Maresmencs i maresmenques al món

16 desembre 2025

😀Clara i Ingrid

🛫El Masnou

🛬Irlanda

✅ Estudis

Un estiu a Irlanda

Ens diem Ingrid Bailèn i Clara Castillo, tenim 15 anys i durant la segona quinzena de juliol de 2022 vam anar a Irlanda per millorar el nostre anglès. En aquest article explicarem com va ser la nostra experiència viatjant a l’estranger per primera vegada.

Vam marxar amb l’acadèmia d’anglès Hibernia, del Masnou, i vam fer-ho perquè aquesta ofereix l’experiència amb l’excusa principal d’aprendre anglès i millorar tant la comprensió i l’expressió oral com la seguretat parlant.

Ens vam enlairar el 17/07/2022 i vam estar dues setmanes, fins al 30. Quan vam arribar a l’aeroport de Dublín, ens va venir a buscar un home per dur-nos a la casa que cadascuna tenia assignada. Ens va costar adaptar-nos al seu accent, ja que era molt tancat i semblava irlandès en comptes d’anglès. Ens vam instal·lar a Malahide, un petit poble que es troba a 15 km de Dublín.

Els dos primers dies van ser força caòtics pel que ens esperàvem. Primer, quan ens van portar a les cases, una de nosaltres va tenir un inconvenient, ja que no tenien previst que arribés cap estudiant i l’acadèmia amb la qual viatjàvem va haver de fer-se càrrec. Tot i això, es va poder solucionar i l’endemà ja estava instal·lada a la mateixa casa que l’altra. Pot semblar que va ser un gran drama, però no ho vam sentir així perquè ens teníem l’una a l’altra i sabíem que tot aniria bé, a més la família i l’acadèmia van fer tot el possible perquè no es trigués molt a solucionar.

La primera sensació que vam tenir en arribar va ser bastant intensa, ja que estàvem en un país nou, completament diferent del que estàvem acostumades i soles. Va ser la primera vegada que vam viatjar independentment, cosa que ens va agradar molt i ens va donar llibertat i seguretat.

Durant l’estada teníem un horari ben marcat; a les 9 h començàvem classes d’anglès a l’acadèmia d’allà, l’Irish College of English (ICE), les quals eren bastant didàctiques i lleugeres. A les 12 h acabàvem per anar a dinar i a les 12:30 h començaven les excursions. Aquestes estaven guiades per uns monitors de l’acadèmia i consistien a conèixer més la cultura irlandesa visitant la capital i llocs d’oci com el cinema. També teníem un dia de “shopping”. A les 17  h acabaven les activitats i anàvem a casa. A casa nostra sopàvem a les 18 h, cosa que ens deixava temps per fer més activitats durant el vespre. Ens deixaven sortir fins a les 21 h.

Va haver-hi moltes coses que ens van impactar de primeres: sopar tan d’hora, la manera de ser de la gent en general, el menjar que no era per a res com la dieta mediterrània, la gent conduïa per l’altre costat i el canvi d’hora, era una hora menys.

No estàvem soles a la casa d’acollida, a part dels “pares”, la Helen i l’Anthony Finnegan, vam compartir habitatge amb una noia de Polònia dos anys més petita que nosaltres, l’Iga. Ens queda un bon record de tothom, ja que van ser molt acollidors i amables amb nosaltres i conversàvem de moltes coses en general, però sobretot de cultura irlandesa. Es notava que havien acollit a més estudiants abans i que tenien experiència.

Havent explicat tot això, traiem la conclusió que recomanaríem viure aquesta experiència, ja que es poden extreure molts aprenentatges: la fluïdesa i confiança en el llenguatge, els costums, la independència i adaptació, però recomanaríem anar com a mínim amb 14 anys per passar-ho millor. És una gran oportunitat per conèixer gent d’altres països i fer nous amics.

Publicat al Butlletí de maig de 2023

Maresmencs i maresmenques al món

16 desembre 2025

😀Laura

🛫Mataró

🛬Tanzània

✅ Voluntariat

Emocions i descoberta

La Laura ens comparteix la seva visió del voluntariat que va fer a Tanzània amb Cooperating Volunteers

Hola! Soc la Laura, i m’agradaria explicar la meva experiència com a voluntària durant aquest estiu a Tanzània, que vaig fer amb 17 anys amb l’organització de Cooperating Volunteers . Va ser un viatge increïble, molt més dur del que m’esperava. I la veritat és que encara hi continuo pensant, sobretot el que vaig viure, perquè tot i que hi va haver molts moments difícils, van ser uns dies que recordaré tota la vida.

Abans d’arribar l’estiu, jo tenia molt clar que em feia il·lusió treballar, a ser possible com a monitora en uns campaments d’estiu, perquè m’agrada molt estar amb nens petits i de petita sempre havia volgut fer-ho. La idea inicial era buscar un lloc aquí a Catalunya, però al final no va poder ser i arrel d’això em vaig començar a plantejar què podia fer. Va ser en aquest moment quan vaig trobar Cooperating Volunteers.

La idea de fer un voluntariat m’encantava, em cridava molt l’atenció i realment, marxar a l’Àfrica, a un lloc tan diferent del nostre entorn, i conèixer aquest nou continent, m’atreia moltíssim. Aquí a Barcelona jo ja havia participat en campanyes de voluntariats, però això era una vivència completament diferent. Ara ho penso i veig que no sabia gaire on em ficava. Jo ho veia com una oportunitat de viatjar, de descobrir, de ser útil i ajudar, i crec que no era conscient que era molt més que això. Continuava amb la idea de fer alguna cosa amb nens, i vaig veure que podia treballar com a voluntària en una escola amb nens petits, per tant, tot m’encaixava i la idea m’anava fent cada cop més il·lusió.

Per sort, un amic meu de seguida es va animar també i tots dos ens vam posar a buscar més informació sobre els programes que oferia l’organització. Ens oferien moltíssimes opcions, i com que teníem 16 i 17 anys, amb Cooperating ens donaven l’opció de poder viatjar nosaltres sols. Aquí van sorgir molts dubtes pels meus pares, perquè crec que ells eren molt més conscients que jo de tot el que implicava marxar tota sola a un lloc tan lluny. Sincerament, jo estava tan il·lusionada que no era capaç de veure cap perill, estava segura que me’n podria sortir i que em sabria espavilar, però ells estaven preocupats i ho veien més complicat, i ara puc entendre-ho. No era que no confiessin en mi, penso jo, però els feia por que viatgés jo sola a l’Àfrica, i a més que anés a viure una experiència que podia ser tan colpidora. Però el que va passar va ser que jo estava tan, tan, tan convençuda que hi havia d’anar que vaig insistir tot el que vaig poder fins que van acabar acceptant (aprofito per agrair que es preocupessin tant per mi :)), i llavors jo no m’ho podia creure, que després de tot, em deixessin anar a viure aquesta experiència.

El divendres 15 de juliol vam sortir de l’Aeroport del Prat, el Lars i jo, sense ser gaire conscients de tot el que viuríem. Jo crec que estava tan emocionada i il·lusionada per fer aquest viatge que no pensava en res més que poder arribar a l’escola i estar tot el dia envoltada de nens petits, jugant amb ells i ajudant en tot el que pogués. No era conscient de la realitat que ens separava, les diferències culturals i en la manera de viure. El viatge va ser llarg, vam haver de fer escala a Doha, on vam conèixer a dues voluntàries que també viatjaven a Tanzània, la Julia i la Pepa, i al cap de gairebé 23 hores vam aterrar a Arusha, a Tanzània, sempre informant els nostres pares del que fèiem en tot moment 🙂

Recordo arribar i ja l’aeroport em va agradar. A la sortida ens estava esperant la Male, la coordinadora de Cooperating a Tanzània, realment una persona essencial en tot el voluntariat. Tant el Lars com jo no sabíem què esperar-nos, perquè no sabíem si trobaríem gent més gran que nosaltres, si hi hauria algú de la nostra edat, i teníem por de no encaixar en el grup, però la Julia i la Pepa de seguida van ser súper acollidores amb nosaltres, i la Male també ens va transmetre molta confiança, i va ser ella qui es va assegurar que estiguéssim tots bé durant el viatge. Aquella mateixa nit vam arribar a la casa que compartíem tots els voluntaris i voluntàries, i ara que ho recordo, aquella casa es va convertir en un lloc molt especial per mi, per la sort que vam tenir amb tot el grup que érem.

Els primers dies, la Male va organitzar una excursió per conèixer la zona, i recordo que vam anar a visitar una cascada i vam fer una excursió per un poblat que feien cafè, que em vaig quedar admirada amb el Kilimanjaro i que em van encantar els mercats de fruita i de menjars que em semblaven tan diferents. A més, amb els voluntaris/àries jugàvem a un joc amb una “guindilla” que compràvem i que havia de mossegar el voluntari que perdés l’aposta, i era un moment molt graciós quan algú perdia.

Després del primer cap de setmana, ens van repartir les feines de cadascú. Alguns voluntaris/ àries treballaven en un hospital, un treballava en un projecte medioambiental, i els altres estàvem en escoles. A nosaltres, al Lars, a la Pepa, a la Julia i a mi, ens van posar junts en una escola per nens petits, i el primer dilluns, vam agafar un Tuk tuk per anar fins allà. El centre estava una mica allunyat de casa, però a mi m’encantava moure’m amb aquells tuk tuks, i amb les motos també era molt divertit, tot i que els conductors les duien d’una manera que vaig pensar que els meus pares trobarien molt perillosa. Per mi, la nostra feina a l’escola va ser de les experiències més dures que vam viure.

Com ja he dit, jo crec que la meva mirada era més innocent del que hauria d’haver estat. No vaig pensar que realment, la situació dels nens i nenes era molt difícil, no només per les condicions econòmiques sinó també pels valors culturals tan diferents dels nostres. És un fet que la seva manera d’educar dista molt de la nostra. Crec que des de la meva visió d’una nena de 17 anys, jo m’esperava una escola estructurada, potser fins i tot semblant a la meva, amb una professora que expliqués la matèria a una classe. Però el que ens vam trobar va ser força diferent.

Els nens i nenes estaven separats en grups, no sé exactament per quin criteri, i els professors no tenien gaire empatia que poguéssim dir. Això em va xocar molt. La manera de tractar els alumnes em va fer sentir molt molt incòmoda moltes vegades. Nosaltres vam intentar ajudar a les professores, explicant paraules en anglès o fent petits càlculs matemàtics, però costava que ens fessin cas, i era difícil per nosaltres, que teníem poca experiència, guiar sols tota una classe de vint infants. Buscaven constantment la nostra atenció, i recordo sentir una mica de vertigen, desconeixement, frustració, per no saber com portar la situació. A poc a poc vam anar sentint-nos més còmodes i vam trobar maneres de treballar, posant música (vaig descobrir que “Mamma mia” era un èxit assegurat) i fent jocs que ens semblava que podien ser divertits.

Molts dies sortia trista de l’escola, perquè realment tot era molt diferent de com m’ho havia imaginat. No ho dic en el sentit que fos pitjor, simplement que jo tenia una imatge poc realista i immadura. Però em va servir tant, per ser conscient de moltes coses, per adonar-me que les bases culturals que aprenem són tan diferents que s’han de canviar els fonaments per aconseguir que la societat avanci, per promoure una mentalitat més crítica i amb ganes de fer coses, de progressar i d’evolucionar. M’agradaria que el que vam aportar hagi servit per mostrar als professors que hi ha una manera alternativa d’ensenyar, més igualitària i menys autoritària, més dinàmica i més optimista.

A part de la feina de voluntariat en si, que potser va ser la part més difícil de portar, més que res pel xoc que no era conscient que seria, vaig tenir la sort de trobar un grup de voluntaris/àries increïble. Tots eren persones brutals, em sentia molt a gust amb ells, i m’encantava compartir el temps junts a la casa. Els àpats els fèiem junts molts dies, sobretot els sopars, i després ens quedàvem una estona cantant, parlant o fent jocs, i era dels millors moments del dia. A les tardes, moltes vegades anàvem a un “mercadillo” que era una passada, estava ple de parades de dones que venien tota mena de polseres, arracades, collarets, i mil tipus de dibuixos, figuretes, era bestial. M’encantava passar-me l’estona passejant per les botiguetes, parlant amb les noies (vaig conèixer a la Masda i va ser molt especial), i buscant coses per portar a les meves amigues i a la meva família. També anàvem a un orfenat, que el portava una monja a qui vaig admirar molt, perquè ella sola s’ocupava de quasi trenta nens i nenes i havia aconseguit que s’estimessin i es cuidessin entre ells com si fossin germans. M’agradava molt quan hi anàvem tots els voluntaris i voluntàries junts, i ens quedàvem tota la tarda jugant amb els infants o preparant-los el berenar.

Ara, pensant en tot el que vaig viure, la veritat és que m’estic emocionant. Van ser dues setmanes úniques. Vaig viure coses que no m’havia imaginat, vaig veure i descobrir tot un nou món, i tot i que moltes coses em van fer molta pena i em va costar assimilar-les. N’hi va haver d’altres que em van fer entendre l’estimació d’una altra manera, veure la importància de l’educació, aprendre que les diferències han de servir per sumar, per ajudar-se i enriquir-se mútuament, i que tot serveixi per tirar endavant. Definitivament, jo no era conscient de fins a quin punt em suposaria un xoc tota aquesta experiència, i ara entenc perfectament als meus pares, però l’oportunitat que vaig poder viure va ser tan inoblidable que estic segura que m’ha marcat per sempre.

Totes les emocions que vaig sentir em segueixen sorprenent cada dia quan hi penso, i guardo un record molt especial de tots els voluntaris/àries amb qui vaig tenir la gran sort de compartir-ho, com la Gemma, la Sandra, la Lucia, l’Emma, el Jordi, la Natàlia, i molts altres. I també vull donar les gràcies a Cooperating, per coordinar uns projectes que ens serveixen per acostar-nos a una realitat diferent, lluny de la nostra immensa sort i amb la intenció d’intentar servir per ajudar.

Fa una mica de por i de respecte sortir, viatjar, allunyar-se, però tot el que pots guanyar és impossible de comparar amb res més. Gràcies.

Cooperating Volunteers és una empresa amb seu a Mataró i a Madrid que organitza experiències de voluntariat i intercanvi cultural arreu del món amb l’objectiu de fer de pont per conèixer altres cultures de manera conscient i sostenible. Visita la seva pàgina web a: https://www.cooperatingvolunteers.com

Publicat al Butlletí de juny de 2023

Maresmencs i maresmenques al món

16 desembre 2025

😀Yaiza

🛫Argentona

🛬Irlanda

✅ Estudis

Let’s study in Dublin!

La Yaiza ens comparteix els passos que va fer per començar la seva carrera internacional a Irlanda

Nom i població d’origen: Yaiza Rojas, Argentona

País on has fet/estàs fent l’estada: Irlanda Ciutat: Dublín

⁍ Quan vas arribar a Dublín? Què hi vas anar a fer?

Vaig arribar cap a finals de setembre del 2022, he vingut a estudiar una carrera durant tres anys. Estic estudiant cinema, teatre i literatura a la universitat UCD, University College Dublín.

⁍ Quins tràmits vas haver de fer abans de marxar?

Abans de venir vaig estar un any fent recerca d’informacions, posant-me en contacte amb diferents universitats i fent diferents tràmits. Per estudiar a Irlanda no cal visat en ser un país de la UE, però sí que és millor portar el passaport a més a més del DNI, ja que Irlanda no està a la zona Schengen i es fan control de passaports a l’entrada al país. Vaig haver de traduir oficialment el meu informe final de batxillerat amb una traductora jurada i enviar-ho per correu a Irlanda, a més d’una prova oficial de nivell d’anglès.

⁍ Pel que fa al nivell d’anglès, quin nivell et demanaven a la universitat?

En teoria no cal fer prova si a l’informe de batxillerat s’obté un 8 o més de nota final, però en preguntar a diferents institucions em van dir que era millor si es feia la prova a través d’una institució externa. Vaig escollir fer la prova IELTS, i la nota ideal era un nivell C1, però si no m’equivoco, acceptaven a partir d’un nivell B2.

⁍ Quines dificultats has trobat? Què has fet per solucionar-les?

Al principi no tenia idea de per on havia de començar a buscar informació perquè hi ha moltes webs que només em feien estar més confosa. El meu consell és que si hi ha gent interessada a fer el mateix camí que jo el millor és posar-se en contacte directe amb les institucions a través d’emails i si no contesten tornar a intentar-ho fins que responguin. Fer un document personal on es recull informacions útils em va servir molt per tenir-ho tot ben organitzat.

⁍ On has trobat ajuda, recursos, solucions? (webs, organismes…)

El millor que vaig poder fer va ser posar-me en contacte amb Mobilitat Internacional del Maresme i fer una reunió online explicant tot el meu cas, va ser un primer pas que em va ajudar moltíssim per començar a recercar informació. També va ser un punt de suport sempre que vaig tenir dubtes. A part, el lloc on es fan les sol·licituds per graus universitaris o d’altres estudis superiors en Irlanda oferia molta informació i diferents vies de contacte en cas de dubtes, la plataforma es diu Central Application Office (CAO).

⁍ Quin consell donaries a joves que vulguin marxar a aquell país?

Els hi diria que pot semblar un procés difícil i que els hi pot fer por marxar de casa si mai han viscut fora, com era el meu cas, però és un país on faciliten el treball a estudiants i si són responsables es pot viure bé. Una altra cosa molt important és el tema dels lloguers, actualment hi ha una crisi molt gran i pot ser complicat trobar un lloc decent on viure. Jo aquest curs estic vivint a una de les residències de la uni, però a través d’una amiga de Madrid que és companya de classe em mudaré aviat amb ella a una habitació que queda lliure.

⁍ Alguna recomanació?

Buscar molta informació individualment, ser insistents amb els emails per trobar respostes i estalviar al màxim de diners possibles. També fer recerca de beques. Principalment, vaig trobar una mena de finançament per part del govern irlandès cap a estudiants, el termini s’obre a l’abril per sol·licitar la beca per primera vegada, com jo, i al març per renovacions. Per poder sol·licitar la beca fa falta tenir el PPS number, que és l’equivalent al número de la seguretat social. És molt fàcil demanar-lo online i tot el tràmit és completament gratuït, la resolució acostuma a ser positiva i tarden aproximadament un mes a enviar-te el número.

⁍ Quins motius et van fer marxar?

Des de feia molts anys tenia el somni d’estudiar a Anglaterra la meva carrera universitària, però amb el Brexit el preu de les matrícules universitàries va canviar. Es va passar de pagar com un/a local a pagar com un/a estudiant internacional, sense comptar el cost de vida allà, és clar. Eren preus molt elevats i vaig haver de replantejar el lloc on volia estudiar. Com que volia un lloc on fos 100% en anglès vaig pensar en Irlanda, que està a la Unió Europea i els preus són bastant similars als que es pagarien a casa.

⁍ Com vius l’experiència fins al moment?

Estic molt contenta, estic aprenent molt i he conegut gent meravellosa. Entre les persones estrangeres fem comunitat i ens ajudem uns als altres.

⁍ Quins aspectes hi destaques?

Destaco sobretot la diferència del sistema educatiu. Hi ha més temps lliure, les classes són més curtes i s’aprèn amb molta autonomia. El professorat en general és molt amable i donen moltes facilitats de comunicació i suport. Un altre punt que em va sobtar és que en els dos semestres hi ha entre una i dues setmanes sense classes per fer els treballs parcials o els exàmens sense tanta pressió de les classes.

⁍ Què trobes a faltar?

Trobo a faltar a la meva família, però ara amb els mòbils no es nota tant la separació. També el menjar, es poden cuinar plats de casa, però no és el mateix. I finalment, el clima. Aquí és tot una mica més gris, però també surt el sol!

⁍ Recomanes a joves marxar a aquest país o en general? Per què?

Recomanaria venir aquí uns 3 o 4 anys si es vol treballar o estudiar una carrera, hi ha moltes oportunitats tan d’educació com de treball. És un bon país per viure l’experiència i per aprendre sobre tu mateixa, però quasi tothom que conec diu el mateix: és un país de pas, poca gent es queda aquí per fer la seva vida a llarg plaç. Personalment, penso el mateix, quan acabi el meu grau tinc plans de tornar a casa i segurament em traslladi a Madrid per cercar més oportunitats al món audiovisual.

Publicat al Butlletí d’abril de 2023

Maresmencs i maresmenques al món

16 desembre 2025

😀Chorouk

🛫Premià de Mar

🛬Itàlia

✅ Au-pair

“Benvenuti nella bella Italia”

L’experiència com a Au pair de la Chorouk

Em presento, el meu nom és Chorouk, soc de Premià de Mar i tinc vint-i-tres anys, i farà una mica més d’un any que em vaig graduar en Relacions Laborals a la UPF. Els que em coneixen sabran que soc una “itchy feet”, és a dir, que no puc parar quieta, i les ganes de viatjar per descobrir món em poden. Des de ben petita que m’agrada viatjar, descobrir noves cultures, conèixer gent, provar diferents menjars, etc. La pregunta és, qui no ha volgut alguna vegada viure una experiència a l’estranger?

Segur que molts de vosaltres en el primer que penseu és l’Erasmus, però aquí vinc jo a explicar-vos la meva història, que hi ha altres maneres de fer una estada fora, i que inclús podeu obtenir-ne un petit benefici econòmic. Aquesta és la meva història com a Au Pair “Benvenuti nella bella Italia”.

Tot comença quan estava a tercer de carrera, just amb la pandèmia, quan vaig intentar inscriure’m a les llistes per poder fer l’Erasmus, però amb tot el tema de la covid finalment va ser impossible, almenys en el meu cas. Pel que vaig intentar buscar una alternativa. Una vegada vaig iniciar 4art i últim any de carrera, vaig començar a investigar sobre el tema d’Au Pair, que pels qui no n’han sentit parlar, equivaldria a ser cangur o cuidadora de nens. Així que la meva recerca va començar el Nadal de 2020, aprofitant les vacances després dels exàmens que vaig tenir, fent una profunda anàlisi per informar-me sobre el tema. Una vegada que ja m’havia familiaritzat, després de veure vídeos a YouTube, llegir blogs, veure inclús agències, etc. vaig arribar a una conclusió. Volia que l’experiència sigues de les millors en el menor cost possible, és a dir, sense que hagués de pagar a cap agència per tot el tema de la gestió. I així ho vaig fer. Durant el mes de gener vaig crear-me un perfil a la famosísima pàgina que havia sentit a parlar milers de vegades de “AuPairWorld”. Es tracta de crear una espècie de currículum en el qual et descrius a tu mateixa, et fas conèixer parlant una mica sobre la teva família, els teus hobbies, la teva experiència amb nens, vaja, una mica del que vulguis expressar i que sàpiguen de tu i amb això un ja pot començar la recerca de famílies.

Doncs és una pàgina ben senzilla que et permet aplicar filtres i buscar famílies d’arreu del món, al mateix temps, les famílies poden buscar una Au Pair per allotjar a casa seva. Així que vaig posar uns quants països europeus i vaig contactar amb aquelles que més em cridaven l’atenció pels seus perfils, aquelles que jo considerava que podia fer un “match”. Un petit incís és que també et permet marcar el rang d’edat dels nens que vols cuidar. En el meu cas, no buscava ni cuidar nadons ni adolescents, sinó un intermedi. Doncs enviant missatges, rebent uns altres, vaig aconseguir connectar amb dues que em van agradar molt. Fins que per temes de disponibilitat em vaig quedar amb la que seria la meva futura família italiana. En aquell moment encara cursava quart de carrera, i fins a juliol no podia marxar fora, pel fet que tenia el meu Treball de final de Grau i les pràctiques. Així que vaig parlar amb la família, i hi estaven d’acord que em volien esperar. Mesos abans de marxar vam fer alguns meetings tots junts amb càmera, on també vaig conèixer els nens, els gossos que tenien, etc. Això em va fer agafar confiança, ja que no és fàcil imaginar-te anar fora, completament sola, amb una família estrangera que no et coneix de res i que a la mateixa vegada, tu tampoc. A poc a poc, s’acostaven les dates i vaig reservar els vols, fins a trobar la millor oferta, ja que tot el tema del trajecte corria pel meu compte.

Abans de marxar havíem pactat totes les condicions, parlat una mica els horaris i firmat una mena de contracte entre família i Au Pair que al final és un acord entre totes dues parts que la mateixa pàgina proporciona per fer-ho més segur, però no hi actuen en aquest cas, fan com d’intermediadors mitjançant aquest contracte.

Encara recordo aquell dia com si fos ahir, la meva primera vegada volant a Itàlia, i dels nervis quasi perdo el vol! El meu propòsit era viure una experiència a l’estranger gaudint al màxim, i millorar el meu anglès. Anglès a Itàlia sí, perquè la família és mig americana, i per tant, els nens són bilingües. I, efecitvament, ho vaig aconseguir, a més d’aprendre una mica d’italià, ja que amb els avis materns només em comunicava amb una barreja de castellà-italià.

No estava en els meus plans escollir aquest destí, sincerament, però em va sorgir l’oportunitat i la vaig aprofitar. L’hora de la veritat havia arribat i he de dir que treballar amb nens no és una labor senzilla. S’ha de ser molt pacient, una persona madura i flexible en tots els sentits, ja que al conviure en la mateixa casa, t’has d’adaptar a les circumstàncies que van sorgint. Al final estàs allà per ajudar els pares i fer-los la vida més senzilla, ajudant en tasques de la llar com les que tu faries a la teva pròpia casa, cuinant els àpats pels nens, entretenint-los amb jocs, etc. A canvi tens allotjament gratuït, perquè vius amb ells i un petit “pocket money” setmanal.

Per tant, has de ser responsable, i creativa perquè els dies siguin dinàmics tant pels nens, com per a una mateixa. Des de la meva experiència, puc dir que després de treballar dues temporades d’estiu amb la mateixa família, ha sigut complicat, en el sentit que passava moltes hores amb ells, per no dir gran part del dia, i a vegades això m’absorbia l’energia. També el sentiment d’enyorança sempre està present, un altre aspecte difícil d’encarar, perquè al final estàs lluny de casa, de la família i amics i no és fàcil.

Tot i això, vaig conèixer tant gent local com internacional, vaig aprofitar els meus diumenges lliures per fer activitats amb la gent que em presentaven com amb la família, ja que moltes vegades em convidaven als seus plans. I des de llavors les meves ganes per recórrer Itàlia van créixer molt més. Des de la primera experiència allà, ja he visitat, Sardenya, Venècia, Bolonya, Florència, Gènova, Verona, Milà, Bèrgam, Lago di Como, Portofino, sobretot la zona nord del país, i com no la Città eterna, Roma. Al final vaig poder crear un cercle d’amics molt divertit amb el qual encara segueixo en contacte avui en dia, igual que amb la que va ser la meva host family. Malgrat tot, em van acollir molt bé i em vaig sentir una més de la família, és un sentiment molt bonic.

Resumint, després de dos estius la veritat que sento que he crescut com a persona, m’he espavilat moltíssim en tots els sentits, i après grans coses. Al final si una vol créixer en tots els àmbits ha de sortir de la seva zona de confort, experimentar, prendre decisions difícils, proposar-se reptes i complir-los, i aquest era un dels meus reptes personals. Si tens l’ocasió i l’oportunitat per viure una experiència internacional, no ho pensis dues vegades, perquè al final la por sempre està present, i només se superarà fent-li front. Hi ha una frase que em van dir una vegada i que em va motivar a continuar amb els meus propòsits: and just remember, if you want something in this life, reach out and grab it. Així que t’animo a complir aquells somnis i a fer-los realitat. Dóna el salt!

Publicat al Butlletí de març de 2023

Maresmencs i maresmenques al món

16 desembre 2025

😀Rafa

🛫Mataró

🛬Austria

✅ Feina

L’experiència del Rafa treballant a Àustria

El Rafa Soto és un jove de Sabadell té 30 anys es va formar en disseny gràfic i ha treballat en àmbits tant diversos com: de vigilant de seguretat, en fàbriques, supermercats, en discoteques… L’any 2022 va canviar el seu rumb professional gràcies a un programa d’FP Dual a Alemanya i a Àustria, programa gestionat per Bridge For Mobility, empresa amb seu a Mataró.

⁍ Com et va arribar l’oportunitat?

Ho vaig trobar a través d’infojobs, quan buscava feina. Vaig veure un missatge de Bridge for Mobility (B4M) que deia: “Vols estudiar i treballar a Alemanya o a Àustria? I vaig pensar: “Per què no?” M’hi vaig apuntar, vaig fer l’entrevista i em van agafar per començar el curs d’alemany.

⁍ En què consistia el curs?

El curs el vaig fer presencial a Mataró. Va anar perfecte, el vaig agafar amb moltes ganes perquè l’oportunitat era per joves entre 18 i 29 anys, i a mi em va agafar amb 29 anys, així que era la meva última oportunitat per fer una cosa diferent a la que havia fet fins ara. Em vaig posar molt les piles, de fet arribava una hora abans de començar les classes. El curs van ser 5 mesos intensius 8 hores cada dia, de dilluns a divendres.

⁍ Quin nivell vas aconseguir després del curs?

Cada mes fèiem un examen, i l’últim el vam fer una escola oficial d’idiomes, amb el que em vaig treure un certificat. L’objectiu és treure’s un B1 d’alemany. Penso que gràcies a la constància que vaig tenir amb el curs, un cop aquí Àustria m’ha costat molt menys involucrar-me i no tenir vergonya a l’hora de deixar-me anar i parlar l’idioma.

⁍ Després de l’exàmen ja sabies a quina empresa aniries?

El meu cas és particular, perquè al principi volia estudiar una FP Dual a Alemanya de direcció hotelera. Però es veu que a Alemanya van canviar la llei de direcció hotelera i per accedir-hi demanaven un nivell B2 d’alemany per treballar a hotels. Em van proposar que treballès de cambrer, però aquesta no era la meva idea.

Llavors Bridge for Mobility em va oferir anar a Àustria a treballar directament amb un millor sou i unes altres condicions. L’empresa a la que estic es diu Pankl Racing Systems i està ubicada a Kapfenberg. Es dedica al sector de l’automobilisme, fabricant peces per a la Fórmula 1 i Moto GP, també fan peces per helicòpters i avions. A mi sempre m’han agradat els cotxes, els Ral·lis, la Moto GP… vaig dir que sí de seguida.

⁍ I de què treballes exactament?

Estic treballant de torner-fresador. Vam venir un grup de 13 persones, i la majoria vam arribar sense experiència en el sector. Porto una fresadora que treballa amb peces de metall. És un treball que m’agrada.

⁍ Com són les condicions?

El sou no és exagerat, però és bastant alt en comparació amb el d’aquí. Permet pagar el lloguer i estalviar. A la gent que vam fer el curs a B4M l’empresa ens va proporcionar un bloc de pisos sencer, on també hi viu gent de la ciutat, però quan vam arribar estava buit. Visc amb un noi argentí que va venir d’Argentina a Barcelona i que també va fer el curs amb B4M, ell té nacionalitat italiana.

Les condicions són molt bones a l’hora de treballar ho fan més tranquil·lament, no t’estressen. No estan a sobre teu, et deixen aprendre per tu sol.

⁍Com ha estat l’acompanyament que t’han fet desde Bridge for Mobility? T’imagines vivint aquesta experiència a llarg plaç?

Molt bé, estic super agraït amb ells. Ens han donat una oportunitat molt gran: El curs era subvencionat, ens pagaven el tren per venir a estudiar. Quan vam arribar aquí ens va donar uns diners pel primer mes, el curs, l’examen…

Pel que fa als tràmits de residència o de la seguretat social, des de l’empresa ens van acompanyar en el procés.

⁍ T’imagines vivint aquesta experiència a llarg plaç?

La veritat és que sí. A diferència d’altres participants que tenen 18, 19 anys, jo en tinc 30, i tinc les coses força clares. Tinc ganes d’aprendre més alemany per poder-me defensar millor vull formar-me en aquest sector. Tinc la idea d’estarme un mínim de 3 anys, però si va bé, potser m’hi estic 5.

⁍ Què trobes a faltar d’aquí?

Els meus pares, les meves nebodes, la meva germana… Et diria els meus amics, però tampoc els veia molt quan estava a Sabadell! El meu millor amic està a Noruega, i va ser ell el que em més va animar a que agafès aquesta oportunitat, perquè al principi tenia dubtes. Al principi, quan veus l’oferta, tens por que sigui un frau, és aquesta la por. El meu amic em va dir: “No t’ho pensis, si surt malament, surt malament. Sinó, tens una oportunitat brutal”.

⁍ De quina manera creus que et serà beneficiosa aquesta experiència que estàs vivint?

Sobretot per créixer personalment. Estàs en un país on t’has de defensar, parlar un altre idioma per comprar, agafar el tren, etc. Al principi és dur, però el creixement personal és molt gran.

És una experiència que no es pot deixar escapar. Sempre havia tingut la idea d’anar a treballar a l’estranger però fins ara no m’hi havia atrevit. I ho recomano a tothom: aprens coses noves, coneixes gent diferent, fas nous amics… una nova vida!

La gent que faci el curs que no tingui por d’aprendre l’alemany. Si, és difícil, però si li poses ganes, n’aprens. Amb esforç i constància les coses s’aconsegueixen. Amb un B1, que és el nivell que aconsegueixes amb el curs, et pots comunicar, però sí que és veritat que cada dia em diuen alguna cosa que no entenc. Però cada dia aprens una cosa nova.

Més informació sobre els programes de Bridge For Mobility a: www.bridge4mobility.com/

Publicat al Butlletí de febrer de 2023

Maresmencs i maresmenques al món

12 desembre 2025

😀Anaïs

🛫Canet de Mar

🛬Itàlia

✅ Pràctiques

Descobrir la vocació professional.

Em dic Anaïs Aragó, tinc 27 anys i visc a Canet de Mar. Des que era ben petita que m’encantava escriure i llegir. Per això, quan vaig acabar el batxillerat –i sense tenir ni idea del que volia fer amb la meva vida-, vaig pensar que seria una bona idea posarme a estudiar Periodisme. Al llarg de la carrera, vaig pensar que igual m’havia equivocat escollint l’especialitat de la branca de comunicació a què em volia dedicar, per això, després de certa meditació, vaig decidir estudiar Publicitat i Relacions Públiques. Esperava que aquesta sí que fos la bona .

Quan vaig graduar-me d’ambdues carreres, tenia bastant clar que no em volia dedicar a allò que havia estudiat. No obstant això, tampoc veia cap altra alternativa. L’únic que tenia clar, era que estava exactament igual que 5 anys abans, sense tenir gaire com enfocar el meu futur. Vaig tenir la sort que una amiga va marxar a fer un Voluntariat Europeu a Polònia i em va convidar a passar uns dies amb ella. Un cop allà, se’m va obrir un món de possibilitats que no sabia ni que eren possibles. Quan vaig tornar de Lodz – Polònia- no vaig dubtar ni un moment en seguir els seus passos i embarcar-me jo també en una aventura similar.

El programa Cos Europeu de Solidaritat em va permetre viure un any – amb totes les despeses pagades- a Le Mans. Allà, vaig treballar en una MFR, una tipologia especial d’escola que barreja l’aprenentatge tradicional amb el vivencial, on els alumnes es quedaven a dormir.

En l’àmbit professional, em vaig endinsar per primera vegada en el món de l’ensenyament. Vaig fer classes d’anglès als alumnes de 2n i 3r d’ESO, vaig ser auxiliar de conversa pels alumnes de batxillerat i vaig ensenyar espanyol com a llengua estrangera. A més, vaig treballar conjuntament amb l’animadora juvenil de l’escola per crear activitats de conscienciació, innovadores i atractives pels joves.

En l’àmbit personal,- tot i que pot sonar a tòpic- no puc descriure com em va canviar aquesta oportunitat. Vaig guanyar independència, amistats i experiències increïbles. Vaig viatjar per gran part del territori francès i vaig millorar l’anglès i el francès alhora que aprenia una mica d’italià i alemany.

Va ser tan increïble que, quan vaig tornar a Catalunya, no podia esperar per repetir-ho.

Quan se’m va presentar de nou l’oportunitat de marxar, estava treballant en el meu sector, però no acabava d’agradar-me. D’alguna manera, necessitava tornar a encaminar la meva vida fent alguna cosa que de veritat m’apassionés i m’omplís. Per això, em vaig posar en contacte amb el Servei de Mobilitat Internacional del Maresme i allà em van parlar de la beca TLN Mobilicat. En aquell moment no la coneixia. Es tracta d’una oportunitat finançada pel SOC per a joves amb poca experiència laboral dins la seva branca d’estudis per a fer pràctiques a un altre país. Ni m’ho vaig pensar.

Em van parlar d’aquesta beca a finals de febrer i a principis de març ja estava fent els cursos d’italià – inclosos en la beca- i la formació a Nexes Interculturals- l’organització que es va encarregar de la gestió, la planificació i el seguiment-. A finals d’abril, ja estava a l’Aeroport del Prat amb la maleta llesta i a punt per anar-me’n a la ciutat més increïble, fascinant i bonica que he vist mai: Florència.

Aquest cop, quan l’avió va enlairar-se, ja tenia una mica més clar què podia esperar d’aquesta experiència. Per això, tenia dos objectius en ment: guanyar experiència en el camp de la comunicació – els meus estudis d’especialització- i aprofitar al màxim l’experiència – cosa que no vaig poder acabar de fer durant el voluntariat europeu per culpa de la pandèmia-.

El primer objectiu, no el vaig aconseguir, més aviat el contrari. Vaig confirmar el que ja em temia, que no m’agradava gens la branca de coneixement que havia escollit amb 18 anys. Vaig tenir la sort de fer les pràctiques en una acadèmia on se’m va donar l’oportunitat de fer tasques ben diferents en diversos departaments: comptabilitat, atenció al públic, ensenyament, administració i comunicació. Vaig poder fer moltes tasques diferents i vaig adquirir un gran nombre de noves habilitats. Al mateix temps, vaig poder anar descobrint què m’agradava fer i que no.

En el meu cas, la mobilitat internacional ha estat clau per descobrir la meva vocació professional.

El voluntariat em va endinsar per primera vegada en el món de l’ensenyament i la beca TLN Mobilicat em va permetre continuar explorant aquest vessant.

Quan vaig tornar d’Itàlia, vaig decidir que era el moment de tornar a començar la universitat per fer, per primera vegada, una carrera que m’ajudarà a convertir-me en allò que vull: mestra.

Pel que fa al segon objectiu, el vaig complir amb nota! Vaig viatjar per gran part del territori italià, vaig conèixer i viure tantes noves experiències com vaig poder i vaig conèixer gent meravellosa amb qui encara puc comptar avui en dia. En definitiva, vaig tornar a viure una aventura que em va permetre seguir-me coneixent i descobrint. No enganyaré a ningú si dic que estic desitjant repetir-ho!.

Publicat al Butlletí de gener de 2023

Maresmencs i maresmenques al món

12 desembre 2025

😀Judith

🛫Dosrius

🛬Anglaterra

✅ Voluntariat

Campaments Internacionals Common Ground 2022, Anglaterra

Em dic Judith, actualment tinc 27 anys i sóc animadora sociocultural i turística (ASCT), monitora de lleure, postgraduada en arts escèniques i acció social i també en indústries culturals. Així mateix, sóc fan de les llengües, actualment en parlo cinc: català (la meva llengua materna), espanyol, anglès, italià i portuguès. Aquestes dues últimes, vaig tenir la sort d’aprendreles al marxar d’ERASMUS durant dos mesos a Roma l’any 2016 i dos mesos a Lisboa l’any 2018, experiències que vaig compartir en un article anterior. Aquesta vegada però, us vull compartir la meva experiència en la Common Ground:

Del 22 de juliol al 10 d’agost, vaig tenir la sort de participar com a voluntària en els Campaments Internacionals Common Ground 2022, que va tenir lloc a Kelmarsh Hall & Gardens, Northamptonshire, Anglaterra (Regne Unit).

Sóc monitora de l’Esplai 4Pedres de Dosrius, que forma part d’Esplais Catalans (Esplac), una associació d’esplais laica i progressista en què es treballa des del voluntariat per la transformació social. A Esplac, hi ha un departament que s’encarrega d’afers internacionals. Un d’ells és formar part de la International Falcon Movement – Socialist Educational International (IFM-SEI), un moviment internacional educatiu que treballa per l’empoderament d’infants i joves per prendre un rol actiu en la societat i lluitar pels seus drets. Un dels projectes de la IFM-SEI és la Common Ground, que en un principi havia de tenir lloc l’any 2020, però a causa de la pandèmia de la Covid-19 es van haver de posposar fins al 2022. L’organització d’aquests campaments va ser a càrrec de Woodcraft Folk, un moviment per infants i joves obert a tothom des del naixement a l’edat adulta que ofereix un lloc on els infants poden créixer amb confiança, aprendre a valorar el nostre planeta i a les unes a les altres. Aquest moviment s’estén per tot el territori britànic dividint-se en petits centres.

Woodcraft Folk, a través de la European Solidarity Corps (ESC), la nova iniciativa de la Unió Europea (UE) que permet a joves mostrar solidaritat amb les comunitats del seu país respectiu així com de l’estranger afegint valor a l’actual programa de voluntariat ERASMUS+ i altres programes de finançament de la UE, va fer una crida de persones voluntàries de diferents parts del Continent Europeu. La crida de voluntàries en el territori espanyol anava a càrrec d’Esplac, que vam acabar sent nou persones: cinc persones de l’Esplai Kasperle del Clot (Barcelona), dues de l’Esplai Eixam de Rubí, una de l’Esplai Bonaire de Terrassa, dues persones per lliure de Catalunya, tres valencianes i jo.

Abans de marxar una coordinadora de Woodcraft Folk i el coordinador d’afers internacionals d’Esplac, que ens van ajudar amb els tràmits, formularis i demés, aconseguint-nos els vols, assegurança mèdica, etc. Altres tràmits que vam haver de fer nosaltres mateixes van ser la Tarja de Sanitat Europea i el passaport, ara necessari per anar cap al Regne Unit.

Arribat el dia, en lloc d’anar a Kelmarsh, vam anar al Cudham Centre, un dels locals de Woodcraft Folk que es troba en un poble de les afores de Londres a passar uns dies per conèixer l’equip, fer diverses activitats i dinàmiques per preparar-nos pel campament, etc. Allà vam conèixer pràcticament a tota la resta de voluntàries de l’ESC: un parell de persones de Finlàndia, una hungara que venia d’Àustria, una de Bèlgica i una d’Alemanya. Així mateix, vam conèixer un parell de voluntàries de Woodcraft Folk, que ens ajudarien i farien també de guia durant els campaments. Una venia de Grècia i l’altra de França, originàriament de Guadalupe, un arxipèlag de les Antilles situat entre el Mar del Carib i l’Oceà Atlàntic.

Ens va permetre coneixe’ns en un ambient distès i relaxat. Entre activitat i activitat, sempre hi havia molt de temps lliure, el qual passavem cantant cançons acompanyades d’instruments musicals com: guitarres, ukeleles, djembes i congues que hi havia en el local, jugant a jocs de taula, ping-pong, entre altres jocs. Per exemple, una nit ens va donar per jugar al joc del telèfon fent servir diferents llengües a veure que sortia al final. Un dels monitors del Kasperle va portar els seu nino del Mic (el qual ha tingut una sèrie de moments protagonistes en aquesta experiència per cert) i una de les frases que es va fer servir en aquest joc va ser: “mac, mec, mic, toca’t el melic”, ni vulgueu saber quin va ser el resultat 😉

El 25 de setembre pel matí vam anar cap a Kelmarsh amb un autocar privat. Portàvem un parell d’entrepans empaquetats i un parell de bosses de patates cadascú. Aquestes patates eren les Lays, conegudes com a Walkers allà. Al llarg dels campaments algunes es van aficionar a les típiques del punt de sal, algunes a la del còctel de gambes i persones valentes o massoquistes com jo es van aficionar a les de sal i vinagre, que feien que pedressis la sensibilitat de la llenguabi els llavis durant una estona.

El campament estava separat en Towns i Villages, cada Town tenia un color: blau, taronja, groc i vermell i cada Village tenia un número, nosaltres, les voluntàries de l’ESC, estavem a la Town vermella Village número 16, que més endavant vam acabar compartint amb alguns grups Alemanys i un grup Palestí. Però allà no hi havia ningú més durant els primers dies. Ni tant sols teniem ni cuina, menjàvem amb la gent d’organització, les úniques persones a part de nosaltres que estaven allà. Bé, nosaltres i les senyores vespes, estava toooot plagat de vespes i no hi havia manera de menjar tranquil·lament sense que apareixes una d’aquelles criatures. Cuinant me’n vaig endur un parell de picades, la última va ser a finals del campament i se’ va inflamar. Era impossible desfer-se’n d’elles.

Allà a Kelmarsh, se’ns va unir el voluntari d’ESC que faltava, que venia de Bèlgica, una voluntària de Woodcraft Folk més que actuaria com a responsable de cuina, que era Alemanya i un parell de persones de Woodcraft Folk més que venien de Londres. Aquells dies de muntatge, vam fer bàsicament dues tasques principals: una era de mà d’obra, muntant carpes de la Central Area, on s’hi trobarien diferents centres d’activitats com: l’Art Centre, la Cool Zone, el Pub, la Positive Energy Bubble (PEB), el Cooperation Centre, el Main Stage, l’Anti-Racism and AntiFascism Centre, entre molts altres. Tots i cadascun amb la seva carpa.

L’altra tasca principal era la de participar en diferents cursos, hi havia un de supervisió i vigilància del campament i un altre de primers auxilis per exemple. El curs de primers auxilis es va fer en una sala de la masia, o potser palau d’allà. La qual era al·lucinant, com aquelles que surten a la série de Downton Abbey, brutal! S’hi arribava per un caminet pel bosc/jardí al costat d’un llac amb cignes. Molt idíl·lic tot.

Poc a poc va anar arribant gent i la cosa va anar agafant ambient. El que em va agradar molt va ser el moment en que s’encenien fogueres i ens juntavem a la vora del foc. Com a catalana que viu amb les restriccions del Pla Alfa, el fet de poder fer fogueres en ple estiu era sorprenent, i el fet de poder-se sentar amb altres persones de diferents nacions, compartint cançons, compartint històries… Eren moments de tendresa que m’alegraven el cor.

Del 29 de juliol al 8 d’agost van tenir lloc els campaments oficials i de seguida es va començar a omplir de gent de tot arreu: de Sud-Amèrica, Àfrica, Àsia i Europa. A la Common Ground hi havia al voltant de 2.800 persones, la riquesa i diversitat cultural que hi havia durant aquells dies era increible, ja només centrant-nos amb la gran quantitat d’activitats musicals que hi havia era per flipar: des de concerts de músics palestins, les danses i cançons tradicionals escoceses d’un parell de Ceilidhs que es van fer, els ritmes llatinoamericans de la Latin Night… i sí, la cultura catalana també va estar molt present. Van venir molts esplais d’Esplac, com ara: l’Esplai Eixam de Rubí, l’Esplai El Botó de Palau-Solità i Plegamans, l’Esplai Santaka de Santa Eulàlia de Ronçana, l’Esplai Güitxi-Güitxi de Tona, l’Esplai Xirusplai de Badalona… Dels quals ens vam juntar unes quantes persones de cada esplai i vam muntar la Catalan Night, on vam cantar cançons com l’Energia de l’Esplai d’AMBAUKA, fer danses tradicionals com El Ball de la Civada, Sardanes i Ball de Bastons, alguns castells, una Cagada del Tió i un tast de plats típics catalans, culminant la nit amb una discoteca majoritàriament amb música catalana. El fet de què la única representació de la Península Ibérica fos catalana i valenciana, ens va permetre desmarcar-nos i compartir la nostra pròpia cultura, convertint aquella nit en una nit màgica.

L’equip de voluntàries vam tenir alguns moments lliures durant el campament que vam fer servir per fer de turistes. Vam anar una tarda a Market Harborough, una altra a Northampton, llocs ben rústics i encantadors. No obstant, el que va ser més al·lucinant va ser passar el dia a Londres, com teniem un dia no ho vam poder veure tot, però va ser un dia molt especial, vam veure la Trafalgar Square, el Buckingham Palace, el Big Ben, el London Eye i després vam agafar l’Underground per anar cap a la zona de Camden, on vam dinar i passar el que ens quedava de temps abans d’agafar el tren mirant botigues. Aquell dia vam caminar uns 20 km que van passar factura però que van valdre la pena, al caminar vam veure moltes més coses de les que hauríem vist.

D’experiències durant aquests campaments de deu dies en van ser moltes: des de les de la meva funció com a assistent durant l’activitat de Camp Democracy, que es feia en cada Town, cada matí i servia per valorar els campaments i buscar millores aplicables al moment com en futurs campaments, com el moment en el que vaig participar en el Talent Show, així com una noia Alemanya de la meva Village, una companya del grup de voluntàries de l’ESC i un jove anglès que va convertir en un himne rap un conte sobre un ésser misteriós anomenat Gruffalo, entre moltes altres actuacions brillants. El moment quiz en el Pub, el celebrar els aniversaris de dues persones de l’equip, el fet de conèixer persones de Nàpols i Roma amb les que vaig poder parlar italià, així com parlar portuguès amb algunes persones que parlaven la llengua tot i no ser la seva llengua materna, el crear xapes, especialment algunes amb el nom i els pronoms. Cal dir amb orgull que el col·lectiu LGTBIQ+ era molt representatiu en aquests campaments, així com moviments feministes i antifeixistes, clarament era un lloc de pau i lliure on cadascú podia compartir els seus ideals, la seva cultura, la seva identitat amb tota tranquil·litat i autenticitat, i que de fet es tiraven estereotips per terra, per exemple, les persones angleses potser tenen fama de ser persones més tancades, més fines i presumides també, tot el que s’aprèn mirant i fent cas dels mitjans de comunicació, no? Doncs cal dir que en aquest campaments es trencaven aquests esquemes, aquestes idees per complet. En quan a vestuari per exemple, estaven de moda els petos o dungarees com es diuen allà i els pantalons abombats, cosa que molava molt per cert.

El dia 8 la gent va començar a marxar i a la tarda ja tornava a estar com en els primers dies, la zona on estaven els d’organització i les nostres tendes. Cal dir que per ser el Regne Unit, que té fama de tenir un clima molt humit, va regnar molt el Sol durant els campaments, va haverhi algun moment de pluja, fins i tot algun moment de ventada forta que es va emportar més d’una carpa de la Central Area a mig campament, però majoritàriament ens va fer bon temps i una temperatura agradable. Els últims dies va haver-hi una onada de calor tant intensa que a les hores de Sol no es treballava. Fins i tot vam buscar maneres de refrescar-nos, ja que les zones d’ombra eren escasses. Hi havia una piscina d’aquelles inflables que només cabien tres o quatre persones on l’aigua estava gelada.

Ja quan baixava la calor començàvem a recollir-ho tot: brossa del terra, despenjar llums… I una de les feines més pesades, literalment, però que es va convertir en una de les més divertides va ser la carregar taules i cadires a un camió i portar-les totes a un mateix lloc per quan vingués una empresa a recollir-les. El que va fer aquella tasca tant divertida va ser el poder pujar al camió i sentar-nos a la part de fora al darrere i anar així per torns de banda a banda.

D’experiències en va haver-hi tantes que necessitaria més d’un llibre sencer per explicar-les. D’experiències però, me n’he guardat dues pel final, aquestes van ser les cerimònies de la inauguració i la del tancament de la Common Ground.

En totes dues, tothom havia de portar alguna peça de roba del color de la seva Town i primer s’havia de juntar tothom davant de la carpa principal de cada Town i anar tota junta cap a davant del Main Stage allà es van fer diferents discursos tots en anglès i traduïts, a la cerimònia d’Inauguració es va traduir al francès i a l’espanyol i a la de tancament es va decidir incloure l’alemany a la llista. Després totes dues van tenir diferents actuacions, la que va ser més especial però va ser la de tancament, on les persones de cada Town van preparar una o dues actuacions. Finalment, el dia abans de la cerimònia del tancament, ens vam reunir les persones de la coral per preparar una cançó de zero sobre la Common Ground, aquesta es va fer preguntant quines experiències i records s’enduia la gent en una petita enquesta. Després vam fer una posada en comú i vam fer unes estrofes i una tornada multilingües per cantar-la al final de la cerimònia de tancament. D’aquella cançó en va sortir un lema, les paraules perfectes per acabar aquest article i resumir perfectament la meva experiència:

IT WAS FUN, IT WAS FUN AT COMMON GROUND!!

Judith Navarro Anacleto, Dosrius.

Publicat al Butlletí d’octubre de 2022

Maresmencs i maresmenques al món

12 desembre 2025

😀Alba

🛫Arenys de Mar

🛬França

✅ Camp de treball

Camp de treball a França

Experiència d’estiu fent un camp de treball a França

Hola! Soc l’Alba, tinc 15 anys, soc d’Arenys de Mar i aquest estiu vaig anar a un camp de treball a França. Jo sempre havia volgut fer alguna cosa així i aquest estiu vaig trobar l’oportunitat.

Com va començar tot:

Tot va començar perquè la meva mare va trobar un cartell al meu poble de la mobilitat Jove del Maresme i em vaig posar en contacte amb ells. Vaig tenir una reunió amb la Clara del Consell Comarcal. Em va acompanyar una amiga que en principi anava a venir amb mi, però després es va tirar enrere. En aquesta reunió es van comentar vàries webs de camps de treball i campaments i me les va enviar per Gmail.

D’aquelles webs la que més em va interessar va ser una que es deia COCAT i em vaig posar a buscar camps de treball, però com que era una mica tard només hi havia places a França i a Estònia i vaig preferir França per proximitat. En aquella web havies que posar tres opcions, i depenent del país on volies anar i de la gent que hi havia et tocava la primera opció o les altres dues. Crec que a mi em va tocar la segona o tercera opció, però m’agradava igual. El camp de treball tractava de crear jocs de fusta de gran format, encara que jo no havia fet mai fusteria vaig pensar que estaria bé per aprendre una cosa nova.

Els dies abans de marxar:

Al principi estava molt nerviosa, més que res perquè soc una mica tímida i de vegades quan conec a gent nova em costa de parlar, però va ser tot el contrari. Dies abans d’anar a França un home es va posar en contacte amb mi per mail dient que era un voluntari com jo al camp de treball. Em va semblar una mica estrany perquè semblava més gran que jo, però quan li vaig dir a la meva mare em va dir que li truquéssim així ens assegurarem. Quan vam parlar amb ell ens va dir que era el pare d’una nena d’Espanya que es diu Lucía, que aniria al mateix camp de treball que jo. Quan em vaig posar en contacte amb la Lucía per WhatsApp em vaig quedar més tranquil·la de saber que encara que no la conegués en persona almenys ja hauria parlat amb algú d’allà.

El viatge cap a Besançon:

Vaig anar amb els meus pares fins a Montpellier amb cotxe i la resta de camí el vaig fer sola en tren. Allà a Montpellier ens vam quedar un dia per visitar la ciutat i l’endemà vaig anar cap a l’estació de tren per marxar. Al principi estava molt neguitosa per si l’agafaria bé i per si havia de preguntar alguna cosa, ja que no se’m dóna gaire bé el francès. Però tot va anar bé i estava contenta per haverho fet jo sola. L’únic inconvenient va ser que quan vaig fer el transbord el tren es va retardar una hora i mitja per un incendi i vaig haver d’esperar a l’estació. Això va fer que arribés una mica més tard del previst, però a part d’això tot va anar perfecte. Quan vaig arribar a l’estació de Besançon m’estaven esperant una monitora amb més gent de la meva edat. Hi havia joves de França, d’Alemanya, d’Espanya i d’Itàlia. Quan vaig arribar amb la maleta tothom m’estava mirant, em va fer una mica de vergonya, però se’m va passar quan vaig començar a parlar amb la monitora en anglès.

Després em va presentar a la gent i la Lucía, que estava allà, em va preguntar si era amb mi amb qui havia parlat dies abans i jo li vaig dir que sí, i vam començar a parlar de camí cap al poble.

Els primers dies al Camp de treball:

El primer cop que vaig veure el lloc del camp de treball em vaig quedar una mica impactada perquè era molt diferent de com m’ho imaginava. Era un jardí molt gran apartat de la resta del poble amb dues tendes de campanya allargades amb lliteres a dins, hi havia camps amb vaques pasturant i al costat una casa molt gran. Ens van explicar que la casa era a on dormien els monitors i la gent que vivia allà, perquè era una casa on acollien a gent amb problemes de diners o alguna cosa així i les tendes de campanya era on dormiríem nosaltres.

També hi havia una taula molt gran al jardí, que sería a on menjariem els àpats dels dia. Quan vam arribar ens van deixar que fèssim una volta pel lloc i després d’això vam entrar a dins de la casa i vam jugar al futbolin. A mi em va agradar perquè tenia un ambient molt acollidor, pero no em va agradar tant quan vam començar a sopar i ens van dir que només menjariem carn dos cops a la setmana i justament aquell dia tocaba carn. Després de sopar vam fer una llar de foc perquè estavem al nord de frança i feia fred per les nits, i vam tenir l’ocasió de conèixer-nos més.

Al camp de treball:

Els dies següents ens vam repartir entre fer l’esmorzar, el dinar i el sopar la resta de dies i també vam començar a fer el taller de fusteria. Per les tardes feiem jocs esportius i culturals. També hi van haver dies que vam fer diferents activitats com anar a un llac, a un concert d’un grup francès o a visitar la ciutat de Besançon. A mesura que els dies passaven m’agradava més estar allà i m’ho passava molt bé amb els amics que havia fet allà. Al final els últims dies crec que tots estavem una mica tristos de marxar.

La tornada:

El dia que ja marxàvem cadascú se’n va anar a l’hora que tenia que agafar el tren. Quan em vaig despedir dels meus amics em vaig posar a plorar perquè pensava que no els tornaria a veure mai més, però ara encara parlo amb alguns d’ells i aquest desembre vindran uns amics italians a Barcelona i els anirem a veure jo, la Lucia i l’Ibai.

En què m’ha ajudat això?

Crec que això m’ha ajudat molt a guanyar independència i seguretat en mi mateixa. A més que també m’emporto molts amics i records d’aquells dies, m’ha servit per millorar l’anglès i el francès i he ajudat a un poble amb la fusteria. Ho recomano molt per a la gent que busqui una experiència diferent a l’estiu i s’atreveixi a sortir de la seva zona de confort.

Publicat al Butlletí de novembre de 2022

Maresmencs i maresmenques al món

12 desembre 2025

😀Anna

🛫Canet de Mar

🛬Bèlgica

✅ Pràctiques

Pràctiques professionals a Bèlgica.

Bon dia! Soc l’Anna Pérez, de Canet de Mar, i avui us vull explicar la meva experiència de quan vaig cursar les meves primeres pràctiques professionals a Mons, Bèlgica.

Just després d’acabar el màster en política Europea a l’Universitat de Lovaina, a Bèlgica, vaig decidir que m’agradaria estendre una mica més la meva estada al país. La meva experiència havia estat molt positiva, havia fet molts amics, m’agradava la cultura, i fins i tot i venir d’un poble costaner amb un sol constant quasi cada dia, ja m’havia acostumat a les pluges diàries! Va ser llavors quan vaig decidir buscar unes pràctiques per començar la meva carrera professional i descobrir de quina manera podia i volia utilitzar els meus estudis.

Tafanejant un dia per Facebok vaig veure una publicació d’una oferta de pràctiques professionals al butlletí mensual de la Mobilitat Internacional Jove del Maresme que s’adaptava al meu perfil acadèmic i personal. Les pràctiques eren per ser assistenta tècnica en projectes Europeus, a Mons, un petit poble al sud de Bèlgica, i tenien una durada de cinc mesos, de setembre 2021 al febrer del 2022. Les pràctiques eren organitzades pel programa Eurodissea, un programa de mobilitat transnacional que ofereix a les persones joves europees la possibilitat d’adquirir experiència professional i personal, i millorar el coneixement i l’ús d’un idioma estranger mitjançant unes pràctiques en empreses de les regions adherides.

El procés de selecció i els preparatius necessaris per marxar van ser molt fàcils gràcies a la plataforma. Eurodissea no només t’ajuda a buscar unes pràctiques que s’adeqüin al teu perfil, sinó que t’ajuda i t’acompanya durant tot el procés de selecció i l’arribada al país de destí. Per mi, el millor d’aquest programa va ser que, abans de marxar, em van oferir un curs intensiu de francès. El curset consistia en tres hores diàries durant dues setmanes i va ser molt beneficiós per mi ja que no només em va preparar per la meva arribada a Mons, sinó que també vaig conèixer a altres joves que marxaven a la mateixa regió de Bèlgica i amb els que vaig acabar creant una gran amistat.

L’adaptació a aquesta petita ciutat en la regió de Wallonia va ser molt ràpida. La major part del dia la passava a l’oficina, on vaig tenir la sort de tenir uns grans companys que estaven per mi i m’ajudaven amb tots els dubtes que tenia. Tot i que la feina que feia no era del tot el que jo m’esperava, vaig aprendre molt i vaig conèixer de primera mà com funcionen les empreses privades des de dins. Per les tardes, vaig apuntar-me a la lliga de bàsquet de la regió i vaig continuar amb les classes de francès. Aquestes dues activitats em van permetre conèixer molta gent, practicar molt el francès, i tenir una vida social molt entretinguda. Apart d’això, Mons era una ciutat universitària on hi havia molt bon ambient i molta gent jove amb ganes de fer amics i plans divertits.

Un cop acabades les pràctiques a Mons, vaig ser seleccionada per continuar la meva formació professional a la Comissió Europea, a Brussel·les, on vaig poder posar en pràctica tots els coneixements que havia après durant la meva estància a Mons i que em van permetre quedarme en aquest país estranger durant una mica més de temps.

Actualment, treballo a l’Havana, Cuba, a l’oficina tècnica de cooperació de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID). La vida al Carib és molt diferent del que estic acostumada a Europa, però estic gaudint moltíssim d’aquesta etapa de la meva vida. Sempre ha volgut poder visitar Cuba i conèixer la seva gent, la seva cultura i les seves platges; i per això estar aquí treballant em fa sentir molt orgullosa de tot el que he treballat per poder arribar on soc. Estaré aquí fins a l’agost de l’any que ve, i després espero poder trobar una feina estable en l’àmbit de cooperació internacional.

Els cinc mesos a Mons els recordo amb molta estima i alegria. Va ser un procés de creixement personal i professional que m’han beneficiat molt com a persona i també com treballadora. He millorat molt el francès en molt poc temps (vaig tornar de Mons amb un B1) i vaig conèixer amics que encara avui en dia, més d’un any després, formen part del meu cercle proper.

Jo recomano cent per cent als joves que tinguin pensat marxar a Bèlgica que facin el pas i que si poden utilitzin la plataforma d’Eurodissea. És un país increïble, amb gent molt acollidora i que et reben amb els braços oberts. El país és petit i el transport públic és accessible i molt còmode per poder conèixer totes les seves regions. També té molts països amb els que comparteix frontera que es poden visitar fàcilment els caps de setmana i els dies de festa. Per últim, per si no us havia convençut de com de bé que ho podeu passar en aquest petit país europeu, m’agradaria comentar-vos que el menjar típic són les patates fregides i els gofres, i la beguda preferida dels Belgues és la cervesa. Oi que ja us agrada més la idea?

Si us plau, si tens interès en conèixer amb més detalls les pràctiques Eurodissea, les pràctiques BlueBook o les beques de Cooperació del Ministeri d’Assumptes Exteriors, no dubtis en contactar amb mi, estaré encantada d’ajudar-te amb el que pugui.

Una abraçada,

Anna Pérez

Publicat al Butlletí de desembre de 2022

Maresmencs i maresmenques al món

12 desembre 2025

😀Create’n Share 2.0

🛫Alemanya i Itàlia

🛬Malgrat de Mar

✅ Intercanvi juvenil

Voluntariat Europeu a Estònia.

Create’n’Share 2.0. 21 joves van participar al primer intercanvi juvenil que ha acollit el Maresme, a Malgrat de Mar, del 11 al 21 d’Abril. Aquest mes la secció Internacional no surt del Maresme, ja que són els joves d’altres països els que han vingut a participar a l’intercanvi internacional. El grup, fomrat per 9 joves del Maresme, 6 d’Alemanya i 6 de Itàlia, va conviure durat deu dies a Malgrat de Mar.

Fugint del típic turisme de sol, platja i sangria, els joves han pogut gaudir de la Cultura Popular. Han pogut viure un Correfoc (en viu i en directe) i compartir una nit amb la colla de diables del Malgrat. Van realitzar una gimcana cultural al municipi i van presentar el seu projecte a l’Ajuntament, amb els representats de diferents municipis i el consell comarcal. La tasca principal dels joves era crear tallers i oferir-los a diferents espais i amb públics diferents: Es van fer tallers a cursos de monitors de Lleure: taller d’artesania a Cabrera de Mar, taller d’expressió artística i foto a Calella i taller de reciclatge musical a Mataró. També es van fer un taller de jocs esportius al Casal d’infants de Cabrera de Mar, i un taller de batuts saludables de fruites al festival infantil DIVERTIT de Premià de Dalt. A més, també es va fer un taller obert a Can Jorba de Vilassar de Mar on es van repetir els tallers de fialtre, polseres i dibuix. I un taller per crear nous intercanvis juvenils a Malgrat de Mar.

Un intercanvi juvenil no és res sense els participants, els joves que posen la seva energia, el seu temps i la seva il·lusió en aquesta trobada. Són aquests joves els que comparteixen les seves reflexions amb nosaltres:

“Personalment l’exchange m’ha fet descobrir coses noves de gent d’altres països. He après que el respecte és la base de qualsevol relació i que sense ell no vas enlloc, he après que hi ha formes de divertir-se i aprendre a la vegada. Ha sigut una experiència inoblidable que ens ha fet créixer com a persones. Petits, grans, Italians, Alemanys, Catalans… tots som iguals.”

Júlia Bazar (Arenys de Mar)

“He conegut moltes persones noves en aquest intercanvi. Penso que el món necessita més projectes com aquest. Penso que són una gran oportunitat per aprendre amb els altres sobre els altres i també sobre un mateix. He pogut conèixer la cultura de diferents països i aprendre noves llengües a l’hora que m’ho he passat molt bé. També he après la importància del respecte, l’empaita i la tolerància en un grup amb tantes persones i tant diferents.”

Jacqueline Hartfiel (Alemanya)

“Després d’haver viscut aquest exchange, el meu primer, m’emporto la gran conclusió que convivint és la manera ideal per a conèixer els demés. El que et permeten aquestes trobades és temps. Quants cops ens queixem de no tenir temps en el dia a dia per dedicar als nostres amics més propers? En els intercanvis disposes de temps per a conèixer altres persones, amb les quals mica en mica crees un vincle de grup molt intens i, sobretot en aquest projecte Create’n’Share, temps per a tu, per plantejar-te què t’agrada, què et motiva i com ho pots compartir i gaudir amb gent que es mou per interessos i maneres de ser i fer similars. Per mi, ha estat un parèntesis el qual m’ha servit per replantejar-me com soc jo individualment i dins d’una comunitat. He après a dir adéu a manies, pors, vergonyes i prejudicis que molts cops ens sobrepassen i només limiten la comunicació entre uns i altres. El desig de conèixer a l’altra persona que tenim davant nostra ha de vèncer tot això. Sobretot, aprens a donar cada dia una mica de tu a les altres persones. Aprens a rebre la gent amb un somriure per començar amb energia el dia, Ei! Hola! Bon dia! -tot i que jo crec que el que encara estic aprenent és a dir-les adéu-. Prefereixo un fins aviat.”

Àngela Balcells (Vilassar de Mar)

“L’experiència ha sigut molt interessant per a mi, mai havia participat en un intercanvi juvenil internacional. He d’admetre que la començament estava una mica neguitós, ja que em pensava que era per a “nens”…. Però he d’admetre que he conegut gent molt interessant i amb inquietuds (artístiques) molt properes a mi. Encara mantenim contacte i possiblement hi hagin futures col·laboracions. Quan vaig tornar, tenia la sensació clàssica de malenconia de quan tens una bona experiència. 100% recomanable”

Luca Pravato (Itàlia)

“Create’n’share és una oportunitat. Per a mi, personalment, és un projecte que m’ha aportat molt i que espero que em segueixi aportant. És una experiència que et permet aprendre i conèixer de manera més lúdica. Compartir deu dies amb persones provinents de diferents països és molt enriquidor. No només et permet practicar l’anglès, sinó que t’obre noves vies de comunicació. He aprés a intentar fer-me entendre, sense la necessitat d’un

llenguatge concret, permetent-me la utilització de la diversitat de les formes de comunicació.”

Marta Sanvicente (Vilassar de Mar).

Publicat al Butlletí de maig de 2014

Veure'n més