😀Aina
🛫 Vilassar de Mar
🛬Noruega
✅ Feina
L’Aina, una pastissera a Noruega




Marxar a l’estranger a treballar durant l’estiu, és una molt bona forma de guanyar alguns diners i tenir una experiència internacional. Però no tot són flors i violes, ens ho explica aquesta jove de Vilassar que va passar dos mesos a Lom, Noruega.
Vaig arribar el 12 de juny, però fins el dia 15 no vaig començar a treballar. Tot va començar perquè una amiga meva estava ajudant a una professora de l’escola de pastisseria i li va comentar que volia anar a voltar pel món, a aprendre pastisseria a altres llocs… i la professora li va proposar un lloc i li va passar un contacte. Ella i va anar l’any passat i jo aquest any volia fer alguna cosa semblant, així que vàrem preguntar i ens van agafar a les dues. Vaig haver de fer una carta de motivació i em van oferir un contracte del 15 de juny al 15 d’agost.
El primer dia, ja no quan comences treballar, si no quan arribes a allà caus… no, lo següent. Perquè bàsicament, vam arribar a l’aeroport i només havíem menjat un bocata a l’avió. Són 3-4 hores d’avió i no portàvem res més per menjar. Vàrem anar a comprar els bitllets de tren per anar a un petit poble on ens venien a buscar, i a l’hora pujar al tren, ens vam trobar amb un revisor, li preguntem si estàvem al tren correcte i ens va començar a dir que no, que aquell no era el tren i que havíem de baixar. Ens va fer fora del tren. Per la hora i tot quadrava, no ens ho creiem perquè havia de ser aquell tren, però ja ens havia
fet fora i el tren havia marxat. Vàrem esperar-nos allà i vam preguntar a tothom, unes senyores ens van dir que agaféssim el proper tren, que passava pel nostre destí, clar si elles són d’allà segur que ho sabrien millor que nosaltres. Vam pujar al següent tren, però el nostre bitllet no era per aquell tren i just pujar, als deu minuts va passar la revisora. Li vam explicar què ens havia passat, ella es va quedar parada, no ho entenia de tot i ens va dir que ens esperéssim. Nosaltres estàvem espantades, perquè pensàvem que ens multaria o algo similar. Total, que torna, ens dóna un paperet i ens diu: “com ha sigut culpa de l’empresa que no heu pogut agafar el vostre tren i us han fet baixar del tren correcte, l’empresa ferroviària s’encarregarà de pagar-vos un taxi que us porti fins al vostre destí final.” Estàvem flipant! Aquestes coses a Espanya no passen. Vam fer una hora i mitja de viatge en taxi i el comptador va pujar fins als 400€ aproximadament, 4000 corones!!
Portàvem 8 hores viatjant, vàrem arribar a les 21.30/ 22.00 hores i ens van portar davant del nostre futur jefe de la pastisseria. Aquest ens havia de portar cap a la casa on ens allotjaríem, però no estava preparada perquè estava en obres així que ens portaven provisionalment a una altra casa. El jefe va començar a conduir i s’hi va estar una bona estona, i finalment vam arribar. Estàvem en mig de la muntanya, viuríem les primeres setmanes en una granja. A tot això no havíem menjat res encara. Eren les 22.30 que vam començar a caminar fins arribar al poble més proper per poder comprar alguna cosa per menjar i beure. Sabíem que els súpers tancaven a les 23.00 i també volíem veure el trajecte que tindríem al dia següent per anar a la feina. Vam estar 40 minuts caminant fins que vam trobar-nos amb la civilització altre cop! A les 23.10h ja estava tot tancat, cap botiga oberta. Així que vam anar a la bakery (a la pastisseria) on treballaríem, perquè sabíem que encara hi hauria algú treballant, no de cara al públic, però avançant tasques pel dia següent. Ens vam trobar allà al que seria el meu futur encarregat i era súper borde, ens va dir que no sabia qui érem, ni què fèiem allà. Nosaltres vam intentar explicar tota l’odissea que havíem passat aquell dia i si podíem comprar alguna cosa per sopar. Es va enfadar molt, va dir que féssim el que volguéssim, que ell no volia saber res i que adéu. Vam agafar dos llesques de pa i un tros de pernil i vàrem marxar. Va ser realment molt incòmode, amb molta tensió. l clar, ens tocava tornar a casa. 40 minuts més. Vam arribar a la casa, però només estava habilitada per dues persones, i en aquell moment érem tres, per tant, la meva companya va haver de dormir al sofà. Al dia següent ens van portar unes bicis per poder desplaçar-nos. Lo de les bicis va ser un problema, perquè per anar era fàcil que feia baixada, però al tornar, després de 8 hores treballant, pujar amb la bici per la muntanya va ser infernal.
El meu dia a dia a la feina. ha estat com una escala. Al principi va ser una mica dur.
Estàvem en una pastisseria que tenia dos obradors, jo estava en el que feia pa més que no pas dolços. l el meu encarregat era una mica dur de mentalitat, i la gent que ell no coneixia o que no havia instruït prèviament no era gaire ben rebuda al seu equip. És a dir, ell tenia als seus treballador/es permanents durant tot l’any i quan entrava una persona nova, no se’n fiava i no volia fer-se’n càrrec. Per tant, no va voler ensenyar-me a fer res i va ser dur al principi. Per sort, hi havia dos encarregats i l’altre em va ajudar força. Però clar, durant la primera setmana vaig tenir a 4 mentors que em van ensenyar a fer les coses de 4 maneres diferents i per tant, mai ho feia bé perquè ho havia après a fer d’una altra manera, i érem masses coses. l en aquell temps, el meu encarregat fixe va decidir que no valia la pena perdre temps amb mi: “T’he donat tres dies i no has aprés res” em va dir.
Vaig passar les dues primeres setmanes netejant, anant a doblegar la roba de treballar de les altres treballadores inclosa la meva, posant rentadores, netejant les màquines, col·locant el pa en caixes. l clar, va ser una mica frustrant perquè jo havia anat allà amb un contracte de pastissera. Que havia marxat a l’estranger, havia fet tot el procés per treballar de lo meu, no per netejar un local. Després hi va haver molts conflictes entre els encarregats per aquesta situació, clar que gran part del temps no enteníem res, però després de dues bronques que recordo fortes van entrar en raó i em va començar a tractar diferent. Bé, lo just. Perquè el pa no vaig tocar en tot l’estiu, però vaig fer brownies, muffins, etc. i vaig aprendre a fer scones, que és un bollito molt típic d’allà de panses, nous i iogurt.
Pel tema de l’idioma, allà parlaven noruec i jo vaig parlar anglès tota l’estona, però l’anglès allà és com el seu segon idioma. Es parla a tot arreu! Pots anar al cine en anglès per exemple, està molt adaptat a ersones que parlen anglès. l això que el meu era un poble molt petit, però tenia molt de turisme, perquè la muntanya que estava al darrera del poble era la més alta de noruega i la nostra pastisseria també tenia molta fama.
A nivell de tràmits, em vaig haver de donar d’alta a la Seguretat Social d’allà per poder treballar, i vaig haver de demanar un D-Number, que és com un DNl provisional per la gent que ve de fora, que dura 3 – 4 mesos. Això segons el tipus d’estada que facis, jo com només estava un mes, ja m’anava bé. No va ser difícil tramitar-ho, simplement havies de posar les dades d’on t’allotjaves i les dades de l’empresa. Però va ser un problema perquè l’oficina on es demana el D-Number durant l’estiu, només obria un dia al mes.! Per culpa d’això el primer mes no el vaig cobrar fins a l’agost, i com Noruega és un país car, vaig haver de demanar ajuda als meus pares, cosa que a mi no m’agrada gens.
És bastant fàcil adaptar-te a nivell cultural, una cosa que em va sembla molt curiosa, quan vaig arribar ens van venir a buscar un amic, i nosaltres aquí tenim el costum de donar dos petons quan et presenten a algú i allà lo primer que fan és donar-te la mà, que nosaltres aquí ho tenim súper associat a algú molt professional, molt serio, i allà tothom et la mà i jo sempre anava amb la intenció de donar dos petons i era estrany. l algú que també em va impactar és que nosaltres estem molt acostumats a veure la gent que fuma i allà tenen una espècie de pasta que en diuen smouth o algo així, i són unes pastilletes petites que es posen a la geniva, i tothom ho porta i a mi em feia una mica de fàstic, però per altra banda, no surten a fumar i no hi ha fum.
La cosa que segurament era més conflictiva eren les hores de sol, tècnicament segons una aplicació que teníem al mòbil, a partir de les 23.00 fins les 3.00 – 4.00 a.m era de nit, a la pràctica però podien ser la 01.00 am i encara era de dia. l a les 03.00 a.m tornava a clarejar. l et trastorna, et sorprèn moltíssim, no t’ho esperes o no t’ho imagines d’aquesta manera.
Un consell que donaria a altres persones que volguessin venir és que es fessin a la idea que no és una vida barata, que els sous sí són més alts, però s’equilibra amb el cost de vida. Per exemple cada 10 dies eren uns 100 euros. Però recomano força anar, perquè la gent és molt amable. Trobo molt a faltar l’aire net, els paisatges i sobretot la WIFI!
Publicat al Butlletí de gener de 2018