La VI Trobada d’escriptores del Maresme ret homenatge a Susana Gil Micó

L’escriptora i artista tèxtil Susana Gil Micó ha estat la literata homenatjada a l’edició 2021 de la Trobada d’escriptores del Maresme que es va fer dimecres a la biblioteca Vall d’Alfatà de Santa Susanna. El Consell Comarcal del Maresme, com a reconeixement a la seva trajectòria, editarà en format audiollibre una de les seves publicacions.

D’aquesta manera, segons ha manifestat la consellera d’Equitat i Acció Social del Consell Comarcal, Meritxell Romero, “donem continuïnat a la iniciativa promoguda l’any passat d’anar avançant cap a una literatura inclusiva que faciliti a persones invidents l’accés a les obres literàries del Maresme“.

Susana Gil Micó va nèixer al Poblenou, barri industrial, tèxil i artístic de Barcelona, però fa vint any que resideix a Sant Andreu de Llavaneres, on tal i com va destacar l’alcalde de la població, Joan Mora, manté una gran implicació amb la vida cultural.

La seva relació amb la literatura va començar de ben petita des de la galeria en la que es veia la fàbrica tèxtil de Can Saladrigas. Des d’allí es fixava en les coses que passaven i que li enenyaven com era la vida d’aquelles dones i homes, així com les situacions i anècdotes que es vivien. I precisament, al seu llibre “La cadira verda” va parlar de les anècdotes de les persones immigrades que arribaven a Catalunya atretes per la gran febre tèxtil.

Susana Gil Micó, però, escriu més poesia que narrativa ja que en aquest gènere literari “els sentiments estan sempre a tocar de la pell“. Així en “L’estel dels vents” hi plasma el que descriu com una il·lusió realitzada: uns poemes directament relacionats amb la vida. També incorpora haikus, gènere literari del qual es declara molt apassionada.

L’autora homenatjada a la VI Trobada d’escriptores del Maresme aprofita qualsevol escenari per fer una crida a la lectura i a l’observació de la vida i ahir a la biblioteca Vall d’Alfatà també va encoratjar tothom a fer campanya per la lectura.

Susanna Gil Micó, que compagina l’escriptura amb l’artesania tèxtil del tapís i el macramé, ha anunciat novetat literària. El proper 2 de desembre sortirà el seu nou llibre: “Hora 23. Inquietud total“.

Exposició “Frente al espejo”

 

Activitats a Barcelona entorn del dia internacional contra la violència de gènere.

Activitats a Barcelona entorn del dia internacional contra la violència de gènere.

Programa d’activitats de l’associació IGMAN Acció Solidària

 

Jornada Institut Català de les Dones

 

Jornada Ajuntament de Terrassa 

Activitats de la Fundació SURT

 

Programa associació TAMAIA

 

Detecció maltractament en gent gran Secretària de la Família

 

El Consell Comarcal contra la violència envers les dones

 

El Consell Comarcal i el SIAD Maresme (Servei d’Atenció a les Dones) han expressat el seu rebuig a la violència que pateixen moltes dones amb la lectura del Manifest Institucional del Dia Internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones que ha fet la Consellera Delegada de Benestar Social Neus Serra. El CCM també té programada per al dilluns 1 de desembre la Jornada: La trata de dones i nenes, l’esclavitud del SXXI amb cara de dona

Jornada “resiliència i violència masclista”

 

El Consell Comarcal se suma a la lluita contra la Violència Masclista amb l’organització d’una jornada en la qual, a més d’explicar la feina que fa el Servei d’Informació i Atenció a la Dona (SIAD) Maresme, hi haurà testimonis de dones que explicaran com han aconseguit superar la situació de maltracte. A La sessió, que es farà el 23 de novembre a les 11:30h a la Sala de Plens del CCM, també intervindran professionals que exposaran les conseqüències de la violència masclista en els nens i les dones. Com a complement, es podrà visitar una exposició on la fotògrafa Irene Santos plasma la seva experiència personal. 


Per assistir-hi, cal inscriure’s omplint el butlletí que trobareu aquí

Tots els detalls de la jornada en aquest cartell.

 

El Pacte d’Estat sobre la violència masclista

Taula rodona organitzada en el marc del Dia Internacional contra la Violència Masclista

 

Data: 2017-11-20

Lloc: Centre Cívic Pla d’en Boet, Mataró

Tipus d’acte: -7-

Ahir es va inaugurar l’exposició “Frente al espejo” a Canet de Mar

Ahir dia 20 de març, es va realitzar a Canet de Mar, l’acte d’inauguració de l’exposició “Frente al espejo” comissionat per la mataronina Sílvia Llanto. L’exposició recull la mirada de dones emprenedores d’origen estranger, del barri de Cerdanyola (Mataró) i les dinàmiques enriquidores que aporten al barri i a la societat, des de la interculturalitat.

 
   

La regidora d’Igualtat de l’ajuntament de Canet, Raquel Serra Lerga va obrir l’acte emmarcant-los dins el programa de la commemoració del Dia Internacional de la Dona del municipi, va explicar que és un acte que feia falta perquè les dones d’origen estranger formen una part important de la societat i pateixen problemàtiques afegides a les que pateixen les dones en general i calia parlar-ne.

Després la Silvia Llanto va posar les persones assistents en el context del desenvolupament del projecte d’exposició que ve per donar nom a una presència nova i enriquidora pel barri però inivisibilitzada, i que des de la posició de dona immigrada, racialitzada, mestissa, i un etc de caraterístiques, es pot aportar molt a la societat, sempre reivindicant el dret a la igualtat d’oprtunitats d’unes i altres.

Seguidament, la Núria Viñas de l’associació “Dones pel futur” va presentar el projecte “microcrèdits solidaris” per a dones en precarietat laboral, entre elles dones d’origen immigrat. Projecte que ja funciona en diferents municipis amb grups de dones que volen emprendre i necessiten suport tècnic, econòmic i de recolzament grupal. Hi va haver molt bona participació des del públic.

L’exposició “Frente al espejo” va comptar amb el suport de l’ajuntament de Mataró i el Consell Comarcal del Maresme, totes dues institucions han estat represnetades en l’acte. Es pot visitar a la sala Ramon de Capmany del 20 al 24 de març. Veure més fotos AQUÍ

 

Parlament de l’escriptora Teresa d’Arenys a la III Trobada d’Escriptores del Maresme

 
El passat 8 de maig, el Consell Comarcal del Maresme va retre homenatge a l’escriptora arenyenca Maria Teresa bertran, en el marc de la III Trobada d’Escriptores del Maresme. Publiquem el parlament llegit aquell per l’escriptora guardonada recentment pel premi Crítica Serra d’Or 2018, per la seva importància.


Bona nit.


En aquest acte, que agraeixo de debò i no sé pas si em mereixo, he de recordar el mentor que va influir més en la meva formació poètica i amb qui potser tinc un deute: el poeta J. V. Foix de Sarrià.


Foix acabava de complir vuitanta anys i jo en tenia vint quan el vaig veure cara a cara. Era el curs 1972-1973 i la tràgica mort del crític literari i també poeta Gabriel Ferrater encara consternava alumnes i docents a les universitats barcelonines autònoma i central. Un dia de primavera el professor Ricard Salvat va convidar el mestre de Sarrià, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, a l’assignatura de literatura contemporània que impartia a la zona de Pedralbes. Les classes d’en Salvat eren tan amenes, que bastants joves de les facultats de Ciències travessaven la Diagonal per oir-les. Era un innovador, i això de posar un escriptor prestigiós a l’abast dels deixebles em penso que llavors només s’estilava a la Sorbona. A l’aula plena de gom a gom, regnava un silenci expectant. Val a dir que Foix era el poeta emblemàtic d’una generació que reaccionàvem, a principi dels anys setanta, contra el realisme històric de la dècada precedent, atrets, en poesia, pel llegat trobadoresc, l’exploració interior i la mètrica.

Si bé des de petita havia tractat amb escriptors (el meu pare era amic dels arenyencs Fèlix Cucurull, Ferran de Pol, Pons-Guri i J. Soler-Corrales), em va fer impacte veure a classe el poeta més celebrat d’aquell moment i sentir amb quina justesa, amb quina agudesa trampejava les nostres preguntes puerils. Al cap d’uns dies, agosarada, me li presentava a Sarrià amb el pretext d’estar redactant un treball sobre un seu llibre, aquell que obre la porta “a frec de casa mateix, a un infinit curullat de prodigis i de miracles latents. Tocant a mà.”


Havia escollit Tocant a mà perquè em passaven coses que no passaven a l’altra gent. Foix es va interessar per les rareses que li explicava i em va instar a pendre nota dels somnis, ja que –digué– poca gent somiava en colors com somiava jo. Sense ser-ne conscient, començava una relació mestre-deixebla, decisiva. Aquella visita va durar quatre hores llargues, al final de les quals estava tan meravellada de l’existir intens que experimentava al costat del mestre, que em vaig autoconvidar amb un espontani “Vindré cada tarda”. Ell va ser taxatiu: “No torneu fins que no hàgiu acabat el treball”. 


J.V. Foix parlava de vós ni que fos a marrecs com nosaltres, i, amable alhora que imperatiu, et comunicava o et feia pressentir la fondària de la cultura i la civilització.


Paradoxalment, vaig arraconar l’estudi del seu llibre per començar a assajar proses poètiques, o més bé poemes en prosa, a imitació d’ell. Quan de lluny en lluny tornava a Sarrià, em sembla que ja tant se li’n donava del meu interès per la seva obra, més aviat em tractava com si jo fos o hagués de ser algun dia escriptora. Res més aliè al meu pensar d’aleshores, que encara em plantejava rependre Ciències, i la mineralogia m’hauria pogut ocupar la vida!


Si per falta de vocabulari era incapaç d’anotar gaire re d’aquelles hores de silencis compartits (amb ell vaig apendre a escoltar-lo, el silenci); o, d’enregistrar, per no trair-les, expressions lacòniques, precises, amb què em concentrava i transmetia secrets poètics, he guardat al cor els preceptes primers: triar una llengua, conèixer-ne la gramàtica i els clàssics, després els clàssics d’altres llengües, abstenir-se d’autors coetanis, evitar el bilingüisme –cosa que ja m’havia facilitat el meu pare acostant-me al francés des del bressol– i, per damunt de tot, matar l’amor propi, el gran obstacle a la creació artística: “Deixeu-vos posseir per la poesia; si volguéssiu posseir-la vós a ella, us repetiríeu com en Tal que pinta sempre el mateix quadro” (callo el  nom del pintor).

 
Dono de tot cor les gràcies al president del Consell Comarcal per l’acollida, i a les escriptores del Maresme per creure en la poesia i valorar-me a mi que en sóc amant i servidora com elles. D’una manera especial a l’Asmaa Aouattah, la Marta Pera i la Isabel Verdú. Conèixer l’Asmaa, amaziga d’origen que ha escrit en català uns relats que enamoren, m’impressiona. La rica poesia de tradició oral i la realitat dels mal anomenats berbers, vaig descobrir-la fa anys traduint uns misteriosos cants algerians, i el nombre de població marroquina que avui incrementa la nostra, i amb la qual tenim afinitats des d’antic, m’empenyeria a demanar la cooficilitat a Catalunya de la llengua amaziga, com també l’ensenyament a les escoles de la història multisecular que ens uneix als pobles nord-africans. Sinó que, ai! no decidim… 

Torno a Foix i acabo. Les visites a ca seva, tot i molt esporàdiques, es prolongaren en els anys. Una tarda de principi dels vuitanta sonava el timbre. El poeta s’aixeca a obrir i després desembolica davant meu un obsequi: el llibre titulat Poesia d’una autora poc coneguda, Rosa Leveroni, era acabat de publicar i l’hi trametien. “Qui ho havia de dir –se sorprèn– que la Rosa escriuria tant!” I, mirant-me, vaticina que si assoleixo l’edat d’ella, també tindré una obra d’aquell gruix.


Aquesta matinada l’episodi em venia a la memòria amb tal intensitat que va i m’alço per cercar el llibre de Leveroni entre les biblioteques de casa. El trobo i… prodigi d’aquells prodigis de què Foix s’agradava: salvant una minsa diferència de format i els pròlegs, el llibre Poesia de Rosa Leveroni i el meu Obra poètica 1973-2015 tenen el mateix nombre de pàgines!

Em pregunto si al capdavall no hauré saldat el deute acabant –de manera si no acadèmica prodigiosa– el treball sobre Tocant a mà.

Moltes gràcies!

                                                                                      Teresa d’Arenys

 

Susana Gil Micó, quan l’escriptura ens acosta a la vida

Parlem amb Susana Gil Micó, poeta homenatjada a la VI Trobada d’escriptores del Maresme. Va néixer al Poblenou, barri industrial, tèxtil i artístic de Barcelona, l’any 1943. Està vinculada al Maresme a través del municipi de Sant Andreu de Llavaneres. Ha escrit poesia i prosa i s’ha dedicat a l’ensenyament del tapís, del teixit i del macramé antics.


Quan comença a escriure?

Vaig estar sempre entremig de fils, pedres semiprecioses i llibres. La meva passió per l’art va començar per la gran influència del lloc on vaig néixer: un pis de la fàbrica tèxtil Can Saladrigas, al barri obrer del Poblenou. És on em vaig formar. Les meves joguines van ser els rotlles dels fils pels que passàvem un cordill pel mig i els fèiem rodar. D’aquí diria que em va sorgir una gran imaginació, fent cada cop estris més sofisticats i creatius.


L’observació de la vida és clau, doncs, en la seva obra poètica?

La meva relació amb la literatura comença, com deia, des de molt petita i des de la galeria en la que es veia la fàbrica tèxtil de Can Saladrigas. Des d’allí em fixava en les coses que passaven i que m’ensenyaven com era la vida d’aquelles dones i homes, així com les situacions i anècdotes que es vivien.


Posteriorment arriba el segon llibre, ‘L’estel dels vents’, en aquest cas de poemes, publicat el 2014

A ‘L’estel dels vents’ s’hi recullen uns poemes directament relacionats amb les situacions de la vida. Així com també s’hi recull uns haikus, gènere literari del que soc molt apassionada i seguidora dels mestres japonesos que els escriuen.


Quins són els temes que tracta en aquest recull de poemes?

L’amor, els paisatges i la natura, els moments dolços de la vida i els que no ho són tant, els éssers que ens acompanyen. O també els petits instants que recullo en els haikus.

Com entén la poesia i com la prosa?

La poesia són sentiments purs que neixen de les situacions que vivim. Sempre des de dins d’una mateixa, com si estiguéssim posseïts per una fada fantàstica que ens ho dicta des del cor. Un petit i intens univers literari d’amor, d’ansietat, natura, ràbia, gelosia, denúncia… emocions que surten directament del nostre interior. En la poesia els sentiments estan sempre a tocar de la pell.

En canvi, per a mi, la prosa és una manera d’explicar alguna història o fet que desitjo que se sàpiga, adornant-la alhora amb la imaginació. En aquest cas vull capturar amb el text fets que em van impressionar, el que em permet alliberar-me del que vaig interioritzant. No vull que se m’escapi res.

Quina és la seva relació amb Llavaneres?

Des de fa 50 anys que ja hi estiuejava, però en fa 20 qui hi visc de manera fixa. Hi tinc molt de contacte i em tenen molt d’afecte i m’ho demostren. Hi he fet tallers i exposicions i ja que m’agrada molt llegir he col·laborat també amb la biblioteca.


La lectura, doncs, és clau en la seva escriptura?

Llegeixo molt, observo amb profunditat i porto sempre al damunt una petita llibreta i llapis perquè quan arribi la inspiració pugui prendre notes.


Quins autors reconeix com a referents?

En poesia hi ha Rabindranath Tagore, Antonio Machado, Benedetti, Gloria Fuertes i Jaime Gil de Biedma. I en narrativa Pearl S. Buck, John Steinbeck, Alberto Moravia, Miguel Delibes, Doris Lessing i Alejandro Palomas, entre d’altres.


Una part importantíssima en la seva vida és l’artesania i l’art

M’he dedicat des de sempre a l’ensenyament del tapís, del teixit i del macramé antics. També ha fet nombroses exposicions relacionades amb aquestes disciplines. Vaig estudiar batxillerat i revàlida i aviat vaig començar a treballar. Assistia a classes que em van permetre entrar en el món del teixit, del tapís i del macramé de les civilitzacions antigues. I va ser precisament aquest art que em va enamorar. També l’haver viatjat a Katmandú, al Nepal, va ser una font d’inspiració pels collars ètnics que faig i que s‘han pogut veure a través de les meves nombroses exposicions.


Aviat publicarà un nou llibre, què ens pot explicar?

Serà el proper 2 de desembre, amb el títol ‘Hora 23. Inquietud total’. Es tracta d’una novel·la, per a mi és un nou repte. És un relat a partir de la relació entre dos personatges, un dels quals no sap que existeix. I a partir del qual es reflexiona sobre el tema de la soledat de les persones grans avui en dia. Penso que és una història de molta proximitat en la que els lectors i les lectores hi trobaran moltes anècdotes, tant des de la perspectiva de la simpatia com de la tristesa, tal qual és la vida mateixa. No es poden desvetllar més coses d’aquest llibre perquè es van descobrint mentre es llegeix.

Com valora que enguany la VI Trobada d’escriptores del Maresme faci un reconeixement a la seva trajectòria?

Quan m’ho van dir em vaig quedar una mica parada, perquè actualment hi ha molta gent bona que escriu. I per descomptat que em va fer molta il·lusió en aquell moment i me’n continua fent. Te n’adones de la importància a la vida que algú es fixi en aquella feina que has anat fent, que algú l’hagi sabut valorar. Em fa molta il·lusió, la veritat!