Aquesta sessió formativa és gratuïta i s’adreça a personal municipal de l’àmbit de les polítiques de diversitat i ciutadania així com d’altres que, desenvolupant les seves tasques en altres àmbits del treball municipal, tinguin interès a aprofundir en aquests continguts. L’aforament és limitat, per això cal formalitzar la inscripció d’assistència. Ho podeu fer CLICANT AQUÍ fins el 19 d’octubre
Data: 2012-10-24
Lloc: Consell Comarcal del Maresme (Plaça Miquel Biada, 1 de Mataró. Entrada per Avda Maresme cantonada amb Avda Jaume Recoder)
Adreça: 2 hores
Ho organitza: Diputació de Barcelona en col·laboració amb el Consell Comarcal de Maresme
Parlem amb Susana Gil Micó, poeta homenatjada a la VI Trobada d’escriptores del Maresme. Va néixer al Poblenou, barri industrial, tèxtil i artístic de Barcelona, l’any 1943. Està vinculada al Maresme a través del municipi de Sant Andreu de Llavaneres. Ha escrit poesia i prosa i s’ha dedicat a l’ensenyament del tapís, del teixit i del macramé antics.
Quan comença a escriure?
Vaig estar sempre entremig de fils, pedres semiprecioses i llibres. La meva passió per l’art va començar per la gran influència del lloc on vaig néixer: un pis de la fàbrica tèxtil Can Saladrigas, al barri obrer del Poblenou. És on em vaig formar. Les meves joguines van ser els rotlles dels fils pels que passàvem un cordill pel mig i els fèiem rodar. D’aquí diria que em va sorgir una gran imaginació, fent cada cop estris més sofisticats i creatius.
L’observació de la vida és clau, doncs, en la seva obra poètica?
La meva relació amb la literatura comença, com deia, des de molt petita i des de la galeria en la que es veia la fàbrica tèxtil de Can Saladrigas. Des d’allí em fixava en les coses que passaven i que m’ensenyaven com era la vida d’aquelles dones i homes, així com les situacions i anècdotes que es vivien.
Posteriorment arriba el segon llibre, ‘L’estel dels vents’, en aquest cas de poemes, publicat el 2014
A ‘L’estel dels vents’ s’hi recullen uns poemes directament relacionats amb les situacions de la vida. Així com també s’hi recull uns haikus, gènere literari del que soc molt apassionada i seguidora dels mestres japonesos que els escriuen.
Quins són els temes que tracta en aquest recull de poemes?
L’amor, els paisatges i la natura, els moments dolços de la vida i els que no ho són tant, els éssers que ens acompanyen. O també els petits instants que recullo en els haikus.
Com entén la poesia i com la prosa?
La poesia són sentiments purs que neixen de les situacions que vivim. Sempre des de dins d’una mateixa, com si estiguéssim posseïts per una fada fantàstica que ens ho dicta des del cor. Un petit i intens univers literari d’amor, d’ansietat, natura, ràbia, gelosia, denúncia… emocions que surten directament del nostre interior. En la poesia els sentiments estan sempre a tocar de la pell.
En canvi, per a mi, la prosa és una manera d’explicar alguna història o fet que desitjo que se sàpiga, adornant-la alhora amb la imaginació. En aquest cas vull capturar amb el text fets que em van impressionar, el que em permet alliberar-me del que vaig interioritzant. No vull que se m’escapi res.
Quina és la seva relació amb Llavaneres?
Des de fa 50 anys que ja hi estiuejava, però en fa 20 qui hi visc de manera fixa. Hi tinc molt de contacte i em tenen molt d’afecte i m’ho demostren. Hi he fet tallers i exposicions i ja que m’agrada molt llegir he col·laborat també amb la biblioteca.
La lectura, doncs, és clau en la seva escriptura?
Llegeixo molt, observo amb profunditat i porto sempre al damunt una petita llibreta i llapis perquè quan arribi la inspiració pugui prendre notes.
Quins autors reconeix com a referents?
En poesia hi ha Rabindranath Tagore, Antonio Machado, Benedetti, Gloria Fuertes i Jaime Gil de Biedma. I en narrativa Pearl S. Buck, John Steinbeck, Alberto Moravia, Miguel Delibes, Doris Lessing i Alejandro Palomas, entre d’altres.
Una part importantíssima en la seva vida és l’artesania i l’art
M’he dedicat des de sempre a l’ensenyament del tapís, del teixit i del macramé antics. També ha fet nombroses exposicions relacionades amb aquestes disciplines. Vaig estudiar batxillerat i revàlida i aviat vaig començar a treballar. Assistia a classes que em van permetre entrar en el món del teixit, del tapís i del macramé de les civilitzacions antigues. I va ser precisament aquest art que em va enamorar. També l’haver viatjat a Katmandú, al Nepal, va ser una font d’inspiració pels collars ètnics que faig i que s‘han pogut veure a través de les meves nombroses exposicions.
Aviat publicarà un nou llibre, què ens pot explicar?
Serà el proper 2 de desembre, amb el títol ‘Hora 23. Inquietud total’. Es tracta d’una novel·la, per a mi és un nou repte. És un relat a partir de la relació entre dos personatges, un dels quals no sap que existeix. I a partir del qual es reflexiona sobre el tema de la soledat de les persones grans avui en dia. Penso que és una història de molta proximitat en la que els lectors i les lectores hi trobaran moltes anècdotes, tant des de la perspectiva de la simpatia com de la tristesa, tal qual és la vida mateixa. No es poden desvetllar més coses d’aquest llibre perquè es van descobrint mentre es llegeix.
Com valora que enguany la VI Trobada d’escriptores del Maresme faci un reconeixement a la seva trajectòria?
Quan m’ho van dir em vaig quedar una mica parada, perquè actualment hi ha molta gent bona que escriu. I per descomptat que em va fer molta il·lusió en aquell moment i me’n continua fent. Te n’adones de la importància a la vida que algú es fixi en aquella feina que has anat fent, que algú l’hagi sabut valorar. Em fa molta il·lusió, la veritat!
Des de Associació Maresme Dona Activa’t, us fem arribar les noves propostes per aquest mes de novembre, que es durant a terme en el Centre Cívic Cabot i Barba de Mataró.
Per mes informació i reserva de plaça, enviar email a: associacio.donaactiva@gmail.com
Cada any, ajuntament i entitats del Maresme preparen actes i activitats per commemorar el Dia Internacional contra la Violència envers les dones. Es tracta de programes cada cop més variats i adaptats a diferents tipus de públic diana: joves, dones, professionals, … i de format diferent: tallers, cursos, jornades, gimcanes, exposicions, etc.
A través d’aquests actes no només se celebra un dia dels més senyalats en l’agenda de la lluita de les dones si no que s’aprofita per sensibilitzar una vegada més d’aquesta xacra social que és la violència masclista, de les seves dimensions i de les maneres de combatre-la.
És una gran oportunitat per fer visible de manera més mediàtica el patiment de les dones a qui ha tocat viure en un ambient de violència masclista, sense que vulgui substituir la feina que s’ha d’anar fent al llarg de tot l’any.
A través d’aquesta pàgina us fem ressò dels programes que entitats i ajuntaments ens han fet arribar.
Ajuntament d’Argentona
Ajuntament d’Arenys de Mar
Ajuntament de Vilassar de Mar
·De l’1 al 26 de novembre: Dóna la cara, contra la violència masclista: Fes-te un selfie, puja’l a la xarxa amb hashtag #vdmdiuno i entra el sorteig d’un sopar per a dues persones.
·Del 10 al 24 de novembre – Tallers sobre la violència contra les dones als INS
·22 de novembre :
ü11;30 Tallers de xapes a càrrec del Tucutuc
ü12;00 Lectura del Manifest
ü12;10 Batucada en contra la violència a les dones a càrrec dels Ssstrèpits
ü12;30 Vermut popular
ü18;00 de la tarda a la Sala Roser Carrau.Pel·lícula FROZEN i xocolatada – FROZEN.
·24 de novembre: Recupera la teva força 2– Taller d’autoestima adreçat a dones (activitat no oberta al públic)
·25 de novembre :
ü8;30 a 12;00 Paradeta informativa i photocall davant el al mercat Municipal
ü12;00- Lectura del manifest a la Plaça de l’Ajuntament
·26 de novembre: 20:15 Movem-nos en contra la violència ,Taller de moviment vital expressiu, a l’aula de música de Vilassar de mar
·27 de novembre : teatre És de conya? Adreçat a l’alumnat dels INS de 4tESO
Associació VilaDona de Vilassar de Mar
Associació de dones Sàlvia de Canet de Mar
Dimecres, 25 de novembre – A les 6 h.
Lectura del manifest pels alumnes de l’Institut Domènech i Montaner
Projecció d’una pel·lícula referent a la violència de gènere: La maleta de Mart, documental de Günter Schwaiger, amb comentaris al final moderats per la Maribel Garcia i la Yolanda Farrais. Lloc: Aula Magna CRTTT – Escola de Teixits
Dimecres 28 de novembre – A les 6 h.
Presentació del llibre “la mateixa pedra” de Patricia Gabancho conjuntament amb Platforma per la Llengua a l’Escola de Teixits de Punt, Plaça Indústria, s/n.
L’Associació SiDona de Sant Andreu de Llavaneres organitza la Fira de la Dona el dia 09 de març.
Aquesta fira està oberta a totes les entitats i dones de la comarca que treballin en un dels eixos necessaris per minvar les desigualtats i les discriminacions de gènere en tots els àmbits: prevenció, sensibilització, visibilització, empoderament i capacitació, etc.
També està oberta a totes les dones a títol individual que des del seu camp d’expertesa aporten el seu saber fer a la societat i lluiten per sobreviure i tirar endavant els seus projectes: dones artesanes, artistes, emprenedores, esportistes, etc.
La fira coincidirà amb el Dia Internacional de la dona, una cita important en el nostre calendari igualitari, per reivindicar el paper important de la dona en la societat i per renovar el nostre compromís i el de la societat amb la igualtat com una cosa de tothom.
La participació pot ser mitjançant la presència en un estand on s’exposarà el material de l’entitat o de la dona, actuació artística, xerrada, etc.
L’acte tindrà lloc al recinte del Parc de Sant Pere de Sant Andreu de Llavaneres, durant tot el dia.
Qualsevol entitat o dona que estigui interessada en participar s’ha de posar en contacte amb l’associació. Les places són limitades i s’adjudicaran per escricte ordre d’arribada de les sol·licituds.
Com cada any, fem difusió de les accions que entitats i ajuntaments de la nostra comarca han preparat per commemorar el Dia Internacional de la Dona.
Anirem posant cartells i/o enllaços d’aquestes accions a mesura que ens vagin arribant.
El 28 de maig se celebra el Dia Internacional d’Acció per a la Salud de les Dones i, coincidint amb aquesta commemoració instaurada l’any 1987, el Consell Comarcal del Maresme i l’Assemblea Feminista de Vilassar de Mar ofereixen un col·loqui a l’entorn de la salud de les dones des d’una perspectiva feminista.
Un tema, el de la salud, que ha donat un important gir arrel de l’esclat de la pandèmia.
El col·loqui es podrà seguir, el 28 de maig a les 19h, a través de Google Meet.
PROGRAMA:
Benvinguda i presentació a càrrec de Meritxell Romero, consellera delegada d’Equitat i Acció Social del Consell Comarcal del Maresme
La salut de les dones, una petita introducció, a càrrec de Zenaida Serrano
La violència masclista i la salut de les dones, a càrrec de la treballadora social Meritxell Ortiz i la infermera Núria Fortea del CAP de Vilassar de Mar.
Perspectives de dones metgesses, a càrrec de Lola Casado
El seu DNI la identifica com a Maria Teresa Bertran Rossell, però els seus amics i els seus lectors la coneixen com a “Teresa d’Arenys” , una dona tremendament tossuda que va saber viure sempre lliure malgrat les adversitats, d’una profunditat i noblesa d’ànima que costa descriure. Per això, us deixem l’entrevista que li hem fet. Just fa dos dies, la Teresa d’Arenys ha rebut diferents reconeixements a la seva trajectòria literària i aquesta setmana ha estat guardonada amb el Premi Crítica Serra d’Or de Poesia.
Qui és la Teresa d’Arenys?
La Teresa d’Arenys és la Maria Teresa Bertran Rossell. Vaig néixer el 24 de maig de 1952 a Arenys de Mar en una família amant de la terra i la lectura. El meu pare em va familiaritzar de molt petita amb la llengua francesa per compensar l’escolarització en espanyol. Vaig cursar l’etapa primària al col•legi de les Escolàpies d’Arenys, i el batxillerat superior amb preuniversitari de Ciències a l’Institut de Mataró. Era una nena rebel. Des de l’edat de quinze anys, i després d’una greu discussió amb el pare, vaig treballar per pagar-me els estudis.
La consciència identitària i una tirada a l’especulació filosòfica em van portar a la facultat de Lletres i a decidir-me, el tercer curs, per un Departament que aleshores “no tenia sortides”, el de català. Pensa que en l’època franquista la policia irrompia en el recinte universitari repartint cops de porra o perseguint-nos a cavall pel campus. A mi m’havia tocat el rebre dues vegades i recordo que vaig triar Filologia Catalana, no per vocació, que encara no era conscient de tenir-ne una, sinó per rebel•lia.
De què et ve el nom de Teresa d’Arenys?
x
Em presentava com a “Teresa”, sense “Maria” ni cognoms, perquè no suportava que se’m valorés per ser filla d’Algú; i l’afegit “d’Arenys” venia de l’institut i del costum d’anomenar els estudiants de fora de Mataró pel lloc d’on provenien… per exemple “la tal de Caldetes”, o “en tal de Sant Pol”. En coincidir amb alguns d’ells a la Universitat, el “Teresa d’Arenys” es va escampar; i més endavant, l’any 1976, va fer fortuna quan un company el va usar per presentar els meus sonets al premi de poesia Amadeu Oller. El recull va tenir força ressò, potser perquè per primera vegada es guardonava una noia; i el nom, des de llavors conegut literàriament, costaria canviar-lo. Però en família i intimitat sóc Maria Teresa, tal com em van batejar en néixer.
Com va començar el teu procés d’escriptura?
Va començar i es va desenvolupar en consonància amb un altre procés personal, el de la meva relació amb la mort i el dolor. De petita, no sentia que vivia sinó que somiava. Aquesta percepció em va acompanyar molt temps i va fer que tingués un vincle amb el més enllà més profund que el vincle amb el cap aquí. Ho vaig arribar a qüestionar tot, excepte l’eternitat. Així anava redactant no sé… un pre-dietari. A més, tothom a casa escrivia poc o molt, i l’afecció i passió per les lletres l’havia heretada. Els primers passos en vers eren quartetes satíriques contra el professor de llatí i gent que no m’agradava, fins que a l’edat de dotze anys una leucèmia se’m va emportar la millor amiga i vaig tenir la primera experiència de la mort. Al cap d’un temps em sortia un poema “veritable”, al peu de la tomba on pujava a portar-li flors boscanes les tardes de dissabte.
I després?
Poemets esporàdics, més satírics que no “veritables”: res de notori, ja que escriure en vers era freqüent entre els adolescents del meu entorn.
No va ser fins al curs 1973-1974 que, arran d’una crisi desencadenada per pèrdues també molt sentides, vaig emparar-me en el sonet, una estrofa difícil que just per difícil no he abandonat mai. Aquells sonets inicials i imperfectes són els que, aplegats sota el títol Aor (“adoro”), vaig lliurar al company que els va presentar al premi Amadeu Oller, quan jo ja havia marxat amb el meu home, el pintor Enric Maass, a Horta de Sant Joan. Vaig ser la primera noia catalana que va guanyar aquest premi. En aquest poble, oblidat i inconegut a principi dels anys setanta, vam estar-nos-hi per espai d’una dècada juntament amb un escultor bohemi de molta més edat, el barceloní Giménez-Valls. Tant les obres de la darrera etapa de l’escultor, com la part més significativa de la pintura d’Enric Maass i dels meus versos són fruit d’un viure diari en una natura privilegiada i entre gran bona gent. Solc qualificar aquella pàtria de la meva joventut de “reserva paisatgística, lingüística i humana”.
Com subsistíeu?
Vam ser-hi molt pobres, tant, que el meu pare que d’ençà de la disputa no m’havia ajudat gens econòmicament, es va compadir de la filla i ens va comprar un fragment d’habitacle de sòlids carreus medievals, que tanmateix deixaven passar el cerç perquè no teníem cèntims per a tapar-hi les juntes. Només et diré que quan tronava de llevant havíem d’anar per dins de casa amb paraigua. I que en un país de temperatures extremes no vam tenir mai aigua calenta ni electrodomèstics. “Som els últims bohemis que quedem” es resignava el vell escultor, però feia escultures, i l’Enric pintava, i jo vaig presentar uns Versos de vi novell al concurs literari de la Selva de Camp per les deu mil pessetes del guardó, que quan van arribar ja les devíem.
En precarietat, doncs, i entre carreus d’arquitectura templera vaig empendre un viatge interior per esbrinar si “havia” de ser escriptora. La “jo Maria Teresa” es resistia a assumir una condició creadora, hauria preferit restar com a musa d’un pintor i un escultor, emparada en aquella geografia de l’Arcàdia… Però la maleïda “Teresa d’Arenys” que el món reclamava es volia imposar. Com ho diria? la meva ànima va entrar en lliça contra el meu ego; i va ser una “jugada a tot o re”! que fa un vers de Riba. Al final d’un dejuni de divuit mesos, a penes nodrint-me de vi, assumia la “vocació” i acabava el recull testimoni de la lluita: Murmuris (1981), que romandria inèdit en una editorial fins a 1986. Mentrestant m’havien traduït poemes a l’anglès per primera vegada.
T’han traduït més vegades?
D’ençà d’aquella, apareguda a “International Poetry Review” la primavera de 1982 –i aquí voldria fer memòria del malaguanyat catalanòfil David H. Rosenthal–, van passar anys… Més endavant es van traduir els meus poemes al rus, a l’italià, i darrerament al romanès i al coreà a través de les acurades versions angleses de la hispanista Kristine Doll.
Has pogut viure de la literatura?
I ara! No! com tampoc el meu home de la pintura. La venda ocasional d’un quadro, drets d’autor en només dues publicacions i algun premi ens permetien fer bullir l’olla un quant temps, però no tot l’any. Sobrevivíem amb els mínims. I estic agraïda a la pobresa, perquè, faltats de tantes coses materials sovint innecessàries, hem treballat lliures. Ell va pintar fins a la mort –i jo escric encara avui– sense condicionaments estètics, ni de mercat, ni d’ideologia. El diner no podria comprar una tal llibertat.
x
Només vas escriure poesia?
No em veia capaç d’empendre una obra en prosa. Tot i tenir dos reculls publicats –i me’n descuidava un, Onada, prologat i editat per un poeta de gran carisma, Valerià Pujol de Premià de Dalt, el 1980–. Sí, tot i tenir un petit nom literari i llengua de bressol, en retornar a Arenys a l’edat de trenta-tres anys, sabia que hauria d’apendre de cap i de nou la llengua pròpia si volia abordar la narrativa. Des de nena m’hi empenyia el novel•lista Ferran de Pol, amic del meu pare.
En morir Ferran de Pol l’octubre de 1995 no podia ajornar-ho més i durant el dol per ell vaig redactar una novel•la, El quadern d’Agnès Solà, editada l’any 2001. Paral•lament, enllestia l’adaptació d’uns rars i bellíssims cants amazics inspirats en la poesia oral de l’Ahaggar recollida per Carles de Foucauld. Havia començat la recerca sobre l’origen d’aquells cants en 1986, un moment en què aquí ningú, ni les institucions, no coneixia l’existència de la llengua i la cultura amazigues, mal anomenades berbers. I com que sense recursos econòmics m’era impossible accedir a la bibliografia necessària, l’empresa es va allargar més de deu anys. Publicada l’obra en 1999, l’any següent li atorgaven el Premi Quima Jaume de reconeixement a la Creació Poètica. També al mateix temps traduïa els dos llargs rèquiems de R. M. Rilke apareguts a “Els Marges” el 1997.
Vas tenir una època molt creativa
Ara, explicant-t’ho, me n’adono! I me’n faig creus, perquè justament aquells anys el meu marit passava per un trasplantament de fetge i altres complicacions de salut que m’obligaven a compartir les lletres amb la medicina.
Però escolta, abans del premi de reconeixement a Cants d’amor i de guerra de l’Ahaggar (aquest és el títol del llibre, precedit d’un per mi innecessari Tuaregs), Jordi Castellanos, amic malaguanyat i molt temut com a crític literari, havia tret un article en el diari “Avui” que em va causar més sorpresa i alegria que el mateix premi. La teva entrevista, Asmaa, me l’ha fet recordar, i com a escriptora catalano-amaziga que ets, hauries de llegir-lo. A veure si el trobo… Sí, 26 de juliol de 1999. Encapçalat per “La poesia dels senyors del desert”, dóna notícia tant de la meva traducció com de la realitat amaziga, i dient que he abocat tota la meva personalitat en la vostra cultura, no creu que la publicació del llibre “hi pugui posar punt final”. Devia vaticinar, perquè pocs anys després col•laborava en la primera Primavera Amaziga de Barcelona… Em deies que també hi eres.
x
Acabava d’arribar a Catalunya. Què fa ara la Maria Teresa?
L’any passat va sortir a la llum Obra poètica (1973-2015), un llibre que aplega els meus principals reculls. Potser un dia hauré de rescatar la resta, com també la ingent obra pictòrica del meu home. De moment i després de viure intensament la seva mort, escric unes memòries.
Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’Igualtat del Consell Comarcal del Maresme.
Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la vostra experiència mentre navegueu pel lloc web. D’aquestes cookies, les cookies que es classifiquen com a necessàries s’emmagatzemen al seu navegador ja que són essencials per al funcionament de les funcionalitats bàsiques del lloc web. També utilitzem cookies de tercers que ens ajuden a analitzar i entendre com s’utilitza aquest lloc web. Aquestes cookies s’emmagatzemaran al vostre navegador només amb el vostre consentiment. També teniu l’opció de desactivar aquestes cookies. Però optar per algunes d’aquestes cookies pot tenir efectes en la vostra experiència de navegació.
Les cookies necessàries són del tot imprescindibles perquè el lloc web funcioni correctament. Aquesta categoria només inclou cookies que garanteixen funcionalitats bàsiques i funcions de seguretat del lloc web. Aquestes cookies no emmagatzemen cap informació personal.
Totes les cookies que no siguin especialment necessàries per al funcionament del lloc web i s’utilitzen específicament per recopilar dades personals de l’usuari mitjançant analítiques, anuncis i altres continguts incrustats s’anomenen cookies no necessàries. És obligatori obtenir el consentiment de l’usuari abans d’executar aquestes cookies al vostre lloc web.