La mataronina Mayte Carreras compta amb una carrera artística molt rica i variada, que va iniciar fa més de 30 anys en diferents “àrees” de les arts escèniques. Mayte Carreras és show-woman, actriu còmica i humorista.

El públic de Mataró ja la coneix a través d’alguns shows seus que va presentar en motiu d’actes socials com el Dia Internacional de la Dona, festes i actes de barri, etc. També ha fet gires per altres municipis del Maresme i actualment està impartint tallers teatrals a Vilassar de Mar i Dosrius (Canyamars). Us convidem a descobrir-la en aquesta entrevista.

Qui és la Mayte Carreras?

Soc  actriu, còmica professional i dinamitzadora de tallers d’interpretació. Estic dedicada des de fa més de 30 anys a les arts escèniques. 

Què et va portar al camí de les arts escèniques?

Soc administrativa de formació, però el meu amor a l’art em va portar a estudiar-ne diferents disciplines: dansa amb els seus diferents tipus (clàssica, espanyola i contemporània), Jazz, teatre, … i a més a més vaig procurar tenir coneixements de camps que em serien d’ajuda en la meva carrera artística com el PNL, el coaching, la fonètica i expressió anglesa, condicionament físic, etc. Vaig estudiar també Arts Polítiques i Ciències Dramàtiques obtenint molt bona nota en gimnàstica.

En què va consistir la teva carrera artística fins ara?

Vaig treballar de ballarina en diferents companyies,  vaig exercir també de professora de ball, de presentadora de programes com el programa “Dissabte Show” de Canal Català i el programa “A la teva bola” de Onda Rambla.

Del 2007 al 2009 vaig fer un total de 80 actuacions interpretant el personatge “la Tieta Encarnació” en el programa “Noche Sensacional” produït i dirigit per José Luis Moreno, i emès per Canal 9, Canal Sur, Murcia TV, Castilla La Mancha TV i IB3 (Illes Balears).

Per altra banda, tinc diferents shows, espectacles i comèdies teatrals que vaig presentar en gires per diferents llocs. Destaco la gira que vaig fer amb l’obra teatral “Dona i encara vols ser artista” i l’espectacle de monòlegs “Stand up Comedy”. A més de múltiples espectacles, convencions, actes socials i comèdies entre elles “Marit i muller, quin merder!”, “marit i muller… els fills i la mare que els va parir” i “Ara us ho explico”. Actualment, imparteixo tallers i cursos d’improvisació,
PNL, foniatria i veu i continuo fent gira amb les meves obres de teatre. En breu estrenarem la comèdia “Ruth i Mercè separades… i què? Amb l’actriu  Cristina Solà amb qui  compartiré escenari en aquesta esbojarrada paròdia.

També duc a terme dos tallers: un adreçat a tota aquella dona que vulgui enriquir la seva
persona, créixer interiorment i potenciar les seves actituds artístiques aprenent a ballar, cantar, interpretar , recitar… etc  de forma divertida i distesa. Es basa en aquesta simpàtica idea: “DONES TIC..Tremendament Imparables i Creatives”i porta per nom, “Nena tu ets la millor!”. L’ altre té els mateixos continguts però està adreçat a persones jubilades, o que disposen de temps lliure, el seu nom és: “ Això serà cosir i cantar “. La idea és que d’una manera fàcil, com diu la dita, treballin el ritme i la memòria. L’objectiu en els dos tallers és la motivació perquè un cop finalitzat el taller, fan una representació oberta a tothom.

Ens pots explicar de què van les teves obres?

Sí, “Ara us ho explico”, presenta el cas d’una dona a qui se li acaba d’espatllar la rentadora i treu tots “els draps bruts” com a metàfora dels seus problemes personals. Tota una bugada plena de relacions amb marits insuportables, fills impossibles, una mare que ha viscut dues guerres: la civil i la guerra amb el seu marit i, amigues impresentables. Tot un món íntim on per molt suavitzant que ella intenta posar sempre acaba “raspant”.

“Marit i muller, quin merder!”  és una divertida comèdia que reflecteix, en clau d’humor, la vida d’una parella amb les seves discussions i reconciliacions, els seus records i fins i tot les seves infidelitats. Una hora i mitja de batusses matrimonials per no parar de riure.

“Marit i muller i els fills…la mare que els va parir!” (segona part de Marit i muller) és un viatge generacional pel món dels pares, els fills i les seves relacions amb tot el que això significa: educar-los, dialogar, pactar i conviure … des que són petits fins que arriben a grans … i amb una mica de sort marxen de casa.

I a punt d’estrenar el mes de Març -2017: “Ruth i Mercè separades ..i què?” La Ruth és una dona de 50 anys a qui acaben d’acomiadar de la feina, i desnonen de casa seva, motiu per el que se n’haurà d’anar a viure a casa de la seva amiga Mercè, 10 anys més jove que ella, vital, tronera i esbojarrada que la ajudarà a fer el pas en aquesta nova etapa de la seva vida. Juntes resolen els seus conflictes de forma divertida mostrant-nos un ventall de situacions còmiques i hilarants!

Hi ha alguna filosofia darrere d’aquestes obres, vols transmetre alguns missatges concrets?

Totes elles tenen un denominador comú, l´humor com a forma d’interpretar i viure la vida. Com deia el Mestre “Gila”: sense l´humor la meitat de les coses no es dirien. Es una bona eina per poder ser crític amb tot el que ens envolta. Passar-ho pel filtre de l’humor et permet anar més enllà i ser “políticament incorrecte”, obrir la caixa de Pandora, desvincular-te dels prejudicis. A més, estic convençuda que l´humor pot convertir-se en el teu aliat davant la vida i t’ajuda a resoldre qualsevol adversitat amb més força i coratge.

Quin és el grau de connexió o desconnexió entre les teves obres i el feminisme?

La connexió és plena, ja que en totes i cada una d´elles hi ha una visió femenina, (que no feminista), un pensament que abandera una actitud com a dona: “Tot el que ens proposem ho aconseguim perquè les dones som generoses, lluitadores, constants, vitals, sensibles a tot i a tothom, tenim empatia, resiliència, sabem riure’ns de nosaltres mateixes si és necessari, i estimar-nos al mateix temps amb bogeria, i gràcies a la oxitocina podem estimar incondicionalment.

I si caiem tres vegades ens aixequem quatre. Aquestes son les meves conviccions. La meva mirada femenina  i el segell que porten cada una de les meves obres.

Valoració de la trajectòria personal.

Sempre gratificant, doncs no hi ha res millor que l’agraïment del públic quan els fas riure i oblidar els problemes per una estona. I dura i complicada perquè cada vegada és més difícil viure de l’art escènic. Hi ha poques subvencions per poder realitzar o dur a terme nous projectes, uns impostos massa alts que no ens permeten poder viure en moltes ocasions d’aquest mitjà.

El món del còmic, de l’humorista, del pallasso, està més reconegut si ets home, perquè per alguna raó sociocultural sempre ha hagut un percentatge molt alt d’homes humoristes en comparació amb les dones còmiques. Cada vegada les dones anem guanyant territori, però segueix aquesta visió discriminatòria. 

Karin Konkle és una dona estadounidenca que va arribar l’any 1992 a Catalunya i s’hi va quedar. Aquesta feminista convençuda i vinculada al món associatiu de dones, viu a Sant Pol de Mar i ajuda les dones a l’autodefensa personal utilitzant les tècniques de les arts marcials i, en especial de l’aikido.

Ho fa a partir de tallers i amb la publicació del llibre “Estás segura? Autodefensa i las claves de la auténtica seguridad” , del qual s’està fent la segona edició. Per a Karin Konkle, “si no coneixes els trets generals de la violència que experimenten les dones realment, i les diferències biològiques i emocionals entre homes i dones, no és ètic dir que ofereixes un curs d’autodefensa per a dones“

Qui és la Karin Konkle?

Sóc dels Estats Units. Sóc llicenciada en estudis de gènere i vaig estudiar a la universitat de Columbia a Nova York. Vaig treballar a una fundació per a dones a Nova York, però si volia avançar en aquella feina, havia de fer un màster, i no em decidia si dedicar-me a l’ensenyament o a una feina més directa amb les dones. Així que vaig decidir agafar un any per viatjar, provar com era donar classes. Vaig venir a Barcelona l’any 1992 pensant quedar-me uns mesos o un any, amb una motxilla grossa.

Què ens pot dir de la teva trajectòria migratòria?

Vaig aterrar a Barcelona, i m’hi vaig instal·lar fàcilment. Compartia pis amb un noi i una noia brasilers, i vaig conèixer molta gent a través seu. En aquella època ja feia aikido i això també em va permetre ampliar el meu cercle d’amistats. Però a la llarga la situació es va anar complicant, tant laboralment com amb les relacions de parella.

Per l’aspecte i l’accent, de seguida la gent nota que sóc estrangera, i d’entrada els hi fa certa gràcia, encara més perquè parlo català, però després hi ha algunes diferències culturals que són difícils. A vegades, em fa la impressió que em tracten com si estigués aquí de pas i sempre a punt de marxar, i això fa difícil plantejar projectes de llarg recorregut. Penso que em tracten com a  una turista, no com a una immigrant, amb tot el bo i el dolent que té aquesta classificació. Per exemple, no em demanen els papers al carrer, com passava sovint, per exemple, amb els meus amics brasilers. Però, d’altra banda, quan una altra noia (alemanya, per cert) i jo vam plantejar fer una associació de dones al poble, a la primera reunió es va aixecar una dona gran per dir que ella portava 40 anys vivint al poble i encara li deien forastera, però com a mínim era catalana, i que qui érem nosaltres per a fer una associació de dones. L’associació es va crear igual, i encara existeix, però al meu poble a vegades sento que el catalanisme mateix es converteix en un obstacle per a la coexistència de la diversitat cultural.

A què et dediques a nivell professional?

Sóc 3er Dan d’aikido, que és un art marcial que crea harmonia d’una situació d’enfrontament, buscant protegir-se sense fer mal a l’altre. Fa uns 25 anys que faig aikido i quasi 20 que faig tai txí també. La relació de la ment i el cos m’apassiona, dóna sentit a la vida que vivim aquí, en aquests cossos que són com experimentem el món.

Porto uns 15 anys donant cursos d’autodefensa per a dones, cursos en els quals s’ensenyen eines per a mantenir la calma en situacions complicades, s’aprèn a posar límits amb la veu i el cos, a comunicar-se clarament, a gestionar l’espai personal, i si cal, a defensar-se físicament. Preparo aquesta formació tant per a un públic adult com adolescent, i ensenyo a aplicar aquestes eines a diverses situacions, com per exemple les agressions homòfobes. Crec que el valor afegit de la meva feina és que tinc una perspectiva de gènere i treballo amb la gestió de l’estrés en si. Als meus tallers, mirem com sorgeix la situació de debò i practiquem com resoldre-la. Volia aprofitar tots els anys que havia dedicat als arts marcials i combinar-lo amb una perspectiva feminista i un treball d’unificar la ment i el cos. De fet, crec que aquests conceptes són la base de tot el que he fet, i que segueix sent vigent i diferencial. Ca la Dona ha sigut un espai súper important per a mi. Quan vaig arribar, vaig trigar anys a trobar persones feministes. Venia de Nova York i de la universitat, on estava molt ficada en l’activisme feminista, i quan vaig arribar aquí, per una banda, trobava un masclisme molt fort que no havia conegut mai, especialment en les arts marcials, on hi havia molt poques dones. Trobar Ca la Dona va canviar segurament el meu trajecte vital. Si no hagués pogut fer una feina com aquesta, amb tant sentit per a mi, segurament hauria marxat ja d’aquest país.

Has publicat un llibre i tot sobre l’autodefensa femenina, oi?

Sí, el llibre es diu: “Estás segura? Autodefensa i las claves de la auténtica seguridad”. Se’n van editar 200 exemples que ja estan exhaurits i ara estan a punt d’arribar els llibres de la segona edició.
El llibre explica en què consisteix l’autodefensa femenina i com es diferencia de l’autodefensa en general. Els homes quan ensenyen autodefensa ho solen fer com si tots fóssim idèntics, quan en realitat la violència masclista porta a tipus d’agressions diferents, tenim cossos diferents, i fins i tot els efectes de l’adrenalina al cos són diferents quan ens trobem sota l’efecte de l’estrés o de la por davant d’un agressor, per exemple. Si no coneixes els trets generals de la violència que experimenten les dones realment, i les diferències biològiques i emocionals entre homes i dones, no és ètic dir que ofereixes un curs d’autodefensa per a dones.

Com valores la teva experiència laboral aquí?

Treballo moltes hores per guanyar diners suficients per a pagar els autònoms, faig feines que són poc reconegudes i que m’obliguen fins a cert punt a competir en preus amb gent que treballa en negre, que no tenen titulació, i a vegades amb un tracte com si no es tractés d’una feina sinó d’un passatemps. Conec poques persones angloparlants que visquin aquí i que no treballin a l’ensenyament de l’anglès o la traducció. És difícil treballar aquí, i si ho fas pel teu compte, encara més. De tota manera, em sento afortunada, encara que he hagut de superar molts entrebancs. Volia homologar la meva llicenciatura, però aquí no hi ha una llicenciatura equivalent a la que vaig obtenir en “Estudis de gènere”.

Parles molt bé el català!

Trobo que és una cosa que no té mèrit perquè és la llengua que aquí es parla, al costat del castellà, i a Sant Pol, on visc, es parla molt el català. El meu accent americà es nota menys en català que en castellà.
La meva ex parella és catalana i era la llengua en la qual ens relacionavem. Parlo només en anglès amb el meu fill perquè penso que ha de ser la seva llengua materna. La meva colla al poble està composada bàsicament de persones angloparlants però que tenen parelles catalanes, i això ha fomentat encara més l’ús del català entre nosaltres i ha facilitat la barreja amb la gent catalana de Sant Pol.

T’agrada viure a Sant Pol?

Sí, estic bé aquí i el meu fill té aquí una qualitat de vida que no pot tenir en una ciutat.

Què ens pots dir sobre la teva participació associativa?

El meu primer contacte amb el món associatiu feminista el vaig establir a l’espai Ca la Dona, de la qual era sòcia, i participava en les activitats que feien. Després vaig tenir, junt amb una altra amiga, la idea de crear una entitat de dones a Sant Pol. Al principi la idea va tenir una mica de resistència per part d’algunes persones, però després vam crear l’entitat, que ha arribat a ser un referent per a les dones del poble. Sempre s’han fet moltes activitats variades per a les dones i es segueixen fent. El que passa és que sempre he trobat a faltar un enfocament més feminista i reivindicatiu en l’associació. Les dones només participen en les activitats que les interessen perquè responen a una necessitat d’elles, però en general són poques les que es mouen pel compromís amb la lluita per la igualtat i la eradicació de la violència. Les prioritats de les sòcies, que són les que ha de reflectir l’entitat, no sempre coincideixen amb les meves prioritats personals. La lluita social té relativament poc pes a dins l’entitat, i això sempre m’ha generat una certa insatisfacció. Però podem dir que és una entitat molt treballadora i ha fet molt per les dones del poble. Vaig deixar la presidència de l’entitat fa poc per manca de temps i per dedicar-me a altres coses, però segueixo col·laborant en allò que puc. Hi ha un grup de dones amb empenta que tiren endavant l’associació.

Entrevista realitzada per: Asmaa Aouttah, agent d’igualtat del SIAD Maresme