Milene Moraes és una arenyenca d’origen brasiler que va aterrar a Catalunya l’any 2007.
Venia, com moltes altres persones emigrades, a estudiar (ella és llicenciada en Filologia Anglesa i Portuguesa i té diplomatura de Dret).

Un cop aquí, es va trobar amb moltes traves i dificultats per aconseguir el seu somni. De manera que es va limitar a estudiar el castellà i a buscar feina. La seva voluntat i persistència la van portar a aventurar-se per diferents camins de superació fins que es va sentir realitzada en el món de l’emprenedoria.

Milene, com vas viure aquest aterratge no tan fàcil?

No em vaig deixar vencer per la tristesa, jo sóc de naturalesa combativa. Així que em vaig arromangar i em vaig posar a treballar on sigui. No vaig treballar d’allò que desitjava i pel qual vaig estudiar, però amb tot vaig tenir la sort de trobar bones feines.

En què vas treballar?

Vaig començar treballant en un bar cultural i al mateix temps donava classes d’anglès amb empreses que ofereixen classes d’idioma. Després d’un temps treballant al bar, em van començar a encarregar l’organització d’esdeveniments, cosa que m’agradava molt.

Però no tot va ser flors i violes. Em van estafar en una de les empreses perquè treballava sense contracte. Va ser quan vaig conèixer el meu marit i em vaig casar amb ell. Vam venir a viure a Arenys de Mar. Vaig viure una època de maltractaments que em va frenar la vida. Després de la separació, vaig tornar a treballar a Barcelona en l’àmbit de l’estètica. M’hi vaig quedar fins al moment en el qual vaig conèixer el món de l’emprenedoria.

Com et vas endinsar en aquest món?

Primer vaig viure una expriència curta de treball per compte propi obrint un restaurant amb altres persones.

Aquesta experiència no va tenir èxit. Després, una persona de la qual era clienta em va iniciar en aquest món. Vaig començar la meva aventura en el comerç electrònic: botiga online, telecomunicació, energies (renovables?), etc. Venia serveis de necessitat bàsica i productes de cura personal. Amb el temps em vaig convertir en distribuïdora.

La franquícia em va facilitar les eines tecnològiques necessàries per desenvolupar la meva feina: oficina virtual, eines de màrqueting, suport tècnic, atenció al client, el kit d’inici i la formació necessària per gestionar totes les operacions.

Llavors entenc que tens un lloc web?

Sí, tinc una pàgina web. Però ja no ens dediquem tant a vendre a productes perquè els serveis són els que generen els ingressos residuals. Així que treballo per tenir clients als quals recomano que canviïn de compania de llum, seguro, telefonía móvil i seguretat domèstica mitjançant comparacions de factures d’una compania a l’altra. Es fa el client un cop i es cobra tots els mesos de per vida mentre sigui client nostra.
També treballo perquè altres persones puguin ser també distribuidores, creo una xarxa de persones distribuidores. Estem inscrites en tots els òrgans que autoritzen la venda directa. Vaig estar un any estudiant i observant, els meus estudis de drets em van permetre entendre com funciona tot el tema.
La via de contacte amb el públic i amb la xarxa és Facebook, lindelkin, Instagram i l’entorn immediat. La xarxa la constitueixen més dones que homes.

I com evoluciona la teva nova feina?

Molt bé, la meva botiga està en 26 països del món. Cobro cada mes un sou (variable però el rebo cada mes) a més de comissions per treball en equip, la rapidesa i l’ampliació de la xarxa. Cada cop que la xarxa creix, cobro més i si recomano un producte, també.
Per crear xarxa, organitzo allò que s’anomena PBR (personal bisness,…). Són trobades de petit comitè (de tu a tu).

Però jo et vaig veure (en fotos) en trobades grandioses. Què era allò?

Ah, sí! També participo d’esdeveniments formatius i informatius de creixement personal, projectes i desenvolupament amb pla de compensació (¿) tant com a formadora com, com a participant.

Si anem a traduir aquesta feina teva en números, de què estariem parlant?

Tinc més de 100 clients, i una vintena de socis: 15 en Colòmbia, 2 en Mèxic, 2 en Espanya i la cosa està creixent.

Quina valoració fas de tot això?

És un treball que m’enriqueix molt com a persona. M’ha ajudat a créixer molt i m’ha demostrat que crear és possible. També m’és molt gratificant veure que ajudo a altres persones, especialment a les dones, sobretot aquelles que volen emprendre i no saben com. Hi ha un perfil de dones que requereix molt de suport per tirar endavant la seva vida que són les dones amb càrregues familiars i amb una certa edat. Combinar la feina amb la vida familiar és difícil. Una manera de fer-ho és l’autoocupació.

Tu també participes del projecte microcrèdits solidaris, oi?

Sí, hi participo des del vessant emprenedor perquè m’ajuda el fet de  participar en els networking per donar-me a conèixer i vendre el meu producte. També m’agrada participar de la dinàmica de grup i donar-nos suport mútuament les dones que en formem part.
Formo part de la xarxa Mujeres emprendedoras por el mundo, som més de 200 dones arreu del món.

Com a dona d’origen estranger et vas trobar amb obstacles en el teu procés emprenedor?

Hi ha problemes que compartim totes les dones que volem emprendre en una societat bastant patriarcal encara, però hi ha d’altres que només els patim les dones que venim de fora. Ens toca lluita constantment per la regularització de la situació administrativa, contra els prejudicis que limiten molt el procés de creixement, el no reconeixement i valoració. Es fa més cas a una dona d’aquí que a una dona que ve d’un altre país. Si has fracassat en un projecte això et marca més i reps poca ajuda en general. Ara puc dir que sí que rebo suport i recolzament i em sento molt ben acompanyada.

I realitzada!

Sí!

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD

Periodista de professió, la Núria Parera ha treballat en mitjans de comunicació, ha escrit cantates i obres de teatre, ha fet de guionista per diferents sèries de televisió i ha publicat 6 contes. Us convidem a conèixer una mica més aquesta dona que quan es posa a escriure gaudeix de la feina com el primer dia.

Qui és la Núria Parera Ciuró?

Vaig néixer a Barcelona el 1972.  Visc a Sant Andreu de Llavaneres. He estudiat a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la facultat de Ciències de la Comunicació, especialitat de periodisme. També m’he format en dramatúrgia i guió a l’Obrador de la Sala Beckett, de Barcelona.

A què et dediques Núria?

He treballat com a periodista al diari El Punt (edició Maresme)  i a la revista de viatges Península. Actualment col·laboro amb la revista cultural El Culturista i la revista d’arts escèniques Zirkòlika. Com a guionista he treballat a diverses sèries de tv3: El Cor de la Ciutat, Ventdelplà, Zoo, Infidels i La Riera, entre altres.

He publicat sis contes infantils; i he escrit cantates i obres de teatre per a escolars representades al Maresme: La cantata “Yoko”, que tracta el tema del dol, es va estrenar al teatre La Palma de Teià, i la van representar els nens i nenes de l’escola de música Ressò d’Alella. Va agradar tant que la van repetir l’any següent. La cantata “La Serp del Pi Gros” la van representar els nens i nenes de l’escola El Pi Gros de Sant Cebrià de Vallalta. Aquesta cantata va formar part del projecte d’escola que aquell any va guanyar el premi Baldiri Reixach.  L’obra de teatre “Sis contes per la Nàdia” va ser un encàrrec per a la XVIII Mostra de Teatre als Instituts de Mataró i es va representar al teatre Monumental aquest mes de maig (2018), amb molt d’èxit. 

En aquesta ocasió, vaig treballar conjuntament amb la vocalia de dones de Rocafonda per conèixer la realitat de les dones migrades que arriben a Catalunya provinents del continent africà. Va ser una experiència fantàstica, molt enriquidora.

A part de la teva dedicació professional, sé que estàs implicada en alguna entitat, oi?

Formo part de la junta de l’associació de guionistes de Catalunya (GAC) i sóc sòcia de l’Associació Dones Visuals. Dones Visuals és una entitat de recent creació que vol crear lligams entre les dones que ens dediquem al món de l’audiovisual, ja siguin guionistes, directores, productores, etc. L’objectiu és crear comunitat, mantenir-nos informades, decidir el que volem i donar-ho a conèixer. A més, també ofereixen laboratoris de creació i xerrades. Fa poc es va fer la primera assemblea general, oberta a tothom. Per qui tingui curiositat pot entrar al web i demanar de rebre la newsletter.
Tinc les meves idees polítiques, com tothom, però no participo activament en cap partit polític. Sí que sóc sòcia de l’entitat cultural Òmnium Cultural.
Fa anys que tinc una nena apadrinada a la Fundació Vicent Ferrer.

Una vida, realment, molt activa. Com valores aquesta trajectòria professional i activista teva, com a dona?

Valoro positivament la meva trajectòria personal i professional, volia dedicar-me a escriure i ho he aconseguit. M’agrada la meva feina, la gaudeixo com el primer dia. No negaré que el fet de ser dona i mare m’ha limitat en alguns moments laborals, ja que combinar les dues activitats –la professional i la de la maternitat- no és gens fàcil. He vist com els meus companys homes prosperaven més ràpidament gràcies a poder dedicar-se únicament a la seva carrera sense pensar en si havien deixat el sopar fet o en si el nen tenia unes dècimes de febre.

També he notat que els que manen (productors, caps d’equip, etc.) accepten les dones de bon grat com a guionistes però no tant com a coordinadores. Els llocs de responsabilitat, de “manar” solen donar-se a guionistes homes, com si el seu criteri fos més vàlid o tinguessin més dots per dur un grup de gent. De tota manera, poc a poc, sembla que la cosa va millorant.

Jo he estat a molts equips, i sempre m’he sentit ben tractada als equips, tractada d’igual a igual. Excepte per un cap que va considerar que hi havia massa dones a l’equip i va forçar les coses perquè pogués entrar un home guionista, el sou del qual sortia dels nostres. Allò va ser la gota que va fer vessar el got d’un seguit de despropòsits i vaig abandonar aquella feina, tot i que m’encantava.

Falta molta feina per fer encara, oi?

Crec que estem millor que anys enrere perquè som més conscients del que és el masclisme, i això és el primer pas per lluitar-hi. També crec, però, que queda moltíssima feina a fer tant a nivell professional com a nivell personal (dins les llars). I la millor manera de guanyar terreny és analitzant, reflexionant i educant.

En aquest sentit estaria molt bé que als centres educatius es fessin xerrades sobre la visió de gènere, sobretot als instituts perquè durant l’adolescència no sempre es gestionen bé les relacions entre els dos sexes ni entre les diferents tendències sexuals. Si tenim adolescents conscients de la situació, tindrem adults respectuosos i madurs en aquest tema. Cal donar un bon exemple als que venen darrere nostre; esperem que les properes generacions de dones i homes siguin més justos.  

Estic segura que al Maresme hi ha moltíssimes dones que engeguen iniciatives, que generen bones idees, que dinamitzen grups i que lideren projectes culturals o empresarials, com a tot arreu. El que sempre falta és visibilitzar-nos, sovint no donem prou importància al que fem, ens han educat en la discreció, la prudència, el segon pla…  I així ens va. Els companys homes han d’entendre que valem tant com ells, però les primeres en donar-hi valor hem de ser nosaltres, i en això encara fallem. Jo la primera, que ja tinc una edat i segueixo carregada d’inseguretats! Jajaja.

Contes publicats per l’autora:

• “El meu avi i jo”, editorial Joventut. Text de Núria Parera i il·lustracions d’Almudena Suàrez.
• “La gata Marga i el misteri del cargol”, editorial Alrevés. Text Núria Parera i il·lustracions Pilarín Bayés.
• “La gata Marga a Sant Medir”, editorial Alrevés. Les mateixes autores. 
• “La gata MArga i el poema oblidat”, editorial Alrevés. Les mateixes autores.
• “La gata Marga i la copa del Barça”, editorial Alrevés. Les mateixes autores.
• “La gata Marga i el mascaró enfonsat”, editorial Alrevés. Les mateixes autores.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme

El seu DNI la identifica com a Maria Teresa Bertran Rossell, però els seus amics i els seus lectors la coneixen com a “Teresa d’Arenys” , una dona tremendament tossuda que va saber viure sempre lliure malgrat les adversitats, d’una profunditat i noblesa d’ànima que costa descriure. Per això, us deixem l’entrevista que li hem fet. Just fa dos dies, la Teresa d’Arenys ha rebut diferents reconeixements a la seva trajectòria literària i aquesta setmana ha estat guardonada amb el Premi Crítica Serra d’Or de Poesia. 

Qui és la Teresa d’Arenys?

La Teresa d’Arenys és la Maria Teresa Bertran Rossell. Vaig néixer el 24 de maig de 1952 a Arenys de Mar en una família amant de la terra i la lectura. El meu pare em va familiaritzar de molt petita amb la llengua francesa per compensar l’escolarització en  espanyol. Vaig cursar l’etapa primària al col•legi de les Escolàpies d’Arenys, i el batxillerat superior amb preuniversitari de Ciències a l’Institut de Mataró. Era una nena rebel. Des de l’edat de quinze anys, i després d’una greu discussió amb el pare, vaig treballar per pagar-me els estudis. 

La consciència identitària i una tirada a l’especulació filosòfica em van portar a la facultat de Lletres i a decidir-me, el tercer curs, per un Departament que aleshores “no tenia sortides”, el de català. Pensa que en l’època franquista la policia irrompia en el recinte universitari repartint cops de porra o perseguint-nos a cavall pel campus. A mi m’havia tocat el rebre dues vegades i recordo que vaig triar Filologia Catalana, no per vocació, que encara no era conscient de tenir-ne una, sinó per rebel•lia.

I després?

Poemets esporàdics, més satírics que no “veritables”: res de notori, ja que escriure en vers era freqüent entre els adolescents del meu entorn.

No va ser fins al curs 1973-1974 que, arran d’una crisi desencadenada per pèrdues també molt sentides, vaig emparar-me en el sonet, una estrofa difícil que just per difícil no he abandonat mai. Aquells sonets inicials i imperfectes són els que, aplegats sota el títol Aor (“adoro”), vaig lliurar al company que els va presentar al premi Amadeu Oller, quan jo ja havia marxat amb el meu home, el pintor Enric Maass, a Horta de Sant Joan. Vaig ser la primera noia catalana que va guanyar aquest premi. En aquest poble, oblidat i inconegut a principi dels anys setanta, vam estar-nos-hi per espai d’una dècada juntament amb un escultor bohemi de molta més edat, el barceloní Giménez-Valls. Tant les obres de la darrera etapa de l’escultor, com la part més significativa de la pintura d’Enric Maass i dels meus versos són fruit d’un viure diari en una natura privilegiada i entre gran bona gent. Solc qualificar aquella pàtria de la meva joventut de “reserva paisatgística, lingüística i humana”.

x

Només vas escriure poesia? 

 

No em veia capaç d’empendre una obra en prosa. Tot i tenir dos reculls publicats –i me’n descuidava un, Onada, prologat i editat per un poeta de gran carisma, Valerià Pujol de Premià de Dalt, el 1980–. Sí, tot i tenir un petit nom literari i llengua de bressol, en retornar a Arenys a l’edat de trenta-tres anys, sabia que hauria d’apendre de cap i de nou la llengua pròpia si volia abordar la narrativa. Des de nena m’hi empenyia el novel•lista Ferran de Pol, amic del meu pare.

En morir Ferran de Pol l’octubre de 1995 no podia ajornar-ho més i durant el dol per ell vaig redactar una novel•la, El quadern d’Agnès Solà, editada l’any 2001. Paral•lament, enllestia l’adaptació d’uns rars i bellíssims cants amazics inspirats en la poesia oral de l’Ahaggar recollida per Carles de Foucauld. Havia començat la recerca sobre l’origen d’aquells cants en 1986, un moment en què aquí ningú, ni les institucions, no coneixia l’existència de la llengua i la cultura amazigues, mal anomenades berbers. I com que sense recursos econòmics m’era impossible accedir a la bibliografia necessària, l’empresa es va allargar més de deu anys. Publicada l’obra en 1999, l’any següent li atorgaven el Premi Quima Jaume de reconeixement a la Creació Poètica. També al mateix temps traduïa els dos llargs rèquiems de R. M. Rilke apareguts a “Els Marges” el 1997.

No es considera una activista, però sí una dona compromesa. La Sílvia LLanto va arribar a Mataró provinent de Perú l’any 2008. Orgullosa de ser “peruana, xola i tossudament humana” treballa per desmuntar mites sobre la immigració.

És creadora incansable d’espais i projectes des d’on difon valors de respecte, solidaritat i humanisme, investiga contínuament com interactuen les dones en l’espai social i en la poesia ha trobat la seva “taula de salvació”. 

Qui és la Silvia Llanto?

El meu nom és Silvia Llanto Cadenas, vaig néixer a la Hisenda Paramonga envoltada de canyissars i del so de la mar, l’estiu del 67. Sóc peruana, però abans de res paramonguina, orgullosa de ser-ho ja que la història del meu poble és la història de la meva família. Paramonga és un poble que es va crear gràcies a la feina dels primers migrants arribats des del Carreró d’Huaylas a la finca costanera, és el primer districte industrial del Perú. Som un poble obrer i jo estic orgullosa de ser filla d’un obrer. 

Vaig viure envoltada d’història, una història viva. La meva mare, el meu pare, la meva àvia… tots tenien una història per explicar i jo vaig ser la dipositària d’aquestes històries. La meva àvia va ser un exemple per a mi, pertanyia a aquesta generació fundadora. Va patir com molts i va ser valent com tots.  Tot i quedar-se vídua, va treure endavant els seus fills i mai va renunciar a la seva identitat. Ella va portar sempre la roba que caracteritza una serrana: polleres, trenes llargues, barrets i el bell quítxua ancatxino. 

Els meus avis paterns van creuar els Andes, en els anys 30, per buscar un futur millor a la finca costanera. I jo, l’any 2008, vaig sortir del meu país amb el meu fill menor cap a aquestes terres. Es pot dir que segueixo l’estela familiar. He iniciat també el camí de retorn dels meus avantpassats hispans perquè el meu país, com deia José María Arguedas, és un país de totes les sangs. I el món és així un món on conflueixen totes les sangs, cap millor que una altra.

Una història emocionant i plena de lliçons de vida. Com ha estat la teva trajectòria migratòria?

Vaig arribar-hi gràcies a la reagrupació familiar i des del primer moment vaig prendre consciència de la meva nova condició. Havia deixat de ser Silvia Llanto per convertir-me en una immigrant. Em vaig adonar en el mateix moment que tramitava el visat i em van donar el NIE. Vaig viure aquest procés legal migratori, com si passés per un escorcoll policial, em va semblar totalment injust, com si l’oficina d’immigració tingués com a objectiu, no donar-me els papers, perquè jo era culpable d’alguna cosa, aquesta cosa, que no s’expressa però se sent. És com una mena de racisme institucional. Crec que des d’aquest moment vaig saber que havia de fer quelcom. He heretat de la meva àvia l’orgull de les meves arrels.  Estic orgullosa de ser peruana, índia, xola, tossudament humana. Llavors crec que la immigració ens obliga a reconstruir-nos i estic encara en aquest procés de reconstruir.

Vens amb una motxilla ben carregada d’inquietuds personals i compromís envers la societat i la humanitat. A part de la teva experiència familiar vital i els esdeveniments del teu país natal, et dediques a altres temes més acadèmics, oi?

Vaig estudiar Literatura a la Universitat Major de Sant Marc, em vaig dedicar a la docència en el Perú,  l’ensenyament és la meva vocació, gaudeixo ensenyant i la meva passió és escriure. He escrit contes i he obtingut un que altre premi. Vaig publicar fa un parell d’anys el meu primer poemari ‘Línies de Flotació’, tinc un poemari per a nens il•lustrat per editar i un nou llibre de poemes titulat ‘Poemes de la vida quotidiana’. La poesia és i sempre serà la meva taula de salvació, em va ajudar a integrar-me a Mataró, al teixit cultural i associatiu al meu barri.

A l’any següent d’arribar, vaig veure una invitació a un recital de poesia al barri de Cerdanyola i òbviament vaig ser-hi, necessitava escoltar poesia, finalment em vaig integrar com a sòcia a l’Associació Cultural de Cerdanyola, en què segueixo fins al dia d’avui, participo en els seus recitals de poesia i amb ells he organitzat cinemes col·loquis, he portat pel·lícules interessants que tracten de temes, polítics, socials, culturals, tractant sempre de despertar la consciència de la gent, si no remous l’ànima de la gent no passa res.

A nivell polític, com et defineixes?

Sóc una dona d’esquerres, sóc un ésser polític, sempre ho he estat, des de petita era quotidià parlar de temes polítics a la taula familiar, no m’eren aliens els termes sindicat, vaga, democràcia i també aquesta odiosa paraula: traïció. 

 Recordo la desil·lusió del meu pare quan el candidat del partit amb el que simpatitzava va trair tot l’ideari. Particularment sóc molt crítica, desconfio de tots els ismes: nacionalisme, capitalisme, socialisme. Vaig viure el temps del terrorisme al meu país, vaig viure la crisi dels 90, vaig viure el temps de la reconciliació nacional, vaig llegir amb llàgrimes als ulls, el text de la Comissió de la veritat, vaig viure en un país on hi ha persones que importen i altres no, m’indignen les injustícies i mai he tingut por de dir el que penso, ni de fer el que considero legítim. Per això, quan en el Centre Cívic de Cerdanyola ens van convidar a ser agents anti rumors, vaig participar-hi activament, perquè considerava que era el meu deure com a dona i com a immigrant acabar amb aquest racisme existent a l’estat espanyol i allí va ser quan em vaig plantejar la possibilitat de fer un programa de ràdio. La meva tesi parteix de que es desconfia del que no es coneix, per això, creia necessari que es realitzés un programa per donar a conèixer el treball dels immigrants llatins, desmuntar mites, rumors, en el cas de Sudakía Style, això es va anar ampliant, el meu programa es va convertir en un espai on es podia reivindicar qualsevol tema i on convergien artistes i amics de camí i lluita.

No em considero una activista, però sí una dona compromesa. Tinc l’exemple de dones fortes en la meva família, la meva àvia, la meva mare, que era una dona que des de jove com a part de la seva fe cristiana, va realitzar molta tasca social i que en els anys de crisi, va organitzar el got de llet al meu barri, va ser una de les fundadores de la Federació nacional de dones al meu poble, que estava vinculada a la Federació de Vila del Salvador, de Lima, per la meva casa van passar líders comunals, dones del poble valuoses, amb sabers ancestrals, el meu primer contacte amb el feminisme va ser aquest, no el de l’acadèmia.

Parla’ns una mica de tants de projectes prometedors que vas desenvolupar,  desenvolupes  o tens la intenció de dur a terme en un futur.

M’interessa molt investigar sobre les dones i com interactuen en l’espai social, com generen xarxes, modifiquen la ciutat, hi ha una geografia humana i femenina molt potent, amb particularitats i peculiaritats.  L’any passat vaig exposar un treball fotogràfic anomenat ‘Frente al espejo’,  va ser una experiència molt gratificant que m’agradaria que es conegués a la comarca. Realment m’interessa el subjecte femení, som creadores de vida i donadores de sabers. x He participat en col•loquis.  El 2010 vaig participar com a ponent a la xerrada: “De rabones a ciutadanes” en Areny de Munt, en ella plantejava la importància de les dones en temps de crisi i com la reconversió dels rols assignats per la societat patriarcal ha permès l’equitat abans negada. Fins ara no he pogut exposar aquest tema a Mataró, sent la ciutat on resideixo i m’és difícil que m’hi acceptin idees o ponències. No em tenen en compte, i menys podria viure d’això a Mataró, que de segur hauria d’impartir-la desinteressadament. Jo segueixo creant, sóc un ésser pensant, em considero una dona creativa, bona comunicadora i sobretot positiva. x Aquest any voldria dedicar-me més a explicar contes, és una faceta que m’agradaria explotar, el meu primer tema són contes negres que inclouen cançons afro-latino-americanas i contes propis. Tinc com a projecte també, dinamitzar un taller de lectures feministes: contes, i novel•les escrites per autores poc difoses però potents. x Inicio l’any 2018, participant en el Dia Mundial per la Pau, amb una trobada interreligiosa en el qual participo com a membre de l’Església de Jesucrist dels Sants dels últims dies. La meva fe s’alimenta diàriament, és una fe amb obres que abraça a tothom. x

Si has de triar un missatge a transmetre a la societat ‘d’acollida’ en relació amb les persones que un dia van deixar la terra natal per ser unes més d’aquí, quin seria?

No som tan diferents, tenim els mateixos sentiments i el mateix anhel de justícia universal, per tant, si volem fer algun canvi en aquesta societat l’hem de fer junts, perquè aquesta és també la nostra casa, la nostra llar.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme.

Núria Vilardell és una maresmenca enamorada de la seva comarca i, principalment del seu entorn natural. És als boscos del Maresme on, mentre passeja amb el seu gos, troba la inspiració per canalitzar la seva creativitat.

Treballa al Consorci de Promoció Turística del Maresme, però les seves inquietuds artístiques l’han portat a descobrir diverses manualitats. Ara, la seva passió és la decoració d’objectes amb composicions de flors naturals premsades.

Qui és la Núria Vilardell?

Nascuda a Mataró el 21 de febrer de 1962. He viscut a Mataró (El Maresme) fins al 2008 i vaig marxar a viure durant set anys a Pineda de Mar (El Maresme). Actualment, i des de fa dos anys i escaig, visc a Malgrat de Mar (El Maresme). Sempre he estat arrelada a la meva comarca que m’encanta. A part de compaginar la meva feina actual en el Consorci de Promoció Turística “Costa del Maresme”, combino les hores de temps lliure a realitzar treballs manuals, especialment el de pintura a l’oli i, sobretot, els treballs de decoració amb flors naturals premsades. 

De què et ve aquesta passió pels treballs manuals?

Sempre m’ha apassionat el món dels treballs manuals, artesanies, dibuix i pintura. Aquesta passió em ve donada per les ganes de creació que tinc i que no he pogut desenvolupar gaire quan anava a l’escola, tot i que el dibuix i la pintura eren per a mi una de les assignatures preferides i en les quals em deixaven ser una mica creativa. 

D’aquests diferents tipus de treballs, a quin et dediques actualment?

A cadascuna d’elles li dedico un temps encara que de manera desigual. Pinto a l’oli a estones lliures, especialment  marines que és el que més m’agrada. Una altra manualitat és la realització de peces de llana tricotades amb agulles de mitja o també de ganxet, ja sigui per fer bufandes, foulards, gorres, guants, etc.

De totes les manualitats, la decoració amb flor natural premsada és la que més m’apassiona. Penso que és aquesta on juga un paper molt important la meva creativitat real que tinc, per fer composicions florals i per la passió que sento per la natura.

Interessant, explica’ns que és això de les flors premsades?

Després de recollir flors i fulles al bosc, al camp o, simplement, comprant-ne a les floristeries, es tracta de seleccionar-les, premsar-les i condicionar-les per fer conjunts florals combinant colors i formes. La principal decoració son rams de flors combinats amb formes i colors de tal manera que encaixin perfectament amb l’objecte a decorar. Aquests objectes són de fusta com safates, joiers, caixes de diverses mides, tapes per comptadors, etc.. Algunes decoracions tenen un toc romàntic, d’altres amb tocs més atrevits de forma i color i altres que per la seva senzillesa son decoratives en qualsevol racó de la llar.

Quan va començar aquest interès per les composicions amb flors premsades?

Vaig començar a interessar-m’hi mitjançant algunes publicacions angleses que trobava a les llibreries i biblioteques entre els anys 1985-92 per tal d’estudiar quin sistema de premsat era el més adient, quin condicionament de les flors, i quins materials s’havien de fer servir. Vaig començar a realitzar les primeres proves i intentava aprendre tot el que podia i més.

Què és el que t’inspira més a l’hora de realitzar les teves obres?

La muntanya i els boscos de la meva comarca “El Maresme” i els boscos del Ripollès que son els primers que em van inspirar en aquesta activitat artesanal, i també perquè hi trobo un tipus de flors i vegetació ideal per a les composicions florals. Els meus colors de flors preferides son els blaus, els liles, ocres i vermells. Combinen a la perfecció a l’hora de decorar juntament amb el verd de les fulles.

Les flors preferides, son les roses de “pitiminí”, delfínium, pensaments, margarides, botó d’or (que es troba al bosc entre abril i maig), hortènsia, buguenvíl·lia entre d’altres.  Quan vaig pel bosc o al camp per anar a buscar material vegetal, procuro preservar el medi ambient. Intento no danyar en absolut la planta, tallant els talls de manera que no es malmeti i torni a desenvolupar noves flors i fulles.  Actualment també treballo amb resina, com a material per realitzar treballs de joieria amb flors naturals premsades, com collarets, medallons, anells, arracades, etc.

• Comercialitzes el producte que elabores o només ho fas per entreteniment?

Venc els meus productes a amistats, familiars, veïns, i qui em coneix. A banda d’això, he realitzat exposicions i fires i últimament he creat una pàgina web on difonc la meva obra. 

La meva primera exposició va tenir lloc l’any 1992 a Premià de Dalt on se’m va oferir exposar a la residència per a gent gran “La Benèfica”. Vaig exposar 40 quadres amb diferents decoracions florals, i va tenir un èxit que no m’esperava. Em va motivar per seguir endavant amb la meva passió.   Després he anat participant en exposicions i fires entre els anys 1992-2006 a diferents pobles: Barcelona, Girona, Mataró, Pineda de Mar, Calella, Mollet el Vallès, Camprodon, Ribes de Fresser, Premià de Dalt, Sant Andreu de Llavaneres, Dosrius i Arenys de Munt.

T’ha estat fàcil donar-te a conèixer i vendre el teu producte?

Al principi tot era molt més planer. L’economia als anys noranta era forta i les persones reconeixien el treball artesanal en les diverses fires a les que exposava i compraven artesania.  En temps de crisi, als anys 2007 fins als 2014, les dificultats han estat moltes. Les persones reconeixen favorablement el treball artesanal pero no es venia. Molta assistència a les fires i/o exposicions, peró resultats molt negatius. Hi ha hagut anys de desmotivació personal perquè t’adones que la teva creació és molt valorada, però et desmotiva fer-ne de noves perquè no es venen.   També les administracions ho han posat difícil, ja que abans no es demanava tanta documentació per obtenir el carnet d’artesà/na. Ara és complicat, ja que només reconeix l’artesania si vius d’ella i si pagues els impostos (IAE). Les tramitacions i peticions de documentació per obtenir-lo es fa molt complicat i no simplifica gens la seva obtenció.  És a dir, si ho fas com a hobby, és molt més difícil introduir-te en les exposicions i fires, ja que a la gran majoria de municipis ens trobem que se’ns demana el carnet d’artesà per poder exposar. 

Com valores tot aquest camí de creativitat que vas recórrer?

Els treballs decoratius em permeten innovar en materials i nous dissenys. La innovació és un factor essencial per a la meva artesania creativa. Sempre estic pensant en nous productes per decorar i, a la vegada, han de ser objectes útils per a la llar.  Cada artesà té la seva pròpia creativitat, estil i idees diferents. Això fa que cap dels meus treballs sigui idèntic. Totes les decoracions son totalment diferents.  Entre els anys 2007 i 2014, vaig tancar parèntesi en aquesta etapa de creació de conjunts florals, ja que la feina i els estudis durant aquests anys no em van permetre seguir amb aquesta activitat. Vaig enyorar-ho molt. Ara torno a recuperar el temps perdut, no puc deixar ni oblidar aquesta activitat tant encisadora per a mi.  És tant gratificant aquesta artesania que m’agradaria donar-me a conèixer més, i sobretot al meu país per la particularitat dels meus dissenys. El meu somni és que em coneguin només veient qualsevol objecte decorat per mi, pel seu color, forma, senzillesa i elegància.  Sempre he pensat que seria interessant donar a conèixer aquesta artesania a d’altres persones que vulguin aprendre-la. Només necessitaria que alguna entitat hi estigués interessada en que donés cursos. És una manera de no estressar-me i no pensar en res més que ser creativa per uns instants i plasmar-ho damunt de l’objecte a decorar. 

Sempre hem sentit a dir que les dones es dediquen més que els homes a la creativitat artesanal, és així?

Tot i que m’he trobat amb molts homes artesans, penso que hi ha moltes més dones que realitzen artesania, potser per  l’àmplia sensibilitat que tenim en la decoració a la llar i potser també per l’educació.  La gran majoria d’artesanies, ja sigui, pintar, decorar, cosir, està fet molt més per les dones, i l’artesania més de tipus constructiu segueix essent realitzat pels homes (ceràmica, ferro, treballs en fusta….etc).

Moltes gràcies per aquesta entrevista Núria. Et desitgem molta sort!

Gràcies a vosaltres!

Entrevista feta per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme.

Maribel Nieto, directora durant 20 anys del programa de cribratge del càncer de mama i actualment voluntària de l’associació Maresme oncològic. La maresmenca escollida mataronina de l’any 2015 ens explica la seva experiència al món de la salut de les dones

Qui és la Maribel Nieto?

Sóc nascuda a Barcelona el 31 d’octubre de 1952, estic casada i resideixo  a Sant Andreu de Llavaneres.
Sóc llicenciada en Medicina i Cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 1975. Especialista en cirurgia general i cirurgia de l’aparell digestiu (Quinta Salut L’Aliança de Barcelona) i Màster en Sinologia i Patologia Mamària per la Universitat de Barcelona a l’any 1992.  

En quin àmbit d’estudis dels que vas cursar, et vas especialitzar professionalment?

Vaig començar la meva vida laboral com a ajudant d’equip quirúrgic de l’ Institut Català de la Salut (ICS) des de 1976. Després vaig exercir d’adjunt del servei de cirurgia general de l’Aliança Mataronina des de 1977, posteriorment amb la fusió, com a adjunt del servei de cirurgia del Consorci Sanitari del Maresme (Unitat Funcional de Patologia Mamaria) fins a la jubilació al novembre de 2015.

Considero que la meva aportació més destacada ha estat la de crear la consulta específica en patologia mamària, dins del Programa de l’Atenció a la salut sexual i reproductiva de l’IC,  al Maresme, des de 1992 fins a la jubilació. Des de 2006 reconvertida en consulta de diagnòstic ràpid en patologia mamària en coordinació 

amb el Servei de Diagnòstic per la Imatge de l’ICS.

Vaig començar la meva vida laboral com a ajudant d’equip quirúrgic de l’ Institut Català de la Salut (ICS) des de 1976. Després vaig exercir d’adjunt del servei de cirurgia general de l’Aliança Mataronina des de 1977, posteriorment amb la fusió, com a adjunt del servei de cirurgia del Consorci Sanitari del Maresme (Unitat Funcional de Patologia Mamaria) fins a la jubilació al novembre de 2015. 

Sabem que la teva jubilació no ha significat el cessament de la teva activitat en l’àmbit de la salut, sinó que va ser l’inici d’una nova etapa en el desenvolupament de la mateixa. És així?

Després de la jubilació, vaig incorporar-me com a voluntària a l’Associació Maresme Oncològic.  És on duc a terme, amb altres persones, accions per donar suport a les perones afectades pel càncer. Realitzem moltes accions: tallers, formacions, gales i marxes solidàries, etc.

En l’àmbit de la salut de les dones, relacionat amb el càncer, oferim espais de relaxació, formació, atenció psicològica, etc. En el càncer de mama en concret, com a experta en la patologia mamària, ofereixo xerrades informatives a tot el Maresme, on explico com s’ha de fer la detecció, els símptomes del càncer de mama, les llegendes relacionades amb la patologia, etc. També sóc nombrada Coordinadora del Voluntariat del Consorci Sanitari del Maresme, de manera altruista. Signat l’acord l’1 de juny de 2017

Com valores la teva trajectòria personal

Molt satisfeta de la tasca realitzada en 40 anys de professió.  Reconeguda per la ciutadania de Mataró que em va votar com a mataronina de l’any 2015 per la meva trajectòria professional a la ciutat.

Com a professional dona, et vas trobar davant de problemes a l’hora d’imposar la teva expertesa o en voler complir els teus propòsits?

Vaig trobar dificultats a l’inici de l’activitat professional en accedir a una feina de cirurgia  (pel fet de ser dona, encara que no ho diguessin de manera clara). Posteriorment també, vaig tenir  la sensació que havia de demostrar sempre molt més que els homes per imposar la meva opinió, criteri i expertesa.

Consideres que l’oportunitat d’accés de les dones al món de la salut, com a professionals, és igual que la dels homes?

Hem millorat en el camp de la medicina després de la instauració del programa de formació de metges interns i residents (MIR), on preval la nota de l’examen davant el gènere. Actualment, prevalen les dones en els estudis de medicina i en l’àmbit de la salut reproductiva hi ha més dones que homes.. Però encara queda molta feina per fer.

Actualment sabem que els problemes de salut de la dona poden ser diferents dels dels homes i que les manifestacions d’una mateixa malaltia pot ser diferent en l’home i en la dona. Aquesta especificitat es té en compte en la sanitat?

Cert, les dones tenen problemes de salut molt diferents als que poden tenir els homes. Per això precisament, s’han creat recursos per donar resposta a aquestes necessitats com els programes d’atenció a la dona de l’Institut Català de la Salut que ara en diuen atenció a la salut sexual i reproductiva. La menstruació, l’embaràs, el part… són realitats que només viuen les dones i els afecten només a elles. L’accés de les dones al sector de la sanitat com a professionals, ajuda a que aquets problemes s’entenguin i s’atenguin millor. Hi va haver també avenç en l’accés de les dones als centres mèdics per temes relacionats amb la prevenció (de càncer de mama, coll de l’úter, etc.), cosa que abans no passava.  L’accés als recursos sanitaris es universal, i sense demores en els casos d’urgències (malgrat les retallades). La salut manté la seva qualitat gràcies  la professionalitat de tot el personal que hi treballa. Cal, però, que hi hagi més formació i especialització en les malalties que només afecten les dones i que no deriven únicament de la salut reproductiva. 

La mataronina Mayte Carreras compta amb una carrera artística molt rica i variada, que va iniciar fa més de 30 anys en diferents “àrees” de les arts escèniques. Mayte Carreras és show-woman, actriu còmica i humorista.

El públic de Mataró ja la coneix a través d’alguns shows seus que va presentar en motiu d’actes socials com el Dia Internacional de la Dona, festes i actes de barri, etc. També ha fet gires per altres municipis del Maresme i actualment està impartint tallers teatrals a Vilassar de Mar i Dosrius (Canyamars). Us convidem a descobrir-la en aquesta entrevista.

Qui és la Mayte Carreras?

Soc  actriu, còmica professional i dinamitzadora de tallers d’interpretació. Estic dedicada des de fa més de 30 anys a les arts escèniques. 

Què et va portar al camí de les arts escèniques?

Soc administrativa de formació, però el meu amor a l’art em va portar a estudiar-ne diferents disciplines: dansa amb els seus diferents tipus (clàssica, espanyola i contemporània), Jazz, teatre, … i a més a més vaig procurar tenir coneixements de camps que em serien d’ajuda en la meva carrera artística com el PNL, el coaching, la fonètica i expressió anglesa, condicionament físic, etc. Vaig estudiar també Arts Polítiques i Ciències Dramàtiques obtenint molt bona nota en gimnàstica.

En què va consistir la teva carrera artística fins ara?

Vaig treballar de ballarina en diferents companyies,  vaig exercir també de professora de ball, de presentadora de programes com el programa “Dissabte Show” de Canal Català i el programa “A la teva bola” de Onda Rambla.

Del 2007 al 2009 vaig fer un total de 80 actuacions interpretant el personatge “la Tieta Encarnació” en el programa “Noche Sensacional” produït i dirigit per José Luis Moreno, i emès per Canal 9, Canal Sur, Murcia TV, Castilla La Mancha TV i IB3 (Illes Balears).

Per altra banda, tinc diferents shows, espectacles i comèdies teatrals que vaig presentar en gires per diferents llocs. Destaco la gira que vaig fer amb l’obra teatral “Dona i encara vols ser artista” i l’espectacle de monòlegs “Stand up Comedy”. A més de múltiples espectacles, convencions, actes socials i comèdies entre elles “Marit i muller, quin merder!”, “marit i muller… els fills i la mare que els va parir” i “Ara us ho explico”. Actualment, imparteixo tallers i cursos d’improvisació,
PNL, foniatria i veu i continuo fent gira amb les meves obres de teatre. En breu estrenarem la comèdia “Ruth i Mercè separades… i què? Amb l’actriu  Cristina Solà amb qui  compartiré escenari en aquesta esbojarrada paròdia.

També duc a terme dos tallers: un adreçat a tota aquella dona que vulgui enriquir la seva
persona, créixer interiorment i potenciar les seves actituds artístiques aprenent a ballar, cantar, interpretar , recitar… etc  de forma divertida i distesa. Es basa en aquesta simpàtica idea: “DONES TIC..Tremendament Imparables i Creatives”i porta per nom, “Nena tu ets la millor!”. L’ altre té els mateixos continguts però està adreçat a persones jubilades, o que disposen de temps lliure, el seu nom és: “ Això serà cosir i cantar “. La idea és que d’una manera fàcil, com diu la dita, treballin el ritme i la memòria. L’objectiu en els dos tallers és la motivació perquè un cop finalitzat el taller, fan una representació oberta a tothom.

Ens pots explicar de què van les teves obres?

Sí, “Ara us ho explico”, presenta el cas d’una dona a qui se li acaba d’espatllar la rentadora i treu tots “els draps bruts” com a metàfora dels seus problemes personals. Tota una bugada plena de relacions amb marits insuportables, fills impossibles, una mare que ha viscut dues guerres: la civil i la guerra amb el seu marit i, amigues impresentables. Tot un món íntim on per molt suavitzant que ella intenta posar sempre acaba “raspant”.

“Marit i muller, quin merder!”  és una divertida comèdia que reflecteix, en clau d’humor, la vida d’una parella amb les seves discussions i reconciliacions, els seus records i fins i tot les seves infidelitats. Una hora i mitja de batusses matrimonials per no parar de riure.

“Marit i muller i els fills…la mare que els va parir!” (segona part de Marit i muller) és un viatge generacional pel món dels pares, els fills i les seves relacions amb tot el que això significa: educar-los, dialogar, pactar i conviure … des que són petits fins que arriben a grans … i amb una mica de sort marxen de casa.

I a punt d’estrenar el mes de Març -2017: “Ruth i Mercè separades ..i què?” La Ruth és una dona de 50 anys a qui acaben d’acomiadar de la feina, i desnonen de casa seva, motiu per el que se n’haurà d’anar a viure a casa de la seva amiga Mercè, 10 anys més jove que ella, vital, tronera i esbojarrada que la ajudarà a fer el pas en aquesta nova etapa de la seva vida. Juntes resolen els seus conflictes de forma divertida mostrant-nos un ventall de situacions còmiques i hilarants!

Hi ha alguna filosofia darrere d’aquestes obres, vols transmetre alguns missatges concrets?

Totes elles tenen un denominador comú, l´humor com a forma d’interpretar i viure la vida. Com deia el Mestre “Gila”: sense l´humor la meitat de les coses no es dirien. Es una bona eina per poder ser crític amb tot el que ens envolta. Passar-ho pel filtre de l’humor et permet anar més enllà i ser “políticament incorrecte”, obrir la caixa de Pandora, desvincular-te dels prejudicis. A més, estic convençuda que l´humor pot convertir-se en el teu aliat davant la vida i t’ajuda a resoldre qualsevol adversitat amb més força i coratge.

Quin és el grau de connexió o desconnexió entre les teves obres i el feminisme?

La connexió és plena, ja que en totes i cada una d´elles hi ha una visió femenina, (que no feminista), un pensament que abandera una actitud com a dona: “Tot el que ens proposem ho aconseguim perquè les dones som generoses, lluitadores, constants, vitals, sensibles a tot i a tothom, tenim empatia, resiliència, sabem riure’ns de nosaltres mateixes si és necessari, i estimar-nos al mateix temps amb bogeria, i gràcies a la oxitocina podem estimar incondicionalment.

I si caiem tres vegades ens aixequem quatre. Aquestes son les meves conviccions. La meva mirada femenina  i el segell que porten cada una de les meves obres.

Valoració de la trajectòria personal.

Sempre gratificant, doncs no hi ha res millor que l’agraïment del públic quan els fas riure i oblidar els problemes per una estona. I dura i complicada perquè cada vegada és més difícil viure de l’art escènic. Hi ha poques subvencions per poder realitzar o dur a terme nous projectes, uns impostos massa alts que no ens permeten poder viure en moltes ocasions d’aquest mitjà.

El món del còmic, de l’humorista, del pallasso, està més reconegut si ets home, perquè per alguna raó sociocultural sempre ha hagut un percentatge molt alt d’homes humoristes en comparació amb les dones còmiques. Cada vegada les dones anem guanyant territori, però segueix aquesta visió discriminatòria. 

Vinculada al món del llibre des de fa molts anys, Emília Illamola Ganduxé ha anat forjant el seu camí com a escriptora a mesura que l’amor pel llibre va anar creixent, perfilant-se i mutant-se des del vessant laboral, llibretera, al vessant creatiu de l’escriptora.

El seu caminar com a treballadora va portar en sí un altre caminar que és el de la dona cap a la realització personal i la igualtat de drets en un món, aleshores, bastant masculí. Amb l’Emília Illamola, la paraula no pot ser sinó literària. Parlant de la seva relació amb les lletres ho fa escrivint amb el sentit ampli de la paraula. L’entrevista amb ella ha sigut un autèntic delit literari. Us convidem a gaudir-ho.

Primer de tot i com és de costum, ens agradaria que et presentessis als i les visitants de la nostra pàgina web.

Vaig néixer a Argentona l’any 1953 i he estat vinculada laboralment al món del llibre des del 1974, primer a la botiga de llibres Cap Gros, i el 1975, com a cofundadora de la llibreria Robafaves, de la qual em vaig desvincular el 2011. 

He publicat el llibre FRACCIONS de prosa poètica, (Viena Edicions 2012), i les novel·les JOC DE LLUNES, (Nova Casa Editorial 2014), UNA CERTA ONADA, (Quorum llibres 2015), i MÁS ALLÁ DEL CIELO AZUL, (Nova Casa Editorial, 2016), els quals he presentat en llibreries, biblioteques i entitats culturals.

Actualment, escric i col·laboro en diversos programes de Mataró Ràdio. I també, estic immersa en una campanya de micro-mecenatge perquè tinc la il·lusió de poder publicar ENCARA HI HA PAPALLONES AL JARDÍ, un recull de relats, per al qual demano suport. Només cal entrar a: http://quorumllibres.cat/project/encara-hi-ha-papallones-al-jardi i si va bé, seguir els passos per tal d’encarregar un exemplar. I si el 18 de desembre hem aconseguit arribar a 150 exemplars reservats, es podrà editar.

Com ha estat la teva experiència de llibretera? No era molt freqüent que les dones treballin en aquest sector, oi?

No, però en les llibreries que es van obrir a finals dels seixanta i primers dels setanta, va anar guanyant pes la presència de les dones, com en altres àmbits de la societat i el món laboral, una tendència que no ha fet més que augmentar des d’aleshores.

Puc dir que he sigut molt feliç en la meva vida laboral, treballant i lluitant, per fer créixer i a fiançar un projecte cultural i alhora comercial, -la llibreria Robafaves-, que va néixer d’un petit grup del que vaig entrar a formar part, els membres del qual vam optar, des de bon començament, pel model cooperatiu de treball associat. Doncs era el tipus d’organització que més s’assemblava al nostre funcionament intern, on s’escoltava i es respectava la opinió de tots els seus membres, per un igual.En aquells primers anys, sempre dèiem que si la llibreria no ens anava bé, obriríem un restaurant, sols pel plaer de poder continuar treballant en equip. 

I amb la mesura de l’ara, en aquesta mena de valoració personal, -que no deixa de ser certa encara que no del tot, degut a la distorsió que provoca el pas del temps-, recordo queem semblava que estàvem fentdel món un lloc millor. I també, que observava els inicis de la lluita de la dona per aprendre’n, però mai m’hi vaig involucrar directament.

Doncs al formar part d’un grup de treball cooperatiu, -integrat per una majoria d’homes-,estava més centrada en la consciència de ser treballadora, que en la de ser dona. Sense ni tant sols sospitar que eren vessants de la meva identitat, que podia compaginar.

Sovint, quan hi penso, em sembla que aleshores, hi havia moltes dones com jo, que a través del treball aspiràvem, o preteníem, arribar a la realització personal que anhelàvem. Enyoro aquells anys, encara que me n’adono,-vaig ser mare el 1978 i el 1980-, quemoltes vegades, m’havia de justificar. 

En quin sentit t’havies de justificar?

Doncs per atendre qüestions que actualment es tendeix a compartir, i que aleshores em semblaven intrínseques amb el fet de ser dona, tot i que m’havia guanyat un espai de treball propi des dels inicis, -un avantatge i alhora un inconvenient, doncs el vaig haver de complementar amb formació-, encara recordo que vaig viure la situació com una lluita íntima entre el deure i la obligació, la biologia i l’instint. 

I tinc present encara la frustració que em produïa no poder donar cap a tot amb la qualitat que jo m’exigia, del cent per cent. I el desengany que em provocaven les dificultats d’haver de combinar els canvis sobtats del rol mare-dona-treballadora quan es transformava en dona-mare-treballadora, que molt sovint quedava fixat en treballadora-mare-dona.

Perquè va ser llavors, quan me’n vaig adonar que necessitava mantenir aquell rol professional, que em proporcionava la feina. En un ambient eminentment masculí de treballcooperatiu, sí, dins del món del llibre, però aleshores, què més podia desitjar?

I vist així, ara, me n’adono que moltes de les coses importants de la meva vida les he anat aprenent sobre la marxa, com el ser mare i potser també, el ser dona. I veig que tinc molta sort, de poder continuar activa. 

De què ve aquesta vocació pel treball cooperatiu? Tenies experiències prèvies en el món associatiu per exemple?

Sí, durant la primera meitat dels anys setanta, en que tot semblava canviar molt de pressa i el món s’obria per a les dones, vaig participar en el grup l’Estruch, de teatre amateur, en el Centre Parroquial d’Argentona, i com a monitora, en el club d’esplai Els Cabirols del Llaç d’Amistat. També vaig formar partdel grup de gent que va fundar l’Associació de Veïns d’Argentona, i a finals de la dècada, entrant en els vuitanta, vaig col·laborar escrivint en la revista Llaç.

I potser, aquesta vocació de treball cooperatiu em va venir donat pel context en el qual ja em movia, en el que podiacompartir projectes de futur. Quan a través dels mitjans dels que disposàvem,intentàvem millorar la situació laboral, política i social. Encara que en cap d’aquests casos vaig tenir un paper rellevant, doncs era una integrant més d’un grup moltampli. 

Eres una cooperant informal abans de ser-ho formalment doncs!

És impactant el que deies sobre el descobriment de la teva condició de gènere, com a dona, in situ. És a dir, sense tenir consciència prèvia del que suposa ser mare, treballadora i dona, t’hi vas trobar. Sembla ser que les coses han canviat avui dia, però no tant. Com ho veus?

Em sembla que continua essent una qüestió personal el voler prendre’n consciència, encara que aquesta perspectiva ja no ésnova per aquelles dones de la meva generació, i les successives, que no s’ho han plantejat perquè han tingut la sort, -diguem-ho així-, de viure en un ambient en que no han patit o no han detectat, posem per desconeixement, la discriminació per raó de sexe.

Perquè si haig de ser sincera, és ara, quan mésnoto la discriminació que patim les dones. I em pregunto què no hem fet bé, o què hauríem pogut fer millor. I en aquest punt, aquella dona que havia sigut se m’escapa però alhora, es fon en l’ara, cosa que em fa veure com m’ha costat obrir camí i seguir. 

Perquè com a dona,m’han faltat referents, i encara me’n falten, doncs considero que els que tenim, són recents i contradictoris. I al final, després de segles de civilització, en el món professional, encara predominen els models masculins en els llocs clau. Potser perquè moltes dones, que en les darreres dècades hem assolit espais de poder, no hem trobat, o potser ni tan sols hem buscat, la manera de treballar amb un criteri personal, i hem seguit normes i rols establerts.

Doncs ens hem trobat amb dificultats afegides, com per exemple la manca d’espais propis, -pensats seguint estàndards, sense tenir en compte noves perspectives-,i ens ha faltat valentia per gratar, crear i desenvolupar models, ja que potser ni tan sols hem sigut conscients que ho havíem de fer, perquè podíem. I penso que si a hores d’ara no tenim prou visibilitat, és perquè encara no hem arribat fins al punt d’haver deixat unaempremta clara.

Per tant, reconec que tot i que m’hi vaig interessar, la defensa dels drets com a dona i com a treballadora no ha format part del meu rol fins ara, al final, quan ja he sobrepassat de llarg els cinquanta i he dedicat trenta-sis anys de la meva vida laboral a una empresa, en la que tot de munt plegat,havia deixat d’encaixar. I l’haver hagut d’entrar, i mantenir una posició reivindicativa, ha sigut una dura descoberta personal.

I a hores d’ara, en quines dificultats et trobes com a escriptora?

La principal és per l’edat, en la que l’evolució personal, concretament en les dones, sembla que es miri més amb lupa. I costa molt que t’escoltin i et valorin i que un editor inverteixi temps i diners, doncs és inferior el rendiment que en pot treure. I sovint, penso que tot gira sobre el mateix, com si només se’ns tingués en compte si hem assolit en l’excel·lència de les tasques tradicionals. I en aquest moment, en el que compta tant l’èxit, la posició social, els contactes, etc., és fins i tot més clar que abans, que cal trobar suport en organitzacions de base que funcionin, doncs la individualitat, per la qual m‘inclino, està molt penalitzada. 

Ja que la invisibilitat i falta de reconeixement es dóna molt més en nosaltres, les dones, que tot i ser lluitadores i actives des de sempre, hem viscut en un segon pla pel fet de tenir a les mans la responsabilitat de la cura de la família. Encara que d’ençà que hem entrar en el món laboral-professional massivament s’ha produït, de portes endins, un desequilibri de funcions a la llar, que alhora, ens ha donat visibilitat. I aquesta, penso, és una revolució que la societat encara està paint.

Perquè estem en un procés, -del que no reeixirem fins que no hàgim aconseguit equilibrar la sobrecarrega de tasques-, que repercuteix en el rol maternal-familiar, a l’haver afegit la pressió d’un treball a fora de casa, que en molts casos, ens dóna entitat. Doncs costa molt de mantenir el nivell que ens exigim, per respondre a la necessitat de ser i sentir-nos, més actores que espectadores.

I al cap dels anys, el que puc dir, és que no sé bé què, ni per què, ni com, he arribat a ser com i on sóc. Perquè en conjunt, veig la meva evolució personal i em sento molt agraïda. Encara que m’agradaria dir que m’he anat fent, però sé que no ha anat ben bé així, doncs molts elements exteriors hi han contribuït. 

Perquè escrius Emília?

Per la necessitat d’esbrinar el perquè de tot plegat, per altra banda impossible de saber. Així doncs, en el que escric, es troben reflectides, en part, moltes de les meves preocupacions: el créixer, l’avançar, el millorar, -des dels meus ulls de dona-, i l’equilibri que cal aconseguir per tal de conservar afectes clau, com l’amor i l’amistat.

A Fraccions i Joc de llunes es troba aquesta fusió de rols en mare-dona-treballadora, i el neguit d’haver-los de compartir, i a Una certa onada i Más allá del cielo azul, es fa evident la dificultat de trobar referents vàlids per poder avançar.

Sí, crec que escric d’una forma emocional, perquè em fa ser, sentir, iem dóna permanència, o això és el que em sembla. Doncs a mida que envelleixo, tinc la sensació que em vaig difuminant, i aquesta, és ara la meva lluita, el motiu pel qual escric.

Perquè em sembla que la societat, que sempre ha sigut competitiva, posa el llistó més alt per a les dones. I en aquest moment, en que molt del que s’havia guanyat s’està perdent, crec que estem més que mai, sota l’escrutini del què fem, del què somiem, del què desitgem, com si el sistema, sabés que exagerant la idealització dels rols, -sobretot joventut i bellesa, però també maternitat, família, etc.-, s’obrissin noves escletxes, en l’avenç imparable dels darrers anys.

Una última paraula.

Moltes gràcies Asmaa i al SIAD Maresme, per aquesta nova oportunitat d’explicar qui sóc i el que estic fent.

Entrevista feta per Asmaa Aouttah SIAD MARESME

Irene Santos Corral és una dona que ha fet del seu patiment una dinamo per dissenyar un nou horitzó de realització personal i d’activisme social a favor de les dones. Voluntària en diferents àmbits, fotògrafa i integradora social, la Irene ha iniciat al Maresme un projecte força innovador: la sensibilització en violència masclista a través de les xarxes socials.

Utilitza materials gràfics com enganxines, punts de llibre i fotografies. També fa exposicions i xerrades per aconseguir una major incidència en la mentalitat d´homes i dones envers la violència masclista i la igualtat.

Nascuda a Getxo, Biscaia, el juny de 1984, la Irene va arribar a Vilassar de Mar amb només 3 anys i en aquest municipi ha passat la major part de la seva vida. Tot i haver nascut en una època en la qual el feminisme ja portava 20 anys vigent i les dones s’estaven empoderant, va créixer en un ambient familiar masclista i hostil. De professió és integradora social i té estudis de fotografia.

Et vaig conèixer al SIAD i després d’un temps sense veure’t et vaig retrobar a facebook. Em va cridar l’atenció la quantitat de treball voluntari que fas en diferents àmbits. Ens ho pots explicar?

Vaig sentir des dels 21 anys un entusiasme especial envers el voluntariat. En aquesta mateixa època, vaig realitzar un viatge a Guatemala com a brigadista en una guerrilla. He estat també voluntària amb joves i nens amb discapacitats psíquiques. Porto gairebé quatre anys de voluntària a la Creu Roja en l’àmbit sanitari. He tingut diversos treballs com a dependenta, ajudant de cuina i treballadora familiar, però mai m’he sentit tan realitzada com quan vaig iniciar una nova etapa en la meva vida: la de l’activisme en contra de la violència masclista

Arrel de viure tres situacions de violència de gènere per part d’ex parelles, l’octubre del 2015 vaig decidir fer un projecte sobre la violència de gènere en el que volia mostrar a la societat la problemàtica des d’un punt de vista proper per tal de sensibilitzar la població i donar suport a joves i dones que pateixen aquesta situació. És en aquesta etapa, en la que he pogut complementar els meus estudis socials amb els fotogràfics i utilitzar-los pel benefici de la societat. He superat totes les adversitats gràcies a l´ajuda de la meva companya de només dos anys i mig, la meva estimada gossa. La Niu, com es diu la gossa en qüestió, em va ajudar a superar la depressió en la que he estat immersa aquests anys. En aquest procés lent de recuperació i apoderament, he pogut extreure força i comprensió vers les dones que pateixen violència masclista.

En què consisteix aquest projecte?

El projecte fotogràfic s’inicià a l’octubre del 2015 per donar resposta a l’augment de víctimes per violència masclista a l’Estat Espanyol. Així doncs, es va decidir crear una exposició fotogràfica i una pàgina d’Instagram i Facebook amb el nom de La chica de al lado. Pretén que joves i dones adquireixin una sèrie d’eines que les ajudin a detectar una relació de maltractament i així evitar que s’involucrin en unes relacions tòxiques de parella. 

L’exposició fotogràfica es composa d’un recull de 16 fotografies en blanc i negre. Vaig escollir muntar-les amb paspartús negres i blancs per mostrar la dualitat del cicle de violència. Les  fotografies que estan emmarcades en paspartú negre representen la foscor en la que es veu immersa la dona; la passivitat d’aquesta vers la situació per la por infringida per la seva parella maltractadora; el maltractament psicològic i la submissió. Les fotografies muntades amb paspartú blanc ens mostren una dona en el procés d’empoderament, en el qual es desenvolupa la seva autoestima i confiança. Adquireix la fortalesa necessària que li permet trencar amb la relació tòxica de parella, alliberar-se de les cadenes que la lligaven i refer la seva vida

Actualment, l´exposició està als locals del Consell Comarcal del Maresme on SIAD Maresme l’ha presentat en el marc del Dia Internacional de Violència de Gènere d´enguany. Però està a disposició de qualsevol entitat i/o servei que la vulgui acollir-li al seu municipi 

A part de les fotos, també has elaborat un altre tipus de material gràfic amb el mateix objectiu

Sí, he fet punts de llibre, enganxines i cartells que distribueixo a entitats i persones. O els penjo jo mateixa en establiments. Per exemple, de les enganxines, n´he fet una que es diu “el masclisme, llençar aquí” amb una de les fotos de l’exposició i l’enganxo als contenidors de brossa.

 I què publiques en la pàgina la chica de al lado?

Hi publico articles, notícies, estadístiques i opinions personals. També anuncio el nou material que hagi elaborat per a qui vulgui adquirir-lo de manera gratuïta

Suposo que és un treball que necessita molta dedicació i recursos econòmics també, oi?

Sí, de moment tot ho faig de la meva butxaca, a l’espera de rebre ajuda d’algun servei i/o entitat. Però jo segueixo fent el que puc. Hi ha tanta feina per fer que no vull esperar a tenir suport. Quan se m’acaben els recursos econòmics faig sensibilització d´una altra manera.

Participo en xerrades i trobades amb el meu tetimoni com a dona maltractada per ajudar altres dones a creure que superar aquesta xacra a nivell personal és possible. També intento ser molt activa a les xarxes, etc.

Què significa, per tu, ser dona en la nostra societat?

Ser dona, no és gens fàcil en quan a les possibilitats laborals, els sous reduïts, la conciliació de la feina amb la família, el reconeixement professional i el tracte rebut en aquest àmbit i fora. Les dones ens enfrontem a molts prejudicis que hem d’anar enderrocant mica en mica amb el nostre esforç diari. Tot i que la legislació afirma que hi ha igualtat entre els homes i dones, la realitat està molt lluny de l´ideal. Aquesta situació és la que estic intentant donar a conèixer i canviar amb el moviment feminista i a través de les xarxes socials i manifestacions. Tot i que els serveis que tenim al nostre abast són amplis i especialitzats, de vegades no comptem amb el tacte i tracte humà amb el que hauríem de ser ateses. Encara s’ha de treballar per enderrocar el patriarcat i aquesta és una tasca de tots i totes. 

Entrevista feta per Asmaa Aouattah. Tècnica d´Igualtat del SIAD Maresme

Montse Àlvarez és una una dona que no deixa indiferent a ningú. La seva vida, plena d’obstacles, no li ha fet perdre ni el somriure ni el seu activisme. Es declara feminista, lluitadora, independent i compromesa socialment. No suporta les injustícies i la seva gran ambició és ser útil a la societat.

Montse Àlvarez, tota una història de superació com a dona i com a persona que descobrireu en aquesta entrevista. Tot plegat, aguantant amigues que no són gaire de bona companyia com ho són la Mi i la Fi. Mare i filla lleial, pencaire en tots el sentits de la paraula. Sempre lluitant contra les adversitats i els reptes que li ha anat posant la vida i amb una vocació social que li ha fet deixar empremta socio-cultural, principalment a Rocafonda, el barri mataroní on resideix.

Des d’aquest espai, us convidem a conèixer una mica més la personalitat d’aquesta dona lluitadora a nivell personal i a nivell col·lectiu.

Qui és Montse Álvarez Mela?

Sóc una dona separada, mare d’una filla de 37 anys i filla d’una mare de 85 anys. Veïna del barri de Rocafonda de Mataró. Vaig néixer el 28 de juliol de 1958 a Talavera de la Reina (Toledo). Vaig arribar a Mataró l’agost de 1968 i aquí segueixo vivint. Des d’una edat precoç, vaig lluitar per aconseguir la meva independència econòmica i la meva autonomia personal.

Ens ho pots explicar?

Vaig cursar la primària al col·legi Jaume Recoder, avui escola Cirera. A l’octubre de 1970, amb només dotze anys, vaig començar a treballar en una carnisseria els dissabtes i festius escolars, contra la voluntat dels meus pares, que no volien que jo passés el mateix que ells. Però davant de la meva tossuderia, ho van consentir. En acabar la primària, vaig decidir no continuar estudiant i seguir treballant. Tot i ser bona estudiant, era conscient que els meus pares no podien pagar-me estudis i el meu sou feia falta a casa.

Em vaig casar amb 19 anys, també contra la voluntat dels meus pares, perquè jo sempre he estat, molt lliure, tossuda, i molt propietària de la meva vida, així doncs, als 20 anys vaig ser mare. El meu matrimoni va ser un fracàs total. El meu marit em va anul·lar totalment. Vaig patir violència de tota mena, fins i tot xantatges emocionals ja que el meu marit utilitzava contínuament la meva filla.

L’any 1979 vaig començar a treballar al bingo. Va ser agosarat i mal vist a l’època. Només hi treballàvem 3 dones i estàvem considerades com dones de “mala vida”. Però per mi, va ser la porta per tornar a ser jo, a poc a poc, i no dependre econòmicament de ningú. Gràcies a aquella feina, vaig assegurar els estudis i la formació a la meva filla.

Als 25 anys, em vaig presentar a les proves d’accés a la universitat. Vaig aconseguir una plaça per estudiar dret però vaig haver de renunciar-hi per les pressions i amenaces del meu marit. Em feia creure que era mala mare i mala persona i m’amenaçava amb treure’m la filla si no li feia cas. Durant molts anys, em despertava aterrada pensant que m’havia segrestat la nena. Finalment, el 1989, després d’anys de maltractaments, em vaig separar. 

Durant molts anys vaig anar compatibilitzant la feina al bingo i a la carnisseria per poder mantenir la meva filla i la casa. Per orgull, per amor propi, o per fàstic a tenir res d´aquell home que tant mal m’havia fet, vaig renunciar a la pensió que li corresponia pagar per la manutenció de la filla.

El 1990, vaig iniciar una relació amb l’home que va ser la meva parella durant 25 anys i que, a tots els efectes, va exercir de pare de la meva filla  fins el moment de la seva mort. Amb 55 anys i després de 9 anys de lluita no va poder superar el càncer.

El 2005 vaig obrir un petit negoci a Rocafonda en el qual he treballat uns quants anys, fins que he hagut d’agafar una baixa laboral llarga.

Tot el teu entorn sap que la teva gran passió és el teatre. Parla´ns-en una mica.

Vaig començar a fer teatre l’any 2003 amb el col·lectiu EPMA per casualitat. De seguida vaig veure que era la meva passió. Al principi em tocaven papers secundaris, d’aquells que en diuen cameo. Sortia a l’escenari poques vegades. Després vaig passar a tenir papers secundaris fins que un dia va fallar una actriu que feia el paper principal i em van demanar substituir-la

Ho vaig fer molt bé per ser la primera vegada. El moment estel·lar va arribar amb el paper de Poncia, en l’obra “La casa de Bernarda Alba” escrita per Frederic Garcia Lorca. Vaig rebre el premi de la millor actriu al concurs de teatre dels pobles “Camps, Fals i Fonollosa”. Aquesta obra la vam presentar en més mostres de teatre: Palafolls, Pineda de Mar, Lleida…

En paral·lel a l´actuació amb el col·lectiu EPMA, vaig fer diferents monòlegs que vaig presentar en festes de barris mataronins i d’altres pobles. “Àngel de la Llar” de la Maria Aurèlia Capmany,  “Coses de mujer”, “De parto i en les Santes”, “En mis tiempos esto no pasaba”, “Porqué nos casamos por amor o por la hipoteca?”, “Mi boda en un entierro”. Tots ells de temàtica feminista. L´últim monòleg està inspirat en la meva expriència de casament, perquè just després va començar el calvari amb el meu marit. Sembla ser que moltes dones ens casem per a què ens enterrin vives.

Així ets escriptora també?

M´agrada escriure coses, pensaments, sentiments, idees sobre les injustícies, el món, allò que no ens agrada i allò que anhelem. Els meus monòlegs, excepte “Àngel de la llar”, els vaig escriure jo. A partir de la idea inicial, desenvolupo sobre la marcha tot el monòleg. A vegades improvitzo davant del públic i faig que participi activament a l´obra.

Segueixes fent teatre?

Actualment estic amb el grup de teatre I…15 teatre! que va nèixer arran d´un curs que vam fer un grup de persones a l´Aula de teatre de Mataró. L´any passat vam presentar l´obra “Dansa d´agost”, un text de Brian Friel que descriu la vida de cinc germanes solteres d´entre trenta i quaranta anys que viuen juntes al petit poble de Bally Beg, a la Irlanda rural de l´any 1936. Fa poc vam presentar l´obra “insults al públic”, una obra de Peter Handke en la que els persontagtes no són realment actors sinó participants d´unes escenes en les que insulten al públic de manera molt descarada provocant així reaccions. Una obra que durant l´època franquista estava vetada pel seu contingut.

Paral·lelement a tot això, he anat participant al projecte de teatre social amb membres del col·lectiu de Dones de Matagalpa, Ana i Bea, que cada any venen a Mataró per dinamitzar sessions de teatre social amb les dones de la ciutat, i que normalment presentem al carrer en les diades internacionals de la dona. Vaig fer teatre social també per Carnestoltes i, a l´espai infantil de Santes, faig teatre infantil. Amb l´Aula de teatre vaig participar en campanyes com la de civisme fent teatre de civisme al carrer, etc.

Portes una vida associativa molt dinàmica. Què t’hi va portar?

Impulsada per les meves ganes de ser útil a la societat i treballar per la cohesió, vaig començar  a col·laborar amb la comissió de festes de l´associació de veïns del meu barri. Vaig entrar a la junta com a vocal i a la vocalia de dones de l´associació. Des d´aquests dos marcs he estat lluitant amb la resta de companys i companyes per la millora del nostre barri i per la cohesió social. Treballar per la justícia és el meu ideal en la vida i ara, juntament amb la meva filla, faig realitat el meu projecte de sempre. Políticament, sempre he estat d’esquerres, catalanista i independentista. Sense renunciar a les meves arrels, crec que actualment els polítics estan més pels seus interessos, que per valors i per voluntat de servei a la ciutadania.

Crida molt l´atenció que la majoria de les activitats que fas les facis amb la teva filla, com és que sou tan properes?

Sí, la Maire és filla única i va patir molt amb mi de petita. L´havia de deixar en mans de la meva mare per treballar, tot i que després de plegar, tot el meu temps va ser per ella. Va rebre maltractament per part del seu pare biològic i també va patir indirectament  les conseqüències del matractament del pare cap a mi. Però ella en comptes de desmoronar-se, va adoptar sempre una actitud de defensa cap a mi. Va plantar cara al seu pare i em va demanar que em separés d´ell. Vaig conservar molt de temps un sentiment de culpabilitat envers ella. Sentia que va tenir una mala infància per culpa meva. Per això vaig fer el possible per compensar-li el patiment que va viure. Sempre hem fet moltes coses juntes: vida associativa, teatre i altres coses.

Podem parlar de les teves amigues la FI i la Mi o prefereixes que no?

Sí, no em fa res parlar-ne. Formen part de la meva vida. Fa dotze anys que em van detectar la fibromiàlgia i la migrània. Molt probablement la tenia des d´abans. Al principi em va costar molt assumir-ho. La vida em va canviar d´un dia a l´altre. Acceptar que hi ha moments en què sóc incapaç de moure´m i fer coses és quelcom terrible per a una persona tan activa com jo, però de mica en mica he aprés a conviure amb la malaltia.

El pitjor de la fibromiàlgia és més el cansament que no pas el dolor, tot i que també tinc dolors i rampes en diferents parts del cos. Però el meu tarranà alegre i la meva actitud positiva cap a la vida m’han ajudat a superar els seus efectes psicològics. Accepto que hi ha moments en els que faré menys, però no vull renunciar a res del que faig. Segueixo activa com sempre, encara que hagi de patir una mica. Si puc millorar les condicions en les que porto a terme alguna activitat, millor, però el que no faré és renunciar a la vida. No fer res equival a la mort per mi.

Tenint fibromiàlgia vaig cuidar del meu pare durant els seus últims anys de vida, ara cuido de la meva mare, estic en la junta de l´associació de veïns, col·laboro en les festes dels barris, dóno suport al grup de batucada del nostre barri, etc. El teatre, la lectura, la poesia i la comunicació amb la gent via xarxes socials m´ajuden molt a sentir-me millor i, per suposat, la familia i les amistats.

Tu que ets dona, feminista i activista, com valores la qüestió de la igualtat de gènere al nostre país?

Em segueix semblant aberrant, i cada dia més, que a les dones no se’ns reconeguin els mèrits propis, que sempre haguem de demostrar molt més que els homes, que els salaris no siguin els mateixos per la mateixa feina… Sempre les dones hem trigat molt més a aconseguir un ascens, un lloc de responsabilitat a les empreses, per culpa de la societat masclista i patriarcal que encara impera. Moltes vegades quan ho aconseguim, hem d’aguantar comentaris masclistes i vexatoris qüestionant com hem aconseguit el lloc (moltes vegades aquests comentaris venen d’altres dones).  Se’ns demana que tinguem fills, però se’ns acomiada dels treballs per tenir-los. Queda molt camí per fer abans que aconseguim la igualtat efectiva. No serveix de res que les dones estiguem en càrrecs directius, o al govern, si seguim les directrius masclistes ja marcades des de fa segles. Les dones que estan en aquests llocs haurien de fer-ho amb mirada i sentir de dona. No seguir el camí imposat, permetent que les dones siguem sempre les més vulnerables.

I com valores la teva trajectòria personal?

Valoració personal? Crec que no sóc jo la que m’he de valorar a mi mateixa. El que sí puc dir, és que sóc una dona lluitadora, independent, compromesa socialment.., No suporto les injustícies, el racisme, la xenofòbia. Sóc molt lliure, no suporto imposicions… Crec que sóc bona persona, bona amiga i companya lleial. Dic les coses que sento amb respecte. Sóc bona filla, bona mare… M’encanta passar les estones lliures amb les amigues i la meva família. Tinc un caràcter fort però sóc incapaç de guardar rencor o odiar. Els meus petits grans plaers són: la lectura, la poesia, la música i per suposat el teatre i l´escriptura.

El meu somni: Un món més just, més humà, més tolerant, on no ens distanciïn les races, els colors de la pell, ni les diferents formes de pensar o sentir, ni siguin motiu de guerres i conflictes… Que les malalties i la fam s´erradiquin, que no tinguem móns de primera i segona, que tinguem un món on compartim experiències, vivències i ens enriquim mútuament. Que tots els joves tinguin un millor futur que nosaltres. Que a les dones se’ns tracti amb igualtat real, QUE ENS DEIXIN DECIDIR LLIUREMENT SOBRE ELS NOSTRES COSSOS, sexualitat i pensament, que desapareguin les monarquies explotadores de tot el món i els governants siguin el que tots esperem d’ells quan els votem, JUSTOS i honrats.
No sóc una dona especial, sóc una més, una de tantes i en quant al meu patiment, per degràcia, tampoc soc la única que ho està vivint. Hi ha tantes dones que pateixen i que lluiten per superar el seu patiment que el meu cas no té perquè cridar l´atenció.

Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’igualtat del SIAD Maresme.