Voluntariat al Nepal. La Laura Conde, de Vilassar de Mar, és una jove de 23 anys que ens explica la seva experiència com a voluntària en un centre d’acollida al Nepal. 

Abans d’acabar el grau, que estava estudiant a la UPC, ja feia mesos que em ballava pel cap la idea de passar un temps a un país completament diferent del nostre. En part per prendre’m un ‘descans’ després dels estudis, en part per conèixer diferents maneres de viure i entendre el món, en part per perdre’m, en part per trobar-me, en part per viure… Entre unes coses i altres vaig acabar les pràctiques (que em van permetre aconseguir els diners per fer aquest viatge) al Gener i vaig decidir que era el moment perfecte per embarcar-me en aquesta experiència. 

El primer va ser decidir el lloc i format. Ràpidament em vaig decidir per passar cinc mesos al Nepal. Quan viatjo m’agrada conviure amb la gent local, de manera que no només gaudeixes dels paisatges o monuments des de fora, sinó que també t’endinses en la cultura, tradicions, maneres de fer, etc. Així doncs cercant què fer un cop allà, vaig trobar Amics del Nepal, una associació que fa vint anys que treballa en projectes d’empoderament dels col·lectius més vulnerables del país. Em van proposar fer de voluntària al centre d’acollida que gestionen a

Bhimphedi donant suport en el dia a dia del centre i engegant diferents projectes a la comunitat que tenien a mitges. 

Durant l’estada els voluntaris contribueixen amb 300 rupies nepaleses al dia (uns 2,6 €) per a les despeses de la casa i et proporcionen allotjament i menjar, així que era una estada que em podia permetre. Vaig comprar els bitllets d’avió, l’assegurança de viatge i em vaig inscriure a la web de l’ambaixada per notificar la meva estada. Quan vaig fer aquest últim tràmit vaig pensar que era una ximpleria, però després ha               resultat ser important per localitzar-me després del terratrèmol i sobretot, si hagués volgut marxar com a expatriada. El visat el vaig fer només arribar a l’aeroport  de Katmandú molt fàcilment i després l’he hagut d’ampliar per poder estar fins juliol a les oficines d’immigració de la capital. 

Així doncs, el 20 de febrer volava cap al Nepal amb molts nervis, algun dubte i la certesa de què m’esperaven uns mesos molt especials. Les primeres setmanes les havia reservat per visitar el país. Amb la lonely planet a la mà, anàvem definit la nostra ruta, descobrint els temples, carrers, muntanyes, colors, gustos i olors d’aquest país que no deixa indiferent. Després vaig arribar a Bhimphedi, un oasi a quatre hores de la caòtica capital. Un poble d’uns 7.000 habitants amb un petit nucli de població al voltant de la primera ruta entre Índia i Katmandú i la resta d’habitants repartits per les muntanyes. Com us podeu imaginar la vida és molt diferent de la que coneixem al Maresme. Bhimphedi està format per nou barris en cadascun dels quals hi viu majoritàriament una casta diferent. A alguns barris de les muntanyes només s’hi pot arribar caminant unes quantes hores per camins empinats. Això si, les vistes després ho compensen. Les cases de pedra i fang, d’una o dues habitacions són l’espai on viu, cuina i dorm tota la            família                 composta habitualment per tres generacions. Viuen de l’hort i molts tenen gallines, cabres o búfales, a part, la majoria tenen ingressos d’algun membre de la família treballant a l’estranger. En aquest poblet, prop de la carretera i al costat de la presó, està el centre d’acollida on estic instal·lada.

Bhimphedi Children’s Home acull a 30 nens i nenes de 6 a 19 anys alguns orfes, d’altres amb situacions familiars complicades. En el centre, a més de les activitats amb els nens i el dia a dia de la casa, sempre hi ha feina a fer: treballar l’hort, ajudar a la cuina, cuidar de les gallines, construir un moble, reconstruir un mur, arreglar l’entrada del centre, etc. Si algú ha marxat mai de campaments o colònies crec que el meu dia a dia s’assembla una mica a això, és clar que amb totes les diferències que implica estar a l’altra banda del món. 

Aquí teniu el blog on anem explicant els projectes a Bhimphedi: 

http://amicsnepal.blog.pangea.org/es 

El que més m’agrada del Nepal és que mai deixa de sorprendre’t, cada dia vius alguna cosa que no havies viscut abans. Com ens deia un tibetà “Al Nepal el que és possible és impossible, i el que és impossible és possible”. I de sorpresa en sorpresa, i d’aventura en aventura, pel mig hem viscut dos terratrèmols. És una sensació curiosa sentir com tremola el terra amb tanta força sota els teus peus sense que puguis fer res, com se’t encongeix el pit quan veus caure cases senceres i com uns pocs segons o minuts poden canviar la vida a tanta gent de cop. En el primer terratrèmol estava en la inauguració d’una pista multi esportiva per la qual ens van demanar que entrenéssim un equip de bàsquet amb nens del poble. 

Podeu llegir el post al blog o una versió molt distorsionada a aquest article d’El Mundo: http://goo.gl/Ra6QNn (comento això perquè des d’aquí hem tingut la sensació de què els mitjans de comunicació d’allà distorsionaven la realitat que s’està vivint). 

El segon cop estava fent classes a l’escola pública del poble, un edifici de 100 anys que ja no es podrà utilitzar per començar el nou curs. Al centre tots els edificis van aguantar bé el  terratrèmol, menys l’edifici de voluntaris, un antic palau de la dinastia Rana que hem hagut de desallotjar per una biga malmesa. Ara estem instal·lats a la biblioteca, tot i que és possible que en breus haguem de tornar a reubicar-nos perquè dos treballadors del centre que han perdut la casa s’instal·laran aquí amb les famílies per passar els monsons. A Bhimphedi moltes cases van quedar afectades i alguna esllavissada va malmetre els camins a les muntanyes, per sort cap mort. En aquest temps, gràcies a Amics del Nepal, hem estat distribuint tendes a les famílies que s’han quedat sense casa per aixoplugar-se de les pluges (tota una aventura anar-les a buscar a l’Índia) i hem tingut dormint al centre a algunes famílies del poble que ara ja s’estan construint cabanes temporals per passar els monsons mentre la terra no ha deixat de tremolar del tot. La feina per reconstruir al Nepal no s’acaba aquí, el país ja arrossegava grans problemes abans del terratrèmol, i caldran molts anys, molta voluntat i molts esforços per refer-se. 

Avui fa tres mesos que vaig posar els peus a l’aeroport de Kathmandú i m’han passat tan ràpid… Quan estàs a gust i gaudint del que fas, el temps vola. Realment em sento molt afortunada d’estar vivint això. Algunes persones quedem enamorades d’aquest país, altres només veuen brutícia i pobresa (que n’hi ha molta). Així que abans d’emprendre un viatge així, crec que cal valorar com d’adaptable ets i com de disposat estàs a gaudir de conèixer altres realitats. Un cop decidit, recomano a tothom que s’atreveixi a prendre l’aventura: és un grandíssim aprenentatge i una experiència inoblidable.