Maresmencs i maresmenques al món


😀Júlia

🛫 Malgrat de Mar

🛬Colòmbia

✅ Viure

MENÚ


La Júlia ens explica la seva experiència en comunitat a Colòmbia

Hola! Sóc la Júlia Crosas, de Malgrat de Mar. Després de graduar-me com a psicòloga l’any 2018 vaig començar a viatjar per Sud-Amèrica.

El maig de l’any passat, vaig participar a una trobada internacional de viatgers a Santa Marta, Colòmbia. Allà vaig conèixer la comunitat “El Juego” i em va encantar. Vaig trobar altres formes d’entendre la psicologia i les relacions humanes; de donar suport a les persones per apropar- se als seus propòsits i somnis.

Des del novembre passat visc en aquesta comunitat a San Rafael, Colòmbia juntament amb 30 persones de diverses parts del món. Ens dediquem a la resolució de conflictes, tant individuals com col·lectius. Combinant diversos coneixements científics i espirituals, desenvolupem mètodes sanadors, que anomenem portes.

En aquesta situació d’incertesa global, lluny de la meva família, sento una mica de por quan escolto les noticies i em pregunto on ens porta tot això; al mateix temps em sento feliç d’estar a aquí: un lloc on aprenc, creixo i comparteixo tot el que passa amb les persones amb les quals convisc. Estem molt contens d’estar en una casa als afores d’un petit poblet rodejat de muntanyes, rius i vegetació de tota mena on podem gaudir de la naturalesa que aquest lloc ens ofereix encara que estiguem en quarantena.

El cas de Coronavirus que es troba més a prop es situa a gairebé 2 hores d’aquí i la ciutat més gran a 3. L’ajuntament local ha pres mesures de prevenció de forma ràpida i eficaç: immediatament es van tancar les portes del poble i el personal sanitari realitza visites a les cases per informar de les mesures de seguretat a les persones.

Per ara, la gent no pot venir a rebre els mètodes de forma presencial però trobem noves formes d’arribar a ells en les plataformes online. Tot i les adversitats, seguim creixent amb els nostres projectes i ara comprarem una terra molt bonica amb rierols, naixements d’aigua i boscos natius que volem preservar.

Si voleu saber més sobre el lloc on visc o els mètodes que desenvolupem podeu fer un cop d’ull a la nostra pàgina de Facebook: https://www.facebook.com/eljuegoconsciente

Una abraçada des de l’altre banda de l’oceà.


Publicat al Butlletí de juny de 2020

Maresmencs i maresmenques al món


😀Gemma

🛫 Mataró

🛬Alemanya

✅ Voluntariat

MENÚ


La Gemma ens explica la seva experiència com a voluntària a Alemanya

Gemma Piqué Oliván –de Mataró a Ostfriesland – Rhauderfehn, Alemanya

Com a molts, un cop acabat el batxillerat va arribar el moment d’enfrontar-me a la pregunta que havia estat evitant durant dos anys. Cap a on volia enfocar la meva vida, quina carrera escollir i a quina universitat inscriure’m. No tenia les coses gens clares i vaig contemplar l’opció de fer un any sabàtic, dedicar un any a viure noves experiències, aprendre un nou idioma i donar-me temps per mi i per pensar.

En aquell moment vaig començar a investigar i gràcies a l’assessora del servei de mobilitat internacional jove del Maresme vaig descobrir el Cos Europeu de Solidaritat (EVS). Un programa de voluntariat amb projectes per tot Europa i subvencionat per la Unió Europea. En un primer moment semblava una idea perfecta, totes les despeses estarien cobertes, em donaven un lloc per dormir, diners per comprar menjar, l’oportunitat de fer un curs per aprendre l’idioma del país i podia formar part d’un programa de voluntariat.

Vaig registrar-me a la pàgina oficial, omplint totes les dades personals i preguntes, només em faltava inscriure’m a ofertes concretes per començar el procés de selecció però em vaig deixar endur per l’opinió dels meus pares i ho vaig deixar tot endarrere per començar una carrera universitària.

A la universitat, tot i conèixer a gent meravellosa i tenir assignatures que em van agradar, no sentia que allò que havia escollit m’omplis com per dedicar-m’hi o continuar. Suposo que en el fons no em parava de preguntar com hauria sigut si hagués marxat. Així que finalment vaig decidir inscriure’m a diferents ofertes EVS, tenia la sensació que si no marxava ara potser mai trobaria el temps per fer-ho.

Un dia a finals de Juliol vaig tenir una entrevista per Skype amb l’organització amb la qual estic treballant. Durant la trucada després d’unes preguntes bàsiques per coneixem em van proposar directament si volia formar part del seu equip. Vaig tenir un mes per organitzar-ho tot, no va ser massa feina, només vaig haver de buscar un vol i aconseguir una organització que fes de “sending organisation” per poder firmar el contracte.

Així que vaig arribar a Rhauderfehn, Alemanya, un poble que es troba a una hora de Bremen i al costat de la frontera amb Holanda sense saber molt bé a on anava i que anar a fer. Ara després d’uns quants mesos ja em sento més ubicada, el meu programa de voluntariat està enfocat als joves.

Al matí estic treballant al Gymnasium, una mena d’institut, ajudant als professors quan ens ho demanen, duen a termes diferents petits projectes sobre la Unió Europea i també fent activitats amb els infants durant les hores de pati. A més a més després de dinar els voluntaris ens encarreguem de tres AG que serien com activitats extracurriculars. Fins al moment estem duent a terme dos tallers de cuina on a més d’ensenyar diferents receptes típiques catalanes i espanyoles, estic aprenent cuina italiana, nòrdica i alemanya, gràcies als meus companys. També estem impartint un taller de llengües romàniques ensenyat nocions bàsiques d’italià i castellà, aquest taller però s’acaba en breu i ara ens han permès organitzar un AG des de zero sobre el tema que vulguem.

A part de l ́escola algunes tardes hem d’anar a treballar al “Jugendcafé” del poble, és un cafè que dirigeix l’ajuntament on els joves poden venir a passar l’estona jugant al futbolí, al billar, a la PlayStation… mentres poden demanar menjar i beguda que tenen preus econòmics. A més també estem intentant organitzar esdeveniments i tornejos.

Com podeu imaginar la llengua és un obstacle important, tot i que vaig cursar alemany a l’escola, quan vaig arribar a Alemanya em vaig adonar que em queda molt per aprendre. És una llengua que requereix dedicació, per sort a mi i als altres voluntariats ens han proporcionat un curs. A part d’aprendre alemany també estic millorant i practicant molt més l’anglès, amb els meus companys parlem pràcticament sempre amb anglès i la majoria dels alemanys que hem conegut tenen un molt bon nivell. Tot i que el principi va ser un repte parlar amb anglès ara cada vegada em sento més còmode i amb més fluïdesa.

Un altre obstacle podria ser viure fora de casa aprendre a organitzar-me, cuinar, netejar, arreglar coses, en definitiva ser més independent i autònoma. En general no se m’ha fet difícil, però tots hem hagut d’aprendre és a ser pacients i adaptar-nos a la manera de fer dels altres. Estic treballant i convivint amb les quatre mateixes persones, tots cinc passem la majoria del temps ja sigui laboral o temps lliure junts pel què hem hagut de cooperar per tenir una bona convivència. De moment no hem tingut cap problema i podria dir que compartir aquesta experiència amb cada un d’ells és el més positiu, estic aprenent moltíssim i fent bons amics que després d’aquest any podré anar a visitar.

El que poder ha estat més difícil és trobar coses per fer durant el temps lliure, estic a un poble bastant petit on només hi ha supermercats i cases pel que tot queda molt limitat. A més els diumenges els autobusos no funcionen així que només ens podem moure amb cotxe. Per sort una de les companyes té cotxe cosa que ens ha permès fer una mica de turisme i visitar pobles o i ciutats com Bremen o Groningen. Conèixer gent al principi va ser complicat, ja que aquí la gent està acostumada a quedar a casa amb els amics. Tot i això ara ja coneixem a més joves del poble que ens han convidat a formar part d’alguns dels esdeveniments que organitzen. A més també hem conegut a un altre grup de voluntaris que viuen al poble del costat, el qual es troba a 15 minuts amb bicicleta. Quasi se m’oblidava, a Alemanya tothom va amb bicicleta, es casi imprescindible per poder moure’t i anar d’un lloc a l’altre.

En general podria dir que estic molt contenta amb la meva decisió, aquest any estic adquirint nous coneixements, descobrint nous punts de vista i m’està deixant relaxar-me i tenir temps per planejar i enfocar el proper pas. Si estàs pensant a fer un any sabàtic, t’ho recomano al 100%. Ha sigut una de les millors decisions que he fet; tot no és perfecte però cada petita situació amb la qual t’has d’enfrontar et fa valorar més les coses.

El que sí que us recomanaria si voleu fer un EVS, és fer una bona investigació sobre els diferents projectes i també sobretot el lloc on voleu anar i quines possibilitats ofereix. A més si podeu sempre és bo tenir un coneixement bàsic de la llengua oficial del país, la gent t’ho agrairà.


Publicat al Butlletí de març de 2020

Maresmencs i maresmenques al món


😀Irene i Rita

🛫 Arenys de Mar

🛬Sud Amèrica

✅ Viatge alternatiu

MENÚ


En ruta per Xile, Bolívia, el Perú, l’Equador i Colòmbia. El viatge de la Rita i la Irene.

El gener de l’any 2018, jo i la meva millor amiga Rita vam decidir començar una aventura a Xile, una aventura que duraria sis mesos i ens portaria a visitar una bona part de Sud Amèrica de manera improvisada.

Vam arribar a Santiago de Xile a finals de gener, i allà ens esperaven uns amics d’Arenys que viuen allà, els quals ens van fer de “pares” en aquesta primera etapa de la nostra aventura. Vam dormir a casa seva, ens van cuidar com unes reines i van fer que l’arribada a aquest magnífic país fos d’allò més agradable.

A partir d’aquí, vam recórrer Xile, des del sud: carretera austral, Chiloé fins al nord, el màgic Desert d’Atacama, i vam creuar la frontera cap a Bolívia. Xile és un país de contrastos, però cada cop més occidentalitzat.

Bolívia, en canvi, és un altre món. Vam tenir problemes per entrar al país, perquè la comunitat minera estava protestant per les seves nefastes condicions, així que en comptes de creuar per la frontera que hi ha just al costat del Desert d’Atacama, vam haver d’agafar un bus de més de 20 h per entrar per una altra frontera i arribar a Cochabamba. Aquí vam conèixer per primer cop la Bolívia autèntica, una Bolívia que no et deixa indiferent. A partir d’aquí, vam recórrer el país passant per Sucre, Potosí, Uyuni i Paz, i Copacabana. El llac Titicaca va ser la porta que ens va portar al Perú, un país immens que ens deixaria amb la boca oberta a cada lloc que anàvem. La seva gent, el menjar, la natura, la cultura. A Lima vam estar a casa d’uns amics dels nostres pares, que a part de cuidarnos i transmetre’ns el seu orgull peruà, ens van donar l’oportunitat de passar quatre dies a la Selva, on tenen una finca cafetera, convivint amb una família local. Perú, ens va captivar, no hauríem marxat mai d’allà

Però vam seguir cap a l’Equador perquè a aquestes alçades ja havíem decidit que tornàvem a casa des de Cartagena d’Índies, per tant, ja teníem una data límit i molt per conèixer. El nostre pas per l’Equador va ser més intens, ja que vam recórrer molts quilòmetres i vam aprofitar-los tots. Essència andina i una naturalesa impressionant (la “Laguna Quilotoa” no és famosa com el Machupicchu, però no et deixa indiferent).

A Quito, també vam tenir la sort d’estar acollides a casa d’una ballarina equatoriana, el fet de tenir contactes locals en el viatge, ens va facilitar moltes coses i sobretot ens va aportar una perspectiva diferent dels diferents països. A la frontera, passant cap a Colòmbia, vam viure en primera persona la tragèdia veneçolana. Això va ser una lliçó de vida, famílies refugiades preocupant-se perquè nosaltres poguéssim creuar sense problemes.

Per últim, Colòmbia, un país de música, calor, colors, palmeres, salsa, festa, platges, hamaques, deserts… un país que malgrat que la seva història és alegre, i que cuiden als turistes per sobre de tot. Després d’enamorar-nos del país, la millor manera d’acabar el viatge va ser recorrent l’illa de San Andrés amb moto, fent snorkel amb un tal Chipi, que es va oferir a ensenyar-nos els secrets de la costa de l’illa.

Pel que fa a temes de visat, no vam haver de fer res. En aquests països tens visat de 3 mesos de turista (excepte a Bolívia, que és d’un mes) i per tant, no vam haver de fer gestions prèvies. No vam treballar, però sí que vam fer voluntariats (a través de la pàgina Workaway) a Xile. Vam treballar en unes termes naturals, i també en un alberg. Així mateix, a Xile també vam fer Couchsurfing, i va ser una gran experiència que ens va permetre conèixer a grans persones.

Així en general, no ens vam trobar cap dificultat. Voldria destacar que malgrat ser dues noies viatjant, vam moure’ns per llocs gens turístics i mai vam viure cap situació perillosa ni compromesa.

Quan teníem dubtes, preguntàvem molt en grups de “mochileros” del Facebook, o a les persones que coincidíem pel camí. També ens assessoràvem molt preguntant a la gent local a l’hora d’aconsellar-nos per seguir la ruta, llocs per visitar, llocs a on dormir, etc. Aquesta va ser la manera de fer una ruta única que ens va portar a llocs que mai haguéssim pensat.

Com a consell per qui vulgui viure una experiència similar, en primer lloc diria que portin la motxilla ben buida de material (que al final les coses imprescindibles són ben poques i tot acaba fent nosa), i que facin turisme responsable, és a dir viatjant sense deixar rastre per allà on passes, ser respectuosos, informar-se dels dubtes amb la població local, interactuar amb ells (per mi és del més enriquidor) i desmarcar-se del turisme massiu. Aquest viatge ha marcat les nostres vides i ho recomano absolutament a tothom.


Publicat al Butlletí de setembre de 2020

Maresmencs i maresmenques al món


😀Adriana

🛫 Alella

🛬Xile

✅ Estudis

MENÚ


Descobrint Xile a través d’un Erasmus d’arquitectura

Hola! Sóc l’Adri, d’Alella. Estic estudiant arquitectura a Barcelona i vaig aprofitar l’oportunitat de poder marxar d’intercanvi a través de la universitat per anar a estudiar el 4t curs a Valparaíso, a Xile. Dir que vaig estar un any sencer a Valparaíso no seria del tot veritat. Si bé és cert que a efectes pràctics vaig estar un any fora de casa, un cop a Llatinoamèrica em vaig moure molt. Les distàncies allà se’m van fer molt curtes! Vaig arribar a Xile el 24 de juliol de 2018. No hi havia cap rastre de la calor de Catalunya: a l’aeroport de Santiago de Xile estàvem a zero graus, ple hivern. Vaig marxar sense tenir gaire idea d’aquell lloc nou que seria casa meva durant un any. Suposo que marxar a través de la universitat em feia sentir més segura, ja que almenys de la part més burocràtica se’n van encarregar una mica. Visats, permisos d’estudiant, tot plegat tampoc va ser massa feina. Marxàvem sis estudiants d’arquitectura a Xile, dos a Valparaíso i quatre a Santiago. Tenia ganes d’anar-hi sola, o almenys amb gent que no conegués, però em vaig endur la sorpresa que les altres places les van donar a unes noies un any més grans que jo però molt amigues meves! I en el fons va ser més fàcil començar en un lloc nou tenint algú al costat. A Valparaíso hi vaig anar amb la Mar. Quan vam arribar allà, ens hi esperava la Marta, una noia de la nostra universitat que just estava acabant el seu intercanvi. Vam arribar a Xile i vam anar a petar directament al seu grup d’amics meravellós, i molta gent xilena que omplia la casa cada dia. Recordo el dia que la Marta va tornar a Barcelona, els primers comiats quan tot just només portàvem un parell de setmanes a Xile. Crec que coincidir amb ella uns dies ens va aclimatar de cop. Ens vam quedar a viure a casa seva, la Casa Verdolaga, quina meravella de casa! Bé, meravella segons com es miri. Valparaíso és una ciutat portuària i amb moltíssim pendent, i està ple de casetes amuntegades les unes amb les altres. Casa nostra era una casa de set habitacions i una gran sala que tant feia de cuina com de menjador com d’estudi, una mica de tot. Però alhora plena de goteres els dies de pluja forta, sense calefacció i amb un munt d’escales per arribar-hi! Pensava que viure amb sis persones més seria molt caòtic però ens aveníem molt bé i portàvem més o menys els mateixos ritmes.

Realment tenia moltes ganes de viure fora de casa, de compartir casa amb altra gent de la meva edat. La Lena, el Bat, la Helen, el Toby, la Itsaso, la Mar i jo. Alemanya, França, Dinamarca, País Basc i Catalunya. Suposo que sempre que marxes d’intercanvi l’experiència és molt especial, ja que en el fons la gent marxa perquè en té ganes. A Valparaíso m’hi vaig trobar un grup enorme d’estudiants d’intercanvi i ben ràpid vam crear una gran família. Era una sensació estranya, ja que érem gent sense cap vincle previ amb el lloc, i per tant amb una llibertat absoluta per moure’ns i conèixer coses noves. Però, tot i que hi estava molt a gust, jo havia anat d’intercanvi per conèixer Xile, els seus racons i la seva gent. Així que de mica en mica em vaig anar apropant a la gent d’allà. Sincerament, va ser molt fàcil. Mai m’havia sentit tan acollida en un lloc desconegut. Els primers dies a Xile em van fer la mateixa pregunta milions de vegades. Per què Xile? Podia haver escollit qualsevol altre país del món gairebé. I jo tampoc ho tinc massa clar. Tenia moltes ganes de marxar un any sencer fora, no volia anar a un lloc de parla anglesa i més enllà de la universitat m’interessava anar a un país que m’ensenyés coses noves. No sabia ni que existia Valparaíso, però a poc a poc vaig anar investigant i vaig veure que era el lloc on havia d’anar.

Tot i ser ciutat, Valparaíso és petit i la vida quotidiana hi és molt fàcil. Coneixíem totes les botiguetes del barri i al cap de ben poc vam passar a ser unes veïnes més. La universitat va acabar de decantar-me per marxar allà. Estudiar arquitectura a Barcelona, tot i que m’agradi molt, és molt desgastant, i cap a quart curs la majoria tenim ganes de prendre’ns la carrera amb una mica més de calma per gaudir-la bé. La universitat de Valparaíso era perfecta per a això. Segur que hi ha universitats amb més prestigi o amb millor professorat, però jo allà vaig aprendre arquitectura des d’un altre punt de vista. Fèiem classes de poesia, d’expressió corporal, compartíem assignatures amb gent de disseny i amb gent d’altres cursos. I vam aprendre a construir i a conèixer els materials. Al novembre, vam marxar dues setmanes a Brasil. L’anomenada “travesía” forma part del pla acadèmic, i de fet és la base de l’ensenyament de la universitat.

Podria estar pàgines i pàgines parlant de la universitat i de la seva gent, em van fascinar i van ser la meva principal porta d’entrada a la societat xilena. He deixat allà grans amistats que de ben segur m’acompanyaran molts anys més! Sento que d’alguna forma vaig viure dos intercanvis diferents. Al gener, molts estudiants d’intercanvi van tornar al seu país, ja que molta gent només venia per un semestre. Allà el curs està girat respecte al nostre: el curs comença al març i acaba al desembre. Així que vaig passar unes vacances de Nadal a ple estiu. Els tres mesos d’estiu, i de vacances, em van permetre conèixer molts llocs nous. No sé si ara tornaria a viatjar tant com vaig fer, però el cert és que va ser meravellós. Vaig conèixer Bolívia, Perú, la Patagònia i el nord de Xile. Xile és tan llarg i estret que hi trobes tants climes com et puguis imaginar. Al gener, vam volar fins al sud de tot de Xile i ens vam passar tot el mes pujant cap amunt de mica en mica, “mochileando” com diuen allà  Motxilla a l’esquena, i a caminar i conèixer gent amb qui compartir el viatge

Quan al març vaig tornar a la universitat, vaig sentir-me com quan comença un curs nou. Amb la il·lusió de veure aquella gent que en pocs mesos s’havien convertit en el meu dia a dia. Els últims mesos van passar volant, el temps s’anava escolant i no paràvem de viure noves experiències. Sempre hi havia gent interessant a qui conèixer, Valparaíso és el niu de la bohèmia xilena i volguessis o no et topaves amb recitals, música improvisada al carrer o artistes que pintaven meravelles. Vaig sentir-me molt còmoda en aquell país que, tot i ser paradigma del neoliberalisme més arrelat, dóna una gran importància a la cultura, i ho fa d’una forma gens elitista. Allà el jove que pinta retrats a la cantonada xerra amb el gran poeta que no para de publicar. D’alguna forma sentia que allà la gent feia vida de carrer perquè compartien lluites polítiques molt més conscientment que aquí. I és de les coses que més trobo a faltar, les lluites compartides i la facilitat amb què, tot i la diferència, passaves a ser una més en qualsevol espai.

No tenia del tot clar per què marxava de casa, ni tampoc per què marxava a Valparaíso, però el que ara tinc molt clar és que no dubtaré en tornar-hi al més aviat possible, per continuar vivint tot allò que sento que vaig començar a sentir com a propi.


Publicat al Butlletí d’octubre de 2020

Maresmencs i maresmenques al món


😀Samuel

🛫 Premià de Dalt

🛬Anglaterra

✅ Formació internacional

MENÚ


Per què participar en una formació internacional? En Samuel ens comparteix tot el que et pot aportar

Hola! Sóc en Samuel Rodríguez, de Premià de Dalt.
Des de sempre he tingut la curiositat i la motivació per viure noves experiències per conèixer més sobre mi mateix i tot el que m’envolta. Impulsat per aquesta motivació, vaig tindre el plaer de participar en el curs de formació Erasmus+ anomenat “Rites of Passage: Strengthening Our Communities”, celebrat al Centre Asha (Forest of Dean, Gloucester, Regne Unit), del 2 a l’11 de març de 2020. Hi vaig anar amb el suport de la Fundació Catalunya voluntària.
Erasmus+ és un programa internacional amb diferents opcions, no solament es realitzen intercanvis entre universitats. Existeixen altres vies per poder viure una experiència a l’estranger que s’adapti a les teves necessitats. Hi han dos grups: curta i llarga durada. Dins del primer grup es troben els voluntariats fins a 2 mesos, les formacions i els Youth Exchanges, els quals són projectes de 10 dies sobre una temàtica específica, on participen fins a 30 participants de diferents nacionalitats europees. La Unió Europea s’encarrega de totes les despeses; facilita transport, allotjament i manutenció a cost zero. És a dir, podeu viure durant 10 dies en un altre país, convivint dins d’un ambient internacional i realitzant un projecte que t’agradi per desenvolupar habilitats personals i/o professionals.

Referent al segon grup, es troben els voluntariats de llarga durada fins a 12 mesos i els intercanvis universitaris, coneguts com Erasmus, per estudiar uns mesos en una universitat estrangera.
Jo us parlaré sobre les formacions!
Mai sabeu què us portarà aquest tipus d’aventura, però el que sabeu segur és que serà única i amb moltes històries per explicar. El projecte és de 10 dies on hi ha moltes emocions i sentiments barrejats, la gent es converteix en la vostra família i, al final, us n’aneu amb mil records.

Referent al projecte que vaig realitzar, l’Asha Centre és un lloc situat dins del Bosc de Dean, de manera que, com us podeu imaginar, el recinte està completament envoltat de natura. A tot arreu hi ha color verd i això convida a estar tranquils mentalment i a desconnectar, de vegades fins i tot proporciona inspiració, com J.R.R. Tolkien, qui es va inspirar en aquest entorn màgic per escriure les seves famoses novel·les.

El tema del projecte eren els ritus de pas i com podem reforçar les nostres comunitats a través d’ells. El curs ens va servir per connectar-nos amb la natura i establir un vincle amb els altres participants, a través de l’intercanvi cultural i compartir altres punts de vista. Cada dia fèiem diferents activitats que convidaven a reflexionar i a conèixer una mica més de nosaltres mateixos, a intentar desxifrar el que buscàvem en el curs i, d’alguna manera, a la vida. Això es va aconseguir fent converses en grup, excursions pel bosc, cantar cançons típiques d’altres cultures, i, fins i tot, vam fer una peregrinació a Glastonbury, que és una ciutat coneguda pels seus mites i llegendes místiques. Totes les activitats van ser útils per fer finalment el nostre propi ritu de pas, que va donar sentit a tot el viscut fins aquell moment.

El meu temps a Asha va ser una experiència interessant, que em va ensenyar més sobre mi mateix i acceptar-me tal com sóc. La major part ha estat gràcies a conèixer gent impressionant de diferents parts d’Europa, la sensació d’empatitzar amb una persona d’un altre país i veure totes les coses en comú, et fa ser més tolerant i de mentalitat oberta

He tingut la sort d’estar involucrat en dos projectes internacionals, i considero que l’aprenentatge més important que t’emportes és sobre tu mateix; desenvolupar noves habilitats i enfortir les que ja teniu, conèixer gent amb diferents punts de vista, estar envoltat d’altres cultures, practicar una llengua estrangera, guanyar confiança en un mateix, viure aventures, sortir de la famosa zona de confort… però prefereixo no continuar amb la llista, de manera que haureu de descobrir-ho vosaltres mateixos! Estic molt agraït per haver viscut aquesta experiència i animo absolutament a tots els interessats a participar en aquest tipus de projectes, no us en penedireu!


Publicat al Butlletí de novembre de 2020

Una delegació dels Balcans s’interessa pel funcionament de l’Oficina Jove del Maresme

El funcionament de l’Oficina Jove del Maresme en la seva doble vessant d’impuls de la participació vinculada a l’informació juvenil i de coordinació amb els ajuntaments de la comarca ha despertat l’interés d’una delegació de professionals d’Albània, Bòsnia i Hercegovina i Montenegro que ha visitat Catalunya en el marc del projecte YINFOPIONEERS impulsat per l’Agència Europea d’Informació Juvenil (ERYCA).

A la reunió, que es va celebrar el 21 d’abril a l’Espai Jove Cerdanyola de Mataró, a més del Servei de Joventut de l’Ajuntament de Mataró i del Servei comarcal de Joventut, hi va participar el Servei de Joventut de Premià de Dalt que va presentar el seu projecte de Corresponsals juvenils.

La delegació dels balcans estava integrada per diferents perfils tècnics d’entitats juvenils que van visitar el Maresme per conèixer de primera mà com es treballen els processos de participació juvenil vinculats a la informació juvenil i el treball que es realitza des del Servei comarcal de Joventut amb els ajuntaments del territori.

A la visita també van assistir professionals tècnics de l’Agència Catalana de Joventut que forma part del consorci del projecte YUNFOPIONEERS com a membre de prestigi i amb trajectòria en la implementació de xarxes d’informació juvenil.

Presentació de l’Oficina Jove del Maresme i del projecte Corresponsals juvenils de Premià de Dalt

Maresmencs i maresmenques al món


😀Yara

🛫 Vilassar de Mar

🛬Estats Units

✅ Estudis

MENÚ


Primer de batxillerat als Estats Units, l’experiència de la Yara a Colorado

Què et va portar a estudiar als Estats Units?

de final de curs o les animadores, el futbol americà… I llavors sempre m’havia agradat. O les típiques pel·lícules de Nadal on surten els nens i nenes, que estan nevant i amb els regals i totes les cases super decorades. Sempre m’ha agradat aquest tipus de vida. I un dia vaig veure a YouTube una noia que havia fet un any d’intercanvi i em vaig adonar que aquesta era una possibilitat: anar-me’n fora i viure-ho. Ho vaig comentar amb els meus pares i els vaig convèncer. Tot es va començar a organitzar l’estiu després de fer 3er d’ESO. Tots els papers amb l’agència es van fer mentre cursava 4art d’ESO, em van buscar família i escola. Vaig marxar a l’agost, ho vaig fer amb ICES (https://www.ices-spain.com). Tenen borsa de famílies als Estats Units i s’encarreguen de posar en contacte els i les estudiants amb les famílies.

Abans de marxar als Estats Units ja sabies amb quina familia viuries?

No, ho vaig saber el 7 d’agost, i vaig viatjar el 23. En aquella època estava súper nerviosa perquè no sabia si marxava o no. El dia que va arribar l’e-mail amb la confirmació em vaig emocionar molt. La destinació era Colorado, i vaig començar a buscar informació perquè no tenia ni idea de com era el lloc. Vaig llegir que hi feia molt de fred. Colorado està al mig dels Estats Units: més amunt de Texas, té forma de quadrat.

Com van ser els teus inicis estudiant a Colorado?

Al principi era una mica estrany, perquè estava amb una família que tenia tres fills i em va tocar un “double-placement”, que vol dir que la família acull a dues estudiants d’intercanvi. Estava juntament amb una estudiant d’alemanya. La veritat és que d’aquesta manera va ser fàcil adaptar-me a la família, ja que tenia a algú amb la qui compartia habitació i ens enteníem, estavem en la mateixa situació en la que tot era nou per les dues. La família em va encantar, eren molt macos.

La família ja tenia experiència acollint a joves internacionals?

La meva mare d’acollida és entrenadora de l’institut, i l’any anterior una estudiant d’intercanvi que estava al grup d’animadores s’havia quedat sense família a meitat de curs, i li va oferir que es quedés a casa seva. Així, va acollir sense estar al programa. Com que li va agradar l’experiència va decidir entrar-hi, i la Helen i jo vam ser les seves primeres estudiants d’intercanvi de manera oficial.

Com era la vida a l’institut?

Bé, és molt diferent d’aquí a Catalunya. Per exemple, jo no tenia una classe fixa on els i les companys/es sempre eren els mateixos durant tot l’any, sino que m’apuntava a unes assignatures i a cada classe hi havia gent diferent. És l’alumnat el que es mou de classe en classe, no el/la professor/a. Les edats també es barregen. En el meu cas, vaig escollir biologia, i allà la majoria eren de 3er i 4art, i jo estava fent 1er de batxillerat. En canvi, a l’assignatura d’anglès tots érem del mateix curs.

Què tal amb l’anglès?

Molt bé. Al principi no tenia un mal nivell, perquè a Espanya treia notables o excel·lents. Però sí que és un altre rotllo, per molt que tragués bones notes aquí. Allà parlava tota l’estona en anglès, i si no sabia alguna cosa m’havia d’espavilar. Només havia de preguntar o ho buscava al Wordreference.

Els i les alumnes estaven acostumats a rebre estudiants d’intercanvi?

A la meva escola si, i crec que en general estan acostumats. Els i les estudiants també entenen que si sóc una estudiant d’Espanya potser l’anglès no se’m donarà superbé. Els agrada conèixer cultures noves.

Et va sorprendre algun aspecte cultural?

Sí que hi ha coses petites, com per exemple els waters, que no estan tancats del tot. A l’escola
es practiquen molts esports, i tothom sent molt d’orgull de formar-hi part. Tenen la seva mascota, el Bulldog, i per exemple al futbol per animar l’equip criden “Yes, go bulldogs!” Vivia a Craig, d’uns 10.000 habitants. És un poble de caçadors on hi feia molt de fred, sempre estava nevat. Al principi feia molta il·lusió perquè aquí no neva mai, però després et canses. Eren molt conservadors. La típica casa americana normalment és de dues plantes, té un soterrani, tenen un jardí que està com amagat per tanques, i després a la part de davant té un tros amb gespa, el caminet per arribar a la casa i que toca amb la del costat, a aquest espai de terreny se li diu “yard.” Allà la gent hi posava un cartell a favor de Trump, Biden, etc. També hi ha moltes esglésies, i moltes religions.

I el menjar?

El típic americà: molt oliós, amb molta grassa i precuinat. Allà és molt car menjar vegetals o fruita, és més fàcil comprar congelats. Una caixa de dònuts et podia costar 1$ i un poma potser 2$. Una vegada vaig preguntar a la família una recepta per fer brownies, ja que són d’allà. I em van dir que compren els preparats en pols. Em va xocar molt, perquè no cuinen.

Que vas conèixer de la zona?

Amb la família vam visitar l’estat del costat, que és Utah, vam anar a un poble que es diu Moab, que és molt maco perquè la sorra és taronja i els arbres verds, és un paisatge que fa arcs naturals, té molt de contrast. Després també vam anar a Las Vegas, on tot és edificació. Va ser molt guay, vam anar a un hotel que era també un casino

Com vas gestionar la nostàlgia?

El tema de la nostàlgia el vaig viure amb el menjar, amb el clima, sempre tenia fred i al final ja n’estava farta. Amb la família i amb els amics també, però has d’anar amb la mentalitat que no els veuràs en 9 mesos. Allà estableixes un vincle amb la família que t’acull, i és molt xulo poder fer amics allà, on et trobes amb molta diversitat de cultures. Però cap als 6 mesos d’estar allà ja vaig començar a estar nostàlgica, m’ho estava passant bé però també trobava a faltar al meu germà, al meu pare, la meva mare… Són moments.

Un cop vas tornar a casa, com ho has viure?

A segon de batxillerat, els primers mesos em va costar seguir el ritme. Perquè també hi ha el treball de recerca que normalment es fa a primer i jo el vaig començar al setembre de segon. M’he espavilat bastant bé, però no recomano fer l’experiència d’intercanvi als Estats Units si no ets bona estudiant. He fet el batxillerat científic, a l’agència em van dir que havia d’escollir quatre matèries de ciències i cursar història americana, anglès i mates. I per la convalidació vaig enviar les notes, que es porten al Ministeri d’Educació i després me les van enviar convalidades.

La teva estada et servirà de cara al futur?

Sí, soc molt més independent, i em serveix per entrar més fàcilment a la vida adulta. Ja no depenc tant dels meus pares. Amb l’anglès, m’he examinat de l’examen de Cambridge i tinc un nivell C2. Em puc comunicar sense problemes.

Com resumiries la vivencia en una frase?

“Life-changing”. Et canvia completament la vida. La persona que era quan vaig agafar l’avió per anar allà no té res a veure amb la persona que va agafar l’avió per tornar. Simplement… canvies! A mi m’ha agradat molt com he canviat. Si vols sortir de la teva zona de confort és una experiència que recomano al 100%. M’encantaria tornar-hi, i anar a ciutats com Nova York, San Francisco… i també m’agradaria anar a Alemanya a veure a la Helen, o tornar al poble i contactar una altra vegada amb els amics que vaig fer. És tota una vida diferent i ha estat molt emocionant conèixer aquesta altra cultura. No m’imaginava que fos tan diferent i tant similar al mateix temps. És divertit conèixer aquestes coses!


Publicat al Butlletí de setembre de 2022

Maresmencs i maresmenques al món


😀Samuel

🛫 Premià de Dalt

🛬Xina

✅ Feina

MENÚ


Samuel Rodríguez, un any a la Xina treballant com entrenador de bàsquet

El passat 6 d’abril de 2022 vam tenir entrevistar el Samuel Rodríguez, un jove de Premià de Dalt que al 2020 ens va explicar la seva experiència participant a una Formació Internacional d’Erasmus +. Dos anys més tard el seu esperit viatger continua vent en popa, i aquest cop ens comparteix la seva vivència treballant com a entrenador de bàsquet durant un any a la Xina.

Què et va portar a la Xina?

Potser l’experiència. El tema de viatjar, una cultura diferent, de descobrir món, i conèixer un idioma tan diferent i tan interessant com és el xinès. Bàsicament m’hi va portar la feina. Estava treballant d’entrenador de bàsquet a Vilassar de Mar, i un company entrenador havia estat a la Xina prèviament. Li va agradar l’experiència i em va comentar que buscàven gent jove d’Europa que parlès anglès per treballar amb nens petits, i que si m’interessava. A través de contactes vaig arribar allà.

En què consistia la feina?

Estava a una acadèmia, que tenia col·laboració amb escoles i llogava pistes a la ciutat. L’estructura era la següent: de dilluns a divendres els entrenadors internacionals anàvem a diferents escoles, erem dos espanyols i un serbi. Anàvem a fer classes amb l’equivalent a 5è i 6è de primària d’aquí. Era una escola internacional privada que a part de fer bàsquet en anglès també feia altres assignatures en anglès amb professors internacionals. Pels infants del campus esportiu comptar amb entrenadors internacionals és una bona manera de preparar el nen o nena per conèixer i acceptar altres cultures diferents a la seva. Obrir els ulls al món. A part de la millora de la llengua anglesa.

A quina ciutat vas anar?

Vaig anar a Hangzhou, que està a l’est de la Xina, molt proper a Shanghai. És una ciutat d’uns 11 milions de persones que està prou bé, considerada de les més grans de la Xina, a nivell de tecnologia, de qualitat de vida, de mercat.. Per exemple, Alibaba té la seu a Hangzhou. És com un hub internacional pel que fa al comerç electrònic. És una ciutat que és molt avançada, però també destaca pel fet que combina la part de cultura més antiga, com els temples, els parcs… amb tot el que ens ve al cap amb la tecnologia més avançada. Pots estar a una megaurbe, i girar el cap i trobar-te en un llac on sona música tradicional xinesa

Què tal la integració en el dia a dia allà?

Al principi va ser complicada. Quan arribes a un lloc i estàs fora de la teva zona de confort, amics, familia, llengua… és complicat. I a la Xina és com fer-ho multiplicat per 5. Però mica en mica t’espaviles. Agafes paraules clau, aprens quin tren has d’agafar per anar a l’escola… automatismes que s’aprenen de manera natural.

Vas aprendre la llengua?

Sí, puc parlar xinès. No en sabia d’abans, vaig aprendre coses bàsiques gràcies a tutorials de YouTube. Un cop allà, vaig començar a aplicar el poc que sabia, però ningú m’entenia!
El xinès és un idioma on cada paraula té 4 tons. I depèn de com entonis una paraula pot tenir un significat completament diferent. Però al estar allà mica en mica agafes els tons i el significat de les paraules.

Quines altres activitats feies apart de la feina?

Bàsicament la vida allà era com aquí: normal. Fora del treball quedava amb amics. M’agrada molt la fotografia, i com que Hangzhou té un llac molt impressionant, el llac de l’oest, agafava la càmera i la moto i em perdia pel llac a fer fotos. Així m’endinsava a parts de la ciutat que desconeixia, parlava amb gent…

I què tal la conducció per allà?

Molt diferent d’aquí. És un caos, és interessant. Hi havia molta gent, moltes motos… Hi havia un carril només per e-bikes. Però en aquest carril hi podies trobar motos normals, e-bikes, bicicletes, gent amb carros… i al mateix temps gent que anava en contra direcció… Era com una prova de circuit on havies d’estar molt alerta. Era complicat al principi, però al final haver d’estar tota l’estona en tensió al final desgasta. Allà el vehicle principal és la moto electrica, l’e-bike, carregar la bateria de la moto potser et costava 1 cèntim.

Els teus amics eren internacionals o locals?

Mig-mig. Pel tema del Covid, molta gent internacional va marxar de la Xina, i va arribar un punt en que no es podia entrar al país si no eres familiar o si tenies visat de treball. No hi havia turistes ni estudiants. I la visa de treball era difícil que te la concedissin. Tot i així vaig trobar un grup d’amics internacionals, sobretot de llatinoamerica, d’Estats Units i UK.

Com vas viure el Covid allà?

La veritat és que molt tranquil. Quan vaig arribar a la Xina vaig haver de fer quarantena durant dues setmanes, en un hotel del govern. Un cop feta, vaig fer vida normal, només feiem servir la mascareta al transport públic. Pel que fa a les vacunes em vaig vacunar allà, em van enviar un comunicat oferint-me l’opció. Estan molt ben organitzats, tot ho fan molt ràpid. Si es donava un cas de Covid en alguna població, ho controlaven molt bé.

Vas viure algun xoc cultural?

A nivell cultural veus moltes diferències entre occident i orient. Per exemple, la manera de fer servir la lògica, el plantejament de les solucions, la manera de raonar, de comunicar…Per exemple a la feina, quan es brinda, el got sempre ha d’anar per sota del cap, així li estàs mostrant respecte. És una cultura molt tradicional. O quan encaixem les mans, el meu cos ha d’estar més avall que el seu, és
com mostrar el rang de poders. D’altra banda, la Xina està molt avançada a nivell tecnològic en comparació amb Europa. En el dia a dia allà no portava ni claus ni moneder, ho feia absolutament tot a través del mòbil. Per agafar el tren feia servir una aplicació, Alipay, que escaneja un codi. WeChat i Alipay son les dues aplicacions per excel·lència a la Xina, amb les que ho pots fer tot. WeChat és com un Instagram, un Twitter i un Facebook tot junt. La vida allà era molt còmode, ara, si es perd el mòbil, estàs fotut.

Per què vas decidir tornar?

Bàsicament vaig anar allà per viure una experiència. Em vaig graduar en Turisme i amb el tema del Covid ningú viatjava per oci, i en no tenir experiència en el meu camp vaig pensar que seria una bona manera d’aprendre. En comptes d’estar a casa un any sense saber què fer, vaig passar un any a la Xina a aprendre de l’idioma, de la cultura, per viure noves experiències.
Treballar d’entrenador et dóna eines de comunicació, de lideratge, d’adaptació a diferents perfils de gent… que poden ser eines molt útils de cara al futur laboral. Vaig arribar al desembre ja que des de casa em deien que estava tot molt millor, que començava a arrencar… i vaig pensar que era un bon moment per tornar. Després d’estar uns mesos aquí he decidit marxar a Budapest per treballar a una agència de viatges online. Com que no trobava feina per Catalunya, i soc jove i tinc ganes de viatjar, he decidit continuar a l’estranger.

Què li diries a una persona que tingui ganes de fer un projecte llarg a la Xina?

Ment oberta, moltes ganes i amb molta força. La Xina és olt interessant, però no és fàcil al començament. Sempre que emprens un viatge tens al cap unes expectatives, et fas la teva pel·lícula, i sempre sol ser diferent del que et pensaves. Allà l’anglès el parla molt poca gent, sobretot els joves. Segons la meva experiència, la gent més gran no el parla. Així que l’idioma també és un aspecte a tenir en compte,

Si vols recuperar l’experiència que el Samuel ens va compartir el 2020 participant en una
formació internacional al Regne Unit la pots llegir a: https://bit.ly/3bFceg4


Publicat al Butlletí de juliol de 2022

Maresmencs i maresmenques al món


😀David

🛫 Premià de Dalt

🛬Dinamarca, Balcans i Turquia

✅ Estudis

MENÚ


Aprenentatge vivencial en ruta a través de la convivència

El passat 6 d’abril de 2022 el David Casanovas (D), un jove de Premià de Dalt, acompanyat per en Tomasso (T) i la Fernanda (F), d’Itàlia i de Xile respectivament, ens van explicar en què consisteixen els estudis DNS – The Teacher Training College de Dinamarca.

En què consisteixen els estudis a DNS?

D: Estem fent una educació de 4 anys a DNS, on aprens bàsicament pedagogia per ser professors i professores, però es fa d’una manera una mica alternativa. Entre les 12 persones que formem la classe hem comprat un autobús, que hem equipat posant llits, una cuina i una tauleta. Els 4 primers mesos de l’educació hem viatjat des de Dinamarca fins a Turquia. Hem après de cultura, tradició, sistema educatiu, sistema sanitari i altres temes en funció de l’interès de cadascú. Per exemple, si hi ha un grup que vol aprendre sobre gènere, prejudicis i cultura islàmica a Turquia, se separa de l’autobús i se’n va a conviure durant un període d’uns deu dies amb una família local per tractar aquesta temàtica. En retornar a l’autobús tot el que s’ha après es comparteix amb la resta de companys/es que han anat a investigar sobre una temàtica diferent.

Així, no es tracta d’un aprenentatge individual, sinó que és un aprenentatge cooperatiu. A mesura que es va fent el viatge, també cursem els estudis, que han d’anar avançant. Algunes assignatures estan especialitzades en pedagogia; les que hem fet durant la ruta estaven basades en alguna temàtica rellevant durant el viatge. Per exemple l’assignatura “Big issues of our time”, Història del món, i “World Studies”.

T: La Fernanda i jo vam investigar en un poble parlant amb la gent local sobre l’efecte de la pandèmia en la societat, en com van canviar les relacions socials. Era un poble de menys de 200 persones

Quin impacte va tenir la pandèmia en aquest poble?

T: Hi havia molta solidaritat. Si hi havia un cas de COVID, es reunien i es donaven suport els uns als altres. En aquell petit racó realment no va afectar de manera greu, pel que vam veure. La població estava molt preocupada pel problema amb l’economia
D: El primer dia 1 euro corresponia a 8 lliures turques. Una setmana més tard, 1 euro valia 15 lliures. En aquell període les decisions polítiques van fer que la moneda caigués en picat, i això va generar un impacte. Per la situació econòmica preferien que si hi havia algú amb coronavirus, amagar-lo, per mantenir la feina i així cobrir les seves necessitats bàsiques. El que volem remarcar és que el que hem experimentat és de 3 ciutats de Turquia, per a res representa tot el país. Hem estat a Lüleburgaz, Silivri i Ayvalık, que són les tres ciutats de la zona que es consideren de caràcter més europeu per les que vam poder fer el viatge.

Quina és la ruta que vau seguir?

T: Vam començar des d’Europa, fent una investigació als Balcans sobre la Guerra de Iugoslàvia. Ens vam separar en petits grups: uns van anar a Sèrbia, altres a Bòsnia, altres van passar per Kosovo, que estan en aquest conflicte que no és considerat com un país per altres països europeus, i per altres sí. Aquest fet ens va fer comprendre el priviligi que tenen algunes nacionalitats.
F: Quan estàvem als Balcans ens vam separar en minigrups i vam fer autoestop, des de Zagreb, Croàcia, fins a Sofia, Bulgària. Durant 5 dies vam estar viatjant en autoestop, sense el bus. I aquesta és una altra de les maneres d’investigar. El nostre objectiu és no anar a hotels. Sinó parar en un lloc i preguntar a la gent si ens poden acollir a casa seva. I així poder connectar-nos amb les persones.

Conduíeu vosaltres l’autobús?

D: Vam seleccionar a dos conductors de la classe, que van haver d’estudiar pel carnet de conduir autobusos, jo vaig ser un d’ells. Com que no podia conduir a Europa, uns professors de l’escola, que sí que podien, van conduir fins a Turquia.

Algú de vosaltres tenia coneixements de mecànica?

D: Jo vaig estudiar enginyeria de l’aeronavegació, i també vaig haver d’estudiar la mecànica de l’autobús. Una altra de les meves companyes també va haver d’estudiar més o menys la mateixa mecànica: els frens, el motor… i ho anàvem comentant. I la professora que tenia més experiència també ens ajudava a entendre el funcionament.
F: Quan estavem a Croàcia vam tenir un problema amb l’autobús. Com que som un equip, vam anar tots junts al taller mecànic per aprendre tots plegats a tenir cura del bus i a identificar què s’havia espatllat.

Després de l’aprenentatge en ruta, en quin punt us trobeu?

D: Ara justament després d’aquests 4 mesos de viatge tenim 2 mesos on fem el que s’anomena “Bringing to the public”. Les assignatures que ara estem estudiant són tècniques de comunicació. Avui, per exemple, hem anat a l’escola de La Salle, de Premià de Mar, i hem estat fent presentacions, jocs relacionats amb els prejudicis i l’educació, perquè reflexionessin i donessin la seva opció. Aquí és on hem d’aprendre a comunicar-nos i a escoltar com es connecten les altres persones i involucrar-les en el procés.

I com ha anat la sessió?

T: Estem aprenent a comunicar-nos. La comunicació no és només la paraula, és també el gest, el llenguatge corporal… ha anat molt bé. La nostra tasca és acceptar totes les opinions i aprendre a veure les coses des de diferents perspectives.
D: Intentem no fer una presentació on estem parlant tota l’estona, sinó que siguin ells i elles els i les protagonistes de les activitats que els portem. Generem debats, i fem de mediadors/es. Amb els nens, escoltant-los de vegades vèiem que els faltava motivació per l’estudi, hi havia pressió per les notes. Vam plantejar la següent frase: “Sento que les notes representen el meu aprenentatge”. Si tu estaves d’acord, feies un pas cap endavant. Si no, mantenies la posició. Molts nens i nenes estaven d’acord amb aquesta frase.
F: A l’institut d’un poble de Grècia també ens van explicar l’enorme pressió que senten els estudiants per passar l’examen de la selectivitat d’allà per després accedir a la universitat. Et fa plantejar si el sistema educatiu està plantejat perquè els estudiants adquireixin coneixements o només per les notes.
T: M’agradaria parlar també de les persones en situació de refugi. Duia a terme una investigació amb un grup de refugiats a Izmir, a Turquia. Pots sentir sobre històries de refugiats, és clar, però quan veus amb els teus ulls la dura condició de vida d’aquestes persones és quan t’adones del nostre privilegi com a ciutadans europeus, quan travessem les fronteres. Els infants que vaig veure al camp no anaven a l’escola, no tenien aigua, i lluitaven per aconseguir menjar. Una realitat completament diferent dels infants que hem vist aquí a Europa.

Com va néixer DNS?

D: Va començar l’any 1971 on un grup de 8 amics van agafar una caravana i se’n van anar a viatjar pel món. Quan van retornar es van adonar que tot continuava igual al seu voltant, però alguna cosa havia succeït al seu interior, ja no podien veure les coses de la mateixa manera. Aleshores t’entra ràbia, impotència, que es pot fer servir per crear diferents maneres d’educació o per fer arribar aquest coneixement a altres persones i així, crear una xarxa de solidaritat. L’esperit crític és quelcom que es promou molt en aquests estudis. Des del 1971 fins ara cada any hi ha
hagut diferents generacions passant per aquests cursos. Nosaltres formem part de l’equip 21 (vam començar el 2021) i les persones del grup sempre som les mateixes.

És molt car estudiar aquesta carrera?

D: La carrera, per poder començar, té un cost de 10.000€. Pots anar-hi un any abans i fer el que s’anomena “saving up”. Des de l’escola t’ajuden a trobar una feina per poder-te finançar la carrera, que és el que vaig fer jo. Ara hem fet el viatge de 4 mesos, en tenim 2 mesos de portar-ho al públic i a continuació tenim 3 mesos més de “saving up”. Així, dins de la mateixa educació hi ha períodes en què treballes per finançar-te l’any següent.

D’on sou, les 12 persones que formeu part de l’equip 21?

D: D’Itàlia, Lituània, Hongria, Romania i Alemanya, França, Croàcia, de Xile, amb nacionalitat Espanyola, i jo d’aquí. Tenim entre 18 i 27 anys. La qüestió amb l’edat, quan estàs en l’equip, és quelcom que desapareix. El que valorem els uns dels altres són les fortaleses, les debilitats, el fet de cooperar.

Per a més informació sobre els estudis a DNS:
Es pot consultar la pàgina web https://www.dns-tvind.dk
Compte d’Instagram: https://www.instagram.com/dnsteachertraining


Publicat al Butlletí de juny de 2022

Consell Comarcal i ajuntaments impulsen el Mapa de Joves Artistes #MaresmeJove

El Buscador Jove -el Servei de Joventut del Consell Comarcal del Maresme- amplia l’oferta del Maresme en mapes amb la incorporació d’un espai destinat a divulgar el talent jove de la comarca: Mapa de Joves Artistes #MaresmeJove

Amb el suport dels i les professionals de joventut dels ajuntaments i en el marc de l’Oficina Jove del Maresme, s’ha activat un espai per donar a conèixer els talents artístics en diferents disciplines (música i cant, arts escèniques, arts plàstiques, arts visuals…) en el territori a través d’un sistema de localització geogràfica. L’objectiu és facilitar la seva promoció a entitats relacionades amb l’oci i la cultura, centres educatius, associacions, regidories municipals… que sol·liciten contactes d’artistes/talleristes per les seves programacions d’activitats.

Els i les joves artistes maresmenques d’entre 16 i 35 anys que vulguin formar part d’aquesta base de dades només cal que facin arribar al Consell Comarcal les seves dades mitjançant AQUEST FORMULARI.

El Maresme en mapes

El Maresme en mapes és una iniciativa que el Servei Comarcal de Joventut va activar el 2019 per donar resposta a la demanda dels i les professionals de la comarca, de diferents àmbits de treball i especialitats, de disposar d’informació actualitzada dels recursos propis del territori.

Les accions que hi estan vinculades es concreten en el manteniment i dinamització dels mapes generats, la revisió i millora de les dades que s’hi recullen, la cerca d’eines complementàries que permetin la seva difusió en diferents canals i formats.

És una eina viva a la qual períodicament es van incorporant nous mapes que, partint de les necessitats dels i les professionals, afavoreixin la visualització i accés dels i les joves als recursos de la nostra comarca.