Volia ser ballarina i escriptora però, com ella diu “vaig desar les sabatilles de punta i em vaig dedicar a fer punta a les paraules“. La Lali Ribera Rodergas és llicenciada en Filologia Catalana, ha dedicat la seva vida laboral a l’ensenyament i ha trobat en la poesia el seu camí per expressar-se. Això sí des de la precisió i la concisió. “Si ho puc transmetre en quatre paraules per què en vull set?”

A banda de participar en diferents festivals i recitals de poesia d’arreu el país, la Lali Ribera ha publicat 3 llibres de poesia: Enyors i tornes, Temp(teig) i A punt, però…..

Qui és la Lali Ribera Rodergas?

Vaig nèixer a Súria (El Bages) el 1958, i visc a Vilassar de Mar des de fa 34 anys; en tinc 65, encara. Mare de dos fills. Soc llicenciada en Filologia Catalana i he exercit de professora tant a l’institut Vilatzara com a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Fins fa poc, lectora addicta i impenitent.

Què ha pesat més a la teva trajectòria l’ensenyament o l’escriptura?

Costa molt valorar la pròpia trajectòria… En general, estic satisfeta de tot el que he fet,
tant en l’àmbit laboral com en el literari. Diria que he tingut la sort de dedicar-me al que he volgut, n’he gaudit i en gaudeixo. Respecte de la poesia, la veritat és que he seguit un camí lentíssim, irregular, a voltes insegur a causa de l’autoexigència. Amb tot, no canviaria aquest camí sinuós de cap manera. És el meu.

Quan dius camí sinuós vols dir que has trobat dificultats en el camí literari?

La veritat és que no tinc pas la sensació d’haver hagut de superar dificultats externes, més aviat han estat internes, íntimes. Sento que se m’ha reconegut amb escreix i, en algunes ocasions, potser a causa de la sort, els meus projectes han prosperat amb facilitat.

Com a dona i com a professional que ha estat es contacte amb adolescents al llarg de molts anys, com veus la igualtat de gènere en la nostra societat?

Està claríssim que, com a societat, tenim un problema greu respecte de la igualtat de gènere. També penso que la qüestió, lluny de solucionar-se, empitjora. Potser és la meva mirada crítica, però ho veig així. Després de 38 anys treballant amb adolescents, he constatat que, malgrat que en qüestions prosaiques com el vestir, l’oci, etc…, la desigualtat diguem-ne emocional, ha anat in crescendo. I el problema és que les mateixes noies s’hi avenen, es deixen, fins i tot estan orgulloses quan estan a mercè d’un(s) noi(s). Hem d’incidir molt més en el desenvolupament igualitari d’aquests adolescents que seran els adults de demà passat. No ho sé… Preocupant.

Poeta i mestre de poesia vilassarenca, La Carme Rovira Ros posseeix una interessant trajectòria artística i literària. La seva experiència professional poètica i com a “franco tiradora” plena de treballs inèdits és molt rica. Es va dedicar durant anys a ensenyar l’art de la poesia a l’alumnat català i a crear i difondre una poesia feta des de les sensacions i els sentiments.

Ha publicat molts llibres entre contes i poesia per a infants i joves, reculls de poesia, novel·la i assajos.  

Qui és Carme Rovira Ros?

Vaig néixer a Barcelona l’any 1942. Era segona de dos nois. Només ells van tenir accés als estudis. Jo vaig aprendre a fer altres coses com ara cosir. Em vaig casar i em vaig dedicar a cuidar la casa i els fills. La creativitat però va fer irrupció de manera precoç en la meva vida i me la hi va canviar.
Vaig veure com sense plantejar-m’ho, em posava a canviar les lletres a les cançons i m’agradava com quedaven, i com m’esplaiava quan escrivia cartes (dues pàgines diàries) al meu xicot que estava complint el servei militar.

Però la creació poètica pròpiament dita va començar quan els meus fills em van demanar ajuda per fer poesia. Llavors descobrí la meva passió per aquest gènere. A més vaig constatar la necessitat que té l’alumnat d’aprendre tècniques per fer poemes de forma divertida i em va semblar que s’havia de fer quelcom per ajudar-los. Em vaig oferir a ensenyar l’art de la poesia a l’alumnat. Ho vaig fer per primer cop a l’escola… En el seu moment no tenia cap tècnica, només feia el pallasso. La meva filla, que en pau descansi, me’n persuadia perquè deia que els nens se’n riuríen de mi, però no ho va aconseguir.

Vas escriure també poesia a aquesta època o només l’ensenyaves?

Sí, escrivia també la meva de poesia. Per casualitats de la vida, el pintor Josep Baqués va llegir uns poemes meus i li van agradar molt. Fruit d’això va néixer Viure el Silenci, carpeta d’art amb poemes meus i litografies originals del pintor.

L’any 1984 em vaig traslladar amb la família a Paris. Des del primer moment, vaig decidir que no em limitaria a visitar els llocs emblemàtics de la ciutat sinó que volia conèixer gent i exercir alguna activitat d’utilitat. Vaig acudir a l’ambaixada espanyola, l’ambaixador de la qual era català i on vaig conèixer també el pintor Pere Pagès. D’aquell moment recordo l’anècdota que em va passar amb el conserge de l’ambaixada. Quan em vaig presentar com a Carme Rovira, ell va dir que jo no podia ser la Carme Rovira perquè aquesta última era diferent, era pintora i estava en aquells moments en la seva casa d’estiueig a Vilassar de Mar, i era cert. Casualment dues Carme Rovira vivíem a París i som de Catalunya, amb casa a Vilassar de Mar.

Gràcies a l’ambaixada, vaig contactar les escoles espanyoles (que agrupaven alumnes de tot l’Estat) i em vaig oferir per fer qualsevol tipus d’activitat d’interès. 

L’alumnat provinent de l’Estat Espanyol rebia un programa molt estricte i no tenien gaires espais d’aprenentatge artístic. Llavors em van proposar que m’encarregués de les classes extraescolars on s’havia de reforçar l’espanyol, a l’Institut San Fernando de Neuily. El primer que vam treballar van ser les faules de Trilussa. Llegíem i fèiem jocs de rols. L’any 1987, vam arribar a preparar una obra de teatre en base d’un poema meu titulat l’extraterrestre, explica la història d’un nen que es troba un extraterrestre camí a l’escola, aquest només es comunica amb sons però quan al final el nen li regala una bandera del barça, l’extraterrestre s’emociona i plora. L’obra es va fer amb material totalment reciclat que van confeccionar els mateixos alumnes. Va ser tot un èxit. 

Just després, vaig començar a escriure poesia eròtica. Vaig ser de les primeres dones poetes en iniciar aquest gènere poètic. A França estava ben vist, a la península, encara no. 

Vas escriure també novel·la?

Sí, la novel·la va sorgir arran d’un viatge que vaig fer a l’Àfrica amb la meva amiga, la il·lustradora Pilarin Bayés. Totes dues necessitàvem viure una nova experiència que ens fes sortir de la zona de confort i del nostre entorn habitual. Conèixer un continent tan diferent com Àfrica i les societats africanes per conèixer-nos a nosaltres mateixes i al mateix temps aportar el nostre granet de sorra per fer una mica més alegra la vida de la gent que coneixeríem.

El punt de referència del viatge eren els missioners religiosos catalans que portaven a terme missions humanitàries a l’Àfrica. Vam anar-hi amb contactes facilitats des de Vic de gent que ens va acollir i ens va fer de pont amb l’entorn d’acollida africà. Es va tractar d’un viatge ple de lliçons d’humilitat i respecte. Estàvem incomunicades i corríem molts riscs. Tot i així vam decidir emprendre l’aventura preparades a tot.

A Kènia vam conèixer nens afectats pel sida, visitàvem escoles i realitzavem activitats lúdic-artístiques amb l’alumnat. La Pilarin feia dibuixos i jo els representava amb mímiques. Recordo que en una d’aquestes sessions, la Pilarin va dibuixar un lleó i vam preguntar què era. L’alumnat reia estranyat. Resulta que no havien vist mai un lleó, primera lliçó. Les escoles eren barracons implantats enmig del fang i la pols amb gossos i rates. La pols i la vista de nens descalços amb mocs em va causar mareig i vòmits. Una nena que portava un nen a braç se’m va acostar i em va somriure. Em vaig sentir molt hipòcrita. No trobava sentit a la meva estada a Àfrica a part la de conèixer una crua realitat, sense aportar-hi res. 

A Ruanda d’abans del genocidi i quan les ètnies convivien juntes en pau vam visitar un taller de costura per a dones. La majoria de les dones deien que la roba que els enviaven d’arreu del món no els servia perquè no s’esqueia al seu gust. Recordo que la monja encarregada del taller insistia en què s’havien de tenir en compte els seus gustos a l’hora de voler-les ajudar. Com en qualsevol cultura, elles tenen els seus propis canons de bellesa que s’han de respectar, segona lliçó. Recordo també que un dels professors ens va convidar a casa seva. Quan em va presentar el seu fill, aquest va plorar d’espant perquè mai no havia vist una dona tant blanca amb ulls blaus i cabells rossos, tercera lliçó de la qual vaig fer un poema. Un dels records alegres d’aquella estada va ser la paella que vaig preparar a les monges i els capellans que ens van acollir, amb ingredients i estris molt bàsics però que van gaudir molt. Enyoraven molt la terra i el menjar de la terra. Des de Catalunya, els havíem endut fuets. 

A Etiòpia, les cues per entrar al dispensari eren immenses. Hi faltava de tot fins i tot l’anestèsia. No vam fer-hi res perquè el nostre destí era Eritrea i no hi vam poder accedir. Vam passar-hi quatre dies de penúries després dels quals vam tornar cadascuna a casa seva. 

D’aquest viatge ha sortir el llibre “Vivències d’una xarnega integrada i altres memòries de l’Àfrica” que es va publicar l’any 2012 per l’editorial Saragossa.

Què vas fer després de la tornada a Paris?

La vida em va canviar molt. La meva filla que havia vingut a Barcelona va morir en un accident. Al mateix temps, el meu marit havia de tornar-hi per assumir una missió de la seva feina a les Olimpíades de Barcelona. Per un moment, el meu destí anava a ser totalment diferent. Però el meu home em necessitava. De dia li donava suport en les relacions públiques de la feina i quan tornava de Barcelona cap a Vilassar de Mar on vivia, plorava desconsoladament. No sabia què fer de la meva vida. Decideixo tirar endavant i m’ofereixo per ensenyar poesia a nens malalts de càncer de la fundació Enriqueta Villavecchia, l’any 1992.

Després d’aquesta enriquidora experiència, reprenc les classes de poesia amb l’alumnat en diferents escoles, sobretot a Platja d’Aro, on imparteixo a la biblioteca Mercè Rodoreda classes a l’alumnat. L’eina principal era el meu gos invisible. Preguntava com es podia dir el gos i segons el que sortia, els alumnes feien poemes. També portava imatges, objectes i un cabàs ple de productes naturals. L’alumnat tocava, olorava, mirava i componia paraules a partir del que es veia, se sentia i les sensacions que es tenien. Escrivia paraules a la pissarra i demanava que componguessin un poema. Fa 10 anys que imparteixo aquestes classes. Van coincidir amb la incorporació dels eixos transversals en l’educació. Ah i també vaig participar en el projecte Poesia Telemàtica, amb el meu llibre Grill Grillat, que va ser un programa pioner per a les escoles dels Pallars, per iniciativa del professor Joan Valldaura. 

L’any 1993 formo part d’un grup de treball dirigit per la professora Rosa Maria Pujolm, el grup va rebre un premi nacional (Premio Nacional de Educación). L’any 1994 vaig donar també xerrades al professorat de la UAB perquè aprenguessin tècniques per ensenyar poesia a l’alumnat, un projecte coordinat per Josep Bonill Gargalló (E.P.D), professor del Departament de Didàctica de la Matemàtica i de la dita universitat. El projecte tenia com a lema “Ciència i poesia lliguen” i reivindicava el bon humor com a praxi en l’ensenyament. Per altra banda, vaig col·laborar amb mestres de “Rosa Sensat”.
Diversos poemes meus estan inclosos en llibres de text. Vaig rebre tres premis individuals d’ajut a la publicació atorgats per el “Departament de Consum de la Generalitat de Catalunya”, fruit dels quals s’han publicat llibres com “Consum, consumir, consumir, amb el coco a la mà” Mentrestant reprenc la poesia eròtica, llavors no era tan tabú a Catalunya com abans i l’any 1991 surt el llibre “entre llençols, poemes per a la tauleta de nit”. El músic Albert Guinovart en va musicar dos, “manca de tu” i “dins meu”. La periodista Neus Aguado en va fer una bona crítica a la Vanguardia, i posteriorment, el 2011, es publica “Salto de Cama, poemari per a adults”.

Què t’ha portat a escriure poesia eròtica?

Els sentiments i les sensacions. Trobava a faltar poesia que en parlés o els transmetis. La poesia que abundava i que la gent considera com a poesia en majúscules no arribava a la majoria de la població perquè no connectava amb les sensacions. Et pot agradar Mozart, però també et pot agradar un tipus de literatura i de cultura que no siguin tan elitistes. 

Com valores aquesta gran trajectòria teva?

La meva trajectòria ha estat estimulant, engrescadora i exasperant quan veus que tens el calaix ple d’escrits, sense publicar,  però… també ha estat balsàmica en els moments mes difícils de la meva vida. La tenacitat, la observació i les ànsies de comunicar-ho m’ha portat fins on soc, no gaire lluny. Però…, no em queixo. Ha estat una forma de vida, tenir sempre el cap als núvols, els ulls àvids, les sensacions a flor de pell, la ma al “boli” i els peus en terra. Això m’ha permès expressar-me a traves dels meus llibres. 

Finalment, acabem com sempre fem en les entrevistes, preguntar-te com valores la situació de les dones i l’estat de la igualtat en la nostra societat en general?

Ja no estic al món laboral. No he tingut tampoc moltes carències ni he patit molt de desigualtat d’oportunitats. Em vaig dedicar als fills volent. El meu marit estava més ben preparat per treballar i per mutu acord vam decidir que ho faria ell. Vaig haver de lluitar una mica pel tema d’escriure, però em vaig arribar a imposar sense grans problemes.

Crec que homes i dones som diferents. Ells potser són més pragmàtics i nosaltres més entregades. Gestar un fill va molt més enllà del fet físic i del vincle amb la criatura. Quan ens van malament les coses busquem altres estratègies. Crec que a les escoles han de donar molta importància a això, a les arts i a la gestió de les emocions més que a les matemàtiques, tot i que són molts importants. Però hem avançat. Recordo que quan vivia a Cabrera, vaig anar a renovar el carnet a l’ajuntament. En el seu moment a les dones que no treballaven els posaven com a professió al DNI: Sus labores. La tècnica que em va rebre em va dir que jo no feia només les tasques de casa, sinó que feia quelcom diferent, escrivia i que per tant, em posaria de professió, escriptora. Jo vaig trobar que era un reconeixement cap a mi com a dona perquè a nosaltres ens costava més donar-nos a conèixer i dedicar-nos exclusivament a escriure en un món dominat per homes. 

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’Igualtat del Consell Comarcal del Maresme.

Núria Vilardell és una maresmenca enamorada de la seva comarca i, principalment del seu entorn natural. És als boscos del Maresme on, mentre passeja amb el seu gos, troba la inspiració per canalitzar la seva creativitat.

Treballa al Consorci de Promoció Turística del Maresme, però les seves inquietuds artístiques l’han portat a descobrir diverses manualitats. Ara, la seva passió és la decoració d’objectes amb composicions de flors naturals premsades.

Qui és la Núria Vilardell?

Nascuda a Mataró el 21 de febrer de 1962. He viscut a Mataró (El Maresme) fins al 2008 i vaig marxar a viure durant set anys a Pineda de Mar (El Maresme). Actualment, i des de fa dos anys i escaig, visc a Malgrat de Mar (El Maresme). Sempre he estat arrelada a la meva comarca que m’encanta. A part de compaginar la meva feina actual en el Consorci de Promoció Turística “Costa del Maresme”, combino les hores de temps lliure a realitzar treballs manuals, especialment el de pintura a l’oli i, sobretot, els treballs de decoració amb flors naturals premsades. 

De què et ve aquesta passió pels treballs manuals?

Sempre m’ha apassionat el món dels treballs manuals, artesanies, dibuix i pintura. Aquesta passió em ve donada per les ganes de creació que tinc i que no he pogut desenvolupar gaire quan anava a l’escola, tot i que el dibuix i la pintura eren per a mi una de les assignatures preferides i en les quals em deixaven ser una mica creativa. 

D’aquests diferents tipus de treballs, a quin et dediques actualment?

A cadascuna d’elles li dedico un temps encara que de manera desigual. Pinto a l’oli a estones lliures, especialment  marines que és el que més m’agrada. Una altra manualitat és la realització de peces de llana tricotades amb agulles de mitja o també de ganxet, ja sigui per fer bufandes, foulards, gorres, guants, etc.

De totes les manualitats, la decoració amb flor natural premsada és la que més m’apassiona. Penso que és aquesta on juga un paper molt important la meva creativitat real que tinc, per fer composicions florals i per la passió que sento per la natura.

Interessant, explica’ns que és això de les flors premsades?

Després de recollir flors i fulles al bosc, al camp o, simplement, comprant-ne a les floristeries, es tracta de seleccionar-les, premsar-les i condicionar-les per fer conjunts florals combinant colors i formes. La principal decoració son rams de flors combinats amb formes i colors de tal manera que encaixin perfectament amb l’objecte a decorar. Aquests objectes són de fusta com safates, joiers, caixes de diverses mides, tapes per comptadors, etc.. Algunes decoracions tenen un toc romàntic, d’altres amb tocs més atrevits de forma i color i altres que per la seva senzillesa son decoratives en qualsevol racó de la llar.

Quan va començar aquest interès per les composicions amb flors premsades?

Vaig començar a interessar-m’hi mitjançant algunes publicacions angleses que trobava a les llibreries i biblioteques entre els anys 1985-92 per tal d’estudiar quin sistema de premsat era el més adient, quin condicionament de les flors, i quins materials s’havien de fer servir. Vaig començar a realitzar les primeres proves i intentava aprendre tot el que podia i més.

Què és el que t’inspira més a l’hora de realitzar les teves obres?

La muntanya i els boscos de la meva comarca “El Maresme” i els boscos del Ripollès que son els primers que em van inspirar en aquesta activitat artesanal, i també perquè hi trobo un tipus de flors i vegetació ideal per a les composicions florals. Els meus colors de flors preferides son els blaus, els liles, ocres i vermells. Combinen a la perfecció a l’hora de decorar juntament amb el verd de les fulles.

Les flors preferides, son les roses de “pitiminí”, delfínium, pensaments, margarides, botó d’or (que es troba al bosc entre abril i maig), hortènsia, buguenvíl·lia entre d’altres.  Quan vaig pel bosc o al camp per anar a buscar material vegetal, procuro preservar el medi ambient. Intento no danyar en absolut la planta, tallant els talls de manera que no es malmeti i torni a desenvolupar noves flors i fulles.  Actualment també treballo amb resina, com a material per realitzar treballs de joieria amb flors naturals premsades, com collarets, medallons, anells, arracades, etc.

• Comercialitzes el producte que elabores o només ho fas per entreteniment?

Venc els meus productes a amistats, familiars, veïns, i qui em coneix. A banda d’això, he realitzat exposicions i fires i últimament he creat una pàgina web on difonc la meva obra. 

La meva primera exposició va tenir lloc l’any 1992 a Premià de Dalt on se’m va oferir exposar a la residència per a gent gran “La Benèfica”. Vaig exposar 40 quadres amb diferents decoracions florals, i va tenir un èxit que no m’esperava. Em va motivar per seguir endavant amb la meva passió.   Després he anat participant en exposicions i fires entre els anys 1992-2006 a diferents pobles: Barcelona, Girona, Mataró, Pineda de Mar, Calella, Mollet el Vallès, Camprodon, Ribes de Fresser, Premià de Dalt, Sant Andreu de Llavaneres, Dosrius i Arenys de Munt.

T’ha estat fàcil donar-te a conèixer i vendre el teu producte?

Al principi tot era molt més planer. L’economia als anys noranta era forta i les persones reconeixien el treball artesanal en les diverses fires a les que exposava i compraven artesania.  En temps de crisi, als anys 2007 fins als 2014, les dificultats han estat moltes. Les persones reconeixen favorablement el treball artesanal pero no es venia. Molta assistència a les fires i/o exposicions, peró resultats molt negatius. Hi ha hagut anys de desmotivació personal perquè t’adones que la teva creació és molt valorada, però et desmotiva fer-ne de noves perquè no es venen.   També les administracions ho han posat difícil, ja que abans no es demanava tanta documentació per obtenir el carnet d’artesà/na. Ara és complicat, ja que només reconeix l’artesania si vius d’ella i si pagues els impostos (IAE). Les tramitacions i peticions de documentació per obtenir-lo es fa molt complicat i no simplifica gens la seva obtenció.  És a dir, si ho fas com a hobby, és molt més difícil introduir-te en les exposicions i fires, ja que a la gran majoria de municipis ens trobem que se’ns demana el carnet d’artesà per poder exposar. 

Com valores tot aquest camí de creativitat que vas recórrer?

Els treballs decoratius em permeten innovar en materials i nous dissenys. La innovació és un factor essencial per a la meva artesania creativa. Sempre estic pensant en nous productes per decorar i, a la vegada, han de ser objectes útils per a la llar.  Cada artesà té la seva pròpia creativitat, estil i idees diferents. Això fa que cap dels meus treballs sigui idèntic. Totes les decoracions son totalment diferents.  Entre els anys 2007 i 2014, vaig tancar parèntesi en aquesta etapa de creació de conjunts florals, ja que la feina i els estudis durant aquests anys no em van permetre seguir amb aquesta activitat. Vaig enyorar-ho molt. Ara torno a recuperar el temps perdut, no puc deixar ni oblidar aquesta activitat tant encisadora per a mi.  És tant gratificant aquesta artesania que m’agradaria donar-me a conèixer més, i sobretot al meu país per la particularitat dels meus dissenys. El meu somni és que em coneguin només veient qualsevol objecte decorat per mi, pel seu color, forma, senzillesa i elegància.  Sempre he pensat que seria interessant donar a conèixer aquesta artesania a d’altres persones que vulguin aprendre-la. Només necessitaria que alguna entitat hi estigués interessada en que donés cursos. És una manera de no estressar-me i no pensar en res més que ser creativa per uns instants i plasmar-ho damunt de l’objecte a decorar. 

Sempre hem sentit a dir que les dones es dediquen més que els homes a la creativitat artesanal, és així?

Tot i que m’he trobat amb molts homes artesans, penso que hi ha moltes més dones que realitzen artesania, potser per  l’àmplia sensibilitat que tenim en la decoració a la llar i potser també per l’educació.  La gran majoria d’artesanies, ja sigui, pintar, decorar, cosir, està fet molt més per les dones, i l’artesania més de tipus constructiu segueix essent realitzat pels homes (ceràmica, ferro, treballs en fusta….etc).

Moltes gràcies per aquesta entrevista Núria. Et desitgem molta sort!

Gràcies a vosaltres!

Entrevista feta per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme.