La Clara Francesch Roher és una mataronina de 23 anys que el febrer de l’any passat va marxar a Mèxic a implicar-se en projectes i conèixer de primera mà diferents situacions de conflicte.

On vas fer la teva estada?

La idea principal del meu viatge era començar a Mèxic i acabar a Colòmbia, amb els mesos que fos. Però vaig entrar a Mèxic i em vaig quedar a Mèxic, i després vaig anar 20 dies a Cuba. Però l’estada total del viatge va ser a Mèxic.

Quan vas arribar allà?

El 29 de febrer del 2016.

I que anaves a fer?

Anava a conèixer centro-amèrica a partir de projectes, la idea era de viatjar, però fer alguna cosa més.

Quin tipus de projectes?

No volia anar a través d’organitzacions que fan treball des d’aquí, ni macro organitzacions. Sinó projectes petits portats per la gent del lloc, que fossin les mateixes persones locals les que els tiressin endavant i que l’observació de les necessitat no l’hagués fet algú d’aquí, un agent extern, sinó la pròpia comunitat.

I com et poses en contacte amb aquests projectes?

Depèn. Per exemple el primer projecte on vaig estar la Clara, una amiga meva ja hi havia estat, hi havia estat quatre dies i m’havia dit que era molt potent, i vaig enviar un correu.

Quin projecte era aquest?

Era “La Casa del Migrant”, La 72, a Tenosique, a l’Estat de Tabasco, just a la frontera amb Guatemala. És el millor projecte on vaig estar. Està una zona on just al costat passa “La Bèstia” que és un tren de mercaderies que va cap al Nord de Mèxic, per arribar a les portes dels Estats Units.

La casa funciona al marge de la institució migratòria, l’Instituto Nacional de Migración, que ens l’hem d’imaginar com la mateixa institució de l’Estat Espanyol, que té unes polítiques que vulneren els drets humans, on hi ha també CIEs semblants als d’aquí, és a dir, centres d’internament d’estrangers on es tortura, es vulneren cada dia els Dret Humans… I “La Casa del Migrant” és l’alternativa (a l’estat de Tabasco) que funciona com un alberg on se’ls hi dona allotjament, menjar, assessorament legal per si volen començar a moure papers de refugi, cures bàsiques, etc.

A la casa sempre s’avisava si passava el tren, per que tot i que era molt perillós, també era el seu únic mitjà de transport per arribar fins allà, per que ells el que volen és arribar als Estats Units. Ens hem d’imaginar situacions molt violentes als països de residència, i quan la violència ja està tant normalitzada, les vies d’accés a una vida millor, encara que siguin per camins perillosos, són la millor alternativa. La majoria de gent venia d’Hondures i del Salvador, on les situacions de violència i de pobresa són extremes.

I com va ser el xoc cultural que vas viure?

Hi vam estar allà un més i mig i vaig anar com canviant moltes coses. La primera setmana – ho tinc calculat com per setmanes el com vaig anar funcionant – la primera setmana no podia estar a la casa, és a dir, hi anava, feia les meves funcions i pujava a la meva habitació i plorava. Però per que també allà treballes amb tot tipus de col·lectius infants, amb dones i homes amb trans.

Com era la situació de les persones transexuals allà?

A la casa on estava jo hi havia un lloc per elles i venien fugint d’Hondures o de El Salvador per que patien molta disciminació i violència.

Tornat al meu procés, la primera setmana va ser molt dura, estava amb la Rocío, la meva companya de viatge i ens vam donar molt de suport. I la segona setmana és com que vaig bloquejar totes les emocions i era “La Mujer de Hierro”: vaig a la feina, parlo amb al gent i que no m’afecti gaire el que m’estan explicant i això va ser un desastre a nivell emocional, i per força va canviar…Així que a la tercera setmana ja vaig… com diu el Che: “endurecerse sin perder jamás la ternura” i a més, entenent quin era el meu paper. Vaig estar treballant molt amb els infants i va ser una passada. Vaig acabar acceptant l’emoció i tenint compte de no fer un drama propi, per que el drama era seu (eh! senyoreta blanca-europea!).

I què fèieu al dia a dia allà?

Fèiem coses molt diferents. Per exemple: la primera setmana estàvem a la sala de comunicacions que hi ha tres ordinadors i a la sala d’infermeria. Per que vénen caminant! Creuen la frontera caminant! I és una frontera súper perillosa: hi ha segrestos, violacions, robatoris, etc. i són 60km caminant per carretera. Arriben amb els peus destrossats, insolacions… I quan arribaven fèiem cures bàsiques, i després passaven a les comunicacions. Era molt divertit, ja que tothom volia tenir l’ordinador per comunicar-se i explicar que estaven bé i només tenien 15 minuts per fer-ho (per que eren moltes persones a la casa) i sempre intentaven colar-se o enganyar-te.

També hi havia l’espai de les entrevistes. Quan entren les persones migrants a la casa, per poder atendre-les bé, se’ls hi fa una entrevista; on es pregunta qui són, d’on venen, com ha anat el camí, de quina situació fugen. És el moment en que reps la primera informació i així saps com has de tirar endavant amb la gestió del seu procés. Són moments molt intensos, molt durs, quan reps tota la informació del dolor continguda en vint minuts.

I com va anar la preparació de l’estada? Visats, permisos, vacunes?

Vacunes si, però visat no. Per que això t’ho donen si vas a fer una cosa en concret: estudis,treball… jo anava com a turista. El que si què ens demanaven és que per entrar a Mèxic has detenir un bitllet de sortida i nosaltres teníem un bitllet d’autobús per anar a Guatemala que japortàvem comprat des d’aquí. En un principi teníem per 3 mesos, però vam sortir i el vàremrenovar per 6 mesos més.

Alguna anècdota?

Vaig viure una manifestació que començava a Guatemala i acabava a la Casa, vam fer el mateix camí que feien les persones migrants des de Guatemala. Va ser molt dur! Vam arribar molt cansades. Però també va ser un punt molt guai de connexió i d’empatitzar. Li vaig posar cara al camí.

Hi ha un poble just a la frontera El Ceibo, on hi ha una bonica família que ajuda com pot a travessar la frontera d’una manera més segura, els acompanyen i han anat creant xarxa. El què va passar és que al 2006 es va aprovar un Pla que es diu el Frontera Sur. Que de tot el paper que havia assumit EEUU fent deportacions, un % molt elevat el va passar a fer Mèxic (que és super contradictori, per que és un país d’emigrants que marxen). I centren gran part d’aquesta tasca a la frontera sud. Hi ha molt de control, molta policia migratòria, detenen a persones i les tanquen durant temps sense deixar-los comunicar amb la família…

http://www.sinembargo.mx/opinion/25-03-2015/33074

Què vas fer després d’aquest projecte?

Aleshores me’n vaig anar a DF, que vam estar uns 10 dies que va coincidir que va haver la Caravana de Las Madres y Los Padres de los 43, del cas de “los estudiantes desaparecidos de Ayotzinapa” i també una Marxa feminista molt gran.

Notícia: http://www.jornada.unam.mx/ultimas/2016/11/26/padres-de-los-43-

marchan-de-nuevo-exigen-justicia

També vam aprofitar per fer turisme, veure el museu de la Frida Khalo, i vam menjar mogollón! Tot seguit vam anar a la costa, a l’estat de Oaxaca, on vam estar dues setmanes. I d’allà vam baixar cap a Chiapas on vam anar a un alberg a Sant Cristobal de las Casas que era un allotjament per voluntaris. La nostra intenció era anar a fer d’observadores internacionals amb EZLN (Ejercito Zapatista d’Alliberament Nacional, EZLN).

Observadores internacionals?

Ara mateix a Chiapas, hi ha un conflicte de baixa intensitat (poc visibilitzat) i necessita tot el suport internacional que pugui, sinó les institucions mexicanes els enfonsen. Llavors porten a voluntàries per a fer d’observadores internacionals als campaments zapatistes, de manera que “no pot passar res” per que hi ha una persona estrangera que ho està documentant tot, fan de testimonis. Per tant en teoria, la policia i l’exercit mexicà no poden fer res, tot i que a la pràctica no és així. El Frayba és una organització de Dret Humans que gestiona els i les voluntàries internacionals, i terballa denunciant les vulneracions.

Web del Frayba: http://www.frayba.org.mx/

Com a voluntària has de portar una càmera, apuntar tot el que passi i presentar un informe.

I com va anar a les comunitats zapatistes?

Vam arribar a Chiapas un dissabte i teníem la trobada amb el Frayba dilluns per veure a quina comunitat ens destinava. al matí ens van fer una formació on ens explicaven la nostra funció, què podíem fer i què no podíem fer… i a la tarda ens deien el destí. El dimarts, et deixen un dia per anar a comprar tot, ja que a les comunitats no pots comprar res perquè les botigues que hi ha són de grups de partidistes i no zapatistes i si vas a fer d’observadora et demanen que no compris allà. El dimecres vam anar al Caracol, que és l’òrgan que ha d’acceptar la teva entrada a la comunitat, i ens van dir que no podíem passar perquè no necessitaven observadors aquella setmana. Llavors ens vam dirigir al Frayba una altra vegada, que ens enviava a l’endemà mateix a una altra comunitat, a Aguaclara que estava enplena selva. I a mi em va agafar por i vaig decidir que no aniria. I va ser quan em vaig separar de la Rocío.

I què vas fer?

Em vaig queda a l’alberg a esperar una altra oportunitat. Aquella tarda vaig estar parlant amb una noia que em va explicar que estava treballant en una organització de dones indígenes que ajudaven en els parts. I jo li vaig dir: pues mañana te acompaño! I al dia següent vaig anar a Yach’il Antzetic que és una llar comunitària de dones que ofereixen el servei de part a persones amb pocs recursos econòmics de manera gratuïta. I es financien de fer aquest servei de parts naturals a dones que si que ho poden pagar. Ja que en el sistema sanitari oficial pot passar perfectament que sense el teu consentiment et facin un lligament de trompes de Fal·lopi o que tots els parts sigui per cesària.

https://www.facebook.com/yachil.hogarcomunitario?fref=ts

Vaig anar a parlar amb elles i em van dir que si em comprometia un mes hi podia anar a participar.

Què vas fer allà?

Vaig aprendre moltes coses sobre els parts, en vaig veure dos en directa i vaig tenir un nadó acabat de néixer als meus braços. També fèiem tallers on produíem coses que es venien i d’aquesta manera les dones aconseguien indepedència econòmica: què? Que us han dit que només podeu cosir? Doncs anem a cosir molt per guanyar diners.

I els tallers també s’aprofitaven els tallers per parlar de manera informal temes sobrefeminisme molt bàsics: no és no (consentiment), detectar situacions de violència, desigualtats dins l’espai domèstic, veure patrons o conductes masculines…i tot això mentre teixien.

En els parts hi havia moltes coses a tenir en compte, sobretot a nivell emocional, com fer massatges, com relaxar-les, quin tipus d’acompanyament has de fer tu…se’ls hi donaven unes infusions que els hi anaven bé i només podies estar allà, el primera línia, si havies generat un vincle amb la dona, sinó potser estaves escalfant l’aigua de la infusió. Molt diferent a com seria un part a l’hospital de Mataró.

El fet d’esperar-me va ser molt guai, per que no hi havia res pensat, ni normal, jo anava fent i em va agradar molt la Clara que estava veient, mentre anava fent i trobant-me coses diferents. A mi no m’havia passat pel cap que jo pogués anar a fer una cosa així. I després del mes si que vaig anar a fer una observació ales comunitats zapatistes. Vaig anar a

La Realidad, al municipio de las Margaritas, que és un Caracol, de fet és el primer Caracol que es va crear; ara ja n’hi ha cinc, i és on es reuneixen las Juntas de Buen Gobierno, els espais d’assemblea del propi Moviment Zapatista. És una revolució viva, està passant, i observar-ho és molt interessant. Van al seu ritme, “Lento, pero avanzo”. Em va agradar poder-ho veure, deixar de banda el: això ho faria d’una altra manera, per aprendre que no és la meva revolució, i que no puc entendre quina és la seva realitat, i per tant, la meva màxima ha de ser la solidaritat.

De Chiapas, volia baixar cap a baix, però hi va haver una vaga de mestres i aquests estaven bloquejant totes les carreteres, així que vaig decidir anar cap a Cuba on em vaig trobar uns amics.

Com ha sigut la tornada?

No ho sé. Crec que encara no he tornat… vaig tornar el 30 de juliol del 2016. Al tornar em costava molt explicar-li a al gent què havia viscut i tenia la sensació que la gent no ho entendria i no volia ser la pesada del viatge. M’ho vull guardar per mi, m’agrada molt anar traient els records així poc a poc però no em ve de gust per exemple fer una xerrada sobre els Zapatistes. Només puc explicar la meva experiència i és només meva. Han estat 5 mesos, però al meu cap es com si haguessin estat 3 anys.