i et prens l’experiència com una aventura, val molt la pena! En resum, aquella estada em va ensenyar moltes coses, algunes per bé i altres per purentreteniment (com lluitar amb tràmits impossibles només per comprar un abonament de tren).Però tot suma, i si tens l’oportunitat de viure una experiència així, jo dic: endavant! Si alguna cosa he après d’aquella època és que les millors històries neixen quan surts de la teva rutina i etllences al desconegut.