“Una nit que explicava un conte a la meva filla gran, em va demanar que m’inventés jo una història diferent, li va agradar tant que a partir de llavors no m’ha deixat mai repetir la història del dia anterior”

D’un moment d’nitimitat mare-filla va néixer una escriptora que combina diferents gèneres literaris en els seus relats. Uns relats que parlen de les petites-grans coses.

Descobrim avui al racó Visibilitza´t la Susanna Tortosa Tudela del Masnou.

Qui és Susanna Tortosa i Tudela?

Vaig néixer a Barcelona el 6 d´abril de 1969 i actualment resideixo al Masnou. Sóc escriptora i tècnica administrativa.
Treballo a Catalana Occident des de fa vint-i-cinc anys. He passat per diferents tasques: vaig començar en el departament d´informàtica, després vaig estar com a tècnic d´organització i actualment treballo per al centre com a administratiu comptable.

Quan vas descobrir la passió per l´escriptura?

Sempre he estat aficionada a la lectura i una cosa porta a l´altra, però sobretot va ser gràcies a les meves filles que la imaginació se´m va despertar de cop. Una nit que explicava un conte a la meva filla gran, em va demanar que m´inventés jo una història diferent, li va agradar tant que a partir de llavors no m´ha deixat mai repetir la història del dia anterior. Més endavant vaig ser valenta i vaig posar per escrit alguna d´aquestes històries creant contes personalitzats per a les criatures. Un bon dia em vaig atrevir a escriure una història per a adults, la vaig donar a llegir amb molta por, però resulta que va agradar i em vaig engrescar encara més. Vaig escriure altres relats i em vaig apuntar a un taller d´escriptura que em va donar eines i seguretat per continuar endavant i, no penso parar ja que continuo assistint als tallers dirigits per l´escriptora Lola Andrade i l´any 2015 vaig obtenir el títol de Narrativa i estil delcurs virtual de l´Escola d´Escriptura de l´Ateneu Barcelonès.

Com es conjuga la vessant professional, en aquest cas la tasca administrativa, amb la passió per l´escriptura?

No et negaré que és complicat tenir una feina rutinària que és la que et dóna de menjar i a la vegada una vocació creativa que t´apassiona i a la que dedicaries totes les hores del dia i no pots, però ningú no ens ha dit que la vida sigui un camí pla i senzill, així que es tracta de mantenir un equilibri amb el que puguis ser feliç. Penso que va arribar un moment a la meva vida en que havia de fer un pas endavant de realització personal i vaig tenir la sort de trobar la meva essència escrivint, per sentir-me més plena i satisfeta.

Què representa per tu el fet d’escriure?

Escric perquè em fa il·lusió compartir el que m´agrada fer, i veure el reconeixement de la gent després de l´esforç no té preu. No és fàcil gestionar la feina, la família i allò que ha sortit de mi de forma vocacional, però aquesta última part és tan enriquidora que m´esforço cada dia més per tirar-la endavant. És evident que compto amb el suport de la meva família i per això me n’acabo sortint.
Escriure em permet viure la vida d´altres persones, evadir-me de mi i del meu entorn o treballar sensacions i sentiments disfressats de monòlegs, diàlegs, haikus, poemes, històries…que donen que pensar, a mi i al lector. Tot és ficció, encara que intentés escriure sobre la meva veritat, no ho aconseguiria perquè només seria el meu punt de vista.

Quins llibres has escrit fins ara?

El meu primer llibre, també de relats, va ser La porta tancada (juliol 2014). Després vaig publicar un conte infantil amb el títol Gàrberin(abril 2015) i ara he recopilat trenta-set nous relats i poemes que he publicat al llibre El teu somriure dins el cotxe del costat (març 2016).

Perquè aquesta barreja entre la poesia i la prosa en un mateix llibre?

Els poemes no els he buscat, ells m´han trobat a mi. El que vull dir és que a partir d´una idea, enlloc d´escriure un monòleg o una història amb uns personatges, m´ha sorgit un poema que he volgut afegir a aquest últim llibre per trencar també el ritme, per fer-lo més variat, perquè cadascú es quedi amb allò que li aporta més, tant li fa si és un haiku, un monòleg, un relat o un poema… M’agrada que el que escric arribi a un públic divers i crec que ho aconsegueixo. Després, són molt interessants les interpretacions que m’arriben dels lectors.

Explica’ns aquesta passió que tens pel Haiku?

Quan vaig descobrir els Haikus em van semblar extremadament difícils, però com en tot, cal exercitar la ment i, si ho vols, aconsegueixes el que et proposes. Vaig començar a jugar a comptar síl·labes i plasmar idees molt concretes en poques paraules, i em vaig aficionar. Després em vaig adonar que tenia Haikus que coincidien amb els temes dels meus relats i els vaig relacionar. Crec que és interessant la combinació de les dues coses i és un tret diferencial de la meva escriptura.

De quins temes parlen els teus llibres?

La porta tancada és un llibre de relats curts, molt curts i no tan curts que van precedits de Haikus com a introducció.
En el llibre apareixen una barreja de personatges que ens expliquen històries d´amor, de desamor, de la vida i de com viure-la, de la mort, de les passions, dels anhels i de les decepcions. Aquests personatges, creats en la ficció, tenen ànima i esdevenen reals. Els relats mantenen el ritme i el suspens.
El teu somriure dins el cotxe del costat vol ressaltar la importància de les petites coses bones que succeeixen durant el dia i que sovint passen desapercebudes.

Aquest llibre conté relats alegres, relats romàntics, relats tristos, relats poca-soltes, monòlegs, relats surrealistes, històries de ficció, poemes, il·lustracions, relats llargs, relats curts i microrelats. Textos diversos i per a tots els gustos, sense cap fil conductor, amb estils i temàtiques ben diferents que permeten una lectura entretinguda i intimista que sota l’aparença de lleugera ens interpel·la sobre el sentit de la nostra quotidianitat. Igual com en La porta tancada, cada relat conté el seu Haiku corresponent.

També col·labores des de fa més d´un any amb el Diari Maresme. Explica´ns en què consisteix aquesta col·laboració.

Vaig contactar amb el Diari Maresme per a una entrevista que em van fer quan vaig publicar el meu primer llibre La porta tancada. Des del primer moment hi va haver molt bona connexió. Relacionat amb l´escriptura també hi ha el periodisme i tinc la sort que em donen l´oportunitat de publicar les entrevistes que vulgui enviar sobre temes culturals: músics, escriptors, actors, pintors, guionistes, directors de cinema… És una tasca molt agraïda perquè tots guanyem difusió i m´encanta aprendre de la gent que entrevisto i descobrir nous talents per mostrar-los als lectors del diari que augmenten cada dia.

La dona és present en el que escrius?

Definitivament sí! No ho he fet expressament, ha sortit de manera inconscient, però en els meus relats s´entreveuen grans heroïnes que aparentment no ho són, però que acabes catalogant dins aquest gènere. Els meus personatges són senzills, són humans i tenen debilitats com tothom, això els fa més forts davant de les circumstàncies que es troben. És una manera de reivindicar el paper de la dona tan essencial en la nostra societat.

Quina és la teva visió personal del tema dona i de la igualtat de dones i homes?

En general, penso que homes i dones som molt diferents, ho dic en el sentit racional i emocional, i també en el sentit que cadascú té unes habilitats que es complementen, amb això no vull dir que no haguem de tenir els mateixos drets, ni les mateixes oportunitats, és evident que sí, però com sentim de manera diferent també actuem de forma diferent. Cadascú ha de lluitar per allò que vol i està en mans de tothom canviar la societat per aconseguir més igualtat encara.

Les dones tenim molts recursos i els sabem fer servir, però de vegades assumim massa responsabilitats familiars que ens lliguen més de compte i ens equivoquem en voler arribar a tot, sovint estem esgotades i tenim sentiments de frustració per aquest motiu. Crec que hem d’aprendre a delegar i deixar fer les coses d’una altra manera. Potser no serà la nostra manera de fer-les, però igualment es portaran a terme.
Cada vegada més, tothom té clar que la dona té un paper tan important com l´home en la societat.

I finalment Susanna si et sembla bé, ens agaradaria saber la valoració que fas de la teva trajectòria personal com a escriptora.

És molt complicat obrir-se pas en aquest terreny de l´escriptura on hi ha tanta gent amb talent. Jo vaig a poc a poc i de moment me´n surto prou bé a petita escala, però aspiro a més, de mica en mica ho veurem. Ara per ara gaudeixo de cada petita fita, de cada lector que em comenta el llibre, de cadascú que m´envia una foto llegint, de cada interpretació d´algun dels meus relats… Tot forma part de la meva aventura literària personal i això em fa molt feliç.
Et desitgem molta sort Susanna!
Moltes gràcies!

Entrevista realitzada per: Asmaa Aouttah, agent d’igualtat del SIAD Maresme 

Aquesta no és una entrevista tradicional a una persona. Hem fet una entrevista a un col·lectiu: Dones reporteres de Mataró, un col·lectiu de dones que fa cosa de nou anys van començar a treballar en projectes comuns i, ara per ara, són una entitat molt activa i amb una visió de gènere molt potent. 

SIAD Maresme vam assistir a la reunió setmanal que Dones Reporteres fan per posar en comú temes a tractar a i accions a dur a terme. La trobada és al Centre Cívic del Pla d’en Boet de Mataró, on també hi ha els estudis de Mataró Ràdio. Dones Reporteres té un espai radiofònic, un programa de dones amb visió de gènere, esperit crític amb tot i una inquietud constant per projectar llum sobre aspectes i temes poc tractats i poc visibilitzats. Amb aquesta visió tan aguda van començar l´aventura un petit grup de dones i, a l´actualitat ja són 12 les dones que componen el grup.

Com va néixer “Dones Reporteres”?

Hi havia un programa de ràdio destinat al tema “dona”, però va deixar de funcionar.  Llavors, el CIRD ens va oferir la possibilitat de portar-lo nosaltres. No teníem experiència en la conducció i la dinamització radiofonica, però ens vam formar. Vam tenir el suport econòmic del Pla dels Barris de Rocafonda-Palau-Escorxador. Aquesta formació va donar lloc al començament del programa “Amb Veu de Dona”.  Al principi no sabíem per on començar. Ens feia respecte, però amb el pas del temps hem anat adquirint professionalitat, el programa s´emet quinzenalment.

Com funciona “Amb Veu de Dona”?

El programa s’emet a Mataró-Ràdio un divendres cada quinze dies a les 13:00h. Està dedicat al tema dona i la igualtat de gènere. Treballem per monogràfics. Fem una reunió setmanal en la que decidim, després d’una pluja d’idees, el tema a tractar, la persona a convidar i com anirà la conducció del programa.

Tenim diferents tipus de seccions:
Tertúlia: on convidem a diferents persones per opinar sobre algun tema
Seccions: consta de diferents parts (opinions, entrevistes individuals, agenda, algun trosset d0alguna entrevista al carrer, etc.)

Contes dramatitzats que fem de tant en tant: es fa una lectura crítica d´algun conte tradicional. Aquests normalment estan carregats d’estereotips envers la dona i el seu paper en la societat. Aprofitem per fer la contraposició  amb altres contes alternatius, no sexistes.

Quin són els temes que tracteu?

Cada any hem fet monògrafics especials per commemorar els dies internacionals dedicats a la dona: el 25 de novembre i el 8 de març i el dia de la salut i al llarg de l´any toquem molts temes,  però sempre hem procurat donar llum sobre temes poc tractats pels mitjans de comunicació, poc visibles i, a vegades fins i tot considerats com a tabús, com la prostitució, la dona en la religió, els diferents models de família que hi ha, les dones afectades per les hipoteques, etc.

Al final, us veu constituir com a entitat, per quina raó ho veu fer?

El fet de ser associació ens facilita la feina i ens ajuda a poder ocupar algun espai municipal. També volíem anar més enllà de la ràdio. El temps dedicat a l´emissió és molt curt, són 52 minuts comptats en els que hem de presentar, entrevistar, informar… Sempre fem curt i no ens dóna temps d’aprofundir. Per això vam proposar-nos fer altres tipus d´accions i activitats.

Les infu-xerrades?

Efectivament, el 2013 vam començar a organitzar les infu-xerrades al bar el Públic

D’on ve la paraula “Infuxerrada”?

És una combinació de la infusió que es pot prendre tot seguint la xerrada i de la informació que es dóna en la mateixa.  Convidem moltes dones expertes en diferents temes: psicologia, pedagogia, sociologia, medicina…
Hem fet, per exemple, un debat que no s´havia realitzat mai al municipi que és el debat entre les candidates a les últimes eleccions municipals. Van tenir l’oportunitat d’explicar els projectes que duien en els seus programes electorals per a les dones de Mataró. També podem destacar la nostra participació a l’edició 2009 del vídeo d´un minut. Vam guanyar la majoria dels vots del públic, però vam suspendre pels vots del jurat.

Com valoreu el grau de visibilitat i reconeixement que teniu al municipi i més enllà del municipi?

Se’ns coneix. Se’ns fan entrevistes en diferents mitjans: TV Mataró, la revista la Independent… Tenim un bloc força visitat per la gent i per facebook també tenim seguidores. Però, de vegades tenim la sensació que la nostra feina no està del tot reconeguda.

Pensem que cobrim una necessitat molt important, la de projectar sempre una imatge positiva, igualitària i alternativa de les dones als mitjans de comunicació i la de lluitar per la igualtat de gènere en aquests mitjans. És una feina que fem des del voluntariat, li dediquem moltes hores de reunions, contactes, preparació i realització i quan l´ajuntament ens diu que no pot publicar els nostres actes en l´agenda cultural no ho entenem gaire.

Com a grup, quin tipus de dinàmica porteu?

Som un grup molt heterogeni, per edats, per procedències i per maneres de fer i de pensar. Això ens permet entrar en debats molt enriquidors sobre els temes a tractar i sobre com els tractem. Aquesta peculiaritat ens ha anat ensenyant a respectar-nos mútuament, acceptar les nostres diferents visions de les coses i saber trobar el punt mig per anar avançant en la nostra feina. A la vegada, hem anat cohesionant el grup mitjançant debats intensos, sortides, formacions, col·laboració amb entitats, etc.

Quan nomenes la Kahdija Aghrib a Arenys de Mar, pocs seran els que diran que no la coneixen, la majoria dirà: “ha treballat amb mi en tal entitat”, “ha participat amb mi en tal formació”, “he assistit a un acte que ha coorganitzat”, i és que la Kahdija és una autèntica activista. Ha treballat en entitats de gent d’origen nouvingut, però també destaca la seva presència en entitats, formacions i grups de caire més autòcton o d’interès general de la societat.

Al SIAD Maresme, vam conèixer la Kahdija quan l´any 2011 es va impulsar la Taula de Treball sobre la Dona d´Origen Estranger conjuntament amb el Servei de Ciutadania i Immigració. Aquesta Taula es va crear amb l´objectiu de debatre entre diferents agents associatius i tècnics/ques sobre les necessitats de les dones d´origen estranger i planificar un full de ruta per al foment de la seva autonomia com a “ciutadanes de ple dret”. AQUÍ podeu veure les conclusions.

La seva participació i les seves aportacions han estat molt valuoses. Per altra banda, hem comptat amb la seva col·laboració en la difusió d´actes i formacions que hem anat oferint  per a les dones d’origen estranger d’Arenys de Mar. Aquesta entrevista la hi vam fer abans de saber que marxava a Londres per motius personals. Des d’aquí, li desitgem molta sort!!

Qui és la Kahdija Aghrib?

Sóc del Marroc,vaig arribar aquí l´any 1987, estic divorciada i tinc 43 anys.

 A què et dediques a nivell professional?

Sóc Mestre de Reiki, mediadora comunitària en la resolució de conflictes i formadora de tallers de memòria per a la gent gran.

Has dit que ets del Marroc i vas arribar molt jove aquí, quin tipus d´experiència migratòria t´ha tocat viure?

Vaig emigrar del meu país d´origen a l´edat de 14 anys. Això comporta moltes dificultats ja que venia d´una etapa de creixement iniciat com a alumna de secundària al meu país. En arribar aquí, el primer xoc amb el que em vaig trobar és que no puc continuar els meus estudis. Se´m va trencar la meva trajectòria formativa regular estant encara als seus inicis, només tenia l´opció de l´Aula d´Adults per aprendre l´idioma i després ja a buscar feina.

Vaig exercir moltes feines, vaig fer de cangur, d´atenció a gent gran, vaig vendre peix al port amb el meu pare que comprava peix als pescadors i el revenia, i amb 16 anys ja havia treballat a la residència de salut mental d´Arenys de Munt. Va ser una experiència difícil i enriquidora a l’hora. Veia que la societat d´acollida no està preparada per rebre immigrants, faltaven molts recursos destinats a fer més fàcil la integració de la gent nouvinguda.

L´imaginari autòcton està habitat per conflictes històrics i se´m feia difícil constatar que, per els d´aquí, era la descendent dels moros que va portar Franco. Veia que els prejudicis cap a la població nouvinguda s´intensificaven quan es tractava de la població d´origen marroquí quan, en canvi, constatava que el meu col·lectiu és format per gent inofensiva, oberta, amb ganes de conèixer l´altre i ser bons ciutadans. La meva constatació final és que encara no podem parlar d´una país d´acollida sinó, que és només un país de recepció. Hi ha una llei d´acollida molt bona, però no hi ha personal preparat i format per implementar-la.

Però bé, a mesura que la gent et va coneixent, es comença a esvair la idea que tenien de la població nouvinguda i a apreciar les habilitats que tens com a persona i a acceptar-te com un més al seu entorn. També he de destacar com a aspectes positius que aquí hi ha més possibilitats de trobar feina, de formar-te sense importar l´edat que tinguis, hi ha més seguretat, més accés a la informació, menys corrupció i més transparència política que al Marroc per exemple.

Qui coneix la khadija sap que és una dona molt participativa i que forma part de moltes associacions i grups. Se´t veu a tot arreu, en totes les mogudes i activitats i darrere de moltes formacions i actes que es porten a terme sobretot a Arenys de Mar, però realment, ningú o molt poca gent sap a quantes entitats pertanys. Ens ho pots explicar?

Sí, el tema associatiu sempre m´ha apassionat i sempre he cregut que bona part de les solucions dels nostres problemes passa per l´acció social, així que des de fa bastants anys, inverteixo bona part del meu temps a col·laborar com puc en diferents entitats.
En conèixer la realitat de les dones que venen del Marroc, el 40% d´elles són analfabets, vaig pensar en crear un espai de dones, va ser així com va néixer el 2007 l´associació catalana-marroquina. Va tenir seu primer a la mesquita, però l’actitud masclista d´alguns dels seus integrants em va portar a fer-li lloc en un local llogat on jo oferia classes de Reiki i reflexologia podal. Oferíem classes d´àrab a les dones i als seus fills per respondre a una necessitat que tenien, a més de fer trobades sobre diferents temes. Feia falta sacsejar una mica les mentalitats i encoratjar les dones a que vagin a l´escola d´adults per estudiar català. Amb la regidoria d´Igualtat vaig començar a col·laborar en campanyes i actes. Aquesta va ser la porta d´entrada al món associatiu “autòcton” i així vaig entrar a formar part de l´associació de dones per la Igualtat d´Arenys de Mar ara farà 13 anys, amb la qual encara col·laboro com a vocal de la Junta.
El 2010 vaig cofundar amb un grup de persones de diferents orígens l´associació Viu i Conviu. Arran de la crisi social, vaig notar la necessitat de participar en donar suport a accions que contribuirien a disminuir l´impacte de la crisi sobre les persones en situació de pobresa. Vaig fer de voluntària a la Creu Roja, en el banc d´aliments i en el “07” per a la gent gran. Sense oblidar que durant sis anys, vaig col·laborar en les Ampes de les escoles com a mare.

També estàs animant un programa de ràdio en l’emissora d’Arenys de Mar, oi?

Sí, fa 8 anys que condueixo el programa “Mediterrània” en la ràdio d´Arenys de Mar. Un programa que tracta temes diferents d´actualitat i on participen persones de diferents orígens. Va ser una finestra més des de la qual em comunicava amb la ciutadania d´Arenys i feia arribar la meva veu i la d´altres persones expertes en diferents temes.

Què ens pots dir de la teva experiència en l’àmbit polític?

És una experiència relativament recent ja que fa 4 anys que formo part del partit polític Iniciativa per Catalunya- Els Verds, d’Arenys de Mar. En les passades eleccions municipals em vaig presentar.

Era la cinquena en la llista i encara que no sabia si guanyaríem o no, però era una manera també de normalitzar la presència de persones d’altres orígens en l’àmbit polític a part d’exercir un dret i al mateix temps una obligació perquè tenir veu i vot en el món de la política, sigui dins de partits o dins dels governs, ajuda a transmetre les necessitats dels immigrants i la visió d´una persona nouvinguda envers la societat.

Com valores la igualtat d’oportunitats entre homes i dones en la nostra societat?

S’han aconseguit molts drets, però encara queda molta feina per fer sobretot en l´erradicació de la violència masclista. Encara la tenim molt present i hem de treballar molt per posar-hi fi.

 Conclusió final

Caldrà buscar eines per seguir treballant per a totes les persones siguin d´on siguin i vinguin d’on vinguin i des de l´administració ho han de tenir molt present i penso que moltes vegades no ho fan.

Entrevista realitzada per: Asmaa Aouttah, agent d’igualtat del SIAD Maresme 

Eva Lleonart és una barcelonina que ha trobat en el Maresme, i concretament en Sant Pol de Mar, el lloc per viure-hi. Ha abandonat la seva professió, la química, per la seva passió que és la literatura. Diu que s’expressa “millor escrivint que parlant” i la seva qualitat literària ja li ha permès obtenir diferents premis. A més d’escriptora és coach i uneix els dos vessants en els tallers de coahing i neurolingüística que imparteix. 

Qui és l´Eva Lleonart Muntagut?

Sóc catalana. Vaig néixer a Barcelona i actualment visc al Maresme, a St. Pol de Mar.
Química de professió, vaig exercir durant 13 anys a una multinacional. Allà ja vaig descobrir la meva passió per l’escriptura. Posteriorment em vaig formar a diferents escoles fins realitzar l´itinerari complert de novel·la a l´Escola d´Escriptura de l´Ateneu Barcelonès.

A què et dediques a nivell professional?

Sóc coach. Tinc el màster de coaching i també el de PNL (Programació Neurolingüística). Aplico la PNL al coaching, tant literari com personal, que duc a terme. Imparteixo tallers d´escriptura creativa, narrativa i anàlisi d´obres a diversos centres i també tallers d´Escriptura Terapèutica. Resumint sóc coach i escriptora. Escric i faig coaching literari.

Parla’ns de l’escriptura. Com has arribat a ser escriptora i què representa per a tu el fet d’escriure?

L’escriptura per mi és una necessitat de plasmar les meves inquietuds. M´expresso millor escrivint que parlant. Connecto amb el meu jo perquè quan escric parlo amb mi mateixa.

Sobre quins temes escrius?

Escric sobre els grans temes: l’amor, la passió, l’enveja, el sentit de la vida. Són temes molt tractats però hi poso la meva mirada particular. Em fixo en les coses petites però que aporten un gran significat en la vida.

Per exemple, una persona que no tingui cap posició social, econòmica o cultural, pot semblar d’entrada que només és una persona més, del munt. Però si la mires amb lupa descobreixes que és la persona més important pel seu entorn.

Al llibre “La vida s’escriu amb minúscules”, ho plasmo parlant de petites coses i en la novel·la “Miratge”, el focus està posat en les petites persones que viuen a la Índia. Puc donar l´exemple d´una senyora en un centre de moribunds. No tenia familiars, ni propietats ni gent que la visités. Però tenia una dignitat tremenda. Quan el personatge de la novel·la li va preguntar si volia alguna cosa, li va demanar que li pintés les mans i li poses el puntet al front (bindi).

 Quin lloc ocupa el tema dona en els teus escrits?

No escric només sobre o per a les dones. Però m´atrauen els diferents perfils de les dones. Per exemple a la novel·la “Miratge” hi ha la dona aventurera, lliure i independent i la dona formal amb família i més lligada a la societat.

De vegades escric com a home per posar-me en la seva pell i saber com ens veuen a les dones. A vegades ho aconsegueixo i a vegades no, sobretot quan es tracta de les relacions sexuals. Deixo llegir l´escrit a alguns homes del meu voltant per saber el seu parer.

Hi ha escriptors homes que sembla que coneguin molt bé el món de les dones, oi?

Sí, entre altres Garcia Márquez, Woody Allen en les seves pel·lícules, etc. Aquestes són excepcions, sobretot si parlem de la literatura clàssica on la dona era presentada com un mer objecte . Virginia Wolf va ser de les primeres que es van rebel·lar contra la imatge de la dona en la literatura. El seu pare li va permetre l´accés a la literatura i els llibres i això va fer que s´adonés del paper marginat i estereotipat de la dona en la literatura.

 Què penses de la categoria, literatura feminista?

A vegades penso que és una etiqueta per desqualificar o per treure força al que escriuen les dones. Jo entenc la literatura com una manera profunda d´expressar-se de l´ésser humà sigui home o dona. Aquestes classificacions no m´agraden.

Quins llibres has escrit?

El llibre de relats “La vida s’escriu amb majúscules” i la novel·la “Miratges” i altres relats publicats amb altres autors.

 També has rebut premis?

El mejor final de la historia. Concurs de la Cadena Ser. Guanyadora setmanal novembre 2007 amb el relat “Como todos los días desperté en mi cama sin saber dónde estaba”
Concurs de microrrelats de El Periódico de Cataluña. Guanyadora Juliol 2007 amb el relat “El latín en la iglesia”
Soñadores XV. Obres premiades en el certamen literari 7 plomes, Mollet del Vallés, 2006. Segon premi en prosa castellana amb el relat “Circunstancias”
Soñadores IX. Obres premiades en el certamen literari 7 plomes, Mollet del Vallès, 2002. Primer premi en prosa castellana amb el relat “Experiencias vividas”;  primer premio en prosa catalana amb el relat “Tan iguals i tan diferents” y segon premi en poesia castellana per “Sensibilidad”.

Abans has dit que aplicar el coaching i  la PNL a la literatura. Ens vols explicar què és el coaching literari i  la PNL?

El coaching literari ajuda a aconseguir els objectius desitjats. En aquest cas, seran objectius literaris. És un anàlisi d’on està la persona i cap a on es vol arribar. És individual. S’el·limina el bloqueig que impedeix escriure. Aquest sempre és personal. S´utilitza la PNL per acabar amb el bloqueig. Després es comença amb el procés creatiu.

La PNL és la programació neurolingüística, ajuda a detectar les creences limitants de la persona i substituir-les per creences potenciadores.
Això en el cas de les dones ho trobem per exemple quan no volen treure temps per escriure a l’atenció a la família i la llar, algunes vegades busquen l´aprovació prèvia de l´home.

 Quins tallers imparteixes?

Aquí al Maresme, imparteixo diferents tallers d’escriptura creativa i terapèutica.
Tallers d’escriptura creativa que ofereix les eines bàsiques per saber escriure Literàriament. Imparteixo un a Mataró i un altre a Calella.
Tallers d´anàlisi de tècniques literàries. Només es fa si ja s’ha fet el primer taller. Dóna una amplitud de mires  i ajuda la persona a trobar el seu estil. Imparteixo un a Sant Pol i un altre a Calella.

Tallers de narrativa, s´hi aprenen les tècniques literàries. Primer pas per fer escriure una novel·la o un conte. Imparteixo un al “laboratorio de escritura” a Barcelona.
Tallers d´escriptura terapèutica on s´expressen les emocions i s´aprèn a gestionar-les a través de l´escriptura utilitzant tècniques de la PNL. Ara estic fent aquets tallers a Barcelona, Calella i havia fet un a Castelldefels.

Com valores aquests tallers?

Aquests tallers posen la literatura a l´abast de tothom. Tothom és escriptor en potència perquè tothom ha viscut i té coses a dir. Aquesta diversitat dóna lloc a moltes mirades de la realitat, sexes, edats, àmbits culturals, etc.

Hi ha un taller que està organitzar per una entitat de dones oi?

Sí, és el taller de Sant Pol. Està organitzat per l´associació “Dones de la Vallalta” que porta 3 anys i ara els membres han assolit un domini important de les tècniques d´escriptura. Han arribat a publicar un llibre de relats i tot.

Sé que també estàs activa al món associatiu, a quines entitats pertanys?

Sóc una dona d´esquerres, sóc la fundadora del Teaming Vallalta, projecte social a la zona de la Vallalta (Sant Pol, St. Cebrià de Vallalta i St. Iscle de Vallalta) que pretén ajudar a les famílies més necessitades amb fons aportats pels membres del Teaming També formo part del Banc del Temps de Mataró i he col·laborat com a voluntària a diferents organitzacions: amb nens de famílies desestructurades, persones grans, persones immigrades, nens amb malalties oncològiques i una estada a Calcuta com a cooperant. Sóc la secretària de l´associació “Dones de la Vallalta”.

Com valores la teva trajectòria personal  a la vida?

La meva trajectòria personal, a ulls externs, pot semblar que hagi seguit camins ben diferents des de la química a l´escriptura. En realitat, a dia d´avui, m´adono que donar-me permís a experimentar les meves inquietuds m´ha enriquit i puc aplicar el que he après en cada etapa de la meva vida.
N´estic molt contenta.

De vegades es pateix del prejudici que l´escriptura ha de ser una afició, però una persona no en pot viure. És un missatge constant que m´ha obligat a ser més ferma i creativa per trobar la manera de fer viable el meu projecte.
El coaching pateix d´un altre problema. És conegut el nom però no es coneix en què consisteix. La frase de “Ara tothom és coach” no ajuda gaire perquè li treu valor i generalitza.

Quina és la teva visió personal envers la igualtat de gènere en la nostra societat?

És evident que la nostra societat ha avançat en aquest aspecte. La meva realitat no té res a veure amb la de la meva mare, i només estem parlant d´una generació anterior. Però crec que també és una percepció que amaga realitats desiguals encara ara, encara aquí, i no hem de deixar de reivindicar el dret de les dones a la igualtat en tots els àmbits.

Entrevista realitzada per: Asmaa Aouttah, agent d’igualtat del SIAD Maresme 

Karin Konkle és una dona estadounidenca que va arribar l’any 1992 a Catalunya i s’hi va quedar. Aquesta feminista convençuda i vinculada al món associatiu de dones, viu a Sant Pol de Mar i ajuda les dones a l’autodefensa personal utilitzant les tècniques de les arts marcials i, en especial de l’aikido.

Ho fa a partir de tallers i amb la publicació del llibre “Estás segura? Autodefensa i las claves de la auténtica seguridad” , del qual s’està fent la segona edició. Per a Karin Konkle, “si no coneixes els trets generals de la violència que experimenten les dones realment, i les diferències biològiques i emocionals entre homes i dones, no és ètic dir que ofereixes un curs d’autodefensa per a dones“

Qui és la Karin Konkle?

Sóc dels Estats Units. Sóc llicenciada en estudis de gènere i vaig estudiar a la universitat de Columbia a Nova York. Vaig treballar a una fundació per a dones a Nova York, però si volia avançar en aquella feina, havia de fer un màster, i no em decidia si dedicar-me a l’ensenyament o a una feina més directa amb les dones. Així que vaig decidir agafar un any per viatjar, provar com era donar classes. Vaig venir a Barcelona l’any 1992 pensant quedar-me uns mesos o un any, amb una motxilla grossa.

Què ens pot dir de la teva trajectòria migratòria?

Vaig aterrar a Barcelona, i m’hi vaig instal·lar fàcilment. Compartia pis amb un noi i una noia brasilers, i vaig conèixer molta gent a través seu. En aquella època ja feia aikido i això també em va permetre ampliar el meu cercle d’amistats. Però a la llarga la situació es va anar complicant, tant laboralment com amb les relacions de parella.

Per l’aspecte i l’accent, de seguida la gent nota que sóc estrangera, i d’entrada els hi fa certa gràcia, encara més perquè parlo català, però després hi ha algunes diferències culturals que són difícils. A vegades, em fa la impressió que em tracten com si estigués aquí de pas i sempre a punt de marxar, i això fa difícil plantejar projectes de llarg recorregut. Penso que em tracten com a  una turista, no com a una immigrant, amb tot el bo i el dolent que té aquesta classificació. Per exemple, no em demanen els papers al carrer, com passava sovint, per exemple, amb els meus amics brasilers. Però, d’altra banda, quan una altra noia (alemanya, per cert) i jo vam plantejar fer una associació de dones al poble, a la primera reunió es va aixecar una dona gran per dir que ella portava 40 anys vivint al poble i encara li deien forastera, però com a mínim era catalana, i que qui érem nosaltres per a fer una associació de dones. L’associació es va crear igual, i encara existeix, però al meu poble a vegades sento que el catalanisme mateix es converteix en un obstacle per a la coexistència de la diversitat cultural.

A què et dediques a nivell professional?

Sóc 3er Dan d’aikido, que és un art marcial que crea harmonia d’una situació d’enfrontament, buscant protegir-se sense fer mal a l’altre. Fa uns 25 anys que faig aikido i quasi 20 que faig tai txí també. La relació de la ment i el cos m’apassiona, dóna sentit a la vida que vivim aquí, en aquests cossos que són com experimentem el món.

Porto uns 15 anys donant cursos d’autodefensa per a dones, cursos en els quals s’ensenyen eines per a mantenir la calma en situacions complicades, s’aprèn a posar límits amb la veu i el cos, a comunicar-se clarament, a gestionar l’espai personal, i si cal, a defensar-se físicament. Preparo aquesta formació tant per a un públic adult com adolescent, i ensenyo a aplicar aquestes eines a diverses situacions, com per exemple les agressions homòfobes. Crec que el valor afegit de la meva feina és que tinc una perspectiva de gènere i treballo amb la gestió de l’estrés en si. Als meus tallers, mirem com sorgeix la situació de debò i practiquem com resoldre-la. Volia aprofitar tots els anys que havia dedicat als arts marcials i combinar-lo amb una perspectiva feminista i un treball d’unificar la ment i el cos. De fet, crec que aquests conceptes són la base de tot el que he fet, i que segueix sent vigent i diferencial. Ca la Dona ha sigut un espai súper important per a mi. Quan vaig arribar, vaig trigar anys a trobar persones feministes. Venia de Nova York i de la universitat, on estava molt ficada en l’activisme feminista, i quan vaig arribar aquí, per una banda, trobava un masclisme molt fort que no havia conegut mai, especialment en les arts marcials, on hi havia molt poques dones. Trobar Ca la Dona va canviar segurament el meu trajecte vital. Si no hagués pogut fer una feina com aquesta, amb tant sentit per a mi, segurament hauria marxat ja d’aquest país.

Has publicat un llibre i tot sobre l’autodefensa femenina, oi?

Sí, el llibre es diu: “Estás segura? Autodefensa i las claves de la auténtica seguridad”. Se’n van editar 200 exemples que ja estan exhaurits i ara estan a punt d’arribar els llibres de la segona edició.
El llibre explica en què consisteix l’autodefensa femenina i com es diferencia de l’autodefensa en general. Els homes quan ensenyen autodefensa ho solen fer com si tots fóssim idèntics, quan en realitat la violència masclista porta a tipus d’agressions diferents, tenim cossos diferents, i fins i tot els efectes de l’adrenalina al cos són diferents quan ens trobem sota l’efecte de l’estrés o de la por davant d’un agressor, per exemple. Si no coneixes els trets generals de la violència que experimenten les dones realment, i les diferències biològiques i emocionals entre homes i dones, no és ètic dir que ofereixes un curs d’autodefensa per a dones.

Com valores la teva experiència laboral aquí?

Treballo moltes hores per guanyar diners suficients per a pagar els autònoms, faig feines que són poc reconegudes i que m’obliguen fins a cert punt a competir en preus amb gent que treballa en negre, que no tenen titulació, i a vegades amb un tracte com si no es tractés d’una feina sinó d’un passatemps. Conec poques persones angloparlants que visquin aquí i que no treballin a l’ensenyament de l’anglès o la traducció. És difícil treballar aquí, i si ho fas pel teu compte, encara més. De tota manera, em sento afortunada, encara que he hagut de superar molts entrebancs. Volia homologar la meva llicenciatura, però aquí no hi ha una llicenciatura equivalent a la que vaig obtenir en “Estudis de gènere”.

Parles molt bé el català!

Trobo que és una cosa que no té mèrit perquè és la llengua que aquí es parla, al costat del castellà, i a Sant Pol, on visc, es parla molt el català. El meu accent americà es nota menys en català que en castellà.
La meva ex parella és catalana i era la llengua en la qual ens relacionavem. Parlo només en anglès amb el meu fill perquè penso que ha de ser la seva llengua materna. La meva colla al poble està composada bàsicament de persones angloparlants però que tenen parelles catalanes, i això ha fomentat encara més l’ús del català entre nosaltres i ha facilitat la barreja amb la gent catalana de Sant Pol.

T’agrada viure a Sant Pol?

Sí, estic bé aquí i el meu fill té aquí una qualitat de vida que no pot tenir en una ciutat.

Què ens pots dir sobre la teva participació associativa?

El meu primer contacte amb el món associatiu feminista el vaig establir a l’espai Ca la Dona, de la qual era sòcia, i participava en les activitats que feien. Després vaig tenir, junt amb una altra amiga, la idea de crear una entitat de dones a Sant Pol. Al principi la idea va tenir una mica de resistència per part d’algunes persones, però després vam crear l’entitat, que ha arribat a ser un referent per a les dones del poble. Sempre s’han fet moltes activitats variades per a les dones i es segueixen fent. El que passa és que sempre he trobat a faltar un enfocament més feminista i reivindicatiu en l’associació. Les dones només participen en les activitats que les interessen perquè responen a una necessitat d’elles, però en general són poques les que es mouen pel compromís amb la lluita per la igualtat i la eradicació de la violència. Les prioritats de les sòcies, que són les que ha de reflectir l’entitat, no sempre coincideixen amb les meves prioritats personals. La lluita social té relativament poc pes a dins l’entitat, i això sempre m’ha generat una certa insatisfacció. Però podem dir que és una entitat molt treballadora i ha fet molt per les dones del poble. Vaig deixar la presidència de l’entitat fa poc per manca de temps i per dedicar-me a altres coses, però segueixo col·laborant en allò que puc. Hi ha un grup de dones amb empenta que tiren endavant l’associació.

Entrevista realitzada per: Asmaa Aouttah, agent d’igualtat del SIAD Maresme