No es considera una activista, però sí una dona compromesa. La Sílvia LLanto va arribar a Mataró provinent de Perú l’any 2008. Orgullosa de ser “peruana, xola i tossudament humana” treballa per desmuntar mites sobre la immigració.

És creadora incansable d’espais i projectes des d’on difon valors de respecte, solidaritat i humanisme, investiga contínuament com interactuen les dones en l’espai social i en la poesia ha trobat la seva “taula de salvació”. 

Qui és la Silvia Llanto?

El meu nom és Silvia Llanto Cadenas, vaig néixer a la Hisenda Paramonga envoltada de canyissars i del so de la mar, l’estiu del 67. Sóc peruana, però abans de res paramonguina, orgullosa de ser-ho ja que la història del meu poble és la història de la meva família. Paramonga és un poble que es va crear gràcies a la feina dels primers migrants arribats des del Carreró d’Huaylas a la finca costanera, és el primer districte industrial del Perú. Som un poble obrer i jo estic orgullosa de ser filla d’un obrer. 

Vaig viure envoltada d’història, una història viva. La meva mare, el meu pare, la meva àvia… tots tenien una història per explicar i jo vaig ser la dipositària d’aquestes històries. La meva àvia va ser un exemple per a mi, pertanyia a aquesta generació fundadora. Va patir com molts i va ser valent com tots.  Tot i quedar-se vídua, va treure endavant els seus fills i mai va renunciar a la seva identitat. Ella va portar sempre la roba que caracteritza una serrana: polleres, trenes llargues, barrets i el bell quítxua ancatxino. 

Els meus avis paterns van creuar els Andes, en els anys 30, per buscar un futur millor a la finca costanera. I jo, l’any 2008, vaig sortir del meu país amb el meu fill menor cap a aquestes terres. Es pot dir que segueixo l’estela familiar. He iniciat també el camí de retorn dels meus avantpassats hispans perquè el meu país, com deia José María Arguedas, és un país de totes les sangs. I el món és així un món on conflueixen totes les sangs, cap millor que una altra.

Una història emocionant i plena de lliçons de vida. Com ha estat la teva trajectòria migratòria?

Vaig arribar-hi gràcies a la reagrupació familiar i des del primer moment vaig prendre consciència de la meva nova condició. Havia deixat de ser Silvia Llanto per convertir-me en una immigrant. Em vaig adonar en el mateix moment que tramitava el visat i em van donar el NIE. Vaig viure aquest procés legal migratori, com si passés per un escorcoll policial, em va semblar totalment injust, com si l’oficina d’immigració tingués com a objectiu, no donar-me els papers, perquè jo era culpable d’alguna cosa, aquesta cosa, que no s’expressa però se sent. És com una mena de racisme institucional. Crec que des d’aquest moment vaig saber que havia de fer quelcom. He heretat de la meva àvia l’orgull de les meves arrels.  Estic orgullosa de ser peruana, índia, xola, tossudament humana. Llavors crec que la immigració ens obliga a reconstruir-nos i estic encara en aquest procés de reconstruir.

Vens amb una motxilla ben carregada d’inquietuds personals i compromís envers la societat i la humanitat. A part de la teva experiència familiar vital i els esdeveniments del teu país natal, et dediques a altres temes més acadèmics, oi?

Vaig estudiar Literatura a la Universitat Major de Sant Marc, em vaig dedicar a la docència en el Perú,  l’ensenyament és la meva vocació, gaudeixo ensenyant i la meva passió és escriure. He escrit contes i he obtingut un que altre premi. Vaig publicar fa un parell d’anys el meu primer poemari ‘Línies de Flotació’, tinc un poemari per a nens il•lustrat per editar i un nou llibre de poemes titulat ‘Poemes de la vida quotidiana’. La poesia és i sempre serà la meva taula de salvació, em va ajudar a integrar-me a Mataró, al teixit cultural i associatiu al meu barri.

A l’any següent d’arribar, vaig veure una invitació a un recital de poesia al barri de Cerdanyola i òbviament vaig ser-hi, necessitava escoltar poesia, finalment em vaig integrar com a sòcia a l’Associació Cultural de Cerdanyola, en què segueixo fins al dia d’avui, participo en els seus recitals de poesia i amb ells he organitzat cinemes col·loquis, he portat pel·lícules interessants que tracten de temes, polítics, socials, culturals, tractant sempre de despertar la consciència de la gent, si no remous l’ànima de la gent no passa res.

A nivell polític, com et defineixes?

Sóc una dona d’esquerres, sóc un ésser polític, sempre ho he estat, des de petita era quotidià parlar de temes polítics a la taula familiar, no m’eren aliens els termes sindicat, vaga, democràcia i també aquesta odiosa paraula: traïció. 

 Recordo la desil·lusió del meu pare quan el candidat del partit amb el que simpatitzava va trair tot l’ideari. Particularment sóc molt crítica, desconfio de tots els ismes: nacionalisme, capitalisme, socialisme. Vaig viure el temps del terrorisme al meu país, vaig viure la crisi dels 90, vaig viure el temps de la reconciliació nacional, vaig llegir amb llàgrimes als ulls, el text de la Comissió de la veritat, vaig viure en un país on hi ha persones que importen i altres no, m’indignen les injustícies i mai he tingut por de dir el que penso, ni de fer el que considero legítim. Per això, quan en el Centre Cívic de Cerdanyola ens van convidar a ser agents anti rumors, vaig participar-hi activament, perquè considerava que era el meu deure com a dona i com a immigrant acabar amb aquest racisme existent a l’estat espanyol i allí va ser quan em vaig plantejar la possibilitat de fer un programa de ràdio. La meva tesi parteix de que es desconfia del que no es coneix, per això, creia necessari que es realitzés un programa per donar a conèixer el treball dels immigrants llatins, desmuntar mites, rumors, en el cas de Sudakía Style, això es va anar ampliant, el meu programa es va convertir en un espai on es podia reivindicar qualsevol tema i on convergien artistes i amics de camí i lluita.

No em considero una activista, però sí una dona compromesa. Tinc l’exemple de dones fortes en la meva família, la meva àvia, la meva mare, que era una dona que des de jove com a part de la seva fe cristiana, va realitzar molta tasca social i que en els anys de crisi, va organitzar el got de llet al meu barri, va ser una de les fundadores de la Federació nacional de dones al meu poble, que estava vinculada a la Federació de Vila del Salvador, de Lima, per la meva casa van passar líders comunals, dones del poble valuoses, amb sabers ancestrals, el meu primer contacte amb el feminisme va ser aquest, no el de l’acadèmia.

Parla’ns una mica de tants de projectes prometedors que vas desenvolupar,  desenvolupes  o tens la intenció de dur a terme en un futur.

M’interessa molt investigar sobre les dones i com interactuen en l’espai social, com generen xarxes, modifiquen la ciutat, hi ha una geografia humana i femenina molt potent, amb particularitats i peculiaritats.  L’any passat vaig exposar un treball fotogràfic anomenat ‘Frente al espejo’,  va ser una experiència molt gratificant que m’agradaria que es conegués a la comarca. Realment m’interessa el subjecte femení, som creadores de vida i donadores de sabers. x He participat en col•loquis.  El 2010 vaig participar com a ponent a la xerrada: “De rabones a ciutadanes” en Areny de Munt, en ella plantejava la importància de les dones en temps de crisi i com la reconversió dels rols assignats per la societat patriarcal ha permès l’equitat abans negada. Fins ara no he pogut exposar aquest tema a Mataró, sent la ciutat on resideixo i m’és difícil que m’hi acceptin idees o ponències. No em tenen en compte, i menys podria viure d’això a Mataró, que de segur hauria d’impartir-la desinteressadament. Jo segueixo creant, sóc un ésser pensant, em considero una dona creativa, bona comunicadora i sobretot positiva. x Aquest any voldria dedicar-me més a explicar contes, és una faceta que m’agradaria explotar, el meu primer tema són contes negres que inclouen cançons afro-latino-americanas i contes propis. Tinc com a projecte també, dinamitzar un taller de lectures feministes: contes, i novel•les escrites per autores poc difoses però potents. x Inicio l’any 2018, participant en el Dia Mundial per la Pau, amb una trobada interreligiosa en el qual participo com a membre de l’Església de Jesucrist dels Sants dels últims dies. La meva fe s’alimenta diàriament, és una fe amb obres que abraça a tothom. x

Si has de triar un missatge a transmetre a la societat ‘d’acollida’ en relació amb les persones que un dia van deixar la terra natal per ser unes més d’aquí, quin seria?

No som tan diferents, tenim els mateixos sentiments i el mateix anhel de justícia universal, per tant, si volem fer algun canvi en aquesta societat l’hem de fer junts, perquè aquesta és també la nostra casa, la nostra llar.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme.

Montse Àlvarez és una una dona que no deixa indiferent a ningú. La seva vida, plena d’obstacles, no li ha fet perdre ni el somriure ni el seu activisme. Es declara feminista, lluitadora, independent i compromesa socialment. No suporta les injustícies i la seva gran ambició és ser útil a la societat.

Montse Àlvarez, tota una història de superació com a dona i com a persona que descobrireu en aquesta entrevista. Tot plegat, aguantant amigues que no són gaire de bona companyia com ho són la Mi i la Fi. Mare i filla lleial, pencaire en tots el sentits de la paraula. Sempre lluitant contra les adversitats i els reptes que li ha anat posant la vida i amb una vocació social que li ha fet deixar empremta socio-cultural, principalment a Rocafonda, el barri mataroní on resideix.

Des d’aquest espai, us convidem a conèixer una mica més la personalitat d’aquesta dona lluitadora a nivell personal i a nivell col·lectiu.

Qui és Montse Álvarez Mela?

Sóc una dona separada, mare d’una filla de 37 anys i filla d’una mare de 85 anys. Veïna del barri de Rocafonda de Mataró. Vaig néixer el 28 de juliol de 1958 a Talavera de la Reina (Toledo). Vaig arribar a Mataró l’agost de 1968 i aquí segueixo vivint. Des d’una edat precoç, vaig lluitar per aconseguir la meva independència econòmica i la meva autonomia personal.

Ens ho pots explicar?

Vaig cursar la primària al col·legi Jaume Recoder, avui escola Cirera. A l’octubre de 1970, amb només dotze anys, vaig començar a treballar en una carnisseria els dissabtes i festius escolars, contra la voluntat dels meus pares, que no volien que jo passés el mateix que ells. Però davant de la meva tossuderia, ho van consentir. En acabar la primària, vaig decidir no continuar estudiant i seguir treballant. Tot i ser bona estudiant, era conscient que els meus pares no podien pagar-me estudis i el meu sou feia falta a casa.

Em vaig casar amb 19 anys, també contra la voluntat dels meus pares, perquè jo sempre he estat, molt lliure, tossuda, i molt propietària de la meva vida, així doncs, als 20 anys vaig ser mare. El meu matrimoni va ser un fracàs total. El meu marit em va anul·lar totalment. Vaig patir violència de tota mena, fins i tot xantatges emocionals ja que el meu marit utilitzava contínuament la meva filla.

L’any 1979 vaig començar a treballar al bingo. Va ser agosarat i mal vist a l’època. Només hi treballàvem 3 dones i estàvem considerades com dones de “mala vida”. Però per mi, va ser la porta per tornar a ser jo, a poc a poc, i no dependre econòmicament de ningú. Gràcies a aquella feina, vaig assegurar els estudis i la formació a la meva filla.

Als 25 anys, em vaig presentar a les proves d’accés a la universitat. Vaig aconseguir una plaça per estudiar dret però vaig haver de renunciar-hi per les pressions i amenaces del meu marit. Em feia creure que era mala mare i mala persona i m’amenaçava amb treure’m la filla si no li feia cas. Durant molts anys, em despertava aterrada pensant que m’havia segrestat la nena. Finalment, el 1989, després d’anys de maltractaments, em vaig separar. 

Durant molts anys vaig anar compatibilitzant la feina al bingo i a la carnisseria per poder mantenir la meva filla i la casa. Per orgull, per amor propi, o per fàstic a tenir res d´aquell home que tant mal m’havia fet, vaig renunciar a la pensió que li corresponia pagar per la manutenció de la filla.

El 1990, vaig iniciar una relació amb l’home que va ser la meva parella durant 25 anys i que, a tots els efectes, va exercir de pare de la meva filla  fins el moment de la seva mort. Amb 55 anys i després de 9 anys de lluita no va poder superar el càncer.

El 2005 vaig obrir un petit negoci a Rocafonda en el qual he treballat uns quants anys, fins que he hagut d’agafar una baixa laboral llarga.

Tot el teu entorn sap que la teva gran passió és el teatre. Parla´ns-en una mica.

Vaig començar a fer teatre l’any 2003 amb el col·lectiu EPMA per casualitat. De seguida vaig veure que era la meva passió. Al principi em tocaven papers secundaris, d’aquells que en diuen cameo. Sortia a l’escenari poques vegades. Després vaig passar a tenir papers secundaris fins que un dia va fallar una actriu que feia el paper principal i em van demanar substituir-la

Ho vaig fer molt bé per ser la primera vegada. El moment estel·lar va arribar amb el paper de Poncia, en l’obra “La casa de Bernarda Alba” escrita per Frederic Garcia Lorca. Vaig rebre el premi de la millor actriu al concurs de teatre dels pobles “Camps, Fals i Fonollosa”. Aquesta obra la vam presentar en més mostres de teatre: Palafolls, Pineda de Mar, Lleida…

En paral·lel a l´actuació amb el col·lectiu EPMA, vaig fer diferents monòlegs que vaig presentar en festes de barris mataronins i d’altres pobles. “Àngel de la Llar” de la Maria Aurèlia Capmany,  “Coses de mujer”, “De parto i en les Santes”, “En mis tiempos esto no pasaba”, “Porqué nos casamos por amor o por la hipoteca?”, “Mi boda en un entierro”. Tots ells de temàtica feminista. L´últim monòleg està inspirat en la meva expriència de casament, perquè just després va començar el calvari amb el meu marit. Sembla ser que moltes dones ens casem per a què ens enterrin vives.

Així ets escriptora també?

M´agrada escriure coses, pensaments, sentiments, idees sobre les injustícies, el món, allò que no ens agrada i allò que anhelem. Els meus monòlegs, excepte “Àngel de la llar”, els vaig escriure jo. A partir de la idea inicial, desenvolupo sobre la marcha tot el monòleg. A vegades improvitzo davant del públic i faig que participi activament a l´obra.

Segueixes fent teatre?

Actualment estic amb el grup de teatre I…15 teatre! que va nèixer arran d´un curs que vam fer un grup de persones a l´Aula de teatre de Mataró. L´any passat vam presentar l´obra “Dansa d´agost”, un text de Brian Friel que descriu la vida de cinc germanes solteres d´entre trenta i quaranta anys que viuen juntes al petit poble de Bally Beg, a la Irlanda rural de l´any 1936. Fa poc vam presentar l´obra “insults al públic”, una obra de Peter Handke en la que els persontagtes no són realment actors sinó participants d´unes escenes en les que insulten al públic de manera molt descarada provocant així reaccions. Una obra que durant l´època franquista estava vetada pel seu contingut.

Paral·lelement a tot això, he anat participant al projecte de teatre social amb membres del col·lectiu de Dones de Matagalpa, Ana i Bea, que cada any venen a Mataró per dinamitzar sessions de teatre social amb les dones de la ciutat, i que normalment presentem al carrer en les diades internacionals de la dona. Vaig fer teatre social també per Carnestoltes i, a l´espai infantil de Santes, faig teatre infantil. Amb l´Aula de teatre vaig participar en campanyes com la de civisme fent teatre de civisme al carrer, etc.

Portes una vida associativa molt dinàmica. Què t’hi va portar?

Impulsada per les meves ganes de ser útil a la societat i treballar per la cohesió, vaig començar  a col·laborar amb la comissió de festes de l´associació de veïns del meu barri. Vaig entrar a la junta com a vocal i a la vocalia de dones de l´associació. Des d´aquests dos marcs he estat lluitant amb la resta de companys i companyes per la millora del nostre barri i per la cohesió social. Treballar per la justícia és el meu ideal en la vida i ara, juntament amb la meva filla, faig realitat el meu projecte de sempre. Políticament, sempre he estat d’esquerres, catalanista i independentista. Sense renunciar a les meves arrels, crec que actualment els polítics estan més pels seus interessos, que per valors i per voluntat de servei a la ciutadania.

Crida molt l´atenció que la majoria de les activitats que fas les facis amb la teva filla, com és que sou tan properes?

Sí, la Maire és filla única i va patir molt amb mi de petita. L´havia de deixar en mans de la meva mare per treballar, tot i que després de plegar, tot el meu temps va ser per ella. Va rebre maltractament per part del seu pare biològic i també va patir indirectament  les conseqüències del matractament del pare cap a mi. Però ella en comptes de desmoronar-se, va adoptar sempre una actitud de defensa cap a mi. Va plantar cara al seu pare i em va demanar que em separés d´ell. Vaig conservar molt de temps un sentiment de culpabilitat envers ella. Sentia que va tenir una mala infància per culpa meva. Per això vaig fer el possible per compensar-li el patiment que va viure. Sempre hem fet moltes coses juntes: vida associativa, teatre i altres coses.

Podem parlar de les teves amigues la FI i la Mi o prefereixes que no?

Sí, no em fa res parlar-ne. Formen part de la meva vida. Fa dotze anys que em van detectar la fibromiàlgia i la migrània. Molt probablement la tenia des d´abans. Al principi em va costar molt assumir-ho. La vida em va canviar d´un dia a l´altre. Acceptar que hi ha moments en què sóc incapaç de moure´m i fer coses és quelcom terrible per a una persona tan activa com jo, però de mica en mica he aprés a conviure amb la malaltia.

El pitjor de la fibromiàlgia és més el cansament que no pas el dolor, tot i que també tinc dolors i rampes en diferents parts del cos. Però el meu tarranà alegre i la meva actitud positiva cap a la vida m’han ajudat a superar els seus efectes psicològics. Accepto que hi ha moments en els que faré menys, però no vull renunciar a res del que faig. Segueixo activa com sempre, encara que hagi de patir una mica. Si puc millorar les condicions en les que porto a terme alguna activitat, millor, però el que no faré és renunciar a la vida. No fer res equival a la mort per mi.

Tenint fibromiàlgia vaig cuidar del meu pare durant els seus últims anys de vida, ara cuido de la meva mare, estic en la junta de l´associació de veïns, col·laboro en les festes dels barris, dóno suport al grup de batucada del nostre barri, etc. El teatre, la lectura, la poesia i la comunicació amb la gent via xarxes socials m´ajuden molt a sentir-me millor i, per suposat, la familia i les amistats.

Tu que ets dona, feminista i activista, com valores la qüestió de la igualtat de gènere al nostre país?

Em segueix semblant aberrant, i cada dia més, que a les dones no se’ns reconeguin els mèrits propis, que sempre haguem de demostrar molt més que els homes, que els salaris no siguin els mateixos per la mateixa feina… Sempre les dones hem trigat molt més a aconseguir un ascens, un lloc de responsabilitat a les empreses, per culpa de la societat masclista i patriarcal que encara impera. Moltes vegades quan ho aconseguim, hem d’aguantar comentaris masclistes i vexatoris qüestionant com hem aconseguit el lloc (moltes vegades aquests comentaris venen d’altres dones).  Se’ns demana que tinguem fills, però se’ns acomiada dels treballs per tenir-los. Queda molt camí per fer abans que aconseguim la igualtat efectiva. No serveix de res que les dones estiguem en càrrecs directius, o al govern, si seguim les directrius masclistes ja marcades des de fa segles. Les dones que estan en aquests llocs haurien de fer-ho amb mirada i sentir de dona. No seguir el camí imposat, permetent que les dones siguem sempre les més vulnerables.

I com valores la teva trajectòria personal?

Valoració personal? Crec que no sóc jo la que m’he de valorar a mi mateixa. El que sí puc dir, és que sóc una dona lluitadora, independent, compromesa socialment.., No suporto les injustícies, el racisme, la xenofòbia. Sóc molt lliure, no suporto imposicions… Crec que sóc bona persona, bona amiga i companya lleial. Dic les coses que sento amb respecte. Sóc bona filla, bona mare… M’encanta passar les estones lliures amb les amigues i la meva família. Tinc un caràcter fort però sóc incapaç de guardar rencor o odiar. Els meus petits grans plaers són: la lectura, la poesia, la música i per suposat el teatre i l´escriptura.

El meu somni: Un món més just, més humà, més tolerant, on no ens distanciïn les races, els colors de la pell, ni les diferents formes de pensar o sentir, ni siguin motiu de guerres i conflictes… Que les malalties i la fam s´erradiquin, que no tinguem móns de primera i segona, que tinguem un món on compartim experiències, vivències i ens enriquim mútuament. Que tots els joves tinguin un millor futur que nosaltres. Que a les dones se’ns tracti amb igualtat real, QUE ENS DEIXIN DECIDIR LLIUREMENT SOBRE ELS NOSTRES COSSOS, sexualitat i pensament, que desapareguin les monarquies explotadores de tot el món i els governants siguin el que tots esperem d’ells quan els votem, JUSTOS i honrats.
No sóc una dona especial, sóc una més, una de tantes i en quant al meu patiment, per degràcia, tampoc soc la única que ho està vivint. Hi ha tantes dones que pateixen i que lluiten per superar el seu patiment que el meu cas no té perquè cridar l´atenció.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme.