Parlem amb Susana Gil Micó, poeta homenatjada a la VI Trobada d’escriptores del Maresme. Va néixer al Poblenou, barri industrial, tèxtil i artístic de Barcelona, l’any 1943. Està vinculada al Maresme a través del municipi de Sant Andreu de Llavaneres. Ha escrit poesia i prosa i s’ha dedicat a l’ensenyament del tapís, del teixit i del macramé antics.

Quan comença a escriure?

Vaig estar sempre entremig de fils, pedres semiprecioses i llibres. La meva passió per l’art va començar per la gran influència del lloc on vaig néixer: un pis de la fàbrica tèxtil Can Saladrigas, al barri obrer del Poblenou. És on em vaig formar. Les meves joguines van ser els rotlles dels fils pels que passàvem un cordill pel mig i els fèiem rodar. D’aquí diria que em va sorgir una gran imaginació, fent cada cop estris més sofisticats i creatius.

L’observació de la vida és clau, doncs, en la seva obra poètica?

La meva relació amb la literatura comença, com deia, des de molt petita i des de la galeria en la que es veia la fàbrica tèxtil de Can Saladrigas. Des d’allí em fixava en les coses que passaven i que m’ensenyaven com era la vida d’aquelles dones i homes, així com les situacions i anècdotes que es vivien.

Posteriorment arriba el segon llibre, ‘L’estel dels vents’, en aquest cas de poemes, publicat el 2014

A ‘L’estel dels vents’ s’hi recullen uns poemes directament relacionats amb les situacions de la vida. Així com també s’hi recull uns haikus, gènere literari del que soc molt apassionada i seguidora dels mestres japonesos que els escriuen.

Quins són els temes que tracta en aquest recull de poemes?

L’amor, els paisatges i la natura, els moments dolços de la vida i els que no ho són tant, els éssers que ens acompanyen. O també els petits instants que recullo en els haikus.

Com entén la poesia i com la prosa?

La poesia són sentiments purs que neixen de les situacions que vivim. Sempre des de dins d’una mateixa, com si estiguéssim posseïts per una fada fantàstica que ens ho dicta des del cor. Un petit i intens univers literari d’amor, d’ansietat, natura, ràbia, gelosia, denúncia… emocions que surten directament del nostre interior. En la poesia els sentiments estan sempre a tocar de la pell.

En canvi, per a mi, la prosa és una manera d’explicar alguna història o fet que desitjo que se sàpiga, adornant-la alhora amb la imaginació. En aquest cas vull capturar amb el text fets que em van impressionar, el que em permet alliberar-me del que vaig interioritzant. No vull que se m’escapi res.

Quina és la seva relació amb Llavaneres?

Des de fa 50 anys que ja hi estiuejava, però en fa 20 qui hi visc de manera fixa. Hi tinc molt de contacte i em tenen molt d’afecte i m’ho demostren. Hi he fet tallers i exposicions i ja que m’agrada molt llegir he col·laborat també amb la biblioteca.

La lectura, doncs, és clau en la seva escriptura?

Llegeixo molt, observo amb profunditat i porto sempre al damunt una petita llibreta i llapis perquè quan arribi la inspiració pugui prendre notes.

Quins autors reconeix com a referents?

En poesia hi ha Rabindranath Tagore, Antonio Machado, Benedetti, Gloria Fuertes i Jaime Gil de Biedma. I en narrativa Pearl S. Buck, John Steinbeck, Alberto Moravia, Miguel Delibes, Doris Lessing i Alejandro Palomas, entre d’altres.

Una part importantíssima en la seva vida és l’artesania i l’art

M’he dedicat des de sempre a l’ensenyament del tapís, del teixit i del macramé antics. També ha fet nombroses exposicions relacionades amb aquestes disciplines. Vaig estudiar batxillerat i revàlida i aviat vaig començar a treballar. Assistia a classes que em van permetre entrar en el món del teixit, del tapís i del macramé de les civilitzacions antigues. I va ser precisament aquest art que em va enamorar. També l’haver viatjat a Katmandú, al Nepal, va ser una font d’inspiració pels collars ètnics que faig i que s‘han pogut veure a través de les meves nombroses exposicions.

Aviat publicarà un nou llibre, què ens pot explicar?

Serà el proper 2 de desembre, amb el títol ‘Hora 23. Inquietud total’. Es tracta d’una novel·la, per a mi és un nou repte. És un relat a partir de la relació entre dos personatges, un dels quals no sap que existeix. I a partir del qual es reflexiona sobre el tema de la soledat de les persones grans avui en dia. Penso que és una història de molta proximitat en la que els lectors i les lectores hi trobaran moltes anècdotes, tant des de la perspectiva de la simpatia com de la tristesa, tal qual és la vida mateixa. No es poden desvetllar més coses d’aquest llibre perquè es van descobrint mentre es llegeix.

Com valora que enguany la VI Trobada d’escriptores del Maresme faci un reconeixement a la seva trajectòria?

Quan m’ho van dir em vaig quedar una mica parada, perquè actualment hi ha molta gent bona que escriu. I per descomptat que em va fer molta il·lusió en aquell moment i me’n continua fent. Te n’adones de la importància a la vida que algú es fixi en aquella feina que has anat fent, que algú l’hagi sabut valorar. Em fa molta il·lusió, la veritat!