L’experiència em va encantar. Hi vaig arribar el mateix dia que una noia que venia del Montseny, de fet vam arribar amb el mateix avió. Allà ja hi havia dues noies: una de Burgos i una altra de França. La convivència amb les noies va ser una passada. En el meu cas quan vaig començar la meva estada coincidia que era quan les altres noies voluntàries marxaven al cap de poc.
Donava la sensació que la família amfitriona buscava gent per treballar i ja està. Sí que eren macos: es preocupaven per tu, de vegades et feien el menjar… Però si havies de treballar 4 hores, molts cops en treballaves 8, ja que sempre surten coses amb els cavalls.
Pel que fa a les tasques començavem a les nou, esmorzàvem i el primer que fèiem era alimentar els cavalls, agafàvem el farratge, la palla, i després netejàvem els estables.
Les altres voluntàries ja tenien experiència: una noia portava des dels tres anys muntant, una altra noia també feia hípica… Jo en canvi només havia muntat a cavall dues vegades, i em vaig endur alguna trepitjada!. Quan vaig arribar la dona em va explicar les tasques bàsiques. Més que hípica, que també donaven classes, es dedicaven a la cria de cavalls per a curses. Com que jo no sabia res de cavalls les altres noies m’ho van ensenyar. Vaig aprendre gràcies a les companyes!
La família que portava aquell negoci no mantenia gaire contacte amb les voluntàries. Nosaltres menjàvem juntes a la cuina, però mai amb els membres de la família. L’experiència ha estat molt bé però no estàvem còmodes quan venia algú de la família, no hi havia molta comunicació. Amb el menjar també van ser especials. Érem quatre, i cuinàvem entre les voluntàries. Per exemple, un dia fèiem pasta i va venir una de les propietàries, va mirar l’olla i ens va dir que no calia que fiquéssim tants ingredients. Un altre dia ens va dir: “No heu de menjar tant, podeu aprofitar per perdre un o dos quilets abans de tornar”. Ens vam quedar flipant! També va passar amb el cafè. A mi m’agrada prendre’n, i al cap d’uns dies vaig veure que ens l’havien canviat pel més barat que van trobar, i van amagar el seu. Ni que consumíssim tant! Estàvem allà fent un voluntariat, però d’alguna manera volien mà d’obra barata.
El poble era molt bonic, tot i que per arribar-hi havies de creuar en bici un enorme camp de golf i després recórrer un camí molt llarg fins a arribar al poble. A Dublín centre vam anar-hi dos cops, que estava a uns 50 minuts en bus.
Quan vaig saber que les altres voluntàries al cap d’un mes marxaven, vaig estar buscant a través de la plataforma Helpex altres projectes, però finalment no en vaig trobar cap. Helpex funciona molt per ressenyes de la gent que ha passat per diferents llocs. Em vaig trobar que quan explicava el motiu pel qual volia marxar es malinterpretava. Donava la sensació que no tenia ganes de treballar. I al contrari, jo estava disposada a treballar moltes hores! Però també necessitava una mica més de contacte amb els amfitrions.
Vaig decidir acabar amb l’experiència i tornar a casa. Ja que només buscaven a gent per treballar, més que per mantenir també aquest contacte intercultural. Tenia la sensació que ho passaria malament degut al tipus de relació distant que hi havia. Així que en total hi vaig estar un mes.
L’experiència té pros i contres però realment l’experiència va ser una passada, jo la repetiria. Ja que la família que et toca depèn de la sort. He après molt del món dels cavalls i Irlanda em va encantar.!
