Maria Escalas Bernat

Nascuda a Mallorca l’any 1969 Mallorca. Viu actualment a Mataró. És músic de professió i escriptora. Comença la publicació dels seus escrits amb un bloc a internet l’any 2006. Els relats que allà hi publicava acabaran sent publicats l’any 2011. Cursa els estudis de narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i el 2016 publica la seva primera novel•la “Abans que el teu record torni cendra” per la que va guanyar el premi la Llança de Sant Jordi, d’Òmnium Cultural i l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, 2015. Per la mateixa novel·la va quedar finalista de la 35 edició del Premi BBVA Sant Joan 2015.

També havia guanyat anteriorment el premi del 6è concurs de relats breus de dones “Paraules d’Adriana” que organitza el Centre d’Informació i Orientació de la Dona (CIOD) de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, l’any 2005 pel relat “Èxitu”. L’any 2007 aconsegueix un accèssit al concurs de contes deEl Tot Mataró i Maresme

• Super-vivències quotidianes (2011) Editorial CPL, en castellà i català.


• Abans que el teu record torni cendra (2016) Editorial Ara.


• 
  

  Sara i els silencis (2018) Amsterdam

  
  

Del bloc “Idó”

“Per què continues així? 

T’ho pregunto, i em quedo a l’espera de la pantalla. Els tres puntets intermitents m’indiquen que escrius, que esborres, que tornes a escriure, que tornes a esborrar. 

Finalment em dius

-És el que s’espera de mi.

I  a mi m’agradaria poder fer-me líquida, o fer-me llum, i travessar la pantalla i arribar a tu, al teu ordinador,  que espera una resposta que no sé donar-te, i fer-te una abraçada intensa, perquè no et sentis tan sol, estimat amic.

-M’hi vaig comprometre -continues.

I després d’un silenci llarg, acabes de reblar el clau:

-Per tota la vida. 

Tens raó. Et vas comprometre.

Ningú t’ho va explicar, oi? Fa vint anys, quan li vas dir sí, t’estimo,  vull ser el teu home per sempre.

Ningú et va explicar que amb amor no n’hi ha prou. Que calen moltes més coses. Que els petits defectes encantadors es convertirien en manies insuportables. Que el tedi, les obligacions, la rutina t’aniria corcant. Que alguns dies et quedaries més tard a la feina just per no anar a casa, on ja no et fa il•lusió arribar. Que et faria pànic que els vostres fills es facin grans, perquè tens por de perdre el que més fermament us ha unit durant tants anys.

I tot i així, t’hi hauries casat, ho sé del cert, perquè sé que l’estimes, i molt. 

… Ningú és tants anys infeliç al costat d’una persona si no és que se l’estima”.