Reflexions finals

 








































 
Malgrat que es va crear ocupació indefinida d’acord amb el tipus de contracte, l’índex de temporalitat contractual va tornar a ser molt elevat a la comarca l’any 2016. De fet, és una característica comuna del mercat de treball en el conjunt de la província, de Catalunya i de l’Estat espanyol. Tot i que comú, no deixa de ser un tret negatiu. Caldria veure si aquest comportament rau en necessitats puntuals de l’empresa o s’ha convertit en un cercle viciós. 
 

La temporalitat contractual aboca moltes famílies a una inestabilitat econòmica constant, fet que es contradiu amb les premisses d’una societat millor i amb alts estàndards de qualitat de vida. Una feina “a estones” difícilment aportarà els ingressos necessaris per cobrir les necessitats bàsiques d’una persona i/o llar (menjar, llums, aigües, lloguers, etc.) i, a banda, aboca o manté les persones a situacions clares de vulnerabilitat social amb els efectes, sobretot en termes de salut, que comporten al darrera.      


 

No és només la temporalitat en sí mateixa, és la durada d’aquesta temporalitat; la inestabilitat existeix igualment però pren tons diferents. L’any 2016 el 36,53% dels contractes temporals al Maresme van tenir una durada inferior a 1 mes; el 31,05% sobre el total de contractes. Suposant que la majoria haguessin estat superiors als 7 dies per evitar les majors cotitzacions a la Seguretat Social de quota empresarial per contingències comunes quan el contractes és inferior a 7 dies, podem entendre fàcilment que un nombre important de persones tenen una relació amb el mercat laboral poc normalitzada. I si són persones joves amb un primer contacte amb el món laboral és una cosa, però quan això es dona en persones d’edats més avançades, i fins i tot amb possibles càrregues familiars, és clar que el perjudici és superior.


 

Davant de tot plegat, caldria que l’administració reflexionés a fons sobre les lleis i normatives que dicta en relació al mercat laboral i les condicions de contractació. Al cap i a la fi és la que ens administra, regula, elabora lleis, etc. però també és qui en última instància ha d’atendre les necessitats de les persones en situacions de vulnerabilitat.