No es considera una activista, però sí una dona compromesa. La Sílvia LLanto va arribar a Mataró provinent de Perú l’any 2008. Orgullosa de ser “peruana, xola i tossudament humana” treballa per desmuntar mites sobre la immigració.

És creadora incansable d’espais i projectes des d’on difon valors de respecte, solidaritat i humanisme, investiga contínuament com interactuen les dones en l’espai social i en la poesia ha trobat la seva “taula de salvació”. 

Qui és la Silvia Llanto?

El meu nom és Silvia Llanto Cadenas, vaig néixer a la Hisenda Paramonga envoltada de canyissars i del so de la mar, l’estiu del 67. Sóc peruana, però abans de res paramonguina, orgullosa de ser-ho ja que la història del meu poble és la història de la meva família. Paramonga és un poble que es va crear gràcies a la feina dels primers migrants arribats des del Carreró d’Huaylas a la finca costanera, és el primer districte industrial del Perú. Som un poble obrer i jo estic orgullosa de ser filla d’un obrer. 

Vaig viure envoltada d’història, una història viva. La meva mare, el meu pare, la meva àvia… tots tenien una història per explicar i jo vaig ser la dipositària d’aquestes històries. La meva àvia va ser un exemple per a mi, pertanyia a aquesta generació fundadora. Va patir com molts i va ser valent com tots.  Tot i quedar-se vídua, va treure endavant els seus fills i mai va renunciar a la seva identitat. Ella va portar sempre la roba que caracteritza una serrana: polleres, trenes llargues, barrets i el bell quítxua ancatxino. 

Els meus avis paterns van creuar els Andes, en els anys 30, per buscar un futur millor a la finca costanera. I jo, l’any 2008, vaig sortir del meu país amb el meu fill menor cap a aquestes terres. Es pot dir que segueixo l’estela familiar. He iniciat també el camí de retorn dels meus avantpassats hispans perquè el meu país, com deia José María Arguedas, és un país de totes les sangs. I el món és així un món on conflueixen totes les sangs, cap millor que una altra.

Una història emocionant i plena de lliçons de vida. Com ha estat la teva trajectòria migratòria?

Vaig arribar-hi gràcies a la reagrupació familiar i des del primer moment vaig prendre consciència de la meva nova condició. Havia deixat de ser Silvia Llanto per convertir-me en una immigrant. Em vaig adonar en el mateix moment que tramitava el visat i em van donar el NIE. Vaig viure aquest procés legal migratori, com si passés per un escorcoll policial, em va semblar totalment injust, com si l’oficina d’immigració tingués com a objectiu, no donar-me els papers, perquè jo era culpable d’alguna cosa, aquesta cosa, que no s’expressa però se sent. És com una mena de racisme institucional. Crec que des d’aquest moment vaig saber que havia de fer quelcom. He heretat de la meva àvia l’orgull de les meves arrels.  Estic orgullosa de ser peruana, índia, xola, tossudament humana. Llavors crec que la immigració ens obliga a reconstruir-nos i estic encara en aquest procés de reconstruir.

Vens amb una motxilla ben carregada d’inquietuds personals i compromís envers la societat i la humanitat. A part de la teva experiència familiar vital i els esdeveniments del teu país natal, et dediques a altres temes més acadèmics, oi?

Vaig estudiar Literatura a la Universitat Major de Sant Marc, em vaig dedicar a la docència en el Perú,  l’ensenyament és la meva vocació, gaudeixo ensenyant i la meva passió és escriure. He escrit contes i he obtingut un que altre premi. Vaig publicar fa un parell d’anys el meu primer poemari ‘Línies de Flotació’, tinc un poemari per a nens il•lustrat per editar i un nou llibre de poemes titulat ‘Poemes de la vida quotidiana’. La poesia és i sempre serà la meva taula de salvació, em va ajudar a integrar-me a Mataró, al teixit cultural i associatiu al meu barri.

A l’any següent d’arribar, vaig veure una invitació a un recital de poesia al barri de Cerdanyola i òbviament vaig ser-hi, necessitava escoltar poesia, finalment em vaig integrar com a sòcia a l’Associació Cultural de Cerdanyola, en què segueixo fins al dia d’avui, participo en els seus recitals de poesia i amb ells he organitzat cinemes col·loquis, he portat pel·lícules interessants que tracten de temes, polítics, socials, culturals, tractant sempre de despertar la consciència de la gent, si no remous l’ànima de la gent no passa res.

A nivell polític, com et defineixes?

Sóc una dona d’esquerres, sóc un ésser polític, sempre ho he estat, des de petita era quotidià parlar de temes polítics a la taula familiar, no m’eren aliens els termes sindicat, vaga, democràcia i també aquesta odiosa paraula: traïció. 

 Recordo la desil·lusió del meu pare quan el candidat del partit amb el que simpatitzava va trair tot l’ideari. Particularment sóc molt crítica, desconfio de tots els ismes: nacionalisme, capitalisme, socialisme. Vaig viure el temps del terrorisme al meu país, vaig viure la crisi dels 90, vaig viure el temps de la reconciliació nacional, vaig llegir amb llàgrimes als ulls, el text de la Comissió de la veritat, vaig viure en un país on hi ha persones que importen i altres no, m’indignen les injustícies i mai he tingut por de dir el que penso, ni de fer el que considero legítim. Per això, quan en el Centre Cívic de Cerdanyola ens van convidar a ser agents anti rumors, vaig participar-hi activament, perquè considerava que era el meu deure com a dona i com a immigrant acabar amb aquest racisme existent a l’estat espanyol i allí va ser quan em vaig plantejar la possibilitat de fer un programa de ràdio. La meva tesi parteix de que es desconfia del que no es coneix, per això, creia necessari que es realitzés un programa per donar a conèixer el treball dels immigrants llatins, desmuntar mites, rumors, en el cas de Sudakía Style, això es va anar ampliant, el meu programa es va convertir en un espai on es podia reivindicar qualsevol tema i on convergien artistes i amics de camí i lluita.

No em considero una activista, però sí una dona compromesa. Tinc l’exemple de dones fortes en la meva família, la meva àvia, la meva mare, que era una dona que des de jove com a part de la seva fe cristiana, va realitzar molta tasca social i que en els anys de crisi, va organitzar el got de llet al meu barri, va ser una de les fundadores de la Federació nacional de dones al meu poble, que estava vinculada a la Federació de Vila del Salvador, de Lima, per la meva casa van passar líders comunals, dones del poble valuoses, amb sabers ancestrals, el meu primer contacte amb el feminisme va ser aquest, no el de l’acadèmia.

Parla’ns una mica de tants de projectes prometedors que vas desenvolupar,  desenvolupes  o tens la intenció de dur a terme en un futur.

M’interessa molt investigar sobre les dones i com interactuen en l’espai social, com generen xarxes, modifiquen la ciutat, hi ha una geografia humana i femenina molt potent, amb particularitats i peculiaritats.  L’any passat vaig exposar un treball fotogràfic anomenat ‘Frente al espejo’,  va ser una experiència molt gratificant que m’agradaria que es conegués a la comarca. Realment m’interessa el subjecte femení, som creadores de vida i donadores de sabers. x He participat en col•loquis.  El 2010 vaig participar com a ponent a la xerrada: “De rabones a ciutadanes” en Areny de Munt, en ella plantejava la importància de les dones en temps de crisi i com la reconversió dels rols assignats per la societat patriarcal ha permès l’equitat abans negada. Fins ara no he pogut exposar aquest tema a Mataró, sent la ciutat on resideixo i m’és difícil que m’hi acceptin idees o ponències. No em tenen en compte, i menys podria viure d’això a Mataró, que de segur hauria d’impartir-la desinteressadament. Jo segueixo creant, sóc un ésser pensant, em considero una dona creativa, bona comunicadora i sobretot positiva. x Aquest any voldria dedicar-me més a explicar contes, és una faceta que m’agradaria explotar, el meu primer tema són contes negres que inclouen cançons afro-latino-americanas i contes propis. Tinc com a projecte també, dinamitzar un taller de lectures feministes: contes, i novel•les escrites per autores poc difoses però potents. x Inicio l’any 2018, participant en el Dia Mundial per la Pau, amb una trobada interreligiosa en el qual participo com a membre de l’Església de Jesucrist dels Sants dels últims dies. La meva fe s’alimenta diàriament, és una fe amb obres que abraça a tothom. x

Si has de triar un missatge a transmetre a la societat ‘d’acollida’ en relació amb les persones que un dia van deixar la terra natal per ser unes més d’aquí, quin seria?

No som tan diferents, tenim els mateixos sentiments i el mateix anhel de justícia universal, per tant, si volem fer algun canvi en aquesta societat l’hem de fer junts, perquè aquesta és també la nostra casa, la nostra llar.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme.

Vinculada al món del llibre des de fa molts anys, Emília Illamola Ganduxé ha anat forjant el seu camí com a escriptora a mesura que l’amor pel llibre va anar creixent, perfilant-se i mutant-se des del vessant laboral, llibretera, al vessant creatiu de l’escriptora.

El seu caminar com a treballadora va portar en sí un altre caminar que és el de la dona cap a la realització personal i la igualtat de drets en un món, aleshores, bastant masculí. Amb l’Emília Illamola, la paraula no pot ser sinó literària. Parlant de la seva relació amb les lletres ho fa escrivint amb el sentit ampli de la paraula. L’entrevista amb ella ha sigut un autèntic delit literari. Us convidem a gaudir-ho.

Primer de tot i com és de costum, ens agradaria que et presentessis als i les visitants de la nostra pàgina web.

Vaig néixer a Argentona l’any 1953 i he estat vinculada laboralment al món del llibre des del 1974, primer a la botiga de llibres Cap Gros, i el 1975, com a cofundadora de la llibreria Robafaves, de la qual em vaig desvincular el 2011. 

He publicat el llibre FRACCIONS de prosa poètica, (Viena Edicions 2012), i les novel·les JOC DE LLUNES, (Nova Casa Editorial 2014), UNA CERTA ONADA, (Quorum llibres 2015), i MÁS ALLÁ DEL CIELO AZUL, (Nova Casa Editorial, 2016), els quals he presentat en llibreries, biblioteques i entitats culturals.

Actualment, escric i col·laboro en diversos programes de Mataró Ràdio. I també, estic immersa en una campanya de micro-mecenatge perquè tinc la il·lusió de poder publicar ENCARA HI HA PAPALLONES AL JARDÍ, un recull de relats, per al qual demano suport. Només cal entrar a: http://quorumllibres.cat/project/encara-hi-ha-papallones-al-jardi i si va bé, seguir els passos per tal d’encarregar un exemplar. I si el 18 de desembre hem aconseguit arribar a 150 exemplars reservats, es podrà editar.

Com ha estat la teva experiència de llibretera? No era molt freqüent que les dones treballin en aquest sector, oi?

No, però en les llibreries que es van obrir a finals dels seixanta i primers dels setanta, va anar guanyant pes la presència de les dones, com en altres àmbits de la societat i el món laboral, una tendència que no ha fet més que augmentar des d’aleshores.

Puc dir que he sigut molt feliç en la meva vida laboral, treballant i lluitant, per fer créixer i a fiançar un projecte cultural i alhora comercial, -la llibreria Robafaves-, que va néixer d’un petit grup del que vaig entrar a formar part, els membres del qual vam optar, des de bon començament, pel model cooperatiu de treball associat. Doncs era el tipus d’organització que més s’assemblava al nostre funcionament intern, on s’escoltava i es respectava la opinió de tots els seus membres, per un igual.En aquells primers anys, sempre dèiem que si la llibreria no ens anava bé, obriríem un restaurant, sols pel plaer de poder continuar treballant en equip. 

I amb la mesura de l’ara, en aquesta mena de valoració personal, -que no deixa de ser certa encara que no del tot, degut a la distorsió que provoca el pas del temps-, recordo queem semblava que estàvem fentdel món un lloc millor. I també, que observava els inicis de la lluita de la dona per aprendre’n, però mai m’hi vaig involucrar directament.

Doncs al formar part d’un grup de treball cooperatiu, -integrat per una majoria d’homes-,estava més centrada en la consciència de ser treballadora, que en la de ser dona. Sense ni tant sols sospitar que eren vessants de la meva identitat, que podia compaginar.

Sovint, quan hi penso, em sembla que aleshores, hi havia moltes dones com jo, que a través del treball aspiràvem, o preteníem, arribar a la realització personal que anhelàvem. Enyoro aquells anys, encara que me n’adono,-vaig ser mare el 1978 i el 1980-, quemoltes vegades, m’havia de justificar. 

En quin sentit t’havies de justificar?

Doncs per atendre qüestions que actualment es tendeix a compartir, i que aleshores em semblaven intrínseques amb el fet de ser dona, tot i que m’havia guanyat un espai de treball propi des dels inicis, -un avantatge i alhora un inconvenient, doncs el vaig haver de complementar amb formació-, encara recordo que vaig viure la situació com una lluita íntima entre el deure i la obligació, la biologia i l’instint. 

I tinc present encara la frustració que em produïa no poder donar cap a tot amb la qualitat que jo m’exigia, del cent per cent. I el desengany que em provocaven les dificultats d’haver de combinar els canvis sobtats del rol mare-dona-treballadora quan es transformava en dona-mare-treballadora, que molt sovint quedava fixat en treballadora-mare-dona.

Perquè va ser llavors, quan me’n vaig adonar que necessitava mantenir aquell rol professional, que em proporcionava la feina. En un ambient eminentment masculí de treballcooperatiu, sí, dins del món del llibre, però aleshores, què més podia desitjar?

I vist així, ara, me n’adono que moltes de les coses importants de la meva vida les he anat aprenent sobre la marxa, com el ser mare i potser també, el ser dona. I veig que tinc molta sort, de poder continuar activa. 

De què ve aquesta vocació pel treball cooperatiu? Tenies experiències prèvies en el món associatiu per exemple?

Sí, durant la primera meitat dels anys setanta, en que tot semblava canviar molt de pressa i el món s’obria per a les dones, vaig participar en el grup l’Estruch, de teatre amateur, en el Centre Parroquial d’Argentona, i com a monitora, en el club d’esplai Els Cabirols del Llaç d’Amistat. També vaig formar partdel grup de gent que va fundar l’Associació de Veïns d’Argentona, i a finals de la dècada, entrant en els vuitanta, vaig col·laborar escrivint en la revista Llaç.

I potser, aquesta vocació de treball cooperatiu em va venir donat pel context en el qual ja em movia, en el que podiacompartir projectes de futur. Quan a través dels mitjans dels que disposàvem,intentàvem millorar la situació laboral, política i social. Encara que en cap d’aquests casos vaig tenir un paper rellevant, doncs era una integrant més d’un grup moltampli. 

Eres una cooperant informal abans de ser-ho formalment doncs!

És impactant el que deies sobre el descobriment de la teva condició de gènere, com a dona, in situ. És a dir, sense tenir consciència prèvia del que suposa ser mare, treballadora i dona, t’hi vas trobar. Sembla ser que les coses han canviat avui dia, però no tant. Com ho veus?

Em sembla que continua essent una qüestió personal el voler prendre’n consciència, encara que aquesta perspectiva ja no ésnova per aquelles dones de la meva generació, i les successives, que no s’ho han plantejat perquè han tingut la sort, -diguem-ho així-, de viure en un ambient en que no han patit o no han detectat, posem per desconeixement, la discriminació per raó de sexe.

Perquè si haig de ser sincera, és ara, quan mésnoto la discriminació que patim les dones. I em pregunto què no hem fet bé, o què hauríem pogut fer millor. I en aquest punt, aquella dona que havia sigut se m’escapa però alhora, es fon en l’ara, cosa que em fa veure com m’ha costat obrir camí i seguir. 

Perquè com a dona,m’han faltat referents, i encara me’n falten, doncs considero que els que tenim, són recents i contradictoris. I al final, després de segles de civilització, en el món professional, encara predominen els models masculins en els llocs clau. Potser perquè moltes dones, que en les darreres dècades hem assolit espais de poder, no hem trobat, o potser ni tan sols hem buscat, la manera de treballar amb un criteri personal, i hem seguit normes i rols establerts.

Doncs ens hem trobat amb dificultats afegides, com per exemple la manca d’espais propis, -pensats seguint estàndards, sense tenir en compte noves perspectives-,i ens ha faltat valentia per gratar, crear i desenvolupar models, ja que potser ni tan sols hem sigut conscients que ho havíem de fer, perquè podíem. I penso que si a hores d’ara no tenim prou visibilitat, és perquè encara no hem arribat fins al punt d’haver deixat unaempremta clara.

Per tant, reconec que tot i que m’hi vaig interessar, la defensa dels drets com a dona i com a treballadora no ha format part del meu rol fins ara, al final, quan ja he sobrepassat de llarg els cinquanta i he dedicat trenta-sis anys de la meva vida laboral a una empresa, en la que tot de munt plegat,havia deixat d’encaixar. I l’haver hagut d’entrar, i mantenir una posició reivindicativa, ha sigut una dura descoberta personal.

I a hores d’ara, en quines dificultats et trobes com a escriptora?

La principal és per l’edat, en la que l’evolució personal, concretament en les dones, sembla que es miri més amb lupa. I costa molt que t’escoltin i et valorin i que un editor inverteixi temps i diners, doncs és inferior el rendiment que en pot treure. I sovint, penso que tot gira sobre el mateix, com si només se’ns tingués en compte si hem assolit en l’excel·lència de les tasques tradicionals. I en aquest moment, en el que compta tant l’èxit, la posició social, els contactes, etc., és fins i tot més clar que abans, que cal trobar suport en organitzacions de base que funcionin, doncs la individualitat, per la qual m‘inclino, està molt penalitzada. 

Ja que la invisibilitat i falta de reconeixement es dóna molt més en nosaltres, les dones, que tot i ser lluitadores i actives des de sempre, hem viscut en un segon pla pel fet de tenir a les mans la responsabilitat de la cura de la família. Encara que d’ençà que hem entrar en el món laboral-professional massivament s’ha produït, de portes endins, un desequilibri de funcions a la llar, que alhora, ens ha donat visibilitat. I aquesta, penso, és una revolució que la societat encara està paint.

Perquè estem en un procés, -del que no reeixirem fins que no hàgim aconseguit equilibrar la sobrecarrega de tasques-, que repercuteix en el rol maternal-familiar, a l’haver afegit la pressió d’un treball a fora de casa, que en molts casos, ens dóna entitat. Doncs costa molt de mantenir el nivell que ens exigim, per respondre a la necessitat de ser i sentir-nos, més actores que espectadores.

I al cap dels anys, el que puc dir, és que no sé bé què, ni per què, ni com, he arribat a ser com i on sóc. Perquè en conjunt, veig la meva evolució personal i em sento molt agraïda. Encara que m’agradaria dir que m’he anat fent, però sé que no ha anat ben bé així, doncs molts elements exteriors hi han contribuït. 

Perquè escrius Emília?

Per la necessitat d’esbrinar el perquè de tot plegat, per altra banda impossible de saber. Així doncs, en el que escric, es troben reflectides, en part, moltes de les meves preocupacions: el créixer, l’avançar, el millorar, -des dels meus ulls de dona-, i l’equilibri que cal aconseguir per tal de conservar afectes clau, com l’amor i l’amistat.

A Fraccions i Joc de llunes es troba aquesta fusió de rols en mare-dona-treballadora, i el neguit d’haver-los de compartir, i a Una certa onada i Más allá del cielo azul, es fa evident la dificultat de trobar referents vàlids per poder avançar.

Sí, crec que escric d’una forma emocional, perquè em fa ser, sentir, iem dóna permanència, o això és el que em sembla. Doncs a mida que envelleixo, tinc la sensació que em vaig difuminant, i aquesta, és ara la meva lluita, el motiu pel qual escric.

Perquè em sembla que la societat, que sempre ha sigut competitiva, posa el llistó més alt per a les dones. I en aquest moment, en que molt del que s’havia guanyat s’està perdent, crec que estem més que mai, sota l’escrutini del què fem, del què somiem, del què desitgem, com si el sistema, sabés que exagerant la idealització dels rols, -sobretot joventut i bellesa, però també maternitat, família, etc.-, s’obrissin noves escletxes, en l’avenç imparable dels darrers anys.

Una última paraula.

Moltes gràcies Asmaa i al SIAD Maresme, per aquesta nova oportunitat d’explicar qui sóc i el que estic fent.

Entrevista feta per Asmaa Aouttah SIAD MARESME