528 persones, de 58 nacionalitats diferents, van ser ateses l’any passat pel Servei d’acollida que el Consell Comarcal presta a 25 municipis del Maresme. Premià de Mar, Arenys de Mar i El Masnou són les tres principals poblacions on resideixen les persones usuàries d’aquest servei que té com a principal objectiu facilitar informació sobre tràmits i accés als serveis públics a qualsevol ciutadà nouvingut a un municipi. El Servei d’acollida va dur a terme un total de 811 intervencions relacionades majoritàriament amb els informes d’estrangeria, l’arrelament social i el reagrupament familiar.
El Consell Comarcal del Maresme, a través del Pla Territorial de Ciutadania i Immigració, presta servei d’acollida itinerant a 22 municipis de menys de 20.000 habitants ( Alella, Arenys de Mar, Arenys de Munt, Argentona, Cabrera de Mar, Cabrils, Caldes d’Estrac, Canet de Mar, Dosrius, Malgrat de Mar, Montgat, Òrrius, Palafolls, Premià de Dalt, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Iscle de Vallalta, Sant Pol de Mar, Sant Vicenç de Montalt, Santa Susanna, Teià, Tiana i Vilassar de Dalt) i de forma fixa, sota conveni amb els ajuntaments, a Premià de Mar, El Masnou i Vilassar de Mar.
Les accions que du a terme el Servei d’acollida tenen dos vessants. D’una banda l’atenció individualitzada i de l’altra la formativa a través de la impartició de cursos de coneixements del món laboral i de coneixement de la societat catalana i el seu marc jurídic.
Atenció individualitzada
A través d’una entrevista, realitzada al municipi on resideixen, es proporciona als sol·licitants atenció individualitzada, orientant-los i derivant-los als serveis i recursos que s’ajusten a les necessitats manifestades. L´any 2017 es van atendre 528 persones de 58 nacionalitats diferents, sobretot africanes i majoritàriament provinents de Marroc. El 51% van ser dones i el 49% homes. Més de la meitat tenien entre 31 i 45 anys i el 21% entre 21 i 30 anys. El 54% es troba en una situació jurídica administrativa regular i el 53% té feina.
Els qui més van utilitzar els serveis eren residents a Premià de Mar (26%). Segueixen Arenys de Mar i El Masnou (les dues poblacions amb un15%), Malgrat de Mar (10%), Vilassar de Mar i Alella amb un 6% i Premià de Dalt amb un 5%. El 19% restant es reparteix entre els altres municipis.
La majoria de les 811 intervencions que va realitzar el Servei d’acollida durant l’any passat es van concentrar en informar i orientar sobre els informes d’estrangeria, el grau d’integració d’una persona immigrada per accedir a l’arrelament social i l’adequació de l’habitatge per sol·licitar el reagrupament familiar.
Mòduls d’acollida
189 persones, de 22 nacionalitats diferents, van seguir l’any passat algun dels 11 cursos de 16 hores que va impartir el Servei d’acollida del Consell Comarcal. En concret es van oferir cursos de coneixements del món laboral a Arenys de Mar, Malgrat de Mar, El Masnou, Premià de Mar i Vilassar de Mar; i cursos de coneixement de la societat catalana i el su marc jurídic a Malgrat de Mar, El Masnou, Premià de Mar i Vilassar de Mar.
El mòdul de Coneixements laborals està encaminat a oferir informació sobre plena efectivitat de drets i deures laborals, sistema bàsic de contractació, informació sindical i indicacions sobre el mercat de treball i la recerca d’ocupació.
El mòdul de Coneixement de la societat catalana i el seu marc jurídic pretén facilitar als alumnes informació sobre Catalunya, la seva societat i el municipi on resideixen, així com dades diverses sobre el marc jurídic d´estrangeria, els serveis públics i la convivència ciutadana i participativa.
El 48% dels alumnes tenen entre 25 i 35 anys. En un 54% són dones i les nacionalitats amb un pes més important són Marroc (19%), Honduras (17%), Senegal (13%) i Gàmbia (12%).
El Servei d’acollida compta amb el finançament del Fons Social Europeu (FSE) sota l’emblema “El Fons Social Europeu inverteix en el teu futur”.
El seu DNI la identifica com a Maria Teresa Bertran Rossell, però els seus amics i els seus lectors la coneixen com a “Teresa d’Arenys” , una dona tremendament tossuda que va saber viure sempre lliure malgrat les adversitats, d’una profunditat i noblesa d’ànima que costa descriure. Per això, us deixem l’entrevista que li hem fet. Just fa dos dies, la Teresa d’Arenys ha rebut diferents reconeixements a la seva trajectòria literària i aquesta setmana ha estat guardonada amb el Premi Crítica Serra d’Or de Poesia.
Qui és la Teresa d’Arenys?
La Teresa d’Arenys és la Maria Teresa Bertran Rossell. Vaig néixer el 24 de maig de 1952 a Arenys de Mar en una família amant de la terra i la lectura. El meu pare em va familiaritzar de molt petita amb la llengua francesa per compensar l’escolarització en espanyol. Vaig cursar l’etapa primària al col•legi de les Escolàpies d’Arenys, i el batxillerat superior amb preuniversitari de Ciències a l’Institut de Mataró. Era una nena rebel. Des de l’edat de quinze anys, i després d’una greu discussió amb el pare, vaig treballar per pagar-me els estudis.
La consciència identitària i una tirada a l’especulació filosòfica em van portar a la facultat de Lletres i a decidir-me, el tercer curs, per un Departament que aleshores “no tenia sortides”, el de català. Pensa que en l’època franquista la policia irrompia en el recinte universitari repartint cops de porra o perseguint-nos a cavall pel campus. A mi m’havia tocat el rebre dues vegades i recordo que vaig triar Filologia Catalana, no per vocació, que encara no era conscient de tenir-ne una, sinó per rebel•lia.
De què et ve el nom de Teresa d’Arenys?
x
Em presentava com a “Teresa”, sense “Maria” ni cognoms, perquè no suportava que se’m valorés per ser filla d’Algú; i l’afegit “d’Arenys” venia de l’institut i del costum d’anomenar els estudiants de fora de Mataró pel lloc d’on provenien… per exemple “la tal de Caldetes”, o “en tal de Sant Pol”. En coincidir amb alguns d’ells a la Universitat, el “Teresa d’Arenys” es va escampar; i més endavant, l’any 1976, va fer fortuna quan un company el va usar per presentar els meus sonets al premi de poesia Amadeu Oller. El recull va tenir força ressò, potser perquè per primera vegada es guardonava una noia; i el nom, des de llavors conegut literàriament, costaria canviar-lo. Però en família i intimitat sóc Maria Teresa, tal com em van batejar en néixer.
Com va començar el teu procés d’escriptura?
Va començar i es va desenvolupar en consonància amb un altre procés personal, el de la meva relació amb la mort i el dolor. De petita, no sentia que vivia sinó que somiava. Aquesta percepció em va acompanyar molt temps i va fer que tingués un vincle amb el més enllà més profund que el vincle amb el cap aquí. Ho vaig arribar a qüestionar tot, excepte l’eternitat. Així anava redactant no sé… un pre-dietari. A més, tothom a casa escrivia poc o molt, i l’afecció i passió per les lletres l’havia heretada. Els primers passos en vers eren quartetes satíriques contra el professor de llatí i gent que no m’agradava, fins que a l’edat de dotze anys una leucèmia se’m va emportar la millor amiga i vaig tenir la primera experiència de la mort. Al cap d’un temps em sortia un poema “veritable”, al peu de la tomba on pujava a portar-li flors boscanes les tardes de dissabte.
I després?
Poemets esporàdics, més satírics que no “veritables”: res de notori, ja que escriure en vers era freqüent entre els adolescents del meu entorn.
No va ser fins al curs 1973-1974 que, arran d’una crisi desencadenada per pèrdues també molt sentides, vaig emparar-me en el sonet, una estrofa difícil que just per difícil no he abandonat mai. Aquells sonets inicials i imperfectes són els que, aplegats sota el títol Aor (“adoro”), vaig lliurar al company que els va presentar al premi Amadeu Oller, quan jo ja havia marxat amb el meu home, el pintor Enric Maass, a Horta de Sant Joan. Vaig ser la primera noia catalana que va guanyar aquest premi. En aquest poble, oblidat i inconegut a principi dels anys setanta, vam estar-nos-hi per espai d’una dècada juntament amb un escultor bohemi de molta més edat, el barceloní Giménez-Valls. Tant les obres de la darrera etapa de l’escultor, com la part més significativa de la pintura d’Enric Maass i dels meus versos són fruit d’un viure diari en una natura privilegiada i entre gran bona gent. Solc qualificar aquella pàtria de la meva joventut de “reserva paisatgística, lingüística i humana”.
Com subsistíeu?
Vam ser-hi molt pobres, tant, que el meu pare que d’ençà de la disputa no m’havia ajudat gens econòmicament, es va compadir de la filla i ens va comprar un fragment d’habitacle de sòlids carreus medievals, que tanmateix deixaven passar el cerç perquè no teníem cèntims per a tapar-hi les juntes. Només et diré que quan tronava de llevant havíem d’anar per dins de casa amb paraigua. I que en un país de temperatures extremes no vam tenir mai aigua calenta ni electrodomèstics. “Som els últims bohemis que quedem” es resignava el vell escultor, però feia escultures, i l’Enric pintava, i jo vaig presentar uns Versos de vi novell al concurs literari de la Selva de Camp per les deu mil pessetes del guardó, que quan van arribar ja les devíem.
En precarietat, doncs, i entre carreus d’arquitectura templera vaig empendre un viatge interior per esbrinar si “havia” de ser escriptora. La “jo Maria Teresa” es resistia a assumir una condició creadora, hauria preferit restar com a musa d’un pintor i un escultor, emparada en aquella geografia de l’Arcàdia… Però la maleïda “Teresa d’Arenys” que el món reclamava es volia imposar. Com ho diria? la meva ànima va entrar en lliça contra el meu ego; i va ser una “jugada a tot o re”! que fa un vers de Riba. Al final d’un dejuni de divuit mesos, a penes nodrint-me de vi, assumia la “vocació” i acabava el recull testimoni de la lluita: Murmuris (1981), que romandria inèdit en una editorial fins a 1986. Mentrestant m’havien traduït poemes a l’anglès per primera vegada.
T’han traduït més vegades?
D’ençà d’aquella, apareguda a “International Poetry Review” la primavera de 1982 –i aquí voldria fer memòria del malaguanyat catalanòfil David H. Rosenthal–, van passar anys… Més endavant es van traduir els meus poemes al rus, a l’italià, i darrerament al romanès i al coreà a través de les acurades versions angleses de la hispanista Kristine Doll.
Has pogut viure de la literatura?
I ara! No! com tampoc el meu home de la pintura. La venda ocasional d’un quadro, drets d’autor en només dues publicacions i algun premi ens permetien fer bullir l’olla un quant temps, però no tot l’any. Sobrevivíem amb els mínims. I estic agraïda a la pobresa, perquè, faltats de tantes coses materials sovint innecessàries, hem treballat lliures. Ell va pintar fins a la mort –i jo escric encara avui– sense condicionaments estètics, ni de mercat, ni d’ideologia. El diner no podria comprar una tal llibertat.
x
Només vas escriure poesia?
No em veia capaç d’empendre una obra en prosa. Tot i tenir dos reculls publicats –i me’n descuidava un, Onada, prologat i editat per un poeta de gran carisma, Valerià Pujol de Premià de Dalt, el 1980–. Sí, tot i tenir un petit nom literari i llengua de bressol, en retornar a Arenys a l’edat de trenta-tres anys, sabia que hauria d’apendre de cap i de nou la llengua pròpia si volia abordar la narrativa. Des de nena m’hi empenyia el novel•lista Ferran de Pol, amic del meu pare.
En morir Ferran de Pol l’octubre de 1995 no podia ajornar-ho més i durant el dol per ell vaig redactar una novel•la, El quadern d’Agnès Solà, editada l’any 2001. Paral•lament, enllestia l’adaptació d’uns rars i bellíssims cants amazics inspirats en la poesia oral de l’Ahaggar recollida per Carles de Foucauld. Havia començat la recerca sobre l’origen d’aquells cants en 1986, un moment en què aquí ningú, ni les institucions, no coneixia l’existència de la llengua i la cultura amazigues, mal anomenades berbers. I com que sense recursos econòmics m’era impossible accedir a la bibliografia necessària, l’empresa es va allargar més de deu anys. Publicada l’obra en 1999, l’any següent li atorgaven el Premi Quima Jaume de reconeixement a la Creació Poètica. També al mateix temps traduïa els dos llargs rèquiems de R. M. Rilke apareguts a “Els Marges” el 1997.
Vas tenir una època molt creativa
Ara, explicant-t’ho, me n’adono! I me’n faig creus, perquè justament aquells anys el meu marit passava per un trasplantament de fetge i altres complicacions de salut que m’obligaven a compartir les lletres amb la medicina.
Però escolta, abans del premi de reconeixement a Cants d’amor i de guerra de l’Ahaggar (aquest és el títol del llibre, precedit d’un per mi innecessari Tuaregs), Jordi Castellanos, amic malaguanyat i molt temut com a crític literari, havia tret un article en el diari “Avui” que em va causar més sorpresa i alegria que el mateix premi. La teva entrevista, Asmaa, me l’ha fet recordar, i com a escriptora catalano-amaziga que ets, hauries de llegir-lo. A veure si el trobo… Sí, 26 de juliol de 1999. Encapçalat per “La poesia dels senyors del desert”, dóna notícia tant de la meva traducció com de la realitat amaziga, i dient que he abocat tota la meva personalitat en la vostra cultura, no creu que la publicació del llibre “hi pugui posar punt final”. Devia vaticinar, perquè pocs anys després col•laborava en la primera Primavera Amaziga de Barcelona… Em deies que també hi eres.
x
Acabava d’arribar a Catalunya. Què fa ara la Maria Teresa?
L’any passat va sortir a la llum Obra poètica (1973-2015), un llibre que aplega els meus principals reculls. Potser un dia hauré de rescatar la resta, com també la ingent obra pictòrica del meu home. De moment i després de viure intensament la seva mort, escric unes memòries.
Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’Igualtat del Consell Comarcal del Maresme.
L’Associació per a la Promoció de la Dona Treballadora (APDT) organitza l’exposició “Estira del fil…. del cotó més just” del fotògraf Sean Hawkey amb motiu del Dia Internacional de la Dona.
L’inauguració tindrà lloc el dia 01 de març a la Biblioteca Can Salvador de la Plaça, a les 10:30.
Data: 2019-03-01
Lloc: Biblioteca Can Salvador de la Plaça, Calella
Ho organitza: Associació per a la Promoció de la Dona Treballadora (APDT)
L’Associació Dones de Calella organitza cada dilluns a les 17:00 un taller de constel·lacions familiras, durant tot el mes de juliol.
Reserves al telèfon: 669279740
Data: 2019-07-08
Lloc: Fàbrica Llobet i Gurí, calella (a la sala de l’associació Dones de Calella)
Com cada any, ajuntaments i entitats de la comarca organitzen campanyes, cada cop més potents per commemorar el Dia Internacional de la Dona, i per posar al centre la necessitat d’una societat igualitària i sense violència.
Aquí podeu consultar els programes d’aquestes campanyes.
Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la vostra experiència mentre navegueu pel lloc web. D’aquestes cookies, les cookies que es classifiquen com a necessàries s’emmagatzemen al seu navegador ja que són essencials per al funcionament de les funcionalitats bàsiques del lloc web. També utilitzem cookies de tercers que ens ajuden a analitzar i entendre com s’utilitza aquest lloc web. Aquestes cookies s’emmagatzemaran al vostre navegador només amb el vostre consentiment. També teniu l’opció de desactivar aquestes cookies. Però optar per algunes d’aquestes cookies pot tenir efectes en la vostra experiència de navegació.
Les cookies necessàries són del tot imprescindibles perquè el lloc web funcioni correctament. Aquesta categoria només inclou cookies que garanteixen funcionalitats bàsiques i funcions de seguretat del lloc web. Aquestes cookies no emmagatzemen cap informació personal.
Totes les cookies que no siguin especialment necessàries per al funcionament del lloc web i s’utilitzen específicament per recopilar dades personals de l’usuari mitjançant analítiques, anuncis i altres continguts incrustats s’anomenen cookies no necessàries. És obligatori obtenir el consentiment de l’usuari abans d’executar aquestes cookies al vostre lloc web.
Vam ser-hi molt pobres, tant, que el meu pare que d’ençà de la disputa no m’havia ajudat gens econòmicament, es va compadir de la filla i ens va comprar un fragment d’habitacle de sòlids carreus medievals, que tanmateix deixaven passar el cerç perquè no teníem cèntims per a tapar-hi les juntes. Només et diré que quan tronava de llevant havíem d’anar per dins de casa amb paraigua. I que en un país de temperatures extremes no vam tenir mai aigua calenta ni electrodomèstics. “Som els últims bohemis que quedem” es resignava el vell escultor, però feia escultures, i l’Enric pintava, i jo vaig presentar uns Versos de vi novell al concurs literari de la Selva de Camp per les deu mil pessetes del guardó, que quan van arribar ja les devíem.
