El passat 8 de maig, el Consell Comarcal del Maresme va retre homenatge a l’escriptora arenyenca Maria Teresa bertran, en el marc de la III Trobada d’Escriptores del Maresme. Publiquem el parlament llegit aquell per l’escriptora guardonada recentment pel premi Crítica Serra d’Or 2018, per la seva importància.
Bona nit.
En aquest acte, que agraeixo de debò i no sé pas si em mereixo, he de recordar el mentor que va influir més en la meva formació poètica i amb qui potser tinc un deute: el poeta J. V. Foix de Sarrià.
Foix acabava de complir vuitanta anys i jo en tenia vint quan el vaig veure cara a cara. Era el curs 1972-1973 i la tràgica mort del crític literari i també poeta Gabriel Ferrater encara consternava alumnes i docents a les universitats barcelonines autònoma i central. Un dia de primavera el professor Ricard Salvat va convidar el mestre de Sarrià, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, a l’assignatura de literatura contemporània que impartia a la zona de Pedralbes. Les classes d’en Salvat eren tan amenes, que bastants joves de les facultats de Ciències travessaven la Diagonal per oir-les. Era un innovador, i això de posar un escriptor prestigiós a l’abast dels deixebles em penso que llavors només s’estilava a la Sorbona. A l’aula plena de gom a gom, regnava un silenci expectant. Val a dir que Foix era el poeta emblemàtic d’una generació que reaccionàvem, a principi dels anys setanta, contra el realisme històric de la dècada precedent, atrets, en poesia, pel llegat trobadoresc, l’exploració interior i la mètrica.
Si bé des de petita havia tractat amb escriptors (el meu pare era amic dels arenyencs Fèlix Cucurull, Ferran de Pol, Pons-Guri i J. Soler-Corrales), em va fer impacte veure a classe el poeta més celebrat d’aquell moment i sentir amb quina justesa, amb quina agudesa trampejava les nostres preguntes puerils. Al cap d’uns dies, agosarada, me li presentava a Sarrià amb el pretext d’estar redactant un treball sobre un seu llibre, aquell que obre la porta “a frec de casa mateix, a un infinit curullat de prodigis i de miracles latents. Tocant a mà.”
Havia escollit Tocant a mà perquè em passaven coses que no passaven a l’altra gent. Foix es va interessar per les rareses que li explicava i em va instar a pendre nota dels somnis, ja que –digué– poca gent somiava en colors com somiava jo. Sense ser-ne conscient, començava una relació mestre-deixebla, decisiva. Aquella visita va durar quatre hores llargues, al final de les quals estava tan meravellada de l’existir intens que experimentava al costat del mestre, que em vaig autoconvidar amb un espontani “Vindré cada tarda”. Ell va ser taxatiu: “No torneu fins que no hàgiu acabat el treball”.
J.V. Foix parlava de vós ni que fos a marrecs com nosaltres, i, amable alhora que imperatiu, et comunicava o et feia pressentir la fondària de la cultura i la civilització.
Paradoxalment, vaig arraconar l’estudi del seu llibre per començar a assajar proses poètiques, o més bé poemes en prosa, a imitació d’ell. Quan de lluny en lluny tornava a Sarrià, em sembla que ja tant se li’n donava del meu interès per la seva obra, més aviat em tractava com si jo fos o hagués de ser algun dia escriptora. Res més aliè al meu pensar d’aleshores, que encara em plantejava rependre Ciències, i la mineralogia m’hauria pogut ocupar la vida!
Si per falta de vocabulari era incapaç d’anotar gaire re d’aquelles hores de silencis compartits (amb ell vaig apendre a escoltar-lo, el silenci); o, d’enregistrar, per no trair-les, expressions lacòniques, precises, amb què em concentrava i transmetia secrets poètics, he guardat al cor els preceptes primers: triar una llengua, conèixer-ne la gramàtica i els clàssics, després els clàssics d’altres llengües, abstenir-se d’autors coetanis, evitar el bilingüisme –cosa que ja m’havia facilitat el meu pare acostant-me al francés des del bressol– i, per damunt de tot, matar l’amor propi, el gran obstacle a la creació artística: “Deixeu-vos posseir per la poesia; si volguéssiu posseir-la vós a ella, us repetiríeu com en Tal que pinta sempre el mateix quadro” (callo el nom del pintor).
Dono de tot cor les gràcies al president del Consell Comarcal per l’acollida, i a les escriptores del Maresme per creure en la poesia i valorar-me a mi que en sóc amant i servidora com elles. D’una manera especial a l’Asmaa Aouattah, la Marta Pera i la Isabel Verdú. Conèixer l’Asmaa, amaziga d’origen que ha escrit en català uns relats que enamoren, m’impressiona. La rica poesia de tradició oral i la realitat dels mal anomenats berbers, vaig descobrir-la fa anys traduint uns misteriosos cants algerians, i el nombre de població marroquina que avui incrementa la nostra, i amb la qual tenim afinitats des d’antic, m’empenyeria a demanar la cooficilitat a Catalunya de la llengua amaziga, com també l’ensenyament a les escoles de la història multisecular que ens uneix als pobles nord-africans. Sinó que, ai! no decidim…
Torno a Foix i acabo. Les visites a ca seva, tot i molt esporàdiques, es prolongaren en els anys. Una tarda de principi dels vuitanta sonava el timbre. El poeta s’aixeca a obrir i després desembolica davant meu un obsequi: el llibre titulat Poesia d’una autora poc coneguda, Rosa Leveroni, era acabat de publicar i l’hi trametien. “Qui ho havia de dir –se sorprèn– que la Rosa escriuria tant!” I, mirant-me, vaticina que si assoleixo l’edat d’ella, també tindré una obra d’aquell gruix.
Aquesta matinada l’episodi em venia a la memòria amb tal intensitat que va i m’alço per cercar el llibre de Leveroni entre les biblioteques de casa. El trobo i… prodigi d’aquells prodigis de què Foix s’agradava: salvant una minsa diferència de format i els pròlegs, el llibre Poesia de Rosa Leveroni i el meu Obra poètica 1973-2015 tenen el mateix nombre de pàgines!
Em pregunto si al capdavall no hauré saldat el deute acabant –de manera si no acadèmica prodigiosa– el treball sobre Tocant a mà.
Moltes gràcies!
Teresa d’Arenys
