Karin Konkle és una dona estadounidenca que va arribar l’any 1992 a Catalunya i s’hi va quedar. Aquesta feminista convençuda i vinculada al món associatiu de dones, viu a Sant Pol de Mar i ajuda les dones a l’autodefensa personal utilitzant les tècniques de les arts marcials i, en especial de l’aikido.

Ho fa a partir de tallers i amb la publicació del llibre “Estás segura? Autodefensa i las claves de la auténtica seguridad” , del qual s’està fent la segona edició. Per a Karin Konkle, “si no coneixes els trets generals de la violència que experimenten les dones realment, i les diferències biològiques i emocionals entre homes i dones, no és ètic dir que ofereixes un curs d’autodefensa per a dones“

Qui és la Karin Konkle?

Sóc dels Estats Units. Sóc llicenciada en estudis de gènere i vaig estudiar a la universitat de Columbia a Nova York. Vaig treballar a una fundació per a dones a Nova York, però si volia avançar en aquella feina, havia de fer un màster, i no em decidia si dedicar-me a l’ensenyament o a una feina més directa amb les dones. Així que vaig decidir agafar un any per viatjar, provar com era donar classes. Vaig venir a Barcelona l’any 1992 pensant quedar-me uns mesos o un any, amb una motxilla grossa.

Què ens pot dir de la teva trajectòria migratòria?

Vaig aterrar a Barcelona, i m’hi vaig instal·lar fàcilment. Compartia pis amb un noi i una noia brasilers, i vaig conèixer molta gent a través seu. En aquella època ja feia aikido i això també em va permetre ampliar el meu cercle d’amistats. Però a la llarga la situació es va anar complicant, tant laboralment com amb les relacions de parella.

Per l’aspecte i l’accent, de seguida la gent nota que sóc estrangera, i d’entrada els hi fa certa gràcia, encara més perquè parlo català, però després hi ha algunes diferències culturals que són difícils. A vegades, em fa la impressió que em tracten com si estigués aquí de pas i sempre a punt de marxar, i això fa difícil plantejar projectes de llarg recorregut. Penso que em tracten com a  una turista, no com a una immigrant, amb tot el bo i el dolent que té aquesta classificació. Per exemple, no em demanen els papers al carrer, com passava sovint, per exemple, amb els meus amics brasilers. Però, d’altra banda, quan una altra noia (alemanya, per cert) i jo vam plantejar fer una associació de dones al poble, a la primera reunió es va aixecar una dona gran per dir que ella portava 40 anys vivint al poble i encara li deien forastera, però com a mínim era catalana, i que qui érem nosaltres per a fer una associació de dones. L’associació es va crear igual, i encara existeix, però al meu poble a vegades sento que el catalanisme mateix es converteix en un obstacle per a la coexistència de la diversitat cultural.

A què et dediques a nivell professional?

Sóc 3er Dan d’aikido, que és un art marcial que crea harmonia d’una situació d’enfrontament, buscant protegir-se sense fer mal a l’altre. Fa uns 25 anys que faig aikido i quasi 20 que faig tai txí també. La relació de la ment i el cos m’apassiona, dóna sentit a la vida que vivim aquí, en aquests cossos que són com experimentem el món.

Porto uns 15 anys donant cursos d’autodefensa per a dones, cursos en els quals s’ensenyen eines per a mantenir la calma en situacions complicades, s’aprèn a posar límits amb la veu i el cos, a comunicar-se clarament, a gestionar l’espai personal, i si cal, a defensar-se físicament. Preparo aquesta formació tant per a un públic adult com adolescent, i ensenyo a aplicar aquestes eines a diverses situacions, com per exemple les agressions homòfobes. Crec que el valor afegit de la meva feina és que tinc una perspectiva de gènere i treballo amb la gestió de l’estrés en si. Als meus tallers, mirem com sorgeix la situació de debò i practiquem com resoldre-la. Volia aprofitar tots els anys que havia dedicat als arts marcials i combinar-lo amb una perspectiva feminista i un treball d’unificar la ment i el cos. De fet, crec que aquests conceptes són la base de tot el que he fet, i que segueix sent vigent i diferencial. Ca la Dona ha sigut un espai súper important per a mi. Quan vaig arribar, vaig trigar anys a trobar persones feministes. Venia de Nova York i de la universitat, on estava molt ficada en l’activisme feminista, i quan vaig arribar aquí, per una banda, trobava un masclisme molt fort que no havia conegut mai, especialment en les arts marcials, on hi havia molt poques dones. Trobar Ca la Dona va canviar segurament el meu trajecte vital. Si no hagués pogut fer una feina com aquesta, amb tant sentit per a mi, segurament hauria marxat ja d’aquest país.

Has publicat un llibre i tot sobre l’autodefensa femenina, oi?

Sí, el llibre es diu: “Estás segura? Autodefensa i las claves de la auténtica seguridad”. Se’n van editar 200 exemples que ja estan exhaurits i ara estan a punt d’arribar els llibres de la segona edició.
El llibre explica en què consisteix l’autodefensa femenina i com es diferencia de l’autodefensa en general. Els homes quan ensenyen autodefensa ho solen fer com si tots fóssim idèntics, quan en realitat la violència masclista porta a tipus d’agressions diferents, tenim cossos diferents, i fins i tot els efectes de l’adrenalina al cos són diferents quan ens trobem sota l’efecte de l’estrés o de la por davant d’un agressor, per exemple. Si no coneixes els trets generals de la violència que experimenten les dones realment, i les diferències biològiques i emocionals entre homes i dones, no és ètic dir que ofereixes un curs d’autodefensa per a dones.

Com valores la teva experiència laboral aquí?

Treballo moltes hores per guanyar diners suficients per a pagar els autònoms, faig feines que són poc reconegudes i que m’obliguen fins a cert punt a competir en preus amb gent que treballa en negre, que no tenen titulació, i a vegades amb un tracte com si no es tractés d’una feina sinó d’un passatemps. Conec poques persones angloparlants que visquin aquí i que no treballin a l’ensenyament de l’anglès o la traducció. És difícil treballar aquí, i si ho fas pel teu compte, encara més. De tota manera, em sento afortunada, encara que he hagut de superar molts entrebancs. Volia homologar la meva llicenciatura, però aquí no hi ha una llicenciatura equivalent a la que vaig obtenir en “Estudis de gènere”.

Parles molt bé el català!

Trobo que és una cosa que no té mèrit perquè és la llengua que aquí es parla, al costat del castellà, i a Sant Pol, on visc, es parla molt el català. El meu accent americà es nota menys en català que en castellà.
La meva ex parella és catalana i era la llengua en la qual ens relacionavem. Parlo només en anglès amb el meu fill perquè penso que ha de ser la seva llengua materna. La meva colla al poble està composada bàsicament de persones angloparlants però que tenen parelles catalanes, i això ha fomentat encara més l’ús del català entre nosaltres i ha facilitat la barreja amb la gent catalana de Sant Pol.

T’agrada viure a Sant Pol?

Sí, estic bé aquí i el meu fill té aquí una qualitat de vida que no pot tenir en una ciutat.

Què ens pots dir sobre la teva participació associativa?

El meu primer contacte amb el món associatiu feminista el vaig establir a l’espai Ca la Dona, de la qual era sòcia, i participava en les activitats que feien. Després vaig tenir, junt amb una altra amiga, la idea de crear una entitat de dones a Sant Pol. Al principi la idea va tenir una mica de resistència per part d’algunes persones, però després vam crear l’entitat, que ha arribat a ser un referent per a les dones del poble. Sempre s’han fet moltes activitats variades per a les dones i es segueixen fent. El que passa és que sempre he trobat a faltar un enfocament més feminista i reivindicatiu en l’associació. Les dones només participen en les activitats que les interessen perquè responen a una necessitat d’elles, però en general són poques les que es mouen pel compromís amb la lluita per la igualtat i la eradicació de la violència. Les prioritats de les sòcies, que són les que ha de reflectir l’entitat, no sempre coincideixen amb les meves prioritats personals. La lluita social té relativament poc pes a dins l’entitat, i això sempre m’ha generat una certa insatisfacció. Però podem dir que és una entitat molt treballadora i ha fet molt per les dones del poble. Vaig deixar la presidència de l’entitat fa poc per manca de temps i per dedicar-me a altres coses, però segueixo col·laborant en allò que puc. Hi ha un grup de dones amb empenta que tiren endavant l’associació.

Entrevista realitzada per: Asmaa Aouttah, agent d’igualtat del SIAD Maresme 

Montse Àlvarez és una una dona que no deixa indiferent a ningú. La seva vida, plena d’obstacles, no li ha fet perdre ni el somriure ni el seu activisme. Es declara feminista, lluitadora, independent i compromesa socialment. No suporta les injustícies i la seva gran ambició és ser útil a la societat.

Montse Àlvarez, tota una història de superació com a dona i com a persona que descobrireu en aquesta entrevista. Tot plegat, aguantant amigues que no són gaire de bona companyia com ho són la Mi i la Fi. Mare i filla lleial, pencaire en tots el sentits de la paraula. Sempre lluitant contra les adversitats i els reptes que li ha anat posant la vida i amb una vocació social que li ha fet deixar empremta socio-cultural, principalment a Rocafonda, el barri mataroní on resideix.

Des d’aquest espai, us convidem a conèixer una mica més la personalitat d’aquesta dona lluitadora a nivell personal i a nivell col·lectiu.

Qui és Montse Álvarez Mela?

Sóc una dona separada, mare d’una filla de 37 anys i filla d’una mare de 85 anys. Veïna del barri de Rocafonda de Mataró. Vaig néixer el 28 de juliol de 1958 a Talavera de la Reina (Toledo). Vaig arribar a Mataró l’agost de 1968 i aquí segueixo vivint. Des d’una edat precoç, vaig lluitar per aconseguir la meva independència econòmica i la meva autonomia personal.

Ens ho pots explicar?

Vaig cursar la primària al col·legi Jaume Recoder, avui escola Cirera. A l’octubre de 1970, amb només dotze anys, vaig començar a treballar en una carnisseria els dissabtes i festius escolars, contra la voluntat dels meus pares, que no volien que jo passés el mateix que ells. Però davant de la meva tossuderia, ho van consentir. En acabar la primària, vaig decidir no continuar estudiant i seguir treballant. Tot i ser bona estudiant, era conscient que els meus pares no podien pagar-me estudis i el meu sou feia falta a casa.

Em vaig casar amb 19 anys, també contra la voluntat dels meus pares, perquè jo sempre he estat, molt lliure, tossuda, i molt propietària de la meva vida, així doncs, als 20 anys vaig ser mare. El meu matrimoni va ser un fracàs total. El meu marit em va anul·lar totalment. Vaig patir violència de tota mena, fins i tot xantatges emocionals ja que el meu marit utilitzava contínuament la meva filla.

L’any 1979 vaig començar a treballar al bingo. Va ser agosarat i mal vist a l’època. Només hi treballàvem 3 dones i estàvem considerades com dones de “mala vida”. Però per mi, va ser la porta per tornar a ser jo, a poc a poc, i no dependre econòmicament de ningú. Gràcies a aquella feina, vaig assegurar els estudis i la formació a la meva filla.

Als 25 anys, em vaig presentar a les proves d’accés a la universitat. Vaig aconseguir una plaça per estudiar dret però vaig haver de renunciar-hi per les pressions i amenaces del meu marit. Em feia creure que era mala mare i mala persona i m’amenaçava amb treure’m la filla si no li feia cas. Durant molts anys, em despertava aterrada pensant que m’havia segrestat la nena. Finalment, el 1989, després d’anys de maltractaments, em vaig separar. 

Durant molts anys vaig anar compatibilitzant la feina al bingo i a la carnisseria per poder mantenir la meva filla i la casa. Per orgull, per amor propi, o per fàstic a tenir res d´aquell home que tant mal m’havia fet, vaig renunciar a la pensió que li corresponia pagar per la manutenció de la filla.

El 1990, vaig iniciar una relació amb l’home que va ser la meva parella durant 25 anys i que, a tots els efectes, va exercir de pare de la meva filla  fins el moment de la seva mort. Amb 55 anys i després de 9 anys de lluita no va poder superar el càncer.

El 2005 vaig obrir un petit negoci a Rocafonda en el qual he treballat uns quants anys, fins que he hagut d’agafar una baixa laboral llarga.

Tot el teu entorn sap que la teva gran passió és el teatre. Parla´ns-en una mica.

Vaig començar a fer teatre l’any 2003 amb el col·lectiu EPMA per casualitat. De seguida vaig veure que era la meva passió. Al principi em tocaven papers secundaris, d’aquells que en diuen cameo. Sortia a l’escenari poques vegades. Després vaig passar a tenir papers secundaris fins que un dia va fallar una actriu que feia el paper principal i em van demanar substituir-la

Ho vaig fer molt bé per ser la primera vegada. El moment estel·lar va arribar amb el paper de Poncia, en l’obra “La casa de Bernarda Alba” escrita per Frederic Garcia Lorca. Vaig rebre el premi de la millor actriu al concurs de teatre dels pobles “Camps, Fals i Fonollosa”. Aquesta obra la vam presentar en més mostres de teatre: Palafolls, Pineda de Mar, Lleida…

En paral·lel a l´actuació amb el col·lectiu EPMA, vaig fer diferents monòlegs que vaig presentar en festes de barris mataronins i d’altres pobles. “Àngel de la Llar” de la Maria Aurèlia Capmany,  “Coses de mujer”, “De parto i en les Santes”, “En mis tiempos esto no pasaba”, “Porqué nos casamos por amor o por la hipoteca?”, “Mi boda en un entierro”. Tots ells de temàtica feminista. L´últim monòleg està inspirat en la meva expriència de casament, perquè just després va començar el calvari amb el meu marit. Sembla ser que moltes dones ens casem per a què ens enterrin vives.

Així ets escriptora també?

M´agrada escriure coses, pensaments, sentiments, idees sobre les injustícies, el món, allò que no ens agrada i allò que anhelem. Els meus monòlegs, excepte “Àngel de la llar”, els vaig escriure jo. A partir de la idea inicial, desenvolupo sobre la marcha tot el monòleg. A vegades improvitzo davant del públic i faig que participi activament a l´obra.

Segueixes fent teatre?

Actualment estic amb el grup de teatre I…15 teatre! que va nèixer arran d´un curs que vam fer un grup de persones a l´Aula de teatre de Mataró. L´any passat vam presentar l´obra “Dansa d´agost”, un text de Brian Friel que descriu la vida de cinc germanes solteres d´entre trenta i quaranta anys que viuen juntes al petit poble de Bally Beg, a la Irlanda rural de l´any 1936. Fa poc vam presentar l´obra “insults al públic”, una obra de Peter Handke en la que els persontagtes no són realment actors sinó participants d´unes escenes en les que insulten al públic de manera molt descarada provocant així reaccions. Una obra que durant l´època franquista estava vetada pel seu contingut.

Paral·lelement a tot això, he anat participant al projecte de teatre social amb membres del col·lectiu de Dones de Matagalpa, Ana i Bea, que cada any venen a Mataró per dinamitzar sessions de teatre social amb les dones de la ciutat, i que normalment presentem al carrer en les diades internacionals de la dona. Vaig fer teatre social també per Carnestoltes i, a l´espai infantil de Santes, faig teatre infantil. Amb l´Aula de teatre vaig participar en campanyes com la de civisme fent teatre de civisme al carrer, etc.

Portes una vida associativa molt dinàmica. Què t’hi va portar?

Impulsada per les meves ganes de ser útil a la societat i treballar per la cohesió, vaig començar  a col·laborar amb la comissió de festes de l´associació de veïns del meu barri. Vaig entrar a la junta com a vocal i a la vocalia de dones de l´associació. Des d´aquests dos marcs he estat lluitant amb la resta de companys i companyes per la millora del nostre barri i per la cohesió social. Treballar per la justícia és el meu ideal en la vida i ara, juntament amb la meva filla, faig realitat el meu projecte de sempre. Políticament, sempre he estat d’esquerres, catalanista i independentista. Sense renunciar a les meves arrels, crec que actualment els polítics estan més pels seus interessos, que per valors i per voluntat de servei a la ciutadania.

Crida molt l´atenció que la majoria de les activitats que fas les facis amb la teva filla, com és que sou tan properes?

Sí, la Maire és filla única i va patir molt amb mi de petita. L´havia de deixar en mans de la meva mare per treballar, tot i que després de plegar, tot el meu temps va ser per ella. Va rebre maltractament per part del seu pare biològic i també va patir indirectament  les conseqüències del matractament del pare cap a mi. Però ella en comptes de desmoronar-se, va adoptar sempre una actitud de defensa cap a mi. Va plantar cara al seu pare i em va demanar que em separés d´ell. Vaig conservar molt de temps un sentiment de culpabilitat envers ella. Sentia que va tenir una mala infància per culpa meva. Per això vaig fer el possible per compensar-li el patiment que va viure. Sempre hem fet moltes coses juntes: vida associativa, teatre i altres coses.

Podem parlar de les teves amigues la FI i la Mi o prefereixes que no?

Sí, no em fa res parlar-ne. Formen part de la meva vida. Fa dotze anys que em van detectar la fibromiàlgia i la migrània. Molt probablement la tenia des d´abans. Al principi em va costar molt assumir-ho. La vida em va canviar d´un dia a l´altre. Acceptar que hi ha moments en què sóc incapaç de moure´m i fer coses és quelcom terrible per a una persona tan activa com jo, però de mica en mica he aprés a conviure amb la malaltia.

El pitjor de la fibromiàlgia és més el cansament que no pas el dolor, tot i que també tinc dolors i rampes en diferents parts del cos. Però el meu tarranà alegre i la meva actitud positiva cap a la vida m’han ajudat a superar els seus efectes psicològics. Accepto que hi ha moments en els que faré menys, però no vull renunciar a res del que faig. Segueixo activa com sempre, encara que hagi de patir una mica. Si puc millorar les condicions en les que porto a terme alguna activitat, millor, però el que no faré és renunciar a la vida. No fer res equival a la mort per mi.

Tenint fibromiàlgia vaig cuidar del meu pare durant els seus últims anys de vida, ara cuido de la meva mare, estic en la junta de l´associació de veïns, col·laboro en les festes dels barris, dóno suport al grup de batucada del nostre barri, etc. El teatre, la lectura, la poesia i la comunicació amb la gent via xarxes socials m´ajuden molt a sentir-me millor i, per suposat, la familia i les amistats.

Tu que ets dona, feminista i activista, com valores la qüestió de la igualtat de gènere al nostre país?

Em segueix semblant aberrant, i cada dia més, que a les dones no se’ns reconeguin els mèrits propis, que sempre haguem de demostrar molt més que els homes, que els salaris no siguin els mateixos per la mateixa feina… Sempre les dones hem trigat molt més a aconseguir un ascens, un lloc de responsabilitat a les empreses, per culpa de la societat masclista i patriarcal que encara impera. Moltes vegades quan ho aconseguim, hem d’aguantar comentaris masclistes i vexatoris qüestionant com hem aconseguit el lloc (moltes vegades aquests comentaris venen d’altres dones).  Se’ns demana que tinguem fills, però se’ns acomiada dels treballs per tenir-los. Queda molt camí per fer abans que aconseguim la igualtat efectiva. No serveix de res que les dones estiguem en càrrecs directius, o al govern, si seguim les directrius masclistes ja marcades des de fa segles. Les dones que estan en aquests llocs haurien de fer-ho amb mirada i sentir de dona. No seguir el camí imposat, permetent que les dones siguem sempre les més vulnerables.

I com valores la teva trajectòria personal?

Valoració personal? Crec que no sóc jo la que m’he de valorar a mi mateixa. El que sí puc dir, és que sóc una dona lluitadora, independent, compromesa socialment.., No suporto les injustícies, el racisme, la xenofòbia. Sóc molt lliure, no suporto imposicions… Crec que sóc bona persona, bona amiga i companya lleial. Dic les coses que sento amb respecte. Sóc bona filla, bona mare… M’encanta passar les estones lliures amb les amigues i la meva família. Tinc un caràcter fort però sóc incapaç de guardar rencor o odiar. Els meus petits grans plaers són: la lectura, la poesia, la música i per suposat el teatre i l´escriptura.

El meu somni: Un món més just, més humà, més tolerant, on no ens distanciïn les races, els colors de la pell, ni les diferents formes de pensar o sentir, ni siguin motiu de guerres i conflictes… Que les malalties i la fam s´erradiquin, que no tinguem móns de primera i segona, que tinguem un món on compartim experiències, vivències i ens enriquim mútuament. Que tots els joves tinguin un millor futur que nosaltres. Que a les dones se’ns tracti amb igualtat real, QUE ENS DEIXIN DECIDIR LLIUREMENT SOBRE ELS NOSTRES COSSOS, sexualitat i pensament, que desapareguin les monarquies explotadores de tot el món i els governants siguin el que tots esperem d’ells quan els votem, JUSTOS i honrats.
No sóc una dona especial, sóc una més, una de tantes i en quant al meu patiment, per degràcia, tampoc soc la única que ho està vivint. Hi ha tantes dones que pateixen i que lluiten per superar el seu patiment que el meu cas no té perquè cridar l´atenció.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme.