“Soc en Sergi Pedemonte, tinc 30 anys i acabo de tornar a Catalunya després de quasi quatre anys treballant a Cambridge. Ah i soc de Calella! El març del 2019 vaig començar a treballar de traductor a l’hospital de Calella, el meu poble. Malauradament, l’agost del 2020, en plena pandèmia, em van haver d’acomiadar perquè no hi havia prou feina. Ho vaig entendre perfectament. La meva parella, amb qui tot just no feia ni mig any que sortíem junts, ja estava vivint a l’estranger. De fet, feia un parell d’anys que ja hi vivia, però en una de les escapades que va fer a Calella vam començar una relació que encara dura. Prendre la decisió de marxar cap allà va ser fàcil. Ella tenia una bona feina i jo estava a l’atur. A més, l’1 de gener del 2021 entrava en vigor el Brexit. És a dir, entrar al Regne Unit passava a ser molt més complicat, així que a l’octubre del 2020 vaig anar cap allà.

L’inici de la meva etapa allà, però, no va ser tan fàcil. D’un dia per l’altre, sobretot de dilluns a divendres, em vaig veure sol en una habitació d’una casa compartida en un país que plovia dia sí, dia també. Acostumar-se al menjar d’allà tampoc va ser gaire agradable, però com a mínim l’idioma no era una barrera per mi. En un sentit econòmic, marxar a viure al Regne Unit no va ser tan asfixiant. Com que entre la meva parella i jo no sumàvem 2 sous mínims, teníem dret a cobrar el que allà anomenen Universal Credit. Per exemple, si a la meva parella li faltaven £400 (uns 450€) per arribar al sou mínim multiplicat per dos, cada mes rebíem una ajuda de £400. El meu dia a dia consistia a tirar currículums. Vaig tenir un parell o tres d’entrevistes que no em van acabar de fer el pes i, durant les vacances de Nadal, justament quan estava a Calella passant uns dies, em van fer saber que havia estat l’escollit per treballar a mitja jornada de recepcionista a una clínica mèdica. No era la feina dels meus somnis, però vaig acceptar confiant que a base d’esforç i feina ben feta podria anar ascendint o trobant quelcom millor. Així doncs, el gener del 2021 vaig començar a mitja jornada de recepcionista a The Red House Surgery, tot i que de recepcionista en tenia poc. Bàsicament consistia a agafar trucades i programar visites. Per millorar l’idioma era complicat trobar una feina millor, així que estava content. Al cap de poc més d’un parell de mesos em van oferir fer unes hores a administració, per així fer jornada completa. Vaig acceptar i a l’abril em van oferir passar a formar part només del departament d’administració. He de reconèixer que al principi feia una mica de ‘vertigen’, ja que tot just feia 4 mesos que havia començat a la clínica, i ja havia d’estar preparat per donar resposta a qualsevol pregunta que em fessin els meus antics companys de recepció. L’alegria i l’orgull a la feina, però, no era complet. No ho podia celebrar amb la família perquè aleshores encara no estava permès viatjar a causa del coronavirus. No existien ni les vacunes, encara. No va ser fins a mitjans d’agost que vam poder venir a passar uns dies de vacances a Calella i, això, per un noi familiar com jo, va ser dur. Això no vol dir, en cap cas, que m’avorrís. No es podia sortir del país, sí, però el podies recórrer de dalt a baix. I així ho vam fer al llarg d’aquests quatre anys. Una de les escapades que mai oblidaré va ser al Lake District, un parc natural al nord de Manchester. Excursions per la muntanya, natura, tranquil·litat i uns paisatges espectaculars.

No sé si és perquè tinc certa debilitat per haver-hi viscut, però realment considero que el Regne Unit és un país molt infravalorat sobretot pel que fa a destinacions turístiques. El Peak District (un parc natural al sud-est de Manchester) també és molt bonic, així com Bath, a l’oest d’Anglaterra, Cardiff o Edimburg. I Londres és una ciutat espectacular que mai te’n cansaries d’anar-hi per tot el que ofereix. Cambridge està a només 40 minuts en tren i ha estat tot un luxe tenir-la tan a prop.

Sense adonar-me’n, els mesos van anar passant i ja feia 3 anys que vivia fora. A la feina continuava igual de bé i, d’un dia per l’altre, a l’estiu del 2023, la meva cap ens va dir que estava embarassada. En un primer moment, evidentment, me’n vaig alegrar. Després, ja pensant en com podia afectar això a la feina, era inevitable pensar en qui la substituiria…

I, efectivament, al cap d’uns mesos, tots els treballadors de la clínica vam rebre un mail de la directora general fent-nos saber que la cap d’administració s’agafava la baixa per maternitat. Normalment, per política d’empresa, sempre s’intenta fer una promoció interna per qualsevol càrrec, així que vaig ‘aplicar’ per ser el nou cap d’administració. Creia que era el meu següent pas a la meva carrera professional. Al cap de poques setmanes va començar el procés de selecció. Vaig haver d’omplir un formulari i, un cop entregat, em van comunicar que passava a la segona fase per la vacant. Em va sorprendre, ja que un dels requisits indispensables era tenir experiència com a manager, com ho diuen ells. Així i tot, confiava en el fet que ningú dels que es presentaven en tinguessin.

La il·lusió de continuar progressant, laboralment parlant, es va esfumar al cap d’uns dies. La directora general em va cridar al seu despatx i em va dir que, sentint-ho molt, havien de buscar a algú extern que tingués experiència. La clínica no es podia permetre formar-me a mi com a manager, pujar a un recepcionista a administració (i formar-lo) i buscar a un nou recepcionista (i formar-lo també, és clar). El famós Brexit, que tan bé me n’havia anat al principi per trobar feina i poder anar ascendint a la clínica, ara se’m girava en contra.

Reflexionant, vaig adonar-me que potser era moment de posar punt final a l’etapa de viure a l’estranger i tornar a casa. Havien estat quatre anys genials, però, al cap i a la fi, estava vivint en una habitació d’una casa compartida (espectacular, tot sigui dit) lluny de casa i sense opció a progressar a la feina. La situació de la meva parella era molt semblant, així que ens vam posar d’acord fàcil i el 31 de març de 2023 vam posar punt final a la nostra aventura anglesa. Vam fer un viatge per les Highlands a Escòcia per acomiadar el país i, sens dubte, és un viatge que mai oblidarem. Sens dubte, aquesta ha estat una experiència molt beneficiosa. No només per millorar l’idioma, sinó pel creixement professional i personal. Quan vius a l’estranger, no hi ha més remei que espavilar-te i trobar la solució als problemes que van sorgint en el dia a dia. És cert que hi ha moments que trobes a faltar a la família i els amics, però si tens clar que viure a l’estranger vols que només sigui una etapa i prou, res indefinit, l’experiència és més que recomanable.”