Buna ziua! Ce faci? Eu sunt Júlia, tinc 23 anys i sóc de Dosrius, un poblet del Maresme ben a tocar del Vallès i bastant diferent del que és Craiova, la ciutat on actualment estic fent un Servei de Voluntariat Europeu. El passat setembre vaig aterrar a Romania per començar una aventura de set mesos duent a terme el projecte SPARK, consistent en, a través de tallers en diversos centres educatius, crear un pont entre instituts i centres d’educació especial. Abans d’això, però, vaig haver de prendre la decisió de marxar lluny de casa i dels meus durant tant de temps… Pot semblar que aquest pas requereix temps, però en el meu cas va ser cosa d’un dia per l’altre… una bogeria que repetiria mil i una vegades més.

El fet de tenir una flexibilitat total va ajudar a que tot aquest procés fos tant ràpid, ja que el meu interès era trobar un projecte que fos un repte per mi, no tant com anar a un país concret a fer un projecte qualsevol. La meva manera d’aplicar per fer un EVS va ser una mica al revés, perquè normalment els que volen marxar fora primer contacten amb alguna agència de mobilitat internacional que et guia i té una base de dades amb molts projectes i t’ajuden en tot el procés, però tot i així no em va suposar cap problema. La mateixa coordinadora del projecte em va posar en contacte amb la meva agència d’enviament (Mundus) que em va donar molt suport (tot i haver de fer-ho tot tant ràpid!). No es necessiten requisits especials per anar a fer un Voluntariat i les facilitats que et proporcionen són genials. Disposem d’assegurança (tot i que recomanen la targeta sanitària europea) i et donen diners suficients per sobreviure mensualment al poble o ciutat on es realitza el projecte. També és veritat que no tot són flors i violes, però la flexibilitat i l’optimisme han de ser qualitats indispensables si es vol fer un EVS!

La meva primera impressió no va ser gens bona (més aviat desastrosa). Vaig arribar passada la mitjanit al petit aeroport, i a l’arribar al pis (en comparació a Catalunya, aquí tot sembla molt decrèpit) la situació va ser bastant desanimant, tot i que vaig tenir la sort que els companys de pis m’ estaven esperant i en deu minuts em van explicar una mica tot al que m’havia d’adaptar: portaven una setmana sense wifi, sense aigua calenta i pràcticament sense obligacions. D’altra banda, gaudeixo d’una habitació pròpia que fa les coses molt més fàcils, com per exemple esperar uns altres 15 dies sense poder-nos dutxar amb aigua calenta o que cada dia passi alguna cosa al pis (com fugues d’aigua o incendis espontanis als fogons de la cuina, bastant divertit ara que és una memòria passada). Tot i semblar tot molt dramàtic, confesso que m’estic enamorant d’aquest país, on la paciència sembla el valor nacional . Els carrers ja no em semblen desastrosos, m’estimo els edificis a mig pintar i la gent pot ser molt càlida. La comunitat de voluntaris de Craiova és bastant gran, i això fa que ens sentim recolzats uns als altres, fins i tot em van fer una festa sorpresa per meu aniversari una setmana després d’arribar!

Si comparo la perspectiva que tenia el primer dia amb la d’avui, confesso que és diametralment oposada. Una s’acostuma molt ràpid si es va amb la intenció de gaudir i trobar el millor punt de vista de tot. No vam començar les escoles fins un mes més tard, però ara que ja hem arrancat i tenim feina diària és una sensació molt satisfactòria. A més a més, sempre hi ha l’opció d’iniciar petits projectes simultanis i ara estem participant en uns debats públics que es fan a la universitat. He tingut la immensa sort, també, de tenir uns companys de pis adorables. Som una italiana i tres catalans que compartim vida diària i projecte, i aquest mes que s’acosta se’ns uniran al projecte SPARK tres italians més, un gran repte també per superar. Aquests dos mesos que sóc aquí els he aprofitat al màxim, viatjant sempre que he pogut i provant noves experiències, com per exemple anar per primera vegada a un estadi de futbol a veure jugar el Craiova o aprofitar l’últim cap de setmana de sol per anar fins al Mar Negre a remullar-nos els peus!

Després de passar un any difícil buscant feina un cop acabat el grau universitari d’Antropologia Social i Cultural, venir a Romania ha estat una gran decisió, i estic segura que encara que pugui passar de tot en els mesos que segueixen, dubto que me’n penedeixi d’haver triat aquest país o aquest projecte. Hi ha moments durs de nostàlgia, sobretot de la família i de la gent (i també del menjar i del clima mediterrani!), però només els puc veure com una cosa que em fa créixer i ser més forta com a persona.

Això sí, important per aquells que vulguin realitzar un voluntariat: penseu molt bé on voleu anar, perquè si decidiu anar a un poble petit és provable que us sentiu atrapats per la poca mobilitat que existeix i pels valors tradicionals que pots trobar en petites comunitats. El simple acte d’anar a fer una cervesa al bar pot suposar un retret si ets noia, i afectar a la teva imatge si treballes amb nens. A més a més, el transport a Romania és un altre tema important, ja que la velocitat aquí és bastant desconeguda, i per fer un recorregut de 60 kilòmetres en tren pots passar-te 2 hores viatjant (si tens sort i no hi ha retard). Viure en una ciutat pot ajudar-te molt més a l’hora de relacionar-te amb la gent i de voler marxar a recórrer món, ja que les estacions donen més opcions de viatge.

Tot i així, recomano molt trencar les barreres simbòliques que ens separen amb països de l’est d’Europa (i sobretot Romania), perquè amb aquest tipus d’imaginari ens perdem una diversitat cultural molt valuosa que, estic segura, molt poca gent coneix i que a través d’un EVS pots trobar en estat pur. Si el teu objectiu és créixer, posar-te a prova, conèixer persones de tot el món i gaudir al màxim tot allò que puguis viure, aquesta és la teva oportunitat… I jo de tu l’aprofitaria!