No es considera una activista, però sí una dona compromesa. La Sílvia LLanto va arribar a Mataró provinent de Perú l’any 2008. Orgullosa de ser “peruana, xola i tossudament humana” treballa per desmuntar mites sobre la immigració.

És creadora incansable d’espais i projectes des d’on difon valors de respecte, solidaritat i humanisme, investiga contínuament com interactuen les dones en l’espai social i en la poesia ha trobat la seva “taula de salvació”. 

Qui és la Silvia Llanto?

El meu nom és Silvia Llanto Cadenas, vaig néixer a la Hisenda Paramonga envoltada de canyissars i del so de la mar, l’estiu del 67. Sóc peruana, però abans de res paramonguina, orgullosa de ser-ho ja que la història del meu poble és la història de la meva família. Paramonga és un poble que es va crear gràcies a la feina dels primers migrants arribats des del Carreró d’Huaylas a la finca costanera, és el primer districte industrial del Perú. Som un poble obrer i jo estic orgullosa de ser filla d’un obrer. 

Vaig viure envoltada d’història, una història viva. La meva mare, el meu pare, la meva àvia… tots tenien una història per explicar i jo vaig ser la dipositària d’aquestes històries. La meva àvia va ser un exemple per a mi, pertanyia a aquesta generació fundadora. Va patir com molts i va ser valent com tots.  Tot i quedar-se vídua, va treure endavant els seus fills i mai va renunciar a la seva identitat. Ella va portar sempre la roba que caracteritza una serrana: polleres, trenes llargues, barrets i el bell quítxua ancatxino. 

Els meus avis paterns van creuar els Andes, en els anys 30, per buscar un futur millor a la finca costanera. I jo, l’any 2008, vaig sortir del meu país amb el meu fill menor cap a aquestes terres. Es pot dir que segueixo l’estela familiar. He iniciat també el camí de retorn dels meus avantpassats hispans perquè el meu país, com deia José María Arguedas, és un país de totes les sangs. I el món és així un món on conflueixen totes les sangs, cap millor que una altra.

Una història emocionant i plena de lliçons de vida. Com ha estat la teva trajectòria migratòria?

Vaig arribar-hi gràcies a la reagrupació familiar i des del primer moment vaig prendre consciència de la meva nova condició. Havia deixat de ser Silvia Llanto per convertir-me en una immigrant. Em vaig adonar en el mateix moment que tramitava el visat i em van donar el NIE. Vaig viure aquest procés legal migratori, com si passés per un escorcoll policial, em va semblar totalment injust, com si l’oficina d’immigració tingués com a objectiu, no donar-me els papers, perquè jo era culpable d’alguna cosa, aquesta cosa, que no s’expressa però se sent. És com una mena de racisme institucional. Crec que des d’aquest moment vaig saber que havia de fer quelcom. He heretat de la meva àvia l’orgull de les meves arrels.  Estic orgullosa de ser peruana, índia, xola, tossudament humana. Llavors crec que la immigració ens obliga a reconstruir-nos i estic encara en aquest procés de reconstruir.

Vens amb una motxilla ben carregada d’inquietuds personals i compromís envers la societat i la humanitat. A part de la teva experiència familiar vital i els esdeveniments del teu país natal, et dediques a altres temes més acadèmics, oi?

Vaig estudiar Literatura a la Universitat Major de Sant Marc, em vaig dedicar a la docència en el Perú,  l’ensenyament és la meva vocació, gaudeixo ensenyant i la meva passió és escriure. He escrit contes i he obtingut un que altre premi. Vaig publicar fa un parell d’anys el meu primer poemari ‘Línies de Flotació’, tinc un poemari per a nens il•lustrat per editar i un nou llibre de poemes titulat ‘Poemes de la vida quotidiana’. La poesia és i sempre serà la meva taula de salvació, em va ajudar a integrar-me a Mataró, al teixit cultural i associatiu al meu barri.

A l’any següent d’arribar, vaig veure una invitació a un recital de poesia al barri de Cerdanyola i òbviament vaig ser-hi, necessitava escoltar poesia, finalment em vaig integrar com a sòcia a l’Associació Cultural de Cerdanyola, en què segueixo fins al dia d’avui, participo en els seus recitals de poesia i amb ells he organitzat cinemes col·loquis, he portat pel·lícules interessants que tracten de temes, polítics, socials, culturals, tractant sempre de despertar la consciència de la gent, si no remous l’ànima de la gent no passa res.

A nivell polític, com et defineixes?

Sóc una dona d’esquerres, sóc un ésser polític, sempre ho he estat, des de petita era quotidià parlar de temes polítics a la taula familiar, no m’eren aliens els termes sindicat, vaga, democràcia i també aquesta odiosa paraula: traïció. 

 Recordo la desil·lusió del meu pare quan el candidat del partit amb el que simpatitzava va trair tot l’ideari. Particularment sóc molt crítica, desconfio de tots els ismes: nacionalisme, capitalisme, socialisme. Vaig viure el temps del terrorisme al meu país, vaig viure la crisi dels 90, vaig viure el temps de la reconciliació nacional, vaig llegir amb llàgrimes als ulls, el text de la Comissió de la veritat, vaig viure en un país on hi ha persones que importen i altres no, m’indignen les injustícies i mai he tingut por de dir el que penso, ni de fer el que considero legítim. Per això, quan en el Centre Cívic de Cerdanyola ens van convidar a ser agents anti rumors, vaig participar-hi activament, perquè considerava que era el meu deure com a dona i com a immigrant acabar amb aquest racisme existent a l’estat espanyol i allí va ser quan em vaig plantejar la possibilitat de fer un programa de ràdio. La meva tesi parteix de que es desconfia del que no es coneix, per això, creia necessari que es realitzés un programa per donar a conèixer el treball dels immigrants llatins, desmuntar mites, rumors, en el cas de Sudakía Style, això es va anar ampliant, el meu programa es va convertir en un espai on es podia reivindicar qualsevol tema i on convergien artistes i amics de camí i lluita.

No em considero una activista, però sí una dona compromesa. Tinc l’exemple de dones fortes en la meva família, la meva àvia, la meva mare, que era una dona que des de jove com a part de la seva fe cristiana, va realitzar molta tasca social i que en els anys de crisi, va organitzar el got de llet al meu barri, va ser una de les fundadores de la Federació nacional de dones al meu poble, que estava vinculada a la Federació de Vila del Salvador, de Lima, per la meva casa van passar líders comunals, dones del poble valuoses, amb sabers ancestrals, el meu primer contacte amb el feminisme va ser aquest, no el de l’acadèmia.

Parla’ns una mica de tants de projectes prometedors que vas desenvolupar,  desenvolupes  o tens la intenció de dur a terme en un futur.

M’interessa molt investigar sobre les dones i com interactuen en l’espai social, com generen xarxes, modifiquen la ciutat, hi ha una geografia humana i femenina molt potent, amb particularitats i peculiaritats.  L’any passat vaig exposar un treball fotogràfic anomenat ‘Frente al espejo’,  va ser una experiència molt gratificant que m’agradaria que es conegués a la comarca. Realment m’interessa el subjecte femení, som creadores de vida i donadores de sabers. x He participat en col•loquis.  El 2010 vaig participar com a ponent a la xerrada: “De rabones a ciutadanes” en Areny de Munt, en ella plantejava la importància de les dones en temps de crisi i com la reconversió dels rols assignats per la societat patriarcal ha permès l’equitat abans negada. Fins ara no he pogut exposar aquest tema a Mataró, sent la ciutat on resideixo i m’és difícil que m’hi acceptin idees o ponències. No em tenen en compte, i menys podria viure d’això a Mataró, que de segur hauria d’impartir-la desinteressadament. Jo segueixo creant, sóc un ésser pensant, em considero una dona creativa, bona comunicadora i sobretot positiva. x Aquest any voldria dedicar-me més a explicar contes, és una faceta que m’agradaria explotar, el meu primer tema són contes negres que inclouen cançons afro-latino-americanas i contes propis. Tinc com a projecte també, dinamitzar un taller de lectures feministes: contes, i novel•les escrites per autores poc difoses però potents. x Inicio l’any 2018, participant en el Dia Mundial per la Pau, amb una trobada interreligiosa en el qual participo com a membre de l’Església de Jesucrist dels Sants dels últims dies. La meva fe s’alimenta diàriament, és una fe amb obres que abraça a tothom. x

Si has de triar un missatge a transmetre a la societat ‘d’acollida’ en relació amb les persones que un dia van deixar la terra natal per ser unes més d’aquí, quin seria?

No som tan diferents, tenim els mateixos sentiments i el mateix anhel de justícia universal, per tant, si volem fer algun canvi en aquesta societat l’hem de fer junts, perquè aquesta és també la nostra casa, la nostra llar.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme.

La mataronina Mayte Carreras compta amb una carrera artística molt rica i variada, que va iniciar fa més de 30 anys en diferents “àrees” de les arts escèniques. Mayte Carreras és show-woman, actriu còmica i humorista.

El públic de Mataró ja la coneix a través d’alguns shows seus que va presentar en motiu d’actes socials com el Dia Internacional de la Dona, festes i actes de barri, etc. També ha fet gires per altres municipis del Maresme i actualment està impartint tallers teatrals a Vilassar de Mar i Dosrius (Canyamars). Us convidem a descobrir-la en aquesta entrevista.

Qui és la Mayte Carreras?

Soc  actriu, còmica professional i dinamitzadora de tallers d’interpretació. Estic dedicada des de fa més de 30 anys a les arts escèniques. 

Què et va portar al camí de les arts escèniques?

Soc administrativa de formació, però el meu amor a l’art em va portar a estudiar-ne diferents disciplines: dansa amb els seus diferents tipus (clàssica, espanyola i contemporània), Jazz, teatre, … i a més a més vaig procurar tenir coneixements de camps que em serien d’ajuda en la meva carrera artística com el PNL, el coaching, la fonètica i expressió anglesa, condicionament físic, etc. Vaig estudiar també Arts Polítiques i Ciències Dramàtiques obtenint molt bona nota en gimnàstica.

En què va consistir la teva carrera artística fins ara?

Vaig treballar de ballarina en diferents companyies,  vaig exercir també de professora de ball, de presentadora de programes com el programa “Dissabte Show” de Canal Català i el programa “A la teva bola” de Onda Rambla.

Del 2007 al 2009 vaig fer un total de 80 actuacions interpretant el personatge “la Tieta Encarnació” en el programa “Noche Sensacional” produït i dirigit per José Luis Moreno, i emès per Canal 9, Canal Sur, Murcia TV, Castilla La Mancha TV i IB3 (Illes Balears).

Per altra banda, tinc diferents shows, espectacles i comèdies teatrals que vaig presentar en gires per diferents llocs. Destaco la gira que vaig fer amb l’obra teatral “Dona i encara vols ser artista” i l’espectacle de monòlegs “Stand up Comedy”. A més de múltiples espectacles, convencions, actes socials i comèdies entre elles “Marit i muller, quin merder!”, “marit i muller… els fills i la mare que els va parir” i “Ara us ho explico”. Actualment, imparteixo tallers i cursos d’improvisació,
PNL, foniatria i veu i continuo fent gira amb les meves obres de teatre. En breu estrenarem la comèdia “Ruth i Mercè separades… i què? Amb l’actriu  Cristina Solà amb qui  compartiré escenari en aquesta esbojarrada paròdia.

També duc a terme dos tallers: un adreçat a tota aquella dona que vulgui enriquir la seva
persona, créixer interiorment i potenciar les seves actituds artístiques aprenent a ballar, cantar, interpretar , recitar… etc  de forma divertida i distesa. Es basa en aquesta simpàtica idea: “DONES TIC..Tremendament Imparables i Creatives”i porta per nom, “Nena tu ets la millor!”. L’ altre té els mateixos continguts però està adreçat a persones jubilades, o que disposen de temps lliure, el seu nom és: “ Això serà cosir i cantar “. La idea és que d’una manera fàcil, com diu la dita, treballin el ritme i la memòria. L’objectiu en els dos tallers és la motivació perquè un cop finalitzat el taller, fan una representació oberta a tothom.

Ens pots explicar de què van les teves obres?

Sí, “Ara us ho explico”, presenta el cas d’una dona a qui se li acaba d’espatllar la rentadora i treu tots “els draps bruts” com a metàfora dels seus problemes personals. Tota una bugada plena de relacions amb marits insuportables, fills impossibles, una mare que ha viscut dues guerres: la civil i la guerra amb el seu marit i, amigues impresentables. Tot un món íntim on per molt suavitzant que ella intenta posar sempre acaba “raspant”.

“Marit i muller, quin merder!”  és una divertida comèdia que reflecteix, en clau d’humor, la vida d’una parella amb les seves discussions i reconciliacions, els seus records i fins i tot les seves infidelitats. Una hora i mitja de batusses matrimonials per no parar de riure.

“Marit i muller i els fills…la mare que els va parir!” (segona part de Marit i muller) és un viatge generacional pel món dels pares, els fills i les seves relacions amb tot el que això significa: educar-los, dialogar, pactar i conviure … des que són petits fins que arriben a grans … i amb una mica de sort marxen de casa.

I a punt d’estrenar el mes de Març -2017: “Ruth i Mercè separades ..i què?” La Ruth és una dona de 50 anys a qui acaben d’acomiadar de la feina, i desnonen de casa seva, motiu per el que se n’haurà d’anar a viure a casa de la seva amiga Mercè, 10 anys més jove que ella, vital, tronera i esbojarrada que la ajudarà a fer el pas en aquesta nova etapa de la seva vida. Juntes resolen els seus conflictes de forma divertida mostrant-nos un ventall de situacions còmiques i hilarants!

Hi ha alguna filosofia darrere d’aquestes obres, vols transmetre alguns missatges concrets?

Totes elles tenen un denominador comú, l´humor com a forma d’interpretar i viure la vida. Com deia el Mestre “Gila”: sense l´humor la meitat de les coses no es dirien. Es una bona eina per poder ser crític amb tot el que ens envolta. Passar-ho pel filtre de l’humor et permet anar més enllà i ser “políticament incorrecte”, obrir la caixa de Pandora, desvincular-te dels prejudicis. A més, estic convençuda que l´humor pot convertir-se en el teu aliat davant la vida i t’ajuda a resoldre qualsevol adversitat amb més força i coratge.

Quin és el grau de connexió o desconnexió entre les teves obres i el feminisme?

La connexió és plena, ja que en totes i cada una d´elles hi ha una visió femenina, (que no feminista), un pensament que abandera una actitud com a dona: “Tot el que ens proposem ho aconseguim perquè les dones som generoses, lluitadores, constants, vitals, sensibles a tot i a tothom, tenim empatia, resiliència, sabem riure’ns de nosaltres mateixes si és necessari, i estimar-nos al mateix temps amb bogeria, i gràcies a la oxitocina podem estimar incondicionalment.

I si caiem tres vegades ens aixequem quatre. Aquestes son les meves conviccions. La meva mirada femenina  i el segell que porten cada una de les meves obres.

Valoració de la trajectòria personal.

Sempre gratificant, doncs no hi ha res millor que l’agraïment del públic quan els fas riure i oblidar els problemes per una estona. I dura i complicada perquè cada vegada és més difícil viure de l’art escènic. Hi ha poques subvencions per poder realitzar o dur a terme nous projectes, uns impostos massa alts que no ens permeten poder viure en moltes ocasions d’aquest mitjà.

El món del còmic, de l’humorista, del pallasso, està més reconegut si ets home, perquè per alguna raó sociocultural sempre ha hagut un percentatge molt alt d’homes humoristes en comparació amb les dones còmiques. Cada vegada les dones anem guanyant territori, però segueix aquesta visió discriminatòria.