Volia ser ballarina i escriptora però, com ella diu “vaig desar les sabatilles de punta i em vaig dedicar a fer punta a les paraules“. La Lali Ribera Rodergas és llicenciada en Filologia Catalana, ha dedicat la seva vida laboral a l’ensenyament i ha trobat en la poesia el seu camí per expressar-se. Això sí des de la precisió i la concisió. “Si ho puc transmetre en quatre paraules per què en vull set?”
A banda de participar en diferents festivals i recitals de poesia d’arreu el país, la Lali Ribera ha publicat 3 llibres de poesia: Enyors i tornes, Temp(teig) i A punt, però…..
Qui és la Lali Ribera Rodergas?
Vaig nèixer a Súria (El Bages) el 1958, i visc a Vilassar de Mar des de fa 34 anys; en tinc 65, encara. Mare de dos fills. Soc llicenciada en Filologia Catalana i he exercit de professora tant a l’institut Vilatzara com a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Fins fa poc, lectora addicta i impenitent.
Què ha pesat més a la teva trajectòria l’ensenyament o l’escriptura?
Costa molt valorar la pròpia trajectòria… En general, estic satisfeta de tot el que he fet,
tant en l’àmbit laboral com en el literari. Diria que he tingut la sort de dedicar-me al que he volgut, n’he gaudit i en gaudeixo. Respecte de la poesia, la veritat és que he seguit un camí lentíssim, irregular, a voltes insegur a causa de l’autoexigència. Amb tot, no canviaria aquest camí sinuós de cap manera. És el meu.
Quan dius camí sinuós vols dir que has trobat dificultats en el camí literari?
La veritat és que no tinc pas la sensació d’haver hagut de superar dificultats externes, més aviat han estat internes, íntimes. Sento que se m’ha reconegut amb escreix i, en algunes ocasions, potser a causa de la sort, els meus projectes han prosperat amb facilitat.
Com a dona i com a professional que ha estat es contacte amb adolescents al llarg de molts anys, com veus la igualtat de gènere en la nostra societat?
Està claríssim que, com a societat, tenim un problema greu respecte de la igualtat de gènere. També penso que la qüestió, lluny de solucionar-se, empitjora. Potser és la meva mirada crítica, però ho veig així. Després de 38 anys treballant amb adolescents, he constatat que, malgrat que en qüestions prosaiques com el vestir, l’oci, etc…, la desigualtat diguem-ne emocional, ha anat in crescendo. I el problema és que les mateixes noies s’hi avenen, es deixen, fins i tot estan orgulloses quan estan a mercè d’un(s) noi(s). Hem d’incidir molt més en el desenvolupament igualitari d’aquests adolescents que seran els adults de demà passat. No ho sé… Preocupant.
