Hola! Sóc l’Helena, tinc vint-i-set anys i sóc de Mataró. Fa tres mesos vaig arribar del nord de Grècia, frontera amb Macedònia del Nord, a una ciutat anomenada Polykastro on vaig passar-hi dos mesos: des de finals d’octubre fins aquest darrer Nadal.

Allà vaig estar realitzant les pràctiques del Cicle Formatiu d’Integració Social, que estava cursant a l’Institut Puig i Cadafalch de Mataró, amb persones en cerca de refugi.

Fa un temps vaig assistir a una xerrada d’un jove sirià que vivia a Mataró on explicava la seva història, com va haver de fugir del seu país a causa de la guerra i quin va ser el camí queva haver de realitzar fins a trobar un lloc segur on viure. Un cop va acabar vaig decidir que havia de fer alguna cosa. No podia seguir veient la situació en què es trobaven i no fer res.Però l’oportunitat no va arribar fins un any després.

Open Cultural Center, l’entitat on vaig estar a Grècia i que també té seu a Barcelona, va penjar un post a Instagram demanant voluntàries per a fer pràctiques a Polykastro i jo necessitava un centre on dur-les a terme.

Tenia molt bona pinta i ho vaig començar a parlar amb el centre educatiu immersa en un mar de dubtes. Això era el desembre de 2017 i l’octubre de 2018, quasi un any després, vaig rebre l’acceptació de marxar. Una setmana després era a Grècia vivint. La marxa va ser precipitada, una mica a l’estil que viuria allà. Allò només era una advertència!

Abans de marxar vam haver de fer tots els papers referents a les pràctiques però això ho duia a terme l’institut, i jo només vaig haver de fer una assegurança, ja que Grècia forma part de la UE i per tant, no necessitava res més. Això sí, el passaport va anar amb mi, una petita recomanació que em van fer des de l’organització.

Polykastro és una ciutat que està ben equipada i ben connectada amb Thessaloniki (una de les ciutats grans de Grècia) plena de militars. Al final t’acabaves acostumant a trobar-te’ls fent fotocòpies a la copisteria o inclús al supermercat.

Allà vivia al carrer principal en un pis de l’entitat compartit amb nou voluntàries més de diferents procedències amb qui vaig treballar conjuntament durant aquells mesos. A part d’elles, l’entitat té voluntàries residents, són les persones que viuen el camp de Nea Kavala i que són la part quasi més essencial perquè el projecte funcioni.

Nea Kavala és un camp militaritzat que està situat a pocs quilòmetres de Polykastro en una antiga pista d’aterratge d’avions on hi viuen aproximadament 700 persones de diferents orígens (Síria, Iraq, Congo, Pakistan, Kurdistan, Afghanistan). Dins del camp viuen en “containers” (mòduls prefabricats) sense aigua corrent dins d’aquest i compartint lavabos i dutxes.

En aquest disposen d’una escola, una botiga de roba i una altra de menjar, servei de neteja de roba i de lloguer de bicicletes i diferents negocis establerts de manera “il·legal” com són forns de pa, botigues de menjar o bé perruqueries.

La nostra tasca allà era treballar la integració a la comunitat, en aquest cas grega, amb les famílies refugiades que estan vivint tant a Polykastro com a la població veïna d’Axioupoli i amb aquelles que venien del camp, mitjançant l’educació i el lleure en un espai segur fora del camp.

A les persones adultes els oferíem classes d’anglès, i depenent de les procedències i el coneixement d’altres llengües de les voluntàries, també s’oferien classes de castellà i alemany durant la setmana. També vam donar de nou vida a l’espai de dones que s’havia perdut uns mesos abans i anàvem a jugar a futbol al camp públic de la ciutat, majoritàriament amb els adults del camp.

Amb els infants i adolescents que vivien a Axioupoli i Polykastro realitzavem cada tarda classes d’anglès i una hora d’activitats de lleure. En el cas dels dissabtes, dedicàvem tot el matí a fer activitats de diferent caire sempre en anglès i amb l’ajuda de la traducció per part de les voluntàries residents, ja que molts infants encara no dominaven la llengua.

La meva tasca allà durant els matins era estar a un dels tres espais que té l’entitat a la ciutat: la “cafeteria”. És l’espai més utilitzat i és un punt de trobada. Allà quan era el meu torn m’ocupava del servei de lloguer de bicicletes que oferíem, tipus Bicing, de donar-les, comprovar que no estiguessin malmeses, etc. També feia les inscripcions i entrevistes a les noves alumnes i famílies i si calia resolíem qualsevol tipus de dubte (com comprar vols, horaris de transport, com treure diners, etc.). Aquest espai t’oferia la possibilitat de relacionar-te amb les persones que venien des del camp o les que vivien a la ciutat, era un dels espais més gratificants i on et senties com a casa.

Durant les tardes i els dissabtes estava amb un grup d’infants juntament amb dues voluntàries més on intentàvem realitzar activitats que anessin una mica més enllà del joc.

Els dissabtes era el dia més complert, ja que als matins, com he dit, estava amb els infants. Però a la tarda també formava part de l’espai de dones on hi assistien una desena de dones i després anava a veure com jugaven a futbol. Aquest darrer era un espai on la violència es podia percebre més fàcilment, però era l’oportunitat de conèixer a persones que no estaven estudiant amb nosaltres i per tant, conèixer noves vides, nous punts de vista.

També he de dir que per sort a mi m’agrada molt el futbol i conèixer qui és Messi, et salvava en molts moments. Perquè pel fet de ser dona et posaven molt a prova del teu nivell futbolístic. Una mica la meva presència allà era reivindicar el meu dret com a dona a jugar els partits, però malauradament no ho vaig aconseguir.

Dos mesos a Polykastro és com viure’n uns quants més. Cada dia et passen moltes coses millors i pitjors, quan et lleves mai saps què passarà durant el dia. Passàvem moltes hores del dia a l’organització i de vegades era difícil trobar moments de desconnexió total, sobretot perquè sovint convivíem més de 12 hores al dia totes les voluntàries juntes.

Durant el dia potser t’explicaven coses molt dures que com a persona en algun moment no sabies com gestionar o vivies situacions més desagradables. Per sort, vam fer molta pinya amb un grup de catalanes les quals sovint fèiem la nostra teràpia per poder descarregar.

Però ep! Els bons moments han estat el doble que aquests més difícils: he rigut, he abraçat, he jugat, he ballat, he après… més que mai! Acabes essent una petita família.

La meva aventura s’acabava per Nadal i va ser molt difícil tornar. Arribar aquests dies plens de consumisme, d’amor i felicitat promocionats per anuncis televisius de colònies van fer canviar una mica la meva manera de veure aquestes festes. Em va costar una mica adaptar-me a la realitat de nou i sobretot explicar tot allò que havia viscut malgrat l’interès que tenien les persones que m’envoltaven per saber-ho. A part, tenia el sentiment de dubte de pensar si tornaria a veure a totes aquelles persones amb qui havia estat convivint i n’havia après tant.

Tornar a casa va fer adonar-me’n que el meu lloc potser era més allà que aquí. Vaig estar molt temps pensant que potser no havia fet “prou” allà. Majoritàriament les persones amb qui em relacionava del camp eren persones properes a la meva edat, i que per tant, m’hi podia sentir molt identificada. He tingut l’oportunitat de creuar-me amb persones que en plena adolescència havien deixat les seves famílies i havien iniciat un llarg camí.

Tot el que vaig aprendre aquells dies mai ho oblidaré. M’han fet canviar punts de vista i maneres de fer. Una de les coses que més em van fer sentir és el valor de l’amistat i la família. M’he endut grans persones que m’han aportat una infinitat de coneixements i molta estima.

Recomano molt viure una experiència així. T’obre a un món el qual s’han de trencar molts prejudicis i estereotips envers aquest col·lectiu. A més de tenir l’oportunitat d’estar en contacte i conèixer altres cultures. Balls, menjars, llengües i com a part més educativa, a treballar en equip intercultural.

Però sobretot cap a la part més personal i emocional, aprens el poder d’un somriure en moments i situacions tan difícils. Aprens a valorar petits detalls que potser t’haurien passat per alt en altres situacions i a conviure amb les diferències que comporten les diferents cultures i és que al cap i a la fi, totes som igual de diferents.

Però sobretot aprens a escoltar. A escoltar aquelles persones que en primera persona et diuen que poden parlar però sembla que no tinguin veu. Aprens que són heroïnes anònimes que no sortiran a les pantalles de la televisió però que tenen més força i valentia que cap altra vestida de blau i amb capa vermella.

Si esteu pensant a realitzar un voluntariat d’aquest tipus aprofiteu per enriquir-vos envoltades de cultura i coneixements. Creixereu i aprendreu en molts aspectes a més conèixer persones d’arreu d’Europa i del món. Deixeu de banda la por i el respecte que potser us sorgeix cap a una situació així i obriu els braços a aquesta oportunitat.